Mossèn Martí Amagat va morir el 21 de maig de 2011. A Arenys es va crear una comissió per homenatjar-lo…. es van fer uns actes molt sentits . A mi em varen demanar de fer el pròleg d’un llibre de Nadales que es va editar el Nadal de 2012. Amb l’enyorança, record i estima a l’amic…. us transcric el pròleg que vaig fer pel llibre de Nadales
PRÒLEG
Els poetes. Els poetes de veritat són immortals, no poden ser mortals, perquè en vida han pouat allò que l’ànima els ha anat donant cada moment…
Però tota la seva vida ha estat una preparació de l’ànima… Les paraules només han estat estris que han fet servir, que han usat, que han torçat, que han reblat, que han polit, que han estrafet fins a trobar l’aire just i concís per retornar-nos, amb una alenada de veritat absoluta, una part del cor pregon de poeta.
Els poetes han mullat la ploma a l’ànima esbatanada i dolorida del món que els ha tocat viure, com si llur vida estigués destinada, exclusivament, a rescatar de l’oblit aquell instant precís, aquella angoixa vital, aquella projecció necessària i, en definitiva, aquell estat que, als altres pobres mortals, ens fa sentir una guspira de la plenitud que ells han trobat.
I mossèn Martí Amagat era un POETA.
Permeteu-me una petita història.
Tothom coneix mossèn Cinto Verdaguer. Tots n’hem cantat alguna cançó i tots hem maldat per recitar alguna estrofa dels seus poemes… “Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor… A Montserrat tot plora / tot plora d’ahir ençà / que allà a l’escolania / ha mort un escolà…”
I mossèn Cinto, per començar el seu gran poema, L’Atlàntida, aquesta imponent catedral de les paraules, va haver de vessar sang i llàgrimes.
De petit, per poder-li pagar els estudis de seminarista, els pares el van col·locar de vailet a can Tona, a la vora de la ciutat de Vic. Allí fou on el nostrat poeta va començar a confegir unes paraules darrere les altres i a retornar-nos part del que copsava des d’aquella masia, avui, encara dreta. I va ser allà, la matinada del 8 d’octubre del 1863, que “la boira es va arrapar als turons que encerclen la vila dels cent convents i es va anar congriant una tempesta que va desfermar els cavalls de la natura” i va ocasionar “un cataclisme impressionant per les proporcions de la seva grandesa, per les destrosses causades en la intensitat de la inundació i per les escenes terrorífiques que es multiplicaren en la cursa folla d’una allau d’aigua sense aturador”.
I, prop de can Tona, hi passa (hi passava) el Meder, la petita riera on, aquella matinada, amb el devessall d’aigua caigut, mossèn Cinto guaità el llot, escoltà el bramul de l’aigua i gosà “posar les mans en aqueixa obra, arraconat com vivia en un mas de la plana de Vich, sens haver vist mai més terra que la que s’obira des d’un merlet de les serralades que l’enrotllen, i coneixent la mar com si sols l’hagués vista pintada; més açò i mon poc seny me posaren la ploma a les mans: altrament, mai m’hi hauria arriscat”.
Podeu comprendre que Verdaguer es refereix al poema L’Atlàntida; aquests mots que he subratllat els digué al pròleg de la segona edició de l’obra.
Mossèn Cinto ja veié clara la magnitud del poema que havia encetat a la humil morada de Can Tona, als peus de la petita riera del Meder, i s’adonà que, amb aquells joncs de poca volada, no podia confegir un gran cistell, i va veure que calia una mirada més alta, una vida més profunda, una sensibilitat més grandiosa… I tot això ho trobà a bastament “muntat en tos navilis en l’ala beneïda / busquí de les Hespèrides lo taronger en flor”, que li digué, en agraïment, al marquès de Comillas, que li havia permès travessar l’Atlàntic als seus vaixells… I allí, sí, allí sí que copsà tota la bellesa, tota la tragèdia, tota la plenitud de la seva obra, des de la proa dels vaixells que fendien la mar, solcant per damunt d’un món ja perdut…
No hi hauria L’Atlàntida si mossèn Cinto no hagués tastat els viatges per l’Atlàntic. Però tampoc hi hauria l’Atlàntida sense la tempesta que anorreà la ciutat de Vic l’octubre del 1863. Els poetes ens ensenyen com es construeix l’obra…
I mossèn Martí, des de petit, va copsar la immensitat de l’obra poètica que ens vindria després, a redós de l’aigua de l’estany de Banyoles, com ens recorda en la Nadala del 1988:
“Vós que habiteu la borda del silenci / a prop del llac on brolla l’esperança, / avui que els núvols s’estremeixen / d’amor per una estrella blanca”.
