Ulisses20

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

Anit, mentre sopàvem a l’Ateneu, vam decidir de fer colla per pujar a Barcelona. Pensat i fet. Com que treballem, no podem eixir gaire matí, així que arribarem en punt de la concentració a la Diagonal, veure i viure aquella festota per la llibertat i la República i, en sopar enjorn, pegar un altre colp cap a València, a portar la nova.

Les samarretes ja les teníem, perquè ens les havia baixades Vicent a l’agost, així que amb la muda posada pegarem en amunt, en acabar l’escola, que encara fa migdiada en el mes de setembre. Per un altre costat, n’hi ha diversos autobusos de valencians que també faran via, n’hi ha que eixiran dilluns i n’hi ha que ho faran de matinada, el mateix dimarts. Del camp de Túria també n’hi haurà representació del CDRcampdetúria, de l’Institut d’Estudis Comarcals, dels Ateneus de Bétera i Benaguasil, de Solidaritat amb Catalunya, d’Acció Cultural, i d’altres associacions i institucions valencianes. És lliure i voluntari manifestar-se. Democràtic. Així que que ni vol pols, ja sap que no ha d’anar a l’era. Per bé que les eres dels pobles ja no són gaire polsegoses.

La festa que es viu en aqueixa ciutat, l’11 de setembre s’ha de veure, almenys un colp a la vida. I ara que ja tenen proclamada la república, també. Malgrat la repressió policial, judicial i política de l’estat espanyol, contra el drets universals de decidir o de manifestar-se pacíficament: a sant de quina cosa, envien policies i gc els espanyols a la diada? A provocar, a fer llenya, a cercar violència. Perquè amb els anys que passa que en fan, cap d’acte de violència, cap agressió. En canvi, espanya cerca la brega, la notícia, per tenir excuses de la seua repressió i retorn al franquisme pur i dur.

Nosaltres pugem a festejar una manifestació entusiasta per la llibertat i, també cal dir-ho, per intentar transportar aquell deler per la llibertat a València. Tant de bo tots els pobles del món visqueren amb aquella alegria la joia de la democràcia i el dret a decidir què volen ser. Tant de bo espanya tingués la meitat de responsabilitat política i de cultura democràtica.

Ep, si us animeu, encara n’hi ha autobusos amb seients lliures que us faran reviure un jorn extraordinari.

Hom diu que a França l’escola ja es prepara per començar dilluns. Ooooh, sí, ho diuen els mestres que estan tan contents de tornar. De tornar de les vacances i de tornar-hi, a l’escola. Però ací al nord, a Reims, segons un decret de 2017 que s’activarà l’1 de setembre de 2018, la setmana escolar durarà quatre dies. Ep, sí, sí, quatre dies dels set de la setmana seràn vàlids per als mestres.

“Semaine de quatre jours, nouveaux horaires scolaires et périscolaires… le Gran Reims prépare la rentrée de ses écoliers avec, comme objectif, de leur offrir les meilleures conditions pour étudier.”

Els francesos sempre han tingut més valor i més valors, no us amoïneu. Després tindran temps per explicar-nos l’experiència i valorar què faran i què farem nosaltres, cent anys després. Ells ens porten cent anys virtuals i una eternitat digital, perquè aci al sud, al sud dels suds, encara si ens debatim entre el feixisme i el franquisme, entre l’esclavitud i el servilisme, entre al corrupció i el perdó dels corruptes… A França, no ho creureu, però també paguem l’autopista; ara, en canvi d’uns aires que ja voldrien somiar a l’espanya de la transició, la monàrquica, i la del s. XXI, amb presoners polítics i justícia prevaricadora.  Allà on ens roben i ens robaran anys i panys, si ja pactem les misèries i les molles, segons la hisenda valenciana en canvi d’almoina.

Aquesta vesprada hem estat a Epernay, a tastar uns caves que un amic volia que portàrem cap a València. Però ves que un jardinet d’un palau que la família Moët va regalar al poble, ens hi hem trobat un carro amb finestretes. El carro era de llibres i la gent, lliurement podia obrir la finestreta i agafar un dels llibres, de franc, lliurement, sense que ningú t’insultés o t’amenacés (sembla que els de C’s no són aprop, ni els de Vox). A Olocau també han fet aquesta innovació a les urbanitzacions del terme. I què fan els de C’s i els de Vox, d’aquests llibres?, si són en valencià els ratllen, els trenquen, o els cremen… com aquells del farenheit o els nazis… Com fan amb els llaços grocs, voldrien que els tragueren del carro, els llibres en valencià. S’ha de ser filldeputa i esforçar-se de valent…

Els francesos, com seran, a més de gàbies amb llibres, champany i fornatges, ja saben com reduir els dies de la setmana a quatre… Quina fama els mestres, xa!

