BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

EL CANIGÓ PER MARIALLES AMB ESQUÍS. DISSABTE 17.01.2009

Per Joan LLadó

Enguany, al novembre, s’acompliran els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Amb aquest tractat, el nostre territori, i contra la nostra voluntat,  restava dividit entre dos estats: l’espanyol i el francès. Malgrat aquesta divisió, i sobretot en èpoques difícils, l’excursionisme ha recollit i difós l’esperit de reafirmació i unió cultural de les dues Catalunyes. Així doncs, el Canigó, bo i estant dins territori francès és, sens cap mena de dubte, la muntanya símbol i emblema de tots el catalans d’una banda i l’altre dels Pirineus. La nostra petita aportació per reivindicar el que ens van treure i per mantenir alhora el que encara no han pogut, ha estat fer el cim. Iniciatives com la Flama per la llengua són signes de la força com a poble i malgrat els intents i algunes voluntats obscures que han volgut apagar la flama, aquesta escalfa encara els drets d’un poble que vol ésser lliure.

Dijous al Casal vam decidir, canviant el programa inicial d’anar a fer el Ventolau dormint a la Pleta del Prat, d’aprofitar la bona temporada de neu i anar a trepitjar el sempre difícil Canigó pel refugi de Marialles. Per una climatologia adversa generalment, uns i altres teníem pendent de coronar la muntanya enaltida per Mossèn Cinto.
Dissabte a les sis marxem cap amunt amb dos cotxes, dos cotxes amb cara i ulls, és clar: a la pista esperem força neu. Sense fer ni una simple parada, ens plantem a Coll de Jou (1125 m.) Mentre ens preparem anem esmorzant. Sempre hem d’anar amb el petard al cul, parlant clar.
Cap a quarts de deu comencem l’ascens pel GR cap el refu de Marialles. (1.549 m.) La foquejada ja ha estat important. Al coll del refugi i abans de començar la sifonada del Llipodera, em retoco els peus amb gel adhesiu per evitar el dolor de les nafres.
El camí entre el bosc és llarg. Poques vegades fem trams tan emboscats. Algun tram del flanqueig per damunt la riba esquerra del Cadí és força enfilat però la neu és prou bona per anar segurs. Arribem en una zona de dubtes: on anar a creuar el riu. Anem a cercar la canal de la Font d’en Martí on hi veiem traces. Baixem alguns amb pells i d’altres sense i tornem a enfilar, ara, per la riba dreta. Es fan alguns pans a les pells i comença a fer calor. Creuem dos cops més el riu abans d’arribar al Refugi Aragó. Ens hem entretingut amb els dubtes del camí. A la cabana hi fem parada per fer un moç i reprenem la marxa quan és la una. Als plans de Cadí el sol cau de valent i quan comencem a enfilar la pala cimera, es comença a notar l’esforç fet fins aleshores. Pràcticament d’una tirada ens hem plantat a la canal de la Xemeneia. L’enfilem amb els esquís a la motxilla per després veure què passa baixant-la. Coronem el cim del Canigó (2.784 m.) després d’una breu grimpada. Estem verament feliços de la proesa. La vista que captem és immensa. Per aquí havíem de pujar amb bici? I tant! I també baixar? Que no ho veus que és tot pla! Alegria, encaixades, fotos i cap avall. El Mamalló té tard i cal no distreure’s.
Després de desgrimpar ens calcem els esquís. En l’estona que han estat allí, el vent gèlid que circula per la canal ha glaçat les fixacions i costa tancar-les.
Baixem la canal com bonament podem, els uns molt més bé que els altres  (llepo un cop) i a la pala, quan s’obre, intentem gaudir. La neu no està en el seu millor estat per esquiar: humida, un xic crostonada, en fi, transformada.
Al refugi Aragó tornem a parar per fer un moç i ja davallar ininterrompudament fins els cotxes. Quan reprenem la marxa i a prop d’on hem de creuar el riu, apareixen dubtes que solventem amb fermesa. Arribem als peus de la canal de la Font d’en Martí. L’amic Giovanni es baralla amb les fixacions perquè no les pot tancar. Segurament plenes de glaç en els orificis frontals. L’Albert, i en Martí per acompanyar-lo, van tirant i marxaran amb un cotxe avall. Quan en Giovanni ha resolt el problema,  li passa el mateix a l’Àngel quan ja era a mitja canal. D’això se n’aprèn, igualment de la vintena de voltes maria que haguérem de fer per superar la canal i que de segur servíren en Giovanni.
Passem el flanqueig dels Set Homes i en ràpida travessa entre el bosc, arribem al refugi Marialles. Fora pells i, per pista, cap avall. Renoi les cames! Com piquen! Fem algunes aturades per espantar els “alacrans”. Arribem al cotxe cap a tres quarts de sis. Jornada de sol a sol. Saludem els companys del Grup de Muntanya d’Argentona que enfilen cap a Marialles amb els que hem coincidit just arribar al pàrquing.
Excursió memorable.

