BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EP! SORTIDA DE BICI DIUMENGE A LA TARDA! 29.03.2009

Per Joan LLadó

Quan he preguntat als companys si se’n recordaven de la darrera vegada que havíen sortit un diumenge a la tarda amb bici, en Marcel, molt habilidós ha respost: en l´última edició de la Volta a la Cerdanya. Molt exacte. Però no anava per aquest camí la meva pregunta.
Com que aquest matí la pluja ens ha obligat a quedar-nos colgats pels llençols, alguns corriolaires ens hem posat d’acord per sortir havent dinat. A quarts de cinc ens hem trobat cinc inquiets friraiders a la recerca de bones sensacions. De moment fa un vent frescot.
Hem anat cap a Agell pel Cros, Torre Ametller, turó dels Oriols, Codera, monòlit, Coll de Burriac pel nou i bufó corriolet que hi mena, els ui-ui-uis, font del Llop, Bassa del Senglar i la seva trialera, Creu de l’Avellà, Monòlit, Codera, Camí d’Agell, Pedrera, Turó d’en Punsola i Pedra d’en Punsola, Cementiri de Cabrera, Capçalera de la Riera d’Agell, Bosc del Gitano, Torre Ametller, Can Parcala, El Cros i cap a casa.

Distreta i agradable escapada en horari de lletraferit.

A reveure,
Joan LLadó

Els corriolaires: En Ventús, l’Avi, El Maestro, El Tete i en Pistons.
Les fotos: clica aquí.

   

CARAGOLADA A CAN BARRIS. DISSABTE 28.03.2009

Per Joan LLadó

Una vegada més, després d’un
parèntesi d’un any i mig, ens hem tornat a reunir per fer una gran i
suculent caragolada. El lloc triat per aquesta ocasió ha estat el
reconegut i especialitzat restaurant de Can Barris de Campllong, al
Gironès. La participació en aquesta convocatòria ha estat la més
nombrosa: tretze començals. Tretze famolencs escuracloves que ens hem
engolit els mil quatre-cents caragols  encomanats com aquell que es
menja un préssec. 
Que per molts anys puguem mantenir aquesta passió pels mol·luscs gasteròpodes! I per molt anys també a l’amic Suari!

Fins aviat,
Joan LLadó

Les fotos: clica aquí.

AMUNT I AVALL PER LLAVANERES. 28.03.2009

Per Joan LLadó

Aquest cap de setmana amb previsió de mal temps, no hi ha sortida d’esquí. Dijous alguns mig quedem per sortir el dissabte per qüestions d’agenda. Bé, ja ens trucarem.
Hom queda una hora més tard, a dos quarts de nou. Tot i així, els que habitualment arriben a misses dites no perden la costum. Finalment en som quatre. Suficients. El dia és rúfol i els núvols amenaçadors.

En Manel, que ja ho tenia premeditat, diu d’anar cap a LLavanares. Res a dir. Comencem enfilant-nos pel Camí del Nord i el turó d’Onofre Arnau que baixem tot seguit per trialeres de nivell. L’escalfament ha estat sobtat. Pel camí de les Cinc Sénies la fem petar fins a Llavanares i a partir d’aquí comencem la feina. Pugem i baixem per terreny típicament corriolaire per la banda del cementiri fins espetegar un altre cop a la riera, a l’entrada de can Cabot d’Avall. En Manel, fent el freekie, ha petat la cadena. Comença a ploure. Sota una gran alzina ens eixaploguem per adobar-la. Hem agafat fred. Seguim amunt per pujar fins les Roques Boniques pel sempre duríssim i malmès corriol. Ai el dit!
Al coll Pallarès prenem direcció Mataró i per la ruta habitual arribem al Pla de can Xerrac i continuem fins Sant Martí. Als Vidals, l’Anscari i jo tornem cap a casa. A mi m’esperen uns suculents caragols a la llauna a can Barris de Campllong. En Martí i en Manel se’n tornen amunt per fer una mica més de ruta fins les dotze.

A reveure,
Joan LLadó.

Quatre fotos d’en Joan: clica aquí.

