BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

VIDEOS AL YOUTUBE. DIJOUS 30 D’OCTUBRE DE 2008

Per Joan LLadó

En Giovanni ha tornat a penjar més vídeos de les darreres sortides d’estiu a Youtube tot millorant i canviant la qualitat d’imatge. D’aquesta manera farem dentetes als nostres lectors incondicionals i als nous navegants. Que en gaudiu.

Podeu anar-hi a través del lloc de Youtube i buscant amb “Bicicorriols” o bé clicant a les adreces que seguidament us adjunto:

Descens de can Gurgui: clica aquí.
Camí dels Bons Homes: clica aquí.
Camí del Nord: clica aquí.
Serra de Tramuntana: clica aquí.

LA BAGA DE CAN VILAR O CAN SEIXANTA. DIUMENGE 26 D’OCTUBRE DE 2008

Per Pep Famadas.

Horari d’hivern i sense lot
a les 7.15 h del matí. Això passa només durant
3 o 4 setmanes a l’any. Comptador a 0 i amb la parella cap a la plaça Fiveller.
Som 11 de colla, tots admirant la joguina nova de l’Andreu. Quina finor, quina
blancor. Llàstima del brut que li ha tocat d’amo. Falten els dos pastors que
menen sempre el remat. Mal averany.

Després de xerrar barato es decideix anar a
Vallgorguina, ràpidament recolzat per l’Andreu, a esmorzar a Can Pradell. Anar
per feina cap a Can Pradell i després ja veurem.

Sortida clàssica directe cap a Can Flequer
pels Vidals. Al cap de poc però una parada més llarga del que toca tot just per
canviar una càmara de l’Adrià. Aquesta pujada fins ara no l’havia fet i sembla
mentida essent tant a la vora de la urbs quina ascensió tant divertida. Tot
arribant a les vinyes el dia es descobreix encantador, amb un blau dominant i
intens que contrasta amb la grogor dels pàmpols i convida a omplir els pulmons
de vida tot pedalejant.

Enllacem amb el corriol de Can Xerrac, un
altre clàssic, on la Pantera Rosa, que avui bé amb ganes de gresca (deu ser que
totes li ponen) pren el cap del grup tot vacil·lant als màsters. Al tram de
baixada perd el bidó, anècdota que ocasiona ràpidament tota mena de comentaris
per part del grup.

Un cop a la pista afloren ja els indicis del
que serà la sortida d’avui. Manquen els pastors, fet que ocasiona disparitat de
criteris a cada nou corriol, paral·lel a la pista del Corredor. A la cruïlla de
Coll Pallarés la colla troba coneguts i se’ns afegeix en Lluís, corriolaire
ocasional de la colla que anava sol.

Tips de pista els més corriolaires ens imposem
i pugem per un altre clàssic cap el coll de la Ferradura, on en el darrer tram
s’opta per tornar de nou a la pista principal al.legant mal estat del corriol. On s’és vist això? És el primer cop que ho
sento. Començo a pensar que això avui serà un guirigall. Trobo a faltar els
mestres.

Pista dominguera
fins quasi els misteris on carreguem les màquines per remuntar un tram i
aconseguir un altre clàssic que no recordo el nom i ens mena ja a la banda
vallesana del Corredor, sota el santuari.

Davallem cap a Can Pradell tot mofant-nos de
les tanques instal·lades en els corriols i que l’únic que aconseguiran és que els
marges del voltant acabin destrossats per les motos.

Esmorzem a Can Pradell on paguem de gust la
rusticitat de l’establiment. L’Andreu i en Marcel marxen havent esmorzat.

Sembla que una part important del grup vol
arribar aviat pel que s’opta per un camí ràpid de tornada al menys fins a
Rupit. Ara sí, tothom s’anima a dir la seva. Finalment s’imposa la veu de
l’autoritat (aquesta de veritat) que condueix el grup teòricament de dret al
Corral. Menem per camins de desembosc mig emboscats tot franquejant tímidament
i amb dubtes en alguna cruïlla. Passem per davant de l’entrada a un corriol
ascendent on alguns diuen naps i els altres cols i, davant del dubte,
l’autoritat opta pel que ell més li va que és la pista, en un suau i agraït
descens que ens aboca de cop a Can Vilar.

