BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TURÓ DE LA GOLA. DIJOUS 30 D’AGOST DE 2.007

Per Joan LLadó

Després d’un parell de setmanes amb molta activitat esportiva i degut principalment a l’entrenament fet per a la propera Volta a la Cerdanya, ens retrobem a la plaça, alguns amb les cames un xic pesades. Personalment, diria que duc sobre-entrenament. Desde dimarts 21 que, dia si dia no, entre bici de muntanya, de carretera, córrer i muntanya, no he parat. Ho noto quan pujo escales.

Som sis els que sortim de la plaça en direcció a Argentona. Ens hem de trobar a la Font Picant amb l’Anscari i anar cap al Turó de la Gola (ò de Sant Sebastià).
Comencem, doncs, enfilant per can Riera cap al Turó dels Oriols. En Marcel té problemes amb els pinyons i els adobem. Continuem enfilant-nos fins a la Barca i pels corriols d’aquells verals baixem a la Font. L’Anscari ja ens hi espera. Travessem el poble i per can Coca anem a la riera. A l’alçada de can Comalada i pels camps erms que trenta i quaranta anys enrere havien estat vinyes, pugem, barallant-nos amb la pinassa fins el Rovell de l’Ou de baix. Continuem pel camí dels porcs i trenquem a llevant per anar cap a Manyans. A la cabana del caçadors fem reagrupament. Baixem per un descarnat descens fins la pista de Manyans i prop de can Noms enfilem cap al Turó de la Gola. L’escalada fins el turó la convertim en una petita cursa que ens fa suar de valent. Del turó estant admirem el nostre petit recó de món, cap a Argentona i després de dir quatre bestieses, seguim cap a la capçalera de la vall de Manyans, concretament fins a can Nogueres. Intentant de remuntar el “nostre” talús prop d’aquest mas, en Martí es fa un cop al genoll ja malmès i per art de màgia, li resta com nou. Esperem que no empitjori.
A la pista, com que encara no n’hem tingut prou, anem picant-nos com criatures. Açò és es colmo!!!
En Carles i l’Anscari baixen pel Parc Forestal i la resta ho fem per la vessant de can Lladó, per la capçalera del torrent de Can Gener on ja ens hem d’equipar amb els llums frontals.

Fins la propera,
Joan Lladó.

Els Corriolaires: Anscari N., Carles Ll., Joan Ll., Marcel T., Manel T., Martí M. i Valentí T.

Les fotos: http://picasaweb.googles.es/Bicicorriols/Dijous0708030

EL ROC DEL BOC (2.774 M.) CERDANYA NORD. 26 D’AGOST DE 2.007

Per Enric Subiñà

Havíem
quedat a les 6:15 del diumenge a Argentona per recollir-me a mi, l’Enric, i
quan vaig veure arribar la furgo d’en Joan amb el xofer, en Martí i l’Albert,
vaig veure que faltava algú, tot i que no em va sorprendre massa. S’havia
parlat de sortir el dissabte i anar a fer algun tres mil, però finalment ens
vam inclinar per fer la cresta del Roc del Boc (2774 m.), a la Cerdanya Nord,
darrera de Núria.

El
viatge, una miqueta llarg, va tenir una aturada a Puigcerdà per esmorzar una mica.
El temps es preveia bo i calurós, però passades les 9 del matí, arribant a
lloc, estava tapadet i queia alguna goteta. Després de travessar la població de
Planès vam enfilar per una pista de muntanya que ens va portar a l’aparcament,
a uns 1800 m. d’altura, on ens vam equipar per començar la marxa. Eren les 10
del matí.

El
camí comença resseguint la vall de Planès, fins que es converteix en sender i
puja riu amunt, fins arribar a una plana on hi ha el petit estanyol de Planès,
gairebé convertit en una zona humida. En els seus prats quedaven encara unes
quantes vaques que havien passat l’estiu allà i aviat baixarien a resguard dels
freds. El dia s’havia arreglat, i el sol i la calor començaven a picar.

Vam
seguir pujant, ara ja per un corriol en zona pedregosa fins arribar a la
capçalera del circ. Allí calia decidir la ruta. Inicialment ens havíem
plantejat d’ascendir primer la Torre d’Eina i des d’allí fer la cresta cap el
Roc del Boc, superant alguna zona delicada. El problema que ens plantejàvem era
la durada, ja que la cresta era llarga i no s’avançava molt, i podríem acabar
la ruta massa tard, arribant a casa ja de nit. Per això ens vam inclinar
d’ascendir directament al Roc del Boc, pel que vam anar a buscar la cresta sud
del pic. Abans però calia reposar forces i per això vam dinar una mica a
l’inici de la cresta.

