Si voleu, podeu veure un tast visual de l’obra i de les opinions d’alguns espectadors de l’estrena:
Ep!! Ahir a la nit, amb el teatre plé de gom a gom, varem pujar aquesta petita joia que ha confegit en Jordi Pons-Ribot sobre la novel.la Miralls tèrbols d’En Ferran de Pol.
Un goig haver pogut participar en aquest succés del Mareny.
Em permeteu fer un comentari molt personal?:
Qui us parla feia de Dotres, secretari del Mareny, un nyeu-nyeu enamorat del Mareny i la seva història, a qui els autors han donat la possibilitat de poetitzar sobre la vida marenyenca….. Si me l’haguéssin fet a mida, no l’haurien fet tan bé.
Un goig fer de Secretari.
Ah! I un bon secretari no pot existir si no te un gran Alcalde i a l’escenari he pogut compartir quasi totes les escenes amb el meu gran alcalde Massana, gran actor i gran persona (En Toni Badia) i que ell sap que li professo una profunda admiració com actor!!.
En fi, i amb l’Alcalde Massana, la bona companyia de tothom, tots i cadascun dels actors, tècnics, creadors i director.
Un goig.
I si voleu veure més fotos d’en Xavier Salbanyà que ha publicat al Facebook.
Quin neguit….
Les cartes ja estan donades..
Ara, a patir… a veure com quedarà, com quallarà….
En fi: Ita diis placuit…. Els déus ho han volgut així i així serà.
D’una cosa si que n’estem tots segurs:
En Jordi Pons-Ribot ha muntat una gran obra. Una obra immensa, una obra colossal … i amb aixó no es vol dir que surti bé. Però el treball fet per en Jordi és molt i molt lloable.
Penso , i ho dic sense cap por d’errar-me que avui és un gran dia pel teatre.
Una obra del Mareny, pel Mareny,però que transcendeix els estrictes límits “d’aquest poble ofegat entre muntanyes i que no te gaires perspectives…”
Ah! Us convidem a venir, però espavileu-vos a buscar entrades…. ja n’hi ha moltes de venudes.
I ara:
In boca dei lupo!!!
Si voleu entrellucar unes quantes imatges, vosaltres mateixos, cliqueu aquí.
Marenyencs i marenyenques, amics, coneguts i saludats….. perdonin si em presento, sóc en Pere Dotres. A vostès el meu nom no els deu dir res, però sóc el secretari del Mareny… No s’enfarfeguin, no em poden conèixer, les meves cendres reposen al clos del cementiri del Mareny, al segon dels esgraons. No he arribat a dalt del cimbell on hi ha els homes grans, els excelsos. De ben segur que allí hi deuen haver l’Alcalde Massana i el noi Crostes, en Jaurés…
Si, i ara, mireu quins fats divins m’han vingut a destorbar, quan de primer el lletraferit Ferran de Pol em va despertar del son dels justos i ja em va treure a una novel.la… Quin cas! : treure’m a una novel.la, quan jo maldava per passar desapercebut pels segles dels segles… a mí la única cosa que m’abellia era poder predicar la história del Mareny:
-Que si el veler Virgen del Mar va celebrar cent anys de vida, que si enllustrava als passavolants que venien a la vila de les setciències i els etzibava una ressenya oral de la rierada:
-“Sentin la forta bravada de la terra mullada… més que aigua, sembla una torrentada de llotim espés que vertiginosament davalla pel fort desnivell… veuen, el corrent s’infla, puja, es cargola en dos o tres bots que s’encabriten en una rabiosa muntanya d’espuma bruta….“
Aquí jo era feliç, recordant el nostre passat, descrivint el nostre present, mostrant la rierada en tot el seu esplendor… el demés ja els ho regalo…
I ara, aquest xicot de can Pons em torna a treure de l’armari i m’enfila dalt de l’escenari perquè reciti paraules i fets que ja tenia sabuts i oblidats….
