BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

  • Inici
  • Qui som

    • TURÓ DE LA GOLA. DIJOUS 30 D’AGOST DE 2.007

    Publicat el 31 d'agost de 2007 per Bicicorriols
    Per Joan LLadó

    Després d’un parell de setmanes amb molta activitat esportiva i degut principalment a l’entrenament fet per a la propera Volta a la Cerdanya, ens retrobem a la plaça, alguns amb les cames un xic pesades. Personalment, diria que duc sobre-entrenament. Desde dimarts 21 que, dia si dia no, entre bici de muntanya, de carretera, córrer i muntanya, no he parat. Ho noto quan pujo escales.

    Som sis els que sortim de la plaça en direcció a Argentona. Ens hem de trobar a la Font Picant amb l’Anscari i anar cap al Turó de la Gola (ò de Sant Sebastià).
    Comencem, doncs, enfilant per can Riera cap al Turó dels Oriols. En Marcel té problemes amb els pinyons i els adobem. Continuem enfilant-nos fins a la Barca i pels corriols d’aquells verals baixem a la Font. L’Anscari ja ens hi espera. Travessem el poble i per can Coca anem a la riera. A l’alçada de can Comalada i pels camps erms que trenta i quaranta anys enrere havien estat vinyes, pugem, barallant-nos amb la pinassa fins el Rovell de l’Ou de baix. Continuem pel camí dels porcs i trenquem a llevant per anar cap a Manyans. A la cabana del caçadors fem reagrupament. Baixem per un descarnat descens fins la pista de Manyans i prop de can Noms enfilem cap al Turó de la Gola. L’escalada fins el turó la convertim en una petita cursa que ens fa suar de valent. Del turó estant admirem el nostre petit recó de món, cap a Argentona i després de dir quatre bestieses, seguim cap a la capçalera de la vall de Manyans, concretament fins a can Nogueres. Intentant de remuntar el “nostre” talús prop d’aquest mas, en Martí es fa un cop al genoll ja malmès i per art de màgia, li resta com nou. Esperem que no empitjori.
    A la pista, com que encara no n’hem tingut prou, anem picant-nos com criatures. Açò és es colmo!!!
    En Carles i l’Anscari baixen pel Parc Forestal i la resta ho fem per la vessant de can Lladó, per la capçalera del torrent de Can Gener on ja ens hem d’equipar amb els llums frontals.

    Fins la propera,
    Joan Lladó.

    Els Corriolaires: Anscari N., Carles Ll., Joan Ll., Marcel T., Manel T., Martí M. i Valentí T.

    Les fotos: http://picasaweb.googles.es/Bicicorriols/Dijous0708030

    Publicat dins de Bici de muntanya | Deixa un comentari

    EL ROC DEL BOC (2.774 M.) CERDANYA NORD. 26 D’AGOST DE 2.007

    Publicat el 31 d'agost de 2007 per Bicicorriols

    Per Enric Subiñà

    Havíem
    quedat a les 6:15 del diumenge a Argentona per recollir-me a mi, l’Enric, i
    quan vaig veure arribar la furgo d’en Joan amb el xofer, en Martí i l’Albert,
    vaig veure que faltava algú, tot i que no em va sorprendre massa. S’havia
    parlat de sortir el dissabte i anar a fer algun tres mil, però finalment ens
    vam inclinar per fer la cresta del Roc del Boc (2774 m.), a la Cerdanya Nord,
    darrera de Núria.

    El
    viatge, una miqueta llarg, va tenir una aturada a Puigcerdà per esmorzar una mica.
    El temps es preveia bo i calurós, però passades les 9 del matí, arribant a
    lloc, estava tapadet i queia alguna goteta. Després de travessar la població de
    Planès vam enfilar per una pista de muntanya que ens va portar a l’aparcament,
    a uns 1800 m. d’altura, on ens vam equipar per començar la marxa. Eren les 10
    del matí.

    El
    camí comença resseguint la vall de Planès, fins que es converteix en sender i
    puja riu amunt, fins arribar a una plana on hi ha el petit estanyol de Planès,
    gairebé convertit en una zona humida. En els seus prats quedaven encara unes
    quantes vaques que havien passat l’estiu allà i aviat baixarien a resguard dels
    freds. El dia s’havia arreglat, i el sol i la calor començaven a picar.