La
dificultat més important era un petit diedre anomenat el “Violoncel”, d’uns 10
m. d’altura i dificultats de II+, que segons deia la guia era força exposat. Un
cop al lloc només hi havia un petit pas i es superava sense problemes, pel que
no vam fer servir el material que havíem traginat (corda, arnesos,…). Des
d’allí, fent servir una mica les mans, s’arribava al cim del Roc del Boc
(2774), on vam trobar uns excursionistes francesos. A aquella hora la calor era
molt intensa, i després de fer la típica foto del cim, vam comença el descens,
que faríem per la cresta del pic de l’Orri, per fer un itinerari circular.

El
primer tros de la cresta era una mica delicat, que no dificultós, i lent. Mica
en mica la cresta es feia més fàcil i ràpida fins assolir el cim del Pic de
l’Orri (2561). D’allí es seguia la cresta, ja molt més fàcil, pel Serrat de
l’Escaldat, per entrar en una zona d’avets i pins negres, on el corriol, una
mica difícil de trobar, ens portava bosc avall. Atès que ens semblava que
anàvem massa al nord, vam decidir de deixar el corriol i avançar bosc avall cap
a ponent, per intentar arribar a l’aparcament. De fet el bosc era força net i
permetia de baixar, pel que sense dificultat vam arribar a la pista, i en cinc
minuts al vehicle. Just allí ens vam trobar una parella de francesos que feia
una travessa ajudats per un ruc. Morts de calor, vam fer una petita remullada
en les fredes aigües del riu. Més que remullada fou una esquitxada, però va
anar molt bé. Eren una mica més de les tres de la tarda, i ja només quedava el
més pesat, el retorn.

Ens vam tornar a parar altre cop en el bar de Puigcerdà, on ens vam
veure unes bones clares i vam menjar un entrepà de butifarra de Cerdanya. La
baixada, amb menys trànsit que un dia laborable, ens va portar cap al Maresme,
on vam arribar cap a les 8 del vespre. Havia estat una bonica diada de
muntanya.

Fins aviat,
Enric Subinyà

Les fotos (Joan): http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070826
Les fotos (Enric): http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070826enric

LES GORGES DE LA RIERA DE SALARSA. BEGET. ALTA GARROTXA. DISSABTE 18 D’AGOST DE 2.007

Per Manel Trenchs

El passat dissabte 18 d’agost vam anar amb la canalla a fer una remullada
a un lloc molt interessant i curiós, va ser a les gorges de la Riera de Salarsa prop de Beget a l’Alta
Garrotxa. Són 3 grans basses on et pots banyar i a més fer un salts força
atrevits des de les roques.

Com arribar-hi? Agafeu mapes, que tot se us ha de donar mastegat. Sota
els camps de la Masia del Bolasell trobem a la dreta de la carretera un riu per
on travessa un pont romànic. És a partir de llavors que cal trobar algun petit
lloc per aparcar el cotxe i cal baixar caminant. La veritat és que no hi ha res
indicat i per tant, cal conèixer el lloc.

Nosaltres vam arribar caminant a la segona de les gorges, on vam estar
força estona i on també vam dinar. Aquesta és on es pot estar millor per estirar-se
i menjar. Podem dir que vam estar força estona tot sols, i després de menjar
vam anar a la tercera de les gorges, caminant pel riu. Recorregut que es pot
fer amb uns 15 minuts i amb xic de compte.

Aquesta tercera és la més gran i espectacular, és aquí on pots fer els
salts més agosarats i cridar al màxim, ja que quan arribes a l’aigua aquesta
està força gelada.

En resum, va ser un dia molt interessant i que a més ho recomano per tots
aquells que teniu canalla i voleu fer alguna activitat diferent i gaudir de la
natura al màxim. Per cert, cal tenir molt clar que l’aigua és molt freda per
aquests llocs.

I a més penseu que si teniu temps és pot anar a visitar el poble de
Beget, amb la famosa església romànica de Sant Cristòfol (del segle XII), i a l’interior
hi trobem la Majestat de Beget, que és de les poques escultures romàniques que
es conserva en el seu lloc original.

