ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

29: DIA DELS SANTS INNOCENTS?

Tinc clar que el dia 28 de desembre veiem publicats en tots els mitjans moltes notícies que simplement ens resulten increïbles però que al final descobrim que son de broma per fer homenatge al dia.

El que ja es preocupant es quan avui dia 29 llegim notícies que son igual o més increïbles, però aquest cop son certes i reflecteixen la normalitat.

Destacaria en primer lloc l’informe elaborat pel Govern espanyol del primer any de mandat, on un dels seus punts es el grau de compliment dels acords d’investidura, i concretament amb Esquerra es de zero. Una xifra que ens porta da dir que això ja passa de taca d’oli. Els campions del diàleg, aquells que ens venen la moto de seure la part espanyola de tu a tu, que blinden el català, que tenen els indults a tocar pels presos polítics, que ens aconsegueixen les millors partides provinents dels pressupostos espanyols de la història, resulta que be la realitat i amb una rialla a la boca, ens diu que la xifra es zero. Francament si hi hagués vergonya, cosa que es clar que no n’hi ha, més d’un hauria de demanar disculpes i deixar la seva cadira buida immediatament. Està clar que la vida autonòmica te aquestes coses i la mediocritat sense gens de dignitat també.

En segon lloc destacaria la negativa del Govern a retallar les mesures per Cap d’any tal com aconsellen les preocupants dades de la pandèmia tant en contagis com en pacients a l’UCI abans de començar a saber les conseqüències de les festes de Nadal que segur augmentaran encara més les xifres.
De fet molts experts ja han demanat aquest enduriment de mesures, però des de Palau i com si les dades no existissin, el Covid fes festa el dia 31 ja que el toc de queda s’allarga per la nit i les reunions del dia seguiran com fins ara no fan cap cas.

En aquest cas ja no parlem de cinisme i perdu absoluta de dignitat, sinó de vides humanes, i nomes seguint el que la majoria d’experts aconsellen i saben que el dia 31 els excessos son previsibles, caldria restringir el toc de queda a les 22 hores com la resta de dies per evitar reunions fora de casa i restricció municipal i amb nombre de persones per evitar en el possible mals majors. El més trist de la negativa, es que no es per criteris mèdics, sinó pel miserable vot. La impopularitat de les decisions fa pànic i activa com sempre les calculadores electorals que naturalment passen per davant les vides de les persones.

Tot plegat em vol fer creure que els Sants Innocents es avui, però malauradament no ho es.

PARLEN AMB NENS

A mesura les eleccions s’apropen anirem escoltant els missatges dels nostres partits i segurament amb un denominador comú, tractar la població com nens immadurs sense memòria ni capacitat de fer cap analisi que sigui coherent.

Poso l’exemple de Laura Vilagrà, la número 2 d’Esquerra a les properes eleccions, com podien ser d’altres i ens diu que vol reactivar la taula de diàleg després de les eleccions per negociar sent més forts, valora la proposta de Referèndum pel 2025 dels cupaires i ens recorda que han estat els primeres a fer que l’Estat parli d’igual a igual amb el Govern. Ens parla de la propera legislatura en clau d’agenda transformadora davant la crisi de la pandèmia i confluir una estratègia conjunta de l’independentisme entre d’altres temes.

El cinisme superlatiu que ens espera no te preu i reflecteix molt bé quina mena de representants tenim i podem escollir per guiar la nostra societat. Ens parlar de ser més forts per reactivar la taula de diàleg, de fet no ens diu que es una Taula de fireta on simplement la cortina de fum de la mateixa te un valor per l’Estat i pel partit que la patrocina, però on ja s’ha dit que els temes claus no es tractaran mai, en definitiva un frau en tota regla. Ser més forts seria ser un Estat, altra cosa no es ser més forts es ser el mateix sempre. Ratlla la paranoia amb aquest tracte d’igual a igual que diu, si fos així, es podria dir que son uns pèssims negociadors ja que no han obtingut ni posat damunt la taula absolutament res, i la clau si es que algú ho vol saber perquè no es així, ni mai ho ha estat, es que hi ha un Estat i una autonòmia del mateix a l’altre costat, o sigui el poder i la direcció en un lloc i l’acatament o el dret a protesta a l’altra sense dret a decidir res per si sol. Evidentment això no es res d’igual a igual.

Per últim parlar d’objectiu conjunt de l’independentisme quan tots hem vist el que ha passat els 3 darrers anys i no han volgut ni sentir a parlar de cap unitat de cara a les eleccions, es francament riure per no plorar.

En definitiva, missatges que escoltarem i que espero la societat valori en la seva mesura amb responsabilitat o no podrem avançar endavant mai.

BON NADAL

Arribem a una de les festes que gairebé tothom gaudeix, tant pels creients i les seves històries o els no creients com jo.

Un any diferent, reduït i amb més intimitat per la pandèmia. Sobretot recordar tots els patiments de la mateixa, els malauradament morts per un costat i per l’altra un procés ja votat que ha quedat interromput per la violència d’un Estat com Espanya i la incompetència i covardia dels nostres partits, però que ha d’acabar un moment o altra i mentrestant recordar els nostres presos polítics, exiliats i repressaliats per un Estat que no mereix ser al club de les suposades democràcies.

