BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

FRANKIADA AL MONTSENY PER A L’ÀNGELS 7.05.2022

Per Joan Lladó

Tornant de l’eufòrica, pletòrica i plaent alta ruta d’esquí de muntanya pel Pirineu aragonès del primer cap de setmana de maig, pel dissabte següent, el dia 7, en Franki també ens tenia preparat un dels seus temibles tombs de bici flaca: coronar el Turó de l’Home amb uns “escalfaments” previs. Hi fem cap amb aportacions a parts iguals de les dues colles: cinc de Bicicorriols i cinc de BTT Night Club.

Doncs dissabte a un quart de vuit del matí ens trobem, els que vivim a Mataró, a la rotonda del Cros, davant del bar del Loro: en Quico, en Franki, en Gomes, en Virolla, en Tronxo, en Cabra i un servidor. A Argentona recollim en Forniga, el Trobador i en Sebas i fem cap el Coll de Parpers per assolir el primer dels escalfaments que us deia. En davallar i gairebé quan som a tocar de la plana vallesenca, iniciem el primer sterratto de la jornada: entrem a Can Joan Capella i pel Camí del Pi Gros, travessem Santa Agnès de Malanyanes. Voregem Cardedeu per anar a Marata i Llerona, travessem el Congost i en una revolada ens plantem a L’Ametlla on iniciarem la primera envestida: el Santuari de Puiggraciós. Un ample carrer/carretera hi mena sense treva des del bell mig de la població de l’admirat periodista, diplomàtic i políglota, n’Eugeni Xammar. Ressegueix la carena flanquejada de cases a banda i banda, passant per la urbanització El Serrat i després, ja més airejada per la banda de llevant, fregant a can Sous fins culminar al veïnat de Mont-ras al capdamunt, que s’eleva fins els cinc-cents metres d’altitud i on els vells, escampats i encara ben conservats masos donen testimoni d’una forma de vida ben allunyada de l’actual.

Aquí fineix l’asfalt i fins arribar al santuari ens resta un quilòmetre que fem còmodament tot escoltant en Joan lo Trobador que ens explica les gestes d’alcova del Rei en Jaume. A la font del santuari ens hi refresquem i omplenem els bidons abans de començar la davallada cap a Montmany. La inmortalització del moment amb la colla al complet no hi pot mancar. Ens hi fem l’autoretrat, el selfio, on també hi entra la torre telegràfica.

 

 

La davallada per la pedregosa pista no és excempta d’incidents: en un dels revolts a dretes, en Quico, posant al límit l’adherència dels neumàtics en terreny sec, ha tastat la rogenca terra del Bertí. Sense notables conseqüències ha continuat avall fins trobar-nos tots plegats al mas de l’Ullà que, tot sigui dit de passada, les tècniques d’emmagatzematge i ordre, en aquesta casa, no els interessa pas gens. Quin desgavell…

 

 

Desfem la carretera que des d’aquí torna a ser asfaltada i ressegueix el fondal del Torrent de Maries fins el Figueró. Travessem plàcidament la població que l’autovia al seu pas deixà força malmenada i anem a cercar el vell camí de Vic que en un curt i ombrívol passeig a ran del Congost ens menarà a Tagamanent. Aquesta curta prèvia l’aprofitem amb en Sebas per parlar de rogaines i distreure’ns del què ens espera en ben poca estona. Temo l’escalada perquè quan la vaig pujar per primera vegada una vigília de reis de fa dotze anys i amb pluja, no va ser pas bufar i fer ampolles; ans tot el contrari.

El primer carrer que prenem és l’equivocat. Tornem avall. Desnivell extra. No triguem gens en posar-nos damunt el viarany correcte i, de seguida també, se’ns presenten les primeres rampes que enfilen cap el cel. Quin calvari, quina tibada de lumbars, quin sacrifici… Assolir el coll de Sant Martí, als peus del turó de Tagamanent, es fa etern. Grimpada com poques. Duríssim. Adverteixo als companys que és la segona i darrera vegada que el pujo. Sort que em vaig posar un pinyó de trenta dents per afrontar aquesta escapada!

