SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

Arxiu de la categoria: TASTS DE VIDA

TORNA, TORNA, SERRALLONGA …. UNA CANÇÓ


Apali!.

No sabia que s’havia muntat un homenatge a Esquirols.
Aquest grup formava part del nostre imaginari, i la seva cançó, torna torna, Serrallonga es va convertir un clam que sempre hem cantat amb la ràbia necessària per tal de blasmar els qui ens roben l’alzina, les pedres i si ens haguéssim refiat una mica,  ens volien birlar la dignitat…
Ara,  sembla que no ho aconseguiran.
Us enllaço un vídeo de part de l’homenatge:
Dues notes:
Em plau molt veure el Conseller Cleries, cantant de SCIRIUS, que participa a l’homenatge i canta molt bé. Així anirem bé, amb Consellers que han crescut a redós del poble… i amb les seves cançons.
I la segona nota és detectar el que fa la Tele.
Per desgràcia,  ens deslocalitzem. Sinó fixeu-vos:
En Crosas, ànima dels Esquirols, al vídeo canta:
– Torna, torna Sérrallonga (l’accent li poso perquè noteu que fa Sérrallonga, com ho fem els que no estem ubicats a les Guilleries….

Però més avall us enllaço la mateixa cançó i el mateix cantant, però al disc inicial, canta:
– Torna, Torna, Sèrra-llonga. Com es diu a les Guilleries….

Ai! que aquest xicot ha trepitjat massa les planuries barcelonines i algun altiplà castellà i li han furtat la parla….
Si el coneixeu, digueu-li que torni als orígens.
Això, qui perd els orígens perd la identitat.
I si no, escolteu a la segona volta que  canten  la cançó  al vídeo, surt una veu femenina que,  a aquesta sí,  que ningú li ha furtat la paraula:
Com cal:
Sèrra-llonga….. ben marcat…..

Apali !
Això, que no ens birlin l’alzina, ni la terra i encara menys, la dignitat!!!!

EL LLEU TEL DE L’ART O UN PASSEIG PEL GUGGENHEIM

Imatge: Lleugera evanescència de l’èsser.

Estintolats rere les gruixudes estances del no res, en camí cap a l’excelsa bondat del tot.
Quan t’adones que la buidor és feta de gruixuts llibants que engalzen el present amb el futur i  el passat amb el més enllà. Cluques un ull i etzibes una galtada a la presencia de la matèria que embolcalla el no res. Podríem dir, sense por d’errar, que aquest és el punt mig de la fuga i la permanència, del ser i el no ser, de l’ara i el demà…..
I és llavors que en congregació de multitud,  de veus que es congreguen per arrabassar-nos el no res del tot…. i és en aquesta quietud pacífica de l’art, que retrobem, dins les línies mig esgrogueïdes dels  esmorteïts colors, la veritable essència del jo.
Es aquí, on l’art furga  l’ànima fins convertir-la en evanescent…..
L’art que s’ha convertit en ratllades borroses i esbiaixades de no ser,  per a convertir-se en l’essència de l’ésser.

I vinga  Manela!!

Aixó és el que he pensat veient l’art contemporani del museu Guggenheim. 

I  un nen, desnarit,  passava pel meu costat i ha cridat, sec i concís:
 
 – Sembla que el rei no porti calces! 

Això.

QUI T’HA PLANTADA ACI A LA VORA D’UN PASSEIG……

Imatge: Alzina de Mn Cinto Verdaguer al Passeig de Gràcia……

“Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.

La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

Mira, Cinto! Doncs no, no s’enyora tota sola!  perquè un dia val una vida, perquè un jorn val un poble…. i l’alzina, la teva alzina, avui ha estat testimoni mut d’un esclat de joia…. Qui t’ho havia de dir, Cinto, Cintet, quan tu estaves en ensulsiada plena, foragitat de l’erm, foragitat de la casa del Marqués, quan l’església t’havia bescantat, només trobaves consol, parlant-li a la vella alzina retorçada, entortolligada a les planúries barcelonines…..

