BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CÀMERA SUR-TÊTE Ò FILMAR TOT PEDALEJANT. DIUMENGE 250207

Per Joan LLadó

Com aquell qui res, ha passat un altre diumenge. Tinc la sensació -potser ho fa l’escriure la crònica de cada sortida- que les setmanes són molt curtes. Com fer que s’allarguin, tots ho sabem: treballar una mica menys ò simplement, deixar de treballar. Com fer això darrer? Aquesta és la qüestió. Si algú de vosaltres en sap la fórmula, que no l’escampi. Deixant ara les il·lusions de banda, que precisament d’aquestes vivim, anem de cara a la nostra il·lusió més palpable: la bici.

Aquest diumenge hem tingut una novetat en la sortida i alhora un nou
alicient per completar la informació gràfica de les nostres aventures:
la “càmera sur-tête”. Una senzilla instal·lació damunt del casc per
poder filmar amb la càmera de video les nostres peripècies ascendents i
descendents -de pla en fem bén poc-. Es tracta de penjar la càmera en
un costat del casc, en aquest cas l’esquerra, gairebé a l’alçada dels
ulls, i per compensar el pes d’aquesta, a l’altra banda, una bossa amb
mig quilo de ploms de pescar. En total un quilo més de pes, a part del
casc. Ai cervicals! No us ho penseu pas, res. Certament, malgrat el pes, és força còmode. La finalitat perseguida és que la imatge sigui el més estable
possible i la veritat, s’aconsegueix. Ara només ens falta l’objectiu
gran angular per obtenir, precisament, més estabilitat i més obertura
d’angle. Crec, vistes les primeres preses, que ens poden quedar uns
reportatges de qualitat, però que ens caldrà prendre algunes mesures
cinematogràfiques per millorar-los.
La ressenya d’aquesta sortida serà breu. Vam sortir set corriolaires de
la Plaça amb la intenció de pujar El Rovell de l’Ou de Dalt. A la riera
d’Argentona, a l’alçada de can Comalada i abans de començar la pujada,
vam preparar els estris per començar la gravació. Enfilàrem fins
gairebé el turó del Rovell per baixar tot seguit fins el camí de can
Bagot i enllaçar el corriolet de la Cabana dels Caçadors a la Plana d’en Martí. Ràpid descens
fins el torrent de Manyans i travessant el collet de la Creu, continuem per un
repetjó arran de cases, que ens avoca prop del Turó de Jofre per
baixar entre matolls, prop de can Gotlla, fins a Dosrius. Travessem el poble i des de la
font del Sot, pugem a la Torrassa per un dels camins dels Misser.
A dalt, En Sergi i en Pistons ens acomiadem de la colla i tornem per un altre dels descensos dels Misser fins a Dosrius. Després, avall per la riera. La resta de la crònica la continuarà el Mamalló.
Distància recorreguda: 48 qms.
Desnivell+: 1180 m.
Corriolaires: L’Home Senzill, El Maestro, El Mamalló, En Pistons, En Prosciutto, En Sergi i El Tete.
Fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070225
Video: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Videodiumenge070224
Fins la propera,
En Pistons

EN EL FONS, POC CANVI.

Per Joan LLadó

En Prosciutto ens ha tramès una vella foto de l’any 1.938, on hi apareix el seu pare, el de la dreta de la imatge, per veure com calçaven els pioners de l’esquí. De fet, només han canviat els materials, perquè les cotes -gairebé càrving- i la seva funció són les mateixes. Tampoc ens ha d’estranyar pas que la descendència d’aquest honorable senyor hagi estat tan intrèpida.