Per molts anys,
Joan LLadó.

Els corriolaires: Albert G., Àngel V., Carles LL., Giovanni L., Martí M. i Joan LL.
Desnivell: 1.960 m.
Les fotos d’en Joan: clica aquí. De l’Albert: aquí. D’en Giovanni: aquí i d’en Martí: aquí.

L’ENRIC GUANYA EL PREMI BURRIAC 2008.

Per Joan LLadó

El mateix Enric ens ho va anunciar fa unes setmanes i avui en Manel m’ho recorda segons la notícia oficial que, diumenge passat, l’Enric va rebre el premi Burriac 2008. Ha estat guardonat amb aquest premi per l’obra: “Terra de Remences. Argentona al segle XV”.
Veieu la notícia ampliada al bloc d’en Joaquim Graupera (Maresme medieval), del que en Manel ens n’ha fet arribar el link. Aquest també el podeu trobar als enllaços de cultura del nostre bloc. La foto és extreta del bloc d’en Joaquim Graupera.

ÒRRIUS – SANT BARTOMEU- ROCA DE LES ORENETES DIUMENGE 11.01.2009

Per Valentí Tarrés

Nou corriolers ens retrobem de nou a la Plaça. Les festes nadalenques queden ja enrera junt  amb els excesos de torrons, polvorons, menjar i beure més del compte… bé que tornem a la vida normal, vaja. Com ja és habitual aquest any degut a les generoses nevades, tenim corriolers a la neu, avui ni més ni menys que al Matagalls.

Sortim de la plaça amb un cel Blau i  net, direcció Riera d’Argentona, on la lluna ens vigila mentre avancem cap a Riudemeia. En Giovanni intenta fer-li una foto a contra rellotge mentres ella, murria, s’amaga gairebé de cop darrera les muntanyes. Ens dirigim a Òrrius, el terra està molt enfangat i decidim pujar pel Camí de les Giragonces, es veu que els corriolers tenien por de posar els peus a terra, no sé pas on anirem a parar!!! Per l’Alvaru aquest ascens ha estat segons diu una passejada, en Carles i jo ens mirem i no cal que ens diguem res, Mare de Déu, quin fixatge… Abans d’arribar a Orrius, però aquest noi resta impressionat al veure el “serrutxo” que porta en Giovanni al camel i que utilitza per apartar un arbre caigut a mig del camí, de fet no és ni el primer ni l’últim que ens trovarem a la sortida d’avui, ja que el temporal de neu, pluja i vent d’aquests díes n’ha tombat molts d’arbres i branques.
Un cop a Orrius enfilem cap a Sant Bartomeu per anar a trobar el descens de la Roca de les Orenetes. Abans d’arribar a Sant Bartomeu a en Giovanni se li parteix el cargol que aguanta la tija i el seient. Quina putadeta!!! Ho intentem adobar amb unes brides, sembla que queda força bé, però… aguanta poca estona. Fa el descens sense seient i segueix així fins a Santa Agnès, que és on esmorzarem, havent fet abans el Camí d’en Gomes, travessar el Camí del Meridià fins anar a trobar la Carretera de Parpers,  a on ens deixa en Marcel i abans ja ens havia deixat en Manel, que últimament entre una cosa i l’altra va “de gairell” no dóna a l’abast.
L’esmorzar al restaurant “El Parque” és bo, tranquil i be de preu, això avui en dia s’ha de valorar molt.  Un cop esmorzats en Carles i l’Andreu se’n tornen per la carretera, els cinc que quedem adobem com podem el selló d’en Prosciutto, ens fem una foto per enviar-la als esquiadors tot mirant la meravellosa imatge que ens deixa la vista del Montseny tan nevat i reprenem la ruta. Pujem dirección al Camí del Meridià per tornar a Sant Bartomeu. Entre mig les brides del seient es tornen a petar i el valent Prosciutto a peu i dret sobre la bici va tirant com pot. Ja a Sant Bartomeu seguim pel GR de Parpers per anar a buscar la baixada del sot de la Gallega. Se’ns ha fet molt tard i tots plegats patim per en Giovanni que ja cap al final agafa rampes.

