ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNA RECLAMACIÓ POTENT

Prop de 50 personalitats mundials, com Yoko Ono i Premis Nobel inclosos han signat el manifest d’Òmnium per l’ammistia dels presos polítics i el dret a decidir dels catalans. Un fet potent com ens comenta la Silvia Barroso, però que com veiem res canviarà a l’anomenat Govern espanyol més progressista de la història i que hores d’ara tothom veu que es més del mateix amb diferents colors, pur règim del 78 amb una disfressa diferent.

Imagina que Pedro Sánchez és progressista

Sílvia Barroso

Encara deu haver de néixer la persona que pugui enredar Yoko Ono (i els seus assessors) perquè faci res que no vol o que no li convé. Si una cosa és segura d’aquesta dona, sobre la qual s’han dit tantes coses a favor i en contra, és que té les idees clares. Possiblement per la barreja ben travada de conviccions i interessos amb què ha forjat el seu personatge, lligat a icones tan potents i comercials com Imagine, la cançó que va convertir amb John Lennon en himne. I, tenint en compte tot això, ha signat el manifest impulsat per Òmnium Cultural per reclamar una amnistia per als presos polítics de l’1-O. Ella, cinc premis Nobel i 44 personalitats del món més. Un text que no es limita a demanar una via per alliberar líders polítics i socials que fa més de tres anys que estan reclosos. No es tracta només d’un acte humanitari, sinó que també reivindica un diàleg per trobar una solució política al conflicte i que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

Mentrestant, Pedro Sánchez i els seus socis del govern més progressista de la història, Podemos-Comuns, estan confortablement parapetats darrere del pèrfid Tribunal Suprem que té retinguts els informes sobre els indults. I s’agafa amb calma la reforma del Codi Penal que polirà l’article sobre la sedició perquè la pròxima vegada no generi dubtes a Europa i, de passada, ara permeti als presos sortir dels centre penitenciaris quan, potser, ja tinguin el tercer grau.

Al govern espanyol no li dona la gana parlar d’amnistia sobretot perquè va lligada a la discussió sobre com emprendre el camí cap a l’aplicació del dret a decidir. I aquesta negativa, filla del PSOE, arrossega els Comuns, que es van veure al Parlament de Catalunya abstenint-se en la votació per reclamar-la. Un vots contraris al que pensen, segur, la majoria dels diputats del grup de Jéssica Albiach. Posicionar-se a favor de l’amnistia voldria dir haver de lluitar per fer-la possible i seria una greu via d’aigua al govern de coalició espanyol. Però si Podemos no és al govern de Pedro Sánchez per aconseguir coses com aquesta, per a què hi és? Quines altres coses progressistes en favor del comú de la gent han aconseguit fins ara o tenen perspectives d’assolir realment?

Pablo Iglesias ha agafat el costum de negar-se a parlar de segons què en públic per, suposadament, avançar en una feina interna i discreta que a l’hora de la veritat no dona cap fruit. Precisament per això s’ha de continuar fent soroll, encara que a Madrid facin veure que és com si sentissin ploure, i Òmnium ho té clar. El recordatori constant de la suposada falta de realisme de la reclamació de l’amnistia és un “no molesteu que estem fent coses importants” insultant, que mai serà acceptable.

EL PERILL DEL 14 F

Per la part nacionalment espanyola i contra la democràcia més elemental, o sigui el vot de la ciutadania, tenim com a nou lideratge al fins ara Ministre de Sanitat Salvador Illa, un autèntic home de partit, gestió pessima i passat fosc.

Aquella foto del diumenge 18 d’octubre del 2017 amb la manifestació de la plataforma Sociedad Civil Catalana, amb tot alló que fa tuf a naftalina, Carrizosa, Rivera, Arrimadas, Mejias, Millo, Borrell, Dolors Montserrat, Albiol, Iceta, Casado, Mario Vargas Llosa i el nostre protagonista Salvador Illa entre d’altres personatges.

Aquest es el nou lideratge del PSOE a Catalunya el que vol ser segons els cartells la vacuna contra els del llaç groc, es veu que ara som un virus. Un feixista més que se li veu el llautó amb imatges d’una Manifestació i uns fets que demostren senzillament el que son, i quin pla te per Catalunya, amb el veto a la democràcia més elemental i la imposició gris per sistema, per cert tant gris com la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat. De fet no deixa de ser curiós que el partit que va tancar la Generalitat amb el 155 i que ara abandera la repressió per sistema, la vulgui presidir amb un canvi de cromos on Iceta segurament acabarà a Madrid en algun ministeri i els dos seguiran per cert sense cap referència laboral en tota la seva vida, una dada per desgracia habitual en molts polítics professionals i que ens hauria de fer reflexionar per un sistema que te aquests vividors del sistema de partits i de la representació de la ciutadania.

A l’altre costat, llegeixo preocupat en Raúl Romeva amb unes reflexions que ens deixen glaçats, dient que s’ha d’aconseguir el 50% de suport en les properes eleccions, però que meitat i meitat no es pot obtenir la independència, i que el seu objectiu com el del seu partit es arribar al 80% entre partidari i no detractors.

Francament, trobo cinic dir-nos que la meitat del no com sempre te més pes que la del si, com una excusa per no fer el pas i deixar la democràcia que parli com hauria de passar en qualsevol societat madura i democràtica, i alhora parlar d’un 80% es ja arribar al límit de la perversió de l’impossible per no atrevir-se a dir potser que el seu veritable pla es no arribar-hi mai, apart de ser un condicionant sense sentit en cap societat.

