Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: curs17_18

Assemblea de la Federació d’instituts d’estudis comarcals, locals i universals (3)

0
Publicat el 2 de juny de 2021

A dos quarts de vuit eixíem de Bétera cap a la capital. El camp de Túria afegia una delegació de molts quirats a l’Assemblea de la “Federació de milicians pels estudis i el patrimoni“. Per la ronda nord, camí de Tarongers i de la mar, trencàvem a la dreta en passar la Facultat dels mestres (!), i ves si ens en trobaríem de bons aquell matí: mestres que han fet la història de l’escola del s. XX a partir de les cendres que va deixar el franquisme pudent i feixista. Davant una redona que, com diu el mestre Ferran Zurriaga, sembla la Serra Calderona, el veiem baixar com un gínjol, la bossa a la mà, àgil i somrient, com qui se’n va d’excursió amb els xiquets (els xiquets som Rosa i jo mateix): semblava un home de quaranta anys, i ves si ho havia passat de circumstància durant la pandèmia. Ens saludem, ens n’alegrem i peguem cap al Sud, avall avall sense perdre el temps, en un viatge de cinc quarts i una conversa viva que repassa les petites misèries dels valencians, les pròpies i les que ens afecten tan directament l’ànim i la nostra llibertat (tots els éssers humans naixen lliures i iguals, si no et domina espanya!).

 

—Espanya no ho entendrà mai, això, que sempre és contra nostre, valencians, a veure si us n’adoneu.

 

Fem repàs pandèmic del momemt polític de resistència que vivim, atuïts, assetjats i robats per un estat feudal i criminal com no n’hi ha tres al món, i encara obrim conversa tangencial, sense saber-ho ni conèixer-la: una de les dones que apareix en el primer dels panells d’una exposició que hi ha a la sala Polivalent, a Castelló de les Gerres, ara de Rugat. L’exposició “Petjades de dones” és un homenatge reconeixement a unes quantes dones de la Vall d’Albaida.

La primera és Àngels Belda, d’Aielo, que provà de presentar-se a registradora de la propietat, càrrec que cent anys després només decideixen a madrit-espanya, com decideixen qui serà jutge o fiscal o militarot o membre dels tribunals majors del regne de les calaveres. Sí, només els franquistes decideixen qui xuplarà tota la vida del poder i dels diners en canvi del carnet de la corrupció infinita a la corona. Els amos del cagalló al suprem o a l’infern!

Abans d’entrar a la sala polivalent, mentre pujàvem el port de l’Olleria, hem repassat els envits del nostre Institut, la feina feta i la pendent, i ja ordim un congrés sobre educació o unes jornades, si en uns dies publicarem un nou número de Mirades,  amb els primers apunts sobre l’escola i els mestres valencianistes dels anys trenta, i una història de més dones que van haver de fugir de la repressió feixista que encara  ens governa en nom del psoe i els botxins iceta i zaragoza i sanchis i els varons roms roms.

Però el colp definitiu ens el pegarà, en entrar a la sala polivalent, un lladre de cavalls amb una mascareta amb la bandera que roba drets humans: no sé qui ha contractat l’esmorzar-catering de la Fedines, perquè el cambrer puga lluir la burla de dir-nos “vosaltres treballeu de franc, nosaltres ens emportarem els diners i la fatxenderia de tenir-vos vigilats”. Aquell desgraciat, al qual ningú de l’organització no li ha dit res (jo ni pagaria el servei), quan l’assemblea ja ha començat, i els parlaments dels batlles, no s’està de plegar les taules de ferro amb un siroll que trenca i amenaça: ja sabeu qui mana, malparits! És el nivell de cultura d’aqueixes cagarneres que passen per essers humans, ni primats ni goril·les, de tot n’hi ha a la vinya des que fa tres-cents anys que ens regna l’ocupació.

I ves que de bon principi seiem atrets pels panells exposats del lateral de l’esquerra, amb les dones que referia abans: m’ature en Maria Garcia, anarquista, afusellada amb altres milicianes pels feixistes a Manacor, quina història, i Ferran em comenta que també n’hi ha beates, i de beates el Camp de Túria en va ple, diu, que podríem fer deu o dotze exposicions abans no arribe la Carta 2030.

