ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

GOVERN DE COALICIÓ?

General

Que l’Estat espanyol no te cultura democràtica, es un fet, que no la vol exercir, també, però això porta que tampoc te cultura de Govern de coalició, i ho veiem des del minut zero amb el Govern Sanchez entre PSOE i Podemos.

Ahir, un episodi més amb el Ministre Garzon i el consell de menjar menys carn de vedella i que va ser contestat indirectament pel mateix President en forma irònica i que comporta humiliació. De fet no es un capítol nou, ja hem vist les rectificacions que han sofert el mateix Pablo Iglesias o altres ministres per part de la majoria socialista. Un tracte com si el Govern fos monocolor i a base d’humiliació pública constant al soci minoritari.

Es evident que un Govern de coalició la força majoritària, i en aquest cas per molt ha de marcar la pauta, però l’acord que arribin ha de ser consensuat i adoptar propostes de la part minoritària i deixar clar els eixos i les polítiques que nomes poden ser una i defensada per tots. Aquests passos nomes han estat fum, i portem veient com es un Govern monocolor de dos, i això dona aquests dèficits entre moltes altres coses de credibilitat.

Per la part de Podemos, la seva imatge pels seus votants també queda totalment tocada, ja que entrar en un Govern es per incidir amb les teves propostes en la mesura de les teves possibilitats, i no per pur poder sense cap resultat davant els teus propis electors. De fet crec que això el moviment 15 M era una de les reformes del model polítics que es demanaven entre moltes altres, i els que s’anomenen els seus hereus son els primers que han agafat el sistema i optat per fer allò que tant criticaven amb el que en deien vella política que es amb el que s’han convertit.

Aquest instrument nou, igual que Ciudadanos sembla te un recorregut limitat, i ha estat un més dels col·laboradors necessàris del règim, però sense cap canvi efectiu. El sistema els ha empassat i s’han convertit amb el que ells anomenaven “casta” sense cap intenció de canviar les coses i si d’aprofitar el poder com qualsevol altra.

TEORIES OPOSADES

General

Crec que l’atreviment d’Illa dient que no es pot ser d’esquerres i independentista es el cim del seu cinisme. Ho reflecteix molt bé en Carod Rovira, una persona sempre a escoltar en el seu article i que qüestiona com no pot ser d’altra manera les contradiccions d’un partit com el PSC que nacionalment defensa per Espanya el que no fa per Catalunya i que qüestiona que l’Esquerra avali la llibertat dels ciutadans anant sempre de bracet amb la dreta més extrema en aquestes qüestions.

Un engany que ja fa massa temps que dura i que hauria de posar a cadascú al seu lloc, i el PSC no estaria ni al que anomenem esquerra, ni amb la defensa de la democràcia més genuina i la llibertat dels ciutadans.

D’independència i ideologies

per Josep-Lluís Carod-Rovira

La construcció d’una nació es fa des de totes les ideologies democràtiques. Cap d’elles no en té l’exclusiva, ni es pot permetre lliçons de superioritat moral, ni el segrest simbòlic de l’imaginari nacional, ni el monopoli de la gestió governamental més competent. La nació és de tothom i a tothom pertany, perquè no és propietat exclusiva d’un partit concret, una classe social determinada o una ideologia específica.

Les societats democràtiques s’articulen mitjançant les votacions dels ciutadans per a formar els diferents nivells de govern, estatal, nacional, supramunicipal o local, segons els casos. Així, hom opta, en cada elecció, per les candidatures que creuen adir-se millor a la seva concepció del món, forma d’Estat i model de societat, valorant l’amplíssim ventall de possibilitats i preferències que poden plantejar-se, en tots els àmbits. En ocasions particulars, però, és possible que hom voti opcions que no són les habituals i que, tanmateix, el context singular del moment aconselli de fer-hi confiança.

D’aquesta manera hom té en compte les propostes o opinions de cada partit en l’àmbit fiscal, el mercat de treball, la protecció social, el medi ambient i el canvi climàtic, la priorització del sistema públic o privat, la política cultural i lingüística, la protecció del territori, les desigualtats de gènere i la violència domèstica, el transport públic i l’ordenació del territori, el suport als autònoms i a les empreses petites i mitjanes, el posicionament davant la immigració, el racisme, la xenofòbia i l’acolliment de refugiats, la política exterior, el sistema electoral, la concepció més participativa o no del sistema democràtic (referèndums, llistes obertes, incompatibilitats, etc.)…

En el cas de les nacions que disposen d’una estructura sobirana estatal pròpia, totes les forces polítiques sense excepció són independentistes, tant se val si són de dretes que d’esquerres, progressistes o conservadores, demòcrata-cristianes, liberals, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes o comunistes. Cap partit, de cap dels 27 estats de la Unió Europea, per exemple, tan europeistes, cosmopolites i moderns com diuen que són, cap ni un està en contra de la independència del seu país. I cap no en proposa la seva fusió amb un altre de veí o la dependència d’una altra sobirania nacional, ni tan sols amb el potentíssim argument que junts són més forts i, a més, que, compartint estat, poden gaudir de la satisfacció indescriptible de viure en comú.