Son perills del 14 F que cal tenir en compte.

NIT DE CAP D’ANY

Última nit de l’any, i esperança per un 2021 que sigui millor en tots els aspectes. El tram final de la pandèmia i espero el tram final per fer efectiu la independència catalana ja votada i proclamada.

LA VELLA CONVERGÈNCIA

Alhora que l’espanyolisme fa els seus moviments amb un PSC on Iceta segurament el veurem ministre i Salador Illa vol aprofitar el seu poder mediàtic per intentar millors resultats a Catalunya, i on personatges com Lorena Roldan salten del vaixell mig enfonsat de Ciudadanos cap als Populars. A l’altre costat un partit resisteix encara el procés viscut els últims 10 anys a Catalunya amb la mateixa recepta de sempre en forma de la Convergència antiga que pactava a Madrid en una Catalunya autonomista per sempre més, ara però amb la paraula independentista com a penyora a pagar per intentar no desapareixer definitivament, aquest es el PDeCAT com el descriu perfectament en Victor Alexandre.

Espero com en el seu dia Unió, desapareixi definitivament i sigui una víctima més d’una societat que ha evolucionat i no vol més remores del passat.

PDeCAT: retorn al pujolisme

Víctor Alexandre

Aquests dies, l’exconsellera i candidata del PDeCAT a les eleccions del Parlament, Àngels Chacón, recorre Catalunya amunt i avall per promocionar-se mediàticament i, sense voler, deixa ben clares les raons per les quals no podia continuar essent consellera d’un govern independentista. Autonomista, sí. Però independentista, no. Com ella mateixa afirma “no per més dir-ho, ets més independentista”. És clar, també podríem dir que n’era la vella Convergència, d’independentista. L’únic matís, és que retrogradava la independència a la generació dels nostres rebesnéts. Deia que en aquell moment no tocava. Passa, tanmateix, que si veritablement ets independentista vols la independència en vida teva, no quan siguis mort. Aquell que proclama que vol convertir-se en exfumador, però que afegeix tot seguit que no deixarà de fumar fins al cap d’uns quants anys, és obvi que no té cap intenció, o com a mínim cap pressa, de fer el que diu. D’excuses, moltes; de ganes, poques.

Diguem les coses pel seu nom: PDeCAT són avui les sigles que recullen l’esperit de la vella Convergència, la Convergència de l’“ara no toca” que s’ha vist desbordada per la presa de consciència de la societat catalana i de la majoria de membres d’aquell partit. S’ha produït una evolució que el PDeCAT no ha fet. Si Espanya els serveix la independència en safata, no hi tenen cap inconvenient i la subscriuran; però si hi ha brega, ells no hi seran. El seu eslògan “som realistes”, que vol dir “tranquil·litat i bons aliments”, ho diu tot. No és estrany que vulguin desacreditar Junts per Catalunya presentant-la com una força al marge de la realitat. La senyora Chacón i Artur Mas sí que són realistes. Ells sí. Junts per Catalunya, per tant, seria gent que no hi toca, un partit massa radical per al seu gust. Ves per on és el mateix discurs de Carlos Carrizosa. Només cal veure la complaença amb què el nacionalisme espanyol acull el PDeCAT. El submís revestit de ‘realista’ sempre ha estat molt útil a Espanya. L’axioma de Jordi Carbonell, ‘que la prudència no ens faci traïdors’, li provoca dissonància cognitiva.

Estic d’acord amb la senyora Chacón que ‘ens cal unitat’. Per descomptat que sí. Si la tinguéssim no seríem on som. Però ella, paradoxalment, dinamita aquesta unitat des de dins sense aportar absolutament res, res de res, dispersant encara més el vot i, per tant, empetitint-lo. Afirma també que ‘no volem una confrontació violenta’ amb l’Estat espanyol. Ho diu en clau de futur, com una conseqüència possible, sense acceptar que la confrontació violenta ja fa anys que dura i que no és pas de Catalunya contra l’Estat espanyol, sinó de l’Estat espanyol contra Catalunya. La violència, senyora Chacón, no la determina la sang. Altrament, sense ganivetades, no podríem considerar víctimes de maltractament les dones que pateixen violència masclista. L’assetjament sexual o laboral, així com els maltractaments psicològics, les vexacions, les repressions, les humiliacions… són formes de violència, i aquesta violència l’Estat espanyol l’exerceix dia rere dia contra Catalunya a través dels seus governs, tant del PP com de PSOE-Podemos, dels seus cossos armats i dels seus tribunals. Tenir persones innocents a l’exili o a la presó és violència, senyora Chacón. És violència. I apallissar la gent quan està votant, també. És terrorisme d’Estat. I el terrorisme, sigui de la naturalesa que sigui, és violència. Quin és el pla d’Àngels Chacón i d’Artur Mas per alliberar Catalunya d’aquesta violència? Ja sé que hi ha altres independentistes al govern que prediquen l’“ara no toca”, i que frisen per governar amb el PSC i Podemos, dues formacions que formen part de l’opressió, però no és d’ells que parlem aquí, sinó del PDeCAT.

