BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

S’ESTÀ COVANT UN NOU CORRIOL. 30.12.2009

Per Joan LLadó

Entre ahïr i avui, l’avi enginyer i servidor hem embastat un noi corriolet al capdamunt de la capçalera del torrent de can Cabanyes per enllaçar amb la nevera. Quan estigui consolidat, com diu en Jordi, l’anirem a estrenar. Encara falten uns retocs per acabar-lo de polir. Si qualsevol dia quedéssim uns quants voluntaris amb eines i canalla, el podríem tenir enllestit ben aviat. Ja en parlarem.

Fins aviat,
Joan Lladó

TURÓ DE L’HOME. CARRETERA. 27.12.2009

Per Valentí Tarrés

És 27 de desembre, l’any 2009 s’està acabant. Dies d’àpats abundants,  festes, reunions familiars… Entremig les nostres habituals sortides “Bicicorriolaires”, bé algunes no tant…
Després d’haver gaudit de corriols i del nostre entranyable Maresme, en el tradicional esmorzar de Sant Esteve l’Andreu ens proposa de pujar al Turó de l’Home. Alguns  dels que eren a l’àpat ens miren amb una cara incrèdula, de sorpresa… però aquests estan sonats o què? Potser una miqueta, però que punyetes, endavant les haches!!!

Com febles “Pals de paller” acceptem la proposta i demà a 2/4 de vuit
a……Ohhhh Plaça Fivaller? O els Burots? Bé en Joan i un servidor ens
trobem a la plaça, i tot seguit, i despres de saludar als “Pals de
Paller més forts” que han quedat per fer avui també muntanya, ens
trobem deu minuts més tard amb la resta.  En som set i sobre ¾ de vuit
sortim tots cofois, com aquell qui res cap al Montseny. Argentona,
Dosrius, Can Bordoi, arribem a Llinars, Sant Celoni i enfilem direcció
al Turó de l’Home per Mosqueroles. 
La pujada és llarga, molt llarga i la fem al ritme que podem. Les
rampres són d’un desnivell relativament suau fins que fem la primera
parada a Font Martina. Allà una barreta i comentaris dels més veterans
en aquest tipus de bici,  diuen que ara vé el més fort!!!
Collons, doncs pit i collons i endavant. De fet les rampes més fortes
que ens queden seràn d’un 16%, res a veure amb el 23% i 24% de
Collferd, però es clar això és més llarg. Paisatges fantàstics, vistes
impressionants en un dia perfecte ens porten a la cruïlla del Turó de
l’Home i Santa Fe del Montseny. Resten sis quilometres, l’asfalt és
granallut, aspre… gens finet. Enfilem amb ganes d’arribar, i quan resten
uns tres  o quatre qms., trobem les primeres clapetes de neu i glaç que
fa que les rodetes d’aquestes màquines tant diferents rellisquin i
facin la conducció més emocionant. Les forces van minvant, en Sergi ha
girat i ens espera a Santa Fe. Jo tinc una sensació de gana que em
menjaria un bou… No queda gaire per ohhhh, el cap fa una sensació
estranya, vinga amunt… L’Andreu para un moment per prendre’s una barreta,
no sé si fer com ell o continuar amunt.
Decideixo seguir concentrat amb la neu que hi ha a la carretera, vaig
fent, tinc molta gana, molta… Al fer cim tinc una sensació increïble,
quina vista tant bonica… Per una banda el cap de Roses, les Illes
Medes, per l’altre Collserola… és meravellós, i tot acompanyat per
aquesta capeta de neu de neu,  ohhhhh que guai……Fem quatre fotos
mentres rebem el missatge d’en Sergi que ens espera a Santa Fe.
Emprenem el descens gens fácil  per sobre del glaç, la neu i el ferm
granallut.
A Santa Fe hi esmorzem, un esmorzar merescut com mai i per altre banda
necessari per poder tornar. De fet aquí en aquest Restaurant no hi
menjarem mai més, el senyor li comenta a l’Andreu que avui és l’últim
dia que tenen obert. Quina pena collons…Bé un cop tips tornem a agafar
les màquines i avall.
Sobre quarts de tres estem a Mataró altre cop, ostres TÚ…Jo
personalment he trobat més dura aquesta sortida que la de Collferd,
encara que és ben veritat que allà les rampres dures, dures van ser al
principi…
Bé fins la propera i a veure si és “Blinquen més Pals de Paller”.