    Vam
    seguir pujant, ara ja per un corriol en zona pedregosa fins arribar a la
    capçalera del circ. Allí calia decidir la ruta. Inicialment ens havíem
    plantejat d’ascendir primer la Torre d’Eina i des d’allí fer la cresta cap el
    Roc del Boc, superant alguna zona delicada. El problema que ens plantejàvem era
    la durada, ja que la cresta era llarga i no s’avançava molt, i podríem acabar
    la ruta massa tard, arribant a casa ja de nit. Per això ens vam inclinar
    d’ascendir directament al Roc del Boc, pel que vam anar a buscar la cresta sud
    del pic. Abans però calia reposar forces i per això vam dinar una mica a
    l’inici de la cresta.

    La
    dificultat més important era un petit diedre anomenat el “Violoncel”, d’uns 10
    m. d’altura i dificultats de II+, que segons deia la guia era força exposat. Un
    cop al lloc només hi havia un petit pas i es superava sense problemes, pel que
    no vam fer servir el material que havíem traginat (corda, arnesos,…). Des
    d’allí, fent servir una mica les mans, s’arribava al cim del Roc del Boc
    (2774), on vam trobar uns excursionistes francesos. A aquella hora la calor era
    molt intensa, i després de fer la típica foto del cim, vam comença el descens,
    que faríem per la cresta del pic de l’Orri, per fer un itinerari circular.

    El
    primer tros de la cresta era una mica delicat, que no dificultós, i lent. Mica
    en mica la cresta es feia més fàcil i ràpida fins assolir el cim del Pic de
    l’Orri (2561). D’allí es seguia la cresta, ja molt més fàcil, pel Serrat de
    l’Escaldat, per entrar en una zona d’avets i pins negres, on el corriol, una
    mica difícil de trobar, ens portava bosc avall. Atès que ens semblava que
    anàvem massa al nord, vam decidir de deixar el corriol i avançar bosc avall cap
    a ponent, per intentar arribar a l’aparcament. De fet el bosc era força net i
    permetia de baixar, pel que sense dificultat vam arribar a la pista, i en cinc
    minuts al vehicle. Just allí ens vam trobar una parella de francesos que feia
    una travessa ajudats per un ruc. Morts de calor, vam fer una petita remullada
    en les fredes aigües del riu. Més que remullada fou una esquitxada, però va
    anar molt bé. Eren una mica més de les tres de la tarda, i ja només quedava el
    més pesat, el retorn.

    Ens vam tornar a parar altre cop en el bar de Puigcerdà, on ens vam
    veure unes bones clares i vam menjar un entrepà de butifarra de Cerdanya. La
    baixada, amb menys trànsit que un dia laborable, ens va portar cap al Maresme,
    on vam arribar cap a les 8 del vespre. Havia estat una bonica diada de
    muntanya.

    Fins aviat,
    Enric Subinyà

    Les fotos (Joan): http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070826
    Les fotos (Enric): http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070826enric

    Publicat dins de Esquí de muntanya, alpinisme, escalada i excursionisme | Deixa un comentari

    LES GORGES DE LA RIERA DE SALARSA. BEGET. ALTA GARROTXA. DISSABTE 18 D’AGOST DE 2.007

    Publicat el 31 d'agost de 2007 per Bicicorriols

    Per Manel Trenchs

    El passat dissabte 18 d’agost vam anar amb la canalla a fer una remullada
    a un lloc molt interessant i curiós, va ser a les gorges de la Riera de Salarsa prop de Beget a l’Alta
    Garrotxa. Són 3 grans basses on et pots banyar i a més fer un salts força
    atrevits des de les roques.

    Com arribar-hi? Agafeu mapes, que tot se us ha de donar mastegat. Sota
    els camps de la Masia del Bolasell trobem a la dreta de la carretera un riu per
    on travessa un pont romànic. És a partir de llavors que cal trobar algun petit
    lloc per aparcar el cotxe i cal baixar caminant. La veritat és que no hi ha res
    indicat i per tant, cal conèixer el lloc.