LA ROCA D’EN PUNSOLA. RETROBADA. 24.03.2009

Per Joan LLadó

Després d’una bona colla d’anys cercant, i de nit, l’anomenada i popular pedra de kumbaieres trobades en els boscos d’Agell, el dimarts a la nit, cap a dos quarts d’onze i amb l’ajuda de l’amic Sebastià, hi férem cap. Quants cops no ens havíem cremat passant-hi a ran. Però és clar, de pedres com aquelles, en aquells verals, n’és ple i d’informació concreta, cap ni una. És als boscos d’Agell, sota el turó… Ja podíem anar buscant…

Aquest dimarts vam córrer: en Sebastià, l’Andreu, l’Albert i servidor.

3TRQ AMB BTT. MUNTANYES DE PRADES. ROJALS. 3,4 I 5 DE MARÇ DE 2009

Per Adrià Triquell

Agafant com excusa la visita del meu germanet resident als EEUU, recuperem una tradició dels Triquell de les travesses en BTT. Així doncs, deixem aparcades famílies, feines, gestions i obligacions, i marxem per la patilla tres dies laborables cap a les muntanyes de Prades.

Teníem vàries idees al cap, però vist el panorama climatològic, ens decidim per la mes conservadora, en lloc de travesses, ens decidim per tres sortides d’ un dia per les Muntanyes de Prades. El camp base serà una casa rural que ja coneixíem, el Mas de l’ Arlequí, a 1.800m de Rojals i 915m d’ alçada.

Dia 1

El temps aguanta, dia tristot amb boira. La ruta serà tranquil•leta,
per anar escalfant. Agafem la pista de Rojals-Poblet, a la primera
bifurcació anirem cap el coll de la Creu de L’ Ardit. La pista
interessant, però tinc MOLT mono de corriol. El meu germà Marc i jo fem
un petit amotinament contra el nostre progenitor i ens desviem de la
pista per agafar el GR171 fins a Poblet. Quin gran encert! A Poblet
dinem (com deu mana, no el miserable menú corriolaire d’ entrepà de
truita amb coca-cola…)

Collons, amb l’ excessiu dinar, costarà  pujar. Carretera T700 fins a
la Font de Nerola, carretera asfaltada que es transforma en pista fins
a la Vall de Castellfollit, un altre petit amotinament i agafem la
desviació fins agafar el GR que passa pel Mirador de la Pena.  Pena
sentim quan després de portar la bici a coll, l’ únic que veiem és
boira. Agafem de nou el GR, un corriolet fàcil i maco pel bosc, fins
tornar a la pista del principi, aquest cop en direcció inversa fins
arribar de nou al Mas.

34km, 865 desnivell acumulat.

 
Dia 2

Iniciem per la mateixa pista Rojals-Poblet, en lloc de desviar-nos com
ahir per coll de l’ Ardit, anem cap a la Mola dels Quatre Termes, on
gaudim d’ un bonic paisatge. Fins aquí la ruta ha estat pistera i
tranquileta, sense sobresalts. El meu cor s’ accelera d’ entusiasme, ja
que en aquest punt, el GR171 pinta xulo, però el meu entusiasme esdevé
decepció, doncs el tram a partir de la Mola d’ Estat és realment
impracticable. Cap problema, reculem una mica per la pista i enllacem
de nou amb el GR, un bon tram al més estil corriolaire. Gaudeixo com un
conill, i en aquest punt cometré el gran error de la jornada, doncs al
tenir calor em trauré una mica de roba. Continuem pel GR fins Plans del
Pagés, aquí el deixem per agafar la pista fins a Prades.

Comença a ploure de veritat, fa fred i a sobre punxo. Hauré de fer un
gran esforç per canviar la càmara amb les mans glaçades. Canviem de
plans i enlloc de GR agafem carretera fins a Capafons. L’ error de la
roba que us comentava es farà patent en el trajecte de baixada per la
carretera fins a Capafons. Arribo al poble absolutament glaçat, i a
sobre l’ únic bar del poble, on pensàvem dinar, tanca els dimecres!!.
Tinc tan fred que l’ idea de trucar a un taxi em sembla bé. Per sort a
Capafons no hi ha cobertura. Dic per sort, perquè un cop hauré reunit
el valor suficient per desvestir-me i vestir-me amb més roba, i pedalat
una mica de pujada, em refaré del fred, i tot i que la resta de jornada
serà sota la pluja, m’ ho passaré prou bé.