Un candidat a presidir el nucli geogràfic central de la nació catalana acaba d’amollar, sense envermellir de galtes, que no es pot ser d’esquerres i independentista, alhora. L’afirmació no és, en absolut, allò que podríem anomenar una aportació innovadora en el terreny de les idees, sinó la repetició rància d’una cantarella més vella que l’anar a peu. Curiosament, el partit del candidat en qüestió, una força que assegura que sí que és d’esquerres i hi ha qui encara s’ho creu, defensa, paradoxalment, la independència d’Espanya davant de qualsevol altre estat i no en reclama la fusió, per exemple, amb Portugal, ni l’annexió a França, ni la dependència d’Alemanya, tot i que és obvi que, amb unes mesures així, i junts amb la població d’aquests llocs, inqüestionablement, serien més.

No tan sols estan en contra que hom pugui defensar la conversió en estat independent com a solució política legítima, democràtica i útil per resoldre un conflicte de caire nacionalitari, sinó que s’oposen que el futur d’un país puguin decidir-lo a les urnes els ciutadans d’aquest país. Crida l’atenció tanta ignorància, tant de cinisme i un nivell tan elevat de duresa facial. La ignorància és atrevida, diuen, però no pot ser mai un argument. És cert que el nom clau en la independència de Malta fou Giorgio Borg Olivier, del conservador Partit Nazzjonalista, i qui més s’hi oposà fou Dom Mintoff del Partit Laburista, fins que, al final, reconegué que no hi havia més sortida que independitzar-se de la Gran Bretanya. I que qui liderà la independència de Noruega en relació amb Suècia, tot i disposar Noruega de forces armades pròpies, va ser el liberal-conservador Christian Michelsen.

Tan cert com que, en molts altres casos, han estat dirigents i forces d’esquerres les que han dirigit el procés d’emancipació nacional fins aconseguir la independència del seu país o bé hi han tingut un pes decisiu. Segur que qualsevol que no sigui illa política deu haver sentit a parlar d’algun d’aquests noms: James Connolly (Irlanda), Amilcar Cabral (Guinea Bissau), David Ben Gurion (Israel), Agostinho Neto (Angola), Eduardo Mondlane i Samora Machel (Moçambic), Frantz Fanon (Algèria), Ho Chi Minh i Vo Nguyen Giap (Vietnam), Patrice Lumumba (Congo), Aristides Pereira (Cap Verd) o Ruben Um Nyobè (Camerun), per esmentar-ne només uns quants.

L’esquerra catalana té una tradició autodeterminista inqüestionable, ja des del segle XIX, com la tenen tots els partits catalans de tradició democràtica, d’esquerres o no, inclòs un que un dia es digué PSC i també organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya. Ben mirat, però, el que segur que no és gaire d’esquerres és anar sempre de bracet amb Vox, PP i Cs com a únics aliats en contra del dret de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat i fer-se còmplice de la política repressiva de l’Estat espanyol a través de tots els instruments de què aquest disposa, començant pel govern del qual formen part i l’estratègia del qual avalen, des del silenci, l’omissió o l’acció. Si de les esquerres hom n’espera lluitar contra totes les formes d’explotació, domini i opressió, inclosa la nacional, és evident que no és d’esquerres qui se’n diu, sinó qui, sense dir-se’n, en fa.

Anar contra el mateix poble, els seus interessos col·lectius i la millora de la seva qualitat de vida material, cultural i democràtica, pot ser qualsevol cosa, però no d’esquerres, sobretot si es fa sempre a la vora dels franquistes de tota la vida i remant a favor de les elits paràsites de sempre. És una sort que Andreu Nin, Jaume Compte, Joan Comorera, Jordi Arquer, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans o Manuel Ferrer Sanxis ja no hi siguin, perquè, en cas de ser vius, s’haurien mort de vergonya.

CEDIR I VICTIMISME

General

Quan s’ha cedit tot i s’ha admés qualsevol injusticia de l’Estat sense oposició, el més fàcil es acabar amb una repressió permanent que la víctima simplement fa seva i que te un difícil relat per convèncer la societat que regeix.

Això mateix passa amb aquest fons creat per pagar aquests darrers repressaliats pel Tribunal de Comptes o d’inquisició. De fet es un simple ajornament, ja que com marca el decret quan hi hagi sentència ferma, hauran de retornar aquests diners, i de fet l’excusa es no caure en la malversació que els grups inquisidors espanyols de la Cambra ja han denunciat ràpidament. De fet aquesta nova col·laboració amb l’Estat i els seus poders macabres es la continuació de l’acció de la Generalitat. El mateix podriem dir del recurs de la Generalitat contra la sentència de l’activista Marcel Vivet on rebaixa la seva petició de presó inicial, però en segueix sent acusació.

Podriem dir, en definitiva que la farsa continua i sense vergonya la ciutadania es va empassant aquesta submissió amb el botxí revestida de victimisme i proclames buides de contingut. De fet els darrers 3 anys han estat això, i tot i desitjar el millor per tots els encausats, nomes faltaria, el xantatge emocional ja no aguanta tanta política miserable. Tots sabem i per les primeres reaccions del Govern espanyol alineats amb el que en diuen les diferents cupules judicials com acabarà, i això serà impugnant el decret de la Generalitat, i potser alguna responsabilitat judicial extra i com ja hem vist activant la Caixa de Solidaritat per poder fer front els pagaments i pagar un cop més la ciutadania tanta covardia.

El cinisme mai es bon conseller, i el recurs per la condemna de Vivet es una nova estafa, ja que un cop comés un nou delicte judicial espanyol amb escarni, ara per blanquejar demanen menys condemna, però segueixen sent part acusadora sense escrúpols.

De fet el cedir i victimisme com a manera de fer política es el que tenim, i la població hauria de dir prou ja definitivament abans no ens trobem votant un nou Estatut autonòmic que per suposat tampoc es complirà mai.