    Nosaltres vam arribar caminant a la segona de les gorges, on vam estar
    força estona i on també vam dinar. Aquesta és on es pot estar millor per estirar-se
    i menjar. Podem dir que vam estar força estona tot sols, i després de menjar
    vam anar a la tercera de les gorges, caminant pel riu. Recorregut que es pot
    fer amb uns 15 minuts i amb xic de compte.

    Aquesta tercera és la més gran i espectacular, és aquí on pots fer els
    salts més agosarats i cridar al màxim, ja que quan arribes a l’aigua aquesta
    està força gelada.

    En resum, va ser un dia molt interessant i que a més ho recomano per tots
    aquells que teniu canalla i voleu fer alguna activitat diferent i gaudir de la
    natura al màxim. Per cert, cal tenir molt clar que l’aigua és molt freda per
    aquests llocs.

    I a més penseu que si teniu temps és pot anar a visitar el poble de
    Beget, amb la famosa església romànica de Sant Cristòfol (del segle XII), i a l’interior
    hi trobem la Majestat de Beget, que és de les poques escultures romàniques que
    es conserva en el seu lloc original.

    Fins la propera,

    Manel Trenchs

    Les fotos: http:picasaweb.google.es/Bicicorriols/ElBolasell

    Publicat dins de Festes, festetes i societat | Deixa un comentari

    PAISATGISME: TRANSFORMACIÓ O TRASLLAT D’UN PAISATGE NATURAL EN UN D’URBÀ. (AIXÒ SEMBLA)

    Publicat el 31 d'agost de 2007 per Bicicorriols

    Per Joan LLadó

    No estic pas en contra de les pedreres si volem cases de pedra ni contra les empreses que, bonament com poden, moltes, van tirant. Estic en contra del fet d’amagar el cap sota l’ala i no dir les coses pel seu nom i tractar-nos a tots plegats com a ximplets. Les imatges us ho diuen tot.

    Publicat dins de Festes, festetes i societat | Deixa un comentari

    EL PARC NATURAL D’IZKI (I). ARABA. PAIS BASC. AGOST 2007

    Publicat el 24 d'agost de 2007 per Bicicorriols
    Per Joan LLadó

    Durant les meves estades de vacances, tant d’estiu com dels dies sants, dels darrers tres anys a La Rioja Alavesa, tot voltant i enfilant-me per la Sierra de Cantàbria, ja fóra a peu ò amb la bicicleta, m’havia fixat en una extensa i planera llenca boscosa que molt ben delimitada per unes penyes calcàries, s’estén cap al nord arrencant dels petits pobles que fan de límits amb els camps de conreu.

    Així, des d’el cim de la Población (ò conegut també com León Dormido) o
    del Puerto de la Aldea, es pot distingir perfectament aquest canvi
    sobtat de vegetació, deixant pas els conreus al bosc de roure reboll
    (marojo). Aleshores, a partir d’aquesta observació, aquest any vaig
    intentar esbrinar què podia trobar d’interessant en aquella zona i
    quines ressenyes al respecte podria donar-me la xarxa. I vet aquí que
    m’assabento que aquella extensa llenca de bosc és un parc natural des
    de l’any 1.998.
    Durant tres anys de visita a la zona, cap ni un dels meus
    interlocutors, que tot s’ha de dir han estat ben pocs, tot parlant de
    muntanya, paratges, natura i esport, m’havia parlat d’aquest parc que
    tenen a tocar. Però, què els has de dir a aquesta gent de parcs,
    paisatges i natura si ells en formen part! El seu món és el camp
    (vinya, cereal i ramaderia) i si han de sortir d’aquí, parla’ls de
    parcs temàtics, fiestas de pueblo i la platja de Salou. Exagero un pèl,
    però pel parc, interès zero.
    Assabentat doncs de rutes i
    obtingut mapes i fulletons de la zona, m’he dirigit dues vegades, en
    dues jornades diferents, al parc. El primer dia vaig sortir del poble
    amb la bici, tot i que fins el poble més proper que fa d’entrada al
    parc hi ha uns divuit km. passant per camins i corriols. De Barriobusto
    vaig pujar a La Población i per la fageda del León vaig baixar a
    Marañón (foto). Allí vaig trobar, que em va ser prou difícil, un corriol que
    mena al veí llogarret d’Angostina. En un paratge proper al poble, ja
    preparaven les carboneres per fer cremar a l’hivern. Per una pista que
    a voltes moria en camps llaurats, vaig arribar a Quintana, porta
    d’entrada al parc. Plovia. Em vaig arrecerar una bona estona a la
    portalada de l’església i vaig aprofitar per fer un mos. Ben a prop del
    camí que menava als primers estanys, observo la única casa de pagès
    -venta- que he vist a la zona. És la Concepción. Fins al País Basc
    atlàntic, estem en zona de transició, no en veurem. Tothom viu agrupat
    en poblets. Les construccions aïllades solen ésser corrals i magatzems.