PEL MONTALT I LA SERRA DE LES MULES. 18.02.2007

Per Joan LLadó

En quant a gent, de novetats en aquesta sortida, cap ni una. Hem sortit deu mascles de la Plaça Fiveller. Degut a la poca finor d’algun corrioler, ens hem quedat sense poder gaudir de la presència delicada, pulcre, fràgil, sensible i voluptuosa d’una senyora. Ohhh!
Aquest diumenge però, tenim un nou alicient per estar contents: ha plogut i ho ha fet bé. Els boscos fan una altre cara: ténen color. Els camins són al punt. El terra és sadollat d’aquest preuat bé. Tampoc ha restat embassat, car feia molts dies que no plovia amb aquest afany i l’aigua ha drenat a fons.

Tot passant per les Cinc Sènies, hem anat cap a Llavaneres i passada la
font de la Llorita, hem girat cap a llevant per enfilar pel torrent
d’en Joan fins les Rates i la Plana d’en Catà. Zona de sotaboscos molt
nets que permeten moltes opcions per grimpar. Passades les Roques d’en
Magí, pel seu ponent, hem davallat com unes bales per un bonic i net
corriol fins una dels camins carreters que menen a can Montalt. Hem
travessat la finca -aquesta vegada la porta era oberta- per anar a
cercar el camí de la Pedra de la Ferradura. El primer tram és força
agrait, però el segon, brusc i costerut, hi cal forçar la ronyonada.
Val a dir però, que el ferm del camí ha millorat -ò hem millorat
nosaltres- i no és tan feixuc com havia estat. Ens retrobem prou
frescos a la Ferradura després d’haver-nos creuat pel corriol amb un
grupet de motards. Sense paraules. Baixem fins la Creu de Rupit,
aquesta vegada sense enfilar abans fins el Turó del Mig, com és habitual. Ens apressem
en arribar al Pi d’en Buac i després, pel Camí d’en Ribes, enllacem el
GR a la Serra de les Mules. Fem una variant que travessa, en un descens
vertiginós, la Serra de can Clarenç per arribar de pet a Can Pradell de
la Serra. No hi ha hagut cap ferit, però poc n’hi ha faltat. A
vegades ens marxa el seny. Si algú, per compte propi, vol comprar
parcel·les, que ho faci, però que no obligui a fer-ho als altres. És un
avís, no pas per fer treure els colors als que se sentin al·ludits. Esmorzem a Can
Pradell, on ens atenen formidablement i les menges són com calen. Els
felicitem perquè han adequat la pallissa de la casa i han fet el
restaurant sense estridències i mantenint intacta l’estructura original.
De
dins estant, veiem que el cel s’ha cobert i fa un dia rúfol. A l’era,
quan ens acabem de vestir i abrigar, agafem fred. Emprenem la marxa per
la pista en direcció al Corredor i a la primera recolzada canviem
l’aigua de les olives. Seguim el GR fins gairebé arribar al Santuari i
girem per baixar una nova pista que han obert per desbrossar. En obrir aquesta pista, han
malmès l’antic camí, però tot i així, encara han deixat un tram del que havia estat el
prestigiós camí dels Misteris.
En el darrer revolt abans d’arribar
al Pi d’en Buac, el Maestro ha volgut fer un experiment: aixecar-se amb
un cop de caderes i abdominals, alhora que derrapava i s’anava arrossegant
pel terra. Malauradament però, l’assaig no li ha sortit bé. N’ha sortit
mal parat: nafres, encetades, tot maculat. Ho haurà de repetir per
agafar-ne experiència. En acabar de passar-lo per aigua, continuem fins
la Creu de Rupit, sens dubte, desbocats com cavalls i, al Pi de les
Fontetes, enfilem pel senderet damunt la Font del Malpas. Ens
arrepleguem en tornar a la pista i decidim de pujar per les
Esqueieres d’en Rogent. El Mamalló, El Maestro i Els Senyor se’n tornen
cap a casa. En el primer sector en pujada del corriol, en Prosciutto
trenca el cargol del selló i l’hem d’adobar amb quatre brides de
plàstic. Les brides, ensems a la cinta america, ens han sol·lucionat problemes
importants. Continuem fins el coll Pallarès (final de Santa Mònica) en
un descens curt però de categoria, passem pel Pla d’en Pepons, d’en
Pere de la Pepa, del Sastre i de can Xerrac. Ens endinsem al torrent de
Sant Martí i baixem els graons com si no hi fossin. Voregem la vinya de
can Flaquer i gaudim de la davallada dins el Bosc de la Vendrella,
allargant-la tant com podem, fent tot de giragonses, revolts
impossibles, llargs flanqueigs i trialeres de pànic. Travessem el
veïnat de Mata, la carretera i des d’el Turó d’Onofre Arnau, fem el
darrer descens pel camí del Nord fins el torrent del Castell.