Bon Nadal

EL FRAU DE MARGARIT

Veient la visita secreta i llampec del Borbó a Barcelona per entrega el premi Cervantes, és senzill pensar que no es ben rebut i que des del mateix dia que es va posicionar a favor del “a por ellos” i en contra d’una societat que simplement volia decidir el seu futur va signar el seu divorci per sempre amb Catalunya.

El motiu de la visita fantasma era el premi a Joan Margarit, un exemple de colonitzat i orgull de l’Estat espanyol. Com diu Jordi Galves cal desemmascarar aquests fraus imposats i dir les coses pel seu nom, que bona falta ens fa.

Margarit és una estafa

Jordi Galves

Joan Margarit és el poeta dels que no llegeixen ni Miguel de Cervantes ni res que valgui la pena, dels que mai no llegeixen poesia, dels que no llegeixen en cap llengua articulada. Ja sabem que hi ha persones que s’han après el Quixot de memòria però, curiosament, encara no l’han llegit, perquè no tenen temps, i n’hi ha que han passat de l’handicapat Miquel Martí i Pol a Joan Margarit i Pol, com qui passa de Tele 5 a Tele 5, arrebossats de la grisor de la llana hirsuta, satisfets de la pròpia vulgaritat, de buidor ciclòpia i d’arrogància. Badall. O exhibint ressentiment social, prejudicis culturals i una cursileria pura d’oliva, de la que taca i no marxa, de la que unta una persona com la marca de Caïm, una generació, o dos o més, que aconsegueix invalidar tota una cultura per a la vida intel·ligent i planetària. Com més cursis més irrecuperables, més provincians, més idiotitzats per l’absència d’autocrítica. Un cursi és sempre la víctima del sentimentalisme més abjecte i de les millors intencions. Un país que ha perdut el respecte per la pròpia cultura, un país que desconeix la pròpia cultura i la tradició patrimonial que l’ha fet tal com és, un país que és gat i vol ser gos, que és gos i vol ser gat, que és fajol i vol ser forment, que és nena però vol ser nen, i viceversa, un país que pensa que és millor ser una altra cosa perquè ho han decidit uns senyors de fora, uns colons, és un país perdut i irrecuperable. Perdut perquè t’han pres la cultura, l’ànima, el nom de cada cosa, asprius, de la mateixa manera que t’han pres la cartera, i encara pitjor, la simple capacitat per a la cultura i, per descomptat, la dignitat, la identitat. El ser. Aquest país és concretament el país bilingüe, aquest país és concretament la Catalunya bilingüe que aplaudeix la cultura bilingüe i que, en realitat ni és cultura ni és bilingüe, el moment previ a la castellanització irreparable, l’episodi immediatament anterior a oblidar el que som i el que ha costat arribar a ser-ho. Aquest país bilingüe és el que exhibeix satisfet la mala poesia de Joan Margarit com si fos alguna cosa de profit. Perquè la hipocresia ens impedeix veure la realitat, perquè al capdavall els bilingües només som nosaltres i ells continuen, impertèrrits, encastellats dalt de l’altivesa de l’idioma llur.

La Catalunya bilingüe que diu que l’espanyol és una riquesa en té prou amb llegir la poesia mancada i bastarda de Joan Margarit per constatar de quina riquesa ens estan parlant exactament, que de fet són la veu de l’assimilació. Està escrita amb una llengua de camp d’extermini, de misèria servil, acomplexada, apallissada, espantada, sempre aproximada i subordinada a la matriu espanyola, al model castellà, imperial. La llengua catalana de Margarit està desfigurada com una princesa índia a la que li han llençat un àcid a la cara i intenta somriure, que intenta dissimular. Està desfigurada perquè va gosar reivindicar-se com a subjecte digne de llibertat i ara ha quedat així d’enriquida. És la llengua viva del pres, precipitada, del català corromput per tanta riquesa com ens aporta el castellà a les grans ciutats. D’aquí que la poesia de Joan Margarit estigui insistentment guardonada i que el rei d’Espanya hagi vingut a Barcelona amb mirallets, amb quincalla, amb un premi Cervantes sota el braç, per enlluernar quatre indis sense lletres ni dignitat, avesats a inclinar-se borbònicament.

DISSOLT EN LA INDIGNITAT

Ahir Roger Torrent ens anunciava la dissolució del Parlament català per la convocatòria electoral del 14 de febrer i el seu qualificatiu per la legislatura es atipica i marcada per la repressió i la pandèmia.

Diu que s’han recuperat les institucions desprès de l’aplicació il·legitima del 155 i la repressió, posant Jordi Turull i el seu empresonament com exemple en mig del seu debat d’investidura i ha negat que hagin perdut el temps posant en valor els pressupostos aprovats o la llei de preus de lloguer.

En la línia del cinisme marca de la casa, Torrent ens parla de legislatura atípica i aplicació il·legitima del 155 i repressió en front de la recuperació de les institucions. No li negaré el terme atípic, però respecte la legitimació del 155, ho es perfectament segons l’Estat espanyol i el que es més trist sobre qui va aplicat que l’ha assumit totalment, primer participant en unes eleccions convocades per un Estat que acabava de donar un cop d’Estat i avortat un procés democràtic utilitzant la violència, i posteriorment denigrant una institució que ha acceptat tots els requeriments de Madrid, vetant a qui no han volgut de President, posant i traient diputats deixant el vot de la gent a la paperera, publicant resolucions del Parlament a la carta i acceptant la destitució del President per la famosa pancarta entre moltes altres circumstàncies. Per tant totalment legitimat pels nostres.