A reveure,
Valentí Tarrés

CORRIOLERS: Sergi, Jordi,Joan,Angel, Andreu, Carles i Valentí
Distància recoreguda: 113 km.
Desnivell: 2400 m.

Les fotos d’en Sergi, d’en Joan i meves: cliqueu aquí.

ESMORZAR DE SANT ESTEVE 2009. 26.12.2009

Per Joan LLadó

Bé, doncs ha passat un altre any i entre alguns dels començals és l’única vegada que coincidim en aquest espai de temps.
L’exposició de fotos… Si, crec que una recopilació de Sant Esteves i caragolades seria força bonic. Si aconsegueixo guanyar un xic de temps, ho engegarem. Us faré preu d’amics.

Que acabeu de passar bones festes,
Joan Lladó

Les fotos: cliqueu aquí.

Ara fa un any: cliqueu aquí.

ESCAPADETA DE NADAL. 25.12.2009

Per Joan LLadó

Aquest Nadal també vam fer una petita escapada pels verals més propers: zona de Mata, can Bruguera, Parc Forestal, la Plana, can Martí de la Pujada i per Sant Jaume cap a Mataró. També vam tenir una sorpresa agradable: un gran exemplar de cabirol se’ns creuà davant dels nassos. Anava seguint-lo un grapat de gossos que la nostra flaire els despistà.

Bones festes,
Joan LLadó

Corriolaires nadalencs: Jordi, Manel, Anscari, Sergi, Adrià, Valentí i Joan.

Aquí l’escapada de l’any passat.

NOMÉS MITJA PERÒ SENSACIONAL VOLTA AL BISAURA. 20.12.2009

Per Joan LLadó

En el dia que és considerat, segons les previsions metereològiques, el més fred de l’any, tres corriolaires ens aventurem a fer la gran volta al Bisaura partint de Montesquiu. I és ben cert, tot baixant del cotxe just arribats a la ribera del Ter, fa un fred que pela. Tot és blanc de la rosada. Bassiots, bassals, basses, rierots, rieres, sèquies, fonts, rius i torrenteres, tots són presa del fred. La immobilitat és total. Mentre preparem els estris, ens escalfen tèbiament els primers raigs de sol i reconforta de veure el fum de les xemeneies en un moviment lent, estàtic, somnolent.

Iniciem la ruta a un quart de deu travessant el Ter, les petites feixes dels hortolans aficionats, la via del tren i per l’obaga del Castell de Montesquiu i pel castell mateix, remuntem per pedregosa pista fins el Pla de Revell. De sobte desapareix el fred i ens traiem alguna capa de roba.  Dits de peus i mans encara mantenen la fredor dins els seus embolcalls. El dia és radiant, les vistes es dilaten i el paisatge ens extasia. Travessem el pla per un corriolet que destaca amb el fons verd del prat, com si l’haguéssin dibuixat. Ens aturem en una bassa  -abeurador de bestiar- ara bén glaçada. El gel té cinc dits de gruix. Provem la duresa i resistència del glaç passant-hi a peu pel damunt. Fins i tot les vaques hi patinarien sense enfonsar-se!

Abans de voltar el turó que corona el Castell de Besora, hem de fer un parell de boniques marrades per baixar i travessar un ample coll sense vegetació i molt estètic: el Collet de Mongia. Tot seguit, en corriol cobert de bosc a l’obaga del turó, arribarem a l’imponent mas El Pla. No ens estem de fer el xafarder per les escletxes de la porta del carrer: xalem amb la magnífica i senyorial era davant la façana de migdia.

Arribem en descens a Santa Maria, i com que som el que som, uns fanàtics corriolaires, hem d’arribar a la carretera saltant una cleda i el Mamalló per càstig rep una bona pessigada del vailet.

Just travessat el poble per la carretera, la deixem de seguida per entrar  cap a llevant en una pista poc fresada que tot seguit es tancarà en corriol i entre boscos i clarianes ens menarà als masos de Sobrerroca i el Noguer. Aquest darrer el voltarem en pujada per tornar a la carretera. La seguirem en uns tres quilòmetres fins el Xicoi. Passarem per sobre el mas i enmig de bosc de roure a la Solana de Clarella, farem una petita aturada per necessitats diverses.

Quan tombem cap el vessant nord, la fageda l’Estalviada ens dona la benvinguda. La pista és una catifa. Sense adonar-nos-en, arribem als Plans del Xicoi: bonics i encara prats pasturats que a gairebé 1100 m. d’altura i amb l’atmosfera més neta que mai, eixamplen l’esperit.

