SERRALLONGA

Imatge: amb la Maria Carme Roca! un goig de presentació del seu llibre a punt d’estrena!

Divendres, a hora foscant, a l’Ateneu de Sant Celoni i amb organització perfecte d’en Martí Monclús i els seus de la llibreria Alguer7, vaig tenir el goig de presentar el darrer llibre de la Maria Carme Roca. Un goig com sempre poder afegir la meva veu a les lloances del llibre.

Us transcric la presentació:

A PUNT  D’ESTRENA (DE MARIA CARME ROCA) PRESENTACIÓ 18 DE NOVEMBRE DE 2016 A SANT CELONI

ITEM PRIMER : Processos de lectura:

Miralls Tèrbols de Ferran de Pol ….. llegida 5 vegades per tal d’escatir quin és  el significat de l’obra….. després de donar-hi voltes, vaig arribar a la conclusió que anava de Miralls ……  tèrbols….. gran descobriment (vostès poden dir: aquest també s’hi va fixar!

La contrafigura del personatge, la visió esbiaixada del tema a tractar, el mirall que ens retorna el nostre jo, que ens el distorsiona per tal que, estrafet,  el puguem reconèixer dins la seva pròpia complexitat i tornar-nos la realitat

Vaig endinsar-me a l’Oscar Wilde el retrat de Dorian Gray , que endinsant-me en el seu  personatge ben determinat, ben dissenyat, el mirall  et retorna allò que potser no vols veure. O sigui el mirall ho contrafeia tot per tornar-te la imatge tant i tant distorsionada que eres tu mateix…..

Talment com el mite de Narcís, talment com les bruixes a l’infantament …. talment com l’obra literària esdevé una lectura permanent , una lectura que no és del llibre…. ets tu, enfront del mon….

ITEM SEGON De maneres de llegir.

Pots llegir un llibre, acabar-lo i explicar-lo, però no l’hem saborejat, llegit, gaudit, ni explicat … no hem entrat a l’ànima del personatge… no hem copsat el verí ni la glòria, ni el fel, ni la mel dels personatges,  de la trama,  d’entrellucar el fons …

O el pots començar, com servidor va començar “les veus del Pamano” i quan arribava a la pagina 70, va venir la feinada de fer una obra de teatre i el vaig deixar. Mentre el deixava, un bon amic, persona molt llegida,  em va dir que ell l’havia acabat i que no l’havia entès , un acabament massa deslligat, gens concretat, em deia ….

Acabada l’obra de teatre, vaig reprendre les veus del Pamano i per mandra, vaig recomençar la lectura allà on l’havia acabada. (ja m’ho se, vaig pensar) i quan vaig acabar me’n vaig adonar que no havia entès el final (el meu amic tenia raó) … no copsava, davant del bon llibre, com es podia esmicolar la seva lectura amb un final, jo en diria  aigualit.

Es clar , que vaig pensar! M’he perdut les primeres pàgines que ja no recordava…

I llavors el gran miracle de la literatura. Me’n vaig adonar que era un llibre circular, era un llibre total. La fi és el principi, el principi no és més que l’inici d’un camí però el camí ha de cloure… i  la cloenda estava al principi. Vaig xalar de valent .

ITEM 3.- A PUNT D’ESTRENA

I el de la Maria Carme Roca. El vaig començar a llegir, car aquesta presentació s’havia de fer ja fa un  temps, tenia la lectura avançada, però en suspendre’s la presentació, sempre et surten coses que van passant al davant  i que són urgents (una vegada un advocat argenti em féu, i crec amb raó : Vosotros , los catalanes estais más por lo urgente que por lo importante….. .
En tornar a posar nova  data de presentació vaig optar per una altre forma de lectura.

Vaig tornar a llegir el llibre…. allò que ja havia llegit, allò que ja havia viscut, es viu amb més intensitat. I em vaig recordar de miralls tèrbols…. els grans llibres necessiten  un pòsit, necessiten, com el bon vi, un repòs, necessiten que sapiguem trobar  per on van els personatges……

I fent-ho així vaig descobrir que aquest llibre la Maria Carme és un llibre a punt d’estrena.