Doncs avui tens la resposta:

Encara que potser ningú no t’ha reconegut com a alzina imponent, encara que tothom et passava pel costat sense ni tan sols mirar-te. Ni et veia, ni sabía de la teva frescor, del teu sofriment, del que tu has representat per la nostra història….

Però avui tots hem passat per la teva vora….

Benaurada alzina de Mn Cinto:

Quin goig veure tot un poble, que, potser sense saber-ho ha renovellat la història: La lluita constant, la lluita perenne…. la representaves tu, alterosa en un Passeig de Gràcia ple de gent….

Fins i tot el vailet de la foto, a coll del seu pare…..

Potser el seu pare llegirà aquest post i li ensenyarà que avui, potser només avui, ha passat a coll del seu pare per dessota la història que ens aixopluga a tots. 

Avui, jo hi he passat amb la meva filla! I he tingut un goig immens de lligar els Verdaguer a nissaga plena!!

Apali! Vencerem!!!!!

(Veiu tot el text, si us abelleix)

NO DIRÉ AVUI EL TEU NOM ……

Imatge: A la Creu del Matagalls, la senyera cercant la llum…. cada vegada més a prop …….

    

SENSE PARAULES 

No diré avui el teu nom,
terra que m’has vist néixer.
Me’l guardo molt endins
en espera del dia
que ressoni ben net
de planys i de renúncies.
Me’l guardo  ben endins,
perquè la seva força 
no esdevingui un cop més
un miralleig estèril.
No diré avui el teu nom,
que ja l’han usat massa
tots els aduladors…
i aquells fills teus que esperen
fer-se’n un escambell,
i els qui viuen immersos
en l’embadaliment
que els farà infants per sempre.
No diré avui el teu nom
perquè no és amb paraules
com cridarem l’estel
damunt de la bandera. 


Fèlix Cucurull  


I tanmateix:

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

I que la remor ens torni les paraules…

Que enguany, els poetes, també els hem de tenir molt presents…..

Sense paraules no hi ha futur……..


S’HA MORT LA TRINI

Imatge: Ombra a Sant Marçal….

S’ha mort la Trini……
Calladament, pausadament…. Com si no volgués fer soroll, com si volgués passar de puntetes el darrer tràngol de la vida….
D’una vida senzilla, sense esgarips, sense fressa…
Però una vida plena… Una vida que, emmirallant-te amb ella,  només hi veus bondat i bon cor….
I mentre i tant l’estàvem acomiadant davant del retaule impressionant, de cop, el seu fill, la seva família que se l’estimava molt, han volgut posar la cançó de bressol d’en Serrat: ella era aragonesa….
I llavors l’ànima se m’ha trencat, i com un home, he plorat…..
I he recordat anys ha, quan un mal fat de la vida ens va llençar a la negra nit de la boira….
I el seu fill, ja llavors honorable,  ens va fer anar, al meu germà i a mi,  a dormir a casa seva….

La Trini ens va obrir la casa, el cor i la rialla…. Davant la maltempsada,  va ser la cara que ens va acollir, com era ella, senzilla, tendra….. talment com una “mañana de rocio” i “un mediodia de calor”….
I sí, he plorat, donant gràcies a una dona senzilla, ferma, valenta. I que a l’ensems era la mare d’un home honorable, del nostre defensor del vilatà: en Manel Pou Escolan.
Trini:
Amb molt d’amor…..
I fixat bé,  la teva tendresa, avui, m’ha fet plorar……

CINC-CENTS

Imatge: Com sempre que celebro alguna cosa del bloc, poso la primera fotografia: Colors pujant al Gorg Negre de Gualba.

Sí, si…..
A poc a poquet, sense fer massa fressa, hem anat encalçant una suma prou considerable:
Cinc-cents apunts al bloc.

I enguany l’he poguda tastar….
Gràcies a la X. , la meva dona: Ja fa un temps que em va regalar, impresos, els llavors 400 i escaig apunts fets al meu bloc i a l’ensems, amb l’ajuda de la gent del despatx, em van gravar en Cd els contes que he anat explicant i penjant al bloc.
Mireu, un bon regal que em va fer molt feliç i que vaig agraïr molt i molt!!!
Doncs aixó:
Avui, aquest és l’apunt 500 del bloc Serrallonga…..
I els més vistos son aquests:

I si no em treieu, procurarem continuar!!