Corriolers: Alvaru, Manel, Andreu, Marcel, Adrià, Carles, Joan V., Giovanni, Valentí
Distància: 54 qms
Desnivell: 1100 mts.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.

PELS VOLTANTS DE LA CREU DE CANET. PRIMERA DE L’ANY. DIUMENGE 04.01.2009

Per Valentí Tarrés

Tot i que molts corriolers  són a la neu, en som nou per anar a pedalejar… Tot comentant el bon dia que tindran els nostres companys sortim com sempre de la plaça Fivaller. En Marcel ha proposat anar cap a la banda de Canet . Cap allà anem començant pel caminet arran de mar, al costat de la via del tren direcció Caldetes.

Enfilem cap el Remei, Coll del Pollastre per seguidament baixar a Can Gelpí (Arenys de Munt). Un cop baix enfilem cap a la creu de Canet per una pista que coneix en Jordi, i que per ser pista és força…podríem dir agraïda…Ahh! m’he oblidat dir que avui tenim un convidat nou, “l’Alvaru”, Renoi quin fixatge, haig de dir per endavant que  no només va aguantar sino que… bé impressionant. Arribem a la Creu, corriol amunt corriol avall, disfrutant de valent per tot seguit baixar a Sant Iscle a esmorzar. Ho fem al restaurant de davant de la font, entrant al poble per la carretera a mà dreta i ens posen en un reservat de “lujo”. Algú proposa anar ràpid, així que la majoria decideix demanar truita de ceba, “quant de vent a la flauta!!!” En Pep fa anys i ens convida a begudes i cafès. Per molts anys noi!!! A mig esmorzar ens ha deixat en Rafa i els vuit que quedem enfilem cap a Collsacreu, s’ha de dir que fa sol i la temperatura ha pujat força, el que fa que fem una bona suada. Un cop a dalt reunió per decidir com continuem ja que hi ha vàries propostes. La majoria decidim baixar a Lourdes d’Arenys de Munt per Can Colomer, però l’Enric diu que ja en té prou i que continua cap a la Casa Nova. El descens, com sempre, fa les delicies de tots plegats i entre rialles i “què guapos”!!! som a baix en un tres i no res.  A Lourdes ens deixa en Manel que se li fa tard, la resta pujem pel corriol del “Merenderu” per arribar al Corral. Seguim direcció Torrentbó, Coll del Pollastre i Remei altre cop, per tornar a Mataró arran de mar. En total surten uns 54 quilòmetres amb un desnivell d’uns 1400 m., segons m’informa en Manel.  A Sant Simó ens acomiadem de l’”Alvaru” que diu que ja començava a estar cansat, renoi “nanu” només faltaria, que per estrenar-te am la colla… Déu n’hi do…

Fins la propera,
Valentí Tarrés

Corriolers: Pep, Marcel, Jordi, “Alvaru”, Adrià, Enric, Manel, Rafa i Valentí.
Fotos: no n’hi ha.

