BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

UNA SORTIDA SINGULAR: RIBES-LLACS DE LA PERA-RIBES 26.06.2010

Per Marcel Torrus

Ja fa uns dies que em passa pel cap de fer una sortida diferent; el perquè no el sé però si sé el quan: el 26 de juny.

Doncs bé, arribat el dia, sona el despertador a les 4,30h, agafo el cotxe i cap a Ribes de Freser. A les 5,54h. començo a pedalar collada amunt fins l’hotel. La pujada bé, millor del que em pensava, tota l’estona aguanto al plat mitjà amb la pinyonera de la meitat en avall (les relacions que això correspon, ni idea), després baixo direcció La Molina. A la cruïlla deixo Puigcerdà i faig via cap a Alp, Bellver, etc. Arribo a Martinet, enfilo direcció a Lles, a mitja pujada paro a menjar una mica: entrepà i plàtan.

Abans d’arribar al poble de Lles trenco a mà esquerre per seguir per la
carretera que em portarà al poble d’Arànser. Segueixo pujant i arribo a
l’estació d’esquí nòrdic d’Aransar, on s’acava la pista asfaltada per
seguir per les típiques pistes de l’alta Cerdanya, pista ample però amb
força pedra.

De seguit recordo l’indret, ja que fa 3 anys el varem fer
en sentit contrari a la primera etapa de la Volta a la Cerdanya, aquell
any en final d’etapa a la Seu d’Urgell. Durant aquest últim tram de la
pujada, m’han acompanyant centenars de mosques que a sobre el meu cap no
fan més que emprenyar moltíssim, miro de treure’m-les de sobre, no hi
ha manera i per molt que les vulgui escampar, tornen una vegada darrera
l’altre.

Tot d’una la pujada es suavitza i puc agafar velocitat, la
justa per treure’m de sobre els pesats insectes, ja no hi son, que bé
penso, però la pista es torna a encabritar i les mosques apareixen de
nou, missió impossible desfer-me d’elles, per tant, pacto amb elles,
-feu el que vulgueu però prohibit posar-vos a la cara.

Bé, finalment
arribo el meu destí. M’hi estic poca estona, el cel comença a ser
amenaçador i de calor, poca, més aviat fresqueta. La fauna que trobo
allí dalt tampoc fa ganes de passar-hi molta estona, tanco el ulls i en
un moment em sento traslladat a qualsevol platja de l’anell metropolità,
de catalans pocs, dels altres “catalans” massa.

Bé doncs, cap avall que hi falta gent, per cert, les mosques a la
baixada ni m’oloren, no els dono temps, ràpidament sóc a Martinet,
segueixo per la carretera, i en el càmping de la Cerdanya que està entre
Martinet i Bellver paro a fer un entrepà amb un parell de coca coles…, i
que bé que entren. A les dues de la tarda enfilo cap el que serà el meu
calvari, arribo a Prats i Sensor, allí el cel negre fa mala espina,
segueixo, no triga ni dos minuts a començar a ploure, paro i valoro el
nou panorama, seguir no hi ha més, prohibit de parar, entre els
kilòmetres que ja acomulo i els que encara queden no puc parar, ja que
com més pari més costarà reempendre la marxa. Al cap de 3 hores arribo a
dalt a la Collada de Toses tota l’estona plovent a bots i barrals, no
hi hagut treva en tota la pujada, que s’ha fet molt dura i en moments
penso de plegar, però collons el cotxe el tinc a Ribes. Entre la Molina i
el desviament de Castellar de N’Hug, la carretera, per les voreres,
tota blanca de la pedra que ha caigut.

Un cop dalt de la collada resta la baixada fins a Ribes, no cal dir-ho
tota la baixada plovent, i per rematar-ho, a 1,5km, d’arribar a Ribes,
punxada a la roda del darrera, increïble un any sense punxades, passant
per esbarzers, pedres, arrels,etc., va i punxo a l’asfalt, no fos un
advertiment de la bicicleta recordant-m’he que no està feta per tant
d’asfalt, fos el que fos ni per un moment em plantejo de posar la cámara
a la roda, tiro avall posant el cos sobre la roda del davant, ni ganes
de fer reparacions.

Finalment arribo al parking a les 17,54h. justament 12 hores de la
sortida, ho vull fer expressament i no em surt tant bé. Em poso roba
seca, ja que anava xop com un pop i amb força fred el cos, només  15
graus a la arribada, carrego la bicicleta al cotxe i cap a casa.

Experiència singular la d’aquesta sortida,no pel fet d’haver pedalat
gairebé 12h. tot sol si no que en diferents moments les ganes de dir
prou hi son presents, però no hi ha més que tirar endavant, i no saps
d’on, però treus les forces.

Del tot gratificant.
Marcel

Dades de la sortida
Kilòmetres totals: 183km
Desnivell+ acumulat: 3.254mts

COLLADA DE TOSES, LA CREUETA I MEROLLA 25.06.2010

Per Joan LLadó

Ho volia fer el cap de setmana anterior però per impossibilitat d’agenda d’uns i altres, ho vaig haver d’ajornar pel pont de Sant Joan. Tenia la ruta més o menys pensada: en volia una de fresca i sense estridències al Pirineu. Em semblà que fer la Collada fóra interessant i així va ser.

Els sis que finalment ens hi apuntàrem -l’Anscari, per un problema logístic familiar no va poder venir- marxàrem de Mataró amb un parell de cotxes. Érem en Jordi C., en Sergi, en Giovanni, l’Andreu, en Ferran S. i servidor.

A Campdevànol aparcàrem al davant del poliesportiu i abans de preparar-nos per iniciar la ruta anàrem a esmorzar en un bar a l’altre costat de la carretera.

Després d’abillar-nos, començàrem fent camí cap a Ribes de Freser. Just en el primer tram ens passà un ciclista que, quan començàrem a enfilar la collada, el tornàrem a avançar. Trencà a Planoles i s’acabà  l’emoció.

Vam anar fent, més o menys plegats, fins la Font de l’Edelweiss, a la cruïlla de Dòrria. En Jordi, en Giovanni i en Sergi sense aturar-se, continuàren. Mal averany. Això volia dir que per atrapar-los, no aniríem pas fent, sinó que caldria gastar watts. Enlloc d’anar a pas de cicloturisme, anem a pas de cursa. Sempre hi ha algú que estira. Rodàrem una estona plegats. No gaire.

Vam passar el pont d’en Travy imposant ritme de final d’etapa. En veure que m’havia allunyat dels perseguidors més propers, d’en Jordi, d’en Ferran i de l’Andreu, vaig fer temps perquè s’apropessin i, gairebé sense adonar-me’n, em passà en Jordi seguit d’en Ferran. Òstia! On van aquests? M’hi vaig enganxar i anàrem fent relleus fins la darrera rampa abans d’arribar al coll on cadascú anà al seu ritme i es desféu el grupet. No hi ha manera d’arribar a un port tots plegadets. Ni que ens ho
proposéssim. Ningú vol ser l’últim.

Vaig anar fent fotos a mesura que arribaven els companys i de cop i volta un núvol de mosques envoltà el meu espai físic. Molt emprenyadores.

