SERRALLONGA

I la nostrada muntanya sempre t’acull.
T’agombola de bursada a l’engrós.
Per poc que no en tinguis cura, trobaràs la mare que crida els galifardeus que s’escapen.
El baladrer  panxut que explica la darrera facècia amb no saps quina voluntat.
La sogra, emmurriada perquè no la deixen anar a la cova… 
I la muntanya, sembla que s’allunya de la grandesa de les coses petites. El baladreig, les coses grans, les coses supèrflues es sobreposen als petits detalls.
Però la muntanya et regala, cor que vols, cor que desitges,  el petits plaers de la descoberta petita:
Un detall et desvetlla:
Els peus de Sant Benet,  la pica baptismal, el breviari, les cadires del festejador de la Cova….
I  la llum de l’espelma que et transporta, sense que li ho demanis, al més pregon del teu esperit………..
Només cal que entreu a la gran baluerna amb el cor net, l’esperit jovenívol i amb ganes de cercar les petites engrunes de la gran Veritat…..
Apali, si ho voleu, cliqueu els petits detalls de la gran Muntanya nostrada…..  

El 21 de setembre de 2008, feia la  primera entrada a aquesta casa de Vilaweb que tant bé m’ha acollit.
I des de llavors m’ha plagut estar en  contacte amb els que heu volgut entrar  a escatir que estava coent al bloc per durant aquests quasi cinc anys.
Doncs aquests dies  hem fet les 500.000 entrades al meu bloc, comptant les que entren al bloc i les que han entrat als apunts.

Tantmateix em falten tres  entrades per a fer-nes siscentes…..

Moltes gràcies a tots….

Em plau poder escriure al bloc i també em plau que a algú li pugui interessar aquestes andrómines que confegeixo amb una regularitat desigual…..

I va regalar-nos els sentits i ens va descobrir una llengua que dringava del més pregon del nostre esperit, i que les maltempsades de la història l’havien anat convertint en una llengua feixuga,  enfarfegada, poc acolorida….
I ell, va retornar al seu clos, va retornar a allà d’on no havia d’haver sortit mai…. va tornar a la gleva, es va barrejar amb els camperols, amb els pastors, amb els paraires, ls pedranyalers, i va escoltar, escoltar i escoltar i va sentir el batec que s’escruixia per a nosaltres, però que una oïda poc fina l’hagués deixat escolar per l’aigüera dels sentiments….
I ell la va prendre al vol, la va reforçar, com qualque torsimany, en va fer un tresor que encara ens dura….
i va morir sol…
I un cop mort tot el poble el va acompanyar….
Era una força de la natura, que podia haver acabat atuïda, però va ser tan gran, tan gran,  tan gran, que ningú podia entendre que ens estava salvant les paraules…..
I sí, va ser un Verdaguer….
Per a Mossèn Cinto, que els temps massa moderns no saben capir la bellesa de la llengua que ell ens va recuperar…
I avui en fa 111 anys que va morir….
Que no descansi en pau, i ens remeni les consciències perquè no morim en l’oblit que els altres malden per a sebollir-nos…..

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor….
Que el seu cant retrunyi pels segles dels segles….
Amen!

Si voleu escoltar una conferència que fa anys que vaig fer sobre Mn Cinto, cliqueu aqui….

I avui seixanta-quatre, amb la plenitud d’anar fent anys i esguardant l’esperança que ens va encalçant, o que nosaltres l’anem intentant no perdre…
Camí amunt, embolcallat pels faigs tardorencs, les ombres dels quals van fresant un camí que, sempre, sempre, ha de pujar, cap al cim, intentant retrobar el propi jo, però venint de la vall, on, sempre, sempre, ens acompanyen els estimats, els qui et fan costat, encara que tu no en sàpigues gaire , de fer-los-hi costat….
 
I amb tots i amb el polsim d’alegria de saber que el futur serà nostre, si el present som capaços de viure’l en plenitud.

I des d’aquí deixeu que em recordi, ara i sempre dels meus estimats…. i al capçal de tots, la X. amb qui un dia varem començar un camí, amb una frase de Ramon Llull …

Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge.

I el camí encara el volem fer, sempre, sempre, junts….

“Res no hi ha de més repugnant que això que s’en diu una majoria: perquè es compon d’uns quants capitostos de força, de pillets que hi cerquen llurs conveniències, de febles que s’hi deixen assimilar i de la massa que va seguint sense saber ni poc ni molt de què es tracta.”

Goethe.