ESQUIAR A CASA: EL MATAGALLS. DIUMENGE 11.01.2009

Per Joan LLadó

L’onada de fred, aigua i neu que ha patit i està patint tot el continent, agravat per la crisi del gas entre Rússia i Ucraïna, i que afecta alguns països de l’est, particularment per a nosaltres és tot el contrari: la quantitat de neu caiguda al Pirineu i sobretot a les serralades més baixes i costaneres, l’ha convertit en un gaudi per a una minoria i en una profitosa reserva d’aigua per al bé comú.

Una petita part d’aquesta minoria que ha fruït de les conseqüències del mal temps hem estat un quants de la colla que, tot aprofitant el nou i gruixut mantell de neu, vam anar diumenge a obrir traces als cims del Matagalls.
Quatre de la colla més un senyor que es perd per La Bisbal i que se’ns afegí al cim, férem aquesta entranyable excursió amb esquís.
Arribàrem a Collformic que tot just aclaria i ens rebia una lluna imponent.  Del pàrquing estant, ja es veia una bona corrúa d’excursionistes que l’emprenien amunt: els uns amb esquís, d’altres amb raquetes, els de més enllà amb planxa de snow i els més alternatius, amb panatalons de plàstic improvisats. En resum, de tot i força.
L’emoció de veure tanta neu, la llum, els colors, el paisatge, fa que treguem de seguida les càmeres.
En arribar al primer llom, restem bocabadats, incrèduls, vessem emoció pels quatre cantons. L’alegria d’esquiar a casa amb la qualitat i quantitat de neu ens carrega d’eufòria. Una foto darrera l’altra. El moment és màgic.
Ens trobem l’amic Santi que s’està recuperant d’una lesió. A reveure!
Al cim molta gent, i la que puja! Treiem pells i baixem la pala encarada a sud que gairebé no és trepitjada. El gaudi és inmens: neu verge, flonja, fresca, acotonada. Què més volem, només ens resta l’onanisme col·lectiu.
Posem de nou les pells i enfilem per anar cap a Coll Pregon. A dalt, al turó que tanca la carena, decidim d’esmorzar. És allunyat de la multitud i hi estem tranquils. Veiem la fila de gent arribant  i baixant del Matagalls i l’aglomeració cada vegada més gran entorn de la creu. Observem les magnífiques traces que hem dibuixat en el primer descens del matí.
Tornem cap el cim i pocs metres abans d’arribar-hi ens trobem l’amic Xarli. No se n’ha pogut estar de marxar de La Bisbal. Fanàtic!
A dalt saludem coneguts i companys de fatigues i ens preparem per fer el segon descens que és un bell calc del primer. No hi paruales. Gaudi total.
Amb l’eufòria hem baixat més del compte i ens toca tornar a enfilar, ara amb el pet al cul, per anar fer la pala que ens ha recomanat en Xepi.
Tercer descens. En perdre alçada la neu es fa més pesada però, tot i així, pel gruix que hi ha, no la desmereixem pas.
On es tanca el torrent i la vegetació ens priva d’avançar amb comoditat, acabem la baixada i calcem pells per foquejar fins la carena i anar a cercar la pala que em durà cap al cotxe. M’esperen a casa per dinar. Els companys tornaran a fer cim perquè encara tenen temps abans de dinar. El col·lapse a la carretera ha fet que les mames i canalla arribin tard a la cita: dinar a Collformic.
És tan gran l’aglomeració de cotxes a la carretera, que decideixo de fer mitja volta i tornar per la Plana de Vic. Han tallat els accessos pels dos costats i pel Vallès sembla on hi hagi més caos.

Sortida per recordar.

Fins la propera,

Joan Lladó.

Els corriolaires: Àngel V., Martí M., Albert G., Josep M. V. i Joan LL.
Desnivell + acum.: 1.300 m.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos de l’Albert: clica aquí.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.