Ens férem una foto de grup al rètol “La Collada” i avall que fa baixada. La temperatura era molt bona, l’aire fresquet. La davallada va ser agradable, suau, sense sobresalts. Fins i tot vaig poder grabar algunes imatges de la davallada. Les vistes sobre la Tossa d’Alp, imponents. Per agafar velocitat, calia, en els primers quilòmetres, pedalejar amb força. En Ferran i en Giovanni es posàren al davant a estirar el grup.

Arribàrem a Urtx amb la sorpresa que hi havia un considerable control de la policia. Almenys una vintena d’agents i mitja dotzena de vehicles. En Ferran, que anava a tota pastilla per provocar els agents, es passà de llarg la cruïlla d’Alp. Però vet aquí que ni els tatuatges féren efecte. Hem de suposar que els delinqüents no pugen ni baixen la Collada amb bicicleta.

En haver passat Alp vers Masella, férem una petita parada per buidar líquids i fer un petit moç. Reanudàrem la ruta tot xino-xano fins que ens passà una ciclista a un ritme trepidant. Del darrere sento l’Andreu que ens diu: Què, no hi ha collons? Jo m’excuso: Si no haguera anat de revetlla…

Amb en Jordi anàrem comentant l’avançada: que si està fent un estage, que  si acaba de sortir d’Alp, que quin ritme. I així s’anava allunyant.

Quan la vaig perdre de vista, d’aquesta manera no seria tant aclaparant, vaig activar la meva maquinària i, en el revolts on el pendent era més pronunciat, la vaig tornar a tenir a l’abast. M’hi anava apropant. Dos-cents metres. Cent-cinquanta. Cent metres. Vinga, ja la tinc. El pendent aleshores baixà. Va fer una estirada que em deixà amb un pam de nas. Suposo que aprofità el fort pendent per baixar el ritme i agafar aire.

A l’hotel de Masella vaig esperar la colla. Arribà en Jordi primer i la resta després tot canviant impressions amb una companyia de luxe: en Xavi Tondo. Estava entrenant amb la noia que ens passà, que són del mateix equip, del Cervelo, i ara no recordo si era belga o holandesa. L’Andreu comentà a en Tondo que coneixem, via internet, als seus col·legues de Bicivicigarrotxa.

Seguírem la nostra ruta cap a la Molina i de seguida ens els creuàrem que se’n tornàven avall.

A la pista llarga de la Molina férem un refrigeri amb patates braves incloses,  gentilesa del bar, per emprendre l’estètic Coll de la Creueta. A la cruïlla de la collada del Pedró ens agrupàrem per fer plegats el bonic tram de nets i extensos prats del Pla d’Anyella fins que arribà l’inici de l’ascens on cadascú anà a la seva fins dalt.

Foto testimoni i, tot baixant, anàrem recordant la parcel·la que comprà en Sergi fa uns anys tot baixant pel torrent de la font del Boix amb la bici gruixuda.

En aquest descens no cal pedalejar. Les velocitats que s’agafen són ben diferents que a la Collada. Gaudírem de la velocitat i alhora del paisatge. Al fons s’intuïa el Pedraforca cobert de boires. Passàrem Castellar de n’Hug. A partir d’aquest punt, els viratges de la carretera fóren d’autèntic eslàlom. El peraltatge de la via és molt ben construït i fruïrem de valent fent ballar el cos damunt la bicicleta.

Arribàrem a La Pobla de Lillet i tant sols ens quedava remuntar fins el Coll de Merolla. Bé, dir “tant sols”, és molt pretensiós. En Jordi agafà la iniciativa i al cap d’una estona em digué: Queda molt fins dalt? Home, una bona estona encara. Afluixàrem i ens ho vam agafar amb més calma. En Ferran però, anava apretant. Aleshores vaig començar a estirar fins que amb en Ferran vam veure un punt enlairat damunt d’un pont per fer una bonica fotografia quan passaven els companys. Ens vam aturar.

A continuació vam pitjar gas a fondo fins dalt del coll i a l’ombra d’un gran arbre, vaig anar fotografiant l’arribada dels esforçats cicloturistes.

El refugi, que hom diu que no tanca mai, divendres no era pas obert. No vam poder saludar en Toti ni fer l’àpat allí. I mentre descansàvem i ens fèiem la foto de grup estirats a l’herba, decidírem de dinar a Gombrèn. L’Andreu sabia d’un restaurant a la sortida del poble on hi estaríem força bé. I així va ser: un menú de tres plats que ens féu quedar com uns senyors. Sort que fins a Campdevànol només ens restava baixar.

Salut i bici,
Joan LLadó

Distància recorreguda: 123 km.
Desnivell + acum.: 2417 m.
La ruta: cliqueu aquí.
Les fotos: cliqueu aquí.

EL “XALET” D’EL MAGRET A OLZINELLES 20.06.2010

Per Pep Famadas

Si nois, això d’en Magret va ser més que una parcel•la, tal i com ja la viva veu ha anat escampant arreu. Però no en fem entre tots un gra massa, no fós cas que al personatge li tallessin les ales.

Heus aquí la crònica de la jornada, com a testimoni escrit per a la posteritat.

Ens trobem a les 7.00 h, horari d’estiu. Jo vinc amb ganes de rodar i aprofitar el matí de permís que tinc i tip les últimes vegades de sortir a esmorzar com qui diu, bé per limitació de temps meva o per  fer sortidetes suaus, proposo ja d’entrada anar cap a Vallgorguina i fer-la per la zona de Montnegre, tot pujant per un semi-corriol pel que havia circulat per qüestions de feina a prop de Ca l’Aràbia.

El perfil rodador dels companys d’aquest diumenge imposa ràpidament
unanimitat a la proposta. L’Avi pren el timó i anem per feina cap a
Vallgorguina per la via ràpida, és a dir, per la clàssica de Santa
Mònica. Feia anys que no hi passava. Pugem gas a fondo. Creu de Rupit
(amb pique amb  foranis inclòs), Corral i baixada per camins de
desembosc acabats d’arreglar per treure la fusta destrossada per les
nevades. Les trenques estan al punt i en Giovanni un servidor semblem
cabretes.

Arribem a Vallgorguina massa d’hora pel que anem de dret cap al corriol
excusa de la sortida. Bé, no té res d’especial però al menys canviem de
zona. L’ambient és perfecte doncs la temperatura, l’hora i la terra
encara humida del darrer ruixat ens ajuden a gaudir encara més de la
frondositat dels boscos de la zona. Segons l’Alpina som a Can Cucut.

Sortim a l’anomenat camí del mig,  als plans de Can Mora. Allà en Jordi
ens proposa menar cap a la riera d’Olzinelles que jo també ja tenia al
cap. Ell davant ens porta cap a les vinyes de Can Valls, ara pinedes de
insigne de segona generació, i d’allà cap a Can Plana, on, per decepció
seva, han eixamplat el corriol convertint-lo en camí de desembosc. El
fet aixeca queixes per part dels acompanyants, que, òbviament, no
comparteixo per deformació professional. Com que el tema és delicat i
estic en clara minoria, ajorno el debat per l’hora d’esmorzar. Dalt de
la bici, en baixada, no estic per orgues.

Aboquem a la carretera d’Olzinelles, on empalmem amb el corriol de la
Dipu de pujada. Arribem a l’ermita. Proposo anar a Can Valls, a veure un
dels racons més bells de la comarca, pel meu gust. Ara, donant un cop
d’ull al mapa, veig que ja som més amunt del compte, però tot i així
tirem un tros amunt per la carretera fins que un indicador a l’esquerra,
i l’Avi que ho coneix tot, ens orienten cap a la font de la Rectoria
(crec recordar).

