ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

COMÈDIA FINS L’ÚLTIM DIA

General

Darrer dia de campanya, i el dia que Pablo Hasel segurament serà detingut per portar-lo a la presó a complir una condemna que vulnera la seva llibertat d’expressió i que segurament farà feliç a Borrell. Un dia on ja vam veure a l’últim debat com s’exhibeix el contracte per no pactar amb el PSC com un trofeu quan es el contracte de la vergonya dels nostres partits que han perdut la dignitat, i veure com diu Jordi Galves en el seu escrit, com la resta la comèdia de demanar a Illa posar la mascareta per la seva negativa a fer el test covid i davant la negativa seguir al debat com si tal cosa.

El que deia, comèdia fins l’últim dia.

Haurien d’haver marxat
Jordi Galves

És llàstima que l’exigència fos només retòrica. Ahir, durant el debat en llengua espanyola a La Sexta, alguns caps de llista no només van criticar el sinistre Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE) que rebutja fer-se una PCR. Que no vol. Alguns polítics van precipitar-se, de sobte, i van anar una mica més enllà del que hi estan acostumats i van exigir al temerari que marxés o que, almenys, es posés la mascareta o careta o màscara o com li vulguin dir. Molts analistes especulen amb la possibilitat que tingui la Covid. Alguns vam imaginar que veuríem, per fi, un gest de coratge. Durant pocs segons hi va haver el càlcul del pànic, vam poder veure-li les costures a la comedieta de la política, els decorats del revés, vam descobrir els autèntics rostres de tots els polítics, sense màscares ni caretes, allà fent càlculs del que podien treure de la inesperada situació. D’aquella confrontació legítima. Va quedar clar que l’exministre sinistre no pot fer-se la PCR per una raó molt lletja i molt inconfessable —si fes un viatge en avió, per exemple, hi estaria legalment obligat—, una raó que el porta a tibar la corda al màxim, una raó que el duu a l’exhibició d’un cinisme granític, de les dimensions geològiques de la Roca del Vallès. Salvador Illa-Isla és un espavilat que pretén que ens empassem les absurdes excuses per no fer-se la prova del virus, de la mateixa manera que un dia es manifesta del bracet de la ultradreta de Vox-Mocs, de l’espanyolisme més ranci, i l’endemà vol arribar a acords amb els independentistes, només per acumular poder i més poder. Perquè ell va al poder, a manar, a gastar i gastar, a malbaratar els diners de tothom com va fer amb aquests jutjats que els cursis anomenen Ciutat de la Justícia de Barcelona. Jo crec que si hagués exhibit el Cavall Bernat, del faristol estant, davant de tothom, no hauria provocat una situació més impúdica. I davant de certs comportaments, la dignitat dels nostres representants polítics exigia marxar de pet. Deixar allà Salvador Illa-Isla (PSC-PSOE) fent-la petar amb el de Vox-Mocs i Jéssica Albiach que està molt dolguda perquè li diuen colona. Quan, de fet, és una delatora.

Haurien d’haver marxat. Oye tú, Farreras, esto, que nosotros empezamos a pasar. Amb el correctíssim castellà que gasta Josep Sazatornil a La escopeta nacional. Ha estat una ocasió perduda, especialment per als polítics independentistes que, en horari de feina, van ser vistos al casament de la filla de José Crehueras Margenat, el de Planeta i La Sexta i La Razón. Un casament en què els nuvis van executar delicats exercicis corporals mentre cantaven enfervorits l’himne Soy el novio de la muerte. Per demostrar que al feixisme se’l combat, i perquè quedés clar que ja n’hi ha prou de barbàrie fatxa. Per molt que el vell José Manuel Lara fos capità de la Legió i que entrà a Barcelona el 1939 perquè volia fer amics catalans i abraçar-se fraternalment amb els indígenes. Si haguessin marxat no hauríem hagut de suportar la gran mentida, segons la qual, els castellanoparlants de Catalunya són una majoria maltractada i perseguida, que rep tota mena d’agressions. Mentre els independentistes vivim la millor de les vides possibles, perquè som rics i privilegiats. Amb la gent que ens difama, de què voleu parlar?

SITUACIONS ESPERPÈNTIQUES

General

Aquestes últimes hores de campanya hem viscut dos situacions estranyes en una campanya estranya i que donen idea de la situació en que ens trobem, i sobretot de la motxil·la que arrosseguem des dels últims anys.

La primera situació es la negativa del candidat socialista Salvador Illa a fer-se la prova d’antigens pertinent abans del Debat de TV3 i que si van fer la resta de candidats com marca el protocol i la segona la sortida a la llum d’un document signat per les forces independentistes per part d’una plataforma ciutadana on es comprometen a no pactar amb els socialistes en cap circumstància.

