Ulisses20

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

El manifest de la Flama 2018 amb petites variacions

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana el País és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant (esperem que també ho faça el poble valencià). Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop a Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern  seguim mostrant a Europa i al món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra nostre és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana, i la valenciana,  en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca el País!

Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

“PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Com cada any, l’editorial Bromera, Alzira —la Ribera Alta—, envia als mestres un paquet regal amb llibres i propostes. Idees, cartes, llibres, catàlegs, dins una campanya que també pega per l’emoció (emociona’t amb la lectura), que ara tot han de ser emocions si no volem patir diglòssia contra la moda.

Catàlegs, enllaços a biblioteques, a llibres, lectures, més el programa de lectura, més les propostes d’animació, és increïble aquest tacte amb els mestres, i com se’n cuiden de qui, després, hauria de suggerir o proposar lectures. Però els mestres, ai, no sembla que siguem de grans lectures o de gran quantitat de lectures, contra el que ensenyaven els grans mestres del XIX i del XX, que eren uns lectors extraordinaris. Potser que no en compren cap més, molts d’ells, o potser que no en regalen cap, ves com són un percentatge elevat dels mestres. D’una altra manera no s’explica aquest índex lector valencià del 5%, que cada any ens posa a la cua d’Europa i del món. Però té solució, xa, excepte la mort, tota la resta en té, de solució, malgrat que aquesta cosa dels llibres, entre els valencians, serà a llarg termini.

Anys de treball d’aquesta editorial que ha aconseguit de bastir un fons important, enmig d’un món editorial tan fraccionat, de l’un costat, i tan fagocitat de l’altre. A veure si la nova televisió ajuda les petites editorials valencianes a defensar-se de la colonització mediàtica i deslleial d’espanya, que en això també ataca la identitat valenciana. Amb traïdoria i nocturnitat. DE les grans retallades que patim des d’Espanya, la cultura i els llibres han passat i passen el gran calvari del franquisme, encara avui.

Els mestres, si som agraïts, també farem bé d’agrair a les editorials aquest tacte tan excels, i tants bons suggeriments. Per molts anys!

Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:

«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona

De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.

La poesia de Marc Granell, la veu de Francesc Anyó i la música de Borja Penalba, aquesta trilogia clourà avui la Trobada d’escoles valencianes del Camp de Túria, al palauet de la música de Bétera. Una exquisitesa. Un luxe. Una lliçó de lectura que, esperem-ho, els mestres d’escola, de les escoles de Bétera, Llíria, Olocau, Nàquera o Gàtova, hauran explicat als seus alumnes, perquè això d’aquesta vesprada valdria per cent lliçons de llengua, de dicció, de vocalització, un curs intensiu que concentra la primària i la secundària d’un sol glop. A més de tenir en directe el poeta Marc Granell, a la mà, que enguany va regalar-nos el privilegi d’inaugurar el dia mundial de la poesia…

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Ca, si tenim motiu, mestres, alumnes, per omplir avui Bétera i demostrar que som de la cultura, dels llibres, dels poetes, que ens fan més passable la vida i els diumenges de tronà. Si veniu, el goig us farà ser més a prop del cel, cami de la seua porta.

Benvinguts

Bétera, casa de la cultura (palauet de la música), 19.00h

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…

«El pare, congelada encara l’ànima per la derrota

I el fred de la batalla de Terol, comença a embarbollar-se:

—Stanbrook, Stanbrook!, inintel·ligibles mots per a un xiquet.

Archibald somriu des de l’altra vora de la mar.

El gal·lès continua somrient-nos.

Recordarem per sempre, Archibald, la teua gesta,

La teua flor de coratge per lluitar contra les botes del feixisme.

[ara que encara lluitem contra el 155, i reclamem democràcia,

a la teua memòria, Archibald]

La cartografia dels poetes també és una poètica necessària. La música, els referents, les musses, els llibres que lligen, tant com estudien… Les antologies representen el testament final, en vida. Una donació, va dir el poeta Antoni Ferrer. Totes les Ítaques d’un poeta no en fan una de prou abastable.

El poeta declara la seua intenció política. Amb vuintanta anys a l’esquena té aquesta llibertat: «quan em van demanar una traducció, vaig exigir la versió original en primer lloc, sobretot quan em van encomanar la versió espanyola. Perquè jo mai no he renunciat al català, mai.»