Cap reacció sobre el judici als nostres presos i la presentació com a part acusadora a molts independentistes que si van exercir el seu dret a manifestació i protesta contra la mateixa sense cap rubor.

Una institució que davant la submissió absoluta com a marca de la casa davant un enemic embogit i ferotge ha quedat en els nivells més baixos de dignitat i poder que es recorden, gràcies a la mediocritat i covardia dels nostres representants, que ara ens vendran la importància de les properes eleccions i uns objectius que evidentment no pensen complir amb unes noves eleccions dirigides i controlades pel mateix Estat que ens reprimeix, i per tant amb les cartes marcades des de bon inici. Unes eleccions autonòmiques que no aportaran res de nou, ni s’espera cap gest de dignitat cap a la societat catalana sigui quin sigui el resultat.

Una legislatura perduda per la rendició sense complexos dels nostres partits i el seu afany de poder autonòmic i la seva covardia i cinisme per no retre comptes a qui realment es deu. com es el poble.

Dissolt en la indignitat.

CURTA MIRADA

Aquest cap de setmana observem com Esquerra no assisteix al Consell de Representants del Consell de la República, teòricament l’eina fora de l’abast de l’Estat on l’independentisme hauria de ser més unit i poder deixar els partits al calaix per avançar el que no pot fer la Generalitat local. Alhora desprès de veure com algun candidat a la presidència del Barça tirava pilotes fora amb un partit d’Espanya al Camp Nou, nomes Joan Laporta diu que seria una gran falta de sensibilitat.

Tot això, enllaça perfectament amb l’escrit de Bernat Dedéu on amb l’excusa del país pobre veiem com la gestió de la pandèmia dels nostres, es pobre però amb dignitat, gairebé tant indigne com la gestió dels partits a partir de l’1 d’octubre sobre la nostra emancipació nacional, acceptant tota la repressió i fent política d’engrunes autonòmiques esperant s’oblidi aquest tema a la llarga igual que la deficient gestió de la covid.

Som un país pobre

Bernat Dedéu

Mentre Itàlia i Alemanya passaran la major part de Nadal quasi en confinament total per evitar el risc d’una tercera onada de la Covid-19, el govern de Vichy ha exigit als catalans una espècie de gimcana de confinaments perimetrals, bombolles familiars que poden desplaçar-se a l’Empordà i a la Cerdanya, i unes quantes hores extra per sortir de farra (nòrdica) la Nit de Nadal i Cap d’Any. Tot plegat, amb les limitacions del sector de la restauració a l’horari d’esmorzar i dinar, configura un curiós estat d’excepció a partir del qual la Generalitat s’exercita en l’art de coaccionar a mitges, restringint sense acabar de restringir, amb l’únic objectiu de tenir els ciutadans més emprenyats que no pas temorosos, però conservant-los el punt just d’aire vital com per dedicar unes hores a fer les compres de Reis i a visitar el restaurant predilecte perquè el seu xef no caigui en l’absoluta ruïna.

L’autoritarisme contemporani no es basa tant en l’arbitrarietat del poder i les seves mesures i contramesures delirants, sinó en com la població accepta de forma paulatina ser tractada com un instrument de les mancances d’una administració. Actualment, la majoria de conciutadans han admès resignadament que si el Govern no restringeix les festes ni tanca comerços o restaurants és perquè no té la suficient capacitat econòmica com per assegurar-ne la subsistència amb un pla de rescat. S’admet com a natural, en definitiva, que sigui millor arriscar-se a una més que provable tercera onada (i el conseqüentment objectiu nombre de morts, especialment entre els col•lectius més vulnerables, setmanes abans de l’arribada de la vacuna) amb mesures que trampegen inútilment el poder del virus, que no pas empassar-se l’orgull del calendari i entonar el Santa Nit a la primavera.

La Generalitat, en definitiva, no solament assumeix el rol de l’administració d’un país pobre sinó que, com a tal, sembla no tenir cap problema traficant amb la subsistència (i escric aquest mot, però hauria de posar-hi “vida”) dels ciutadans a qui hauria de servir. Catalunya recorda fa massa dies a un país hereu de la decadència i trencament de l’imperi rus, un país que esgota les reserves de caviar mentre destrueix la classe mitjana i gira l’esquena al seu Txernòbil particular: una residència de Tremp, la Fiella, on ja han mort seixanta padrins i disset més tenen la plaga, i que hauria d’ésser evacuada cagant llets perquè fins i tot el marbre dels lavabos deu tenir els pulmons a punt de col•lapsar-se. Tant se val si les dades epidemiològiques diuen que el virus puja, perquè aquí, al país del Titanic, l’important és anar repetint la insofrible cançó de La Marató a cada minut.