Ai! si jo expliqués qui era el noi Crostes, i el vailet del metge Coll, i les cuites de l’alcalde Massana que vol ser diputat, i la pobra Carminya la dida gallega a punt de ser munyida…. I la història dels Crostes que van arruinar la meva nissaga… I el pobre València que va ser qui va construir, de veres, de veres, el port de refugi… I també els podria explicar qui va llogar uns pistolers perque fessin feina bruta..I si em passés pel magí explicar els pistrincs del Senyor Pascual, o els fogots de l’Angelina, la seva Senyora……..
Però oi que em comprenen que ara no els vingui a destorbar amb històries del Capità Aranya??…..
Però que carall! Si ho volen saber doncs només han de fer que passar per caixa, pagar l’entrada i venir al teatre Principal del carrer de l’Església del Mareny i podran veure un tros de la història del Mareny i el Muntreny els dies 28, 29 de gener i 4 i 5 de febrer d’aquest any del Senyor de 2012…
Ah! i pensin que “quod natura non dat, salmantica non praestat“….
I si amb l’obra no han acabat d’entendre el Mareny, tindré el gust i el goig, el dia 19 de Febrer d’aconduir-los en una passejada tranquila pels encontorns del Mareny i del Muntreny!.
Ita diis placuit.!! O sigui, que els Déus ho deuen haver volgut així.
I si encara en volen saber una mica, entrellunquin els escrits que ja hi ha penjats en aquesta màquina infernal!!!
Als seus peus, senyores i senyors!!
La funció és a punt de començar!!
Foto: Escena molt tendra de l’Enric i la Carminya a l’assaig de Miralls tèrbols:
Avui, amb paraules manllevades. En Jordi Pons Ribot, el nostre gran director, ha fet aquest escrit per acompanyar el programa de mà que repartirem en fer l’obra de Miralls tèrbols….
Li he demanat permís per a penjar-lo al meu bloc i, bonhomiós que és, m’ho ha permès.
Aquí el teniu:
“Ferran de Pol, a Miralls Tèrbols, ens proposa una recreació de la paràbola del Fill Pròdig. A l’encapçalament de la novel·la, i d’una manera prou evident, hi trobem els versicles 22-24 de l’Evangeli segons sant Lluc. Ferran, però, ens presenta un personatge amb aspectes ben diferents al de la narració evangèlica: l’Enric, el protagonista, i per tant també al de la versió teatral, no sent ni té cap sentiment de culpa. Penso, doncs, que s’acostaria més al mite de Caín que no pas al del Fill Pròdig de l’Evangeli.
L’Enric, com un nou Caín, és l’home en lluita amb ell mateix, és l’home que no es complau amb les aparences, és l’home que restarà condemnat a buscar eternament un sentit a la seva existència. Caín, i en aquest cas l’Enric, ben al contrari d’Abel (personificat pel seu germà Antoni), és l’home que ens qüestiona, que ens inquieta… és aquell individu que no ens deixarà que ens acomodem fàcilment a una vida plàcida i tranquil·la. Caín, i tal vegada l’Enric, serà desterrat al país de Nod a la recerca, si és que això és possible, d’algun fragment de la veritat… o potser de la felicitat.
Salvador Espriu mitifica Arenys, a traves de Sinera; Ferran de Pol, ben al contrari, amb el seu Mareny el desmitifica. Miralls Tèrbols és també una gran obra coral, m’atreviria dir que és la història de la vida d’un poble. Ferran ens acosta a un Arenys personal, obscur, tèrbol… com un mirall en què es reflecteix el nostre interior, les nostres passions més obscures; tots aquells aspectes ocults de nosaltres mateixos que sovint no volem acceptar, i que tenim amagats en algun racó de la nostra ànima. A Miralls Tèrbols, amb la precisió d’un bon cirurgià, va fent la dissecció de les nostres vides i de la nostra existència.
Som conscients de la importància i la complexitat que planteja aquest muntatge. El nombre de personatges i escenes, per altra banda imprescindibles, no facilita gens la seva l’adaptació teatral. Esperem, però, que hàgim sigut capaços de plasmar i saber portar a l’escenari la grandesa d’aquest magnífic text de Lluís Ferran de Pol. J.P.R.