Passem pel petit mas El Carrasquet, al Pla de Comarrodona i en quatre marrades en baixada ens plantem al bell-mig de Vidrà.

És migdia i encara hem d’esmorzar. A la Creu de l’Arç, ben peixats, decidirem per on trencar la ruta ja que intentar de fer-la tota seria contraproduent. No hem agafat les frontals.

Arranquem a la una amb la decisió  de reprendre els plans al Puig l’Obiol arribant-hi tot seguint el GR3. Pensem que és l’itinerari més muntanyenc; l’altre, més ciclable, haguera estat pujar fins a Collfred per Ciuret. Tots preferim carregar una estona la bici a les espatlles que fer la pistota suadota.

El GR passa a tocar del mateix restaurant, així és que, ben abillats pel fred, emprenem la pujada, primer per pista, per l’obaga de La Talaia fins el Palou Xic. A partir d’aquí, el sender s’enfila i a estones -ben poques, per cert- cal carregar la maquineta. Voregem per llevant el Puig de Palou sempre per corriol encatifat  de fulles seques fins el Coll de Cristòfol. Allí ens dona la benvinguda l’imponent i alhora, malferit faig. Seguidament ens toca passar el coll i carregar la bici una cinquantena de metres de desnivell. A continuació, per bonics prats, anem carenejant fins el Coll de l’Home Mort, des d’on podem ja albirar, ben a prop, el Puig l’Obiol, punt culminant de la ruta.

Fem unes curtes marrades amb la bici a coll fins el Faig Ramader  -lloc on segons contava un antic resident del mas Milany hi havia un faig on hi podien amorriar “només” unes 1700 ovelles-  on deixem descansar una estona les bicis per pujar a peu fins el cim. El propi cim no és pas una bona talaia per gaudir del paisatge, doncs els alts faigs el cobreixen completament.

Quan tornem amb les companyes, ens preparem pel descens.

El corriol de baixada és evident quan va carenejant cap a ponent i fins que s’endinsa en la fageda. A partir d’aquí, tombem cap a nord en forts pendents acanalats enmig de la fageda i unes molt ben aconseguides marques de tub de color taronja, ajuden a no perdre’ns. Treball de l’Alfons, suposo. En aquest tram xalem de valent. La bici llisca damunt el tou de fulles com si fora un tobogan i arribem pràcticament a la vora del torrent de Milany; sense travessar-lo, ens dirigim cap el Morro del Quer per una pista que voreja la cinglera.

Arribem al morro i… Collons! Quin país que tenim! Quina meravella! I el millor de tot és gaudir-lo damunt la bici. Quin espectacle! Nois, els del Bisaura ens han preparat una ruta que no té preu, fenomenal. I el que resta!

Continuem cap el Coll del Barretó, ara cap a llevant. De seguida hi som. Amb l’Albert recordem que en el darrer raid de Tavertet hi vam passar en una nit inoblidable farcida de “lloms”. A l’esquerra deixem l’ermita de Sant Jaume i el mas del Barretó per continuar direcció sud per la falda del Puig de Sant Jaume. 

M’entristeix de no veure activitat humana als masos. Després de passar un petit coll dubtem. Observem detingudament els mapes i prenem un subtil corriol que s’endinsa entre arbusts, pel marge dret del Sot dels Cirers, al Cingle de la Barretona. Anem fent fins que hem de saltar una cleda de filferros, mates, branques i troncs als límits del Pla Marenyol -curiós prat d’alçada, una altra meravella amb grans panoràmiques-, i perdem el traç del camí. Cerquem, endebades, enmig del bosc la continuació. Per no perdre més temps, car no ens resta massa estona de llum, seguim un tros de pista que envolta el puig Les Tombes i arribem tot seguit a les Baumes dels Ferrers. Breu discusió amb el Maestro, que si ell ja hi havia estat  pujant des de Beví però que les habitacions de la bauma eren més grans, que no li havia costat tant de trobar-les, devien ser unes altres, que si patatim que si patatam… Fem quatre fotos i avall que fa baixada.

L’inici del descens és prou complicat. Després de quatre marrades el corriol s’ajup i arribem tot seguit a una pista. L’hem de travessar i ens endinsem en un bosc sense traça i molt brut de vegetació baixa. Anem fent fins que la pendent i el sotabosc ens diuen prou. Reculem. Per no perdre més temps baixem fins el Sot del Cirer per la pista i el corriol pel qual hem de seguir és massa brut. Continuem doncs baixant per la pista del sot que en aquelles hores -són les quatre- i amb el sol baix sembla un congelador. Ens hem perdut el tram dels Ferrers que segons l’Alfons, l’alma mater de la ruta bisaurenca, és de categoria. Què hi vols fer… Hi tornarem.