No deixa de tenir gràcia que, entre tot aquest panorama desolador, l’última reunió dels parlamentaris catalans hagi estat una sessió amb l’objectiu de reclamar l’amnistia per als presos polítics, un bunyol de proposta que ha promès dur al Congreso una proposta de llei el proper 15 de març i que totes ses senyories saben que la cambra catalana no té cap mena de poder per legislar i que serà tombada pels partits espanyols amb la parsimònia de sempre. Som un país pobre, en definitiva, no només perquè no haguem pogut assegurar la salut i la continuïtat econòmica dels nostres comerços, sinó perquè hem acabat la legislatura que ens havia de dur a l’emancipació (“només ens manquen cent metres”, deia cofoi el president Torra) demanant almoina a Espanya com un dels homeless que tornen a poblar aquesta trista i sòrdida Barcelona que només supura misèria i tedi.

El Govern de Vichy va erigir-se tractant els conciutadans de mesells i ara, per si no n’hi hagués hagut prou, comença la pèrfida tasca d’empobrir-nos l’ànima. “Potser ho tancaríem tot si ens ho poguéssim permetre”, deia fa poc la consellera Budó, amb aquell aire deprecatiu i plorós que tinta les seves espantoses intervencions públiques. Ja és mala sort, consellera, perquè mira si ens n’havíem arribat a permetre, de coses absurdes, com ara el Pla E, el rescat bancari d’entitats fraudulentes, les comissions de la sociovergència… i ara també els sous que els meus conciutadans són a punt d’assegurar-vos en unes noves eleccions, encara que la vostra desídia els estigui robant la vida. Què hi farem, l’autoritarisme sempre és culpa de qui l’exerceix i de qui no s’hi revolta. I la revolta queda tan lluny com l’aire de llibertat d’aquell octubre gloriós que heu condemnat a la nostàlgia. Mala gent.

ACCELERANT L’ASSIMILACIÓ

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga a impartir almenys el 25% de classes en castellà al nostre sistema educatiu, simplement es un pas més per l’assimilació completa de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Es molt greu, aquesta xenofòbia per intentar que la nostra llengua que fins hi tot algun grup polític ultra ja ha discutit que sigui propia desaparegui, fa passos avançats i ferms en aquesta direcció. Res de nou. Des de 1714 i el decret de Nova Planta, allò que han intentat destruir es precisament allò que ens fa genuins i diferents principalment, la nostra llengua.

El que ja es més miserable es la reacció dels nostres partits encarregats de defensar aquesta realitat lingüística. Ara ens diuen que amb la nova llei d’Educació això està salvat i per tant no cal cap preocupació. De fet el Tribunal ens parla de la discriminació de la llengua castellana a les escoles i la reparació urgent d’aquest fet sense caure la cara de vergonya per aquestes falses paraules.

El Vicepresident ja ens diu el discurs de que a Catalunya ja un ampli consens a favor de la immersió lingüística, igual que Colau i altres líders polítics. La veritat però, es que saben les xifres alarmants de la salut de la nostra llengua, amb una futura Catalunya independent, tots van defensar que el castellà segueixi conjuntament amb el català com a llengua oficial amb tot el cinisme i utilitzant els arguments dels que ens ataquen, o sigui la realitat del carrer.

Es molt clar que el català no està pitjor, gràcies a la tossudessa d’una part de la societat que ha hagut de tornar-se militant d’una llengua, una cosa que no hauria de ser així amb una situació normal i la manté viva encara. Fora dels limits escolars la diferència en tots els sectors es abismal. Fins hi tot a les escoles no hi ha prou vigilància amb els docents per comprovar que vertaderament no es salten la llengua vehicular, cosa que els qui som a dins sabem que passa sovint i sense cap repercussió.

Al carrer ja sabem que aquest bonisme per no defensar el que es nostre, com faria o fa qualsevol Estat amb la seva llengua, ens fa retrocedir posicions, i tots sabem que tard o d’hora aquest oasi educatiu acabarà cedint per la covardia i la misèria dels nostres representants i partits incapaços de plantar cara, o simplement de desobeir les injusticies més extremes com aquesta. Aquí ja no ens hi juguem cap càrrec, però si la nostra identitat i manera de ser.

GESTIÓ CLARA

La pandèmia es implacable i segueix el seu curs i virulència que fa que més que mai les instruccions a la societat per part dels seus representants hagi de ser el més clara possible per evitar la disbauxa.

En aquests temps es primordial que els nostres gestors donin davant de tot confiança, i amb més o menys encert, sobretot es deixin assessorar pels experts que son els que han de donar les instruccions per seguir endavant. No es de rebut que es gestioni una part de la pandèmia per criteris de partit, i de popularitat de les mesures amb les afectacions al vot que això pot comportar com sembla molts cops i que denota una falta total d’ètica i compromís amb la gestió que la ciutadania els ha donat per damunt de la seva ideològia o partit particular.

De fet, la Consellera de Sanitat per exemple ens anunciava fa pocs dies que conjuntament amb la desescalada hi havia un pla per Nadal i Cap d’any a banda que era blindat i intocable amb unes mesures més laxes que la resta de dies, ahir ens deia que hi haurà canvis restrictius que ja s’anunciaran per l’efecte de l’empitjorament de les dades. La pregunta seria que tenien d’especial pel virus aquests dies que hi havia previst diferents mesures, jo crec que res i la ciutadania se l’ha de tractar com adults i no per criteri de com li cauran les notícies i l’afectació amb el vot, i segon aquest canvi de rumb que els experts ja avisaven i que dona un cop més cops de volant que despista a la població i fa perdre credibilitat.