Fins la propera,

Manel Trenchs

Les fotos: http:picasaweb.google.es/Bicicorriols/ElBolasell

PAISATGISME: TRANSFORMACIÓ O TRASLLAT D’UN PAISATGE NATURAL EN UN D’URBÀ. (AIXÒ SEMBLA)

Per Joan LLadó

No estic pas en contra de les pedreres si volem cases de pedra ni contra les empreses que, bonament com poden, moltes, van tirant. Estic en contra del fet d’amagar el cap sota l’ala i no dir les coses pel seu nom i tractar-nos a tots plegats com a ximplets. Les imatges us ho diuen tot.

EL PARC NATURAL D’IZKI (I). ARABA. PAIS BASC. AGOST 2007

Per Joan LLadó

Durant les meves estades de vacances, tant d’estiu com dels dies sants, dels darrers tres anys a La Rioja Alavesa, tot voltant i enfilant-me per la Sierra de Cantàbria, ja fóra a peu ò amb la bicicleta, m’havia fixat en una extensa i planera llenca boscosa que molt ben delimitada per unes penyes calcàries, s’estén cap al nord arrencant dels petits pobles que fan de límits amb els camps de conreu.

Així, des d’el cim de la Población (ò conegut també com León Dormido) o
del Puerto de la Aldea, es pot distingir perfectament aquest canvi
sobtat de vegetació, deixant pas els conreus al bosc de roure reboll
(marojo). Aleshores, a partir d’aquesta observació, aquest any vaig
intentar esbrinar què podia trobar d’interessant en aquella zona i
quines ressenyes al respecte podria donar-me la xarxa. I vet aquí que
m’assabento que aquella extensa llenca de bosc és un parc natural des
de l’any 1.998.
Durant tres anys de visita a la zona, cap ni un dels meus
interlocutors, que tot s’ha de dir han estat ben pocs, tot parlant de
muntanya, paratges, natura i esport, m’havia parlat d’aquest parc que
tenen a tocar. Però, què els has de dir a aquesta gent de parcs,
paisatges i natura si ells en formen part! El seu món és el camp
(vinya, cereal i ramaderia) i si han de sortir d’aquí, parla’ls de
parcs temàtics, fiestas de pueblo i la platja de Salou. Exagero un pèl,
però pel parc, interès zero.
Assabentat doncs de rutes i
obtingut mapes i fulletons de la zona, m’he dirigit dues vegades, en
dues jornades diferents, al parc. El primer dia vaig sortir del poble
amb la bici, tot i que fins el poble més proper que fa d’entrada al
parc hi ha uns divuit km. passant per camins i corriols. De Barriobusto
vaig pujar a La Población i per la fageda del León vaig baixar a
Marañón (foto). Allí vaig trobar, que em va ser prou difícil, un corriol que
mena al veí llogarret d’Angostina. En un paratge proper al poble, ja
preparaven les carboneres per fer cremar a l’hivern. Per una pista que
a voltes moria en camps llaurats, vaig arribar a Quintana, porta
d’entrada al parc. Plovia. Em vaig arrecerar una bona estona a la
portalada de l’església i vaig aprofitar per fer un mos. Ben a prop del
camí que menava als primers estanys, observo la única casa de pagès
-venta- que he vist a la zona. És la Concepción. Fins al País Basc
atlàntic, estem en zona de transició, no en veurem. Tothom viu agrupat
en poblets. Les construccions aïllades solen ésser corrals i magatzems.