Realment, la primera situació es una relliscada d’aquelles que nomes poden passar a l’Estat espanyol i coneixent el tarannà de les el·lits polítiques que el composen. De fet el candidat com exministre de Sanitat i per respecte a la resta de la ciutadania que ha patit la seva nefasta gestió i seguint els protocols establerts no te cap excusa per no fer la prova. No fer-ho dona idea de tot tipus d’especulacions, com que ja ha passat per davant com han fet molts altres en aquest Estat de pandereta i ha tingut la seva vacuna. De fet la prova que havia de fer no el descobriria si fos el cas i entenc que per la seva feina fins ara ho hauria de saber abans de no provocar aquesta tormenta. La seva imatge ja prou trista i prepotent com sempre ha quedat més tacada per l’ombra de la corrupció en aquest cas per les vacunes, i ja se sap que en el País on la corrupció es el pa de cada dia, no costa gaire de creure. Les explicacions de la sucursal del PSOE també han estat ridícules i inconcretes per un afer tant seriós. Suposo que aquest comportament per damunt del bé i del mal deu formar part de l’anomenat efecte Illa.

Per altra banda el document signat dels partits per no pactar amb el PSC, es clarificador de la desconfiança guanyada a pes de la ciutadania amb els seus partits, que han de validar amb signatura temes que haurien de ser obvietats, com que en un context de camí interromput i votat cap a la República independent cap partit s’hauria de plantejar cap acord amb un partit de la repressió i el 155 com en aquest cas el PSOE. De fet el comportament dels partits els últims 3 anys, amb pactes i suport a Madrid per part d’Esquerra i pacte a la Diputació de Barcelona per part de Junts per exemple donen idea el perquè de la desconfiança total de la societat catalana.

Situacions esperpèntiques.

CONCLUSIONS

General

Ahir reconec que no vaig veure ni de bon tros tot el debat dels candidats, però l’estona que vaig poder veure i aguantar, ja que el nivell no era el més idoni, va permetre treure conclusions bastant clares.

En primer lloc destacar Alejandro Fernandez per part dels Populars, que crec va tirar d’ofici i va mostra un bon nivell barrejant la fina irònia i la critica davant el feixisme recalcitrant de VOX. De fet hi havia dues maneres de gestionar una presència esperpèntica com aquesta i que el sistema espanyol permet. Una hauria estat un acord de la resta de forces per no contestar mai res al candidat de VOX i per tant un cordó sanitari. Com vam veure que això no va ser així, davant les afirmacions de tancar l’Autonomia catalana i les seves institucions entre d’altres perles, el candidat popular va subratllar que no es pot ser diputat i alhora tancar el Parlament i ho va menstenir amb la referència als càrrecs amb altres parlaments autonòmics aconseguits per la formació feixista i que sembla han oblidat aquesta promesa. No hi ha dubte que va ser la millor manera de ridiculitzar un candidat paranoic i amb un populisme que ratllava la bogeria.

Pel que fa als altres candidats, cadascú va fer el seu paper i sobretot van criticar temes des de fora, quan els mateixos tenien responsabilitat de Govern en aquells assumptes, malauradament un fet ja massa comú i que suposo apel·la l’amnesia de la població en general.

Per la part independentista, vaig veure una candidata de la CUP bastant fluixa amb la seva fluidesa verbal, i tant Esquera com Junts donant a entendre que el seu odi en les formacions ha portat al Govern que hem vist aquesta darrera legislatura i que si es repeteix nomes seria per les quotes de poder, però no per un objectiu comú i compartit amb un clima de confiança màxima.
Un element aquest que obligaria una reflexió de l’electorat independentista que hauria de parar compte a un possible Tripartit, res descartable i nociu per les nostres aspiracions, però també per una entesa de les formacions independentistes que haurien de compartir l’objectiu cap a la República com a prioritat deixant les dinamiques de partit a un calaix, però que veiem com les el·lits dels dos partits van en direcció contraria i per tant caldria segurament donar força a la formació que pregona la reactivació de la independència com objectiu, per damunt d’aquells que amb el diàleg i la major suma de votants sembla volen endarrerir sense data un procés que ha de culminar.

Es un dada que cal pensar i que dins de totes les limitacions i amb una mirada global en el context on ens trobem cal construir aquest Junts Pel Sí, en aquest cas des del vot del poble ja que malauradament els partits no ho tornaran a fer.

TREBALLAR I SUMAR

General

Això ens diu Esquerra sobre la DUI i la seva utilitat. Estariem dacord, el problema bé quan veiem com aquest i la resta de partits independentistes han fet ben poc en aquesta direcció, i veiem com per l’altre costat si que apliquen aquest concepte.

El sistema creat, en aquest cas a l’Estat espanyol i com tots els sistemes del món es protegeix sempre, i veiem com després de l’operació d’Estat fallida el 21 de desembre del 2017 amb Ciudadanos, ara toca Illa i el PSOE com a pal de paller de la tornada a l’ordre del sistema espanyol i deixant en l’oblit els últims 10 anys on la ciutadania lliurement ha expressat la seva voluntat i ha estat apaivagada amb la violència i la repressió.