Ara vindrà el tram més dur de la jornada. Agafem una estona de
carretera direcció Mont-ral, per trencar direcció Farena. Agafem una
pista de pujada exigent direcció nord, cap a Coll de la Molta. Una mica
abans de punt de contacte amb el GR171, quan ja s’ ha acabat la pujada,
espero estirat sota un arbre a les 2/3 parts de l’ expedició que sembla
que fa aigües (mai més ben dit). Caminem un petit tram pel GR, fins que
el pedregam es converteix en un entretingut corriol. Arribem de nou a
la pista que ens durà fins a la casa.

Finalement el Pure Malt de 12 anys, el foc encès al menjador de la casa
rural,  i la radio de fons amb el partit del barça m’ acompanyen.
Sensació de confort, tot el contrari de la sortida d’ avui, ben
remullada i amb alguns moments crítics de fred. Els records de la
sortida corriolaire a Mallorca m’ han vingut constantment a la ment.

Dia 3

Que bé! Miro per la finestra i el cel es blau i radiant. La meva
alegria inicial esdevé preocupació quan surto a preparar la bici. Un
vent glaçat fa que ja no em senti les mans, i això que només porto un
parell de minuts fent els preparatius.

El meu germà i jo comencem a pedalar, el meu pare durà el cotxe fins a
Rojals, i allà iniciem plegats una petita volta circular per un PR de
la zona. Fa fred però és suportable, el trajecte, per pista, pendent
però agradable. Tot plegat un parell d’ hores tranquil•les de BTT.
Arribem de nou a Rojals. Allà el meu pare agafa el cotxe i ens esperarà
a Montblanc, mentre nosaltres baixem pel GR. En principi estic excitat
amb la idea, doncs sobre el mapa pintava un d’ aquells descensos
kaguapus. Efectivament el camí xulissim, però un pel massa tècnic per
mi, tinc que fer força trossos a peu, i el meu germanet, que va amb la
seva bici-backup, el veig sense la seva seguretat habitual.

Arribem a Mataró, netegem bicis, deixo a la family a Premià i em
despedeixo del meu germanet, que no veuré en alguns mesos, per cert, he
de recordar mirar que val la Epic 2009 comprada als EEUU…

Fotos:  http://www.flickr.com/photos/lacapsa/sets/72157614902138932/detail/

VALL DE REMUÑÉ, EL PERDIGUERO I LLITEROLA. 14.03.2009

Per Joan LLadó

Em sap greu que passin tants dies sense afegir, ni que sigui una petita nota, una entrada al bloc. Però si així ho volem i ja ens va bé, així continuarà.

El passat cap de setmana vam fer una gran sortida d’esquí, d’aquelles memorables, amb encant, amb el seu toc alpí fins i tot.

Divendres cap a les vuit del vespre, l’Albert, en Martí i qui us escriu, l’emprenguérem per la carretera vers el Pirineu central. El nostre primer objectiu, sopar al Bar Sport de Bellcaire d’Urgell on sempre hi trobem un platet calent, una bona cervesa i el caliu de la gent del poble que es prepara pel cap de setmana. En reemprendre la marxa, hom fa esforços per no adormir-se i deixar el conductor, en aquest cas en Martí, sol amb la carretera, però el rum-rum del cotxe, la sonsònia de la música i el bon sopar ens guanyen. Jo vaig fent cops de cap però l’Albert dorm com un sóc. I entre ensurts i revolts sobtats dels darrers quilòmetres del camí, arribem al nostre segon objectiu, el “nostre” xalet de Sanarta. La pista de Vallibierna és tallada per una gran allau que en barra el pas just uns metres més enllà de la cruïlla. Nosaltres, tant si com no, amb els estris a coll i baixant el talús de la carretera, fem cap al nostre petit racó on de segur ens hi espera un bon son. I, efectivament, al porxo hi dormim sols amb la lluna vigilant.