Els estanys i les vaques em donen la benvinguda al parc. Els
primers trams els faig per una de les “sendas” per fer a peu, que és
una pista a voltes molt sorrenca, com si fórem en una platja i que ja
no veig amb bons ulls. Es diu senda Arrieros/Mandazainak i va de
Quintana fins a Apellániz, de sud a nord. A mesura que vaig guanyant
alçada, tot i que els repetjons encara no son forts, desapareix la
sorra. Soc al bell mig del bosc de roure, encatifat pertot per la
falguera. Certament, hom se sent totalment isolat i en fer un dia tot
rúfol, ni els ocells canten. Vaig fent camí. Fa estona que no veig cap
marca del sender. El camí és bo i continuo. Faig una bona pujada. Ja fa
mitja hora que no tinc cap referència, ni cap cruïlla, ni cap marca. No
tinc pressa i vaig fent. Arribo en una important cruïlla i veig
marques. També unes roderes de bici que segueixo i em recorden alguna
cosa. M’aturo, m’ho miro bé i continuo alguns metres més fins que trobo
unes tanques que cerquen un dels pocs camps de secà que hi ha dins del
parc. Les reconec i també les roderes: són les meves. He fet un tomb de
tres quarts per tornar al mateix lloc. Refaig el camí d’anada per
esbrinar on he deixat la cruïlla. Trobo el trencall i les marques
amagades sota uns matolls. Comença un magnífic senderó, dels que ens
agraden i que em portarà fins la Majada Vieja, un singular exemplar de
roure. En poca estona travesso un dels rierols que alimenten el riu
Izki que dona nom al parc. Alguns passos els han equipat amb uns molt
ben elaborats ponts de fusta. Arribo tot seguit en una cruïlla de
“sendas”. Cap a la dreta i direcció sud-est tinc la Amenabar que porta
a San Román de Campezo. Decideixo seguir la Ullibarri, cap a llevant,
que em deixarà a Korres, l’únic poble que hi ha dins el parc. Continua
essent corriol fins al poble tot travessant nombroses vegades el riu.
El camí és molt acollidor i ombrívol. Arribo prop del barranc d’Izki on
hi ha l’àrea recreativa amb unes completes instal·lacions. Prenc la
“senda” Sant Román que comença amb un tram planer i enfila ja sense
repòs fins el coll Portillo de la Casilla. Aquesta ascensió és fa enmig
d’una majestuosa fageda i boixos i el darrer tram abans del coll és
d’aquells de deixar-hi la carcanada.
És un dilluns d’agost i encara no he vist ningú: ni a peu ni amb
bici. Des d’el coll es veu San Román, la vall del Ega i la Serra de
Cantàbria. Amenaça pluja. No m’entretinc i per pedregosa trialera baixo
al poble. Prenc el GR fins a Marañón on en una font faig un mos abans
d’emprendre la forta pujada fins el Puerto de Marañón per travessar la
serra de Cantàbria. El tram que és pista no té cap dificultat tret del
seu desnivell. Quan s’acaba i continua en corriol, ja són figues d’un
altre paner. Batallant es va fent, però en un brusc revolt, el pedaleig
s’acaba. Cal carregar la bici durant uns dos-cents metres per arribar a
dalt. Soc a la carretera i al parc eòlic. Prenc l’antic camí de Viana
que travessant a voltes alguns camps, ara ja segats, i fregant les
cames en les argelagues, els ginebrons, les gatoses i les romagueres,
em conduirà al capdamunt del poble, on hi ha una visió esplèndida de
cases i vinyes. Faig el darrer descens entre raïms i pel Castillo
arribo a casa.
Fins aviat,
Joan Lladó.

Distància recorreguda: 62 Km.
Desnivell + acum.: 1.625 m.
Les fotos extretes del folletó de la Diputación Foral de Alava:
http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/IzkiFollet
Per a més informació:

http://www.euskadibttzentroakeuskadibttzentroak.com/es/01.htm

REMULLADA D’ESTIU. EL MONTALT. DIUMENGE 19 D’AGOST DE 2.007

Per Joan LLadó

Ens enyoràvem de tants dies escampats i en el retorn de les vacances som una bona colla la que ens retrobem el diumenge: en som dozte. Repetim com en el darrer diumenge i anem una altre vegada cap a llevant, a Llavaneres, car l’estiuejant ens hi espera. Pugem cap al Montalt enfilant pel torrent de les Maioles fins la Plana d’en Catà i els Rocs d’en Magí. Davallem tot seguit cap a les Planes d’en Montalt i travessem la finca del mateix per continuar un bon tram del camí del Roc de la Ferradura.