De fet les intencions dels nostres partits ja les veiem quan desaprofiten regals com el que vam rebre de Moscu com aquell que sent ploure. Per l’altra costat l’anomenada esquerra progre, que no deixa de ser una pota més de l’Estat per apuntalar el sistema establert. En aquest cas Podemos i a Barcelona amb la figura de Colau pujada als altars per la seva campanya anti desnonament i ara veient el seu vertader jo com a col·laboradora del Règim del 78 esborrant pintades com la que reclamava llibertat per Pablo Hasel o despenjant cartells electorals d’altres partits en benefici propi com hem vist a les xarxes repetidament. Ells si que sumen però no en la nostra direcció.

Ahir veiem el final de dues sèries que son un exemple de com funciona aquest sistema corrupte, com son Altsasu i El Col·lapse. A la primera veiem com la Justícia i les forces de l’ordre poden trepitjar impunement els drets de la ciutadania sense possible resposta i son un advertiment de la presó que ens hem creat sense voler-ho, però on finalment hem caigut al parany. A la segona veiem com aquest mateix sistema no dona veu, ni cedirà en cap cas per parts de la societat que puguin qüestionar els objectius del mateix, i alhora tot i saben que es cert, per darrera buscarà sortides precisament per la cúpula dominant deixant a la seva sort la resta de la població.

Son una bona mostra, especialment la segona de com es manipula una societat i com la societat ha quedat convertida en res, víctima del monstre que ha creat i que ara ja no pot controlar.

NO ES NORMAL

General

En un Estat democràtic normal, una de les 23 democràcies formals que recull un llistat que ens ensenya la ministra espanyola, no seria normal segons quines coses, i ens fa veure que evidentment aquesta dada o es falsa o es una simple cortina de fum per tapar les mancances d’un sistema que s’apropa més a qualsevol Dictadura que a un règim democràtic.

Primer va ser el Primer Ministre belga que posava al mateix sac Hongria, Polònia i Espanya, segurament es deixava Turquia si fos més extens, i criticava la doble vara de medir d’una Unió Europea que no pot critica segons quins estats i mirar a un altra banda quan es tracta de l’Estat espanyol, el cas català ha fet que totes les misèries del sistema espanyol sortissin a la llum i la propaganda del règim no ho pot aturar. Ara va ser amb la visita de Borrell a Rússia per renyar pel cas Navalni, i on es va trobar amb la resposta del Ministre d’exteriors rus posant sobre la taula els presos polítics catalans, la negació a fer cas de les resolucions de l’ONU i les seves peticions de llibertat i els diferents tribunals europeus que han posat en qüestió el nul respecte als drets dels ciutadans per part dels tribunals espanyols, i Borrell que evidentment l’hem vist de bracet amb el feixisme espanyol en manifestacions i negacionista dels drets democràtics de la societat catalana va marxar amb la cua entre cames com no podia ser d’altra manera, amb personatges tant miserables com aquest que donen idea del nivell de la Unió i a qui dona responsabilitats.

Aquest cap de setmana ho hem vist amb diferents poblacions catalanes on el Feixisme en forma de VOX ha volgut fer diversos actes i provocacions impunement i com la reacció contrària de la ciutadania ha estat apaivagada per la violència policial dels Mossos que no protegien la societat d’aquesta xacra que hauria de ser fora de qualsevol democràcia, sinò que protegien precisament el feixisme d’ella un cop més, donant idea del sistema corrupte i d’una policia al servei del règim establert i no de la democràcia plena, això en bona part es responsabilitat nostra i es inadamissible en qualsevol Estat normal.

Veure les imatges dels Mossos, funcionaris que com es normal son mantinguts amb els diners de tota la ciutadania servien per protegir aquests miserables i per anar contra la mateixa població, i això no es digne d’estar entre els 23 com diu la ministra ni estar considerat cap democràcia perque senzillament ni a la dreta ni a l’esquerra no han estat capaços de criticar, vers al contrari.

En definitiva, no es normal.

LA CAMPANYA GRIS I EL LLIRI A LA MÀ

General

Aquesta campanya catalana com veiem segueix endavant tot hi que molts experts han demanat que els afectats per la Covid no vagin a votar presèncialment pel perill que això suposa amb els membres de les meses que com hem vist han batut el record d’al·legacions per no assistir i que pot portar molts problemes pel desenvolupament normal dels comicis.

Uns comicis on sembla que el que actua amb més intel·ligència es l’Estat espanyol que va imposar la data que més li va venir bé, deixant en un no res el decret d’ajornament de la Generalitat, cosa que dona entendre el nul poder de les institucions catalanes, que ha promocionat el vot per correu fàcilment manipulable i que ara fa cas omís per portar als infectats a votar i davant l’allau de peticions per no ser a les meses, ja promociona el voluntariat per ser-hi, una nova greu irregularitat que podria alterar els resultats. Tot amanit amb unes enquestes del CIS, que per si no n’hi havia prou amb una, excepcionalment en fan una a mitja campanya que gairebé fa que Illa aconsegueixi més diputats que cadires hi ha al Parlament i on l’independentisme segueix baixant a nivells de fa molt de temps sense cap rubor.

Mentrestant els nostres partits segueixen el joc, i cauen de quatre potes amb aquesta jugada estratègica de l’Estat per aconseguir el que no van aconseguir fa 3 anys amb Ciudadanos i culminar d’aquesta manera la destrucció del procés.