Mas pairal important amb torre de defensa
inclosa (també algunes amazones) que fins i tot els corriolaires més veterans
semblen desconèixer. Per sort avui comptem amb l’expert de la colla que ens fa
notar la importància del mas reflectida en la torre, els seus finestrals i la
portalada dovellada.

Ara una mica més orientats ens dirigim cap on
ha de ser el Corral per caminois desconeguts que volten tota la baga de Can
Vilar fins, ara sí, aconseguir-lo.

Pujada a cor què vols fins el turó del Pi d’en
Buac, on els darrers de la corrua recriminen al grup per no esperar en les
cruïlles. Discussió altra volta clàssica.

Pels volts de la Creu de Rupit ens partim de
nou i restem la meitat que allarguem una mica més la sortida pujant fins el
Montalt. A la baixada descobreixo altres corriols, tots clàssics segons sembla,
però encara desconeguts per mi, fins assolir de nou el Coll  Pallarés i desfer el camí d’anada per Can
Flaquer.

M’ha faltat una mica més de tralla trialera
(falten els mestres), però la baga de Can Vilar i el seu mas han valgut la
pena.

Salut,

Pep Famadas

Corriolaires: Andreu, Àngel, Carles Ll., Manel
T., Giovanni, Marcel, Joan V., Adrià, Valentí, Enric S., Lluís G., Pep F.

Recorregut: 52 km des d’Argentona

Desnivell: 1.400 m

NOCTURNA. DIVENDRES 17 D’OCTUBRE DE 2008

Per Joan LLadó.

Enguany, a la sortida nocturna li ha faltat ben poc perquè fos remullada. Com que no ha estat així, l’hem remullada per dins: al sopar d’El Corredor no ha mancat ni vinassa ni cervesa i, com hauran notat les senyores, tampoc l’all.
Perquè no hi faltés el Mamalló, aquesta vegada vam quedar a les vuit a la Plaça i n’erem una bona colla: dotze. Abans de les deu havíem de ser entaulats, per tant, de pet a la feina.

Ben equipats amb les frontals, l’emprenem cap a les Cinc Sènies. Una
pluja gairebé imperceptible ens acompanya i la temperatura, tot i ser a
mig octubre, gens freda.
Tot just arribar a Llavanares que tenim els
primers problemes: mancava l’Adrià que es barallava amb els estris
lumínics sense avisar els companys. Els uns xerren barato i a d’altres
els manca esperit. En fi… 
Reprenem la marxa cap a la Font de
Lorita. Escalem la meitat del Mortirollo i trenquem a llevant per
continuar, quan ens agrupem, per un bonic camí ple de xaragalls i
d’esbarzers que ens fan treballar i renegar de valent. Ens aturem per
refer el grup quan son prop d’un quart de deu i encara hem d’arribar a
la Ferradura. Els pedrots del darrer tram ens fan rebotir com virolles
però ens deleitem amb la vista que del camí estant ens ofereix la
il·luminada plana del nostre Maresme.
Per guanyar temps, baixem a Rupit per la pista i seguim per aquesta fins el camí d’en Ribes.
Arribem al Santuari quan encara mancaven deu minuts per les deu i de seguida ens entaulem.
La nostra estimada Mercè ens ve a saludar a taula (ò a esbroncar-nos perquè hem arribat tard?).
Hem sopat de gust però no ha mancat la xerinola habitual que ens fa cridar més del compte.
A
fora la foto de rigor i davallem pel GR fins a can Miloca. A la cruïlla
ens deixen l’Àngel i l’Anscari que se’n van avall per la pista.
Nosaltres seguim per la Font del Ferro fins a can Bosc i tot seguit per
la pista fins prop del Poblat Ibèric on agafem el camí de Les Vinyes
per cercar després d’uns petits dubtes el corriolet que ens ensenyà en
Jordi. En una de les cruïlles del viarany enlloc de continuar avall,
que és el camí bo i ens n’avisa en Carles, seguim planejant perquè ens sembla que no és així i
arribem a la pista d’El Corredor. Allí fem mitja volta i tornem a la
cruïlla per continuar pel camí que havíem deixat. Aquesta petita
marrada crea una mica de tensió i malentès entre els que van tard i els
que no els ve d’aquí. Al final, sense que es vessi sang,  uns quants
opten per tornar per la pista fins a can Bordoi i els altres per
continuar avall fins al final de la Balena.
Anant avall, prenem un camí diferent del previst i per cert, força
atractiu, que ens aboca al desguàs del Sot de la Majordoma que en el
seu darrer tram es converteix en un autèntic abocador de deixalles.
Per la carretera pugem suant a can Bordoi i baixem els descens llarg
dels Misser. Sentim molt bones sensacions pedalejant per aquells verals
en aquelles hores. Tot seguit a Dosrius i per la riera arribem a casa a
un quart de tres.