EL PAÍS QUE VOLEM

General

M’ha semblat interessant l’article de Iu Forn, perquè reflecteix la gran tragèdia d’aquest país, quan els talents tenen que marxar fora per la manca d’oportunitats aquí. Aquest es el model que malauradament tenim i així un país no pot anar endavant ja que no aprofita els potencials interns de la seva ciutadania.

Es el mateix cas de l’obertura desmesurada a pesar de la pandèmia per viure del turisme, cosa que altres Estats amb un teixit productiu intern potent no els fa falta i per tant poden prendre decisions exclusives per la salut de la ciutadania.

Es el gran drama dels models econòmics com l’espanyol que ens arrossega sense remei a ser un Estat de serveis.

Un dels grans fracassos com a país

Iu Forn

Al TN de TV3 de diumenge hi van passar una peça d’aquelles que els mitjans hauríem de fer més sovint. Un gènere que podríem anomenar “I després del gran titular, què va passar?”. Sap allò que ara s’ha posat tan de moda de fer vídeos amb els joves que han tret les millors notes a la selectivitat d’aquell curs? Els pregunten un parell de coses i elles i ells (normalment són elles) acostumen a dir que tampoc estudien tant i aquestes coses. Però tenint en compte que treuen una mitjana de 9,98 sobre 10, caldria redefinir el concepte “estudiar poc”.

Doncs bé, els protagonistes de l’any 2007 van ser la Berta i l’Òscar. A la peça els veiem llavors parlant dels seus projectes, de què voldrien fer i de com veien el seu futur. Els tornem a veure el 2014, quan van acabar la carrera. I els veiem ara, catorze anys després. Sap on? La Berta a Berlín i l’Òscar a París. Ella fent una cosa molt diferent al que pensava i ell clavant el seu projecte professional d’aquell moment. I cap dels dos sense intenció de tornar. Però més enllà de la història personal, que està molt bé, hi ha una història vital que els uneix i que, crec, és la gran reflexió que hauríem de fer-nos com a societat.

Alguna cosa no funciona quan els dos alumnes que fa 14 anys van treure millor nota de selectivitat estan treballant fora. I sembla ser que de manera irreversible. Per suposat que cal sortir a escampar la boira, a aprendre, fer d’esponja, veure món i intercanviar experiències i d’altres coses amb gent molt diversa i si pot ser de tot el planeta, millor. Però en un món “idíl·lic”, aquesta gent que marxa a aprendre encara més del que ja sap, hauria de poder tornar per compartir-ho i per enriquir-nos amb la seva experiència. I ara això no és així. Cada cop més joves es preparen per poder marxar tant bon punt tinguin una petita oportunitat i sense cap intenció de tornar. Pel sou, però sobretot pel respecte professional que rebran i per les possibilitats de millora. Vaja, que van a buscar una oportunitat que aquí no veuen possible.

El tòpic autodespectiu diu que som un país de cambrers. Però escoti, ser cambrer és un ofici que no pot fer qualsevol. Ser un bon cambrer no està a l’abast de tothom i transportar cerveses d’una barra a una taula no vol dir ser-ho. Vol dir això, ser un transportista de líquids. Potser seria més adequat afirmar que, en general sempre en general, som un país de destralers. On l’excel·lència no és el que més es busca ni es valora i tant se val cent com mil. I, escolti, si volem ser un país de serveis, hauríem de tenir els millors cambrers, no gent que uneix un punt A i un punt B amb una safata plena. I, sí, potser a fora no és tot tan de color de rosa, però aquesta no és la sensació que té el jovent. I si tampoc sabem transmetre’ls un mínim d’il·lusió i d’esperança, vol dir que encara funcionem pitjor del que ens creiem.

Els països han de ser competitius. I si volem ser les dues coses, un país i competitius, hem de saber retenir el talent. Tot. Perquè ens cal, però sobretot per una qüestió d’egoisme econòmic i de rendibilitat. Si invertim milers d’euros en preparar estudiants que després oferiran el seu valor afegit fora d’aquí perquè allà saben fitxar a la gent vàlida i saben mimar-la i donar-los oportunitats, estem fotent el préssec. I estem llançant els diners. I, sobretot estem fracassant com a país.

LA CAIXA DE SOLIDARITAT

General

El tic tac del rellotge va passant i les hores per dipositar les fiances milionaries que el Tribunal de Cuentas ha dictat es van esgotant i el Govern català ja no pot mirar més a un altre costat.

Els advocats veuen les vies del pagament del Govern de les mateixes, però creuen que el millor es la Caixa de Solidaritat. Mentrestant el Govern català que sota la lupa judicial i dels partits espanyols com Ciudadanos o el PSC diu que busca una formula per poder abonar les quantitats i no ser encausat per malversació, de fet Esquerra ja ha dit que prefereix que surti de la Caixa de Solidaritat.

Aquesta Caixa que amb els abonaments de la ciutadania ha cobert fins ara molts i molts diners robats per l’Estat espanyol en la seva cursa de repressió contra l’independentisme ara evidentment no te la quantitat desorbitada que aquest Tribunal de la Inquisició reclama i crec que ha de dir prou. De fet això no deixa de ser un xantatge, i tots sabem que si l’acceptes pararas el cop de moment però el problema seguirà allà com un bucle, fins que hi ha un moment que cal dir prou, no es pot tenir la barra d’exigir a la societat catalana que es torni a gratar la butxaca per abonar aquestes quantitats, es simplement indecent, no hi ha xantatge emocional que valgui.