Obrin els parlaments els batlles de Castelló i de Bocairent, que supose que ja s’hauran adonat que ens han encabit en una aula que tindrà la pitjor sonoritat de la Vall, l’Alcoià i el Comtat sense por de fer curt, i en començar pròpiament l’assemblea, el nostre director, Andreu Ginés, amb el qual també vaig coincidir a l’escola, malgrat la diferència d’edat, el Sequi apunta que no cal llegir l’acta: no, no, si ja l’heu enviada, només que caldria si n’hi ha ningú que vol dir res, i en tot cas, votar-la, això sí, perquè en aquesta assemblea també venim a votar democràticament, només perquè espanya rebente d’enveja: l’amenaça dels demòcrates, més que no l’econòmica, és la pandèmia que més mal fa en aquella cofurna espanyola.

Sequi, un altre mestre en representació de la federació, del Villar i dels Serrans, va fent el reportatge i el contrapunt d’ordre d’aquella reunió. Amb l’Andreu, la Federació ha guanyat moltíssim, i l’harmonia final és per damunt les observacions dels uns i dels altres, fins i tot del botànic Cavanilles. El president també explicarà el goig d’acollir una representació tan grossa, JV Frechina és un altre prohom de l’Horta Nord, un dels pares del Cant al Ras (enguany el 19 de juny), expert de músiques i ritmes entre més estudis de cultura popular. Ha aguantat del timó quan ningú apostava un xavo i avui fa bona cara, si nadem amb tant de suport… Les feines impagades dels esforçats que alcen aquest país, que diria Vicent Partal (segur que millor que jo ho he expressat).

Per cert, que Sequi té una contraproposta sobre l’Institut mare —Institut major Manuel Sanchis Guarner—, que voldria Alfred. Quina lluita, ara.

[continuarà]

 

Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

0

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

L’estiu dels bons mestres: el parasol

0

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

0

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

L’estiu dels bons mestres

0

Com que ha acabat el curs, ens demanem què faran els bons mestres. Aquells que ja no posen deures d’estiu, supose que no, perquè ja han fet els deures durant el curs i, els seus alumnes, ja han triat què llegiran, cap a on pegaran, si han d’acompanyar els pares, o quines activitats lúdiques completaran el seu estiu merescut, guanyat amb l’estudi.

Mestres, com cada estiu, l’escola de mestres cooperativa AKOEeducació, us ofereix una formació exquisida, lúdica i innovadora per començar les vacances entre mestres, aprenent, compartint experiències que fan goig o prenent una orxata per parlar de com ha anat o com esperem el futur, els mestres valencians. Alguns dels tallers d’experiències que es presentaran a Marxalenes (el barri on es farà l’encontre), són de caure de cul, i un éxit d’un equip de mestres convençut que l’educació encara és el valor més preuat de qualsevol societat. Els tallers: bicicleta de la Xina a Montserrat… la implicació en el tractament dels residus del meu poble… la creació d’un rap amb sensibilitat social (ens volem vives, Marhaba Dolunay), exposició virtual de dones arreu del món mitjançant skype, Histogram = Instagram + ciències socials, estudi de les deu llengües més parlades al meu poble, escola expedicionària per a aconseguir que València siga una ciutat sostenible, com posar en marxa un espai de coworking, utilitzar l’art contemporani per a desenvolupar un projecte d’escola (interetapes), la transformació del pati com aquell espai somniat…

Cada dia, en acabar la formació, hi haurà un tast cultural-lúdic per agafar el dinar amb més gana, a més que trobareu una oferta de llibres (ai, els llibres, mestres), i un esmorzar de quinzet preparat perquè no us queixeu de res. Per cert, ja coneixeu aquell aforisme que diu: “Si hom agafa un llibre entre els mans durant unes hores amb la panxa buida, després, com es trobarà: haurà saciat la gana?, trobarà que ha perdut el temps, o en comptes de l’entrepà, haurà guanyat saviesa i coneixement? Què en diria Maslow?

Demà us penjaré el programa complet de les jornades.

Cloenda del curs: balanç, xa!

0
Publicat el 26 de juny de 2018

Introducció

“ma mare em diu que abans jo escrivia millor. Escrivia altres coses: “sempre queien en vers”. Ara tot és distint: parle de morts i morts. A ella li dol que escriga així, d’aquesta mena. Diu que al cap i a la fi tenim salut i ganes de treballar i no devem ofendre Déu.
Tenim salut, treball, Què més volem? Déu fa les coses sempre bé. Només cal demanar això, salut i feina. I mon pare diu: “Clar”. I jo no sé què dir. I m’entren unes ganes petites de plorar.” Vicent Andrés Estellés

 

Salutació
“Limitar-se a perseguir allò útil resseca l’esperit. Conrear lo inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida.” Goethe

1 balanç: si n’hi ha bon ambient, els conflictes no fan gaire nosa; n’hi ha ganes d’aprendre,i sempre n’hi ha que no es concentra prou, que som en una escola. N’hi ha menys accions lletges entre alumnes que accions d’altres menes, i, en general, la relació és bona i l’actitud positiva. Desigual. N’hi ha ritmes i bioritmes. Homeee, com a la cooperativa del poble.