Distància recorreguda: 44 qms.
Desnivell +: 1.300 m.
Els atrau-esbarzers: L’Home Senzill, En Ken, El Maestro, El Mamalló, El Màster, La Pantera Rosa, En Pistons, En Prosciutto, El Senyor i La Virolla.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070218

Fins aviat,
En Pistons

DEBUT D’UN CORRIOLER JUNIOR. DIUMENGE 11.02.07

Per Joan LLadó

Diumenge, en Guillem va estrenar-se com a corrioler. Haviem sortit alguna vegada al Bosc de can Marianga, prop de can Comalada, però bàsicament per fer algun descens i rampes cafres. Aquesta vegada volia experimentar com reaccionava en les pujades mantingudes. Us haig de dir que em va sorprendre. Vam pujar un dels corriols dels Misser fins a la Torrassa i només vam fer un descans. I anava amb un bon ferro. Vam baixar pel descens del pont, que per cert, el tram estret, el flanqueig de la timba, estava tot trinxat i descalçat per les motos. Vam arribar fins on s’acaba el corriol i vam tornar a enfilar fins a la cruïlla on hi el camí que baixa a la carretera. Hi teniem el cotxe.
A primer cop d’ull, sembla que pot ser un bon element. De ganes no n’hi sobren.
En definitva, el pare, evidentment, tot cofoi, i el nen, doncs què voleu que us digui: amb ganes de bici nova. Això si, haurà de clavar colzes.
Nois, ens empenyen per sota i d’aquí quatre dies tindrem nou corrioler.
Fins aviat,
En Pistons.

PER LES FALDES DE BURRIAC I A LLEVANT D’ARGENTONA. 11.02.2007

Per Joan LLadó

Diumenge vam tenir dos convidats a la colla: benvinguts. Aquests, en Carles i en Rodrigo, pensem que no eren ni en Jo, ni La Dona Misteriosa ni l’italià. Bé, suposo que apareixeran un dia ò un altre.
Els nou corriolaires emprenguérem la marxa cap a la riera d’Argentona, la travessàrem a can Pitongo i, a tocar de la casa de la Por, com ja és costum aquest hivern i abans d’emprendre l’escalada fins el bosc del Gitano, ens traiérem quelcom de roba. Abans d’arribar en aquest punt però, en Rodrigo ja va tenir la primera ensopegada del matí. En no semblar res greu, continuàrem la pujada pel corriol que discorre perpendicularment entre la casa de la Por i can Riera, fins el bosc del Gitano i ja a la banda d’Agell, vam faldejar el turó dels Oriols fins als límits de la pedrera de Cabrera. Férem una petita aturada per recuperar l’alè, aprofitàrem per fer unes fotos i quan anàrem per arrencar, en Rodrigo ens diu que es retira perquè el genoll li fa mal de la patacada. Vol tornar per Agell, és a dir, desfer el camí que hem fet. Intentem de convèncer-lo de fer la baixada fins el cementiri pel la carena del Turó d’en Punsola, però no se’n veu en cor. Ens acomiadem i iniciem el descens, que ens ser entretingut, se’ns fa curtíssim.

