BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

AVUI SI, CORRIOLS COM CAL. DIUMENGE 9 DE NOVEMBRE DE 2008

Per Pep Famadas

Ja som dia 17 i aquest darrer cap de setmana
no he sortit. Guaito enyorat el bloc, que porta força temps aturat, i m’alegro
que en Joan hagi penjat una crònica, encara que amb retràs. Com que la del
darrer dia de sortida meva ningú s’ha animat i per cronologia és la que toca,
tot melancòlic em poso a escriure, rememorant gestes i diversió.

Diria que erem 9,
si m’oblido algú que em perdoni, a l’hora de sempre. En Manel avui va fort i,
orfes de nou de màsters, sense por s’alça com a cap de colla. Deu ser que
aquesta nit ha tingut temps per traçar la ruta doncs la porta certament ben
estudiada. La resta no podem sinó que deixar-lo fer. Ens proposa esmorzar a
Santa Agnés, tot empalmant corriols coneguts passant per Burriac. A veure què
en surt.

Sortim doncs cap
a Burriac passant per darrera Can Riera. Assolim el monolit i cerquem els
ui-ui-uis fins el Turó de Cirés. Bon inici sí senyor. Corriols de platillo.
Ritme bo. Agafem la pista cap a Sant Bartomeu. Parem a collar una viela d’en
Lluís que li ha saltat. Això en una altra situació pot causar un ensurt gros. A
Can Tarascó enfilem el corriol que costeja els turons de Séllecs fins a
l’ermita. Fantàstic. De l’ermita, com no podia ser de cap altra manera, en Manel
encara el nas cap al corriol de les orenetes però per començar des del punt més
alt. És a dir des de l’ermita encara pujem per tornar a baixar a la pista. 

A l’inici del
corriol ens aturem ja que trobo un bosquerol conegut arrencant soques de bruc
amb el magall, un jubilat vestigi d’altres temps. En Manel no se n’adona i es
llença encegat cap al corriol. Al final del mateix me’l trobo babejant doncs
entre mig ha hagut de sortejar tota una colla de corriolaires que han donat més
emoció al descens.

Pujem pel corriol
d’en Gomes, travessem la carretera i menem cap el cremat de Can Companys. Allà
en Marcel aprofita per deixar-nos. Tot i que volem anar a Sant Agnés tombem
massa cap a l’esquerra per uns corriols desconeguts per a mi i sortim a la
carretera, per sota del cementiri de la Roca. Esmorzarem doncs a la Roca, a
fora a la plaça enlloc del xivarri de Santa Agnés. Millor. Bé, bé Manel, més de
30 km de corriols abans d’esmorzar. Per mi que ja es mereix el títol de màster,
però no sóc qui per dir-ho.

Havent esmorzat
hi ha esbandida. Restem només en Giovanni, en Joan V. en LLuís i jo. Ara li
toca a en cuixes marcar la ruta. Quedem en desfer més o menys el camí, cercant
algun corriol des de Can Companys cap a Séllecs. Tot i que passem per algun de
desconegut, no per això menys divertit, travessem el meridià verd i ràpidament
ens situem on una estona abans havíem gaudit baixant. Aconseguim la carretera
de Séllecs després d’una punxada d’en Lluís. Per camí fins a Sant Bartomeu.

Després de dubtes
baixem de dret cap a Òrrius per pujar pels corriols de Can Altafulla, això sí,
com esperitats doncs en Lluís marca el ritme. Som de nou a la Mútua. Ens fem
els valents i decidim pujar al Turó de Cirés tot mossegant el manillar. Un cop
assolit comentem la severitat del pujador. Ara, la traca final, els ui-ui-uis
de baixada. Respiro fondo. En el mirador parem per preparar-nos pel tram final,
on en Giovanni m’avisa. En llenço i l’aconsegueixo a zero, sortint inflat com
un paó reial, permeteu-me aquesta vanitat.

En lloc de tornar
pels Oriols proposo el corriol de la Font del Ferro, desconegut sembla per en
Giovanni. No pot ser. A mig descens la roda del davant perd aire de treballar
massa de costat, sortejant pedres. Inflem dues vegades i final de tram. Som al
camí de la pedrera. A la Font Picant ens acomiadem quan són més de les 14.00 h.
Avui sí, safistet del tot.

Corriolaires:
Manel (màster??), Marcel, Joan V., Valentí, Giovanni, Adrià,  Lluís G., Pep F. i em sembla que em deixo
algú (perdó de nou).

Recorregut: 54 km

Desnivell: Força.
En Giovanni ho sap.