Escoltem Junqueras com ens diu que no vol una DUI per uns segons o Laura Borràs com ens diu que activaran la DUI quan es pugui controlar el territori. Alhora es parla de la corrupció de la candidata de Junts com si tal cosa. De fet el líder republicà oblida potser que ell era el Vicepresident d’aquell Govern i el seu partit formava part del Govern que va fer durar uns segons la DUI, i per tant en te una bona part de responsabilitat que ara amb cinisme no es pot espolsar. Pel que fa Borràs, es evident que el control del territori es bàsic, no ho van pensar fa 3 anys, i com ho pensa fer ara, son preguntes que hauria de respondre. Per últim en el cas de la corrupció, es el cas flagrant del lliri a la mà de les nostres forces quan compren el relat espanyol i valident completament la justícia espanyola, que alhora desprès deslegitimen en molts altres casos, o una cosa o un altra. Es més quan Junqueras va ser escollit Eurodiputat també era imputat i condemnat i no veig que ningú ho questioni.

Misèria política i una operació d’Estat que ningú podrà dir que no es veu venir, i en bona part per culpa nostra.

OBLIT COM A RECEPTA

General

l’Estat espanyol sembla que insisteix en passar full a Catalunya, esborrar aquest últims 10 anys, presentar-los com un forat negre en el temps i tornar a relligar la política per anar un altre cop a la casella de sortida com si res hagués passat.

Es d’un cinisme que fa fredat, i encara més greu pels nostres partits que segueixen validant aquesta manera de fer actuant i confirmant que com si res hagués passat, es pot seguir amb els nostres Diputats a Madrid, es poden donar suport a investidures i pressupostos o espanyols, o governar Diputacions com la de Barcelona posem el cas. Flac favor ens fan i s’ha de denúnciar amb tota la força que siguem capaços.

Si escoltem les paraules del candidat del PSOE, Salvador Illa nomes parla de passar pàgina com si res i s’atreveix a dir que no ens preguntarà que hem fet els últims darrers 10 anys, com si des d’un pedestal estant ens pugues jutjar pel que hem fet o no i tinguessim la obligació de gaudir de la seva validació per fer-ho, francament venin d’algú que s’ha manifestat al costat del feixisme i que no respecta les normes bàsiques de qualsevol democràcia, com es el vot i la mateixa societat i els seus anhels en el centre de tot. Ahir la Ministra Calvo ens donava per acabada la temptativa de l’independentisme també amb la potestat d’esborrar els anys, la societat i tota la repressió i violència d’un Estat dictatorial com el seu. De fet les paraules del Primer Ministre Belga equiparant Polònia, Hongria i Espanya en el mateix sac pel que fa a la vulneració de drets es un nou pas per dir les coses pel seu nom.

Un Estat com aquest te la barra desprès de com s’ha comportat, imposar esborrar la història, i les reclamacions democràtiques legitimes de la societat catalana en aquest cas, primer amb la recepta de la violència, i ara per la via del relat i ara segrestant una societat sense veu ni vot aparent. En definitiva com qualsevol Dictadura de manual.

Com deia, el més trist es que encara no veiem que els nostres representants amb les seves actuacions segueixen validant el sistema trampós estatal, cosa que dona ales als que pretenen que la nostra memòria quedi en un no res en benefici dels de sempre.

LA TAULA DE LA VERGONYA

General

Aquesta campanya catalana crec que es de molt baixa intensitat, tant per l’efecte de la pandèmia com pel desencís de molts votants amb els seus partits que provocarà abstenció o votar amb la pinça al nas que es el pitjor que pot passar en un sistema democràtic.

Ahir vam veure un capítol més de la mateixa quan Esquerra va presentar la proposició al Congreso de Madrid per reactivar la Taula de diàleg un cop el nou Govern català es posi en marxa, aquesta va ser aprovada pel suport de PSOE i Podemos la divisió independentista amb Junts i CUP amb abstenció i mostrant la seva disconformitat amb una Taula inútil i electoralista.

Fets com aquests encara fan més trista la campanya, una Taula que va ser condició dels repúblicans per donar suport a l’investidura del Govern espanyol i que en realitat nomes s’ha reunit un cop per fer la fotografia de la mateixa i ara fa més d’un any que no ho ha fet. Per altra banda una taula on a pesar de la insistència des dels partits espanyol ja s’ha dit per activa i per passiva que no es parlarà del dret a l’autodeterminació i tampoc de l’ammnistia, es a dir una cortina de fum per justificar aquests suports que evidentment no son cap solució pel país.

De fet el primer ministre de Bèlgica va posar les cose al seu lloc quan va comparar per primera vegada Espanya amb Hongria i Polònia donant a entendre que s’hauria d’exigir respectessin els valors europeus i l’Estat de dret. Es simplement això donar llum a la realitat del que representa i exerceix l’Estat, on no hi cap cap Taula per resoldre el problema de Catalunya, ja que la seva solució ja l’han aplicada, la violència, la repressió i la retallada de drets tants individuals com col·lectius. Aquesta es la recepta que un Estat tant poc democràtic com l’espanyol ha posat en pràctica i s’ha de dir alt i clar.