Arribem a la pista de Llaers i baixem fins la Riera dels Ferrers. Al pont veiem l’entrada al corriol. És a la riba dreta. Collons nano! Això promet! El baixador d’accés ja és potent. Fem uns metres de corriol, corriol, corriol dels finets, finets, finets, o sigui, per resumir-ho, d’o-na-nis-me.

La riera és ben glaçada i nosaltres ens abriguem perquè ens resten tres quilòmetres d’offroad en estat pur. Gaudi immens. No us en donem detalls per no fer-vos les dents llargues.

I com no podia ser d’una altra manera, poc abans d’arribar a Montesquiu, intentant de cercar un camí alternatiu a la pista de la Solana, ens encigalem i hem de travessar la riera enmig de romagueres. En aquest aspecte no ens canviaran mai. I com tampoc podia ser d’altra manera, la ruta d’avui ha estat, tret de Vidrà, totalment inhòspita. On collons es fica gent?

Alfons, moltes gràcies per aquest regal.

Fins aviat i Bon Nadal a tothom,
Joan LLadó

Els corriolaires: el Mamalló, el Maestro i en Pistons.
Distància recorreguda: uns 40 kms.
Desnivell: ni idea. Tant de suntu, per res.
Les fotos d’en Pistons (de qui sinó): clica aquí.

CURES PALIATIVES A LA CRESTA DEL FERRAN. 13.12.2009

Per Martí Montserrat

Per desintoxicar-nos del quitrà negre brut i pudent, què millor que sortir a la muntanya a fer una grimpada per una cresta aïllada de la civilització per a que actuï amb dots curatives sobre aquests pals de paller malmesos per la terrible plaga asfàltica  que produeix uns sintomes  estranys a molts de la colla com pedalar, com fer km, com disfrutar de la velocitat… Per tant, com us deia, hem vingut a les contrades de Talaixà a buscar l’antídot per posar remei a la gripada que enterboleix els nostres senderis d’inadaptats al medi.  

Però deixem-nos de romansos i
apliquem-nos a la medecina, que no és cap altre que la fantàstica
ascensió al cim del Ferran, per l’aèria cresta que puja des de l’estret
d’Escales.
Després d’haver llegit la crònica del company Pantera Rosa, en
Supergomes i jo varem menystenir la dificultat d’aquesta completa
ascensió, i per això la nostre sorpresa encara va ser més gran. Com us
estava explicant,  tot i no ser una via de dificultat, si que es
mantinguda, exigent i exposada i a més a més has de ser molt conscient
dels moviments i els passos a seguir per progressar per una cresta amb
molt poques escapatòries. Per afegir-hi més interès, la última part és
la més tècnica i difícil : la traca final!
Còctel de sensacions de llibertat, d’aventura, de plaer immens… i aquí
mateix, a Oix,  a tocar de casa!!!  Què més es pot demanar?

Gràcies company per aquests moments viscuts.

Ascensió realitzada per: Supergomes i en Raaampes.
Un gèlid diumenge de desembre.

Temps total 5h30’
Temps cresta 3h45’

Les meves fotos: clica aquí.

13-D MATINAL DE DIUMENGE AMB TRAÇAT DE NIT. 2009

Per Joan LLadó

En la primera tanda de referèndums per la independència després d’Arenys de Munt, malauradament, els corriolaires de Mataró no vam poder exercir el nostre vot a les urnes perquè a la ciutat no hi va haver la iniciativa per convocar-nos. Espero i desitjo que un dia o altre aflori l’empenta dels capgrossos per poder donar el suport necessari a la resta de compatriotes per aconseguir la tan anhelada llibertat que tant pregonament es guarda, més que res, per por. Ha estat un bon punt de partida. No ens hem d’aturar.