A reveure,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Adrià T., Albert G., Andreu C., Àngel V., Anscari N., Carles LL., Enric S., Giovanni L., Joan LL., Luca L., Manel T. i Valentí T.

Distància recorreguda: 43 km.
Desnivell: No ho sé.
Les fotos: cliqueu aquí. 

VIA ROMANA, PARPERS I SANTA AGNÈS. DIUMENGE 12 D’OCTUBRE DE 2008

Per Joan LLadó.

L’endemà de la cresta encara vaig tenir esma de llevar-me a quarts de set per anar amb bici. De fet, quinze dies, són massa dies sense anar-hi i el mono no perdona.
A la plaça, a dos quarts de vuit n’érem bén pocs, quatre. Fet bén estrany perquè, d’uns anys ençà, els diumenges no baixem de set o vuit. Fa un dia rúfol però que no ens afecta.
Hom diu d’anar a esmorzar a Santa Agnès. Per on hi anem? Comencem pel
veïnat de Sant Jaume fins a prop de ca l’Indigent i ,pel camí de sota fins la
pista de llevant (d’Argentona, ésclar). Davallem fins les basses de can
Castells i, al Rovell de l’Ou, baixem fins a can Comalada. A Can Matabens, entrant a Riudemeia, ens truca en Giovanni. Per error s’ha presentat a la plaça una hora més tard. Quedem a Parpers perquè ell pujarà per la carretera i nosaltres per la Via Romana. Tot i que l’escalada d’aquest viarany és fa feixuc per la seva pendent i la gran quantitat de pedra solta que ens hi trobem pel mig, en gaudim de valent perquè lluitant, lluitant, es pot fer tot fins dalt de tot.
A Parpers ens esperem deu minuts al marge de la carretera fins que arriba en Giovanni. Ens conta l’anècdota del retràs i anem cap a ca l’Espinal. Baixem a Santa Agnès pel Torrent de can Cigala. El terra és en òptimes condicions: l’elevat grau d’humitat i els minsos darrers ruixats ens han deixat una agradable catifa.
No hauria de quedar-me a esmorzar, altres compromisos socials m’esperen, però em guanya l’entaular-me amb la colla i el dubte de si és massa d’hora pel compromís que us deia.
Al Parque molt de ciclista i molta xerinol·la. La fressa dels comensals és tant eixordadora que realment molesta. Es fa difícil de parlar sense haver d’esgargamellar-se. L’ambient no pot ser un altre car, amb la quantitat de vi que arriben a ingerir aquesta colla d’insensats, l’esperit els aflora a xarbotades.
Havent esmorzat desfaig el camí fins a can Matabens i per la riera fins a Mataró.

Fins ben aviat,
Joan LLadó.

Distància recorreguda: poca, uns 35 kms.
Desnivell: No ho sé. Potser 500 m.
Fotos: no n’hi ha.

VALLTER, CARANÇÀ, SERRAT DE LA XEMENEIA I CRESTA DELS RACONS. DISSABTE 11 D’OCTUBRE DE 2008

Per Manel Trenchs.