Pel carrer d’en Punsola entrem a
Cabrera, travessem el poble i passant per can Lladó, tornem a enfilar
fins al peu de la pedrera. El viarany volta el llevant del poblat
ibèric, que compta amb alguns graons, uns tants revolts i amb un
important escull a la part final: un repetjó per fer treure el sopar.
Tot just el superen dos corriolaires. Travessem el tros de pista i
continuem pel fresc, frondós i costerut corriol que ens menarà al camí
que d’Agell du al coll de Codera. En arribar al coll, decidim de baixar
per la trialera (per nosaltres de Codera) i travessar la pista de
Burriac en direcció al coll de Burriac per trencar avall, pel camí
antic d’Argentona a Cabrils i arribar a la Font del Ferro, seguir per
la Font de l’Esquirol, Font de les Sureres, enfilar fins la del Camí i
baixar per un senderó fins el torrent de la Feu. Com que ens sembla que
és massa d’hora per esmorzar i ningú té gana, ens dirigim cap a la Font
de les Oliveres i grimpem pel seu vessant sud el turó de l’Esquei de la
Feu. El primer tram, al damunt de la font de les Oliveres fins enllaçar
amb la pista, es fa feixuc, tant, que tots en fem uns vint metres a
peu. Quan arribem a dalt, sembla que la gana s’ha desvetllat. Pel
vessant de ponent del turó, arribem al Malpas i comencem el traumàtic
descens per les tres fonts: D’en Baló, de la Cua Llarga i tornem a
passar per la de les Oliveres. A mitja davallada i a l’entrada del
sector més complicat, el Tete compra una parcel·la i el Màster, que
anava al davant, agafa por. Pel Tete només ha estat un ensurt i el
Màster intenta de nou el tram. El fa fins la meitat. La resta el fem a
peu. És molt, molt complicat. Que un dia el farem tot, us ho bén
asseguro.
Acabem de baixar fins a tocar de can Pata i decidim d’anar
a esmorzar al Bar Núria. És tancat. Anem cap al centre del poble per fer-ho en un dels bars de la Plaça Nova. M’acomiado de la colla
perquè tinc deures amb la canalla.
Havent esmorzat, la Flor, el Tete
i en Carles se’n tornen cap a casa i resten per a la segona part l’Home
Senzill, el Màster, en Prosciutto i la Virolla. Travessen la riera
d’Argentona i pel Sot de can Bellatriu, enfilen fins la pista de
llevant, passant per la cabana de l’indigent. En direcció a la granja
de can Bagot, deixen la pista a la dreta, per un senderó que grimpa el
turó del Rovell de l’Ou i arriba a la pista de can Bruguera, per damunt
de can Martí de la Pujada. Van anar encigalant-se pels mateixos
indrets, faldejant amunt, avall, avall, amunt, el Rovell de l’Ou, per
acabar en el corriol nou que, del camí de can Bagot, mena a la cabana
dels caçadors, a la Plana d’en Martí. D’allí continuàren fins l’Oasi i
arran del mur de la sagrada finca, anàren a cercar el sender que surt
cap a nord vers la Pedrera de can Noms i pel damunt de les Cauques d’en
Gemmir enfilàren fins les Planes de can Nogueres de Manyans, la
Brolleta, Can Bruguera i pel Parc Forestal, baixàren cap a casa.
S’ha
de dir que aquesta sortida ha estat curta en quilometratge, però
intensa en desnivell. I al desnivell s’hi ha d’afegir l’esforç fet per
aconseguir ultrapassar els diferents esculls sense trepitjar el terra.
Aquesta lluita, afegida a la distància i al desnivell, és la que es fa
sentir veritablement al cos en cloure la volta.
Distància recorreguda: 32 qms. Desnivell+: 1409 m.
Els corriolaires: La Flor, L’Home Senzill, El Màster, En Pistons, En Prosciutto, El Tete, La Virolla, En Carles i En Rodrigo.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge11020702
Fins la propera,
En Pistons.