El pla Chacón-Mas és el pla d’aquella vella Convergència autonomista el lema de la qual era: “Hem de ser decisius a Madrid”. La mateixa frase exacta que ara diu Àngels Chacón. És a dir, la vella política de peix al cove. Però aquesta política, que podia ser acceptable en els dies de Jordi Pujol, després de la mort d’en Franco, provoca vergonya aliena en la Catalunya del segle XXI després de l’U d’Octubre.

Sobta força, per tant, que algú, a aquestes alçades, gosi presentar-se com a alternativa de govern amb un programa basat en la idea “d’intentar ser decisius a Madrid”. Una ‘idea’ que ens retorna al 1980, quaranta anys enrere! Recordem que ni tan sols en el cas hipotètic que tots els vots catalans al Congrés espanyol, absolutament tots!, fossin independentistes, tampoc no podríem ser decisius. Ni tampoc sumant-hi tots els dels Països Catalans, ni tampoc afegint-hi tots els d’Euskal Herria, de Galícia i de Canàries. Continuo? L’aritmètica no ho permet perquè Franco i la Constitució espanyola ho van deixar ‘atado y bien atado’. La política de la senyora Chacón és bona per esgarrapar engrunes autonòmiques, però mai per ser un país lliure. Mai. L’única via és la confrontació amb l’Estat. Significa això que nosaltres hem de ser violents? No, és clar que no. Nosaltres hem de ser pacífics i democràtics, que és el que som. La violència, no en tinguem cap dubte, la continuarà posant l’Estat espanyol. Però com pensem menjar nous, sense trencar-ne la closca?

Finalment, tan sols parar atenció en el nombre de vegades que Àngels Chacón repeteix la frase ‘som independentistes’. Només en la breu entrevista que li va fer recentment la revista Tot Sant Cugat, Chacón la va repetir quatre vegades. Quatre. Malament rai, quan has d’insistir tant en allò que vols que els altres pensin de tu. Vol dir que no tens credibilitat. La insistència delata el teu fracàs. Oi que si la senyora Chacón repetís quatre vegades en una entrevista ‘em dic Chacón’ conclouríem que té un problema de personalitat? Doncs ja som al cap del carrer. Si dius que saps volar, has de bategar les ales.

29: DIA DELS SANTS INNOCENTS?

Tinc clar que el dia 28 de desembre veiem publicats en tots els mitjans moltes notícies que simplement ens resulten increïbles però que al final descobrim que son de broma per fer homenatge al dia.

El que ja es preocupant es quan avui dia 29 llegim notícies que son igual o més increïbles, però aquest cop son certes i reflecteixen la normalitat.

Destacaria en primer lloc l’informe elaborat pel Govern espanyol del primer any de mandat, on un dels seus punts es el grau de compliment dels acords d’investidura, i concretament amb Esquerra es de zero. Una xifra que ens porta da dir que això ja passa de taca d’oli. Els campions del diàleg, aquells que ens venen la moto de seure la part espanyola de tu a tu, que blinden el català, que tenen els indults a tocar pels presos polítics, que ens aconsegueixen les millors partides provinents dels pressupostos espanyols de la història, resulta que be la realitat i amb una rialla a la boca, ens diu que la xifra es zero. Francament si hi hagués vergonya, cosa que es clar que no n’hi ha, més d’un hauria de demanar disculpes i deixar la seva cadira buida immediatament. Està clar que la vida autonòmica te aquestes coses i la mediocritat sense gens de dignitat també.

En segon lloc destacaria la negativa del Govern a retallar les mesures per Cap d’any tal com aconsellen les preocupants dades de la pandèmia tant en contagis com en pacients a l’UCI abans de començar a saber les conseqüències de les festes de Nadal que segur augmentaran encara més les xifres.
De fet molts experts ja han demanat aquest enduriment de mesures, però des de Palau i com si les dades no existissin, el Covid fes festa el dia 31 ja que el toc de queda s’allarga per la nit i les reunions del dia seguiran com fins ara no fan cap cas.

En aquest cas ja no parlem de cinisme i perdu absoluta de dignitat, sinó de vides humanes, i nomes seguint el que la majoria d’experts aconsellen i saben que el dia 31 els excessos son previsibles, caldria restringir el toc de queda a les 22 hores com la resta de dies per evitar reunions fora de casa i restricció municipal i amb nombre de persones per evitar en el possible mals majors. El més trist de la negativa, es que no es per criteris mèdics, sinó pel miserable vot. La impopularitat de les decisions fa pànic i activa com sempre les calculadores electorals que naturalment passen per davant les vides de les persones.

Tot plegat em vol fer creure que els Sants Innocents es avui, però malauradament no ho es.

PARLEN AMB NENS

A mesura les eleccions s’apropen anirem escoltant els missatges dels nostres partits i segurament amb un denominador comú, tractar la població com nens immadurs sense memòria ni capacitat de fer cap analisi que sigui coherent.

Poso l’exemple de Laura Vilagrà, la número 2 d’Esquerra a les properes eleccions, com podien ser d’altres i ens diu que vol reactivar la taula de diàleg després de les eleccions per negociar sent més forts, valora la proposta de Referèndum pel 2025 dels cupaires i ens recorda que han estat els primeres a fer que l’Estat parli d’igual a igual amb el Govern. Ens parla de la propera legislatura en clau d’agenda transformadora davant la crisi de la pandèmia i confluir una estratègia conjunta de l’independentisme entre d’altres temes.