Per altra banda tots hem vist com passem del blanc al negre, del tancat a obert i dels grups més o menys nombrosos amb una fàcilitat que fa esperverar i sembla segons bufa el vent. Com deia aquesta manera de fer es pot evitar i molt. Per l’experiència anterior ja podien preveure que obrin determinats sectors i millorant la mobilitat es dona ales al covid, si per altra banda no hi ha mesures que facin la balança, com el teletreball o restriccions de mobilitat en altres sectors, per tant les conseqüències eren previsibles, més encara quan el famós pont de desembre era un perill que amb recomanacions es clar no es pot evitar i per tant les mesures han de ser prohibitibes, no es pot dir no sortiu, però si ho feu preneu mesures, es contradictori.

Nomes el Dr. Argimón s’ha atrevit a dir que si es obert segons que es per la falta de diners per compensar els sectors com si fan altres Estats, esclar que li faltava dir que no els tenim perquè així ho hem decidit frenant la independència. Crec que s’ha de dir abans de caure en el victimisme de sempre.

Una gestió clara.

LA REALITAT DEL SISTEMA

Dues notícies recents avalen la realitat negada per molts o no assumida intentant ficcions vergonyoses per allarga fins l’infinit el nostre procés d’alliberament nacional. El TC ratifica que els ultratges a la bander no són llibertat d’expressió i el Tribunal General de la Unió Europea rebutja el recurs d’Oriol Junqueras per la decisió del Parlament europeu de deixar vacant el seu escó.

Son dues noves bufetades a la cara de tots aquests poca vergonyes que segueixen estirant el xicle autonòmic i ens volen fer creure que Europa es la nostra salvació i Espanya canviarà la seva actitud amb Catalunya.

Ratifiquen que ultratjar la bandera d’Espanya es delicte i no pot ser llibertat d’expressió. Un dirigent de la Confederació intersindical Gallega va instar a cremar la “puta bandera” d’Espanya durant una manifestació a Ferrol el 2014. De fet aquesta sentència ens diu moltes coses d’un Estat que posa els símbols per damunt dels drets de les persones. Un cop més ens diu que la societat, el poble, aquell que es dota d’un sistema per governar-se i reforçar els seus drets individuals i col·lectius es engarjolat pel mateix sistema que controla i retalla els seus propis drets en una democràcia de fireta on el poder com una Dictadura l’assumeix sense permetre protestes. En aquest cas una bandera, es simplement un símbol, un sentiment segurament per molts, però que en cap cas pot passar per davant d’un dret tant fonamental com la llibertat d’expressió individual de cadascú. Un nou exemple dels elements del sistema per fer veure que no hi pot haver entesa possible.

Per altra banda el Tribunal Europeu avala al mateix Parlament i la decisió de deixar la cadira buida de Junqueras guanyada a les Eleccions, i diu que no te cap competència per controlar la decisió de les autoritats espanyoles per anul·lar el mandat com eurodiputat.

Aquesta plantofada d’Europa ens diu ben clar si es que calia que es un club d’Estats i que per avançat no podem esperar res diferent del que faci l’Estat espanyol. Aquest atropellament democràtic a junqueras deixant sense efecte els seus vots ja veiem que es avalat per Europa i per tant ens diu ben clar qui porta el pes en segons quines decisions de la Unió. En aquest cas aquesta Europa que ens volen vendre d’espai de llibertat i drets com ja sabiem es fum i nomes es un espai d’interessos i protecció del sistema dels Estats per damunt de la societat europea i de la democràcia més elemental, demostrant un cop més que nomes posant el sistema contra les cordes podem obtenir resultats, i això nomes pot passar per la unilateralitat fins al final, no hi ha altra solució, per molt que els encantadors de serps venguin solucions màgiques per damunt la realitat del sistema.

ELS SURREALISME DE LA JUSTÍCIA

Els nostres partits i especialment un, segueixen jugant al mentrestant amb un Estat que cada dia mostra que està molt lluny de qualsevol democràcia homologada i molt proper a una Dictadura que va veure com moria al llit el Dictador, però no pas el sistema creat per controlar l’Estat.

Ara veiem com el tot s’hi val es una realitat que més caldria que els del lliri a la mà tinguessin clar. El Tribunal Suprem ordena repetir el judici a Arnaldo Otegui fent cas omís a la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que anul·lava el mateix per no haver garantit un judici just al líder abertzale, recordo aquella pregunta de si condemnava el terrorisme etarra i davant el silenci per resposta la magistrada va deixar anar que ja sabia que no contestaria a aquesta pregunta, un fet surrealista i que dona fe de la manipulació del mateix judici.

Ara el Tribunal Suprem ha retardat l’indemnització demanada pels advocats d’Otegui per haver complert una condemna de 6 anys i mig injusta, i ara tampoc anul·la el mateix i el repeteix en una decisió que desafia els tribunals europeus i deixa en total indefensió l’acusat que amb aquest acte surrealista podria veure augmentada la seva condemna i haver d’ingressar a la presó altre cop entre d’altres circumstàncies fora de lloc.