Com diu el títol de la crònica, hem fet una sortida de diumenge amb traçat de dimecres a la nit: Encetant per l’ermita de Sant Jaume i per ca l’Ànima, hem enfilat cap el turó de Sant Jaume per endinsar-nos pel corriol dels avis enginyers fins a can Martí de la Pujada. Arribats al Rovell de l’Ou, en Jordi ha proposat de fer un nou caminoi que surt molt a prop de la cabana dels caçadors a la Plana i que mena a la pista dels porcs, a la capçalera del torrent de Coll de Bocs. Hi hem accedit primer baixant el Rovell de l’Ou per l’esperó i pujant després pel corriol fins, com dèiem, prop de la cabana. El primer tram, tot i que curt, es podia haver estalviat perquè és un nou camí obert paral·lel al que ja hi havia. El que no ens convé és fer-ne un gra massa. El segon tram, resseguint vells i abandonats camins de vinya, va flanquejant fins tornar-nos a la pista com us deia. Bonic i ben treballat. Comentari d’en Pep: camí d’anar a esmorzar a can Batlle.
Decidim de tornar cap a la granja per baixar per l’opció més engrescadora, el corriol que mena al torrent de Coll de Bocs, per sobre del mas.
Baixem després per la riera d’Argentona i la resseguim fins la  de Clarà. Continuem per carretera fins a can Carmany i ens endinsem al seu torrent per enfilar, per la vessant de Clarà, un bonic corriol que enllaça amb la pista de la pedrera del Groc. La seguim tot passant per la mateixa pedrera amb un tram de pujada molt tècnic i de gran dificultat. De seguida som a la Font d’en Quico on ens agrupem per decidir cap on hem de continuar i fer el mos. Ens posem d’acord en anar a esmorzar a can Raimí.
Seguim amunt cap a l’Esquei del Ros. Quan som al capdamunt, prop de la urbanització, a la cruïlla de camins, veig una entrada de corriol que sembla que segueixi les torres elèctriques. M’hi fico sense contemplacions. Tot i haver els esvorancs fresats per les motos, es deixa fer. En Pep ens fa una demostració de les seves habilitats damunt la TDK.
Prop de la Font del Gavatx ens encigalem  -esbarzers que s’arrapen- i per arribar a la riera de Clarà, baixem el talús a peu. En Manel i en Pep no es queden a esmorzar i se’n tornen avall.
Al davant mateix de can Raimí, un senyor que pastura el gos ens recomana que anem a can Ribosa, un xic més avall. Potser feia una vintena d’anys, sinó més, que no hi ficava els peus. Hi havia anat a jugar a tennis amb en Florde, Batu, Sambo i companyia. I molt abans, quan no ens podíem banyar a la platja de Mataró, cap els anys 70, -suposo que sabreu perquè- anàvem a la piscina d’aquest centre esportiu.
Com podeu veure a la fotografia, vam deixar que les bicis s’esbargissin perquè estàven molt nervioses. De tant en quant els convé una cura de repòs després d’un mal tràngol.
Convé dir que vam esmorzar molt bé amb un preu molt assequible. La decoració no és gaire fashion, però l’ambient era acollidor. El recomanem.
Havent esmorzat i havent gronxat una estona les bicis, ens enfilàrem cap a la Font d’en Quico. En Giovanni trencà cadena en aquest tram. Aprofitàrem per fer la xerrada en un revolt. Teníem el fred a dins però tot seguit s’esfumà. Pujàrem per la Font del Castanyer fins el Mal Pas. D’aquí, fins els peus del  Turó de Matacabres per la pista i, pel petit i pedregós corriol que per la falda d’aquest turó al seu vessant de ponent, ens mena a l’entrada del camí de la Brolla de l’Abril.
Passàrem com esperitats per la Font del Llop i sense aturar-nos, com ja és habitual, ballàrem sobre els rocs dels ui-ui-uis. En Carles tot cofoi, també passà el primer tram que sempre se li girava.
En un descens estrepitós, arribàrem al dipòsit i, pel flanqueig dels brucs, al bosc del Gitano, damunt La Barca. Per rematar-ho, cada vegada amb més velocitat, el descens fins a can Riera. Escapada genial.

Fins aviat,
Joan.

Els corriolaires: En Formiga, La Pantera Rosa, El Tete, L’Home no tant senzill, El Senyor, L’Avi, En Prosciutto, El Maestro, Lo Pelat i en Pistons.

VOLTANT PER ARGENTONA. DIUMENGE 06.12.2009

Per Pep Famadas

Tot plegat som 4. Fins i tot falta l’Home no tan senzill! El veí matiner del gos fins i tot ha preguntat què passava. Potser hom ha aprofitat el pont per gaudir de la vida familiar? Potser encara queden calerons per reventar-los aquests dies? Això… depèn de com es miri.
Companys blocaires…. una gripada general ha enterbolit senderis dels més ferms. Pals de paller s’han blincat al primer cop d’aire. Atenció!! El quitrà negre brut i pudent ha rosegat la colla! I sinó, mireu, mireu, les darreres cròniques.