COLL DE TIRAPITS I TORRENT DE COMA DE VACA. DIUMENGE 4 DE GENER DE 2009

Per Joan LLadó

Estan essent unes llargues i molt agraïdes vacances plenes d’activitat esportiva i,  cal dir-ho, de poca son. Hem d’aprofitar el moment d’abundància del preuat element blanc i fer cap al Pirineu més pròxim per gaudir-ne. En Xarli, el Maestro, el Mamalló, el Senyor, el Màster, la Flor i en Pistons, servidor vostre, anem cap el naixement del Ter, a Ulldeter. A mig camí, a Sant Joan, fem un cafè amb llet i un croissant. Encara no tenim prou clar quina ruta hem de fer: si cap a Núria o cap a la Vall de Mentet. Decidim cap a Núria i a veure què en traiem. Al pàrquing de baix ja hi fa vent, i gelat.

Enfilem per la pista del refugi i, fent-la petar, arribem al Coll de la Marrana. El vent és intens i el Màster que va al davant tiba per arrecerar-nos prop dels Aigols Podrits, naixement del Freser i continuar pel Torrent de les Barraques. Fem ràpidament el flanqueig dels Aigols i més ràpid encara el torrent. Passem prop de la Cabana de Tirapits que és totalment colgada de neu i amb quatre llaçades som al coll. Molt de vent. Arribem al coll de la Vaca. Ens ho mirem i veient el panorama  ventolat que ens espera a la carena i la bonica pala de la Coma de Vaca als nostres peus, opten per la segona. Pells fora i avall que fa baixada. Neu en  prou bones condicions que ens alegra el descens. La vall s’estreny i comencem a davallar pel mig del torrent. La neu continua sent bona. La temperatura ha pujat i la pau i la bellesa de l’entorn ens gratifica. A voltes ens apareix l’aigua del torrent i l’hem de bandejar fent tentinelles en algun petit engorjat. Bonic, molt bonic.
Arribem al Refugi Manelic. El vell, que suposem que és lliure, és tancat. Fem l’entrepà a la paret de migdia del refugi, on ens toca el sol.
Posem les pells i continuem amunt per la Coma del Freser. L’altra opció fóra d’enfilar al Coll dels Tres Pics i anar carenejant fins el Pastuira i els cims de la Coma de l’Orri, però el temps, el vent, ens fa canviar de parer.
Arribem al pluviòmetre on ens agrupem i enfilem al Coll de la Marrana. El Mamalló i el Màster continuen cap el Bastiments. Nosaltres traiem pells i encarem el descens cap el pàrquing. El vent al coll és fort sense ser violent. Pugen xemeneies de neu propulsades pel vent de la vall que van formant les cornises. Curiosa imatge.
Saboregem la davallada entremig dels esquiadors que paguen.
Encara que curta, la volta ha estat molt interessant i curiosa, sobretot, per la Vall  de la Coma de Vaca.
Mentre ens canviem sentim la fredor a l’ombra. El Màster i el Mamalló arriben al cap de mitja hora. Copiós dinar a Sant Pau de Segúries i carretera i manta.

Fins aviat,
Joan LLadó.

Cartografia: Vall de Núria Ulldeter de l’Editorial Alpina-Geo Estel
Desnivell: 1840 m. uns i 1540 m. els altres.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.

LA DARRERA DE L’ANY. 31 DE DESEMBRE DE 2008

Per Joan LLadó

Tot i que m’ha costat molt de dormir i vaig amb son endarrerida, dimecres em vaig afegir al grup per fer la darrera sortida de l’any. A dos quarts de vuit a la plaça en som set i decidim d’anar a esmorzar a Santa Agnès. Per anar-hi comencem pel veïnat de Pins, concretament, a can Freginals resseguim el Xaragall de l’Espinal i travessem la carretera per enfilar fins a can Ribot pel torrent del Pont Gran.

