Passat can Polsaguera, enfilem fins l’Aixernador, Sant Sebastià, El Collell, el bosquet de can Serra i pels castanyers de la mateixa propietat, ens dirigim al capdamunt del que havia estat la derrera vinya de can Serra. Bonic tram de corriol que ens fa suar a primera hora del matí, tot i la glaçada. Sentim bén a prop els trets dels caçadors que ens fan estar a l’aguait de qualsevol llur distracció.Travessem el torrent del Collell, gairebé trepitjant el que fóu la font d’en Cap de Núvol. En pocs minuts passem per la Pedrera d’en Serra i després de quatre giragonses, ens plantem damunt la pedrera del Groc per baixar cap a la Font d’en Quico. Abans d’arribar a la font -que aquesta vegada no ens hi aturem- podem observar el contrast entre el típic bosc mediterrani i el bosc plantat de pi blanc. Passada la font i enfilant en direcció al Malpas, ens trobem amb tres companys de fatigues -ells corrent- amb els que fem gatzara.
En passar a prop de la font dels Castanyers, veiem elevar-se una bona fumarada. Els del Grup de Fonts s’estan preparant les brases per l’esmorzar. No ens hi atansem perquè l’aturada anterior ja ha estat prou llarga. Continuem pujant i en arribar al Malpas, girem el turó de l’Esquei d’en Ros pel seu vessant nord i comencem el descens fins la riera de Clarà. En el darrer tram d’aquest camí, degut al pas de les motos, s’hi ha fet un profund reguerot que convé superar-lo fent malabarismes damunt del quadre de la bici.
Pugem per Can Patota: clotada que en aquelles hores encara és tota gebrada i l’aigua embassada amb un dit de gel. Continuem fins a can Manyana i el Coll de Gironella. Aquesta escalada de pendent mantinguda, amb algun tram tècnic, la fa, a part d’engrescadora, laboriosa, però tot i així, és ràpida, distreta, molt esportiva i ciclable al cent per cent. L’entorn, a voltes, ombrívol, obagós, el fa entranyable. Voregem, pel seu vessant nord i per la gran pista, el Turó de Gironella i ens endinsem, en descens, per la drecera que ens menerà a Can Blanch.
D’aquest descens en fruïm de valent: estret, ràpid, net, de terra sedós, solitari i més ombrívol que l’anterior. Fabulós. Travessem la pista i després de cent metres en pujada, tombem a ponent per la sendera -aquesta més trialera- que en baixada ens conduirà fins a Òrrius per la vall del torrent de Can Blanc. Camí un pèl brut en el tram mitjà que, nets els esbarzers, seria totalment ciclable.
Havent esmorzat a Òrrius, emprenem la marxa davallant per la riera de Riudemeia. Esperem amb ànsia la pujada. Hem agafat fred i necessitem escalfar motors. Ens enlairem per Can Planes, Cal Gravat i Can Vinyamata, des d’on observem una bonica vista de la brolla de Can Riudemeia i l’extensió de la vall. Pocs metres abans d’enllaçar la pista de la pedrera de Sant Bartomeu, veiem l’entrada d’un sender que podria ser el que busquem. El seguim. Durant força estona continua sense obstacles fins arribar al pas de la línia elèctrica que ja coneixiem i decidim de recular fins un trencall anterior que baixa cap al sud. Segueix essent força reexit, però es va adreçant en direcció ponent que no ens interessa. Finalment ens avoca a la darrera pollancreda de can Riudemeia. Massa amunt.
Travessem la pollancreda on els senglars hi han fet festa, també la riera i enfilem fins tornar a la pista que puja a Òrrius. Allí decidim de fer la darrera pujada fins el turó de Can Fulló per deleitar-nos amb una de les davallades que més gaudi ens produeix: la Brolla de Can Riudemeia fins a Can Boringues de Baix. Extraordinària.
Xerrada, tot tornant per la riera, comentant la darrera baixada i la sortida. En arribar a l’alçada de Can Llei, L’Home senzill i en Pistons decidim d’acompanyar a casa en Prosciutto. La Pantera Rosa i en Ken que ténen tard, se’n van avall. Enfilem doncs per Can LLei i Ca l’Ànima fins el Turó de Sant Jaume. En Pistons trobava a faltar aquestes grimpades. S’hi troba bé. Travessem les Olivelles i a can Vinardell ens acomiadem d’en Prosciutto.
Fins la propera.