I aquí no patiu, no us desvetllaré el llibre. Gran llibre, que es llegeix tranquil·lament, pausadament. Talment com la vida mateixa. I aquí , penso el gran encert del llibre… l’enfoc en la narració. En primera persona per apropar més el personatge, per fer-lo quasi de la família.

La narració en primera persona, et fa proper a la protagonista, et fa proper als fets que narra la protagonista. Et fa perdonar les coses que va descrivint la protagonista…. no té la distància necessària per a poder copsar la veritable ànima de la vida narrada.

I aquí , en aquest llibre, l’enfoc literari és tant adequat que, bé val una segona lectura. Car a la primera et fas còmplice de la protagonista, vius el que ella viu. I aquí hi ha el miratge. La protagonista es distancia del seu jo veritable, el fa agradívol, el fa plaent, però en el fons, com que ja ens ha entrat a l’ànima ni notem que  es poruga davant la vida , davant els fets que succeeixen, s’arrauleix en les petites misèries de l’entorn. El caràcter del pare que abandona. La mare que viu un altra mon, el germà que, mala peça, li va fent la vida fosca. La germana que s’allunya….. i davant l’amor…. ella no lluita, en Miquel apareix, i desapareix sense massa esma …

I aquí hi ha la grandesa del llibre….. les vivències seves no son cap estrena, talment com si es preparés per a una vida plena…. les angunies , la vida, l’amor, el va posposant…….

I la protagonista no se n’adona, o potser sí, que està contrafent la història, l’explica com a ella li plau, com a ella li va bé,  de forma que no quedi malament, que no surti cap mirall, que no surti Dorian Gray del mirall i ens la deformi, ens la capgiri.

Però si tasteu el llibre en totes les seves mels i fels de la protagonista veureu que , sempre està a punt d’estrena .

A punt d’estrena d’una  vida que potser li pot ser arrabassada per la malaltia que la te lligada al llit.

A punt d’estrena d’una família, mal engiponada i mal quallada, i ella tampoc s’hi estrena .

A punt d’estrena de l’amor , però no acaba d’abocar-se en cos i anima al seu estimat. Al primer embolic, queda esfilagarsat l’amor……. I no lluita.  Pobre Miquel

I en surten més….

I apunt d’estrena quan per una malaurada mort de la mare, el germà li pren, els pren a tots el patrimoni familiar. I ella ja vol lluitar, però el millor estar per estrenar….

I potser també quan es casa, està a punt d’estrena ……..

I està a punt d’estrena … pobre Tomàs…..

I tot aquest personatge èpic, ens es mostrat amb una sabiduría i seny tan propis de la Maria  Carme. I te l’habilitat de portar-nos de la ma del personatge a fer tombs per aquesta Barcelona ,que es la nostra Barcelona.

Qui no va anar de petit (oi Martí,) a Can Jorba a fer l’encàrrec del vestit de primera comunió),

O qui no va anar a can Jorba (oi Ramon ) la primera vegada que vaig  anar a Barcelona amb la família, vinga pujar i baixar les escales mecàniques, dinar a los Caracoles i tornada fins l’estació de Llavaneres, on el cotxe no arrencava i pujar cap a Llavaneres a peu.

I qui no ha passejat per aquest casc antic, recordant en Joan Camprubí.

I personalment he descobert la importància del carrer de Sant Domènec  del Call a l’obra…… i també a la meva vida….

Ens ofereix un final potent…..

I ara sí que va de debò i estic a punt per a l’estrena . .

Avui una de l’ermità del Montseny.

Temps era temps, hi havia un ermità al Montseny, no se sap a quin indret, que era home pietós, benaurat, i molt atent a les desgràcies dels pobres pagesos que s’acostaven a explicar-li les penes….

I ai las!  que un dia, puja un vilatà del la terra baixa a preguntar-li qualsevulla fotesa. La realitat era anar a investigar si la seva vida era prou exemplar.

Puja tant de matinet, que veu com l’ermità surt a la primera hora, passeja pel bosquet proper a l’ermita i pren unes flors boscanes i se les menja. Fa una volta el bosquet i va a celebrar l’eucaristia.