I si voleu, cliqueu aquí per veure unes quantes fotos, mig robades, en els assajos….
Lentament, amb un xup xup que fa bones les menges fetes al foc plaent de l’amor i que les fa ben acabades…. Es així que l’obra de teatre Miralls Tèrbols va creixent…. ja es besllumen les vores, ja se li va veient l’entrellat d’aquesta gran obra, que, peça a peça, en Jordi Pons ha sabut (com sempre) anar pouant d’una obra literària i fer-ne una obra teatral..
De primer la llegeix, després l’estima, més endavant l’esbudella per treure-hi el goig d’una obra ben travada. Sempre és igual que l’original i sempre és diferent. Qui hagi llegit el llibre i vingui a veure l’obra, veurà que els miralls d’en Ferran de Pol, van cedint a la paràbola del fill pròdig… Però ben bé no: El fill pródig de la nostra fe religiosa, de la nostra infantesa copsada als entrenyables Pastorets, no te res a veure amb aquest fill pròdig de Miralls Tèrbols:
Aquell, era el retorn a la llar, després d’haver entrellucat que el món és tallat d’un patró que no és el que nosaltres pensàvem i, tot amb tot, encara ens abelleix més retornar al pare per tal que, amb submissió, tornem amb un intent de recomençar allò que un dia es va trencar….. L’amor incondicional que ens fa retornar a l’inici, encara que pel camí haguem perdut una part de la nostra dignitat.
Però a l’obra d’En Jordi no es primfila aquest neguit, es fila un neguit més pregon, més explícit, menys sentimental. El fill no retorna de forma incondicional a devora del pare… el fill retorna, sí, però amb condicions, sense llibertat, per acabar no retrobant el pare, sinó que fitant al mar, potser al lluny retrobarà el seu propi jo, com un gran mirall que retorna la imatge tèrbola……
En fi, talment, com el mateix Ferran va deixar entreveure, a la dedicatòria del recull de contes Tríptic.:
Al meu pare,
JOSEP,
fill de Jaume i Dolors,
fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel,
creient de l’Espanya Gran,
amic de Registradors i Notaris,
i que hauria passat per tot
-fins per veure’m escriure-
amb que jo hagués estat notari.
Ho sento.
Però sempre el vaig estimar,
i l’estimaré encara, fins que ens reunim,
a les Ombres,
on, finalment d’acord, ja no discutirem.
Dedicatòria d’en Ferran de Pol a Tríptic)
De ben segur que l’Enric, el protagonista de Miralls Tèrbols, també, algun dia, es retrobarà amb la part d’ell mateix : (el seu propi pare). Ell serà el mirall que el farà veure el seu propi jo… potser, algun dia, quan la feina afluixi….
Talment com la vida mateixa…..
I si voleu veure algunes fotografies, preses depressa i corrents als assajos, podeu clicar aquí.
L’escenari net, sense cap atrezzo, unes cadires escadusseres ronden d’un costat a l’altre. Una taula serveix de barra de bar i també de taula de menjador de can Crostes. Un espai que sembla erm… però de cop s’enfila, s’enlaira, retruny la veu d’en Massana, que vol un port que el llanci a l’estrellat polític, I l’empresari més important del Mareny, en Jaurés, que vol acabar el port per tal que se’l vegi com l’home potent que ha volgut i obtingut un panteó al costat dels homes de possibles del Mareny. I que, als seus anys, li ha fet un fill a la dona…
I la veu suau del director… i la vida que va prenent forma…
– I vostè ja sap que el Mareny va ser, al seu orígen, un simple barri de pescadors… un element provisional del Muntreny situat a cinc quilometres lluny del Mar….
–I fet i fet…. aquest poble és lleig!!!
I tones i tones de pedra…
I tones i tones d’incomprensió.
I …. sí:
El teatre ens va agombolant cap a un espai irreal… però tan misteriós, que la realitat, molt dura, ens corprèn a tots…
Ah! i si voleu veure-la, si Déu vol, a finals de gener al Principal!!!
I ja hi tornem a ser….