Des de feia dies es volia fer quelcom de muntanya durant el cap de setmana
de la “Hispanidad” (tal com l’any passat, que es va anar a fer muntanya
francesa). En principi aquest cop s’anava a fer les Espades de Posets però per
problemes diversos al final la decisió va ser marxar només el dissabte i anar a
fer una cresta per la zona de Vallter i Carançà. S’apunten en Joan i en Martí,
i també la Maria i en Manel.

 

Per a la Maria era la primera vegada que venia a fer una sortida de
muntanya amb aquesta “colla”. Ella tota contenta ja que com a persona
muntanyenca deuria esperar una cosa similar a les fetes, però està clar que no
coneixia aquest personal i les seves “sortides”. Ella, acostumada a fer
caminades llargues com els Carros de Foc, per exemple… però pobre noia, quin
dia li esperava!!!! A més, al cotxe, en Martí ens confirma que ha mesurat la
distància i que seran al voltant d’uns 25-30 Km. Bona manera d’animar al
personal!!! De fet, ja abans d’acabar la jornada reconeixeria que el que havia
fet anteriorment era poca cosa en comparació amb el que es va trobar dissabte.
Què podia esperar-se d’anar a fer una caminada de muntanya amb dos dels màsters
(en Martí i en Joan). A més, com sempre passa, de les previsions horàries
inicials al resultat final ens vam trobar que va ser molt més llarg del
previst, i això que es va retallar una mica. Ella, que havia quedat a la tarda
amb una amiga a Mataró, la va haver de trucar a l’acabar dient-li: “…noia,
arribarem a voltants de les 10 del vespre”. (Us sona a algú de vosaltres fer trucades
similars a la família???) Està clar que els que tenim més experiència i ja ens
hem enganxat els dits abans no quedem amb ningú ni concretem res.

Sobre la jornada: Com sempre que fem sortides d’aquest tipus, quedem a
les 6 del matí (què guapo és aixecar-te a les 5 de la matinada un dissabte
pensant que vas a suar per la muntanya; però bé, com diu la dita “Sarna con
gusto no pica”).

Passades les 8 ja som a l’estació de Vallter 2000, on després de
canviar-nos de roba i preparar les motxilles comencem a caminar. Són dos quarts
de 9. Un servidor, per si de cas i no tenir problemes, carrego una corda i
estris d’escalada que molt amablement en Martí em deixa (és que no em fio ni un
pèl d’ells!!!!) Sort que al final no ha calgut fer-ho servir.

Sortim del pàrking en direcció a la Xemeneia (2.639) (entre el Pic de la
Dona i el Bastiments) tot dret amunt, en poca estona ja hem fet més de 500
metres de desnivell. Poc a poc la Maria ja es comença a adonar de quin peu
calcen aquests. Passat el coll i per baixar cap al refugi de Carançà, també es
baixa directament muntanya avall, entre pedres i tarteres. Ara sí que la Maria
té clara una cosa: la distància més curta entre dos punts és la recta i aquesta
gent no estan per fer voltes inútils.

Baixem per la Coma de Bacivers, gaudim dels petits rierols i dels colors tant diversos dels arbres a la tardor. En fem algunes fotos. Arribem
al refugi de Carançà (1.831) on esmorzem i recuperem forces. Ja són passades les
11.00 i encara hem de fer tota la cresta (es comença a confirmar que s’arribarà
tard). Després de menjar i parlar de que és una zona molt maca per venir amb la
canalla o fer una passejada romàntica amb la parella, enfilem cap el Coll de Mitjà
(2.367) on arribem en una hora. Hem tornat a pujar més de 500m de desnivell tot
dret i directe altre cop. A dalt del coll ens fem algunes fotos i contemplem la
vista del Capcir i la Cerdanya. En aquests moments la veritat és que no té preu fruïr d’aquestes vistes i la tranquil.litat. Durant quasi tota la jornada no
ens trobem a ningú (el mateix que ens passa quan anem amb bicicleta!) i a més
el temps també ens  acompanya força.

Ja portem 4 hores caminant i ara, des del coll comencem la part de cresta
(per això es feia la sortida, fins ara només ha estat “aproximació”). Ara tenim
per davant més de 4 hores d’una cresta, molt assequible i globalment poc tècnica
(com a molt algun pas de segon grau).