La covardia i misèria d’aquests partits catalans que ens han ofert el brillant pla de donar 2 anys de marge per seguir patint la repressió policial i judicial i al mateix temps aquestr autèntic atracament que no s’atura. La responsabilitat es d’aquells que l’últim moment no van saber gestionar la victòria al referèndum i simplement es van retirar deixant el poble en mans d’aquesta mafia, i que a sobre ara hi col·laboren sense escrúpols sent acusació particular, no fent boicot sistemàtic a Madrid o fent el joc a la farsa del Govern espanyol. Ja n’hi ha prou.

El Govern que busqui la fòrmula que vulgui i aboni aquests diners amb la seva paranoia de submissió infinita i com que li agrada aquest joc, qua assumeixi les conseqüències que ja ha acceptat des de bon començament.

Avui escoltavem Carme Forcadell com rebutjava també la via unilateral i alimentant aquesta fantasia de la Taula de diàleg i les vies acordades que miraculosament faran que Espanya accepti totes les propostes com si res.

La caixa de solidaritat crec que s’ha de guardar per tots aquells repressaliats que necessiten pagar els costos dels judicis i que malauradament no s’aturen amb solidaritat o sense.

EL PARANY ICETA

General

El Ministre Iceta amb el seu cinisme habitual ahir ens parlava d’un referèndum sobre acords d’autogovern i financiació, defensant les possibilitats de la Constitució per aquestes mesures i deixant clar que el vertader referèndum que reclama Catalunya no es viable.

Vol que la ciutadania voti un gran acord d’autogovern, financiació i participació de les comunitats en el disseny de les polítiques estatals. Ho defensa com una proposta raonable i més desitjable. Una solució construida entre tots. Avisa que Catalunya no ha desenvolupat encara totes les competències autonòmiques de l’Estatut del 2006 amb uns problemes de finançament reconeguts per tothom, i un camí per un Estat vertaderament federal. No vol res per Catalunya que no pugui gaudir tothom encara que es poden fer tratjes a mida gràcies a la Constitució i sobre el referèndum d’autodeterminació diu que algun creuen que parlar de tot es donar la raó amb tot.

Cal tenir molta barra per proposar el que proposa, ens parla de que la gent voti el que ningú ha demanat i que res te a veure amb el clam de la mateixa i votat el dia 1 d’octubre del 2017. Diu que ha de ser una solució entre tots, i que proposar una cosa com vol la part catalana no vol dir que et donin la raó. De fet, es el que ens proposa ell, directament diu no al tema essencial que es proposa i ho avala la ciutadania, i ens parla d’un referèndum sobre temes que ningú ha demanat i que ens retornen més de 10 anys enrere. Iceta no sap el procés des del 2010 amb la gran manifestació pel frau d’un Estatut retallat inclus posteriorment a la validació per la ciutadania i que per cert mai s’ha complert com els 7 anys d’inversions de l’addicional tercera, no se si ho recorda, per tant hauria de saber que l’Estat ni compleix una llei orgànica com l’Estatut ni dona cap valor al vot de la ciutadania quan es tracta de Catalunya.

Per tant el seu deja vu, es totalment fals i simplement amaga el problema real que planteja Catalunya amb propostes amb parany que l’Estat gestiona com vol i sense cap credibilitat. Crec que Iceta hauria de veure que aquesta pantalla ja es passat i que no podem tornar enrere més de 10 anys obviant tot el que ha passat per poc que li agradi.

Les receptes del passat, son passat i ara el context per molta disfressa que vulgui fer, ja es diferent i requereix acceptar simplement la democràcia, res més.

NUNCA JAMAS

General

Ahir al Congreso a Madrid vam veure com Pedro Sanchez deixava un altre cop ben clar i contundent que no hi hauria cap Referèndum a Catalunya, utilitzant el terme “nunca jamas”, suposo una influència de Peter Pan que crec ja va fer el fet.

Va deixar un altre cop ben clar que si no es convencia a les 3 cinquenes parts de la cambra no hi hauria res a fer i avisava que el PSOE sempre serà al costat del NO. La reacció per la part del Govern català i concretament del President Aragonès va ser tornar a treure a la llum el 150.2 o sigui que Madrid traspassi la competència a Catalunya per fer el Referèndum i així no tocar res de la Constitució, caldria recordar que això ja es va fer i evidentment va tenir el recorregut que tothom esperava, o sigui un gran NO. Per altra banda Rufian en el seu temps de resposta li deia que també es negaven fa un temps als indults i ja son una realitat per tant no es creia el no al Referèndum. Caldria recordar al portaveu republicà a Madrid, que els indults es una cosa i un referèndum oficial i pactat es una cosa molt diferent. Un entra dins el context polític i sense repercusions legals en el tema nacional i fruit dels acords per darrera per obtenir i garantir suports a banda i banda i l’altre es el punt cabdal de l’Estat espanyol “una grande y libre” o la versió actualitzada de la indivisibilitat de l’Estat.

Per tant veiem com aquesta tàctica va ensenyant les vergonyes una rere l’altre, ja que no te cap tipus de recorregut, i la incògnita es quan la societat catalana aguantarà aquesta farsa abans d’esclatar.

No es pot seguir recuperant velles tàctiques que tots sabem on acaben, i es amb la negociació segurament a mig termini d’un nou Estatut on tot quedara “atado y bien atado” com deia aquell, i que suposarà un nou parany en aquest camí de vergonya. De fet nomes cal veure com per la part Popular parlen encara de la Guerra Civil com l’enfrontament de dos bàndols amb la mateixa legitimitat, aquest es el concepte democràtic que Madrid ens porta i que deixa ben clara la falsedat de la Transició espanyola per si algú en tenia cap dubte.