    Els estanys i les vaques em donen la benvinguda al parc. Els
    primers trams els faig per una de les “sendas” per fer a peu, que és
    una pista a voltes molt sorrenca, com si fórem en una platja i que ja
    no veig amb bons ulls. Es diu senda Arrieros/Mandazainak i va de
    Quintana fins a Apellániz, de sud a nord. A mesura que vaig guanyant
    alçada, tot i que els repetjons encara no son forts, desapareix la
    sorra. Soc al bell mig del bosc de roure, encatifat pertot per la
    falguera. Certament, hom se sent totalment isolat i en fer un dia tot
    rúfol, ni els ocells canten. Vaig fent camí. Fa estona que no veig cap
    marca del sender. El camí és bo i continuo. Faig una bona pujada. Ja fa
    mitja hora que no tinc cap referència, ni cap cruïlla, ni cap marca. No
    tinc pressa i vaig fent. Arribo en una important cruïlla i veig
    marques. També unes roderes de bici que segueixo i em recorden alguna
    cosa. M’aturo, m’ho miro bé i continuo alguns metres més fins que trobo
    unes tanques que cerquen un dels pocs camps de secà que hi ha dins del
    parc. Les reconec i també les roderes: són les meves. He fet un tomb de
    tres quarts per tornar al mateix lloc. Refaig el camí d’anada per
    esbrinar on he deixat la cruïlla. Trobo el trencall i les marques
    amagades sota uns matolls. Comença un magnífic senderó, dels que ens
    agraden i que em portarà fins la Majada Vieja, un singular exemplar de
    roure. En poca estona travesso un dels rierols que alimenten el riu
    Izki que dona nom al parc. Alguns passos els han equipat amb uns molt
    ben elaborats ponts de fusta. Arribo tot seguit en una cruïlla de
    “sendas”. Cap a la dreta i direcció sud-est tinc la Amenabar que porta
    a San Román de Campezo. Decideixo seguir la Ullibarri, cap a llevant,
    que em deixarà a Korres, l’únic poble que hi ha dins el parc. Continua
    essent corriol fins al poble tot travessant nombroses vegades el riu.
    El camí és molt acollidor i ombrívol. Arribo prop del barranc d’Izki on
    hi ha l’àrea recreativa amb unes completes instal·lacions. Prenc la
    “senda” Sant Román que comença amb un tram planer i enfila ja sense
    repòs fins el coll Portillo de la Casilla. Aquesta ascensió és fa enmig
    d’una majestuosa fageda i boixos i el darrer tram abans del coll és
    d’aquells de deixar-hi la carcanada.
    És un dilluns d’agost i encara no he vist ningú: ni a peu ni amb
    bici. Des d’el coll es veu San Román, la vall del Ega i la Serra de
    Cantàbria. Amenaça pluja. No m’entretinc i per pedregosa trialera baixo
    al poble. Prenc el GR fins a Marañón on en una font faig un mos abans
    d’emprendre la forta pujada fins el Puerto de Marañón per travessar la
    serra de Cantàbria. El tram que és pista no té cap dificultat tret del
    seu desnivell. Quan s’acaba i continua en corriol, ja són figues d’un
    altre paner. Batallant es va fent, però en un brusc revolt, el pedaleig
    s’acaba. Cal carregar la bici durant uns dos-cents metres per arribar a
    dalt. Soc a la carretera i al parc eòlic. Prenc l’antic camí de Viana
    que travessant a voltes alguns camps, ara ja segats, i fregant les
    cames en les argelagues, els ginebrons, les gatoses i les romagueres,
    em conduirà al capdamunt del poble, on hi ha una visió esplèndida de
    cases i vinyes. Faig el darrer descens entre raïms i pel Castillo
    arribo a casa.
    Fins aviat,
    Joan Lladó.