Pugem al Pic Rodó (2677) on mengem una mica, però no hi ha gaire temps per
fer les postres perquè ja són quasi les 2, i endavant que falta molta cosa per
fer. I per mi el més greu és veure el Bastiments allà baix a la distància i
pensar: “…per arribar al cotxe l’haurem de voltejar per darrera fent el Coll de
la Marrana i això està allà baix”. La Maria comença a fer cara de cansada.

Anem fent el Serrat de la Xemeneia on fem uns quants pics: Pic Monellet
(2.727), Pic del Racó Petit (2.784), Pic del Racó Gros (2.782); “gaudint” de
totes les pujades i baixades, a més de contemplar tota la Vall de Carançà i els
seus estanys.

Al Pas del Porc (2.589) es fa una mini-reunió de crisi, ja que encara
queda fer la part final de la cresta però ens trobem que ja són gairebé les 5
de la tarda i a més ja tenim una persona del grup gairebé “fosa”. Decidim deixar
la cresta i pujar per la Fossa del Gegant fins al Coll de Noucreus (2.795). Aleshores
agafem el GR-11 en direcció a Ulldeter, i a caminar que no ha estat res. Fa
molt de vent i comença a refrescar i el pobre Joan té un mal de cap que no el
deixa estar.

Falten encara unes dues hores de caminada passant pel Coll de Carançà, el
Coll de la Vaca, el Coll de Tirapits… quantes vegades la Maria deu haver
pensat: “tan de bo aquesta ja sigui l’última pujada!!!” Arribem al Coll de la
Marrana (2.529) amb una boira que ja ens indica que queda poc temps de llum
solar. En aquests moments ja hi ha força ganes d’arribar al cotxe i fer les
trucades pertinents (una per no quedar amb l’amiga, l’altre per no anar en bici
l’endemà, i els altres avisant del retard a la família). Arribem al pàrking de
Vallter passades les 7 del vespre.

I després de més de dues hores i deixar que alguns descansin una miqueta arribem
a Mataró poc abans de les 10 de la nit.

En resum, una jornada de muntanya molt maca però força dura, i per
descomptat, felicitar a la Maria pel seu bateig en una sortida amb aquesta “colla”.
Ara que ja sap de quin peu calcem, tornarà????

Fins la propera,

Manel Trenchs


Distància
aproximada: 24,5 kms

Desnivell acumulat:
4.132 mts

Les fotos d’en Joan: clica aquí.

Les fotos d’en Manel: clica aquí.

Les fotos d’en Martí: properament.

Els Onze Pins, Lourdes, Coll de la Ferradura, Laberint d’en Jordi Cid. Diumenge, 5 d’Octubre de 2008.

Per Joan Vallmajor.

Una vegada més quedàrem a la plaça Fivaller una bona colla per fer la
sortida. L’inici de la pedalada es va retardar una mica perquè tots plegats ens
vam posar a parlar de l’amplia victòria del Barça davant el “Atlético de
Madrid”. Després prenguérem el Camí de les Cinc Sènies. A davant del grup
en Sergi i l’Anscari marcant el ritme. Quan arribem a Llavaneres fem una parada
perquè l’Albert ompli el seu Camelback. Seguidament pugem pel corriols dels
Onze Pins. A les primeres de canvi l’Adrià té problemes mecànics, cosa que
patirà tota la sortida, i per acabar-ho d’adobar cau i es don un fort cop en un
genoll.

Arribem al cap de
munt de la urbanització Supermaresme, on ens trobem a una altra colla de bikers
que es preparen per fer els Onze Pins de baixada. Gaudim d’un dia amb una
atmosfera nítida i gran lluminositat, no fa ni fred ni calor. Les vistes del
paisatge són magnífiques, el cel és ben blau i les muntanyes es veuen
perfectament perfilades. Des d’aquest punt, mirant en direcció Oest, podem
veure clarament les muntanyes de Montserrat.