Però allò era, per a mossèn Martí Amagat, el seu Meder interior, allò era tastar l’abast d’una gran obra que no podia acabar d’agombolar si no tenia el seu Atlàntic particular… I a fe que el va trobar. I el va trobar, cor què vols cor què desitges, prop de la mar. Primer, a la recerca de la pobresa, travessant l’Atlàntic com mossèn Cinto, però no amb els vaixells del marquès, sinó en vaixells que li infonien l’esperança de retrobar, en la pobresa de les missions, una part de la seva ànima freturosa de servir els desvalguts i els qui sofreixen, que sempre serien els seus únics senyors… I ja, de bursada, venir a raure als peus d’aquesta mar Mediterrània per poder-nos regalar, potser, el millor de la seva obra. Les nadales que, cada any de cada any, ens regalava…
I va ser a Arenys on, amb paraules seves, fondejà el llagut…
I, si tota la seva obra és un cant a Arenys de Mar, on hi ha l’expressió més profunda, més encertada, més propera, més lírica i, valgui la redundància, més poètica, és en els versos d’aquest llibre que teniu a les mans.
I és sense pressa com cal llegir la poesia, la bona poesia, la que ens parla directament a l’esperit, aquella on, en els seus viaranys, trobem l’aigua dolça que ens sadolla la set d’amor, però també hi trobem aquella imatge que ens sotragueja l’ànima i davant la qual no podem restar insensibles.
I crec que va ser en les nadales on mossèn Martí ens va oferir als arenyencs, i també a tothom qui vulgui llegir-lo, el seu tresor més preuat.
A poc a poc, aneu-vos-hi endinsant suaument, calmosament, sense cap pressa, amb l’esperit predisposat, l’ànima oberta i una lleugera pau interior, copseu la bellesa dels versos, de les paraules, de les imatges, dels sons. I, si esmoleu l’esperit, fins i tot flairareu la sal marinera i, tot escoltant el bramul de les onades, us sorgirà el crit escadusser de les gavines.
Tanqueu els ulls i paladegeu el darrer vers que heu llegit… I anireu descobrint l’amor que tenia pel lloc on va conviure més de trenta anys. Com ens anava desgranant els neguits, com il·luminava el camí, a voltes de giragonses no gaire plaents. I ens saluda de bell antuvi el primer any de la seva estada:
“Jesús que vas pel món en romiatge / cercant les cendres vives del Portal, / fes cap a Arenys: tindràs amics i estatge, / fes cap a Arenys, la nit del teu Nadal”.
I s’amara de paraules de mar:
“Al sedeny i a la fitora, / a la xarxa que s’enyora / i a les ombres del fanal”.
I ja ens fa notar que al cor li va entrant, a poquet a poquet, el llenguatge mariner que tant li va plaure:
“A les veles esquinçades, / a les àncores trencades / i a les branques del coral; / a cada ham que sangoneja / i a la veu que destraleja / la mudesa del sorral”.
I ens engresca amb la llum. Aquesta llum que en ell es guia constant i infinita:
“La llum que venci els capitans de l’ombra, / la llum que estronyi els arbres de la por, / la llum que trenqui totes les argolles / dels catalans fermats al desamor”.
I prega també que el Senyor retorni a l’areny:
“Senyor que remes a la barca dels meus somnis, / retorna al nostre areny i explica’ns que ets un home: / explica’ns que ser un home significa / no disfressar-se amb mots solemnes / que justifiquen la mentida i els vells ídols”.