    Distància recorreguda: 62 Km.
    Desnivell + acum.: 1.625 m.
    Les fotos extretes del folletó de la Diputación Foral de Alava:
    http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/IzkiFollet
    Per a més informació:

    http://www.euskadibttzentroakeuskadibttzentroak.com/es/01.htm

    Publicat dins de Bici de muntanya | Deixa un comentari

    REMULLADA D’ESTIU. EL MONTALT. DIUMENGE 19 D’AGOST DE 2.007

    Publicat el 23 d'agost de 2007 per Bicicorriols
    Per Joan LLadó

    Ens enyoràvem de tants dies escampats i en el retorn de les vacances som una bona colla la que ens retrobem el diumenge: en som dozte. Repetim com en el darrer diumenge i anem una altre vegada cap a llevant, a Llavaneres, car l’estiuejant ens hi espera. Pugem cap al Montalt enfilant pel torrent de les Maioles fins la Plana d’en Catà i els Rocs d’en Magí. Davallem tot seguit cap a les Planes d’en Montalt i travessem la finca del mateix per continuar un bon tram del camí del Roc de la Ferradura.

    Quan tot just el camí comença a enfilar-se, trenquem a la dreta per un
    corriol amb marques verdes que el dia abans havien tastat en Martí i en
    Miquel i que mena tot rialler a les cases més enlairades de la
    urbanització dels Tres Turons. És un molt bonic senderó amb les
    típiques característiques i el prototipus del que voldriem que fos
    teixida tota la nostra comarca. Li mancava però un xic de dificultat.
    El cel s’ha enfosquit amenaçant pluja i tot just començar la davallada
    cap a Torrentbò, comença a ploure. Alguns ens equipem els anoraks.
    Gaudim del descens. El terra està en òptimes condicions. Arribem xops
    al restaurant que encara han d’obrir. En Manel se’ns acomiada tornant
    cap a Mataró per la carretera i no passen ni cinc minuts que cau un
    ruixat que ens fa venir esgarrifances. Pensem que en Manel no deu pas
    gaudir. S’ha refredat l’ambient i agafem fred entaulats a la terrassa
    tot esperant l’esmorzar. Ens ve un airet molt fi de llevant.
    Ben
    peixats, ens preparem per marxar encara amb la roba humida i continua
    plovent. En Marcel se’n torna també per carretera. Nosaltres ho fem en
    sentit contrari cap al Coll del Pollastre. Hom proposa de baixar una
    mica més i enfilar pels cirerers fins el Corral. Cap allà anem. En
    principi es puja en pinya tot comentant l’estat del terreny que és tou
    i es fa feixuc el progressar, però en començar el primer revolt ja amb
    forta pendent, cadascú agafa el seu ritme i amb un pedaleig esportiu
    anem progressant fins a dalt. Ha estat una bona escalada per païr
    l’esmorzar.
    Quan ens agrupem discutim per on seguir i optem per
    pujar a la Ferradura per un camí que tot desfent-lo veiem que amb els
    anys ha canviat. Al coll plou amb ganes. L’Andreu, l’Anscari i en Sergi
    opten per tornar. La resta decidim d’enfilar cap a la Brolleta del
    Montalt al vessant nord de la serra. L’aigua s’escola impetuosa pels
    xaragalls fent-los pregons. En arribar al capdamunt, la davallada es
    presenta espectacular: el corriol es pot dir que és un rierol i xalem
    mullant-nos més amb les branques que amb l’aigua que aixequem del
    terra. Parcs temàtics? Per a què? Tant sols inoblidable.
    Pel Camí Ral primer i per les Planes d’en Pepons, d’en Pere de la
    Pepa i del Sastre després, enllacem amb el camí de la Font dels
    Avellaners i pels vorals de can Xerrac tornem al camí de la Moreneta.
    L’aigua fa que els plats ens xuclin les cadenes. Ho adobem amb una mica
    d’oli. Passem la font i encarem el camí de la font de n’Noms. Només
    hagués calgut una mica de boira per fer idílic el paisatge. Passem per
    cal Gaig i comencem una tertúlia bibliogràfica derivada dels efluvis
    que emanen del bosc humit. Amb bici es pot fer de tot.
    Al coll de la Brolleta agafem aire i planejant arribem a la Creu
    d’en Serra. Fem el darrer descens pel Turó d’en Dori, el Parc
    Forestal, el repetidor de can Vinardell i fins a can Giovanni. El
    nostre amic ha tingut la gentilesa de deixar-nos rentar la cara a les
    bicicletes i li agraïm.