Pep Famadas

 

     

CAP A CÉLLECS AMB AIGUA. DIUMENGE 2 DE NOVEMBRE DE 2008

Per Joan LLadó

L’endemà de Tots Sants, dia de Difunts, l’aigua feu estralls i minvà la convocatòria. Tot i que uns eren a cursa d’orientació i d’altres de castanyada llarga, només tres valents corriolaires vam presentar-nos a la plaça. Que ens mullaríem, ho teníem bén clar, però, qui no gaudeix ben amarat d’aigua? Algú pot pensar: com es pot gaudir amb la incomoditat d’anar xop com un pop? Nosaltres li diem: si hom no agafa fred, la diversió hi és assegurada. El plaer de sentir l’aigua tèbia, sovint de color de cafè amb llet, que escupen les rodes, el xip-xep continu també d’aquestes, la infinitat d’olors i flaires que emanen del sòl moll, de les plantes, la solitud, la pau… Totes aquestes sensacions i segurament d’altres més sublims ens traslladen a uns àmbits molt distants dels que vivim en el nostre dia a dia i, precisament, aquesta excepcionalitat és la que ens fa gaudir. Mullar-nos, amarar-nos de pluja al nostre país… Cosa estranya. Quantes tardors feia que no en teníem una com aquesta?  Visca la pluja!

Bé. En Marcel, en Valentí i un servidor vam emprendre-les cap a Argentona. A l’entrada de la riera de Riudemeia ens vam haver d’aixoplugar sota el pont de la carretera fins que el xàfec amainés. Encara no estàvem prou escalfats com per jugar amb l’aigua. Quan aminorà i començà a baixar la rierada vam continuar. Per l’obaga de can Riudemeia remuntàrem fins el turó d’Aqüença i davallàrem cap a Òrrius on esmorzàrem. Degut a la pluja, allargàrem l’àpat. En reprendre la marxa, enfilàrem fins la pista de Sant Bartomeu pel camí vell que d’uns anys ençà no tocàvem. La pluja insisteix. A can Tarascó trenquem en direcció de Vilanova i ens arribem a les coves d’en Nadal. Fem el tomb per sota i al coll ens cau un bon ruixat quan en Marcel parla per telèfon. Volia baixar a la roca de les Orenetes pel camí de Santa Quitèria però en Marcel té tard. Així doncs pugem fins el coll de Porc, coll de Gironella i pel Mal Pas i el Rocar amb rebolcada d’en Marcel, arribem a Argentona ben xops i ben contents de la curta però remullada sortida.

A reveure,
Joan LLadó.

Distància recorreguda: 38 km.
Desnivell: 700 m.
Fotos: només una, ja la veieu.

RAID GARRIGUES EXTREM. 24 I 25 D’OCTUBRE DE 2008

Per Albert Gomez

El
passat 24,25,26 d´octubre, en Martí, l´Albert Viñals i un servidor
decidim córrer el raid de les garrigues que es disputava per primera
vegada, en la modalitat de tres corredors  més
assistència que en ocasions es rellevaven o bé feien les etapes
conjuntes, per la nostra sort vam poder comptar amb una assistència de
luxe, la Susanna.
     
En
Viñals es va ocupar de la part d´inscripcions i intendència i tan ell
com la Susanna van arribar d´hora a la Pobla de Cèrvoles que es on
s´ubicava el camp base. Com és habitual en Martí i jo arribàvem a tres
quarts de quinze, just per la reunió informativa, on s´explicava les
etapes dels dos dies. Total que acabats d´arribar i no ens vàrem entrar
de res. Sort de l´Albert que ho portava controlat i havia dissenyat
l´estrategia.

 

    Dissabte
començava a les vuit la primera etapa on la fèiem tots tres, constava
d´una cursa d´orientació urbana amb unes preguntes senzilles però que
si la cagaves penelitzaven una hora. La precipitació ens va fer
recórrer més metres del compte i vàrem acabar el primer tram força
endarrera però sense errors en les respostes.

   
    La
segona etapa orientació en btt, uns 15 quilòmetres que malgrat algunes
equivocacions i encigalades la vàrem fer prou dignament. En Martí es
queixava ja que el mapa tot i ser força precís no diferenciava entre
corriols camins i pistes.

   
    Arribada
a Vinaixa, en Martí li toca pujar un corda de 13 m. a pols assegurat
per en Viñals i tot seguit una altre orientació urbana d´uns 5
quilòmetres. Sortim de Vinaixa en Viñals i jo en orientació en btt,uns
19 quilòmetres la segona fita del tram es trobava dalt d´un turó
inaccessible en bici i  ens fa adonar de perquè
d´aquesta comarca se´n diu les garrigues. Hem de remuntar per un
vessant ple de garrigues que punxen i esgarrapen de nassos, adéu a les
cames de “modelo” Arribada a l´Espluga Calba on l´Albert  descansa i en Martí i jo iniciem una cursa d´orientació especifica.