I un dia va entrellucar que potser oblidàvem l’eix de la nostra fe. I ell s’adreça al Senyor, recerca i ens ho mostra amb belles imatges:
Un dia se’n va anar, / i ens va deixar el seu cant / penjat a un arbre de la plaça. / Molts l’enyorem, i jo pregunto: / Podríeu dir-me si l’heu vist, / o si el teniu desat al vostre cor?”.
I als pescadors, als seus estimats pescadors, els regala, amb frases d’una cançó popular, uns versos que joguinegen amb la proa del capvespre:
“Què li darem a n’el noi de la Mare? / Què li darem que li sàpiga bo? / Li cantarem la més bella nadala / a l’escullera que hi ha al nostre cor.
Li donarem un vaixell de joguina / que tingui veles brodades amb sol / i quan enfili la proa al capvespre / el bressarem en el cor del patró. / Vingué al cor de l’hivern, en un capvespre”.
I li demana al Senyor que vingui, si encara fos a fer, i li suggereix on pot néixer:
“Si encara fos a fer i disposàveu / cercar un recer per nàixer al nostre Arenys, / a quin indret irien vostres pares / per infantar Maria el seu fillet?
Senyor, ja sé l’indret que triaríeu: / seria un vell llagut de pescadors, / un vell llagut que ja han donat de baixa / perquè té el cor cansat i molta por”.
I, a l’ensems, inserit en un món revoltat, davant les barbàries d’Europa, la civilitzada Europa, ens ofereix uns versos amarats de dolor i tristesa i ens repta, ens sotragueja amb les seves paraules:
“Enguany, Jesús, no goso convidar-vos / a celebrar el Nadal entre nosaltres. / Val més, Senyor, que aneu a néixer a Bòsnia, / a alguna de les cases enrunades / a cops despietats d’enveja eixorca, / de vells ressentiments i orgulls de raça. (…)
Després feu un tomb cap als afores, / i bategeu amb plors aquell vell arbre / que va servir de trist patíbul i de forca / per a una adolescent desesperada”.
I, un dia, ens recorda el seu estimat mossèn Cinto:
“A Mn. Cinto Verdaguer, el poeta de la fe dels catalans / Com cruix aquest meu cor! / Com una barca vella / cansada d’anys / i singladures a preu fet”.
I quan, el 2010, rebem la nadala de mossèn Martí, no sabem copsar-ne el cansament i el comiat:
“Aquest meu cor ja té el color de la recança / com una fulla adés vençuda / que espera el pas d’un cop de vent, / prô encara guarda un últim somni / per a la barca del retorn / que timoneja l’àngel de Betlem: / A l’hora de partir ens abraçarem / i junts direm adéu als clars matins / del vell país que hem cultivat / i convertit en el cognom de la nostra ànima”.
I sí: mossèn Martí ens va regalar retalls de vida, giragonses d’il·lusions, amb els mots justos, fent una gran catedral de les paraules i una mostra de l’amor als qui estimava: i va estimar tant que el seu cor, dues vegades, no va poder resistir la bursada del dolor.
I em permetreu que acabi amb paraules adreçades a l’amic perdut, que, de ben segur, ara deu somriure, sorneguer, des de la dreta del Pare i al costat de sant Martí, tot mussitant, fluix, fluixet: “Ai, manyac, com t’empatolles!”.
Sí, Martí, si no fos que, aquell any 1996, a la vetlla de la diada de l’Epifania del Senyor, quan vas pujar, com a representant del rei Blanc, damunt del carruatge reial, amb la teva figura de patriarca i des de dalt de la carrossa de la vida, vas anar repartint caramels als nostres infants i, amb els caramels, anaves repartint, també, engrunes de la teva humanitat, de la teva bondat, de la teva saviesa, del teu seny i, també, un poc de la teva rauxa creadora!
Si no fos que… ja vas exercir el teu reialme la vetlla de la diada de Reis de l’Any del Senyor de 1996, avui et volem atorgar, en congregació, el ceptre que correspon a la teva reialesa.
Ramon Verdaguer i Pous
Diada de Tots Sants del 2012