Realment es un fet molt greu, i un avís als nostres presos polítics que quan arribin al Tribunal Europeu i lògicament desmunti la seva farsa de judici i el declari nul, podrien veure com tornen a començar la seva condemna. Alhora veiem com primer Esquerra i desprès Bildu han rebut les gràcies pel suport passarell als pressupostos del Govern espanyol amb decisions tant fora de qualsevol Estat democràtic i alteració de drets fonamentals que pel que es veu no existeixen en aquest territori.

No hi ha separació de poders, i veiem com l’arma de la justícia es utilitzada un cop i un altre sense fer res i permetent aquests abusos dictatorials, amb les víctimes encara jugant i normalitzant el mateix sistema que els condemna sense remei.

Si ens pensavem que ho haviem vist tot, sempre ens poden sorprendre ja que el context es especial, i fins que els nostres no el validin amb la seva participació i deixin absurdes peticions de diàleg, ammisties i prevendes, no podrem fugir d’una Dictadura amb totes les lletres.

Potser ja va sent hora que la societat adormida digui prou a aquesta Dictadura encoberta que retalla tots els drets sense fre.

IRRESPONSABILITATS

LLegim en un article aquest cap de setmana a La Vanguardia una entrevista a Oriol Junqueras i entre d’altres coses diu que seria una irresponsabilitat renunciar al diàleg i marca clares diferències amb el President Puigdemont.

Ens diu que avalar els Pressupostos espanyols, era més còmode votar que no, però era una irresponsabilitat. Ells no renunciaran a negociar amb l’Estat saben que no donarà fruits immediatament, però no fer-ho seria irresponsable. Sobre el pressupost i en contraposició al pactisme màgic que ens deia el President a l’exili, que no era bo cedir capacitat de negociació a Cs i renuncia a milers de milions d’euros. Renunciar a recursos en aquest context es estar allunyat del patiment de la gent i parla que la ciutadania no ho hagués entés. No volen escollir entre eix social i nacional ja que així no es podrà avançar.

Efectivament, trobo un discurs plenament amb mentalitat autonomista i en aquest context tindrien sentit algunes de les afirmacions que ens fa el Vicepresident legitim, però el seu problema es que no hem estat 10 anys lluitant fins el Referèndum, defensant les urnes, els vots amb els nostres cossos per tornar 10 anys enrere com si res hagués passat. Seria com haver construit un edifici gairebé en la seva totalitat, faltant nomes els detalls i ara tornar a parlar dels fonaments. En un context general evidentment el diàleg mai s’ha d’oblidar, però parlem d’una Dictadura com l’espanyola que ha utilitzat la violència i la repressió des de tots els àmbits per apagar la revolta democràtica catalana, de quin diàleg parlem llavors.

Avalar els pressupostos en un context autonòmic i el peix al cove com a objectiu seria entenedor. En aquest nou context donar suport qui et te injustament a la presó amb un judici farsa i col·laborant activament amb el cop d’Estat del 155 i la repressió antidemocràtica, si que es una irresponsabilitat i una falta de respecte a la ciutadania la que pateix més i la que no tant, ja que finalment amb pacte o sense els diners que arribin a Catalunya seran els mateixos com ha passat sempre, i això son fets.

Deixar via a lliure a Ciudadanos també està emmarcat en el marc mental espanyol, cosa que no ens hauria de preocupar un cop decidits a trencar aquests sistema, el que demostra que des del marc mental espanyol no hi haurà independència possible. Per últim, Catalunya nomes arribarà a culminar la República a la que van renunciar tots plegats a fer efectiva, des de la unitat i deixant ideològies a banda, també son fets.

Per tant si parlem d’irreponsabilitats, aquestes clarament demostren que cal parlar des del context de República Catalana si es vol fer efectiva, i no des de l’Estat espanyol, deixant clar que els presos polítics no son lideratges vàlids per aquest fet.

LA DEMAGÒGIA DE LA IMMIGRACIÓ

Els fets de la nau de Badalona destapen un cop més un problema que els nostres polítics i institucions no son capaços d’abordar sense grans dosis de demagògia i utilitzant les persones com armes electorals i no com essers humans.

Aquesta tragèdia humana comença amb unes persones fugint dels seus llocs de residència sigui per la guerra o per la fam en busca d’una oportunitat de vida digne i sense importar el risc del seu trajecte, molts cops enganyats per les mafies internacionals que sense escrúpols fan negoci amb vides humanes amb l’expectativa d’un futur que posteriorment no s’assembla gens amb la realitat.

Un cop aconseguit arribar a la fí del viatge, comença per molts una aventura desagradable, i un peix que es mossega la cua, cap facilitat per la seva integració a la nova societat, sense papers i amb conseqüència sense dret a cap ajut. Sense papers i sense feina obligats a mal viure i arribar a llocs com la nau de Badalona on més d’un centenar de persones vivien amb unes condicions deplorables sanitariament i socialment amb el fatal resultat que ara veiem.

Malauradament no és l’única nau, ni l’única casa en mal estat on per tot el territori català es deu repetir aquesta situació, i on la falta de recursos evidentment porta a la delinquencia, la inseguretat del lloc i on els serveis bàsics com la llum son punxats sense fre al marge del sistema, i en definitiva una condemna a un estil de vida al marge de la societat i sense cap futur ni per ells, ni per la societat que els envolta i que sembla viu en un altre planeta ignorant la situació.