I vet-ho aquí el fatal i estúpid esdeveniment. Per a creuar un rierol i
no mullar-se els peus hom ha habilitat una passera a mode de pont de tot
just un parell de pams d’alçada. En Gio s’hi llença i passa sense més.
Bé, més que llançar-se es deixa caure per remuntar amb la inèrcia
l’altra banda del rierol, ja ho veieu, res d’especial. Malauradament al
Magre, al passar, se li empassa la roda entre dos troncs de la passera
amb l’infortuni que, totalment desprevingut, atura el cop amb els
morros, bé, s’estampa de ple. El cop és aparatós doncs la sang brolla a
dojo i la canalla s’espanta. L’afectat pregunta per les dents. Tranquil,
hi són totes. Sort que, com sempre en casos de carnisseries, a en Gio
li surt el rampell de metge. Un tros de drap, els manguitos lligats, i
ja tenim enllestit un morrió per arribar a l’Hospital de Sant Celoni.

Deixem el malalt en mans destres i esmorzem on podem vora l’hospital. Al
tornar ja han apedaçat en Magret. 8 punts, no està malament. Cada dia,
quan s’afaiti, recordarà que s’ha d’anar en compte amb les passeres.

En Marcel i l’Anscari tornen per asfalt. La resta pugem per la pista de
Santa Eulàlia, camí principal del Corredor, sense arribar al santuari,
Creu de Rupit i via ràpida cap a Can Flaquer. Jo tombo abans i meno pel
corriol fins a Can Bruguera, corriols de baixada de Can Cabanyes i a
casa.

Llàstima de la trompada del Magret. La volta, pistera, ha estat bé.  A
vegades no cal agafar les flaques per fer quilòmetres.

Formiga

Corriolaires: El Nét de la Trini, el Xerraire, l’Avi, en Prosciutto, en
Marcel, un servidor i, com no, en Magret.

Distància des d’Argentona: 76 km
Desnivell: Suficient, tot depèn del pinyó que portis.

LES TRES NACIONS I UN COLLÓ 20.06.2010

Per Albert Gómez

Ja fa dies que en David Serra em va burxant per anar a fer les tres nacions, mítica marxa cicloturista que passa per Catalunya, Andorra i França des de que sap que tinc la flaca no para d’ insitir. Algun dia fins i tot hem sortit plegats per les faldes del Montseny. Finalment em decideixo i quedem juntament amb el seu cunyat l’Oriol  per pujar a la Cerdanya.

Diumenge al matí doncs, passem els controls d’ accés  i ens situem a la sortida al bell mig de la Plaça del Call de Puigcerdà, sembla que aquest any no hi ha tanta gent com en altres edicions. Calculem pels dorsals que som entre 550 i 600 corredors, soc novell i per mi es la primera vegada que faig una marxa d’aquestes i no se que em trobaré.

Sortida a les 8.00h. en punt, m’ han recomanat que m’enganxi al primer o
segon grupet i que gairebé sense fer res em portaran fins a la Seu. La
meva primera sensació és estranya, tanta bici junta i que ara un passa
per aquí l’altre per allà, ara tothom que frena, de veritat nosaltres
que no en tenim costum fa angúnia anar al mig del pilot.

La ruta ens porta fins a Alp, Prats i Bellver i en lleugera baixada fins
a la Seu. El cert  és que de moment no costa gaire aguantar el primer
grup, deu ser perquè entra un fort vent de cara i ningú vol treballar
més del compte. Al passar el primer túnel després de Martinet, tot d’
una se sent un silenci sepulcral, imagino en memòria de fa un parell
d’anys  ja que hi va haver una caiguda col·lectiva que deu n’hi do, la
por fa que hi hagi una frenada a d’interior i tothom esbronca a no se
sap qui,  no freneu!!! a mi la pell de gallina. I quan més tranquil es
roda prop dels banys de Sant Vicente una cridòria avança ràpidament,
caiguda!! caiguda!! collons uns vuit o deu ciclistes esparracats per
terra i amb alguns gemecs esfereïdors, on me fotut???????

Arribem a la Seu i tombem cap Andorra i mica en mica el pilot s’estira,
miro al meu costat i de sobte veig l’Hermida i penso que igual no vaig
on em pertoca, aviat però comencen a fer-se grupets i el perdo. Per fi
comença la pujada i em vaig situant al meu lloc, el temps comença a
espatllar-se, de sol res de res i a l’alçada de Canillo ja plou. Veig
que en el grup que vaig hi comença haver-hi batalla, tothom va apretant i
ningú para als avituallaments, va parir si m’estic pixant fa una hora,
au amunt i calla que això ja va agafant gustet, al passar pel Tarter ja
cauen les primeres volves de neu i ja vaig mig xop. Em sento bé i em
forces i me’n vaig del grupet, estic disfrutant d’ allò més, pot ser més
tard vindrà l’ home del martell però que carai ara és la meva i ho
aprofito, en arribar a les ultimes llaçades del port el temps va
empitjorant, neu a banda i banda però em sento eufòric i vaig  passant
ciclistes a dojo sembla que se’ls hi acabin les bateries, tan sols em
distrec pensant que la baixada serà infernal, em mentalitzo que pot ser
pitjor que la baixada del Pla Guillem a la Volta la Cerdanya.

Coronem el port d’ Envalira, paradeta de rigor al avituallament,
pixadeta i em poso el cangur, des de el control diuen que estem a dos
sota cero, que guaiiii. La baixada fa respecte perquè es ràpida i aviat
perdo  la sensibilitat a les mans a l’ hora que si afegeix la boira, a
tope!!!!  Alguns ciclistes paren a la frontera a refugiar-se a les
garites de la policia per refer-se, hi ha gent que plega i
l’organització mobilitza autocars per treure’ls de la frontera. Com puc
em miro les cames tinc una sensacio de fred brutal  i m’ adono que tinc
una crosta de glaç enganxada a la palambrera de les cames. Decideixo
seguir malgrat vaig més sol que un mussol, no se si he fet bé però ja
està fet. Deixo la cruïlla que baixa que a L’Hospitalet i encaro les
rampetes del coll de Porta i Pimorent, em costa diferenciar pel tacte
les manetes de pujar i baixar pinyons i m’equivoco en trobar la relació
correcta i quan m’aixeco per descansar la ronyonada els alacrans em
toquen la campaneta, estic tiesso, collons no se si ho salvarem això! A
dalt del coll desapareix la boira i s’entreveu lleugerament el sol, ha
deixat de ploure i mentre vaig baixant l’ asfalt cada vegada és més
eixut, pedalo com un posseït cap a la Tour de Querol, tenim el vent de
cul, ja era hora, abans però atrapo a un de Perpinyà i amb ganes de
conversa li pregunto que tal? Però ell ni muuu, fem un parell de relleus
abans de Bourg Madame i el deixo, em sembla que en “que es que sé està
fulminat”, per fi arribo a la nostra nació, només queda enfilar fins al
llac, em porta records d’una altre Volta i en travessar l’ arribada
sorpresa!! 4h. 59’ 45”  i en el 31è lloc de la classificació. Estic més
content que un gínjol.
 