A tocar del Turó de Castellans comencem a davallar mig flanquejant fins
el Pla de l’Espinal i continuem baixant per la Vinya del Barraquer fins
el torrent de can Cigala. Els camins ben amarats i el paisatge sadollat
d’aigua ens transporten a un ambient tropical,  verd intens, marrons
definits, estrany al nostre sentit de secà,  de verds bruts, polsosos,
ocres empastifats. Tant sols hi faltaria la simfonia dels ocells.
A “El Parque” bon esmorzar. No hi ha la cridòria d’altres ocasions i s’agraeix.
Tornem
per can Salvi i per la carretera fins a l’alçada de can Company on
trenquem a dretes. L’Andreu se’ns acomiada i enfila per la carretera.
Enfilem seguint el torrent de can Company fins el Morro de Gall i
girant a ponent arribem a Parpers pel GR. Baixem fins a can Roviró per
la Soleia de Riudemeia i fins el Fondo de la Gallega on prenem la pista
cap a casa.

Bon any,
Joan LLadó

Els corriolaires: Jordi C., Andreu C., Valentí T., Adrià T., Giovanni L., Carles LL. i Joan LL.
Distància recorreguda: 35 km.
Desnivell + acum.: 660 m.
Les fotos d’en Giovanni: clica aquí.

HIVERNAL A LES AGUDES PELS CASTELLETS: “AMB BAMBES I A LO LOCO” 30.12.2008

Per Martí Montserrat

Disposem de llargues vacances i molta neu al Pirineu, ideal per poder disfrutar d’unes jornades d’esquí, però el que no podíem pensar es que vingués la llevantada més forta dels últims 60 anys i ens tingués retinguts a Mataró tants dies!!!
Farts d’esperar decidim amb l’Andreu (Doraemon) i en Joan (Pistons) aprofitar la nevada que ha fet al Montseny i provar de fer les Agudes pels Castellets, tot jugant a fer l’alpinista.

Preparant la motxilla me n’adono que fa molt de temps que no fem alpinisme i ja no en tinc costum; les botes, els piolets, l’arnés, els friends, etc…
A les 9h ja estem  caminant però sorpresa, als 50m. del cotxe les botes “ASOLO” d’en Joan es trenquen a trossets com si fossin de porcellana. Fem broma i riem una estona però… ara que farem???
En Pistons es posa les bambes que duia i diu no passa res… i tornem a començar.
Tot va bé, el dia es preciós i les vistes son fantàstiques, però trobem  molta neu i no hi ha   traça oberta i costa molt trobar el camí doncs les marques queden tapades.
Poc a poc anem progressant i el dia empitjorant. Comencen les dificultats, la neu és recent, per tant, força inestable, una relliscada podria ser fatal. Mai havíem fet els Castellets amb aquestes condicions tant excepcionals.
Arribem  per fi a l’últim tram, el més aeri i difícil, i decidim atacar pel recte… Però em costa molt, no vaig gaire segur, la neu tapa les preses i tampoc és prou compacte perquè el piolet treballi bé. Estic amb tensió una bona estona, per progressar encara no 15m. Decidim recular i buscar un pas més fàcil doncs no anem bé de temps i els peus d’en Pistons estan ben gelats a l’estar tanta estona quiet a la reunió. Necessitem progressar ràpid i decidim seguir la via normal que esquiva per la dreta aquest tram.
Avancem ràpidament flanquejant per sota i buscant un punt adequat per fer el cim. Finalment trobem un corredor molt aeri que ens menarà a la cresta cimera.
Som a tocar del cim però degut a les males condicions climàtiques, sense entendre com, seguim uns metres en direcció contraria al cim. En Pistons reconeix un tram de la cresta i se n’adona que hem  fet mitja volta i que si seguim, tornarem sobre els nostres passos. Discutim una estona, no portem brújula (ni en Doraemon!!! ). Però en Pistons insisteix tant, que acabo acceptant, però gens convençut .
Fem uns 200 m i … en Pistons tenia raó, ja som al cim, tenim davant nostre, com si d’una aparició es tractés, la creu que marca el cim de les Agudes. Renoi com ha costat …
Molt contents per la grimpada , fem via cap avall doncs el vent no perdona .
Ara només queda tornar al cotxe, i baixem pendent avall, com si “d’isla fantasia“ es tractés .
És tard, molt tard, els horaris no han sortit, son les 3h i no hem parat ni a menjar!!! Des de les 7h del matí que no posem res sòlid a l’estómac. I encara estem caminant per la carretera cap al cotxe .
Simpàtica i interessant ascensió per recordar tota la vida … Gràcies companys (estaria bé fer-ho més sovint).