El cinisme superlatiu que ens espera no te preu i reflecteix molt bé quina mena de representants tenim i podem escollir per guiar la nostra societat. Ens parlar de ser més forts per reactivar la taula de diàleg, de fet no ens diu que es una Taula de fireta on simplement la cortina de fum de la mateixa te un valor per l’Estat i pel partit que la patrocina, però on ja s’ha dit que els temes claus no es tractaran mai, en definitiva un frau en tota regla. Ser més forts seria ser un Estat, altra cosa no es ser més forts es ser el mateix sempre. Ratlla la paranoia amb aquest tracte d’igual a igual que diu, si fos així, es podria dir que son uns pèssims negociadors ja que no han obtingut ni posat damunt la taula absolutament res, i la clau si es que algú ho vol saber perquè no es així, ni mai ho ha estat, es que hi ha un Estat i una autonòmia del mateix a l’altre costat, o sigui el poder i la direcció en un lloc i l’acatament o el dret a protesta a l’altra sense dret a decidir res per si sol. Evidentment això no es res d’igual a igual.

Per últim parlar d’objectiu conjunt de l’independentisme quan tots hem vist el que ha passat els 3 darrers anys i no han volgut ni sentir a parlar de cap unitat de cara a les eleccions, es francament riure per no plorar.

En definitiva, missatges que escoltarem i que espero la societat valori en la seva mesura amb responsabilitat o no podrem avançar endavant mai.

BON NADAL

Arribem a una de les festes que gairebé tothom gaudeix, tant pels creients i les seves històries o els no creients com jo.

Un any diferent, reduït i amb més intimitat per la pandèmia. Sobretot recordar tots els patiments de la mateixa, els malauradament morts per un costat i per l’altra un procés ja votat que ha quedat interromput per la violència d’un Estat com Espanya i la incompetència i covardia dels nostres partits, però que ha d’acabar un moment o altra i mentrestant recordar els nostres presos polítics, exiliats i repressaliats per un Estat que no mereix ser al club de les suposades democràcies.

Bon Nadal

EL FRAU DE MARGARIT

Veient la visita secreta i llampec del Borbó a Barcelona per entrega el premi Cervantes, és senzill pensar que no es ben rebut i que des del mateix dia que es va posicionar a favor del “a por ellos” i en contra d’una societat que simplement volia decidir el seu futur va signar el seu divorci per sempre amb Catalunya.

El motiu de la visita fantasma era el premi a Joan Margarit, un exemple de colonitzat i orgull de l’Estat espanyol. Com diu Jordi Galves cal desemmascarar aquests fraus imposats i dir les coses pel seu nom, que bona falta ens fa.

Margarit és una estafa

Jordi Galves

Joan Margarit és el poeta dels que no llegeixen ni Miguel de Cervantes ni res que valgui la pena, dels que mai no llegeixen poesia, dels que no llegeixen en cap llengua articulada. Ja sabem que hi ha persones que s’han après el Quixot de memòria però, curiosament, encara no l’han llegit, perquè no tenen temps, i n’hi ha que han passat de l’handicapat Miquel Martí i Pol a Joan Margarit i Pol, com qui passa de Tele 5 a Tele 5, arrebossats de la grisor de la llana hirsuta, satisfets de la pròpia vulgaritat, de buidor ciclòpia i d’arrogància. Badall. O exhibint ressentiment social, prejudicis culturals i una cursileria pura d’oliva, de la que taca i no marxa, de la que unta una persona com la marca de Caïm, una generació, o dos o més, que aconsegueix invalidar tota una cultura per a la vida intel·ligent i planetària. Com més cursis més irrecuperables, més provincians, més idiotitzats per l’absència d’autocrítica. Un cursi és sempre la víctima del sentimentalisme més abjecte i de les millors intencions. Un país que ha perdut el respecte per la pròpia cultura, un país que desconeix la pròpia cultura i la tradició patrimonial que l’ha fet tal com és, un país que és gat i vol ser gos, que és gos i vol ser gat, que és fajol i vol ser forment, que és nena però vol ser nen, i viceversa, un país que pensa que és millor ser una altra cosa perquè ho han decidit uns senyors de fora, uns colons, és un país perdut i irrecuperable. Perdut perquè t’han pres la cultura, l’ànima, el nom de cada cosa, asprius, de la mateixa manera que t’han pres la cartera, i encara pitjor, la simple capacitat per a la cultura i, per descomptat, la dignitat, la identitat. El ser. Aquest país és concretament el país bilingüe, aquest país és concretament la Catalunya bilingüe que aplaudeix la cultura bilingüe i que, en realitat ni és cultura ni és bilingüe, el moment previ a la castellanització irreparable, l’episodi immediatament anterior a oblidar el que som i el que ha costat arribar a ser-ho. Aquest país bilingüe és el que exhibeix satisfet la mala poesia de Joan Margarit com si fos alguna cosa de profit. Perquè la hipocresia ens impedeix veure la realitat, perquè al capdavall els bilingües només som nosaltres i ells continuen, impertèrrits, encastellats dalt de l’altivesa de l’idioma llur.