             Després de les últimes pluges la terra està humida, això afavoreix
que les rodes s’agafin bé facilitant els descensos. Flanquejant els Tres Turons
per camins i corriols ens topem amb els participants d’una cursa a peu, parem
varies vegades per deixar pas als corredors i els anem animant. Quan som al
Corral baixem per un corriol que s’inicia al costat de la casa i que ens porta
a una pista que enllaça amb la riera d’Arenys de Munt (aquí en Manel s’acomiada
perquè té tornar aviat casa), baixem una mica per la riera i ja som a Can
Sobirans, on esmorzem. A tots ens ha quedat clar que Can Sobirans és un
restaurant on no tenen fuet, però que a l’hora de cobrar si que foten fuetades.


            Després d’esmorzar l’Adrià,
l’Anscari i en Sergi tornant a Mataró baixant la riera i seguint el litoral.
La resta
remuntem des de Lourdes fins el Corral pujant un corriol que superem fàcilment.
Els castanyers han començat a deixar caure les castanyes. Seguim fen camí cap a
la Creu de Rupit on ens trobem amb tres bikers-girls conegudes. Després de fer
la xerrada l’Albert se’n va al Corredor on l’espera la família. Els que quedem
en el grup pugem el Coll de la Ferradura, seguim cap a Can Xerrac i continuem
ben a prop de Can Bruguera, fent tants corriols com podem. Tornem a Mataró
tornant pel laberint d’en Jordi Cid, la plana d’en Xafa-rocs i la riera de Can
Cabot.

Corriolaires:

Manel,
Adrià, Anscari, Sergi, Albert, Pep, Giovanni, Martí, Enric, Valentí i Joan V.

Km:38

Desnivell: ?

No hem fet
fotos, però he jo he fet uns rodolins:

Els Bicicorriolaires

Som Bicicorriolaires i matinem per pedalar.

Tant els quilòmetres com el desnivell hem de
superar.

A cada sortida, un nou itinerari ens marquem.

Per corriols ciclables o no, igualment hi
passarem.

Si ens vols acompanyar, el teu mallot hauràs
de suar.

Fent pujades i baixades, nous indrets podràs
contemplar.

Esgarrinxades d’esbarzers portaràs a la teva
pell.

La colla t’acollirà tant si ets “master” com “mountaingay”.

VOLTA A LA CERDANYA 2008 A SANT JOAN DE L’ERM.

Per Martí Montserrat


Dijous al casal
molts nervis… Ja no hi ha marxa enrere.

6 equips (gairebé tota la colla) anem a fer la
dura cursa, que per cert, ja fa temps que porta de cap a varis de la colla. Res
de vacances, molt de rodillo, carretera, entrenaments en alçada, vitamines
i…corre la veu que a Andorra hi troben
epo !!!

Divendres 19. Arribem a St.  Joan tocades
les 12h de la nit, ni sopar, ni reunió de cursa, ni una ànima en pena. Per  sort, els companys han tingut compassió de
nosaltres, ens han recollit els dorsals i ens han muntat la tenda.

Després de mirar
els mapes i treure un miler de pinyes de sota la tenda (jo crec que es una tàctica
premeditada per eliminar competència) ens posem a dormir a quarts d’una.

Dissabte 20 . Són quarts de cinc i una colla de nerviosos ja criden i riuen com
uns energúmens. Comencem bé, només hem pogut dormir unes 4h., però val més no
pensar-hi.

A 2/4 de 7
comencen a donar les sortides. Ja hi som!  foscor, cruïlles, pujades, equips, estrés … però… al·lucinant,
preciós!… Passem pel Coll d’Ares, Coll de Laquell, baixem ràpidament a Os de
Civís – on hi fa un fred que pela- i aquí comencem una dura pujada per la vall
de Setúria fins al Coll de la Botella. Tot seguit per carretera fins al Coll de
Cabús on disfrutem d’unes vistes del Pirineu Oriental fantàstiques que ens
ajuden a fer menys feixuc el camí. Mengem, bevem amb celeritat … de sobte…
arriba en Pistons com si arribés de passeig; no sua, no bufa, no es
cansa?!…jo algun dia voldria fer com ell, mentrestant, a patir!.