3000 AL PIRINEU. PROPOSTA. 7.02.2007

Per Joan LLadó

Diumenge, quan esmorzàvem, la Flor i en Pistons van comentar que aquest estiu haviem de preparar una excursió al Pirineu per fer un altre tres mil. Repetir l’experiència de la Punta Alta de l’any 2.000. Aquella vegada vam ser catorze de colla.
Una de les propostes que vam fer va ser el Bessiberri Nord. Estem oberts a d’altres opcions. Tampoc cal que sigui necessàriament un tres mil. Anem-ho treballant i busquem una data pel mes de juliol.

L’AIXERNADOR

Per Joan LLadó

Cada vegada que hi passo, i ho faig sovint, se’m trinxa el cor en veure aquell paratge, que tants records em retorna, malmetre’s amb tanta roïnesa. Transcric uns paràgrafs i me’ls faig també meus, d’en Jaume Clavell del seu llibre “Argentona: Història i records” d’un article publicat en néixer “L’Aixernador Edicions Argentonines” el 1.983:
El mot de L’Aixernador, per nosaltres és evocador de grats records d’infantesa. Bell recer de positiva i remarcable bellesa, d’ubèrrimes alberes, alzinars i pollancredes. Afavorit espai d’ambient acollidor i extremadament càlid, en el que, el gran cabal en el seu descórrer enmig d’arbres, era filtrada pels raigs del sol amb tocs argentats. En ell viuen i viuran aquelles tardes estivals baix la mirada de les nostres mares, banyant-nos, rient i jugant amb els companys.

 
El
d’aquelles tardes tardorals en la festivitat de Sant Francesc
(onomàstica del nostre estimat mestre Francesc Burniol), dia esperat en
el transcurs de l’any per ésser l’única tarda que ens moviem amb una
tímida llibertat deixant el silenci i la rigidesa imposant de l’escola.
Més tard, amb els papers que haviem embolcallat el berenar, doblegats
convenientment, n’eixien les petites barques que lleugeres,
silencioses, navegaven pel curs de l’aigua perdent-se riera enllà. Amb
els anys, aquell recer excepcional (possiblement engrandit pels ulls
d’infant), ha viscut i viu encara incorporat en el nostre interior.”

Faig
una crida als nostres governants perquè tinguin en compte aquell recer.
No demano gran cosa. Proposo que sigui una zona d’esbarjo, pic-nic, amb
quatre bancs i taules per poder-hi fer un mos. Crec que seria un bon
espai per emplaçar-hi una font construïda amb l’encert del Grup de
Fonts. Ja tindriem un lloc de descans del que en un futur immediat, si
els nostres polítics hi ajudessin, seria la xarxa de carrils-bici de la
comarca, tenint com a eix principal el de Barcelona a Blanes en la
línia de la costa, del qual anirien sortint els ramals cap a
l’interior. Crec que a hores d’ara, aquesta estructura, ja hauria de
ser feta. Us imagineu quin potencial turístic per la comarca? Heu vist
com creix l’ús de la bici en els darrers anys? Tenim molt per ensenyar.
No ens adormim.
La imatge és d’una bicicletada popular de la Festa Major d’hivern de l’any 1.991 passant per can Matabens.

SENSE DONA MISTERIOSA. DIUMENGE 04.02.07

Per Joan Lladó

Desil·lusió en arribar a la Plaça Fiveller i no trobar la Dona Misteriosa. No crec pas que siguem uns monstres, ni uns torturadors, ni res que s’hi assembli. Si alguna vegada hem hagut d’utilitzar fil i agulla per cosir-nos els traus, tal com diu la llegenda, no hi té res a veure. Tampoc som uns mans llargues, com algú podria pensar. Bé… depèn. Tant s’hi val. Hi ha alguns intents d’adhesió al grup, de gent novella, desconeguda, que no reïxen. Amb això no volem fer cap mena de crida; som prou colla, gaudim i continuarem fent-ho. Tothom és lliure de fer el què li plagui. El que no és gens seriós, és la xerrameca. Es té, en definitva, massa vent a la flauta. Feta la introducció, anem a la sortida.