En Jordi Pons, en el centenari del naixement de Ferran de Pol ha fet una obra mestra: adaptar l’obra Marenyenca de Lluís Ferran de Pol, Miralls tèrbols. Ja us ho he dit altres vegades: una gran novel.la, cal llegir-la, és una joia poder-la saborejar, pal.ladejant totes i cadascuna de les paraules… Però d’aquí a transformar-la en una obra de teatre, hi va un gran pas.
Doncs en Jordi, com sempre, ho ha aconseguit….
Ara tot just la comencem… I a servidor de vostès, en Jordi ha pensat que podria fer el personatge d’En Dotres. (ja em plau ja, però penso, com sempre, que no en seré capaç) Secretari municipal i una rata de sagristia: Us el presento de la ma de l’Angelina, una de les protagonistes de la novel.la:
“Fixem-nos ara en el senyor Dotres. El primer que fa quan arriba és estirar el coll, avançar el nas i flairar l’olor del café. Després s’asseu a la taula i agafa les cartes de qualsevol manera, hi dóna una ràpida llambregada i, sense ordenar-les, les deixa damunt la taula de cap per avall. Agafa l’havà, l’estova delicadament entre els dits tenyits de nicotina; es treu de la butxaca un ganivetet i, amb tota pausa, talla les puntes del puro perquè tiri millor; després l’encén amb una mena de tendresa. Mentrestant ja li han cridat l’atenció perquè tothom ha consultat el seu joc i dit el que fa al cas. Aleshores, apressat, hi dóna un altre cop d’ull, diu el primer que li passa pel cap, i torna a la minuciosa feina d’encendre l’havà a poc a poc. Juga d’esma, i el notari li mou un escàndol o be li etziba:
-Vosté que és tan aficionat a les cites llatines, senyor Dotres, prengui nota d’aquesta: Quod natura non dat salmantica non praestat– macarrónica insolència que el deixa tan fresc.
Tampoc aquest home no pot ser un jugador, ni bo ni dolent. Estic segura que entre glop i glop de café o de licor i entre pipada i pipada, va pensant en les seves menudes investigacions, en els petits personatges de la seva minúscula epopeia marenyenca. El senyor Dotres sent massa interés per les seves pròpies coses, te massa imaginació, sobretot, per divertir-se jugant. Per això sempre bada.”
I ja ho sabeu: Quod natura non dat salmantica non praestat…. O sigui que si ets ruc… ja pots mirar que t’enllustrin ja, que si l’ase no vol beure!!!! …..
I s’han acabat les representacions… i al darrera ens queda la il.lusió compartida, l’angunia de la gola del llop, (In boca di lupo, que en diuen els italians). Sols, enfront del públic… I ai las! que el públic pot opinar de l’obra, dels tècnics, del director, de les actrius i dels actors…però també des de dalt l’escenari es podria fer una radiografia del públic. El respecte, la comunió. I a voltes l’apropament de qui entra a l’obra i també l’allunyament d’algun miserable que destil.la fel des dels seus dimonis particulars.
I les companyes i els companys d’escena. I els tècnics i la mà dúctil des de la intel.ligència d’en Jordi Pons-Ribot, el director, que ho agombola tot perquè sigui una maquinaria perfecte, però sense la perfecció d’un rellotge suís: que funcioni a l’hora però que la bellesa insulsa no l’enfarfegui.
I el batec de la sala, i l’escenografia, i la llum de l’escena . I el drama .. i la vida… i el goig d’haver compartit un projecte que ha encaterinat més de 1500 espectadors que han esdevingut co-protagonistes d’un gran projecte. I……
En fi , com diu en Llibori:
No en saben de malalts els metges!!
I del més humil dels servidors. Del canonge Grau: Moltes gràcies a tots per haver-me deixat participar en un projecte, potser, irrepetible!
Que del silenci d’un escenari, ja buit, en retorni la pau a Sinera.