La Catalunya bilingüe que diu que l’espanyol és una riquesa en té prou amb llegir la poesia mancada i bastarda de Joan Margarit per constatar de quina riquesa ens estan parlant exactament, que de fet són la veu de l’assimilació. Està escrita amb una llengua de camp d’extermini, de misèria servil, acomplexada, apallissada, espantada, sempre aproximada i subordinada a la matriu espanyola, al model castellà, imperial. La llengua catalana de Margarit està desfigurada com una princesa índia a la que li han llençat un àcid a la cara i intenta somriure, que intenta dissimular. Està desfigurada perquè va gosar reivindicar-se com a subjecte digne de llibertat i ara ha quedat així d’enriquida. És la llengua viva del pres, precipitada, del català corromput per tanta riquesa com ens aporta el castellà a les grans ciutats. D’aquí que la poesia de Joan Margarit estigui insistentment guardonada i que el rei d’Espanya hagi vingut a Barcelona amb mirallets, amb quincalla, amb un premi Cervantes sota el braç, per enlluernar quatre indis sense lletres ni dignitat, avesats a inclinar-se borbònicament.

DISSOLT EN LA INDIGNITAT

Ahir Roger Torrent ens anunciava la dissolució del Parlament català per la convocatòria electoral del 14 de febrer i el seu qualificatiu per la legislatura es atipica i marcada per la repressió i la pandèmia.

Diu que s’han recuperat les institucions desprès de l’aplicació il·legitima del 155 i la repressió, posant Jordi Turull i el seu empresonament com exemple en mig del seu debat d’investidura i ha negat que hagin perdut el temps posant en valor els pressupostos aprovats o la llei de preus de lloguer.

En la línia del cinisme marca de la casa, Torrent ens parla de legislatura atípica i aplicació il·legitima del 155 i repressió en front de la recuperació de les institucions. No li negaré el terme atípic, però respecte la legitimació del 155, ho es perfectament segons l’Estat espanyol i el que es més trist sobre qui va aplicat que l’ha assumit totalment, primer participant en unes eleccions convocades per un Estat que acabava de donar un cop d’Estat i avortat un procés democràtic utilitzant la violència, i posteriorment denigrant una institució que ha acceptat tots els requeriments de Madrid, vetant a qui no han volgut de President, posant i traient diputats deixant el vot de la gent a la paperera, publicant resolucions del Parlament a la carta i acceptant la destitució del President per la famosa pancarta entre moltes altres circumstàncies. Per tant totalment legitimat pels nostres.

Cap reacció sobre el judici als nostres presos i la presentació com a part acusadora a molts independentistes que si van exercir el seu dret a manifestació i protesta contra la mateixa sense cap rubor.

Una institució que davant la submissió absoluta com a marca de la casa davant un enemic embogit i ferotge ha quedat en els nivells més baixos de dignitat i poder que es recorden, gràcies a la mediocritat i covardia dels nostres representants, que ara ens vendran la importància de les properes eleccions i uns objectius que evidentment no pensen complir amb unes noves eleccions dirigides i controlades pel mateix Estat que ens reprimeix, i per tant amb les cartes marcades des de bon inici. Unes eleccions autonòmiques que no aportaran res de nou, ni s’espera cap gest de dignitat cap a la societat catalana sigui quin sigui el resultat.

Una legislatura perduda per la rendició sense complexos dels nostres partits i el seu afany de poder autonòmic i la seva covardia i cinisme per no retre comptes a qui realment es deu. com es el poble.

Dissolt en la indignitat.

CURTA MIRADA

Aquest cap de setmana observem com Esquerra no assisteix al Consell de Representants del Consell de la República, teòricament l’eina fora de l’abast de l’Estat on l’independentisme hauria de ser més unit i poder deixar els partits al calaix per avançar el que no pot fer la Generalitat local. Alhora desprès de veure com algun candidat a la presidència del Barça tirava pilotes fora amb un partit d’Espanya al Camp Nou, nomes Joan Laporta diu que seria una gran falta de sensibilitat.

Tot això, enllaça perfectament amb l’escrit de Bernat Dedéu on amb l’excusa del país pobre veiem com la gestió de la pandèmia dels nostres, es pobre però amb dignitat, gairebé tant indigne com la gestió dels partits a partir de l’1 d’octubre sobre la nostra emancipació nacional, acceptant tota la repressió i fent política d’engrunes autonòmiques esperant s’oblidi aquest tema a la llarga igual que la deficient gestió de la covid.

Som un país pobre

Bernat Dedéu

Mentre Itàlia i Alemanya passaran la major part de Nadal quasi en confinament total per evitar el risc d’una tercera onada de la Covid-19, el govern de Vichy ha exigit als catalans una espècie de gimcana de confinaments perimetrals, bombolles familiars que poden desplaçar-se a l’Empordà i a la Cerdanya, i unes quantes hores extra per sortir de farra (nòrdica) la Nit de Nadal i Cap d’Any. Tot plegat, amb les limitacions del sector de la restauració a l’horari d’esmorzar i dinar, configura un curiós estat d’excepció a partir del qual la Generalitat s’exercita en l’art de coaccionar a mitges, restringint sense acabar de restringir, amb l’únic objectiu de tenir els ciutadans més emprenyats que no pas temorosos, però conservant-los el punt just d’aire vital com per dedicar unes hores a fer les compres de Reis i a visitar el restaurant predilecte perquè el seu xef no caigui en l’absoluta ruïna.