Dissabte a les sis sona el despertador de l’Albert. Fem el ronso fins dos quarts. Ens llevem i tornem al cotxe per esmorzar i en acabar, seguim la carretera fins on ens deixa la neu: al ramal de l’Hospital de Benàs. Allí ens acabem de guarnir, preparem el material i quan son cap a quarts de vuit, comencem a foquejar per la carretera fins passar dos revolts després del torrent de Remuñé. Ens dirigim cap a la Pleta dels Capellans i sense perdre pràcticament alçada per la riba esquerra del riu i pel mig del bosc, ens col·loquem al fons de la vall on l’Aigüeta ja és coberta per la neu. Fa molt bon dia i la temperatura, sense gota de vent, és força alta. Fa aparació la crema solar. Anem progressant entre els Ibones de Remuñé a bon ritme i amb l’atent i omnipresent esguard de la Forca de Remuñé. Als Arenales deixem el fons de la vall per enfilar en fort pendent fins el Portal de Remuñé, just al sud de la Forca. Sobre un roc nu i sec fem parada i moç. Hi estem a gust i ens hi quedaríem però encara queda tralla. No traiem les pells perquè pensem que la davallada fins l’Ibón Blanco de Lliterola serà curta car, d’on ens hem aturat, no divisem l’altra vessant. En abocar-nos-hi, ens adonem que hem fet bé, tot just no arriba a cent metres de desnivell. Baixem i mentre ho fem, dubtem de pujar al Perdiguero per on en principi havíem previst. La carena de llevant és pelada i ens sembla poc factible de superar-la amb esquís, per tant, ens mirem el Collado superior de LLiterola que fins allí ens sembla assequible. Després ja veurem com superem el cim. Travessem l’Ibón Blanco que és encerclat per un munt de gegants que superen els tres-mil metres: el Tusse de Remuñé, els Pics de Cabrioules, Punta de Lliterola, el Pico Royo, Tuca de Lliterola i el nostre, el Perdiguero. Arribant a la vora del llac passem per una impactant esquerda del glaç. Som a migdia i la roba ens fa nosa. Els tres-cents metres que ens resten fins el coll els infravalorem. Se’ns fan feixucs i ens costa de progressar amb alegria. Arribem exhausts i coincidim amb un parell de travessaires que baixen del cim per la cresta: l’única opció. Intercanviem quatre mots, ens calcem els grampons i cap al cim hi falta gent. El primer ressalt en mixt, el més exposat, sense massa dificultat, és el que dona l’ambient alpí a l’excursió. La resta de cresta amb una neu “azucar”, com diuen els de la zona, sense consistència, ha estat distreta i un xic més llarga del que esperàvem. La qualitat d’aquesta neu fa molt difícil la progressió doncs no és gens adherent. Tot baixa.
Fem cim prop de la una. El Perdiguero, 3222m. Felicitacions. El dia ens acompanya, la panoràmica és immensa. De moment, tot rodó. Bé, no pas tot, però no us ho diré. Ens haguera anat bé de pujar quatre ganyips per repostar, però només hem pensat amb les càmeres.
Ens passem uns bons vint minuts al cim contemplant i intentant de situar les grans muntanyes que d’est a oest conformen el nostre Pirineu. Fotos de cim i tornem cap el coll. La davallada ha estat ràpida i més còmode del que ens pensàvem. Tornem a fer un moç abans de preparar-nos pel descens. La temperatura és agradable, la qual cosa fa que no tinguem massa pressa en baixar. Quan ens hem cruspit els entrepans i altres llepolies, traiem pells als esquís, ens apretem bé les botes i iniciem els descens cap a l’Ibón Blanco. Ara per ara, la neu és prou bona i en gaudim. Fem una curta remada per passar la sobreeixida del llac i continuar per la vall de Lliterola. Fins l’Ibonet tampoc podem queixar-nos de l’estat de la neu, però ja arribant a la Cabana del Ubago, és totalment primavera, fonda, cap mena de gràcia, impossible de fer un gir sense quedar extenuat. Travessem les boles d’un dipòsit d’allau i ens endinsem al bosc per fer les darreres marrades del camí de Lliterola. Arribant a la carretera completem la petita travessa de les dues valls. L’Albert i jo ens esperem que en Martí torni amb el cotxe i després de canviar-nos, anem a dinar a Benàs.

Que per molts anys poguem gaudir amb aquestes escapades!

Fins ben aviat,

Joan Lladó

Desnivell + acum: 1.800 m.
Temps esmerçat: 7 hores.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.
Les fotos de l’Albert: clica aquí.