Quan tot just el camí comença a enfilar-se, trenquem a la dreta per un
corriol amb marques verdes que el dia abans havien tastat en Martí i en
Miquel i que mena tot rialler a les cases més enlairades de la
urbanització dels Tres Turons. És un molt bonic senderó amb les
típiques característiques i el prototipus del que voldriem que fos
teixida tota la nostra comarca. Li mancava però un xic de dificultat.
El cel s’ha enfosquit amenaçant pluja i tot just començar la davallada
cap a Torrentbò, comença a ploure. Alguns ens equipem els anoraks.
Gaudim del descens. El terra està en òptimes condicions. Arribem xops
al restaurant que encara han d’obrir. En Manel se’ns acomiada tornant
cap a Mataró per la carretera i no passen ni cinc minuts que cau un
ruixat que ens fa venir esgarrifances. Pensem que en Manel no deu pas
gaudir. S’ha refredat l’ambient i agafem fred entaulats a la terrassa
tot esperant l’esmorzar. Ens ve un airet molt fi de llevant.
Ben
peixats, ens preparem per marxar encara amb la roba humida i continua
plovent. En Marcel se’n torna també per carretera. Nosaltres ho fem en
sentit contrari cap al Coll del Pollastre. Hom proposa de baixar una
mica més i enfilar pels cirerers fins el Corral. Cap allà anem. En
principi es puja en pinya tot comentant l’estat del terreny que és tou
i es fa feixuc el progressar, però en començar el primer revolt ja amb
forta pendent, cadascú agafa el seu ritme i amb un pedaleig esportiu
anem progressant fins a dalt. Ha estat una bona escalada per païr
l’esmorzar.
Quan ens agrupem discutim per on seguir i optem per
pujar a la Ferradura per un camí que tot desfent-lo veiem que amb els
anys ha canviat. Al coll plou amb ganes. L’Andreu, l’Anscari i en Sergi
opten per tornar. La resta decidim d’enfilar cap a la Brolleta del
Montalt al vessant nord de la serra. L’aigua s’escola impetuosa pels
xaragalls fent-los pregons. En arribar al capdamunt, la davallada es
presenta espectacular: el corriol es pot dir que és un rierol i xalem
mullant-nos més amb les branques que amb l’aigua que aixequem del
terra. Parcs temàtics? Per a què? Tant sols inoblidable.
Pel Camí Ral primer i per les Planes d’en Pepons, d’en Pere de la
Pepa i del Sastre després, enllacem amb el camí de la Font dels
Avellaners i pels vorals de can Xerrac tornem al camí de la Moreneta.
L’aigua fa que els plats ens xuclin les cadenes. Ho adobem amb una mica
d’oli. Passem la font i encarem el camí de la font de n’Noms. Només
hagués calgut una mica de boira per fer idílic el paisatge. Passem per
cal Gaig i comencem una tertúlia bibliogràfica derivada dels efluvis
que emanen del bosc humit. Amb bici es pot fer de tot.
Al coll de la Brolleta agafem aire i planejant arribem a la Creu
d’en Serra. Fem el darrer descens pel Turó d’en Dori, el Parc
Forestal, el repetidor de can Vinardell i fins a can Giovanni. El
nostre amic ha tingut la gentilesa de deixar-nos rentar la cara a les
bicicletes i li agraïm.

Fins el dimecres,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Albert G., Albert V., Andreu C., Anscari N., Giovanni
L., Joan Ll., Joan V., Manel T., Marcel T., Martí M., Sergi C. i
Valentí T.
Distància recoreguda: 43 km.
Desnivell + acum.: 1360 m.
Les fotos: http://picasaweb.googles.es/Bicicorriols/Diumenge070819

COMA DE VACA I SERRA DE TORRENEULES. 2 D’AGOST DE 2.007

Per Manel Trenchs

L’Andreu i en Manel se’n van anar d’excursió a Pirineu. Heus ací la crònica que ens fa el darrer.

El passat dijous 2 d’agost, l’Andreu
Calvó i un servidor vam anar a fer una ruta per la banda
oriental de la Vall de Núria. La veritat és que per a
mi va ser una grata sorpresa fer una caminada tant llarga sense
trobar-nos gairebé ningú, ja que tota aquesta banda no
és gaire “turística” i la majoria opten per la
banda més occidental, on hi ha el conegut per tots Puigmal.

 

El resultat va ser una caminada d’unes
7 hores, amb una distància de 24 kilòmetres i un
desnivell positiu de 1.700 metres. Vam fer una volta circular sortint
de Queralbs, passant pel refugi de Coma de Vaca, pujant cap a la
Serra de Torreneules, després baixant cap al Santuari de Núria
i per acabar fent el camí de baixada típic al costat
del cremallera cap a Queralbs.

Un xic més detallada, la sortida
va ser així: ens vam trobar a la plaça de les Tereses a les 6 del
matí. A les 8.15 ja estavem començant a caminar des de
Queralbs, vam deixar el cotxe al pàrking d’entrada al poble
i que serveix per tot els turistes que agafen el cremallera. Agafarem
el camí que porta cap el refugi de Coma de Vaca (en els
indicadors posa unes 3 hores 15 minuts, però nosaltres ho
ferem amb unes 2 hores). La veritat és que el ritme que anava
marcant l’Andreu no era pas per anar mirant les plantes i
animalets.