Però hem de seguir,
comencem el descens cap a Tor (poble mític d’assassinats i misteris) per seguir
baixant cap a Alins i poc abans d’arribar-hi remuntem direcció a St. Lliser (control).  Seguim per una llarga pujada fins al cim del
Faro, on s’acaba la pista, i hem de fer un tram de  bosc a través, sense perdre gaire alçada, fins arribar a les
Bordes superiors de Burg. D’aquí, per una feixuga pujada arribem al Coll de So
de Farrera per seguir, ja planejant, fins el Coll de Jou. Baixem
vertiginosament a Santa Magdalena, i, per fi, l’ultima pujada fins a Sant Joan
de L’Erm.

Tots acabem sencers,
alguns més tard que altres, però tots bé. L’únic incident remarcable el patiren
“La estranya pareja” (Logístic-Formiga) que per problemes
mecànics van haver d’abandonar, la logística en aquest cas fallà!!!

 

Diumenge 21. Mateixa història! Mandra, son, “atulliment” general del cos i de
cadascun dels muscles de les cames, que fan molt durs els primers minuts del
dia fins que tot torni a funcionar amb suposada normalitat.

 2/4 de 7 primeres sortides per ordre invers
de classificació. Preparats, llestos… ja! Ostres, ja hi tornem a ser !!! Són
les 7, queden més o menys vuitanta quilòmetres i ja vaig amarat de suor amb les
cames encartonades però… és millor no pensar-hi  i, pedalar, pedalar i pedalar …  Sant Joan Vell, Refugi de Rubió per seguir per un corriol que
manté l’alçada i flanqueja per sota el Pic de l’Orri en direcció Oest. En
aquesta zona tècnica vaig incòmode, un ciclista molt corpulent em pressiona,
giro el cap i sento … “tranquil que sóc jo!” diu en Formiga. Li pregunto per
en Logístic i em respon “no ho sé! però m’ho estic passant teta!” i així seguim
per una seqüència de pistes amb baixada fins a Vilamur, per seguir baixant fins
al riu i remuntar amb forta pujada cap a Puiforniu. Seguim direcció a Tornafort
i aquí agafem un camí de pujada, molt però que molt llarg, que ens porta al Cim
del Tossal del Puial.

Portem uns trenta
quilòmetres però el meu cos te la sensació de molts més. Per sort, aquí comença
un tram d’orientació que ens surt perfecte i arribem al poble de Freixe i al
control de Junyent en segona posició. L’adrenalina puja, els ànims tornen, ja
no recordo els patiments ! Ens parem a menjar i engrassar les màquines,
mentrestant, dos equips que hem ajudat en el tram d’orientació ens avancen; ni
paren, ni mengen, ni beuen…van a sac!

Comencem a pujar
direcció el Port del Cantó passant per Biscarbó, i… ens passa un altre
equip… collons com van!! Parem a posar bé el llibre de ruta i… ens passa un
altre equip que seguim pràcticament fins al Port del Cantó per una horrorosa
autopista de sorra en la qual ens convertim en ciclistes autòmats. Cap en blanc
i …pedalar, pedalar i pedalar, per aconseguir per fi arribar al port i
començar l’últim tram de maleïda pujada.

Arribant a les
proximitats del refugi de Rubió ens avança l’equip femení…llamp de llamps com
pedalen!. Tranquil nano tranquil, falten nomes uns 2 km per acabar l’ eterna
pujada que ens porta sota la Roca Senyalada i començar a planejar fins  al Coll de la Culla. Tot seguit, el moment més
esperat del dia, per fi som  a l’últim
tram ; un descens rapidíssim que el fem a sac, molt a sac. En Super Gomes
te presa moltíssima pressa i renoi que collat que em du !! … i així arribem
al desitjat final d’etapa.

Ha costat però ja
hem acabat. Estem molt contents d’haver-ho aconseguit un altre cop.