L’autoritarisme contemporani no es basa tant en l’arbitrarietat del poder i les seves mesures i contramesures delirants, sinó en com la població accepta de forma paulatina ser tractada com un instrument de les mancances d’una administració. Actualment, la majoria de conciutadans han admès resignadament que si el Govern no restringeix les festes ni tanca comerços o restaurants és perquè no té la suficient capacitat econòmica com per assegurar-ne la subsistència amb un pla de rescat. S’admet com a natural, en definitiva, que sigui millor arriscar-se a una més que provable tercera onada (i el conseqüentment objectiu nombre de morts, especialment entre els col•lectius més vulnerables, setmanes abans de l’arribada de la vacuna) amb mesures que trampegen inútilment el poder del virus, que no pas empassar-se l’orgull del calendari i entonar el Santa Nit a la primavera.

La Generalitat, en definitiva, no solament assumeix el rol de l’administració d’un país pobre sinó que, com a tal, sembla no tenir cap problema traficant amb la subsistència (i escric aquest mot, però hauria de posar-hi “vida”) dels ciutadans a qui hauria de servir. Catalunya recorda fa massa dies a un país hereu de la decadència i trencament de l’imperi rus, un país que esgota les reserves de caviar mentre destrueix la classe mitjana i gira l’esquena al seu Txernòbil particular: una residència de Tremp, la Fiella, on ja han mort seixanta padrins i disset més tenen la plaga, i que hauria d’ésser evacuada cagant llets perquè fins i tot el marbre dels lavabos deu tenir els pulmons a punt de col•lapsar-se. Tant se val si les dades epidemiològiques diuen que el virus puja, perquè aquí, al país del Titanic, l’important és anar repetint la insofrible cançó de La Marató a cada minut.

No deixa de tenir gràcia que, entre tot aquest panorama desolador, l’última reunió dels parlamentaris catalans hagi estat una sessió amb l’objectiu de reclamar l’amnistia per als presos polítics, un bunyol de proposta que ha promès dur al Congreso una proposta de llei el proper 15 de març i que totes ses senyories saben que la cambra catalana no té cap mena de poder per legislar i que serà tombada pels partits espanyols amb la parsimònia de sempre. Som un país pobre, en definitiva, no només perquè no haguem pogut assegurar la salut i la continuïtat econòmica dels nostres comerços, sinó perquè hem acabat la legislatura que ens havia de dur a l’emancipació (“només ens manquen cent metres”, deia cofoi el president Torra) demanant almoina a Espanya com un dels homeless que tornen a poblar aquesta trista i sòrdida Barcelona que només supura misèria i tedi.

El Govern de Vichy va erigir-se tractant els conciutadans de mesells i ara, per si no n’hi hagués hagut prou, comença la pèrfida tasca d’empobrir-nos l’ànima. “Potser ho tancaríem tot si ens ho poguéssim permetre”, deia fa poc la consellera Budó, amb aquell aire deprecatiu i plorós que tinta les seves espantoses intervencions públiques. Ja és mala sort, consellera, perquè mira si ens n’havíem arribat a permetre, de coses absurdes, com ara el Pla E, el rescat bancari d’entitats fraudulentes, les comissions de la sociovergència… i ara també els sous que els meus conciutadans són a punt d’assegurar-vos en unes noves eleccions, encara que la vostra desídia els estigui robant la vida. Què hi farem, l’autoritarisme sempre és culpa de qui l’exerceix i de qui no s’hi revolta. I la revolta queda tan lluny com l’aire de llibertat d’aquell octubre gloriós que heu condemnat a la nostàlgia. Mala gent.

ACCELERANT L’ASSIMILACIÓ

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a impartir almenys el 25% de classes en castellà al nostre sistema educatiu, simplement es un pas més per l’assimilació completa de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Es molt greu, aquesta xenofòbia per intentar que la nostra llengua que fins hi tot algun grup polític ultra ja ha discutit que sigui propia desaparegui, fa passos avançats i ferms en aquesta direcció. Res de nou. Des de 1714 i el decret de Nova Planta, allò que han intentat destruir es precisament allò que ens fa genuins i diferents principalment, la nostra llengua.

El que ja es més miserable es la reacció dels nostres partits encarregats de defensar aquesta realitat lingüística. Ara ens diuen que amb la nova llei d’Educació això està salvat i per tant no cal cap preocupació. De fet el Tribunal ens parla de la discriminació de la llengua castellana a les escoles i la reparació urgent d’aquest fet sense caure la cara de vergonya per aquestes falses paraules.

El Vicepresident ja ens diu el discurs de que a Catalunya ja un ampli consens a favor de la immersió lingüística, igual que Colau i altres líders polítics. La veritat però, es que saben les xifres alarmants de la salut de la nostra llengua, amb una futura Catalunya independent, tots van defensar que el castellà segueixi conjuntament amb el català com a llengua oficial amb tot el cinisme i utilitzant els arguments dels que ens ataquen, o sigui la realitat del carrer.

Es molt clar que el català no està pitjor, gràcies a la tossudessa d’una part de la societat que ha hagut de tornar-se militant d’una llengua, una cosa que no hauria de ser així amb una situació normal i la manté viva encara. Fora dels limits escolars la diferència en tots els sectors es abismal. Fins hi tot a les escoles no hi ha prou vigilància amb els docents per comprovar que vertaderament no es salten la llengua vehicular, cosa que els qui som a dins sabem que passa sovint i sense cap repercussió.