El camí cap el refugi és
força agradable i distret, fins i tot per fer-ho amb canalla
pot estar força bé. Es va seguint al costat del riu
Freser i passant per les Gorgues del Freser.

A l’arribar al refugi –que té
el sobrenom de Manelic-, l’Andreu va preguntar per en Xevi però
no hi era, estava de vacances però ens trobarem amb la
Iolanda. La veritat és que estava molt agraïda a l’Andreu
(bé, l’Alpina) pel mapa dels 3 refugis (Coma de Vaca,
Ulldeter i de Carançà) i ens va comentar que calia
anar-ho potenciant però que amb els veïns de Carançà
costava molt fer-hi coses. Bé, després de prendre unes
coca-coles i abans de marxar, la Iolanda amb la seva simpatia ens va
obsequiar amb un parell de pastissets de xocolata per a disfrutar-los
durant la caminada (i la veritat és que els vam menjar dalt
del Pic de Fontnegra i estavem molt bons –gràcies Iolanda-).

Després de la petita aturada al
refugi enfilarem per la vall de Coma de Vaca i va ser la zona on no
ens trobarem a cap persona però sí diversos grups de
cèrvols (molt tranquilets i gens espantadisos), moltes
marmotes i algun grups de cavalls (més allunyats però).
Va valer la pena disfrutar tota aquesta estona de la natura es estat
purament salvatge i on pots assolir la síndrome d’Stendhal
(això es refereix, principalment a l’art, i és el fet
de veure tanta bellesa que quedes com atontat o emborratxat, per
dir-ho d’una manera), jo quasi hi arribo. Com no vam fer força
fotos.

Aleshores pujarem molt directament cap
a la Collada de Torreneules (2.561 mts) i un cop a dalt vam fer 2
cims (el Cim de la Coma del Clot, 2739 mts; i el Pic de Fontnegre,
2.728 mts). Va ser en aquest segon cim on ens trobarem amb un guia de
Núria que portava dues persones, i que era conegut de
l’Andreu. Era en Joan Cano, alias en Robin Hood, perquè
segons sembla acostumar a caçar animals amb arc o ballesta.
Després de menjar una estona i despedir-nos d’en Joan vam
anar en direcció ja cap a la Vall de Núria passant pel
Serrat de la Coma del Clot, el Pic de l’Àliga (2.422 mts) i
baixant pels Rocs Blancs fins a l’alberg.

Després d’aturar-nos un moment
a un dels bancs que hi ha a la gespa de davant de l’estany i menjar
una miqueta més. Decidirem baixar a buscar el cotxe a peu. Hi
havia el plantejament de segons com estiguessim i l’horari que
portessim agafariem el cremallera, però la veritat és
que estavem a la vall a voltant de les 2 del migdia, i ens trobavem
força bé. Aleshores vam emprendre el camí de
baixada (on els indicadors diuen 2 hores 30 minuts) i aquest cop
també per variar, ho ferem amb 1 hora i poc més.

A la part de baix del camí hi ha
el pont de Cremal on ja passes definitivament a la banda dreta del
riu, varem agafar el camí “originari” que marxa cap a la
banda esquerra i no has de passar el pont. Cap dels dos l’havia fet
i per tant decidirem de conèixer una nova ruta. És un
camí poc transitat que va en direcció cap a la central
elèctrica de Daió i on també hi ha el pont de
Daió. No ens va agradar gaire aquest camí en comparació
al recorregut tradicional.

Bé, a les 4 ja estavem canviats
al cotxe i passat Ribes ens vam aturar al bar-restaurant “El llac”
a prendre una clara i un entrepà, que segurament molts
coneixeu perquè és el bar que hi ha al costat d’una
estació de servei abans d’entrar a Ribes quan es puja.

En resum, una sortida d’un dia molt
maca, molt tranquil.la, gens difícil tècnicament, pots
contemplar molta diversitat de paisatge i d’animals, molt
trekkinera, però també molt cansada amb ritme Andreu.

Fins la propera,
Manel Trenchs

Altres fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/ExcursiNRiaAndreuIManel

HA MORT EN XIRINACS.

Per Joan LLadó

Les seves darreres paraules:

En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç, no em busqueu. Si algú em troba, li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut
esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya,
per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra
aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la
humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus
fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva
contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders,
massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en
mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo
sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Llegiu
també el discurs d’en Víctor Alexandre que va fer al Fossar de les
Moreres el passat dia 16 d’agost en homenatge al nostre gran lluitador.http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=371&Itemid=1