El fariseu que havia pujat, va trobar que era un sacrilegi gravíssim haver ingerit menjar abans de dir missa. Estava prohibit per no sabem quin cànon rebre el cos de Crist havent menjat….

Ho va dir al bisbe i aquest crida l’ermità per a reconvenir-lo a renyar.lo.

L’ermità sorprès li fa al bisbe que ell ja ho sap que no es pot menjar abans de rebre el cos de Crist.

Però ell no havia menjat, ell havia pres unes flors boscanes per tal que el cos de Crist es trobés bé dins del seu cos……..

El bisbe el comprèn, i òbviament renyà al fariseu que li havia anat a portar el porxet!

Apali, si ho voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla.

Imatge: ADAM I EVA de Alberto Durero, Museu del Prado (Madrid)

Us fa que avui us n’expliqui una de l’Apel.les Mestres, de com  Nostramo va crear el món….

S’esdevingué que Nostramo, un cop acabada la seva obra de creació cabdal… o sigui: el Món ! Li va quedar tant bé que va pensar, home, perquè no hi posem un xic de vida…. havia fet els boscos, el mar, les torrenteres, els rius, els espais verds xamosos …. però va pensar que potser aniria bé que crees l’home.

Tal dit tal fet…. i ja tenim el pobre Adam creat  …. i abandonat….

Nostramo, quan el venia a veure a la terra se n’adonava que era una mica curt de gambals… una mica taril.lot…. un trapella gandul i mal girbat… En aquests pensaments,  es troba el dimoni (en aquells temps primerencs es feien i parlaven sovint). I li fa: he creat un taril.lot que no em plau gens… Vés que no el diboleixi i l’esborri de la terra.

El burxeta…. sempre mal conseller que li fa:

-Cà!!! no el desfacis , dona-li una companya i estarà entretingut.

Tal dit tal fet…  Li dona una companya, i un temps després baixa a la terra per veure com anava. El curt de gambals que li fa: 

-Home, què voleu que en faci d’aquesta andròmina! Ni parla, ni diu res, no piula… no podem parlar, ni se que pensa. No em fa ni cas… 

Nostramo que tenia solucions per tot que li aconsella que prengui una fulla (una!) d’una planta del seu jardí i que la posés a la  boca de la nou creada criatura mentre dormís i veuria quina millora. 

Dit i fet…. i uns temps després torna a veure al gamarús i li pregunta: 

-Què! com anem ? , funciona l’invent ?

– Que si funciona…. que si parla…. que si garla… que si enraona …. ? No para ! des d’aquell dia que no ha parat ni un sol instant, no es pot suportar, xerra que xerraràs,  crida que cridaràs….

Nostramo que li pregunta quantes fulles n’hi havia donat.

-Dues perquè ja se que vos em vareu dir una, però vaig pensar: assegura el tret , i li vaig donar dues.

Ah! Llavors el problema és teu….

Ja t’arreglaràs …… i si no ho arregles, doncs això: a posar-hi remei.

I en el dilema si ja s’ha posat remei o no, han anat passant els segles…. l’un darrera l’altre….

Apali, si la voleu escoltar , cliqueu aquí .

Imatge: Un carreter amb el matxo.

Avui una de carreters.

De tant en tant, Nostramo i Sant Pere baixen a la terra per veure com ens portem .

I quan son a la terra ressegueixen camins, corriols i torrenteres i es fan càrrec de la bonhomia o mala jeia de tots nosaltres.

Un dia, passant per un camí, escolten uns precs a tots els sants del cel. S’apropen i és un carreter que li ha bolcat el carro i agenollat, prega al Déu dels Cels i a tots els Sants que l’ajudin en aquest destret en que es troba.

Sant Pere,  tot prest li fa a Nostramo:

– Senyor , anem a ajudar aquest pobre carreter. Ja veieu com ens demana ajuda i de quina manera tan pietosa.

Nostramo que li respon de manera incomprensible:

– I ara! . Anem que tenim prou feina. Ja se les compondrà aquest galifardeu !