D’aquí a poca estona anirem al teatre. Cal preparar el vestit, maquillatge, atrezzo… Però especialment cal predisposar-se a representar una altra vida, un altre món. Cal aïllar-se del nostre jo, per a poder representar l’altre. El nostre personatge… en el meu cas, cal ser el Canonge Grau. Part del meu principi personal i…
Quan surti a escena i digui:
– Llibori, vinc per l’assumpte del masover de les Sagramentàries…
I afegeixi deprés:
-Em preocupa el cas del masover del Pla de Sant Julià. Aquest home ha perdut el seny… les Sagramentàries hauran de trobar algú que els meni les terres o perdran el delme….
Quan aixó passi, no representaré un text aliè:
Diré una part de l’inici de l’inici de la meva pròpia vida….
El pare, el Ton, era de Comarquinal i era el fill petit del masover del Pla de Sant Julià …..
Si ho voleu seguir, cliqueu l’enllaç…….
Acabem d’estrenar!
Qui hagi fet teatre entendrà que només digui:
Hem estrenat!
Quedes buit… no saps ben bé com ha anat… molta gent et diu que bé, d’altres no diuen res…
Però els actors i actrius estem com en un llimb..
Voldríem saber del cert que hem sabut transmetre un retall de la nostra pròpia vida…
Voldríem haver contribuït, ni que sigui mínimament, a traslladar aquest espai de vida dalt de l’escenari per que, a algú, li hagi plagut veure un retall de la pròpia vida.
Crec honestament que en Jordi Pons-Ribot, ha creat una obra d’art!
Demà hi tornarem, si Déu vol!!
Foto: Sant Brici de Tours, deixeble de Sant Martí, fent la benedicció solemne.
Veureu quines coses poden passar:
Servidor, a l’obra de Laura a la ciutat dels Sants fa de Canonge Grau, que, com a bon canonge, en un moment determinat haig de fer el signe de la creu a l’enterrament de Madrona.
I com que tot cal assajar-ho, la meva dona, molt amatent, ha cercat als llibres, com cal fer el signe de la creu en benedicció. O sigui, com cal posar els dits de la ma dreta: el polze un mica tombat cap dins, l’anular i el xic també… en fí, ben detallat perquè faci un canonge com Déu mana.
Migdia de divendres: anem a dinar a un restaurant ple de gom a gom, les taules es toquen, la conversa amb la Xon, agradable, surt el tema del signe de la creu i em demana que li representi el signe, per veure si la solemnitat és la oportuna. Aïllats de l’entorn i entotsolats amb la nostra deria, no em costa gens, alço la ma dreta i de forma solemne faig el signe de la creu:
DR. GRAU: Réquiem aeternam dona eis, Dómine.
– Et lux perpétua lúceat ei.
DR. GRAU: Requiéscat in pace.
– Amen.
Quan la Xon anava a comentar el gest, veiem que l’entorn s’ha quedat mirant-nos, ve la cambrera i em troba amb la ma alçada beneint la meva dona, o el que pot semblar pitjor fent-li un signe comminant-la a que prendrà un mal irreparable. Potser una amenaça….
I feina rai per explicar que no. Que el que fem és teatre…
Home, ja s’entén, no és gaire normal que en un restaurant concorregut, algú alci la ma: Requiem aeternam….
En fi, coses de teatre.
Foto: Assaig, amb l’escenografia per acabar i la boira……
Ah! quin goig, arronsat a qualque butaca del magnífic teatre Principal d’Arenys de Mar en un dia d’assaig. Quan no surts pots gaudir dels teus companys que donen vida al drama de Miquel Llor… Us puc assegurar que quedes clavat a la cadira veient com es va desgranant un drama personal a recerca última de la pròpia essència de la felicitat.
Lliçó: mai cerqueu al voltant la darrera pregunta del propi jo. La recerca és cap dins.. i el mon ens acompanya, ens tensa, ens prova, ens estima, ens odia…. ens….. però en definitiva la tensió emocional ens ha de pervenir de nosaltres mateixos….
Pobre Laura que sortint del seu entorn barceloní, cerca, a través d’en Tomàs (un hereu maldestre de Comarquinal), la pròpia felicitat… i va a raure a l’entorn més boirós i més negre de l’ànima humana: Comarquinal es converteix (amb tots els seus Sants) en el seu botxí….