2 Els mestres en voldríem més. Molt més. A Finlàndia diuen que funciona, el treball en silenci, que es concentren molt a treballar. Ací l’actitud és bona, però n’hi ha alumnes que has de guiar molt si vols que treballen. La responsabilitat és desigual.

3 L’objectiu principal del curs ha sigut la lectura, la matemàtica i la convivència. He provat d’afegir experiència més que no innovació.

“Els llibres no supleixen la vida. Però la vida tampoc no supleix els llibres.” Joan Fuster

La missió principal d’un bon mestre hauria de ser reconduir l’escola a la seua funció essencial: formar ciutadans lliures. Nuccio Ordine

4 Aprendre sempre és un compromís. Ser bones persones també.

—N’hi ha preguntes? No?

“El saber no és un do sinó una conquesta difícil, que pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre.” Si ho diu Nuccio Ordine

—Algú vol una copa de cava ben fresc, o preferiu una orxata?

“Això pa tu, eixa merda”, corredor!

0
Publicat el 25 de juny de 2018

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!

Si això és una nit d’estiu qualsevol, ha!

0
Publicat el 24 de juny de 2018

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

Comiats del curs, de la mestra, de la tia Júlia

0
Publicat el 21 de juny de 2018

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

 

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

 

Paratges naturals del País Valencià

0
Publicat el 20 de juny de 2018

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

 

 

 

Els solstici d’estiu a l’Ateneu de Bétera

0
Publicat el 19 de juny de 2018

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

 

El psoe Àvalos contra el pspv Puig

0
Publicat el 17 de juny de 2018

El PSOE d’espanya continua aplicant el 155 a València, sense vergonya. Ni poca ni molta, sense. Els la bufa València, de primer, que només els preocupa Espanya (però sense comptar València), per això temem el MHP Ximo Puig, no fóra que es fes massa valencià, o pitjor, segons ells, massa valencianista.

Però el MHP Puig no pot ser ni fer una altra cosa, si vol tenir perdigó entre els seus: ser valencià i valencianista, com més va millor, i reeixir. Ell és de Morella, que no és l’Horta, ni València, allò són els Ports i el Sexenni, mestre. I tot això, d’espanya?, tururú!
El frare Àvalos no el pot veure ni en pintura, el MHP (ni aquest ni València) i traça paranys i vigila amb trabuc, perquè entre torpall, miserere i espia de segona fila, no pot sinó fer muscle i peuets, en favor d’espanya. Li la bufa València, el finançament miserable que patim, el camp valencià o les bandes de música. Només que li interessa vigilar els moviments del seu contrincant, del seu mateix partit: per això li ha etzivat un comissari polític espanyols, que el vigile, que l’assetge, que el marque.
Espanya no entén una altra cosa, ni que siguen valencians mateix, o del mateix partit, o del mateix cagalló. Tenir-mos castigats i condemnats a ser els últims. El preu que paguem de ser espanyols.
Què, xotos, ens espavilem o mo n’anem a la platja a untar-mos d’oli?

 

Post: per cert, sabeu quants minuts ha trigat el frare Àvalos a amenaçar de tancar tots els refugiats en un CIE? Sabeu que no consentirà, el fraré, la connexió de TV3? Ni l’alliberament dels presos? Què us pensàveu que n’hi havia diferència entre el govern PP i el govern PSOE d’espanya? Aaaahhhh, les espardenyes!, les espardenyes!

Can Roca perdrà l’estrella?

0
Publicat el 16 de juny de 2018

“El rei d’espanya vol anar a sopar a Can Roca? A Catalunya? Que porte l’entrepà de casa.”

De segur que les pressions d’aquella cofurna de borbons ha sigut de ca l’ample. Potser. Potser que els Roca hagen agafat l’envit com allò que és, una provocació. Potser. Espanya pressiona contra Catalunya i contra els catalans. N’hi ha catalans famosos, que s’han fet un forat de fama mundial. Els Roca, per exemple. No sabem fins a quin apunt aquests són o no són de pedra picada, però de segur que són catalans, sens dubte. Ara, espanya pot fer molt de mal, des de l’odi. És allò que fan amb el diner públic, molt de mal i molt d’odi.