Els nou corriolers d’avui hem decidit d’anar cap a can Ferrerons, a la serra d’El Corredor i baixar cap al Vallès.
Hem
emprès doncs, pel camí de les Cinc Sènies, el Camí del Nord pel Torrent
del Castell fins la Torre d’Onofre Arnau. Feixuga pujada que incrementa
la seva duresa en ser tan sobtada. Passem el veïnat de Mata i pel Bosc
de la Vendrella, enfilem al turó i alhora mirador dels Tres Turons,
voregem la vinya de Can Flequer i seguim pel torrent de Sant Martí.
D’aquest pas i els seus graons, ja no en tenim per res. És per això
darrer que decidim de serrar les dents i arribar fins la Cabana dels
Caçadors al Turó de Can Tunyí. Enllacem la pista i fem la drecera
trialera fins el Pla de Can Xerrac. Continuem per ponent de la Plana
del Sastre i flanguejant per la pista, agafem el corriol que en
direcció a llevant i en pendent, travessarem la Plana d’en Pere de la
Pepa, per baixar, en un bonic descens fins el Camí Ral. El deixem tot
seguit per baixar per un nou corriol, que ens ensenyà el Nét de la
Trini fa unes setmanes, cap a la vall de Can Rimbles. Ens avoca
exactament a tocar de can Maltes. Val a dir que el descens és llarg,
dins les dimensions de la nostra comarca. No té obstacles, pràcticament
llis, ràpid, sense una pendent molt pronunciada, molt apte per
pujar-lo. En arribar a la vall, deliberació sobre el camí a seguir.
Optem per continuar la pista, passar Can Rogent i per La Corbata i en
la seva drecera de turment, ens enlairem fins la Plana de can Vallalta.
En arribar en aquest punt, ja no ens recordem de la gelor del fons de
la vall. A les fondalades s’hi concentra aquell aire humid i espès, que
fa enrogallar-nos la gola i contraure’ns el pit.
Fem l’expeditiu
descens de can Vallalta que ens mena al barri de Can Cunit. Avall pel
Pou de Glaç i l’esmorzar ens espera a Canyamars. El Màster s’acomiada
sense fer un mos. Té deures. A més dissabte va anar a gastar pells a la
Molina. Tot no s’hi val.