    Lleugera
cagadeta al voler retallar per aconseguir un fita que fa que ens en
saltem una altre, finalment gràcies al talent del màster ens resituem i
tornem a l´Espluga Calba.

    Per
fi em toca un descans més o menys llarg, això ja comença a picar. Em
dóna la sensació que son les quatre de la tarda i només són les dotze,
els altres estan fent una orientació en btt d´uns 17 quilòmetres.
Començo a mental·litzar-me pel que em tocarà quan arribin, per tan
endrapo bé, jec una bona estona això si amb la companyia de la Susanna.

    Finalment arriben del tram de bici, recollim el mapa i ens disposem a marcar les fites  amb
unes coordenades amb angles i distàncies, que fa que haguem de ser
precisos ja que si ens equivoquem amb una, arrastrarem l´error en les
altres, sortim i al creuar-nos amb un altre equip comparem per veure si
hem marcat bé les balises , de seguida veiem un petit error d´un 10º
que ens hauria portat a la ruïna, tornem a remarcar les balises uns
metres més enllà del control avituallament, semblem dos nens de la eso
que ajaguts a terra amb el transportador d´àngles i el regle fan els
deures.

    Els
primers quilòmetres son plans i se´m entravessen els següents són
trencacames i em desmaneguen, penso, sort que era un treking perquè jo
no he parat de córrer i en Viñals fresc com una rosa. Al arribar a la
fita 27 decideixo que és l´hora del redbull, a partir d´aquí la neurona
comença a vibrar dins la closca i sembla que les cames s´animen i
finalment després d´uns puja i baixa arribem al control després de
gairabé tres hores llargues, on en Martí ens espera ansiós, em toca
tornar a sortir amb un tram de 17quilòmetres de orientacio en btt,
directament em torno a dopar i sortim disparats; toca pujar en jumars
al campanar de Cervià de les Garrigues, li cedeixo l´honor en Martí que
amb gran patiment assoleix la fita de la campanar. Sortim esperitats
cap al tram de bici, encigalada de nou però sembla que això juntament
amb les ganes ens fan recuperar posicions, arribem a una balisa, és un
pou on em toca baixar i enfangar-me fins les celles, a l´hora de
clicar, sorpresa!! de la balisa s´encenen un ulls vermells, resulta que
la fita era el cadàver d´un pirata, cabroooooons  qui ensurt, sortim d´aquesta zona  i
ens adonem de que hem superat alguns equips, de mentres en Martí em va
collant cada vegada més, s´intueix alguna “vendetta” .

    Per fi arribada
de nou a la pobla de Cèrvoles, entrem sisens i ens sentim satisfets.
Mentre l´equip desa el material el mamalló jeu extasiat.

    Una
bona dutxa i un sopar de senyors ens permeten recuperar forces, penso
en logístic, avui toca canvi d´hora i mai no se si l´hora s´ha
d´adelantar o endarrerir  total em deixo portar pels companys que sembla que ho tenen més clar que jo.

    El
segón dia començava d´hora, a les sis del matí prova individual
d´orientació, en Viñals corrent en Martí en bici i el nen amb patins.
Sortim tots alhora, bicis patins i gent amb frontal, tot un espectacle,
de nou un cadàver aquesta vegada vestit de nuvia i a la reixa del
cementiri que serveix com a balisa i li dóna un toc d´humor terrífic
que ens fa somriure de bon matí, completem el primer sector en primer
lloc, tot i que en Martí es queixa de que no li ha anat bé es dels
primers en arribar en bici i l´Albert fa el seu trem en el millor
temps. Tot seguit sortida del segon tram amb patins, gairebé  10
quilòmetres de suau pujada i planer, fa pensar com si estiguéssim fent
la marxa Beret sobre asfalt, tan sols interrumput per el pas de l´ave,
els Grand Valira ens  passen com una exhalació en la baixada, arribem al control canvi en segona posició.

    En el següent tram surten el màster i en Viñals , només són 20 quilòmetres de treking  orientació
amb tram d´escalada entremig, veig que els redbulls van encabint-se
dins les motxilles pel que pugi ser. Resulta ser un tram dur i força
complicat de navegació que els  provoca fer
alguna gran marrada i els fa perdre un temps valuós que al final de
l´etapa els feia arribar tard al control horari, finalment només quatre
equips, més el de les noies que no havien fet el tram difícil poden
sortir a fer l´ùltim sector, per tant aquí s´acaba la nostra
participació i la de la resta d´equips en el raid.

    Dinar de cloenda, fotos varies i alguns presents i au! cap al maresme que de garrigues no ni ha tantes.

Fins la propera,
Albert Gomez

Dissabte 97 qms. 2437 desnivell +

Diumenge 43qms. 1523 desnivell +

Les fotos i el video: clica aquí.