Truco al David i l’Oriol per veure com es troben, el David decideix
acabar i al cap d’una horeta, després d’ haver-se refet a la frontera
arriba  i l’ Oriol baixa en bus s’ havia quedat “pajarito”

Albert

Foto gentilesa del bloc de la Nikabike.

VOLTA PER NÚRIA 20.06.2010

Per Manel Trenchs

Ja tenia clar que si no aprofitava aquest diumenge per a fer una sortida fora comarca no ho podria fer fins l’agost. Per tant, decidit a tirar endavant la idea i amb la companyia de la Maria decidim voltar per la zona de Núria.

En principi el pla era pujar al Puigmal des de Queralbs i fer la volta circular per Fontalba però les previsions meteorològiques i les advertències d’alguns de la colla sobre la possibilitat de trobar força neu va fer que l’itinerari previst es modifiqués, amb la idea d’anar a Núria per Fontalba, i des d’allà agafar el camí dels Enginyers fins al refugi de Coma de Vaca, per baixar després cap a Queralbs. Però el resultat final va tornar a canviar…

Arribàrem a Queralbs passades les set
del matí. Ja vam adonar-nos que feia força vent però no érem prou
conscients del que ens trobaríem més amunt. Jo vaig agafar la meva
estimada Cube per fer la pujada per la pista cap a Fontalba, uns 12 km
aproximadament que en condicions normals es fan força bé, mentre la
Maria pujava amb el primer el cremallera fins a Núria i allà començaria a
caminar pel camí dels Enginyers fins que jo l’atrapés.

Ja a primera hora els pocs cotxes que pujaven cap a Fontalba, tornaven a
baixar al cap de d’una estona, fins i tot, algun es va parar per
comentar-me que a dalt el coll feia molt, molt, molt de vent. Ja ho vaig
comprovar a l’arribar-hi, amb prou feines podia aguantar la bici per a
que no em marxés volant (mai havia tingut una sensació tant extrema de
vent). Vaig esperar una estona arrecerat fins que va baixar una mica la
força del vent i aleshores vaig tirar endavant, potser una mica massa
agosaradament cap a Núria pel GR 11.8, un corriol d’uns 9 km, del que
una part important es pot fer dalt de la bici, tot i que per culpa del
fort i gèlid vent, que no em va deixar en cap moment, molts dels trossos
que hauria pogut fer tranquil·lament, vaig haver d’anar a peu.

En arribar a Núria em vaig trobar amb la Maria qui, amb molt bon
criteri, després d’haver fet quasi mig camí dels Enginyers i veient les
adversitats climatològiques va fer marxa enrere per a trobar-nos en el
Santuari. Vam prendre alguna cosa calenta ja que jo estava mig mort de
fred. Allà dalt no s’hi podia estar, la sensació de fredor era de -7ºC i
semblava que nevés, ja que el vent feia volar la neu que havia caigut
la nit anterior projectant-la a la nostra cara com si fossin agulles,
pel que no ens va quedar més opció que baixar cap a Queralbs. Ho férem
pel típic camí que va pel costat del cremallera, i que la majoria de
gent ja coneix. És un corriol molt tècnic, complicat i a vegades,
impossible, per al meu nivell, és clar. I si a tot això hi afegim el
fred, el fort vent, la gent que pujava i una petita parcel·la que vaig
comprar va fer que no en gaudís tot el que hauria volgut. Quina sorpresa
la meva quan baixant em vaig trobar l’Oriol, qui per descomptat va
entendre perfectament que volgués intentar baixar per allà. Ja comença a
veure de quin peu calcem a la colla.

Un cop arribats de nou a Queralbs, canvi de roba i cap a Mataró que
tocava votar per la Independència i això sí que teníem clar que la
meteorologia no ens ho impediria.

Fins la propera i visca Catalunya!

Manel

VOLTA PEL PLA DE LA CALMA: UN PLAER PELS SENTITS 13.06.2010

Per Martí Montserrat

Comencem la sortida des d’Aiguafreda i per bon camí resseguim el curs de la riera del Pujol. Després d’una estona parem un moment a l’amagada font del Gat, on gaudim de la riera i el seu frondós entorn. Un cop avituallats seguim resseguint la riera en direcció nord fins el Pi  de Ferreres, on en repetides llaçades anem guanyat alçada amb rapidesa, fins arribar a les pastures i les runes del Burgès.

En aquest punt disfrutem d’una postal difícil de trobar tant a prop de
casa… Prats d’un verd intens, vaques pasturant i un espès bosc més
enllà d’on arriba la vista…

Tot molt maco, però hem de seguir i, per no
fer-ho tant “pistero”, la idea és pujar per un corriol que en flanqueig
ascendent (segons el mapa) ens portarà fins dalt del Pla de la Calma. En
un principi el corriol és prometedor, frondós i ciclable, però després
d’atravessar  un torrent es comença a complicar, (però nosaltres
insistim) i de mica amb mica el camí es perd definitivament. Som al mig
del bosc rodejats d’esqueis i, atrapats per una vegetació abundant (els
renecs van en augment). La massa forestal no ens deixa avançar, no sabem
què fer, tenim dubtes, però quan pensem en tot el que ja hem
passat…Decidim que amunt i pel dret.

Després de més d’una hora d’haver
començat aquest particular calvari, arribem per fi a l’espai obert de
la Calma!!! Un cop alimentats, gaudim plenament de la pau i la
tranquil·litat d’aquest indret privilegiat. Seguim la ruta en direcció
sud per la pista principal de la Calma, trencant direcció al Poble del
Montseny i de seguida farem un puja i baixa al Puig Drau, que és la
punta més alta de la Calma. Per tant és un formidable mirador i
disfrutem d’unes vistes excel·lents sobre tot el massís.

Reculant sobre
els nostres passos arribem a la pista principal i d’aquí, primer per
pista i després per una tècnica trialera de pujada, arribem a la punta
del Sui… És un lloc espatarrant… té una situació privilegiada, és un
mirador perfecte sobre el Vallès, la Serralada del Litoral, Montserrat,
la Mola i els Cingles, etc… La grandiositat dels espais et donen una
sensació de llibertat i de benestar, difícils d’igualar… Però bé, hem
de seguir doncs és tard i amenaça a tempesta.

Tornem a recular sobre
els nostres passos desfent la tècnica trialera fins la pista i d’aquí
ens dirigim cap al Tagamanent. Per començar de l’era mateix de Can
Bellver, el corriol/trialera i també GR que en vertiginós descens ens
portarà al cotxe.

Nois, aquest descens és del millor que conec, és una passada, té tralla
de dalt a baix, sense afluixar en cap moment!!!

Volta feta per en Ken, l’Ansquerioooo, l’home GENS Senzill i un mateix.                   

Les fotos d’el Màster: cliqueu aquí.

TURÓ DE L’HOME, TORNEM-HI 20.06.2010

Per Joan LLadó

Dissabte, com també en les darreres setmanes, vaig acompanyar, per fer gaudir de la bicicleta, a la colla del country. De moment, s’estan avesant a aquest gran vici però cal fer-los canviar un mal hàbit: l’horari. Si per ells fora, i val a dir que no tots pensen el mateix, sortiríen a les deu-quarts d’onze per ser a casa a quarts d’una. Així no anem enlloc.