Crec que aquesta expressió del Nunca Jamas, defineix clarament el paper de l’Estat i la seva vocació democràtica i alhora la submissió per la part catalana fins a límits encara desconeguts.

OBVIETATS

General

Un cop passat la reunió tant anunciada entre Pedro Sanchez i Pere Aragonés, constatem segons hem sabut dels protagonistes que 2 hores i mitja de reunió han donat per reunir la taula entre Governs per tractar temes de traspassos i la reunió de la Taula Política pel mes de setembre.

En definitiva, una gran presa de pel, que encara augmenta quan el President de la Generalitat ha constatat que les posicions son antagòniques quan parlem del dret a l’autodeterminació i de l’ammistia. De fet avui Sanchez ha tornat a dir al Congreso que no hi haurà cap referèndum, per si algú que viu en un altre planeta encara no s’havia assabentat.

Aquesta gran escenificació, segons els partits ha de durar 2 anys assumint cada cop de repressió, cada injusticia que provingui de l’Estat, assumint totes les conseqüències, francament em sembla molt indignant i una presa de pel a la ciutadania, que no hauria de suportar, ni admetre ni un minut més.

Crec que una reunió per acordar la data de la propera reunió ja es un fracàs en tota regla, però destacar les obvietats de que les teves propostes principals seran vetades ja es de traca. Qui pot avalar això durant 2 anys, a qui pretenen enganyar.

La comissió de traspassos es una simple taula autonòmica on es tracten temes que en el cas de Catalunya poques vegades son acceptats i quan ho fan son a mitges i amb paranys com Rodalies. De fet Sanchez destaca com acords i esperit entre administracions el suport a la candidatura Olimpica de Barcelona Pirineus pel 2030. Ens ven aquest gran tema com una concessió quan simplement es obvi que si una part de l’Estat vol accedir a organitzar aquest event esportiu, seria normal rebre el suport de l’Estat, aquest es el punt de cinisme al qual hem arribat.

Crec que els últims 10 anys cap lema de cap manifestació ha estat per les Olimpiades de Barcelona Pirineus, i si per la independència, justament del que no es vol parlar mai. No podem esperar res de la Generalitat catalana i no hi ha dubte que la societat ha de reaccionar i prendre la iniciativa d’una vegada per totes per damunt de partits i els seus aparells de propaganda, que simplement volen allargar l’agonia per acabar oblidant el que es essencial i conservar aquell victimisme sense fre que ens caracteritza i que irrita per l’obediència en cada injusticia com a forma de fer.

LA PEDRA A LA SABATA

General

El ministre Abalos, va qualificar aquest atemptat perpetrat pel Tribunal de Comptes espanyol de pedra a la sabata en el camí del diàleg i la concòrdia que ens volen vendre, de fet no li faltava raó, però aquesta pedra és molt més grossa del que ens vol fer veure.

Hem vist imatges que fereixen la dignitat d’una societat amb el President de la Generalitat a la mateixa taula i fotos amb el monarca espanyol en diferents ocasions els últims dies i amb la indecència d’una incomoditat que hauria estat resolta simplement deixant la cadira buida. Avui veurem com el mateix President va a la reunió de Madrid amb Pedro Sanchez amb la cantarella de ser la prèvia a la Taula de diàleg i amb el discurs per activa i per passiva que els dos punts que porta en cartera son inviables i vetats per la Moncloa, desviant l’atenció cap un nou finançament, inversions i totes aquelles qüestions autonòmiques que fa tants anys que es remenen i que son propis d’una autonòmia com el que avui representa la nostra Generalitat sense matisos.

Per si fos poc, coincideix en data amb les fiances milionaries imposades a alts càrrecs del Govern Mas i Puigdemont totalment desorbitades per un Tribunal de la inquisició que es tant democràtic que no te tutel·la de ningú i resol els propis recursos de la Defensa ell mateix, alhora que avui dona un temps insignificant perquè la defensa pugui llegir les tones de documentació per poder apel·lar. Quantitats de 2 milions a Junqueras i Puigdemont per posar un exemple, i altres com Romeva, Mas, Mas Collell, Royo o fins hi tot a la delegada de França ja morta i que ara ho reclama a la filla per més escàndol.

Un despropòsit de grans proporcions que referma ben clarament la repressió espanyola sense aturador rere la cortina de fum que els nostres polítics avalen amb el seu protagonisme.

De fet, avui el President Aragonès si no fos un més com el President d’Extremadura o de d’Asturias reclamaria dues coses molt clares, exigir a l’Estat que compleixi amb el Consell d’Europa i aturar el Tribunal de Compte i la repressió contra l’independentisme immediatament. Si la resposta que ja la sabem es negativa, no hi ha res que parlar, ja que el col·laboracionisme amb el règim no es de rebut.

La pedra a la sabata, es l’Estat espanyol i normalment quan et notes la pedra t’atures i la treus abans de seguir caminant, donç això.

PROPER PAS

General

Escoltem reiteradament a Pedro Sanchez amb el seu no rotund al Referèndum i a l’autodeterminació. Alhora veta a Junqueras per la Taula de diàleg i dona plena confiança a un Tribunal tant sinistre com el de Comptes.