Apali: Si voleu ja han sortit les entrades a la venda : Al Calisay -edifici del centre d’Arenys , tot el dia) Els dies de l’obra son 22 de gener (9 del vespre) 23 (7 de la tarda) 29 (9 del vespre) 30 (7 de la tarda) al teatre Principal d’Arenys de Mar.
Desvetlleu-vos. Dalt l’escenari hi ha la vida mateixa. Quí, (Laura) des de les Barcelones d’asfalt i vida, recerca la felicitat en la pretesa bonesa d’una entrellucada nova vida.. Però, ai las! que ha d’anar a Comarquinal… l’extrem on la boira serveix de muralla que priva l’entrada de nous aires, de noves formes de vida… I la Laura, ingènua… més ingènua que Mme. Bovary que, aquesta sí que volia cercar la joia de viure immediata. I de l’Anna Ozores a la Regenta, que pretén trobar la nova vida en els plecs prohibits de les sotanes… ella, la Laura, ha trobat en Tomàs, un hereu de Comarquinal, cràpula, faceciós, maldestre…. però hereu tanmateix … i aquest li pinta una vida nova en un lloc idílic: la ciutat dels Sants …
Només a l’arribada, ja veurà que la vida de camp, de salut, de bellesa idilica (el locus amenus dels llatins), no és res més que un clos de passions, de baixes mires, de quotidianetat exempta de la joia que, per uns moments, havia flairat la Laura. No és res més que un mon de Lliboris, de Joanets, de Canonges Grau, que en la seva fastigosa baixesa, situen a la nouvinguda a la seva situació real… res del que té és seu: Li ho han prestat, només per lluir… per a res més….
Ni en Pere Gifreda, l’advocat viatjat i navegat, sabrà entendre el drama d’un cor solitari a la recerca de l’absoluta felicitat… com si la felicitat fos allà al defora, com si la felicitat només es trobés a la Ciutat dels Sants. Com si la felicitat no fos un estat del propi esperit…..
Ai! penosa inocència, que, de bursada, fa que la Laura es topi de front amb la realitat més dura i prosaica.
Apali, tots a teatre!. Mireu el cartell, si voleu!!
I si ho creieu convenient, entreu a l’escenari i mireu-ne els racons dels assajos….
De ben segur que molts dels que em seguiu, us abelleix veure un bon teatre. A mi també….
Darrerament però, em costa trobar alguna obra que flairi teatre… Flairen moltes coses, son espectacles. Son grandiosos, son espectaculars…
Però teatre que transmeti sentiments, retalls de vida, les grans passions, vicis, desitjos, llum, ombres, en definitiva, tocar els ressorts més pregons de la nostra ànima, es fa difícil trobar-los. Avui, la nostra societat, malgrat totes les maltempsades, ens vol sempre contents i enganyats. I les grans preguntes, on queden?.
Doncs mireu que aquesta Laura, (genial la Maira) en la versió d’en Jordi Pons Ribot, és una petita meravella.
En Jordi l’ha espolsada de les teranyines balderes que destorbaven. Ha fet esbaldida de les rampoines innecessàries. L’ha netejada com l’orfebre neteja una peça preuada. L’ha deixat neta com una patena… I el resultat és l’encontre amb el teatre pur, tibant, que sotragueja la nostra essència més pregona de l’èsser humà, sense però deixar de dibuixar un somriure sorneguer…
Ah! i llevat d’un servidor, que, pobre de mi, sóc el més maldestre dels actors. Els altres, les actrius i els actors, us deixaran clavats a la cadira amb el seu saber fer i estar.
De veritat: Si voleu gaudir i voleu tenir a mà un retall de la nostra existència, amb els sentiments més enlairats i les baixeses més tronades, no us la perdeu.
Els del Fenix Teatre la farem al Principal d’Arenys de Mar la segona quinzena de gener al TEATRE PRINCIPAL D’ARENYS DE MAR , els dies 22, 23, 29 i 30 de gener de 2011.