    Fins el dimecres,
    Joan Lladó.

    Els corriolaires: Albert G., Albert V., Andreu C., Anscari N., Giovanni
    L., Joan Ll., Joan V., Manel T., Marcel T., Martí M., Sergi C. i
    Valentí T.
    Distància recoreguda: 43 km.
    Desnivell + acum.: 1360 m.
    Les fotos: http://picasaweb.googles.es/Bicicorriols/Diumenge070819

    Publicat dins de Bici de muntanya | Deixa un comentari

    COMA DE VACA I SERRA DE TORRENEULES. 2 D’AGOST DE 2.007

    Publicat el 21 d'agost de 2007 per Bicicorriols
    Per Manel Trenchs

    L’Andreu i en Manel se’n van anar d’excursió a Pirineu. Heus ací la crònica que ens fa el darrer.

    El passat dijous 2 d’agost, l’Andreu
    Calvó i un servidor vam anar a fer una ruta per la banda
    oriental de la Vall de Núria. La veritat és que per a
    mi va ser una grata sorpresa fer una caminada tant llarga sense
    trobar-nos gairebé ningú, ja que tota aquesta banda no
    és gaire “turística” i la majoria opten per la
    banda més occidental, on hi ha el conegut per tots Puigmal.

     

    El resultat va ser una caminada d’unes
    7 hores, amb una distància de 24 kilòmetres i un
    desnivell positiu de 1.700 metres. Vam fer una volta circular sortint
    de Queralbs, passant pel refugi de Coma de Vaca, pujant cap a la
    Serra de Torreneules, després baixant cap al Santuari de Núria
    i per acabar fent el camí de baixada típic al costat
    del cremallera cap a Queralbs.

    Un xic més detallada, la sortida
    va ser així: ens vam trobar a la plaça de les Tereses a les 6 del
    matí. A les 8.15 ja estavem començant a caminar des de
    Queralbs, vam deixar el cotxe al pàrking d’entrada al poble
    i que serveix per tot els turistes que agafen el cremallera. Agafarem
    el camí que porta cap el refugi de Coma de Vaca (en els
    indicadors posa unes 3 hores 15 minuts, però nosaltres ho
    ferem amb unes 2 hores). La veritat és que el ritme que anava
    marcant l’Andreu no era pas per anar mirant les plantes i
    animalets.

    El camí cap el refugi és
    força agradable i distret, fins i tot per fer-ho amb canalla
    pot estar força bé. Es va seguint al costat del riu
    Freser i passant per les Gorgues del Freser.

    A l’arribar al refugi –que té
    el sobrenom de Manelic-, l’Andreu va preguntar per en Xevi però
    no hi era, estava de vacances però ens trobarem amb la
    Iolanda. La veritat és que estava molt agraïda a l’Andreu
    (bé, l’Alpina) pel mapa dels 3 refugis (Coma de Vaca,
    Ulldeter i de Carançà) i ens va comentar que calia
    anar-ho potenciant però que amb els veïns de Carançà
    costava molt fer-hi coses. Bé, després de prendre unes
    coca-coles i abans de marxar, la Iolanda amb la seva simpatia ens va
    obsequiar amb un parell de pastissets de xocolata per a disfrutar-los
    durant la caminada (i la veritat és que els vam menjar dalt
    del Pic de Fontnegra i estavem molt bons –gràcies Iolanda-).