Havent esmorzat, ens acomiadem del Senyor que ja en té prou i travessem
el poble cap a nord per pujar fins les planes de can Bosch, tot passant
per la Creu d’Aguilar, les Pedreres d’en Bosc i el Pont de Dosrius. El
segon tram de camí, quan tomba cap a ponent, s’ha suavitzat, no és tant
treballós. S’està esbrossant el bosc i han passat la màquina pel camí.
Abans hi haviem de posar els cinc sentits. Travessem les Passadores i
seguint la pista, de seguida ens trobem sota l’alzina de can Ferrerons.
Sembla, pel reguitzell de cotxes que hi ha aparcats fora el mas, que
dins hi ha una bona colla. Passem el revolt de l’era i uns dos-cents
metres més enllà, als Quatre Camins, agafem el corriol a la dreta, que
en descens, però sense gaire desnivell, ens menerà, travessant les
Cabarances altre cop a la pista que baixa a Collsabadell. Fem un bon
tram d’aquesta fins tornar a agafar un corriol-drecera, aquest si,
força trialer, que ens avocarà a Collsabadell, passant per les
Artigasses. Val a dir que aquest descens ens entusiasma. És d’aquells
trams on convé esmerçar tota la nostra habilitat i estar molt a
l’aguait de les arrels, aquelles arrels descarnades com ossos escurats
i polits, xopes, humides i llefiscoses del gebre que, en un
tres-i-no-res, si bades, ets de morros a terra.
Voregem el santuari
i arran d’autopista ens dirigim cap a Llinars, passem el poble i a Can
Diviu comencem a enfilar cap a la Torrassa del Moro. La primera rampa,
que pel torrent puja a la casa, no se la pot desmerèixer. Quins
esbufecs! Agafem el corriolet travessat d’alguns pins tombats i pel
bonic pontet de fusta, que sempre envoltat de mullena ens fa una certa
basarda i els quatre graons, també de fusta, que en relliscar com el
glaç ens costa de superar-los, enllacem amb la pista que
paral·lela al torrent, la seguirem en pujada uns centenars de metres i
on agafem un corriol a llevant. Aquí ens acomiadem de la Flor, que ha de ser
d’hora a casa. Acabem de grimpar fins a tocar de la Torrassa i ens
aturem una estona per agafar aire. És en aquestes llargues ascencions
quan a en Pistons li cau la llosa de la inactivitat dels tres mesos,
principalment quan ja s’han acumulat en la sortida gran desnivell i
distància. És un ascens molt entretingut, de variat terreny, diferents
pendents i un darrer repetxó per postres. Molt esportiu.
Baixem el petit tram trialer de GR per tornar a pujar per la pista fins
a agafar un dels més engrescadors, fanatitzants, capritxosos,
enfervoridors i delirants descensos de la comarca. Els anomenem dels
Misser. Molt bon treball. En arribar a la carretera de Dosrius a Cardedeu,
baixem un caminoi que ens portarà a la Font del Sot. Passem Dosrius
i riera avall. El Mamalló i en Prosciutto ens deixen i continuen per
anar a “citar-se”. Fins la propera.
Distància recorreguda: 47 qms. Desnivell+: 1.450 m.
Els
corriolaires: La Flor, L’Home Senzill, El Maestro, El Mamalló, El
Màster, La Pantera Rosa, En Pistons, El Prosciutto i El Senyor.
Les fotos: http://picasaweb.google.es/Bicicorriols/Diumenge070204

CORRIOLERS A LA CURSA D’ORIENTACIÓ 28.01.07


2ª CURSA POPULAR D’ORIENTACIÓ CIRCUIT OROS 2007

Parc Forestal de Mataró

Per Andreu Calvó

Diumenge, el grup es va disgregar: mentre uns eren a la neu, gaudint de l’esquí de muntanya en pista, uns altres varen anar a pedalar (com ja heu llegit) i una representació corriolera va optar per una cursa d’orientació.

Pels que no sabeu el que són les curses d’orientació, us en faré cinc cèntims.

És una cursa camp a través, contrarrellotge i sense itinerari prefixat però amb la obligació de passar per uns controls assenyalats en un mapa, normalment a una escala gran (1:5.000 a 1:10.000). Qui passa per tots els controls en menys temps, guanya.
Fet aquest petit incís, us diré que el Maestro, en Sergi i la Flor es varen endinsar en la zona del Parc Forestal, ple de torrents, obagues i racons on fàcilment podríem fer desaparèixer qualsevol personatge misteriós sense deixar rastre. Sempre és bò disposar, a prop de casa, d’espais d’aquestes característiques.

La cursa lineal va començar amb una sortida en massa fins a la primera
fita, molt a prop del turó de la Creu d’en Serra. A partir d’aquest
punt, els corredors es van anar endinsant en l’espai format pels
torrents de la Font de la Vila, de Lluscà i el Cul de Món i delimitat a
la part inferior per la Font dels Tres Raigs i el Parc Forestal. Va ser
una cursa força entretinguda en un espai molt confortable amb
l’excepció d’alguna raconada plena d’esbarzers i altres plantes no del
tot agradables. Resumint, 13 fites, uns 500 metres de desnivell positiu
i uns 6 quilòmetres de recorregut.

A veure si en la propera cursa s’hi apunten més corriolaires, ja está beeeeeeee

(*) Adjuntem el mapa d’una cursa d’orientació que es va fer al Parc Forestal.

Arreveure,
La Flor