L’any 1969 vaig tenir el goig de guanyar el primer premi de la Cançó del Montalt….
Una experiència molt i molt plaent.
I fixeu-vos com ho fèiem:
El festival era per a principiants de la cançó. La votació era popular, o sigui, un espectador un vot… per tant, calia obtenir quants més vots millor i el que calia era, mirar que et votèssin a tu, i no als altres… Eh que era fàcil!
Doncs alguns ho feiem molt i molt malament:
Jo m’hi vaig presentar sol, amb la guitarra….
Però també en “Canito” un bon amic de Llavaneres es va presentar amb una cançó  meva….
I per a acabar-ho d’adobar, jo també em vaig presentar amb el meu germà cantant una cançó de folk….
Per tant, vaig dividir tots els vots i per tant, m’ho havia posat difícil per a guanyar….
Però els fats divins van fer que guanyés el festival.
El premi era anar a Radioscope de l’Escamilla, a Radio Barcelona.
I ja em teniu a mi, amb la guitarra cap a Radio Barcelona un matí concertat….
L’Escamilla no hi era…. no se que li devia haver passat….
Assajo una miqueta en un estudi al costat de l’estudi Toreski….
De cop, s’encen l’alçaveu de l’estudi on assajava i sento una veu greu, potent, brillant, plena….
.- I per a tots vostès el guanyador del Primer Premi de la Cançó del Montalt……
Entro a l’estudi Toreski i un noiet desnerit (un xic més gran que jo), secalló, amb una forra de cabells molt ben clenxinats,  em fa un gest que m’acosti, em pren de la ma, em planta davant del micròfon i, apali…. a cantar…
i una altra vegada més que em van convidar, també em va presentar en Constantino Romero…
Em va quedar gravada la veu (i de quina manera!!!) … i amb el temps sempre l’he reconeguda, encara que la seva figura,  com la de tots nosaltres, els anys l’han  anada  canviant .
Descansi en Pau!
Si voleu, podeu escoltar una tertulia una xic llarga dels organitzadors del festival de canço del montalt que va durar uns quants anys….

De sempre, i els que em seguiu en sou coneixedors, quan sortim a voltar-la, no em fixo, només, en el que et va apareguent pel camí. Intento copsar petits detalls que solen passar desapercebuts si no bades una miqueta.
I avui, us enllaço un aplec de fotografies en el que, al costat d’algunes prou conegudes, en trobareu d’altres de petits detalls, detalls potser nimis, però que ens fan descobrir la petita història de qualque racó, o qualsevulla mirada fonedissa en un indret. De ben segur, uns instants després ja no te la mateixa lluïsor amb que l’heu retratat fa uns instants.
I quan vam anar  al País Basc, o millor: a Sant Sebastià, (o Donostia, si ho preferiu) I aquí us enllaço una curiositat: Sant Sebastià no es tradueix en basc com Donostia, sinó que Donostia és el Senyor d’Ostia, o sigui el Sant Sebastià que tenen per patró que era d’Ostia…. I altres troballes, com trobar Sant Ramon a la Catedral de Sant Sebastià, o el millor retaule gòtic gascó del sud d’Europa que està en un poblet encantador, (Larrabetzu) on ens van rebre a mans plenes i tenen de patrons Sant Celdoni i Sant Ermenter….. Ah! i no us perdeu Sant Roc, que també està a la gran Església de la Virgen del Coro……
En fi, feu una passejada tranquil.la pel país de “tots els colors del verd”

I conegueu la història de Don Ostia

I si voleu veure les imatges, cliqueu aquí.

I si voleu escoltar País Basc de Raimon….. cantada per mi…..  cliqueu al dessota…

Em plau molt que cada Sant Jordi, la Cristina, em convidi a anar a l’Escola Institució Montserrat a explicar contalles, rondalles i llegendes….
Enguany però m’ho havia posat un xic més complicat….
Com que és l’any Espriu, a l’escola havien treballat el poeta…. i ja teniu els vailets i vailetes a la seva tendre edat que ja havien treballat alguns aspectes de Salvador Espriu i la seva poesia.
Em vaig haver de reinventar i vaig explicar-los algunes contalles que, relacionades amb l’Espriu, havien esdevingut a Sinera…… o sigui, a Arenys de Mar….
Em van permetre anar explicant l’imaginari espriuenc i que havia permés a Salvador Espriu, bastir la gran obra mitològica de fer acabar, partint d’Arenys de Mar, per arribar a Sinera….
Com sempre ha estat un goig!!!
Quina atenció que mostraven tots, i quina voluntat de saber i escoltar!!!!!
Apali! si voleu, podeu clicar aquí  per escoltar la xerrada…..

I si voleu veure algunes fotos, cliqueu aquí!