«Vaig viure un sentit democràtic als Estats Units que ací ni coneixen. Perquè viure i lluitar a Alacant no ha estat fàcil.» El País Valencià no ha estat fàcil mai. Ningú no ha dit mai, que el nostre país ho seria. Segons Alpera, ara vivim una situació extrema a Catalunya. Hi perilla la democràcia i només Europa podrà salvar-nos de la burrera. Cada dia ho comprovem, amb el 155, amb el perdó als bancs (els lladres més grans de l’època moderna a Espanya), amb el càstig a la llibertat, amb l’amenaça contra els mestres, amb la impunitat feixista, amb una justícia de per riure, la necessitat dels poetes, que tornen a mostrar-se contundents, necessaris: tots aquests inútils de la política espanyola, encara no han denunciat l’assassinat dels poetes Lorca, Neruda, Hernàndez…

—cobriu-me com Neruda, amb llençols de blau

—vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana

i un cor tan gran com el teu, federico

—Amb fe i coratge endinseu-vos dins la Mar

dels Sargassos, a la recerca de la insigne Atlàntida,

aquella que configurarà el perfil definitiu del rostre.

Amb vuitanta anys, Lluís Alpera és una altra descoberta.

«Mon pare, jo voldria ser cavaller, com ell!»

Ahir es va veure a Bétera la versió de l’exquisida versió de l’Odissea, que ha musicat Miquel Pérez Perelló, amb veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón, i l’acompanyament de veus i músiques de Sandra Alonso, Paco Pérez, Maria Jesús Moreno i el mateix Miquel Pérez…

El paquet era un regal que organitzava la Coordinadora d’escoles valencianes del Camp de Túria i l’Ajuntament de Bétera, per a trenta-cinc argonautes que volien fer de públic una vesprada de diumenge. Hom es demanava on eren els mestres del poble, els seus alumnes de batxiller o de secundària, els majorals de la festa, els músics de la banda, els futurs mestres, els poetes, els escriptors, els lectors públics, els anònims, les brigades municipals, els escapularis o, fins i tot, els defensors a ultrança dels bous de carrer… Perquè Homer és Troia i és GRècia, i també el bou de Micenes. I si ens creguem la cultura popular, hem de pouar-la des del seu origen.

L’Ulisses “Tomàs Llopis”, el mestre de Pego, el lector heroi d’aquesta tragèdia poètica que jo voldria ser, m’ha encomanat avui, vint-i-quatre hores després, un jorn admirable, com si encara el veiés recitant de mestre d’aixa, el gran Ulisses, en aquell rai o barca per salpar cap a l’Illa en deixar la bella Calipso: voleu dir, que un home, un de sol, triaria deixar la immortalitat, aquella deessa, en canvi de fer-se vell i pansit? Només Homer ens ho podria desxifrar, si aquest poema majúscul —l’Odissea— el cant sencer, no ens renovella l’esperit.

El producte final d’aquest espectacle audiovisual (veu, música, imatges, veus…, què em deixe?), és tan culte que espanta, que ens fa defugir de la poesia excelsa, esperits contra la vida més vulgar, en favor d’allò més ordinari i grotesc.

«Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

de seguida es posà un mantell i una túnica Ulisses,

i ella es vestí na blanca folgada roba, la Nimfa,

fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se

un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt la testa..

I aleshores pensà en el guiatge d’Ulisses magnànim.

Va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa

dins els palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,

ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.

[…]

Homer: l’Odissea, versió de Carles Riba. ALPHA 1953

Perdoneu-mos, sinyor, si no us sabem seguir o destriar, ni un ni cent missatges. Guieu-nos encara, a pesar de l’ofensa i del greuge. I vos, regidora culta i sàvia, no us ennutgeu ni poc ni molt, d’aquesta escassa resposta a la crida; continueu enllumenant el camí i la senda, almenys fins que els devots, formats o desformats, n’aprenguen a llegir en el solatge i l’engruna.

PostApuntum: si voleu redimir-vos, també podeu comprar-vos el dvd…

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

Torrent acollirà dissabte la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. El col·lectiu GUAIX, organitzador del programa, fa anys que es desviu per l’escola, per la llengua, per elevar la feina dels mestres a la categoria finlandesa. Què, us fa el paper?

Deia avui Tomàs Ortíz que, els neurocientífics, confien poc en la feina pedagògica dels pares. Per això la feina dels mestres és principal. Des de l’escola. Els premis sambori de literatura escolar, la trobada de cors, les actuacions de la Gira, el concurs de cartells anunciador, els regals, els tallers, la intendència, l’animació a les famílies, fa de les Trobades una de les festes més grans en favor de l’escola i del país. Són centenars de milers de valencians que eixim al carrer, de nord a sud del país valencià, per reivindicar l’escola, la didàctica, el compromís cívic, el coneixement, les llengües, els drets universals, la democràcia, la llibertat…

A partir de les cinc de la vesprada, bullirà la cassola escolar a Torrent, fins que diem prou i dilluns tornem a començar. Mestres, per aquest reconeixement merescut. I a les famílies per la confiança en l’escola. Per molts anys.