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…

Anit vam tenir una festa gran, molt grossa, a la plaça del Mercat, que va contagiar els carrers: el Major, el Boïl, la barana del castell, la placeta del Sol, el carrer del Xiquet de Bétera, l’Albereda… Els dimonis de Massalfassar van portar l’infern a Bétera, amb el bestiari gros, la bicicleta, el drac, el cuc, els molins, el castell, la caldera del butoni, la gàbia del rector, i la gent s’hi aplegà a viure’ls de prop, a agrair aquella festassa del foc domesticat per l’home, o pel dimoni, siga home o dona, que fa la festa fins que n’hi ha vida. El conjunt és estètic, tan plàstic com espectacular, sobretot perquè som pobles que vivim el foc com una festa pròpia, part indestriable de la nostra cultura, i sabem agrair l’esforç d’aquell joc lúdic de dimonis, danses i música que els acompanya. Amb tanta calor com feia anit, aquells dimonis, quina paradoxa, es van guanyar el cel. Per això els vam felicitar. Els vam felicitar perquè anit l’Horta i el Camp de Túria —Massalfassar i Bétera— s’aplegaven amb il·lusió en un programa folkestiu que ens va regalat emoció des del primer jorn, amb el cant d’estil tradicional, el Josemí, el Xavier, Marisé… Però també, amb els llibres imprescindibles, les versades, el ball de plaça i el joc de dimonis. Al JV Frechina i els seus, el nostre reconeixement més gran, des de l’Ateneu de Bétera, per elevar a la categoria de cultura, de culte, el coet, el foc i el bestiari tradicional.

Urbàlia Rurana sabé posar la cirereta al folkestiu, amb tant d’ofici com atresoren el Torregrossa i els seus músics: ball de festa, ball de plaça, revetlla, música i ball sense parar, una festa que ningú no volia que s’acabés, perquè som a l’estiu, en aquest principi intens d’estiu, que representa la faena feta de molts d’oficis i les vacances a tocar: la festa a la plaça del Mercat, en un espai reduït, amb els balls populars ens torna una tradició rural i festiva molt particular de com els pobles agraïen les collites, el jornal, l’esforç col·lectiu o la germanor entre veïns i forasters. La revetlla també és acollida i és llibertat, perquè encomana el goig de compartir el plaer més lúdic i festívol amb tothom que arriba, que considerem hoste d’una nit o d’un ball.

Els Urbàlia van fer una gran cloenda i la plaça va ballar com mai, i fins i tot els que eren en les cadiretes mirant-s’ho, ho feien embadalits perquè ho fruïen tant i més com si ballaren. A tot l’equipàs que ha ordit el folkestiu d’enguany,una lloa ben aferrada, perquè ja teniu feina a pensar què oferireu de tant extraordinari el 2019. Per molts anys.

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…

Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.

L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple)  volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.

Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.

#folkestiu2018

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

L’estiu dels bons mestres combina un programa estiuenc variat, de formal i d’informal, atzarós o calculat. I sens dubte que, entre més activitats, això inclou la formació. Sé que ja ho havia dit, en començar aquesta sèrie estiuenca sobre mestres, però ja hem viscut dos jorns de formació a València, a Jan Comenius, i no me’n puc estar de dir que la proposta ha sigut gratament positiva. Tres plats forts que combinaven, des de perspectives diverses, l’aprenentatge més enllà de les aules i un eix comú: potser que els mestres no siguen els únics actors de l’ensenyament. Fins i tot, potser que no siguen els principals en no pocs moments que els infants també aprenen. Malgrat que, jo ho considere així, els mestres són cabdals. Ara, com diu Maria José Díaz Aguado, si un mestre pot ser substituït per una màquina (enteneu màquina com un element substitutiu qualsevol) mereix de ser substituït.

La formació dels mestres és cabdal a l’inici del seu procés de mestre, quan encara és a l’escola de magisteri, i també durant els anys d’ofici. Per això AKOE_educació és i fa un paper important en la seua curta trajectòria vital, amb l’objectiu de formar els mestres. Però no ho fa de qualsevol manera. La tria de ponents és conscient, investigada, calculada, molt pensada perquè els mestres tinguen propostes de risc, de repte, que els ajude a pensar la feina que fan, l’escola que volen, la qualitat d’allò que trien…

Glòria Jové, Lluís Sabadell i Miguel A. Ariza han acomplert amb les expectatives dipositades. I tant que sí. Perquè ens han somogut, provocat, reptat a continuar pensant amb major risc allò que fem i oferim als alumnes. La metàfora de la Glòria, professora a l’escola de mestres de Lleida, que un armari de perruqueria pot contenir més riquesa que un armari de l’escola ens ha de fer reaccionar, mestres, si no volem continuar oferint metodologies i continguts del s. XIX. I encara avui, Ariza, ens ha sorprés en fer-nos veure virtualment una imatge que mostrava la façana de dos edificis germans. No es distingien per la façana. I el de dins?, es diferenciava? L’un edifici era una escola, l’altre una presó.