A reveure,
Martí (en rampes).

Les fotos i vídeos de l’Andreu: clica aquí.
Les fotos i vídeos d’en Joan: clica aquí.

CAIGUDA AL TERRAPLÈ DE SANT JAUME. DIUMENGE 28 DE DESEMBRE DE 2008

Per Joan LLadó

Malgrat la pluja, la concurrència a la plaça ha estat important: deu inadaptats més la presència honorífica de la Roser, l’altre fèmina que ens estima àdhuc la María.
Decidim d’esmorzar a Òrrius i així ja quedem entesos amb en Sergi que anirà cap allà.

Enfilem per Sant Jaume i al desmunt de la font sentim: “-Que caic, que
caic”  i veiem estimbar-se Roser i bici daltabaix. Per sort, ha
controlat bé la caiguda i no ha tingut cap conseqüència apreciable. Per
tant, continuem. Arribem a la pista per sota la barraca de l’indigent i
la seguim fins el corriolet que mena a la bassa de can Castells.
Plovisqueja. Restem xops de l’aigua que s’acumula a les branques. Baixem pel Rovell de l’Ou i el bosquet de can Marianga fins els terrasses de l’Aiguanaf.
Travessem la riera i la carretera al cementiri nou i, per can Manreset, enfilem fins la font d’en Quico. Tots pensàvem que aquest tram seria més difícil, però l’hem superat amb prou facilitat.
Seguim fins al capdamunt de la urbanització de can Raimí i per no baixar a can Patota i evitar així el fangueig, pugem a cercar el camí del coll de Gironella. Sempre atlètic i exigent en alguns trams, aquest corriol, fa les delícies de tots plegats. En ser un camí molt tancat per la vegetació, l’aigua, al nostre pas, va calant fins els ossos.
Al coll ens deixen en Manel, en Marcel i l’Andreu que tornen cap a casa i la resta seguim cap a Òrrius per la font de can Blanc, el mas i el torrent de la mateixa pairalia. El tram anterior a la font està molt malmès pel pas de l’aigua i les motos i n’ha fet un xaragall impracticable.
Arribem a can Jordi bén xops com és habitual en les darreres sortides i en conseqüència, agafem fred.
En Sergi no hi és. Resulta que ha vingut i no ha tingut paciència d’esperar-nos. Li toca tornar al restaurant des de la riera d’Argentona. Ell rai …
En Carles i servidor que fem anys el dimarts i dilluns respectivament, paguem l’esmorzar. De res, de res.
Quan tornem a agafar les bicis tenim fred de debò. Pugem al Turó d’Aqüença per can Guineu i baixem fins a can Buringues tot travessant la Brolla de Riudemeia. Descens com sempre extraordinari. A can Matabens l’Albert, en Martí i en Ferran segueixen una estona més cap al veïnat de la Pujada i els que restem tornem cap a Mataró. A l’alçada de can Coca ens trobem un pordepluja: l’Enric. Se’n va corrent fins la piscina del Callao.

Fins aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires: Albert G., Martí M., Ferran P., Roser E., Sergi G., Manel T., Andreu C., Marcel T., Carles LL., Àngel V., Valentí T. i Joan LL. 

Distància recorreguda: 42 km.
Desnivell + acum.: 880 m.
Les fotos d’en Ferran: clica aquí.