Divendres vam anar a sopar i entre la tisana del Xeflis i el gin-tònic del “billarín”, vaig quedar tocat. Tot i així, els vaig convèncer de quedar a dos quarts de nou per l’endemà fer: Bosc de Mata, Sant Martí, Coll Pallarès, Can LLibre, Can Rimbles, Moreneta, Can Rovira, Font del Pericó i cap casa. Bé, abans cal netejar la bici. Un altre mal hàbit que cal extirpar.

A la nit de dissabte, després de ser present a la reunió informativa per les meses del 20J, encara no tenia prou clar què faria l’endemà. El que si tenia decidit era amb quina bici: la flaca. Però, anar on? Cap a les dotze màxim, hauria de ser a casa. A les dues em toca el torn al col·legi de Santa Anna. Quin tomb prou interessant podria fer amb aquell horari i que tingués un bon desnivell? Doncs el Turó de l’Home. Què simesnó? Caldria llevar-se d’hora i sortir com a màxim a les set.

Se m’enganxen el llençols i surto del garatge a tres quarts de vuit. Tard! Amb el neguit del temps i refiat que al bidó hi tindria aigua, només n’hi trobo dos dits. Bé, ja ompliré a qualsevol font, penso.
Pujo esperitat a Can Bordoi. Cal guanyar els tres quarts perduts entre somnis. Una espessa boira cobreix la serra i fins que no arribo a LLinars no escampa. Justament baixant, que em calia un xic d’escalfor, no hi toca el sol.

Quan he passat LLinars i surto al despoblat, noto el vent que bufa. Malament. Patiré. Passo una parella amb tàndem i els dic de broma que així no s’hi val. Ella em somriu, ell, amb cara de gos, gairebé em lladra.

Arribo a Sant Celoni i m’aturo a fer un moç. Només he pres un got de llet quan m’he llevat i a la nit no vaig sopar. Calia nodrir-se per afrontar el nostre colós. Prenc un coca-cola i un pastís de poma. Dubto si agafo o no un entrepà per dalt o a mig camí. No ho faig, penso que amb la barreta que duc en tindré prou.

Continuo. A la rotonda de Mosqueroles trobo aturat un nombrós grup d’aquells de Badalona o Santa Coloma, ara no recordo d’on exactament.
A Campins en passo tres o quatre d’un altre grup que van xino-xano i més amunt uns altres. Vaig trobant força gent que enfila a Santa Fe però cap d’ells al Turó. També un parell que he passat a Sant Celoni els retrobo tot pujant. Em sap greu de passar la gent sense saber d’on vénen, cap on van… M’agrada de bescanviar quatre mots. N’he trobats de Malgrat, Tordera, Barcelona i Les Franqueses. Tots molt simpàtics. Cap d’aquells que sembla que els molestis.

A mesura que pujo, vaig planificant, calculant, patint per si tindré temps de fer el Turó i això, inconscientment, em fa anar a un molt bon ritme. Potser massa? De moment no m’afecta.

Arribo a la cruïlla de la carretera de Fontmartina quan duc exactament dues hores de camí. Penso que és un bon temps i em dic: vinga, pujo a Santa Helena i baixo per Mosqueroles i ja podré estar content.

Encara tinc els dos dits d’aigua al bidó i pujant al coll passo una font on no m’hi aturo. No hi havia galet i m’ha fet mandra omplir. Al mirador, on hi he arribat amb una revolada,  hi ha un ciclista fent una queixalada tot observant el dilatat panorama. Davallo fins la cruïlla del Turó. És d’hora.

Un altre ciclista que em ve de cara, tomba cap amunt i jo, sense  tenir temps de pensar-m’ho, el segueixo i, quan el tinc a tocar li dic:  ara comencem el patiment. I anem fent plegats. És de Cerdanyola del Vallès. Al primers revolts em desenganxo i vaig avançat uns dos-cents metres fins la caseta de la diputació. Allí ens tornem a ajuntar i fem gairebé plegats el cim.  Dues hores i tres quarts des de casa. No m’ho haguera pensat mai. Estic contentíssim, eufòric. Em bec els dos dits d’aigua que duia al bidó. Amb en Blàzquez, el noi de Cerdanyola, ens fem unes fotos i de seguida me’n vaig avall. No puc perdre ni un minut i a més, fa vent i és fred. Ell encara s’hi quedarà una estona.

A mesura que baixo el tram del Turó, que com ja sabeu, és on hi ha el pitjor ferm del Montseny, em vaig creuant amb una vintena de ciclistes, en corrúa estirada i entre ells, una noia. L’altra vegada també n’hi vam veure dues. Què els deu atraure del turó?

He pres la decisió de baixar per Mosqueroles per evitar el motards que pugen plegant cap a Santa Fe i em trobo amb la sorpresa que el tram més malmès de la carretera, per damunt de Fontmartina, és tot asfaltat de bell nou.

Fins que no arribo a Mosqueroles, no em refaig del fred. No he dut els “manguitos” i m’hagueren anat molt bé. Recordo també, que quan baixàrem el mateix tram en la pujada que vam fer-hi al juliol de l’any passat, l’aire era abrasador, com un forn.

Travesso Sant Celoni tot cofoi i quan he passat la cruïlla de Palautordera, a uns dos-cents metres per davant meu, veig un bttero que va fent. Quan hi soc a cent metres veig que es gira i em reconeix. L’Anscari. Cony! Què hi fas per aquí amb aquesta bici? Males notícies noi, vinc de l’hospital de Sant Celoni. Collons, no m’espantis. Que el Magret ha caigut i s’ha esquinçat el llavi superior. Hem baixat com bonament hem pogut fins a l’hospital i allí l’han curat. El tornaran a casa amb taxi.

Resto glaçat. Atordit. Amb l’Anscari anem xerrant dels detalls fins a LLinars i quan comencem a pujar a can Bordoi, m’avanço per seguir al meu ritme fins a casa. Al pla, a la carretera del Cros, les cames piquen. Em falta líquid. No puc parar de pensar amb el Magret. Això m’ha fet distreure que havia de beure.

Arribo a un quart d’una a casa. Molt bé! Però el Magret… Tant eufòric i valent que ara se sentia…  Romanços! Estic totalment convençut que aquest accident no el farà defallir.

Salut,
Pistons

Distància recorreguda: 114 km.
Desnivell + acum.: 2.176 m.
Temps emprat: 4h. 35min.

FENT CIM A BURRIAC. CORRIOLS MALMESOS 08.06.2010

Per Joan LLadó

Dimarts els novells van voler anar a fer el cim de Burriac. El vam encarar des de Cabrera per la pista. En arribar al monòlit, els vaig pintar molt malament el darrer escull, tant, que fins i tot m’hi vaig jugar un sopar si ho pujaven tot damunt la bici. Doncs em va venir d’un metre que en Mauri no arriba a dalt. Va valent l’avi, tu!

Durant aquestes darreres setmanes han estat fent obres a les runes del castell, han estat desbrossant tot el perímetre del turó i ens han deixat la pista com una catifa. És a dir que, l’única dificultat que té és el seu pendent: ni pedres, ni sorra, ni xaragalls. Caldrà uns bon ruixats perquè torni al seu estat.

Del castell estant, vaig observar i lamento el que ja ens avançà l’Enric: l’eixamplament del camí d’Agell al coll de Codera per a vehicles de quatre rodes. I jo em pregunto: els que prenen aquestes decisions (se suposa que aquestes són bàsicament per a la prevenció d’incendis i neteja), no tenen en compte el gran valor paisatgístic, sentimental, històric fins i tot, que representa pel grup humà que s’ha bellugat, circula i fruirà per aquestes contrades i és el que fa més ús d’aquests corriols?  Com es pot malmetre d’una forma tan barruera un camí tan entranyable pels habitants de la zona quan hi ha d’altres alternatives?