    Després de la petita aturada al
    refugi enfilarem per la vall de Coma de Vaca i va ser la zona on no
    ens trobarem a cap persona però sí diversos grups de
    cèrvols (molt tranquilets i gens espantadisos), moltes
    marmotes i algun grups de cavalls (més allunyats però).
    Va valer la pena disfrutar tota aquesta estona de la natura es estat
    purament salvatge i on pots assolir la síndrome d’Stendhal
    (això es refereix, principalment a l’art, i és el fet
    de veure tanta bellesa que quedes com atontat o emborratxat, per
    dir-ho d’una manera), jo quasi hi arribo. Com no vam fer força
    fotos.

    Aleshores pujarem molt directament cap
    a la Collada de Torreneules (2.561 mts) i un cop a dalt vam fer 2
    cims (el Cim de la Coma del Clot, 2739 mts; i el Pic de Fontnegre,
    2.728 mts). Va ser en aquest segon cim on ens trobarem amb un guia de
    Núria que portava dues persones, i que era conegut de
    l’Andreu. Era en Joan Cano, alias en Robin Hood, perquè
    segons sembla acostumar a caçar animals amb arc o ballesta.
    Després de menjar una estona i despedir-nos d’en Joan vam
    anar en direcció ja cap a la Vall de Núria passant pel
    Serrat de la Coma del Clot, el Pic de l’Àliga (2.422 mts) i
    baixant pels Rocs Blancs fins a l’alberg.

    Després d’aturar-nos un moment
    a un dels bancs que hi ha a la gespa de davant de l’estany i menjar
    una miqueta més. Decidirem baixar a buscar el cotxe a peu. Hi
    havia el plantejament de segons com estiguessim i l’horari que
    portessim agafariem el cremallera, però la veritat és
    que estavem a la vall a voltant de les 2 del migdia, i ens trobavem
    força bé. Aleshores vam emprendre el camí de
    baixada (on els indicadors diuen 2 hores 30 minuts) i aquest cop
    també per variar, ho ferem amb 1 hora i poc més.

    A la part de baix del camí hi ha
    el pont de Cremal on ja passes definitivament a la banda dreta del
    riu, varem agafar el camí “originari” que marxa cap a la
    banda esquerra i no has de passar el pont. Cap dels dos l’havia fet
    i per tant decidirem de conèixer una nova ruta. És un
    camí poc transitat que va en direcció cap a la central
    elèctrica de Daió i on també hi ha el pont de
    Daió. No ens va agradar gaire aquest camí en comparació
    al recorregut tradicional.

    Bé, a les 4 ja estavem canviats
    al cotxe i passat Ribes ens vam aturar al bar-restaurant “El llac”
    a prendre una clara i un entrepà, que segurament molts
    coneixeu perquè és el bar que hi ha al costat d’una
    estació de servei abans d’entrar a Ribes quan es puja.

    En resum, una sortida d’un dia molt
    maca, molt tranquil.la, gens difícil tècnicament, pots
    contemplar molta diversitat de paisatge i d’animals, molt
    trekkinera, però també molt cansada amb ritme Andreu.

    Fins la propera,
    Manel Trenchs

    Altres fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/ExcursiNRiaAndreuIManel

    Publicat dins de Esquí de muntanya, alpinisme, escalada i excursionisme | Deixa un comentari

    HA MORT EN XIRINACS.

    Publicat el 19 d'agost de 2007 per Bicicorriols
    Per Joan LLadó

    Les seves darreres paraules:

    En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies
    en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç, no em busqueu. Si algú em troba, li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.
    Gràcies!

    ACTE DE SOBIRANIA

    He viscut
    esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya,
    per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra
    aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
    Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la
    humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus
    fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

    Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva
    contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders,
    massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en
    mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo
    sóc en vosaltres, amics!

    Lluís M. Xirinacs i Damians
    Barcelona, 6 d’agost de 2007

    Llegiu
    també el discurs d’en Víctor Alexandre que va fer al Fossar de les
    Moreres el passat dia 16 d’agost en homenatge al nostre gran lluitador.http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=371&Itemid=1

    Publicat dins de Festes, festetes i societat | Deixa un comentari