Davant això, i com ara diuen des del Govern i el seu gest tant anomenat de fals perdó, ara toca a l’independentisme donar un pas. Aquest crec que no hauria de ser la renúncia a l’objectiu democràtic validat pel poble, que en definitiva es el que esperen a Madrid i el que alguns líders catalans ja insinuen amb totes les disfresses possibles, sinó una imatge potent que tingués la virtud de ser un alenada d’optimisme per la societat catalana, una nova empenta a la unitat de l’independentisme tant desitjat i alhora temut per l’Estat i una visió internacional que torni a posar Catalunya a la carpeta damunt de la taula de les cancelleries.

Aquest, hauria de ser el viatge del Govern del 2017 a Waterloo per reunir-lo amb el seu conjunt i poder fer una roda de premsa conjunta que escenifiques un full de ruta compartit, una voluntat de culminar el procés i una unitat tant reclamada i visualitzada.

De fet esperar res de la Taula de diàleg amb els missatges que rebem, es utòpic i diria que impossible, per tant escoltar Junqueras que la seva prioritat es anar a Suïssa per veure Marta Rovira, no es un bon senyal en aquest sentit. Cal sentit d’Estat i no de partit de curta volada, i aquesta imatge, aquest missatge conjunt i aquest paradigma temut per l’Estat i esperat per la societat catalana es fonamental i aquest pas endavant tant esperat.

Tanmateix, les errades del passat i els aprenentatges ens porten a veure que funciona i que es una errada que porta un camí sense sortida, i la unitat com sabem es bàsica i ara podria ser possible i per tant seria imperdonable seguir insistint amb el camí autonòmics de la baralla partidista i no mirar l’objecti pendent es perdre tota la credibilitat, si es que encara en queda.

EUROPA HA DE PARLAR

General

La cortina de fum dels indults no pot fer creure a Europa que Espanya no es Turquia, i si mira els milers de repressaliats i la persecució del Tribunal de Comptes totalment injustificable amb un règim democràtic. Com diu Antich l’efecte bola de neu.

Mas-Colell i l’efecte bola de neu

José Antich

Fa dies que la premsa internacional parla i parla d’Espanya, la repressió policial i judicial contra l’independentisme català, els indults concedits als nou presos polítics —que no son cap altra cosa que la confirmació de l’anomalia catalana que va posar de manifest la setmana passada el Consell d’Europa— i la situació anòmala i estranya del professor Andreu Mas-Colell com a icona de fama mundial de la inconsistent persecució econòmica que té anunciada el Tribunal de Comptes espanyol a partir del proper 29 de juny en una nova onada repressiva.

Qui va ser conseller d’Economia de la Generalitat ha rebut aquesta setmana el suport de 33 premis Nobel d’Economia, al costat d’altres economistes destacats; també de l’Associació Econòmica Europa. En síntesi, el que persegueix el Tribunal de Comptes, un organisme desacreditat per endogàmic i polititzat, és la mort civil d’una trentena de persones a partir d’exigir-los una fiança milionària per l’acció exterior de la Generalitat entre els anys 2011 i 2017. La fiança l’haurien de dipositar a partir de béns embargats, els diners que posseeixin en comptes corrents o, fins i tot, les nòmines laborals i, en tot cas, quan es tanqués el cas, si el dictamen els donés la raó, la recuperarien.

És obvi que el que ha fet el Tribunal de Comptes és un gran nyap i una persecució. La pròpia anàlisi de l’acció exterior de la Generalitat a partir de l’any 2011 és del tot sorprenent, ja que aquell govern d’Artur Mas ho feia amb el suport parlamentari del Partit Popular. A partir del 2013 el PP ja no estava en l’equació parlamentària i l’acord era CiU-ERC. No va ser fins al gener del 2016 que es va conformar un govern nítidament independentista a Catalunya i Mas-Colell ja no era conseller.

Un diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes com el Frankfurter Allgemeine informava avui els seus lectors de la persecució que pateix l’exconseller. En destaquen el vessant acadèmic com a professor per les Universitats Harvard i de Berkley, i el situen com un model a seguir per tots els científics a l’exterior. El fet que pugui perdre “no només la seva fortuna, sinó també la seva casa i la pensió” és motiu d’estupor per al rotatiu.

La grollera actuació del Tribunal de Comptes és una més del nivell d’acarnissament amb l’independentisme. La situació de Mas-Colell ha servit per atraure el focus internacional i per desacreditar una mica més les institucions de l’Estat espanyol. Hi ha una espècie de fenomen bola de neu amb el descrèdit d’Espanya: la comparació amb Turquia del Consell d’Europa ha fet mal i ha obert de nou el debat sobre si es pot esperar alguna mena d’acció per part de la Comissió Europea.

LLIBERTAT CONDICIONADA

General

Un dia alegre individualment per ells i les seves famílies, una condemna injusta que no hauria d’haver passat mai en una societat i un Estat democràtic i normal. Dit això un cop al carrer la rendició també ha de ser questionada per la societat catalana i com diu en Bernat Dedéu no es pot deixar passar, ens hi jugavem massa.

La rendició
Bernat Dedéu

Una de les coses que de sempre he envejat als nostres enemics és la seva descarnada mala llet i Pedro Sánchez va tenir-ne molta anunciant els indults al Liceu. A banda d’ésser el nostre primer equipament cultural públic, el coliseu de la Rambla és un dels centres erògens de la catalanor, sigui perquè allò que queda de les seves elits s’hi reuneix per escoltar òpera (encara que la majoria dels seus prohoms no en tingui la més reputa idea) o car a la seva platea també hi ha esclatat alguna de les bullangues més sonades de la nostra història pàtria. També em va encantar que el presidente cités Martí i Pol i fes honor a la tradició espanyola d’esmentar un dels nostres poetes mentre ens carda pel sac: de la Transició a l’olimpisme, Espriu sempre encapçalava el rànquing de la rapsòdia. Ara pinten temps de Martí i Pol i Joan Margarit, que són igual de mortuoris, però més cursis.