Ens trobem La Pantera Rosa, també
víctima de la passa, en Ventús, que mostra els primers símptomes, en
Marcel i un servidor, de moment no afectats però porucs de
l’esdevenidor. A mig baixar cap a la plaça a primera hora me n’adono
que no porto el casc. Valga’m Déu! Voldrà dir això alguna cosa?

Dos tenim compromisos a mig matí pel que decidim voltar per Argentona
ja que hem de passar a recollir el casc. Enfilem pel corriol de la
vinya, cap a la font d’en Quico i la font del Castanyer. Què us he de
dir d’aquest clàssic, avui més feréstec que mai acabat de remenar pels
senglars. Sortint de la font vaig davant i trobo un rastre. No de
senglars, no. De la colla d’avis. Segueixo la pinassa remenada i
dibuixem un bonic viarany entre els pinastres, curten,  que ens mena
cap a l’inici d’un altre de la zona, el de l’eriçó (recordeu?) podriem
anomenar-lo. Derivem cap a l’esquerra seguint instruccions del Marcel
coneixedor de la zona per la recollida dels indicadors de la cursa de
muntanya de la setmana passada. Travessem el camí del pas. Decidim
pujar fins l’atalaia. És aquí on una dolçor s’escola per les narius.
Són les cireres d’arboç, madures, esclafades pels pneumàtics. Això
m’estimula. Ara noto el pessigolleig de les fulles del marfull
acariciant-me les cames. Sí, nois, sóc feliç. Potser no m’afectarà la
gripada?

La Pantera Rosa perd l’ampolla i un cop som a dalt girem cua a
cercar-la. Un cop aconseguida, la temptació pot amb nosaltres i som
magnèticament atrets cap els ui-ui-uis. Hummm. Pujem al coll de
Gironella i devallem pel corriol central, molt trinxat. Trequem cap a
la Font de Cabrera. Allà deixo els companys, ells avall i jo amunt cap
a Argentona. I ja que hi sóc posat pujo, al segon intent, fins les escales del Castell on el cor està a punt d’esclatar i aquest cop no d’alegria.

Per baixar fins el poble opto per la nova trialera sota el monòlit.
Enlloc de treballar només el primer tram devallo enllaço les tres
tramades fins al torrent de la Font del Ferro. Boníssim. El cul
enganxat a la roda del darrera, joc de frens, equilibri i, i,…. A mig
tram trobo una parella gran que puja a peu agafant-se als brucs. Què
deuen pensar al veure un ganapia, no tan jove, fent l’animal d’aquella
manera? La sensació a l’arribar al poble és de satisfacció plena. I amb
això ja n’hi ha prou.

Salut.

Formiga

Kms: Uns 30.
Desnivell: El suficient per uns bons corriols.

A veure aquests capgrossos coneixedors del territori, si sabrieu dir-me a quin lloc pertany aquesta foto feta cap a mitjan segle XX.

TRES ESTRENES AL COLLFRED. 08.12.2009

Per Joan LLadó

Si dissabte vam fer una gran estrena, aquest dimarts de pont n’hem fetes tres més superant un gran i temut port, el Collfred. A cavall de la Garrotxa i l’Osona, entre Sant Privat de Bas i Vidrà, una pista forestal enquitranada i emporlanada de pocs anys, forma un gran escull i és considerada una de les grans gestes en terres del principat, al costat del Turó de l’Home, el Montcaro, El Coll de Pradell, etc. pels cicloturistes catalans i també foranis. Amb una distància de 14,5km. des de Sant Privat, ens trobem rampes de fins el 23% segons la web d’en Xodena i un desnivell de 810 m. al 5,6% de mitjana. Considero més dur el Collfred que no pas el Turó de l’Home ara que ho puc comparar havent fer el darrer l’estiu passat.