Som al mateix nivell del foc, amb la mateixa prevenció ens estem carregant l’atractiu de la muntanya.

L’ANETO D’ENGUANY 05.06.2010

Per Josep Mª Vila

Ja feia setmanes que amb en Martí vàrem decidir de fer l’última excursioneta d’esquí de muntanya a principis de juny, en Joan també s’hi apunta. Hi ha mala previsió meteorològica al Pirineu pel diumenge, així doncs, sortim divendres per esquiar el dissabte. Decidim anar a la zona de Benasc doncs per anar al Neouville -primera idea-  (un 3.000 francès) el túnel de Bielsa està tancat per obres i surten 6 hores de cotxe només per anar-hi.

A les 7.20 sortim de Mataró amb el cotxe d’en Martí que acaba de anar-lo
a buscar al mecànic i a l’alçada de Parets es desprèn un tub de plàstic i el
turbo deixa de funcionar. Paco!, la mare que et va parir! (és el mecànic). Parem en un polígon industrial i intentem de tornar a collar el tub amb
un tornavís cutre i al provar-lo torna a sortir i es carrega el
portalàmpades i la bombeta de l’intermitent: Truquem al RACC.

Al cap
d’una hora ve i ens ho arregla. A les 9.30 ja fosquejant sortim del
polígon just quant començàvem a arribar els ionquis i les putes. Parem a
fer un plat combinat cutrillu i gas a fondu i xampany fins a Benasc. Pujant intento frenar a les corbes però el cotxe d’en Martí només du el
pedal de fre el conductor. A les 2 arribem al Pla de Sanarta i
bivaquegem: posem el despertador a les 5.

No sé per què ens costa de llevar-nos, aparquem el cotxe a la Besurta (1.910m) i amb bambes als
peus i els esquis i botes a la motxilla tirem amunt, amb mitja horeta
ens presentem al refu (2140m), 5min. més i ens calcem els esquís, hi ha
una gentada de por, gent amb esquís o raquetes vinga gent amunt per la
mort de deu.

A mitja pujada comencen a aparèixer les temudes llagues, més
esparadrap i amunt. Baixem a peu el coll del Portillón Superior
(2900m), busquem uns rocs i ens cruspint el bocata, continuem, ja ens
movem per sobre els 3000m. Abans de fer l’Aneto decidim pujar un parell
de cims més, ens desviem de la ruta per pujar el coll del Medio (3245m)
plantem els esquís i a peu fem el pic del Medio (3346m) tornem al coll i
fem el pic de Corones (3293m) tornem a baixar al coll ens calcem els
esquís i baixem fins el una mica per sota del coll de Corones, posem les
pells de foca i remuntem l’última pala fins l’Aneto.

Hi ha molta gent a
la cresta del pas de Mahoma però en Martí s’anima i arriba a la creu
(3404m). Ja portem 1730m de desnivell acumulat (més dels 1.500m mínims
que marquen els canons de sortides de muntanya aquest any).

Baixem per la
glacera primer amb neu bona després neu fonda malparida que fa difícil
negociar els girs (en Martí continua esquiant sense problemes) més avall
torna a canviar la neu i es deixa surfejar bastant bé per acabar amb
neu primavera poc fonda i fàcil d’esquiar.

Abans d’arribar a Aigualluts
s’acaba la neu, ens posem les bambes, carreguem els esquís i les botes a
la motxilla i cap el cotxe.
 
En Joan com que no en té prou, el diumenge surt amb la flaca.

Xarli

P.D. Valentí, m’estic entrenant per poder venir en bici amb vosaltres, de
moment no tinc collons, potser l’estiu del 2015 estaré preparat.

Les fotos d’en Xarli: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
El vídeo d’en Martí: cliqueu aquí.

CAP EL BAGES AMB LA FLACA 06.06.2010

Per Joan LLadó

Després de l’esquiada de dissabte pel Mont Maleït amb en Xarli i en Martí, diumenge la vaig emprendre amb en Carles i l’Albert en una matinal de carretera.

Divendres, abans de marxar cap a Pirineu i a corre-cuita, vaig fer una proposta de la sortida un pèl agosarada per fer en una matinal. Consistia en fer el mateix però pujant primer pel Coll Formic i arribar a Moià per Collsuspina. No cal que digui que si volíem ser a casa per dinar, calia escurçar-ho.

Travessàrem Mataró i per l’antiga carretera anàrem cap a Argentona. Després Dosrius, el Collet, Cardedeu, trencàrem per Marata, Llerona, l’Ametlla, Riells i Sant Feliu de Codines. Ens va venir d’un quart que ens quedéssim sense poder passar per aquesta bonica carretera ja que hi feien una cursa amateur de motos. Ens haguéssim perdut la vista sobre la fondalada de Sant Miquel del Fai.

Començà a espurnejar. Arribant a Castellterçol ens mullàrem. Hi vam fer parada per esmorzar i no en quedàrem gens satisfets. És molt difícil fer malament un entrepà. Sortírem del bar que encara espurnejava però vam decidir de continuar la nostra ruta. Cap a Moià, doncs. Parà de ploure i cap el Bages el cel s’aclaria. Millor.

Arribàrem a Calders i ens vam treure roba. Continuàrem cap a Monistrol de Calders. Bonica carretera travessant obertes i pregones torrenteres.

A Monistrol férem un petit moç abans de començar la pujada cap a Granera. Vam reprendre el camí seguint el GR tal i com deia la crònica que vaig llegir sense gaire atenció. Primera encigalada passant per una pista de sorra. Reculàrem. Trobàrem un altre cop les marques del GR. Cap amunt sense preguntar res. La pista emporlanada  que picava de valent, finia en una casa enfilada prop d’un repetidor de TV.  Vam preguntar als estandants i ens diguéren amablement que la pista que busquem és a l’altra banda del poble.

Al mig del poble tornàrem a consultar. De seguida ens vam posar en el bon camí però ens trobàrem una cruïlla on dubtàrem i vam tornar a perdre alguns minuts. Finalment en un antic molí -ara hotel rural- ens informàren que érem al camí correcte. Amunt doncs.

La pista transcorre per uns paratges inhòspits abans d’arribar a Granera. Escampades ací i allà, anàvem observant grans masies.

Arribàrem al mirador del Cucut prop del castell de Granera. Omplírem els bidons d’aigua a la font que hi ha allí mateix. Érem en una cruïlla amb quatre camins. No sabíem per on havíem de continuar. Casualment passà un guarda forestal i ens ho indicà.

Seguírem cap a Castellterçol. En passar per l’ermita de Santa Cecília de Granera, en Carles recordà que hi havíem passat amb bici de muntanya fa una colla d’anys.

El guarda ens havia dit que seria tot baixada fins a Castellterçol: fals. Malgrat això, la carretera fóu una bassa d’oli.

Castellterçol. Sant Feliu de Codines. Passàrem una colla de quatre ciclistes en la baixada.  A Sant Feliu haguérem de deixar passar la comitiva de la cursa de motos. Seguírem cap a Caldes de Montbui. Ens seguia el grup dels quatre que es picàren. Després de la rotonda de Caldes un d’ells ens passà en la rampa i tot seguit ens dispersàrem en la següent rotonda. Ara sembla que no es pot avançar a ningú. Collons.