Divendres vaig tenir el goig d’assistir a un acte emotiu. En Joan Bibolas i Llinàs ens presentava el seu llibre de poemes “Dins una capsa de sabates”.
El mateix Joan m’havia convidat ja feia una colla de dies:
-M’agradaria que vinguessis….
I sí, divendres érem molts els que acompanyàvem en Joan, la Rosa la seva esposa  i tota la família…..
I ens varem assabentar com havia anat la gestació del llibre:
 En Joan havia anat escrivint poemes al llarg de la vida…. en la participació d’un casament, en el menú d’un dinar de família, en diferents indrets…. i acabats de fer els deixava…. i la Rosa, la seva dona,  els anava recollint i guardant dins una capsa de sabates…..
I ara, temps de collita de tota la vida, la família ha anat confegint aquest llibre que varem poder obtenir a la mateixa biblioteca.
En Joan i la Rosa son uns referents per a tots nosaltres….
En Joan és dels darrers patriarques que ens queden, d’aquella gent de tremp, que davant les maltempsades,  han sabut posar la proa i foragitar el defalliment … I sempre l’hem sabut al costat…. a ell i a la Rosa… Junts han pujat la niada, han tingut uns fills que els estimen i que han estat sempre presents quan ha calgut….
I nosaltres, pobres desvalguts,  hem anat intentant seguir el mestratge… un mestratge sense estridències… un mestratge fet d’exemples…..
I ha estat bé que fessin aquest acte….. Ara, en la plenitud de la vida…..
En Joan parla català, castellà, anglés,  llatí, francés…. i ens comunicava que ara, que li començava a vagar una mica,  enfilaria la profunditat de l’alemany…
Sempre així, Joan i Rosa….. i Jordi, Noemí i Mireia……
Apali, sempre amunt!!

Senzill, com la vida dels senzills,/ afable, com l’esguard dels afables,/ humà, com la ventura humana,/trascendent, com la immensitat/humil, amb la humilitat que calgui/ ferm, com la fermesa que ens transmet el petit acte del Naixement renovellat….

BON NADAL A TOTS EL HOMES I DONES DE BONA FE!

NADAL (de Joan Salvat Papasseit)

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

I si ho voleu, amb música,  que hi vaig posar ja fa molts anys…..

Aquest vespre,  hem pogut assistir a l’acte de presentació del llibre que la parróquia d’Arenys de Mar ha confegit amb les Nadales que Mn Martí ens va anar regalant als arenyencs, des del dia que va arribar (any 1974) fins a la darrera quan ja era lluny de nosaltres, a casa seva a Banyoles l’any 2010.
Ara podria posar-me a expressar els sentiments personals que avui em venien al cap, però com que em van demanar que fes el pròleg del llibre, millor que l’enllaci i així podeu llegir el meu sentiment que vaig intentar plasmar al pròleg.
Per una qüestió d’estil, es va creure que un pròleg,  era un pròleg i així ha sortit publicat, però el títol que hi vaig posar és el que encapçala aquest post.
El títol vol jugar amb un xic de misteri, però textualment vol dir ….
Si no fos que un dia,  a l’any 1996 ja vas fer de rei mag, avui et donaríem el ceptre de rei, que és el que et mereixes Martí.
I el pròleg comença així:

Els poetes. Els poetes de veritat són immortals, no poden ser mortals, perquè en vida han pouat allò que l’ànima els ha anat donant cada moment…

Però tota la seva vida ha estat una preparació de l’ànima… Les paraules només han estat estris que han fet servir, que han usat, que han torçat, que han reblat, que han polit, que han estrafet fins a trobar l’aire just i concís per retornar-nos, amb una alenada de veritat absoluta, una part del cor pregon de poeta.

I si el voleu llegir tot, cliqueu aquí.

Si us vaga, qualque estona escadussera que el lleure us empenyi davant la tele….. venceu la temptació i preneu qualsevulla llibre de mestre Pla…. Sempre n’aprendreu alguna o altre fotesa, que al cap i a la fi, son les coses més profundes de l’existència…. No endebades mestre Pla deia que la pell és el més profund de l’home….
Mireu sinó: llegiu la pagina 226 del volum 24 de l’obra completa: Humor, candor….

“….. gossos i gats. Estimem aquests animals, els donem menjar, viuen en la nostra pròpia casa. “Domèstic” deu venir del llatí domus, casa, i aquests són, doncs, animals casolans. Tot el que fa referència a la casa, en el nostre país, és important. D’entrar en l’estat matrimonial, els francesos en diuen se marier, és a dir, prendre marit; els italians, ammogliarsi, prendre senyora; nosaltres ens casem, agafem casa. Es clar que, després d’agafada, no li donem gaire importància, però això és una contradicció de la naturalesa humana”

Apali, no direu que no son curioses  les paraules per explicar que ens casem….

I els catalans, pragmàtics com sempre:
-Res de collonades de  prendre marit o muller, que carall! …….. prenem casa!!!