Al carrer ja sabem que aquest bonisme per no defensar el que es nostre, com faria o fa qualsevol Estat amb la seva llengua, ens fa retrocedir posicions, i tots sabem que tard o d’hora aquest oasi educatiu acabarà cedint per la covardia i la misèria dels nostres representants i partits incapaços de plantar cara, o simplement de desobeir les injusticies més extremes com aquesta. Aquí ja no ens hi juguem cap càrrec, però si la nostra identitat i manera de ser.

GESTIÓ CLARA

La pandèmia es implacable i segueix el seu curs i virulència que fa que més que mai les instruccions a la societat per part dels seus representants hagi de ser el més clara possible per evitar la disbauxa.

En aquests temps es primordial que els nostres gestors donin davant de tot confiança, i amb més o menys encert, sobretot es deixin assessorar pels experts que son els que han de donar les instruccions per seguir endavant. No es de rebut que es gestioni una part de la pandèmia per criteris de partit, i de popularitat de les mesures amb les afectacions al vot que això pot comportar com sembla molts cops i que denota una falta total d’ètica i compromís amb la gestió que la ciutadania els ha donat per damunt de la seva ideològia o partit particular.

De fet, la Consellera de Sanitat per exemple ens anunciava fa pocs dies que conjuntament amb la desescalada hi havia un pla per Nadal i Cap d’any a banda que era blindat i intocable amb unes mesures més laxes que la resta de dies, ahir ens deia que hi haurà canvis restrictius que ja s’anunciaran per l’efecte de l’empitjorament de les dades. La pregunta seria que tenien d’especial pel virus aquests dies que hi havia previst diferents mesures, jo crec que res i la ciutadania se l’ha de tractar com adults i no per criteri de com li cauran les notícies i l’afectació amb el vot, i segon aquest canvi de rumb que els experts ja avisaven i que dona un cop més cops de volant que despista a la població i fa perdre credibilitat.

Per altra banda tots hem vist com passem del blanc al negre, del tancat a obert i dels grups més o menys nombrosos amb una fàcilitat que fa esperverar i sembla segons bufa el vent. Com deia aquesta manera de fer es pot evitar i molt. Per l’experiència anterior ja podien preveure que obrin determinats sectors i millorant la mobilitat es dona ales al covid, si per altra banda no hi ha mesures que facin la balança, com el teletreball o restriccions de mobilitat en altres sectors, per tant les conseqüències eren previsibles, més encara quan el famós pont de desembre era un perill que amb recomanacions es clar no es pot evitar i per tant les mesures han de ser prohibitibes, no es pot dir no sortiu, però si ho feu preneu mesures, es contradictori.

Nomes el Dr. Argimón s’ha atrevit a dir que si es obert segons que es per la falta de diners per compensar els sectors com si fan altres Estats, esclar que li faltava dir que no els tenim perquè així ho hem decidit frenant la independència. Crec que s’ha de dir abans de caure en el victimisme de sempre.

Una gestió clara.

LA REALITAT DEL SISTEMA

Dues notícies recents avalen la realitat negada per molts o no assumida intentant ficcions vergonyoses per allarga fins l’infinit el nostre procés d’alliberament nacional. El TC ratifica que els ultratges a la bander no són llibertat d’expressió i el Tribunal General de la Unió Europea rebutja el recurs d’Oriol Junqueras per la decisió del Parlament europeu de deixar vacant el seu escó.

Son dues noves bufetades a la cara de tots aquests poca vergonyes que segueixen estirant el xicle autonòmic i ens volen fer creure que Europa es la nostra salvació i Espanya canviarà la seva actitud amb Catalunya.

Ratifiquen que ultratjar la bandera d’Espanya es delicte i no pot ser llibertat d’expressió. Un dirigent de la Confederació intersindical Gallega va instar a cremar la “puta bandera” d’Espanya durant una manifestació a Ferrol el 2014. De fet aquesta sentència ens diu moltes coses d’un Estat que posa els símbols per damunt dels drets de les persones. Un cop més ens diu que la societat, el poble, aquell que es dota d’un sistema per governar-se i reforçar els seus drets individuals i col·lectius es engarjolat pel mateix sistema que controla i retalla els seus propis drets en una democràcia de fireta on el poder com una Dictadura l’assumeix sense permetre protestes. En aquest cas una bandera, es simplement un símbol, un sentiment segurament per molts, però que en cap cas pot passar per davant d’un dret tant fonamental com la llibertat d’expressió individual de cadascú. Un nou exemple dels elements del sistema per fer veure que no hi pot haver entesa possible.

Per altra banda el Tribunal Europeu avala al mateix Parlament i la decisió de deixar la cadira buida de Junqueras guanyada a les Eleccions, i diu que no te cap competència per controlar la decisió de les autoritats espanyoles per anul·lar el mandat com eurodiputat.

Aquesta plantofada d’Europa ens diu ben clar si es que calia que es un club d’Estats i que per avançat no podem esperar res diferent del que faci l’Estat espanyol. Aquest atropellament democràtic a junqueras deixant sense efecte els seus vots ja veiem que es avalat per Europa i per tant ens diu ben clar qui porta el pes en segons quines decisions de la Unió. En aquest cas aquesta Europa que ens volen vendre d’espai de llibertat i drets com ja sabiem es fum i nomes es un espai d’interessos i protecció del sistema dels Estats per damunt de la societat europea i de la democràcia més elemental, demostrant un cop més que nomes posant el sistema contra les cordes podem obtenir resultats, i això nomes pot passar per la unilateralitat fins al final, no hi ha altra solució, per molt que els encantadors de serps venguin solucions màgiques per damunt la realitat del sistema.