Davant aquest panorama veiem com les administracions es passen la pilota una a l’altra sense cap resultat i utilitzant la tàctica d’amagar el problema per tornar-lo invisible, cosa que en el cas de Badalona ja feia 13 anys la nau era habitada i els diferents Governs de tots els colors han fet el mateix, res. No em val la demagògia de les dites esquerres quan elles també han fet el mateix que les dites dretes i per tant de superioritat moral seria zero.

Cal que els nostres representants sense excuses abordin el tema d’arrel. Assumir que no hi cap tothom, i això no es racisme ni cap isme que tant aviat veiem a la boca del cinisme de molts polítics i entitats i fer un pla pel que puguem assumir tinguin unes condicions de vida i futur normals com la societat que els envolta. Ja se que això comporta riscos de vots perduts amb una societat que permanentment tractada com a nens petits rep missatges bonistes impossibles i falsos, i per tant si no es des del respecte i seriositat del que ens juguem no podrem evitar més naus com la de Badalona per vergonya de la nostra societat i uns polítics deplorables.

NOVA FARSA DEL MENTRESTANT

Els tres grups independentistes al Parlament ens diuen que presentaran un proposta de resolució per reclamar a Madrid una llei d’amnistia per resoldre la situació de milers de represaliats, en una nova cortina de fum difícil d’empassar per la ciutadania catalana.

Efectivament la presentaran a última hora, i reclamen aquesta llei que no suposi cap renúncia a l’exercici del dret a l’autodeterminació, i que aquesta no comporti cap responsabilitat penal i administrativa, apart de l’arxivament de totes les causes des del 2013. La proposta defensa l’amnistia assegurant que el lliure exercici dels drets polítics no pot tenir com a resposta la via de la justícia penal, des de sedició o rebel·lió a malversació entre d’altres. Volen que la llei vingui acompanyada d’una solució efectiva al conflicte política i fan crida a la ciutadania per la seva mobilització de suport.

La resposta per part del PSOE no s’ha fet esperar dient que aquesta llei no hi cap a la Constitució, apart del rebuig explicit de formacions com PP, Ciudadanos i VOX. Es a dir com a molt obtindria el suport de nacionalistes i amb incògnita la posició de Podemos.

Vist això, i la ràpida reacció, està clar que es una pèrdua de temps innecessària i un intent d’engany a la societat catalana que no es mereix. Es altament cínic anunciar aquesta llei a bombo i plateret quan saben que es paper mullat abans de la seva redacció, precisament perquè qui l’ha de validar, no es el Parlament català, sinó el Congreso madrileny i que ha tardat poques hores a donat un cop de porta ben ràpid i clar. De fet es una burla demanar al botxí que t’alliberi quan precisament la seva funció i intenció es el teu control. Fa riure per no plorar incloure a la llei el respecte al dret a l’autodeterminació per solucionar el conflicte, quan Espanya ja ens ha dit mil i un cops que per ells aquest dret no existeix i molt menys per Catalunya. Tots els partits s’han expressat així i han actuat com sabem que ho han fet defensant el sistema autoritari espanyol utilitzant la violència i eines que nomes una Dictadura utilitzaria, com la repressió o la coacció.

Per tant prou de burla a la ciutadania, de fer lleis de fireta que senzillament ho son perquè accepten que l’autoritat resideix a Madrid i aquest es el que decideix finalment, saben ja el resultat. Una llei com aquesta nomes podria ser efectiva de de la unilateralitat i l’intenció de culminar el procés. No s’enten des de cap altre punt de vista, i per suposat no crec que sigui el cas, més enllà de seguir amb la farsa del mentrestant.

PROU D’ESTUPIDESA

Vaig escoltar aquesta notícia i em vaig quedar astorat, ara amb l’article i la fina ironia de Iu Forn ha donat el clau de tanta estupidesa que ens volen encolomar, no hi ha tions i tionas, com tampoc hi ha pilots i pilotes. En nom d’una suposada igualtat no es pot tractar la gent com criatures sense cervell. Arribar a aquest límits denota el poc nivell d’una societat que sembla te por a dir les coses pel seu nom i viu acovardida pels gurus del políticament correcte. La igualtat home i dona no es això companys, és molt més profunda que fer el ridícul d’aquesta manera forçant un llenguatge que es com es.

El tió i la tiona
Iu Forn

A Sentmenat (i Sentmenata), una bonica localitat del Vallés Occidental (i la Vallesa Occidentala), han tingut una brillant idea relacionada amb les tradicions de Nadal (i de la Nadala). A partir d’ara, allà el tió conviurà amb “la tiona”. O sigui, el tronc que hi ha a les cases tapat amb una manta i que la nit de Nadal (i Nadala) caga regals gràcies a les diverses tandes d’estomacades que rep, ara també serà una tronca. A partir d’aquí, espero que apliquin altres adaptacions que es corresponguin amb el nivell d’aquesta ocurrència.