Per molt que tothom faci veure que està content a mitges, les elits espanyoles i l’independentisme català tenen ara per ara els mateixos interessos. Sánchez sap que indulta els protagonistes d’un moviment polític fallit que només s’aguantava en el martirologi dels seus captius (inhabilitats). En les properes setmanes els ex-presos tindran els seus banys de masses particulars i la televisió pública catalana gaudirà de valent explotant el xantatge emocional del seu pas per la presó, documentant fil per randa el seu retorn a casa, i fins i tot pot ser que Jordi Cuixart acabi presentant un programa sobre ceràmica o meditació a La Nostra. Però el temps anirà passant, i a l’agost ja tindrem tot déu vacunat i sense mascareta, amb la qual cosa la mitologia de la presó minvarà a dia que passi i, Sánchez ho sap, tant PP com Vox fracassaran en el seu intent d’inflamar Espanya amb el tema català.

Ara es veurà fins a quin punt aquests anys de presó seran l’únic as a la màniga dels protagonistes dels fets del 2017, qui, davant de qualsevol recordatori dels seus objectius i gravíssims incompliments pel que fa les lleis aprovades al Parlament de Catalunya aquell mateix any, tots respondran a l’uníson que sí, que tot el que vulguis, però que mentre tu els criticaves des del sofà o fotent-te un gintònic, ells estaven a la garjola. En el fons, insisteixo, aquesta reductio ad carcerem amb què el processisme pretén blindar la rendició dels seus líders és compartida per tot déu: fins i tot els espanyols més ardits saben (i admeten en sordina) que a Catalunya no hi hagué cap procés sediciós i que l’escarment als polítics catalans ha estat un pam-pam al culet perquè no hi tornin mai més; i els presos la reivindiquen igualment, perquè sense la reprimenda, totes les seves mentides quedarien al descobert.

Però de la mateixa manera que l’1-O va desbordar el marc tradicional dels pactes soterrats entre el sobiranisme i les elits espanyoles, aquest nou temps que esperem també deixarà les coses més clares. Per molt que els nostres polítics vulguin tornar al 2006 i facin totes les taules de negociació imaginables per encastar-nos al passat, i per molt que els presos vulguin fer pornografia emocional amb el seu pas per la presó, el fet que l’1-O palesés que la independència de Catalunya no només és possible sinó que fou aturada per les elits independentistes, i no pas per la policia espanyola, no serà tan fàcil de prostituir. Hi ajudarà que el referèndum tingui moltes causes judicials pendents, però sobretot, i aquesta és la clau que decidirà el futur polític dels propers lustres, que l’1-O la ciutadania no va votar per negociar ni pressionar l’Estat, sinó per exercir el seu lliure albir.

Prostituir la repressió i el dolor (que sempre he condemnat com a injusta) resulta molt més fàcil que traficar amb els desigs de llibertat de la gent, i és per això que el pactisme del règim del 2021 acabarà naufragant per molta èpica de garjola i tremp liceista amb què el vulguis pintar. Perquè ara que els presos seran lliures també serà un temps per a passar-hi comptes i, tot i els intents del processisme i els seus mitjans de propaganda, la ciutadania no és imbècil, té memòria i prou valentia com per mirar-los als ulls, recordar-los la rendició, i maleir tot el temps que ens han fet perdre. Ho diu un poeta que mai no serà citat pels cursis nacionals, el meu mestre Bauçà: “El pitjor de néixer en el si d’una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo”. El temps perdut no podrà tornar, però intentarem que els rendits, si més no, passin una mica de vergonya.

Torneu a casa, descanseu i abraceu la família, perquè després us espera la presó del carrer i la vergonya de recordar-vos la rendició en els ulls desvetllats de qui us gosi mirar sense por. Aquest serà un mirall que no podreu evitar. Prepareu-vos.

INDULTS A MIDA

General

Avui el Consell de Ministres ha signat els indults, individuals per cada pres i amb una sèrie de condicionants que delaten que efectivament no ens trobem amb un Estat normal i democràtic de la Unió Europea.

Aquests indults, volen dir que no s’esborren els delictes, però en el cas dels nostres presos la inhabilitació per càrrec públic continua intacta, i apart s’afegeix la figura del reversible, es a dir que el Tribunal Suprem te el seu alè rere el clatell dels indultats, i que qualsevol pas en fals pot ràpidament acabar entre barrots altre cop.

De fet la violació dels seus drets fonamentals, com la llibertat d’expressió i de reunió continuarà vigent fora de la presó, i això dona idea del que vol dir la paraula concordia per l’Estat espanyol, una violació constant i sense pudor dels drets de la societat sense importar les resolucions que venen d’Europa i les que esperen que vindran encara amb més força. Una dictadura te aquestes coses, s’atorga el perdó però segueix la condemna anul·lant uns drets que qualsevol ciutadà ha de portar incorporats.

La veritat es que aquests drets ja van ser anorreats amb el judici farsa dels mateixos, i ho estan constantment aquests darrers 3 anys i mig, amb molts exemples de com es pot utilitzar la justicia i la força policial sense fre contra la població indefensa en qualsevol sentit.