ASSANGE, WIKILEAKS, HYDE PARK, FERRAN DE POL…. I EL CAIXÓ DE CERVESES BUIT….

Imatge: Ferran de Pol, en el seu despatx del Pas Sota Estudi d’Arenys.

Alguna vegada ja he comentat que, amb en Lluís Ferran de Pol i l’Esyllt, em va unir una molt bona amistat personal i em van deixar que professionalment gestionés alguns dels seus assumptes.

Però avui us vull explicar un fet que em va sorprendre:
En LLuís, en el seu llibre : “De lluny i de prop”, Editorial Selecta 1972, pagina 223, fa una descripció d’una tarda d’abril a Londres.
Si trobeu el llibre, llegiu-lo,: Val la pena:

Diu en Lluís (pag 224):

.- En aquest famós racó -situat a la part nord del Hyde Park – es parla amb entera llibertat, amb molta més llibertat i amplitud de temes que al Parlament Britànic, de les coses divines i humanes, i aixó al peu de la lletra: religió, màgia, ocultisme, política, revolució, colonialisme, sexe, racisme, poder negre, de la fi dels temps i de l’anihilament del món….. encimbellat damunt un caixó de cerveses ,buit……..

I més endavant diu explicant les paraules del predicador de torn:

-Tu i tú! ¿Esteu preparats per al gran cataclisme que s’acosta?…. ¿Que potser no sabeu, dissortats, que el sisé segell ja ha estat llevat, que, el gran terratrèmol, el tenim a tocar?…. Tu! ¿Quin rostre oferiràs a Déu de la cólera final?.. -sembla que em pregunta a mi- ¡Estas preparat per a la universal omega?…L’àngel de Déu trempa ja la seva espasa de mort de la ira del Senyor….. Tremoleu, tremoleu, perquè el sol  ben aviat s’obscurirà, cauran les estrelles del firmament, i la terra d’esquerdarà en grans abismes … Els temps són a prop!

I afegeix més endavant:

– Jo us diré que heu vingut a fer -qui parla és un hindú- jo us explicaré que fem, nosaltres a Londres, ….. No ens atreu la vostra manera de viure. Si algú us diu aixó, us enganya. … Us derrotarà l’enemic? ¿Morireu tots arrasats per una formidable explossió atòmica?… ¿Us engolireu en la decadència, en el no res, a poc a poc, com un terrós de sucre que es fon en el te sense que ningú pugui dir com ni de quina manera? Tant se val: hem vingut a contemplar la vostra fi. Potser jo  no la veuré, però la veuran els meus fills, o potser els fills dels meus fills… Us puc assegurar que contemplarem el vostre enfonsament sense cap mena de llàstima….

Un oient pregunta a l’orador:

_ I tu, tota aquesta festa d’extermini, ¿des d’on la veuràs eixerit? … Des de la torre de Correus suposo, que és prou alta. O, qui sap, potser ets faquir i encantaràs la bomba atómica. Perquè, si no, tambe prendràs mal, amiguet……

I quan acabavem de llegir aquest passatge, en LLuís em deia….. :

-La raó, l’explicació està en el caixó de cerveses , buit…

I jo, astorat.


– Si home, em deia en LLuís. A Hyde Park,  tothom pot explicar el que vulgui, sense témer res ni ningú, pot atacar el Príncep, el Sant Pare,  a Nostramo i a qui vulgui que se li posi al davant, però si ataca el poder britànic , o si ho vols millor, si ataca la Reina, en dir-ho,  no pot tocar  terra britànica, ha d’estar aïllat del terra, ni que sigui amb l’ajuda  un caixó buit de cerveses…. Ah! Però si diu mal de la Reina i se li trenca el caixó, ja està, toca terra britànica i llavors ja pot resar a tots els Sants del Cel:
Ha comés un crim de lesa Majestat. Detingut i condemnat a les presons de Sa Majestat la Reina, pels segles dels segles………
Amén…

I tot això se m’ha ocorregut davant el desori organitzat per veure com el “pobre” Assange surt de l’ambaixada de l’Equador….

