Ulisses20

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.