Continuen el camí i en un revolt, senten una colla de renecs que , les orelles de Sant Pere xiulen de la gravetat del renec.  L’home malda per adreçar el carro i amb ell la càrrega, car se li ha tombat pel camí. s’agafa al coll dels matxos perquè puguin reprendre el camí. Va al darrera del carro i empeny les rodes per tal de poder sortir del mal fat en el que es troba…

Sant Pere , en sentir els renecs li fa a Nostramo:

– Senyor, anem-nos-en de seguida. Aquest mal home només fa que renegar . No es dels nostres… és un mal cristià.

I Nostramo que li fa:

– T’equivoques Pere. A aquest l’hem d’anar a ajudar. Contràriament al que feia l’altre aquest s’esmerça per poder treure els matxos del mal pas que han donat. Treballa, s’esgargamella, renega -Home! és carreter!!- Aquest malda per trobar una solució.

De sempre m’has sentit dir:

– Ajuda’t i el cel t’ajudarà….

Doncs, això! —–

Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

Imatge: Un pastor amb el seu sarró, al camí dels Bonshomes.

Si n’era una vegada que un bordegàs de les nostres muntanyes pirinenques, va tenir la mala pensada de morir-se…

Com que havia estat un bala perduda, i un taril.lot força remarcable, gamarús cosa de no dir… se’n va directe a l’infern.

Prou truca i truca, però al final no l’obren  des de dins sent una veu que li sembla d’en Pere Botero que li fa :

— Has estat tan mala peça que ni nosaltres et volem. Ves a veure Sant Pere i Sant Iu que son els guardians del cel , per veure si t’ho arreglen.

I ell, cames ajudeu-me es va enfilant fins el cel…

Truca, li obre Sant Pere. Mira la llarga llista de noms que te preparada per saber qui entra i qui no …. i li fa:

— Bon home, vos no esteu a les llistes de bona gent que jo tinc aquí escrita…. Ja us en podeu anar, proveu al purgatori….

— Home, rondina el pastor, si no em volen a l’infern, menys em voldran al purgatori.. Oh i a més a més el camí es llarg…. No em permeteu que deixi el meu sarró aquí a la porta, mentre parlem…. 

Li es dat el consentiment i parla que parlaràs….. sense que Sant Pere veiés que, mica en mica s’anava ficant dins del cel… 

I ja quan Sant Pere li diu que ha de marxar, el pastor pregunta: 

— Mestre, del purgatori se n’entre i se’n surt? 

— oh i tant … és la seva funció, quan els mals homes han pagat els seus pecats en surten per venir al cel. 

— Mestre, insisteix el pastor…. I del cel se’n surt..

I Sant Pere amb veu de tro que li fa: 

— Mai ningú ha sortit del cel….

I com que el pastor ja havia creuat la porta del cel, li fa: 

— Doncs mestre! ara m’heu de tenir al cel…. Ja sóc dins…. 

Apali!, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí. 

Imatge: L’hereu i la pubilla.

Avui una de Sant Pere:

Ve un dia que Sant Pere, es sent desconnectat del mon. Des de la porta del cel, perd contacte amb la vida de la terra. I ves que crida un angelet, i li fa:

-Mira noiet,  pren cinquanta gallines i un ruc blanc i una altre de negre, i te’n vas cap a la terra i preguntes per les cases qui mana més, si l’home, o si la dona….. I si et diuen la dona: els dones una gallina…… I si et diuen l’home, els dones un ruc….

I sí, l’angelet baixa ala terra, i pregunta que preguntaràs_

—Qui mana a casa…. i la resposta , després de molt botzinar, acabaven sempre amb la mateixa resposta: la dona….. ,

Alguns, la resposta la feien ferma…. d’altres…. més dubtosa, però tots acabaven dient que qui manava era la dona….

Un dia , s’esdevé que arriba a una casa, on l’hereu els surt a rebre: fatxenda , faceciós i amb aquell punt d’orgull que el fa ser superior a tothom!

La pregunta de consuetud: Qui mana?.

I ell, ferm, estirat com una espiga de blat…. rotund! : Aquí mano jo…. ja se’n guardaria de manar ella…… !!!