Potser si trepitja caixons de cervesa fins l’aeroport. ??
Així no trepitjarà terra …. britànica….
Aneu a saber????????

EL POBLE (LA VILA)

Imatge: Vista aeria d’Arenys de Mar.

Un poble, o una vila….

Mireu que és cas…. aquests dies de festa Major, encara que petita, m’han permés poder llegir sense cap pressa i he trobat aquest poema de Martí i Pol….

Mireu que és ben girat…

A un poble hi ha de tot, de tot….


El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

                    Miquel Martí i Pol

RETORN AMARG…. O L’APROXIMACIÓ A LES ARRELS……

Imatge: Portada del llibre “Retorn amarg” de la Lluïsa Forrellad.

Algú, de ben segur, si ha llegit “Retorn amarg” , us dirà que acaba com el rosari de l’aurora……
I cà!!!
Potser no ha llegit els clàssics……..
Goiteu: Un dissabte de fa uns mesos, al matí,  trapellejant pel Setciències, la llibreria d’Arenys,  fem tertúlia amb en Pere Alzina Bilbeny…. I em fa….
 .- Acabo de llegir “Retorn amarg” de la Lluïsa Forrellad….
 I jo que  tinc a n’en  Pere, en  molta consideració, li pregunto:

-I què?.
 I ell comença amb un devessall d’elogis, la cara se li il.lumina i m’explica que més que llegir el va devorar…..
Doncs, apali, jo que miro d’obtenir-lo i el llegeixo…. perdó, com en Pere….. el devoro….
No us el voldria pas explicar….:
Una posta de sol no es pot explicar, s’ha de viure….
Un gran amor s’ha de viure, però no es pot descriure.
 Una imatge de la natura, com la descriuríeu?….. potser millor que la visquésiu, no?…..

Una qüestió: com descriuríeu la bellesa misteriosa de ” le solei levant impression” d’En Monet.
O el neguit que provoca el “crit de Munch” el podeu explicar?  o cal enfrontar-se amb ell sense parpallejar per comprendre tot l’horror que desprèn!!!!
Les obres d’art literàries no s’expliquen,  es llegeixen….
I un apunt sobre “Retorn amarg”:
El llenguatge us corprèn des de la primera pàgina… tot i ser curós, ben girat, aprofundit i ben descrit, no enfarfega gens…
Potser no caldria haver florejat els diàlegs de gent matussera,  fent-los parlar amb tant de seny…..

Però els personatges van apareguent en  el seu esplendor…. l’esplendor del braó, el neguit, l’angoixa, la bursada punyent d’anar descobrint unes vides desfetes, però que, fet i fet, intenten cercar la llum dins una foscor matussera que els te anorreats….
I al final: la gran troballa…..
Nikos Kazantzakis en la seva obra cabdal “Alexis Zorbas” ho plasma meravellosament:
Quan al final es vol “triomfar” a la vida… aquesta fa un capgirell, i s’esdevé la gran ensulsiada…
I és llavors, només llavors,  que compreneu que cal encetar el sirtaki de l’amistat, del ritornel.lo,  de retornar a començar des del no res, des de l’esperit, des de l’amistat, des de la llum i la claror descobertes dins la foscor més pregona….

I és llavors que en Lesmes Padró, el protagonista, quan ha arribat al fons del fons de la terra baixa, quan ha comprés que la Juliana l’ha fet mirar al mirall de la seva pròpia solitud, és llavors que  retorna sol, ben sol, cap a la masia a la terra alta,  on l’espera el retrobament amb el més pregon de la seva ànima….
Llegiu Retorn Amarg…. un dels grans llibres que he llegit darrerament.
Gràcies Pere!

A MI EN JOAN COLOMO NO M’AGRADA…. PERÒ…..