El tió i la tiona ja no seran de fusta, perquè aquest producte de la natura ha de ser al seu habitat i no a les llars. Però, com que en el procés de fabricació de la resta de materials amb els quals es podrien elaborar els tions i les tiones segur que s’acaben malbaratant recursos naturals i generant contaminació, el tió i la tiona estaran fets de no res. Vaja, que no hi seran. Només existiran en la imaginació dels participants en la tradició, que també canviarà la seva posada en escena. Els que facin cagar el tió i la tiona ja no picaran ben fort perquè apareguin els regals sinó que es miraran fixament la manta. Perquè picar és violència, encara que sigui al no res perquè recordi que ni el tió ni la tiona existiran físicament.

Per que fa al fet de “cagar” alguna cosa, es canviarà el concepte perquè aquesta paraula és de molt mal gust. La nova expressió serà “fer que la tortuga tregui el cap”, que és molt metafòrica i les tortugues són uns animals que cauen molt bé, sobretot als que se la mengen en forma de sopa. Tots aquests canvis s’aplicaran a la nova versió de la lletra de la cançó que acompanyarà l’acte, pròpiament dit, i que a partir d’ara es cantarà així:

“Fes que la tortuga tregui el cap, tió i tiona
Neules i neulos i torró i torrona
Si no fas que la tortuga tregui el cap, tió i tiona, et mirarem encara més fixament!”.

Sí, la nova versió no té res a veure amb l’original, però no ofèn a ningú. Perquè no s’entén res? Sí, però assolir l’objectiu cercat paga la pena. I, com no pot ser d’altra manera, el següent pas serà l’aparició de l’arbre i l’arbressa de Nadal i Nadala, que se situarà al costat del pessebre i la pessebressa, que recordem que no s’ha desmuntar l’endemà de l’arribada dels Reis i les Reines de l’Orient sinó per la Candelera i el Candeler.

Esclar, ara vostè s’estarà preguntant el mateix que ens preguntem molts (i moltes): què passa amb els troncs binaris? Els que no són ni tions ni tiones, quin nom rebran? Bé, doncs potser els passi com amb la tiona, que acabem despullant un sant per vestir-ne un altre. Perquè és que una amiga m’ha enviat avui aquesta foto publicada per l’Àlex García a La Vanguardia:

El tió té una cara més o menys normal, però a la tiona li han pintat uns morros i li han posat uns ulls que si són alguna cosa són sexistes. I aquesta imatge és la gran metàfora de la cosa. Una pretesa igualtat de gèneres que converteix un tronc en una tronca acaba engolida pel despropòsit del que neix. És un forat negre conceptual en si mateix, però en comptes de la matèria aquí hi desapareix la capacitat de discernir que un tronc és un tronc i que per molt que s’hi encaparrin, mai serà una tronca. I el caganer és el caganer i no caganera. I el Nadal és el Nadal i no la Nadala, que és la cançó típica de l’època. I el nen Jesús és un nen. Així com la Verge Maria és una senyora i Sant Josep un sant baró que fa dos mil anys fa veure que es creu que l’Esperit Sant era un colom i tot allò altre de la plena de gràcia.

LA MESQUINESA ELECTORAL

La reunió de la discòrdia de Donec Perficiam, convocada per aquests 7 secretaris nacionals que van dimitir de l’ANC, i buscant la unitat de l’independentisme amb la unilateralitat com a eina ha portat la mesquinesa moral que veiem amb els nostres partits.

Esquerra ha aprofitat que Josep Costa de Junts va participar telemàticament en la mateixa i que dos dels grups considerats d’extrema dreta hi participaven per demanar la seva dimissió i engegar el seu aparell mediàtic per presentar-se com el guardià de les essències per rebutjar aquests partits i dir que simplement se’ls combat sense matisos. Per la seva part Costa ha dit que hi participava a nivell personal i que no sabia qui hi participava, per cert una reunió que tant Esquerra com la CUP havien declinat la participació.

Cal dir que aquesta polèmica mesquina no serà l’última que aprofitaran els partits per fer joc brut. De fet l’independentisme s’hauria de qüestionar perquè una reunió on es convida a tots els partits independentistes per defensar el resultat de l’1 d’octubre deixant les ideologies a banda es rebutjada per la CUP i Esquerra, cosa que ja diu molt de la seva voluntat de no arribar enlloc que no sigui el seu partit. Alhora que precisament Esquerra digui que el feixisme se’l combat i no s’hi parla quan acaben de donar suport al PSOE pels pressupostos i defensen la taula de diàleg amb ells. El mateix partit de Felipe Gonzalez, Guerra i una llarga llista que no passarien la prova del cotó democràtic i molt menys la de l’esquerra classica. Els mateixos que participen com si res haguès passat a les institucions d’un Estat que va utilitzar la violència contra la societat catalana i va aplicar un cop d’estat en forma de 155 contra les nostres institucions. Aquests ara volen donar lliçons de amb qui pots parlar i qui no.

A les properes eleccions, VOX es possible entri al Parlament votat per una part del poble, i lògicament si el sistema democràtic els deixa participar tenen tots els drets que els altres escollits com no pot ser d’altra manera. Es a dir si no s’estableixen unes regles per participar, no hi ha superioritat moral que valgui per dir quins son vots bons i quins dolents.

De totes maneres, i tornant al fil del principi, buscar la unitat en aquest cas que gairebé ens va dur a la victòria si no fos per la rendició absoluta dels nostres partits no es cap mal, vers al contrari, es la formula de l’èxit, aquest que alguns volen evitar en benefici propi i utilitzant la mesquinesa electoral.