Ep! En arribar al coll, veiem en Sebas aturat i ajupit. Resulta que anava pujant amb la roda del darrere punxada. Com si res…

 

 

Ens reunim tots plegats a l’entrada del Bellver per comentar la jugada i fer un petit mos abans de remuntar, ara per pista de terra, fins el Pla de la Calma. Portem tres bons “escalfaments” que em fan témer per l’escalada al Turó de l’Home. Darrerament he tingut alguna mala experiència per culpa de la calor i l’esgotament, d’aquí els meus mals averanys. Però resta l’esmorzar a Coll Formic que de bén segur posarà un bri de llum en les tenebres.

 

 

Travessem el pla contemplant-lo detingudament. El paisatge s’ho val. Observem que algunes i importants extensions de landes formades per bruc, ginebró i falgueres han estat recuperades i substituïdes pel cereal i la pastura. El viu contrast entre el verd i els terres de gresos vermellosos fascina i li dona un caire molt local a la zona en utilitzar aquesta pedra per a la construcció en tota la rodalia. Ho podem constatar en tots els pobles -el Brull sobretot-, en masos i ermites. Un temple al qual tinc especial predilecció i que volia visitar però el temps del que disposem no ens ho permet, és el de Sant Cebrià de la Mora. Hi tornarem qualsevol dia amb més calma.

 

 

Arribem a Coll Formic i ens entaulem els deu que som. Tot i que hi ha gana, no fem el gran tiberi merescut, doncs amb la tralla que encara resta, no ens convé d’anar embotits. Tanmateix, costa d’aixecar-se de taula. Ho fem amb recança. Els tres de la colla amb compromisos familiars –en Tronxo, en Virolla i lo Trobador– tiren coll avall perquè són prop de la una i a aquesta hora estimaven ser a casa.

La resta anem a fer-nos la foto abans de continuar la ruta que per unanimitat hem fet variar al guia: en lloc d’anar a Osona i enfilar per Viladrau i Santa Fe, ho farem per Montseny, La Costa i Fontmartina. Així ens estalviem volta i temps. Però vet aquí que ens disposem a arrencar, que en Quico du el tubular del darrere punxat. Ens entretenim una bona estona per adobar-la i quan gairebé la té inflada, se li trenca la vàlvula havent de dir adeu a la proesa i l’intent de pujar el Turó per primera vegada. Ha de demanar ajuda a casa perquè el vinguin a rescatar. Ens acomiadem amb tristesa mentre comencem la davallada que de seguida queda estirada; cadascú va a la seva.

Ens agrupem a la cruïlla de la carretera de la Costa, ciclísticament coneguda com el Mortirolo, on ens desabriguem i hi buidem tot el possible car ens resten per enfilar al sostre de la ruta més de 1200 m. de desnivell. A veure com ho entomo.

En aquestes alçades les rampes més costerudes encara ho semblen més i l’acumulació es fa sentir. Per sort, el sis que som, per ara, anem a un ritme força compacte i no hi ha estirades poca-soltes. Al darrere ho agraïm.  Fem el primer tram fins la Costa amb tranquil·litat i la temperatura de migdia tampoc engavanya. Això darrer, per mi, és força important. Continuem plegats quan passem el petit llogarret però en les primeres rampes el grup es comença d’estirar. Al davant, el Mamelló, en Forniga i en Franki, seguits d’en Sebas, tocat de ronyonada, jo i en Jaume tancant. Fem aturada de repòs i repostatge d’aigua a Fontmartina on hi fan una fontada amb capellà inclòs.

Reprenem i pugem força lleugers en el sector més bonic d’aquesta carretera fins el mirador de les Goitadores on tornem a fer una curta aturada per fer-hi una queixalada i empassar algun gel miraculós abans del gran escull.

Enfilem plegats a un ritme molt contingut, sense estridències, tanmateix fent-la petar, fins el Coll de Montllobar a uns 1400 m. A partir d’aquí els valents, en Forniga al capdavant, seguit del Mamelló i d’en Franki, li carden batzegada que ni em passa pel cap d’afegir-m’hi. Estic pujant molt còmodament, malgrat l’esforç a fer. Em sorprenc de fer-ho tan alegrement i no voldria que se m’espatllés el ritme. Passo el pàrquing tot content, eufòric i, quan soc al Coll de Sesbasses, girant per encarar el Puigsesolles, m’atrapa l’emoció.

 

 

Aquesta immensa vall de llàgrimes a vegades ens dóna algun regal, alguna propina, que deia en Pla. Aquesta propina ha estat: “encara no toca d’anar al sot ni que t’extirpin un pit, Àngels.” A part de la trempera i amb el temperament amb els quals aquest ésser bellugadís ha afrontat la malaltia, dono les gràcies a tot l’equip humà que s’ha encarregat d’ella i a tothom que l’ha agombolada. El procés de cura i eliminació del mal ha finit, tant sols resta una mena d’assegurança, la radioteràpia, que fa que el tumor no re-aparegui en un futur.