Sembla que aquest xicot  ara té molt d’èxit en això de la cançó….
Segueixo, de lluny, els moviments culturals més moderns….. però què voleu que us digui…. no tot m’ha d’agradar, oi?…
Algú em va dir una vegada: si no entens els anuncis de la tele, és que no els fan per  tu!.

Deu ser això:
El que no entenc, potser és que no ho fan per a mi.

Però l’entorn d’aquest vailet em te el cor robat…. :
Va ser el darrer en néixer en un clos màgic als estreps de la Muntanya de Baix, (pels no iniciats: el Montnegre) Amb un pare i una mare als qui estimo molt, encara que els viaranys de la vida ens van portar a negociar en costats oposats de la taula…

I van ser tan generosos en la negociació que,  avui, Sant Celoni, te un clos emblemàtic, gràcies a ells.
I en Carlos amb les seves escultures em te encaterinat….
I la Feli, amagada rera un posat ferreny, te un cor que no se l’acaba…
I en Joan  va fer aquest video a l’Ateneu celoní, on,  per goig meu, es va fer acompanyar d’en Pep i la Pepita, grans amics i grans actors…..
Apali! mireu-lo i gaudiu!!!

AVUI EN FA 39!

Imatge: Foto d’en Xavi Salbanyà, d’ahir a la tarda…… Moltes gràcies Xavi!

I poques paraules….
Avui, amb goig, celebrem que fa 39 anys que, davant el retaule de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar i als peus de Sant Zenon, començava una història compartida.
Podeu estar-ne ben segurs……. tota aquesta pàgina s’ha pogut escriure gràcies a  Ella!
Sense la X. res no hauria estat possible!!

I amb ella també amb els nostres fills  l’A. i en X. que tenen llum als ulls i la mirada neta per viure el seu futur….. i en X. ara també amb la C.
I mireu! com que estem contents, doncs això…..
En vida vostra!!

MADREMANYA DE LES COSES PETITES

Foto: Símbol del castell de l’Empordà.

Cal que, de tant en tant, passegem pel nostre país petit….
Sobretot si teniu una certa tendència a badar… a deixar-vos portar per les coses petites….
Potser, de vegades, calen grans espais per capir la immensitat d’un petit instant, però sempre, sempre, ens cal saber fixar l’atenció, tot badant, en un petit estri, un petit indret, un petit detall, que per ell sol us retornarà les il.lusions de quan érem mainada, i llavors, només llavors es produeix el miracle de tensar l’arc de la vida i comprendre que nosaltres, tots sols, no som res…..

Som en tant que estimem, que perdonem i que donem, però també som en tant que ens sabem fills i pertanyents dels nostres petits espais, petits racons……
En definitiva, som petits punts dins un magma que ens agombola i que ens fa lliures, en la mesura que entenem que pertanyem als petits sotracs que saben copsar quan el cor és lliure i la mirada, tot badant, es perd i es concreta en un petit espai….
Es en aquell instant, en aquell petit espai, quan capim que vivim un instant únic que s’ens regala gratuïtament ……..

Si voleu, podeu clicar i veure les fotografies.

LA PRESENTACIÓ, EN TEXT, DE L’ACTE DE JORDI PUJOL

Foto: un moment de l’acte.

Us enllaço el text que va servir de guia per la presentació del llibre de Memories (volum 3er) de Jordi Pujol,  a la sala petita de l’Ateneu de Sant Celoni.

“Molt bona tarda,

Honorable President Jordi Pujol, celonines, celonins, amics, coneguts i saludats, vagi d’entrada aquest exordi per aclarir i modificar el concepte que fins avui he anat escampant respecte de l’orgull celoní.
Enguany fa vint-i-cinc anys que, servidor de vostès, per mor i gràcia dels celonins que m’han permès ajudar des de la casa Gran (penso que ajudar és la paraula, no voldria que fos destorbar, la paraula) i també saben que vinc d’Arenys de Mar. I quan vaig arribar a Sant Celoni, de seguida vaig percebre una petita diferència en la forma que tothom es comportava respecte de la vila

Si ho voleu, cliqueu aquí per llegir-lo tot….

JORDI PUJOL A SANT CELONI

Foto: Moment de la presentació.