Una Taula com la que proposa Esquerra nomes podria ser útil amb un Estat democràtic i receptiu per resoldre els problemes de la ciutadania, i evidentment no es el cas. Per tant un nou gest electoral que provoca vergonya aliena i dona entendre quina mena de partits tenim i quins son els seus objectius reals.

La conseqüència es el cansament de la societat catalana en forma d’abstenció o pinça al nas en un futur incert i marcat per la mediocritat i interés dels nostres partits que segueixen volen enganyar a la gent per seguir en la seva zona de comfort.

ENEMICS A CASA

General

Aquest concepte l’utilitzo per fer veure que no ens podem fer trampes al solitari ni amb la llengua ni amb els partidaris de la República, i això de moment veig que alguns ho obvien sense saber on volen arribar.

El debat de TVE Catalunya amb els candidats al Parlament de Catalunya i l’assetjament del presentador als candidats per utilitzar el castellà, una norma del programa, es com ja s’ha qualificat de supremacisme lingüístic i un reflex si es que calia del que l’Estat vol fer amb la nostra llengua. En primer lloc un debat al Parlament de Catalunya per tot l’Estat espanyol crec que no genera massa interés com va quedar demostrat amb les audiències, el mateix que si TV3 fes un debat amb els candidats per unes eleccions al Parlament d’Extremadura posat el cas. A damunt i saben que el gran percentatge d’espectadors seran catalans, es vol obligar a desnaturalitzar els candidats utilitzant una llengua que no es la seva propia. Per sort alguns partits com Esquerra, Junts, CUP o PdCat no van seguir aquestes directrius i senzillament es van plantar. Els partits filial espanyol evidentment van utilitzar la llengua castellana com molts ho fan sempre amb un comportament monolingue constant. De fet i com he dit sempre quan els nostres partits ens parlaven d’una Constitució per la República on el castellà seria oficial conjuntament amb el català i tots compraven aquest model deien per respectar la realitat del carrer ens estaven fent un flac favor i una mentalitat colonial que simplement ens posa l’enemic de la llengua a casa.

El mateix podríem dir quan el darrer CEO ens diu que un 49,5% de votants Esquerra no votarien a favor de la independència en un Referèndum, ells això li diuen aixamplar la base de la independència, i es un altre flac favor que ens fan, es aixamplar la base de votants d’un partit, però no l’objectiu de la República que es molt diferent i malauradament sembla que alguns no saben distingir entre una cosa i una altra, i de fet posar els contraris dins de casa alhora de la veritat es un autoengany que no serveix de res.

Son conceptes que ens donen a veure que molts cops els principals enemics dels nostres objectius som nosaltres mateixos, que comprem els relats de l’altra banda i amb un bonisme incomprensible que cap Estat utilitzaria, ja que no es viable ni digne.

ELS ENEMICS A CASA

General

Aquest concepte l’utilitzo per fer veure que no ens podem fer trampes al solitari ni amb la llengua ni amb els partidaris de la República, i això de moment veig que alguns ho obvien sense saber on volen arribar.

El debat de TVE Catalunya amb els candidats al Parlament de Catalunya i l’assetjament del presentador als candidats per utilitzar el castellà, una norma del programa, es com ja s’ha qualificat de supremacisme lingüístic i un reflex si es que calia del que l’Estat vol fer amb la nostra llengua. En primer lloc un debat al Parlament de Catalunya per tot l’Estat espanyol crec que no genera massa interés com va quedar demostrat amb les audiències, el mateix que si TV3 fes un debat amb els candidats per unes eleccions al Parlament d’Extremadura posat el cas. A damunt i saben que el gran percentatge d’espectadors seran catalans, es vol obligar a desnaturalitzar els candidats utilitzant una llengua que no es la seva propia. Per sort alguns partits com Esquerra, Junts, CUP o PdCat no van seguir aquestes directrius i senzillament es van plantar. Els partits filial espanyol evidentment van utilitzar la llengua castellana com molts ho fan sempre amb un comportament monolingue constant. De fet i com he dit sempre quan els nostres partits ens parlaven d’una Constitució per la República on el castellà seria oficial conjuntament amb el català i tots compraven aquest model deien per respectar la realitat del carrer ens estaven fent un flac favor i una mentalitat colonial que simplement ens posa l’enemic de la llengua a casa.

El mateix podríem dir quan el darrer CEO ens diu que un 49,5% de votants Esquerra no votarien a favor de la independència en un Referèndum, ells això li diuen aixamplar la base de la independència, i es un altre flac favor que ens fan, es aixamplar la base de votants d’un partit, però no l’objectiu de la República que es molt diferent i malauradament sembla que alguns no saben distingir entre una cosa i una altra, i de fet posar els contraris dins de casa alhora de la veritat es un autoengany que no serveix de res.