Poden intentar blanquejar les seves actuacions i la seva manera de ser, però el fons segueix sent el mateix i donar una mica d’aire per no escanyar tant fort no vol dir normalitat, i molt menys democràcia i drets garantits de la ciutadania. Aquesta Espanya rància dels Rajoy, Sanchez o el Borbó no canviarà, i això ens hauria de fer veure que nomes nosaltres podem canviar, i acabar allò que legitimament vam defensar, votar i reclamar.

Uns indults a mida que serviran per ells mateixos i les seves famílies i que evidentment son una alegria en aquest sentit, però que no confonguin a ningú que no son el començament de cap nova etapa, ni de cap nou horitzó de roses i projectes conjunt que deixin enrere el passat.

El passat es l’Estat espanyol i això tard o d’hora ha de veure la seva materialització efectiva sense matisos, ni enganys.

LLUMS I OMBRES

General

Avui veiem com el Consell d’Europa equiparà Espanya i Turquia pel seu nul nivell democràtic i això obre la porta a les resolucions que anirem veient provinents d’Europa. Per altra banda el Teatre del President espanyol avui i el seu cinisme, sumat a les tristes declaracions de Junqueras posen la part fosca del dia.

Efectivament, des d’Europa veiem com es denuncia l’actuació espanyola amb els polítics independentistes i els exiliats i s’equiparà a altres denuncies com les violacions a la minoria kurda a Turquia davant els brams dels representants espanyols defensant l’actuació de l’Estat amb tuf a feixisme que Europa ja ha vist cada cop amb més sorpresa i preocupació. Una denúncia per cert que no es vinculant però que dona idea de les sentències que vindran dels Tribunals per la seva repressió.

En aquest dia l’operació blanqueig del feixisme del Govern espanyol ha passat pel Liceu amb el President espanyol visitant la colònia catalana i oferint la concordia i el perdó per una nova etapa, saben que simplement es un pacte per darrera com ja ha sortit publicat als mitjans amb Esquerra per alliberar els presos a canvi de renunciar a l’objectiu del poble que no es altra que la independència. Alhora la figura de Junqueras ha ajudat amb la seva carta renunciant a la unilateralitat amb totes les lletres, encara que alguns ens vulguin prendre per estúpids i fer veure que no diu el que diu. Ho ha reblat dient que es una victòria de l’independentisme els seus alliberaments, una vergonya de declaracions quan sap perfectament que això no es absolutament cap victòria, simplement una operació d’Estat amb la seva col·laboració per continuar amb la repressió més descarnada com estem veient els últims dies.

Una vergonya amb majúscules que ara pot seguir si alguns dels alliberats volen continuar els dictats del poder sense demanar perdó a la ciutadania i explicar moltes coses que han quedat a l’aire per finalment quedar apartats del mateix. No tant sols no veurem això, sinò que alguns encara voldran agafar lideratges que ja no els corresponen.

Cada cop és més clar que el momentum vindrà d’Europa i la societat catalana no pot tornar a caure en l’errada de deixar-ho en mans dels seus partits, ha de prendre la iniciativa i aquest cop sense fissures.

EL TEATRE DELS INDULTS

General

El proper dilluns Pedro Sanchez farà un acte al Liceu diuen per la societat civil, encara no se saben els convidats explicant un projecte de futur per tota Espanya, i on els indults seran una peça més a vendre dins aquesta estratègia.

Realment, com hem dit, el relat sempre és molt important, i el Govern espanyol recollint suports aquí i allà, hem vist la CEOE, el Cercle d’Economia o fins hi tot l’Esglèsia Catalana hi donen suport, i entenc molts cops des del punt de vista de patiment de les famílies i el gest per deslligar la situació. No seria el cas de Pedro Sanchez, el seu Govern i Espanya en general. Aquestes indults simplement son una pantalla per suavitzar les resolucions que vindràn d’Europa, però que com diuen les organitzacions humanitaries, desprès de 4 anys de presó i el judici farsa que els hi va portar, això no deixa en res les violacions dels drets humans comeses.

De totes maneres, el títol de la Conferència al Liceu, ho deixa molt clar, esborrar el passat i un futur comú on ja sabem el paper que Catalunya ocuparà, es a dir el cornut i pagar el beure i deixar gravat al cervell que no es possible la independència. Tot això entenc que des de la lògica espanyola te sentit, però el problema es quan els nostres partits i Govern son col·laboradors actius d’aquesta estratègia, i això es un insult per la ciutadania.

La repressió continua i seguirà com veiem judicial o econòmica, i utilitzar els indults com un perdó als presos i una cortina de fum per tapar aquestes injusticies continues hauria de rebre el més ampli rebuig. Per altra banda aquesta treva gratuita que pretenen amb una Taula de diàleg per dos anys, ja ens diuen que no es parlarà ni d’autodeterminació, ni d’ammistia, però en canvi i per boca del President Aragonés insisteix que l’acord que s’arribi serà votat per la ciutadania, un nou frau sense sentit.

Realment la ciutadania ja ha dit el que vol, ha votat i la pregunta del referèndum era molt clar, independència si o no, i va guanyar el si. Una votació sobre qualsevol acord autonòmic que es l’únic que poden aspirar no crec interessi el moviment independentista i el món tampoc l’entendria de cap manera.

El teatre dels indults ha de ser denunciat i advertir d’aquest perill que els nostres ens volen vendre amb tota la intenció pels seus propis interessos.