Arribàrem a Granollers i al carrer Girona ens aturàrem a fer un coca-cola i unes coques de vidre. Molt bones. De pas en vaig comprar quatre per les postres del dinar a ca la sogra.

Arribant a Mataró ens mullàrem.

Salut,
Joan Lladó

Distància recorreguda: 150 km.
Desnivell + acum.: 2161 m.
La ruta: clica aquí.
Les fotos i vídeos: clica aquí.

EL CLÀSSIC MONTALT 06.06.2010

Per Marcel Torrus

Diumenge ens reunim a la plaça 6 corriolaires i decidim d’anar cap al montalt, la clàssica pujada de sempre, que no per això, la més suau.
Arribem just dalt de la urbanització i quant sortim al carrer esfaltat trobem 4 cicloturistes fent la pujada per l’asfalt, ja es coneguda en aquesta colla la falera de marcar terreny així que “marica l’últim” i fins a dalt al puto esprint.

Agafem
els corriols de l’esquerre per davallar cap a la finca que està tancada
amb el barri, seguim pel recorregut de sempre fins el corral. Just
abans de la baixada ens hem d’aixuplugar una estona de la pluja que
començà a caure amb insistència. Aquí el nostre meteoròleg de la sortida
ens recepta pluja “ ja per tot el dia” sort que no hi entén gaire.
Finalment, al cap de 5 minuts, la pluja ha desaparagut i arribem a la
rapidíssima baixada fins Arenys de Munt: “quina canya”, més val que mai
trobem cap despistat fen-la de pujada.

Esmorzem al bar de
Lourdes, dels dos el més cutre, però correcte, sobretot el preu.

Decidim
d’anar a buscar Can Jalpi per fer  la pujada, però no sé quin gamarús
treu l’opció de pujar pel costat del restaurant de l’Era, déu n’hi do, hi
ha un parell de rampes al final que et fan treure el fetge per la boca,
ara que n’hi ha que no ho sembla, ehh… Valentí ? qui t’ha vist i qui et
veu!

Finalment sembla que el dia amb bici s’ha d’acabar,això si
més no es el que hem pensava, ja que el normal era baixar fins a
Caldetes i tornar per la via del tren, doncs nooooo!!!!!!!!!!, avui no
veurem ni trens ni bikinis a la platja. Un cop a la Riera de Caldetes
remuntem per una pista la mar de distreta fins a Sant Vicenç de Montalt,
ara si que ja li veig les orelles al llop: carretera de Mata o bé 5
Sènies fins a Mataró, tampooooooooc!!!!!!!!!!, no fós cas que arribéssim
molt  d’hora a casa, toca enfilar-nos pel Mas Nadal, collons, ja no puc
més. Feia temps que no hi passava per aquí, recordo els dijous a la tarda
de fa un parell d’anys quant tenia la gran sort de poguer sortir entre
setmana, aquesta pujada era bastant típica de fer-la.

La pujada
la faig en  solitari,  i  no es que fes un “hachasu” i deixés els altres
corriolaires clavats, tot el contrari, el clavat un servidor. Ves que
hi farem… Un cop a dalt que… baixar per can flaquer,oi?, seria el mes
normal, doncs tampoc, a la recerca de més corriols, no fós cas que ens
quedéssim mancats, per tant  tranquem a la dreta per fer tots els
corriols de la vessant obaga de Can Bruguera, arribem a la pista del
restaurant just abans de l’explanada per anar a buscar el baixador pel 
bosc que ens deixarà a la Font de la Salamandra, i d’aquí per Can Noé
fins a Mataró.

Perdoneu la poca informació dels llocs que varem
passar, però la meva manca de memòria vers els noms és prou palesa i
coneguda de tots vosaltres.

També dir que és la meva primera
crònica de les sortides, que després de 2 o 3 anys de bloc, ja era hora.

Distància
47 km.

Desnivell 1.470mts positius

Corriolaires: Jordi
C., Adrià T.,  Manel T.,  Valenti T.,  Sergi C. i Marcel T.

Apa
siauuuuu!!!!!!!

MATARÓ-NAVARCLES-MATARÓ 05.06.2010

Per Ferran Sans

Aquest dissabte tot i els pronòstics del dia abans en què era la festa d’ Aniversari dels Capgrossos, i sabia que aniria a dormir tardet (finalment molt tard!), vaig agafar la flaca per rememorar una sortida que vaig fer ara fa 9 anyets i em va agradar molt, sobretot perquè trobo que és un plaer poder sortir de casa amb la bici i poder passar per carreteres i carreteretes tant tranquiles com aquestes.

Finalment, amb una mica de mandreta, a les 11.30h em vaig posar a dalt de la bici en direcció a Granollers per Parpers, i creuar la capital del Vallès per encarar-me cap a L’Atmetlla  i pujar el segon collet cap a St. Feliu de Codines. Aquesta pujadeta ja és molt maca, i tot just és l’aperitiu del què continua.

La calor degut al dia i a l’hora que havia sortit, començava a apretar força… Omplir el bidó amb una mica d’aigua i cap a St. Llorens Savall per la carretera de Gallifa (oooh!! que maca i que pocs cotxes…) Aquest tram me’l vaig agafar amb calma, ja que la pujada a St. Feliu, una mica més i em surt el cor per les orelles (coses que passen quan et trobes algun altre ciclista i com qui no apreta, el dos acabem reventant..)

Un cop a St. Llorens, trencall cap a la dreta i direcció Monistrol de Calders i Calders, per on ja no vaig trobar quasi cap cotxe i vaig entrar al Parc de  Sant Llorens de Munt i l’Obac, preciós per la seva bellesa i tranquilitat, vaig anar guanyant alçada però sense grans pendents. Un cop a Calders, cap a Navarcles.

La calor, la gana i la set, em van fer parar per cruspir-me un llom amb formatge i dos coles. A 3/4 de 4 començava a pujar el Coll d’Estenalles (20kms de xino xano anar pujant) passant per Talamanca on vaig parar per fer unes fotos i continuar. Un cop a dalt venia la gran baixada fins a Matadepera. A partir d’aquí, la cosa ja es posava més transitada, tot i que els puja i baixa i les curves ho feien distret, vaig creuar Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbuí, Canovelles i finalment Granollers per acabar reculant altre cop el Parpers i plantar-me a casa a les 19.30h.

Pel meu parer, és una volta molt aconsellable tot sortint desde Mataró o rodalies, es clar.

Salut i kms.

Les dades: 178kms, 2580mts de desnivell positiu i 8 hores fora de casa.
Les fotos: cliqueu aquí.

KILIAN QUEST I L’ANDREU 04.06.2010

Per Andreu Calvó

Moltes gràcies, Kilian!!!

Pels que no ho sapigueu, avui en Kilian Jornet acabarà, si tot va bé, i segur que hi anirà, la seva particular travessa del Pirineus que va començar el dilluns 1 de juny a Cabo Higuer (Hondarribia) i arribarà avui al Cap de Creus. Més de 700 quilòmetres i més de 30.000 metres de desnivell positiu acumulats són algunes de les xifres de la travessa. Divendres vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Kilian des d’Espot fins a Tírvia passant per Llavorsí.