Son conceptes que ens donen a veure que molts cops els principals enemics dels nostres objectius som nosaltres mateixos, que comprem els relats de l’altra banda i amb un bonisme incomprensible que cap Estat utilitzaria, ja que no es viable ni digne.

LES COSES PEL SEU NOM

General

Quan de temps fa que escoltem dirigents espanyols a Fórums espanyols i també internacionals dir amb rotunditat que Espanya es una democràcia consolidada i un Estat de dret sense rubor. Es un tema que ja hauria d’aixecar sospites sobre la seva veracitat, ja que per exemple no veiem la cancellera alemanya o el primer ministre danes per posar uns de molts exemples esmentar el que hauria de ser una obvietat.

De fet, no qüestionar això o fer-ho amb la boca petita ens porta moltes conseqüències no desitjables i que simplement fan el joc al sistema establert. Aquest dissabte vam poder escoltar a la Televisió Pública Catalana dos exemples d’això, en Dani Gallardo i el raper Pablo Hassel. Un més d’un any de presó preventiva i ara condemnat per assistir a una manifestació contra la repressió a Catalunya i defensar una noia de la brutalitat policial, i l’altre per les lletres d’algunes de les seves cançons que per exemple qualificaven els Borbons de lladres cosa ja prou demostrada. Una indefensió total davant el sistema espanyol que els ha portat ha ser víctimes del sistema espanyol, en una llarga llista que no para de créixer i indigna del que podríem anomenar democràcia europea amb els drets més elementals trepitjats com el dret d’expressió o de manifestació, tots fonamentals.

Arribats en aquest punt, no es pot legitimar un règim que no es democràtic i que el seu sistema es basa en unes estructures provinents de la passada Dictadura i que no han fet cap Transició a un nou règim, vers al contrari ha patit una involució com hem pogut veure amb la recepta per Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació pagat amb violència i repressió desfermada sense control.

Per tant s’ha de dir ben clar que el règim espanyol no ès democràtic i per tant els parametres canvien. Les lleis marcades a foc perden legitimitat i per tant no poden ser obeides cegament, igualment l’aparell judicial com hem vist i les seves sentències que des d’Europa ja els han dit que no garanteixen els drets més bàsics i per tant tampoc tenen que ser paraula sagrada. Alhora l’aparell policial pel simple fet de portar una placa i la legitimitat de l’us de la força no ens ha de deixar en un pla inferior, ni han de gaudir de més drets que nosaltres. Per tant el canvi de paradigma ha de ser total, qualsevol seguiment de les normes normals d’una democràcia no pot ser vàlid en un Estat com aquest.

Les coses pel seu nom.

LES PROMESES BUIDES

General

Ara ja sabem que les eleccions son properes i el Govern misteriosament ara ens diu que està tot preparat i que seran totalment segures, quan fa quatre dies amb la proposta d’ajornament precisament ens deia el contrari. Es el que te la memòria curta de la població.

Comencem a escoltar les primeres frases per emmarcar, en Pere Aragonès referint-se a Illa, diu que mai faran de la Generalitat un despatxet de la Moncloa. Francament això ja es una burla intolerable, quan hem vist que han acceptat un cop d’Estat a les nostres institucions en forma de 155, participar en unes eleccions convocades per l’Estat, i en els últims 3 anys han acceptat absolutament cada cacicada que des de Madrid era ordenada, com acceptar que ja no trien el President, que no trien qui es diputat i qui no, quan es fa fora un President, la sentència dels presos polítics, que es publica i que no quan s’aprova una resolució al Parlament o acceptar que cada llei es paper mullat un cop surt enllestida i votada des del Parlament, es a dir han convertit el Parlament català en una simple gestoria de Madrid col·laborant amb la repressió en el cas dels Mossos i les acusacions amb la Generalitat a la part acusadora contra l’independentisme.

En definitiva han deixat les institucions en res i al servei del despatxet de Madrid que ara ens vol vendre com a línia vermella pel candidat socialista.

Avui encara va més lluny i ens diu d’expulsar l’IBEX35 dels serveis públics quan el contracte de rastrejadors amb Ferrovial encara cueja i l’han mantingut per damunt de tot amb la ineficàcia demostrada i el clam per canviar-ho. Ja n’hi ha prou de burlar-se del personal.

Un apunt que m’agradaria fer i que va per tots els partits es la utilització que volen fer dels presos polítics, si la seva exposició es excessiva pot donar a entendre que son utilitzats nomes per la part sentimental del vot, i crec que ara Catalunya necessita sobretot cap fred per culminar allò que va començar i votar per majoria, i que per descomptat amb el cor sol no aconseguirem. Per tant caldria una estratègia comuna, i uns nous parametres per un nou Govern amb un objectiu molt clar i una base sòlida per damunt dels mateixos partits.

Crec que si no es així les promeses buides seguiran fins el dia de les urnes.