I , carall! amb la resposta,  l’angelet  li diu :

—Davant de la contundència de la resposta us faig lliurament de tots dos rucs: el blanc i el negre !!

L’hereu que se’ls mira : i fa , convençut: El Blanc!!!

— S’ho rumia una mica: no, potser el negre !!!

— O millor, espera que ho vaig a preguntar a la dona , no fos cas que a ella no li plagués el negre !

— i L’angelet, no te mes remei que retirar-li els dos rucs i donar-li la darrera gallina.

Un cop arribat al cel, Sant Pere, en veure’l arribar amb els dos rucs i sense cap gallina, fa: 

—Mala negada! continuen manant elles…. 

Apali, si voleu escoltar la rondalla, cliqueu aquí. 

Retrats de Xavier Salbanyà i de l’Ajuntament d’Arenys: La Mercè amb l’Alcaldessa Annabel Moreno.

Us transcric les meves paraules. I al dessota, l’àudio de les paraules en l’acte.

Estimada Mercè,

Benvolguts familiars, companys de la biblioteca, dilectes diletants representants de la Vila, amics, coneguts i saludats. Benvinguts tots.

– Mercè: Em permets que faci unes preguntes a aquests amics presents?

– Oi que vostès saben que la Mercè és persona assenyada, de tarannà pacífic i formes curoses?

– Mercè, aquests amics et coneixen, però no del tot, saben una part de tu, però no tota.

Que tu ets assenyada, pacífica, curosa, Oh i tant!! però també ets la rauxa, la passió i si convé,  la desmesura. Ai! si et veien en un partit de Basket de la teva (la nostra) Penya!!. I no va ser casualitat que un càmera de la televisió que ho retransmetia, durant un temps mort d’un partit de semifinals et va enxampar en actitud potent, vehement: poc assenyada, gens pacífica i potser també gens  curosa.

Aquest és el teu tarannà! Una dona total, una dona entera…. La dona forta de l’evangeli.

I és amb aquest tremp que vas venir a Arenys. I ara fa 43 anys que vas passar de ser badalonina, a ser una arenyenca que ha nascut a Badalona.

I vas venir entre nosaltres: vàreu venir amb en Quim a viure amb els arenyencs, i us vàreu casar a Arenys, en prova de bona arribada.

I a la biblioteca, que ja tenia un prestigi ben guanyat, vas passar a ser la capdavantera de la baluerna dels llibres.

I de seguida vas començar a endegar el camí per que la biblioteca, guardadora de lletres i llibres anés esdevenint una eina de fruir de les paraules…

I vas fer que les paraules,  s’anessin vessant pels carrers de Sinera.

Quan es va traslladar la biblioteca a can Juncosa, els llibres, les paraules, van sortir físicament al carrer i varen ser traslladats en cadena humana fins el nou espai.

I ja a Can Juncosa, vas potenciar el grup de lectura, conferències, l’hora del conte, trobades per parlar de tot, de cuina, de llibres, de filosofia, de fotografia, de poesia, de cates de vins, a fer-hi homenatges, …….

I llavors la biblioteca va anar esdevenint la casa de les PARAULES.

Espriu, el nostre poeta, de jove li van encarregar de fer algunes entrades d’una enciclopèdia en castellà, (Tiempos antiguos de Història General d’Alberto Castillo) i una de les entrades era Pàtria: I la va definir com la terra on hem vist la llum, dels nostres pares, però la veritable pàtria son les paraules que hem anat fent nostres i que ens han passat els pares: mar, terra,  aire, pietat, portals, rials, pols, pins vinyes, pàmpols, grèvol. ….

I també tu, com el poeta,  vas copsar aquest petit gran detall: la importància suprema  de les paraules,  i tu, també, com el poeta has viscut per  salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa…

I les paraules van prendre tot el seu sentit, quan, des de la biblioteca s’escampaven per tot Sinera…..

Però ai las!, que algunes paraules esdevenen, pel mal tracte dels humans, fugisseres… se’n van i sembla que no hi siguin, que desapareguin.