La nostra matinal ha començat a Olot, fent, abans de començar l’ascens cap a Collfred, un petit esmorzar a Les Preses. Ens hem endinsat cap El Mallol i Sant Privat i de seguida ha començat la tralla. La roba de seguida feia nosa i les primeres rampes ens anunciaven el què ens esperava tot seguit. Amb les queixes d’uns i els comentaris d’altres, hem anat pujant sense plorar. En passar els primers quatre quilòmetres, la pendent minva i es fa més assequible. En Valentí, en una sobrecàrrega de decibels, trenca la cadena i l’adobem en un plis-plas. Seguim xino-xano fins el coll i contents ho celebrem. Baixem fins a Vidrà, Santa Maria de Besora i al Coll de Beví fem una paradeta per fer una foto. Continuem fins a LLaers on a l’Hostal La Serra hi fem una fusta d’embotits amb pà amb tomàquet. Restem meravellats de l’acolliment i la bellesa d’aquest mas. Havent esmorzat, baixem cap a la Riera de Vallfogona i enllacem amb la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona en una costeruda darrera rampa.
La carretera fins el Coll de Canes és d’una pendent molt suau que es deixa progressar tot “menjant galetes”. Foto de grup al coll. Hi ha alegria i avall que fa baixada. Arribem a Olot més tard del previst i s’ha de trucar a les famílies perquè no ens esperin per dinar.

Les noves màquines han respost molt bé i els conductors encara més. A la madrilenya Madone ja li ensenyarem els nostres costums, però s’ha sotmès sense planys, a les regnes d’el Maestro.

Fins la propera,
Pistons

Els mountain-gays: el Maestro, la Flor, el Màster, l’Home no tant senzill i en Pistons.
Distància recorreguda: 80 km.
Desnivell: 2100m.
Temps amb parades: 4,5hr.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.

 

DRECERA DE COLLFORMIC. DISSABTE 5.12.2009

Per Joan LLadó

Aplofitant que la meva senyola és fola fent el tulista pel l’olient, he fet vàlies plopostes pel soltil el cap de setmana amb els companys i una d’elles ela fel una escapadeta amb la bici de caletela i així fel l’estleno oficial de la bici del Mamalló que l’adquilil el divendles mateix. S’hi va apuntal també la Pantela Losa amb una bici quatle talles més petites pelò que pel començal, també és bona.

Vam fel la luta que tenia pensada plèviament. Començàlem pujant a Palpels tot xino-xano. Bé, xino-xano el Mamalló i jo. La Pantela no anava gaile còmode: sense cales, no acostumat, talla no colesponent… Desplés pel Santa Agnès fins a Caldedeu i en dilecció a Glanollels, agafàlem la tlanquila caletela de Malata, Llelona fins l’Ametlla. Anàlem espelant La Pantela quan tlavessàvem Bigues i plegats inicialem l’ascenció cap a Sant Feliu de Codines tot obselvant la clotada de Sant Miquel del Fai. A Sant Feliu ens acomiadàlem de la Pantela que havia de sel d’hola a casa i tolnà pel Caldes de Montbui. Nosaltles esmolzàlem a la Plaça del Melcat. Continuàlem en dilecció a Moià i tlencàlem pel la caletela de Centelles. Tlam que aconsellem pelquè no hi passa gailebé cap cotxe. Hi ha quatle núvols alts que no deixen que el sol escalfi l’aile i tot baixant cap a la Plana de Vic, encala tenim els peus adolmits del fled. Intentem de veule l’Andleu i en Maltí que son fent la cabla, una via felada amb la canalla pels penyasegats de Centelles. Veiem figules enfilades pelò no sabem si son ells. No ens entletenim pelquè encala queda tlalla. Desplés de passal els Hostalets de Balenyà, Tona, Balenyà, Seva, fem una petita palada a el Blull pel tleule’ns loba. La tempelatula de l’aile ha pujat, alibar a el Blull no ho legalen i ens lesta una bona glimpada fins el Coll Folmic. Som-hi. Anem pujant plegats i a bon litme pelò el Mamalló encala no en té plou i apleta un xic més. Penso: colons!, si segueix aquest litme em desfalà. El vaig aguantant i, si, com havia suposat, baixa les levolucions i acabo poltant les legnes i alivem junts al Coll. Molt bé! Anem a fel un Coca-Cola i unes olives. El cos necessita sucle.
Poltem nolanta quilòmetles i encala ens lesta un bon xic i a soble can Boldoi. Vinga! Comencem el descens i el Mamalló va al davant. Va com un llampec. Em faig cleus de com agafa els levolts. Me’l milo a distància, no vull aliscar tant. El cablonàs és un clac.
Ens fem una foto de record en els levolts més obelts de vegetació i seguim avall.
Quan allivem a la genelal, coincidim amb un glup de ciclistes pelò nosaltles al nostle litme. Semple tibant. Al lepetjó de Tlentapasses m’avanço, encala em lesten folces i tlenquem pel la caletela antiga fins a Llinals. La caletela de les aigues fa pol. És massa tlansitada.
Només ens lesta la pujada a can Boldoi. Desplés del que hem fet, ala, qualsevol lampa ja pica i el Mamalló ho nota encala més. S’ha buidat i hem de palal a Dosrius a menjal quelcom de dolç: un cloissant cadascú.
Alibem a Mataló a qualts de tles amb 142 km. i 2100 m. de desnivell a l’esquena. No està malament. Bon estlenu! i pel molts anys!