ELS COMUNS SON 155

General

Ara que comença la campanya i sobretot com avís a aquells que es creuen que Podemos es territori neutral, fins hi tot un possible suport a l’independentisme o simplement al dret a l’autodeterminació, de fet alguns el voldrien com a socis de Govern, fariem bé com ja Jordi Galves a recordar l’episodi de l’Octubre del 2017 quan una part del grup a la votació de la Declaració d’independència van ensenyar el seu vot negatiu, un gest que va servir com a prova per les acusacions posteriors, per trencar el grup amb aquells que no obeien aquestes ordres en aquest cas de Joan Coscubiela i eren solidaris amb el moment.

Com diu bé Galves, ells també volen les engrunes del pastís d’Arrimadas i el seu compromís amb el PSOE a nivell estatals des de dins el Govern espanyol fa veure que han estat engolits pel Règim del 78 i juguen el seu paper allunyat totalment de les manifestacions del 15 M i de la defensa dels drets i la democràcia més elemental.

Albiach vol ser la nova Arrimadas (I)

Jordi Galves

Com que, a Catalunya, comparteixen el mateix electorat espanyolista, el PSC (o simplement el PSOE), Vox (també dit Mocs, pel sinople heràldic que gasten), el PP i les Comunes, tots s’han llençat a devorar, com a autèntiques piranyes, el cadàver electoral d’Inés Arrimadas, la filla del policia. De manera que, per un grapat de vots, estem veient i encara veurem episodis formidables, que embruten els diaris d’un poètic regueró de sang. Un d’aquests episodis més intensos és que les Comunes ja han oficialitzat definitivament que abandonen el catalanisme polític.

Pam. Han clavat un sorollós cop de porta i, com en qualsevol tràmit de divorci, ara proclamen la seva versió, la seva veritat. Mereix de ser escoltada. Si hem de creure Jéssica Albiach avui no hi ha enemistat amb els vells amics i aliats independentistes. Reiteradament, les Comunes repeteixen la idea que l’independentisme català és xenòfob, de dreta, insolidari, antisocial, inhumà, equiparable al nazisme i a la ultradreta, però això no implica cap acarnissament especial. Fins i tot en una recent entrevista concedida a Laura Aznar i Sergi Picazo a Crític (19 de novembre de 2020) la cap de llista Albiach es presentava conciliadora i empàtica, disposada a treballar per l’alliberament dels presos polítics i negava que ella fos cap delatora. Que no és cert que fos coautora de l’intent de criminalització de la majoria dels diputats independentistes en el Parlament de 2017. De l’intent que es va poder veure per televisió. Que tot plegat és “una llegenda urbana segons la qual, si nosaltres ensenyàvem el vot, estàvem col•laborant amb la repressió. És fals: ningú ha estat perseguit per la seva orientació de vot aquell dia.” És a dir, que l’acusació que jo vaig publicar en un article de fa dos dies (Urgent: Illa necessita nazis catalans) on denunciava que fos una col•laboradora de la repressió espanyolista estava equivocat. Que no és pas veritat que fos una “senyora de fer feines brutes” com la vaig qualificar, una criada de la bruta ofensiva espanyolista de Joan Coscubiela. Segons Albiach “Nosaltres ensenyem el vot; és una decisió col•lectiva, perquè entenem que la ciutadania mereix saber que nosaltres hi votem que no. I sobretot, perquè tenim clar que en cap cas això tindria efectes sobre ningú”.

Costa molt demanar perdó i reconèixer que t’has equivocat però, quan cal, s’ha de fer. La premsa lliure i independent no pot perdre la credibilitat, que és l’únic capital que té. De manera que, quan aconsegueixo parlar amb Albano-Dante Fachín, li pregunto què va passar aquell dia. Fachín era el líder de Podem a Catalunya, per sufragi, en l’any de la proclamació de la fallida República Catalana, el 2017. Un líder que fou destituït, purgat, per Pablo Iglesias, acusat de situar-se excessivament a prop dels partits independentistes. L’atrapo sortint d’un programa de televisió quan em respon al telèfon. “No, no, Galves, no vam ensenyar el vot Joan Giner, Àngels Martínez Castells, Joan Josep Nuet i jo perquè els diputats independentistes no fossin perseguits, aquesta és la veritat. Per això no van poder castigar ningú. I Jéssica Albiach, al contrari, va ensenyar el vot perquè va obeir les ordres directes de Joan Coscubiela per fer exactament el que va fer. En el nostre grup parlamentari no havíem votat ni decidit res i alguns diputats del nostre grup van actuar coordinadament, seguint ordres.”

La temptació és massa grossa i li demano: “¿Penses, sincerament, que l’expressió que vaig fer servir al meu darrer article, ‘dona de fer feines, feines brutes’ referit a la diputada Albiach és classista i masclista?” A l’altra banda de la línia hi ha un silenci, una pausa, per un moment penso que la comunicació s’ha tallat. “Mira, amb sinceritat, no ho sé. El que sí que sé és que Albiach va estar en tot moment a les ordres de Coscubiela, amb una actitud gens feminista. El que em crida poderosament l’atenció és que Albiach et digui masclista a tu però, en canvi, no es preocupi gens del masclisme imperant als Comuns. Et puc assegurar que els Comuns, internament, són una estructura política masclista, una organització perfectament antifeminista. Només et posaré un exemple, molt dur, que recordo ara, l’actitud intolerablement agressiva, d’anar a matxacar, d’assetjament verbal d’Adrià Alemany, el poderós marit d’Ada Colau, contra dues companyes del partit, Rut Moreta i Noèlia Vall, per imposar el seu pensament polític. Va ser molt violent”. (Continuarem demà)

LA PERVERSIÓ DEL SISTEMA

General

Dos fets confirmen que un sistema podrit sempre es pot superar a si mateix i pervertir cada cop més la democràcia en contra d’aquells als que precisament hauria de servir, que no es altra que la societat.