I potser, perque ell ja en tenia, de casa, …. no es va casar mai…. o potser sí,  que encara avui, els estudiosos ho debaten……
Quines coses, eh!!

Imatge: Cancell del Santíssim Sagrament de l’Església d’Arenys de Mar, on hi consta la ressenya de l’oferiment d’una família d’Alcalà d’Henares al Santíssim Sagrament al qual va ajudar a pagar la restauraació. La família era Família Catarineu, avia i besavi de Manuel Azaña.

Goiteu que és cas! Avui fa 72 anys que va morir Manuel Azaña, darrer President de la Republica espanyola.

Com que fa anys vaig descobrir que l’entronque de l’Azaña era d’Arenys de Mar, la figura m’ha interessat sempre…. i sempre he cregut, que, com Sant Francesc d’Assis,  es va equivocar d’època. El seu tarannà intel.lectual i a la vegada polític, crec que el va des ubicar i no va saber trobar el terme just per inserir-se en el seu país, però tanmateix va ser molt brillant. Podeu estar-hi d’acord o no, però el seu discurs d’España ha dejado de ser católica és una peça oratòria que ja m’agradaria que alguns dels corifeus que avui ocupen els parlaments fessin peces tan ben construïdes…. 

I fa poc que he pogut constar que aquesta apreciació meva, la de  l’equivocació amb el temps, ho va dir el propi Azaña…

“Me reconozco ajeno a este tiempo. los hombres como yo hemos venido demansiado pronto o demasiado tarde.”

I l’entronque amb Arenys, el varem conèixer per un article publicat a Plumas y palabras, quan el mateix Azaña deia:

Con un cuarteron de sangre vascongada (la raiz en Elgoibar) y un entronque en Arenys de Mar, soy español como el que mas lo sea. Pudiera haber nacido patagón o samoyedo pero, en fin, soy español, que no me parece ni en mal,  ni en bien, cosa del otro jueves….

I amb la qüestio catalana, en la que alguns el pintaven com un amic de Catalunya, l’amistat era cojuntural, no profunda, i si no veieu aquestes dues perles:

24 de març de 1930.- Banquet al Restaurant Patria de Barcelona :

“Y de deciros también que si algún dia dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola su navio, seria justo el permitirlo y nuestro deber consistiria en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida, pudiesemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos”…

I en els Dietaris de 30 de juliol de 1937 feia aquesta terrible afirmació:

Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero solido y comodo. Ha valido para dos siglos.  Pag 184 memorias de guerra II .

Prometo que aniré informant i potser un dia, en podríem fer una conferència…..

I si voleu, podeu llegir unes antigues entrades que us donaran més pistes, sabreu el entronque de Arenys de Mar d’on venia i qui van seu els avantpassats que passaven per Arenys de Mar, per Vilalba Saserra i així a tomballons , a Montauban, on va morir……, cliqueu aquí,…… o també aquí….

M’ha fet molt de goig, que em demanéssin participar al programa de Radio de la Xarxa, la Tarda.
Es tracta d’un programa que va a la recerca “d’herois locals” i els dedica tot un programa a la tarda de 2/4 de 7 a les 7.
I a mi, com que, desgraciadament no tenim a Mn Martí entre nosaltres, em van demanar si volia participar en el programa que li dedicaven ….
I em va fer molt de goig….
Si voleu escoltar-lo, cliqueu aquí, o al dessota, on hi ha l’enllaç a la mateixa Radio……

Després de l’homenatge a Mn Martí el maig passat, avui la vila d’Arenys de Mar ha nomenat fill adoptiu d’Arenys de Mar a qui fou el nostre rector i amic durant molts anys.
Administrativament calia nomenar-lo fill adoptiu… però a mí, que el vaig conéixer i estimar,  em sembla més acurat el nomenament de fill excels….
Avui, en un acte sobri,  s’ha celebrat al teatre Principal el Ple Municipal on s’ha aprovat per unanimitat (dels assistents) el nomenament de Mn Martí.
I també s’ha lliurat un doble obsequi:
Un llibre molt ben editat, curós, emocionant, on molts dels arenyencs que el vam estimar han escrit alguns passatges sobre el seu coneixement i estima al nostre Mossèn…
I d’afegitó l’Eloi Tomàs ha muntat un audiovisual que ens ha emocionat a tots…. senzillament, amb una senzillesa que fa gran el missatge, amb imatges, paraules dels amics, dels coneguts i d’algun saludat ha anat vessant a la pantalla  tota la immensitat de l’amic, del rector, del vilatà excels que sembre va ser Mn Martí: Quin gran treball de l’Eloi Tomàs: Descobrint l’Amagat.

I si voleu, podeu veure algunes, poques, fotografies….