ELS SURREALISME DE LA JUSTÍCIA

Els nostres partits i especialment un, segueixen jugant al mentrestant amb un Estat que cada dia mostra que està molt lluny de qualsevol democràcia homologada i molt proper a una Dictadura que va veure com moria al llit el Dictador, però no pas el sistema creat per controlar l’Estat.

Ara veiem com el tot s’hi val es una realitat que més caldria que els del lliri a la mà tinguessin clar. El Tribunal Suprem ordena repetir el judici a Arnaldo Otegui fent cas omís a la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que anul·lava el mateix per no haver garantit un judici just al líder abertzale, recordo aquella pregunta de si condemnava el terrorisme etarra i davant el silenci per resposta la magistrada va deixar anar que ja sabia que no contestaria a aquesta pregunta, un fet surrealista i que dona fe de la manipulació del mateix judici.

Ara el Tribunal Suprem ha retardat l’indemnització demanada pels advocats d’Otegui per haver complert una condemna de 6 anys i mig injusta, i ara tampoc anul·la el mateix i el repeteix en una decisió que desafia els tribunals europeus i deixa en total indefensió l’acusat que amb aquest acte surrealista podria veure augmentada la seva condemna i haver d’ingressar a la presó altre cop entre d’altres circumstàncies fora de lloc.

Realment es un fet molt greu, i un avís als nostres presos polítics que quan arribin al Tribunal Europeu i lògicament desmunti la seva farsa de judici i el declari nul, podrien veure com tornen a començar la seva condemna. Alhora veiem com primer Esquerra i desprès Bildu han rebut les gràcies pel suport passarell als pressupostos del Govern espanyol amb decisions tant fora de qualsevol Estat democràtic i alteració de drets fonamentals que pel que es veu no existeixen en aquest territori.

No hi ha separació de poders, i veiem com l’arma de la justícia es utilitzada un cop i un altre sense fer res i permetent aquests abusos dictatorials, amb les víctimes encara jugant i normalitzant el mateix sistema que els condemna sense remei.

Si ens pensavem que ho haviem vist tot, sempre ens poden sorprendre ja que el context es especial, i fins que els nostres no el validin amb la seva participació i deixin absurdes peticions de diàleg, ammisties i prevendes, no podrem fugir d’una Dictadura amb totes les lletres.

Potser ja va sent hora que la societat adormida digui prou a aquesta Dictadura encoberta que retalla tots els drets sense fre.

IRRESPONSABILITATS

LLegim en un article aquest cap de setmana a La Vanguardia una entrevista a Oriol Junqueras i entre d’altres coses diu que seria una irresponsabilitat renunciar al diàleg i marca clares diferències amb el President Puigdemont.

Ens diu que avalar els Pressupostos espanyols, era més còmode votar que no, però era una irresponsabilitat. Ells no renunciaran a negociar amb l’Estat saben que no donarà fruits immediatament, però no fer-ho seria irresponsable. Sobre el pressupost i en contraposició al pactisme màgic que ens deia el President a l’exili, que no era bo cedir capacitat de negociació a Cs i renuncia a milers de milions d’euros. Renunciar a recursos en aquest context es estar allunyat del patiment de la gent i parla que la ciutadania no ho hagués entés. No volen escollir entre eix social i nacional ja que així no es podrà avançar.

Efectivament, trobo un discurs plenament amb mentalitat autonomista i en aquest context tindrien sentit algunes de les afirmacions que ens fa el Vicepresident legitim, però el seu problema es que no hem estat 10 anys lluitant fins el Referèndum, defensant les urnes, els vots amb els nostres cossos per tornar 10 anys enrere com si res hagués passat. Seria com haver construit un edifici gairebé en la seva totalitat, faltant nomes els detalls i ara tornar a parlar dels fonaments. En un context general evidentment el diàleg mai s’ha d’oblidar, però parlem d’una Dictadura com l’espanyola que ha utilitzat la violència i la repressió des de tots els àmbits per apagar la revolta democràtica catalana, de quin diàleg parlem llavors.

Avalar els pressupostos en un context autonòmic i el peix al cove com a objectiu seria entenedor. En aquest nou context donar suport qui et te injustament a la presó amb un judici farsa i col·laborant activament amb el cop d’Estat del 155 i la repressió antidemocràtica, si que es una irresponsabilitat i una falta de respecte a la ciutadania la que pateix més i la que no tant, ja que finalment amb pacte o sense els diners que arribin a Catalunya seran els mateixos com ha passat sempre, i això son fets.

Deixar via a lliure a Ciudadanos també està emmarcat en el marc mental espanyol, cosa que no ens hauria de preocupar un cop decidits a trencar aquests sistema, el que demostra que des del marc mental espanyol no hi haurà independència possible. Per últim, Catalunya nomes arribarà a culminar la República a la que van renunciar tots plegats a fer efectiva, des de la unitat i deixant ideològies a banda, també son fets.

Per tant si parlem d’irreponsabilitats, aquestes clarament demostren que cal parlar des del context de República Catalana si es vol fer efectiva, i no des de l’Estat espanyol, deixant clar que els presos polítics no son lideratges vàlids per aquest fet.