Entre tots celebrem la gesta d’haver arribat al cim i amb bona nota, tot s’ha de dir. N’estem cofois i en plasmem el moment mentre anem pensant el que tots desitgem: on ens entaularem? No ho tenim pas clar, per tant, anirem baixant i si a Campins s’hi escau, allí ho farem.

Hem estat comentant l’estat de l’asfalt de la carretera que en els seus darrers sis quilòmetres enfila el Turó. Fa anys que els ciclistes en reclamem la seva millora i resulta que, segons algú ha comentat, hi havia el pressupost preparat per fer-ho abans de la pendèmia i amb l’alça dels preus del material de construcció, ara s’ha hagut d’ajornar per ajustar-lo. La qüestió, fins quan haurem d’esperar a tenir l’accés amb bici a un dels grans cims del país en condicions i que no ens hagin de caure les dents –sobretot quan baixem– per aquest camp de patates?

Passem el Coll de Santa Helena i baixem per l’encisadora fageda. El descens de la carretera de Santa Fe és tot un divertimento i més si ho podem fer plegats fent un cuc. El cas és que a vegades algun cotxe el trenca i després és molt difícil de refer-lo. L’hora és bona pel trànsit, són quarts de cinc de la tarda i n’hi ha molt poc. El que no és clar és que aquella hora sigui bona per poder dinar.

Som al revolt de Campins on hi ha emplaçats dos grans restaurants. En un d’ells alguna vegada hi hem esmorzat i encara ara hi ha giro; força gent entaulada. Preguntem si ens podran servir dinar. Cap problema, endavant.  Que grans els de La Terrassa de Campins i que atents malgrat l’hora, les cinc de la tarda. Ens cardem un gran tiberi de muntanya i tot molt ben regat. A la vostra salut!

Havent dinat, a la resta de mortals només els restaria de passar un dels colls de la serra litoral per arribar a la costa i s’hauria acabat la gran jornada de bici esperant-nos una bona dutxa i l’acollidor sofà. Nosaltres anem tutelats per en Franki i això és impensable.

Acabem de baixar a Sant Celoni tot païnt, prenem la carretera d’Olzinelles fent gatzara, relaxats del dinar i ens aturem a visitar els forns de pega o pegueres de can Valls. Seguim la carretera fins a prendre el camí costerut i sense asfaltar, que ens menarà a Vallgorguina travessant un dels darrers colls a ponent de la serra del Montnegre. Respostem aigua al poble de les bruixes i iniciem l’ascens al penúltim port de la jornada: el Collsacreu. En passar les darreres cases que voregen la carretera rememoro el reiteratiu record dels esmorzars que havíem fet a ca la Lola després de baixar com bales saltant els bots de can Plana. Han passat una bona colla d’anys.

En una revolada ens plantem al coll. Pugem prou lleugers. Senyal que el dinar ens ha provat. Ens agrupem i avall cap a Arenys. Travessem la riera de Sobirans i engaltem el Pollastre amb el ritme in crescendo. A l’alçada del camí del cementiri, els tres galls es piquen la cresta i els perdem de vista. Hom arriba al coll encara deixant anar les brides. Això està fet. Faig selfio al darrer escull quan són dos quarts i mig de vuit.

Tornem per la carretera de dalt a un ritme frenètic, gairebé com si d’una cursa es tractés. Sembla que encara no en tinguem prou. Arribem a Mataró que gairebé no ens passa el cul per la porta de Valldeix de tan satisfets, ufanosos i exultants.

Per molts anys!

Joan Lladó

P.D. Gràcies per la ruta, Franki. I perdona que a voltes siguem un xic torracollons. Àdhuc, en coneixem un amb qui no te les mamaries tan dolces.

Els corriolaires: Pep Famadas, Albert Gomez, Ferran Picó, Manel Trenchs i Joan Lladó.

El puteros: Francesc Sans, Jaume Cabrespina, Sebastià Massagué, Francesc Castanyer i Joan Llimona.

Distància recorreguda: 162 km.

Desnivell + acum: 3.952 m.

La ruta al Fatmap: cliqueu aquí. Pitxeu l’avió per navegar-hi.

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.