??? (Adéu)

Pistons

CORRIOLAIRES, ARA TAMBÉ A LA CARRETERA. 02.12.2009

Per Joan LLadó

Fins fa relativament poc temps, de la colla que anéssim assíduament amb bici de carretera no hi havia ningú, tret de l’Avi, i en Logístic, pels triatlons. Jo l’agafava per entrenar els dies previs d’una cursa llarga o per anar de vacances i això és tot.  Fa cosa d’un any, el Nét de la Trini i l’Ànima de Càntir van adquirir les seves flamants bicis per fer alguna escapada. Algun migdia haviem sortit amb en Prosciutto i l’Anscari. D’aquesta manera va restar la situació fins l’agost passat. No sé si el Tour a principis de juliol ens va magnetitzar, però a les vacances de l’agost hi hagué força activitat de carretera: al Màster li van deixar una bici i va fer de les seves pel Pirineu central durant les seves vacances fent alguns dels mítics ports, jo no em vaig quedar curt pel País Basc i la Rioja, allí hi ha molta tralla per gastar. Just tornat a Mataró, el Tete, el Senyor i l’Ànima de Càntir m’engrescàren per pujar al Turó de l’Home per carretera. Doncs, bé. cap allà anàrem. El Tete i el Senyor ho féren amb les bicis de muntanya.

Al cap de dos dies, el Màster i jo ens plantem al Pirineu, a la
Cerdanya i l’Arieja, per fer dos dies de carretera d’alta qualitat. En
quedem meravellats. I la nostra eufòria l’escampem a la colla. Comencem
a buscar informació per comprar bicis d’ocasió o ofertes de noves.
Trobem algunes webs interessants sobre cicloturisme i sobretot webs de
gent que s’especialitza en pujar grans i duríssims ports de muntanya.
La revista Pedalier m’encomana encara més les ganes de carretera.
A
l’octubre, el Màster pilla una bona màquina de segona mà, com si fos
nova. Si no vaig errat, la vam anar a estrenar un dissabte havent dinat
que plovia. L’endemà, vuit de novembre, vaig anar a buscar la meva a La
Pobla de Lillet. L’havia trobada a través de la web Cicloturisme
Català. Aprofitant l’avinentesa i per fer temps fins que ens trobàrem
amb el venedor, vaig pujar el Coll de la Creueta amb la vella i me’n
vaig cap a casa més content que un gínjol.
L’estreno el dimarts 17
pujant a l’Esmeralda. Bona suada i molts bones sensacions que em
transmet la nova estimada. Repetim la mateixa ruta el diumenge amb en
Martí.  Fa pocs dies, el Senyor ha adquirit la seva i ja l’ha
estranada, però sol. El Mamalló la busca d’ocasió per internet, en té
ganes; el Maestro, indecís, fent la puta i la ramoneta, està al caure;
la Flor ha comprat la de l’Anscari però encara l’ha d’estrenar; l’Home
no tant senzill també està frisós, encara no sap què ha de comprar,
però té clar que vol anar a Pirineu. En Prosciutto encara no s’ha
pronunciat, com tampoc, en Formiga, ni en Manel, ni en Ken, ni el
Magre, ni la Pantera Rosa, ni el Tete, ni tampoc en Ventús-Ubuntu (no
és subsaharià). I crec i espero que si fem alguna sortida de grup, s’hi
afegirà lo Pelat.
Nois, està claríssim que entrem en una nova i
apassionant modalitat de fer bici i que per les preferències que tenim
com a grup, tenim al davant grans reptes (com el de la foto).

Som-hi doncs.

En Pistons.

Entreu als següents webs i aneu-vos preparant (algunes són al menú d’enllaços):

http://cicloturismecatala.mforos.com/
http://www.rutesdeciclisme.com/
http://www.altimetrias.net/
http://ports.tk/
http://www.ramacabici.com/index.htm