Primer, quan en Joan Solà em va dir:
-Vols córrer amb en Kilian una estona? Vaig pensar, siiiii, però al
moment vaig pensar:  -Vols dir…? No faré el ridícul? Però a la fi vaig
acceptar d’acompanyar-lo sempre pensant si podria seguir-lo. Sobre la 1
del migdia arribà a Espot, (havia sortit de Senet a les 7,30). Arribà
tant ample, canvià de  mitjons i Slab, quatre Haribos, Nestea i
marxàrem. Comencàrem a córrer pels carrers d’Espot, quina
responsabilitat, portava la motxilla amb la balisa. Anàrem xerrant i
trotant i la calor començà a notar-se. Sense adonar-nos arribàrem a
Escaló, ens trobàrem al Thierry, quatre indicacions i comencàrem a
enfilar-nos cap a Estaró i Aidi, la calor apretava, en Kilian seguia
trotant com si res, jo feia el que podia. Amb algun tros de camí malmès
per la neteja de les línies elèctriques, arribàrem a Llavorsí, menjàrem
una mica, quatre fotos els càmeres i afrontàrem el darrer tram cap a
Tírvia. Jo ja notava els quilòmetres a les cames. En la darrera pujada fins
a Tírvia en Kilian se’n anà tant tranquil. Realment aquest home té uns
dots innats per córrer, és una màquina i estic encantat d’haver tingut
l’honor de córrer amb ell durant 28 quilòmetres.

Moltes gràcies Kilian, i espero que no canviïs.

Fins Aviat

PEL CATLLARÀS. CAP DE SETMANA DE LA FIRA. 23.05.2010

Per Sergi Corado

He tingut la sort durant aquest pont de la “fira”, de gaudir de tres dies de calma amb la familia al petit poble de Borredà, entre Ripoll i Berga.
Vam estar en una casa rural, “El Querol Vell”, la qual us recomano si voleu estar tranquils, menjar bé, tenir a la canalla controlada i rebre un tracte d´allò més familiar.

Com us pudeu imaginar, el fet de que anés amb la dona i la nena no em va fer dubtar a l´hora d´agafar una de les bicis, així que després de pensar-m´ho una mica, vaig decidir-me per la de muntanya.

Dissabte a la tarda mentre les noies descansaven, vaig sortir una
estoneta per tenir una petita presa de contacte amb el terreny i “matar”
les ganes de bici, tot plegat 20kms. i un bon ruixat.
Diumenge, sobre dos quarts de vuit, començo la sortida que prèviament
havia programat sobre el mapa  de l´Alpina “Catllaràs-Picancel”, que
l´Andreu em va fer arribar, gràcies Flor!!
Surto de Borredà per anar a buscar la carretera que va fins a St. Jaume
de Frontanyà, als dos o tres kms. agafo el camí de l´ermita de Sant
Sadurní de Rotgers, pista asfaltada i costeruda  fins arribar més o
menys  a la Collada de Cirera. A partir d´aquí, s´acava el ciment i es
torna en pista forestal plena d´esquirols  i vaques pasturant
tranquil.lament.
En arribar a la petita ermita segueixo les indicacions d´un rètol i
agafo el GR-4 per anar a buscar una carretera local que puja del poble
de Vilada en direcció Castell de l´Areny, per anar a trobar l´inici
d´una altre pistota que m´ha de portar fins Sant Romà de la Clusa.
Arribo a l´inici de la pista, i com que fa bon dia i veig que la cosa
serà suada, em paro un moment i aprofito per treure´m roba i beure una
mica.
Començo a pujar. Perquè us feu una idea, es la típica pista tipo “Volta”,
amb moltes “esses” per guanyar alçada ràpidament i a ple sol. Tot i això
es deixa fer bastant bé.
Passen els kms. i la pista transcorre ara enmig d´uns cingles ombrívols i
freds durant aproximadament un km.  fins que finalment surto a un prat
verd espectacular. Tram final de pujada i arribo a Sant Romà.
Faig una ullada al mapa per resituar-me i aprofito per mejar una
barreta. Al sortir tant d´hora la cuina de la casa estava tancada i al
poble no hi havia cap bar obert…
Com que tinc clar per on haig de seguir no perdo gaire temps i continuo
pujant pel GR4 (aquí tot puja). El paissatge es fantàstic, em moc entre
els 1500-1600mts. i tot està florit i ple d´animalons corrent per tot
arreu. Aquests  detalls  són els que compensen tot l´esforç que fem
sobre la bici. Potser un esquirol que ens creua, potser el verd d´un
prat, potser el so de l´aigua, la calma… en fi, segur que tots
trobaríem milers de petits moments i sensacions per fer que una sortida
sigui especial. Aquesta per mi, és la gran diferència amb la carretera.
Bé deixem-nos de moments romàntics. Segueixo pujant sempre per la pista
principal, fins que un rètol a la collada de Sant Miquel em fa treure el
mapa i decidir per on seguir. Miro al mapa les opcions del rètol i no
em convencen, així que  decideixo seguir pel camí que tenia pensat al
sortir. Per fi començo a baixar, ja era hora!!!… i quan arribo al Camp
de l´Ermità agafo una pista a mà esquerra que si no m´he equivocat m´ha
de deixar a la petita carretera local que ve de Sant Julià de
Cerdanyola. A tot això, encara no m´he creuat amb cap ciclista, i això
que tot son pistes…
Arribo a la carretera, el que vol dir que no sóc un expert en orientació
però que tampoc ho faig tan malament.
Com no, la carretera fa pujada, per variar… En arribar a un revolt veig
un cartell informant-me que em falten menys de dos kms per arribar al
Santuari de Falgars. Espero que facin entrepans perquè tinc una gana que
la propera vaca que vegi me la cruspiré tot seguint els consells del
“superviviente” de la Cuatro… Arribo al santuari i estic de sort, és
obert i a la fi podré menjar alguna cosa més que barretes i gels.
Mentre esmorzo una bona torrada amb embotit de la zona,  em plantejo la
tornada. La Moni m´ha dit que tindrem convidats a dinar perquè ens venen
a veure uns amics, així que la meva idea de passar tot el dia sobre la
bici queda anulada.
Surto del santuari amb el camí de tornada modificat i clar.  Agafo la
pista principal (semblo el road book de la Volta) direcció la Roca de la
Lluna i passo de llarg el desviament  cap a Vallfogona i el que portava
cap a La Roca i Xalet del Catllaràs, que en un principi era el que
volia haver fet .Tram llarg i ràpid de baixada fins La Pobla de Lillet,
els que vau fer l’última edició de la Volta la recordareu perfectament
ja que la vam fer cap al final de la primera etapa abans d´agafar la
carretera fins a Castellar. L´Adrià encara està intentant oblidar
aquells vuit kms finals d´asfalt, oi Adrià??? Jejeje.
Travesso la Pobla  i vaig a buscar la carretera de Sant Jaume de
Frontanyà / Borredà.
Em resten uns 18 kms. aproximadament de carretera trenca-cames , i amb
aquesta bici els kms. no passen tan ràpids com amb la “flaca”…
Finalment, després de 64 kms. i 1923 mts. de desnivell , cap a la una
del migdia  arribo a la casa quasi al mateix temps que els convidats.

Fins la propera,
El Petitó

Les fotos: cliqueu aquí.