Ahir, com estava previst, vaig tenir el goig de poder fer una introducció a l’acte de presentació del tercer volum de les memòries de Jordi Pujol a la Sala petita de l’ateneu de Sant Celoni. 
Com sempre, el president va estar brillant, proper, didàctic….. en definitiva va estar en el punt just per tal de deixar constància d’una part del títol de volum: un nou repte.

En el terreny personal em va abellir estar acompanyat per molts amics celonins i d’altres indrets propers. I  com a  la presentació del segon volum em varen acompanyar  la X. i els meus fills. 
Un goig de trobada. 
I tot gràcies als bons oficis dels amics de la lliberia Alguer7 en Martí, la Montse i en Joan. 

Podeu clicar aquí o al dessota si us abelleix escoltar la presentació de l’acte. Tot, com veureu, en clau celonina.

 

ENCARNA ROCA I TRIAS

Foto: Encarna Roca.

Aquests dies de final de curs de la mainada, sento al meu voltant un estol de pares i mares que descriuen els exàmens dels seus fills segons la seva òptica particular….
I és clar, no pot ser d’altra manera, tothom explica la processó  des del lloc on la vida l’ha col.locat. Es així, ha estat així, i sembla que ha de continuar essent així …… O potser no?.

Alguns pares expliquen els esforços dels seus fills…. que, malgrat tot,  veuen tombades les seves espectatives i suspenen immericordiosament. D’altres fan costat a petit infantó (que ja és un/una ganàpia, eh!), en la seva creuada de pensar que tot el claustre de professors s’ha confabulat per tal que,  els fats divins,  facin que el pobre noiet o noieta suspengui. D’altres que l’esforç de la mainada és massa gran, que els tenen poc menys que anorreats…..
Alguns hi ha que esperonen sense planyer, eh!!
En fi……
A totes aquestes que llegeixo que la Sra Encarna Roca serà magistrada del Tribunal Constitucional. Visca i al.leluia!!!
A l’any 1979, ella  va guanyar la primera càtedra de dret civil català de la Universitat de Barcelona i a l’any 80 va començar a donar classes com a Catedràtica de l’assignatura. Era optativa….
Uns quants alumnes ens vam matricular a l’assignatura. En ser optativa, et podies presentar o no a l’èxamen.
Vaig tenir la sort (o desgràcia,  segons com es miri) que un problema de salut va fer que els darrers sis mesos del curs no pogués treballar les 40 hores setmanals i em vaig poder dedicar a temps ple,  a totes les assignatures… la de dret civil català també.
Em presento a l’exàmen…
Per cert (ens havia informat la Catedràtica Encarna Trias) poden venir amb tots els llibres.
Caratsus , que diem nosaltres: fàcil.
Sí, si….. Va ser un exàmen complert, un cas pràctic on hi havia totes les figures  jurídiques catalanes estudiades i explicades per la Catedràtica durant el curs.
No cal que digui que les classes de l’Encarna eren el bo i millor que he escoltat mai. Precisa, acurada, seriosa, amb molta vocació d’ensenyar… Però ni un brindis al sol, ni una faramalla baldera…..
Cal que digui que va ser l’exàmen més complexe de la meva carrera… No em dol dir que vaig plorar…. Però no us penseu que metafóricament, no… físicament. Plorar de veure que no hi arribaria, que no en sabria….
Em va aprovar.
Aquell any, quan vaig acabar el curs i la carrera, vaig escriure una carta (la única que vaig escriure mai a cap altre professor, tot i tenir-ne alguns de bons)  a la Catedràtica Encarna Roca. El resum de la carta és senzill:
Moltes gràcies per l’esforç que feia, per abocar els seus coneixements, per dedicar-nos el seu esforç….
Nosaltres érem de nocturn i els altres catedràtics,  a nocturn,  no els varem veure mai.
A l’Encarna Sí.
Ens fa falta gent competent, preparada i treballadora…
D’avançada, i abans de començar a fer de Magistrada del Tribunal Constitucional em permetreu que ja li digui:
Gràcies, Encarna!.