Va bé aqueixa comparança perquè és rabiosament actual: avui uns quants mestres, o polítics, demòcrates d’ànima i d’esperit, són en presó per les idees. Com en la dictadura franquista, que no diferenciava, voluntàriament i conscient, l’un edifici de l’altre. Com el govern d’espanya i la justícia d’espanya, que no diferencia els franquistes, als quals premia, en canvi de perseguir demòcrates, que engarjola ací i enllà.

Però tornem a l’estiu dels bons mestres, a la formació i a aquesta exquisitesa que representa de passar uns dies de formació entre mestres que, malgrat els anys, continuen aprenent.

Demà el tercer jorn i últim. Encara us podríeu apuntar a viure’l, a descobrir per què els mestres són tan cabdals a l’escola, i tan importants per al país.

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

Com que ha acabat el curs, ens demanem què faran els bons mestres. Aquells que ja no posen deures d’estiu, supose que no, perquè ja han fet els deures durant el curs i, els seus alumnes, ja han triat què llegiran, cap a on pegaran, si han d’acompanyar els pares, o quines activitats lúdiques completaran el seu estiu merescut, guanyat amb l’estudi.

Mestres, com cada estiu, l’escola de mestres cooperativa AKOEeducació, us ofereix una formació exquisida, lúdica i innovadora per començar les vacances entre mestres, aprenent, compartint experiències que fan goig o prenent una orxata per parlar de com ha anat o com esperem el futur, els mestres valencians. Alguns dels tallers d’experiències que es presentaran a Marxalenes (el barri on es farà l’encontre), són de caure de cul, i un éxit d’un equip de mestres convençut que l’educació encara és el valor més preuat de qualsevol societat. Els tallers: bicicleta de la Xina a Montserrat… la implicació en el tractament dels residus del meu poble… la creació d’un rap amb sensibilitat social (ens volem vives, Marhaba Dolunay), exposició virtual de dones arreu del món mitjançant skype, Histogram = Instagram + ciències socials, estudi de les deu llengües més parlades al meu poble, escola expedicionària per a aconseguir que València siga una ciutat sostenible, com posar en marxa un espai de coworking, utilitzar l’art contemporani per a desenvolupar un projecte d’escola (interetapes), la transformació del pati com aquell espai somniat…

Cada dia, en acabar la formació, hi haurà un tast cultural-lúdic per agafar el dinar amb més gana, a més que trobareu una oferta de llibres (ai, els llibres, mestres), i un esmorzar de quinzet preparat perquè no us queixeu de res. Per cert, ja coneixeu aquell aforisme que diu: “Si hom agafa un llibre entre els mans durant unes hores amb la panxa buida, després, com es trobarà: haurà saciat la gana?, trobarà que ha perdut el temps, o en comptes de l’entrepà, haurà guanyat saviesa i coneixement? Què en diria Maslow?

Demà us penjaré el programa complet de les jornades.

Introducció

“ma mare em diu que abans jo escrivia millor. Escrivia altres coses: “sempre queien en vers”. Ara tot és distint: parle de morts i morts. A ella li dol que escriga així, d’aquesta mena. Diu que al cap i a la fi tenim salut i ganes de treballar i no devem ofendre Déu.
Tenim salut, treball, Què més volem? Déu fa les coses sempre bé. Només cal demanar això, salut i feina. I mon pare diu: “Clar”. I jo no sé què dir. I m’entren unes ganes petites de plorar.” Vicent Andrés Estellés

Salutació
“Limitar-se a perseguir allò útil resseca l’esperit. Conrear lo inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida.” Goethe

1 balanç: si n’hi ha bon ambient, els conflictes no fan gaire nosa; n’hi ha ganes d’aprendre,i sempre n’hi ha que no es concentra prou, que som en una escola. N’hi ha menys accions lletges entre alumnes que accions d’altres menes, i, en general, la relació és bona i l’actitud positiva. Desigual. N’hi ha ritmes i bioritmes. Homeee, com a la cooperativa del poble.

2 Els mestres en voldríem més. Molt més. A Finlàndia diuen que funciona, el treball en silenci, que es concentren molt a treballar. Ací l’actitud és bona, però n’hi ha alumnes que has de guiar molt si vols que treballen. La responsabilitat és desigual.

3 L’objectiu principal del curs ha sigut la lectura, la matemàtica i la convivència. He provat d’afegir experiència més que no innovació.

“Els llibres no supleixen la vida. Però la vida tampoc no supleix els llibres.” Joan Fuster

La missió principal d’un bon mestre hauria de ser reconduir l’escola a la seua funció essencial: formar ciutadans lliures. Nuccio Ordine

4 Aprendre sempre és un compromís. Ser bones persones també.

—N’hi ha preguntes? No?

“El saber no és un do sinó una conquesta difícil, que pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre.” Si ho diu Nuccio Ordine

—Algú vol una copa de cava ben fresc, o preferiu una orxata?