Ahir veiem com Miquel Iceta passava a ser Ministre a Madrid i així amb diversos càrrecs vivint de la política des de gairebé fa 40 anys, que es diu aviat, com molts altres no se li coneix cap relació laboral a l’àmbit privat, i els seus estudis no son per tirar coets, però ha fet de la política el seu mode de viure, de fet la seva ètica li ha permès, això seria discutible, però el problema es que el sistema i el servei a la ciutadania durant un temps limitat com es la política també li ha permès. Per altra banda veiem com el Govern català sense rubor i amb l’excusa de defensar els nostres drets, com la participació política ens diu que ens podrem saltar el confinament municipal per assistir als mitings electorals, ole tu.

Pel que fa Iceta, dona idea com exemple de convertir la representació ciutadana amb un contracte de drets i deures amb els representats amb una forma de viure al marge de la ciutadania, sense meritòcracia i simplement amb la bombolla dels partits convertits en maquinàries de poder totalment allunyades de les seves originals funcions i com una empresa, mirar pels seus beneficis al marge de qualsevol gestió per la societat que els ha escollit. Seria la perversió absoluta de la democràcia, podrida des de dins i totalment desvirtuada allunyant cada cop més la ciutadania dels seus representants i el que es més greu amb un recel cada cop més gran amb dos mons paral·lels que haurien de compartir el mateix camí.

En el tema dels mitings, no deixa de ser paradoxal que les eleccions que havien de ser un desastre per la nostra salut, ara fins hi tot podem augmentar la nostra mobilitat per acudir als sermons mitings de cada partit, per suposat això no ho podem fer per exemple per gaudir de la cultura. De fet la diferència es molt gran. Una activitat ens pot activar el pensament i el sentit crític cosa que al sistema no li interessa gens i l’altre simplement ens adoctrina com a bons ciutadans al servei del sistema sense cap critica, com podem veure molts cops per les xarxes amb els hooligans de cada formació atacant constantment al contrari i alçant la seva opció a nivells de puresa absoluta.

Es senzillament la perversió del sistema.

LES MISÈRIES DE LES CAMPANYES

General

La campanya oficial és a punt de començar i ja veiem els primers missatges cabdals de la mateixa. De fet veiem les mateixes misèries que aquest últim cicle polític a Catalunya.

En primer lloc la insistència amb exercir el dret a vot per Correu a la ciutadania. Per motius de la pandèmia seria aconsellable i fins hi tot encertat fer insistència per protegir els més vulnerables, però tot això en un Estat democràtic seria normal, però de debò ens podem refiar en un Estat corrupte i podrit com aquest de la destinació del nostre vot i la seva inviolabilitat, jo crec que no, teories conspiratories a banda, s’han guanyat a pols els recels amb la puresa dels comicis i per tant ho desaconsellaria totalment.

Pel que fa als nostres partits, veiem com la CUP ens proposa un referèndum pel 2025, cosa que deixa el mandat de l’1 d’octubre enterrat i contradiu el que han estat defensant fins ara, en una nova decisió desconcertant, de fet una més que afecta la coherència de la formació.

Junts X Cat ens diu que si s’assoleix la xifra màgica de superar el 50% de vots independentistes aniran endavant amb el mandat de l’1 d’octubre. Els últims 3 anys de legislatura no donen moltes esperances d’aquesta via, i sobretot es contradictòria, ja que si defensen la legitimitat del Referèndum de fa 3 anys com un mandat de la ciutadania, ara no caldria refrendar-lo amb una nova majoria de vots parlamentàris, ja que això inevitablement li treu la validesa del primer, i el que es més important no ens expliquen com ho faran, i perquè ara sí i fins ara ho havien oblidat.

Finalment Esquerra i el seu eslogan de via àmplia cap a la independència contraposant a la via estreta que diuen defensa ser pocs i purs en comptes de ampliar la base per assolir l’objectiu. Un nou parany a la vista, ja que deixen el mandat del Referèndum en res, i defensant que el 50 més 1 no es suficient però si el 50 menys 1 negatiu deslegitimen totalment la democràcia, amb una base a ampliar indefinida i que no fa res més que allargar el cicle sense fer cap pas tangible. No crec que es tracti de ser més purs o no, simplement d’obediència al poble que ja ha parlat, aquesta es l’única via, ni ample ni estreta. Donar excuses de mal pagador mai ha portat a assolir res en aquest món.

Com esperavem les primeres misèries de campanya ja les veiem i malauradament no seran les últimes.