Per què els Roca no s’hi han plantat? Hom diria que, amb la fama mundial, no els caldria passar per cap adreçador, si no hi volen. Si no llepen. N’hi ha molts que se la juguen i no hi passen. Molts que se l’han jugada, amb el resultat de presó i exili. Ara bé, potser que com el Nadal tenista, o aquell futbolista, o motorista o…, aquests també vulguen ser llepons, súbdits de pedigrí, però súbdits de la mamonesa borbona (un orinalot del pitjor estil). Ací s’ha acabar el problema, doncs.

Els Roca han de decidir si conserven l’estrella mundial, amb l’estel català que els identifica al món, o si peguen per fer la cort a espanya (clients no els en faltaran, però catalans sí, i valencians). N’hi ha que no ens sorprendrem, malgrat que la seua seria una decisió que faria escola. I ens faria forts davant la corrupció, l’amenaça i la violència.

Els germans Roca són forts sens dubte, d’esperit i de llinatge. Caldrà veure si també ho són pels seus.

 

Acollida, linxament o escarni

0
Publicat el 15 de juny de 2018

“El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.” Joan Fuster

Hipotesi: comuniquen a un mestre nou que treballarà a partir de setembre al càrrec d’un curs, de tutor, per exemple o d’especialista. Imagineu que, el mestre, després d’alegrar-se per l’oferiment, comencés per programar com castigarà els xiquets, si en fan de grosses. Com arribarà a posar-los notes baixes, si no hi treballen, o com els deixarà sense berenar o sense jugar si passa això o allò… Abans fins i tot de passar l’estiu, ja té un rastre de càstigs, accions de repressió, racons de pensar (!), abans de conèixer-los, o de pensar en l’acolliment, en la festa de la gran responsabilitat, d’atendre uns xiquets, una fantàstica invitació a aprendre plegats, d’acompanyar-los en la vida.

Ai, innocents, si us penseu que passa poc, això…

Si fa no fa són les noves que els mitjans espanyols (100%feixistes) ja expliquen que farà el govern espanyol amb els refugiats que arribaran a València en unes hores. Internament, dutxa desinfectant, amenaces, fins i tot repatriació sense possibilitat de respirar… És el to amb el qual Espanya voldria que València acollís. Però, ai, València és una altra gent, també, un altre país, i una altra llengua, i per aquell cantó pocavergonya i fatxenda no ens entenem. Almenys una majoria de valencians. I per això ajuntaments, escoles, associacions, ja bullen en l’organització de l’acolliment.

Acolliment és una cosa diferent a camp de concentració, de reclutament, o supervisió policial, amenaça o enaltiment de la por, revisió mèdica militar… I ja sabem com actuen els de la seguretat espanyola. Un acolliment faria bé de no ensenyar policies ni GC, per no empastrar un moment històric, emotiu i de respecte. Un acolliment faria bé de fer pedagogia, abans que classificació o llistes d’un ramat d’animals asilvestrats.

Com més lluny siguen la policia, els jutges, els fiscals, i molts dels mitjans xenòfobs que en voldran traure partit, millor. Infinitament millor. I encara així caldria vigilar de prop que ningú no vulga aprofitar la situació política, tan prevaricadora com ens té acostumada l’espanya rància dels últims 300 anys.

Ah, però també sabem que ja n’hi ha escoles valencianes que s’han presentat voluntàries a atendre tants xiquets com viatgen en aquest vaixell Aquarius. I dilluns mateix els obririen les portes de bat a bat…

Si poguérem acollir sense condicions, ja seríem valencians de primera. I els que no vulguen pols, que rebenten!

 

Post: per cert, tot de mitjans desgraciats, progres i cagamànecs, de primer volien apuntar-se l’aconseguiment d’una medalla o un honor, fins i tot atribuir l’acollida a una mena d’acció de la nova espanya (novaaaa???), amb tota la brutor aprofitada de política d’opereta. Una bufa, el govern d’espanya pinta una bufa, en tot això, mentre encara manté presos polítics i un atac furibund a la democràcia i als principis bàsics de la llibertat, amb jutges prevaricadors i consentits. Però en vistes que la jugada no és clara, ara tiraran pel feixisme dur, la xenofòbia i l’acaçament al refugiat.

Que rebenten!

L’acollida per comptes del mundial

0
Publicat el 14 de juny de 2018

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!