De mica en mica van
arribant companys. Molt especialment celebrem l’arribada dels quintos l’Ensqueriooo
i en Madelman que aquest any ho han aconseguit. Tot són bromes i
felicitacions però falten companys per arribar …

Passen unes hores i
comencem a patir (qui més L’home patidor) però no passa res greu,   s’han perdut tot fent algun que altre km de
més i demostrant que una cosa es perdre’s i l’altre es  perdre la moral.  

Ens ho hem
“currat”, enhorabona a tots.

EQUIP 1a. ETAPA 2a. ETAPA TOTAL POSICIO
     Logistic- Formiga 0:00:00 7:42:32 7:42:32 NO CLAS.
El Senyor – Home sencill 12:22:03 10:45:57 23:08:00 63
Ensqueriooo-Madelman 10:41:06 6:58:38 17:39:44 35
     En rodador-L’home Salomon 9:28:16 7:30:59 16:59:15 27
Que wapo- En creueta 9:44:42 6:58:05 16:42:47 26
Pistons-Home patidor 8:39:00 6:29:25 15:08:25 13
Super Gomes-En rampes 8:09:49 5:59:21 14:09:10 6

Fins aviat,

En Martí i la mare que us va parir.

Per a més informació de les classificacions: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan LL.: clica aquí.


SANT MATEU. DIUMENGE 14 DE SETEMBRE DE 2008

Per Joan Lladó

El darrer cap de setmana abans de la Volta vam fer -alguns- sortida doble: dissabte tres horetes per la zona d’Òrrius i acabant fent un coca-cola a Cabrera i diumenge cap al sud de la comarca i Sant Mateu.
La idea inicial era d’anar fins a Premià de Dalt i enfilar pel camí de les Aigües,  que ja hi havíem pujat anys enrere tant amb bici com en cursa d’orientació, però com que no ho teníem massa clar, no ho recordàvem prou bé, per Vilassar de Dalt anàrem a petar massa a llevant. Però tant se val, vam fer nous camins que no estàren pas malament, tret d’un tram que haguérem de fer a peu.

Vam pujar a Sant Mateu i allí decidírem de fer el descens fins a can
Gurgui i esmorzar-hi. Ens trobàrem tancat. Aleshores enllaçàrem un
altre descens, aquesta vegada fins a Teià. Gran davallada.
Havent
esmorzat discutim per on escalar: si pel cementiri o pel Sant Crist.
L’Andreu diu pel cementiri. Cap allà anem. Descarreguem el sobrepes líquid prop de la sagrera i cap amunt. Llarga i dura escalada, que
algú, innocentment, volia fer amb el plat mitjà.
Acabem de
rematar-ho arribant a Sant Mateu i després davallem a la Creu de Can
Boquet pel fondo. Per Can Boquet pugem a la Roca d’en Toni i quan volem
creuar, com fem habitualment, per ca l’Arcís, un senyor vestit amb la
samarreta de l’exèrcit d’ocupació acompanyat de la seva família
-suposem- ens barra el pas i ens fa recular dient que ara per allí no
s’hi pot passar perquè és una finca privada. Discussions típiques per
l’avinentesa i reculem no massa contents. Quan tornem a enfilar a
l’altra banda de la possessió, ens aturem per saltar una cadena que ens
barra el pas. I quan menys ens ho esperem, veiem saltar pels aires en
Marcel evitant d’encastar-se a la pilona que subjecta la cadena. Volia
passar entre el talús i el dit suport però no s’adonà que les branques
que hi veia eren filferros. Sortí rebotit com una pilota.
Continuàrem per la pista de la cornisa fins el Mal Pas i davallàrem fins a Argentona per les vinyes i bosquet de can Serra.
Al Pla dels Matxos en Pep tenia ganes de tralla i proposà de fer els ui-ui-uis. No progressà. Calia descansar.

Fins aviat,
Joan Lladó.

Els
corriolaires: Anscari N., Sergi C., Andreu C., Carles LL., Àngel V.,
Pep F., Rafa, Manel T., Marcel T., Valentí T., Adrià T. LLuís G. i Joan LL.

Distància recorreguda: uns 80 km. els dos dies.
Desnivell: no ho sé.
Les fotos de diumenge: clica aquí.