I jo de vegades he pensat que hi ha una paraula, un de les més belles de la nostra parla que la perdem, que és, potser massa sensible per viure al mon actual  i se’n va… i a voltes sembla que no hi sigui.  Moltes vegades miro el diccionari, per comprovar que encara hi sigui. I sí, hi és però cada vegada més feble.

I quan vam saber que et jubilaves, vaig pensar: mala negada!,  de ben segur que els arenyencs no trobarem la paraula. Potser ha fugit.

Però de cop se’m va fer la llum! Com pot haver desaparegut si la guardiana,  la mestressa  que porta el pòndol de casa on hi ha  les nostres paraules has estat tu!.

I el dia 12 d’agost ja vaig tenir clar que encara hi era quan a horafoscant t’esperàvem a la sortida de Can Juncosa amb alegroies i aplaudiments t’acomiadàvem, i quan avui,  “ ab tots los bons amics que et trobs en companyia”, confirmem que la paraula l’has guardada bé. I avui te la tornem, amb goig, amor i molta alegria:

Gràcies!

Moltes gràcies Mercè per la companyia, per la feina,  pel el teu bon tarannà i pel teu tremp.

I acabo:

Deixa’m, deixeu-me  dir ben fort també:

Gràcies Quim!

Si voleu escoltar aquest petit parlament , podeu clicar aquí.

I si en voleu veure més fotografies d’en Xavi Salbanyà, cliqueu aquí.

Fèlix Cucurull, gran arenyenc, quan Vida Parroquial era la Nostra Universitat, raonava un dia que nosaltres som cos i ment …. El pensament flueix amb un ordre pretesament lògic: de vegades pausat, de vegades, desbocat (desbocada fúria dels cavalls), de vegades mandrós…. Però el pensament, per a ser transmès te la oralitat…. Potser feble, pot dir-se quasi tot, sense una mínima reflexió.

I també l’escriure I aquí el cos dels  sons ens domenya, ens endreça, ens educa…

La fluïdesa del pensament topa amb la lentitud de l’escriure a mà…..  Això ens fa reflexius, el pensament dominat per la mà, més lenta,  que fa que tinguem un cert temps per a reflexionar i pensar allò que escrivim

Després ja ho compliquem, vénen les màquines que pretesament ens ajuden

I ca!…… , ens deixen anar massa depressa, ens deixen fer massa de bursada, sense reflexionar…. I això entorpeix la correcta emissió dels pensaments….

Si ara visqués en Fèlix, veuria com aquestes andròmines que tots portem a la ma, ens fan ser uns irreflexius i maldestres. Allò que ens ve del pensament ho llencem al buit, o a la xarxa, que ve a ser el mateix!

Imatge . Roseto de l’església d’Arenys de Mar.

Avui una de veritat, de veritat.

De com els d’Arenys de Mar volguérem un rosetó “com Déu mana”, però no teníem bitllerons. I els de la junta d’Obres del Consell Parroquial varen creure que, si presentaven la idea de fer un rosetó, el Sr de Can Gelpí :Don Augusto Maria de Borras i Gelpí  Mercader y Rodriguez Infante. Hidalgo per a més senyes, seria la persona idònia que finançaria el detall.

I sí… però no… El volgué pagar , però a bescanvi, li havien de posar el seu escut d’armes -per això era un Hidalgo!!- al centre del rosetó.

Es obvi que els de la junta d’Obres van creure que, de cap manera es podien escoltar els precs de l’Hidalgo i posar armes a l’església nostrada….

De moment… sense rosetó!

Però algú , prou clar de pensament, va creure que el Sr Roura, bon veí del Sr de Can Gelpí, ben explicada la història potser hi podria fer alguna cosa.

I és clar que sí!!

I ja ens teniu als del Consell pastoral que, en ser a la porta de sortida de la visita, i el Sr Roura no els havia posat cap condició , li pregunten quina en volia posar.

Cap! que els fa el bon pagès !

I des de llavors, sense cap imposició, la vila d’Arenys va voler que, pels segles dels segles, lluïssin al Rosetó, uns detalls ben esponerosos en agraïment del Sr… (vegeu les fulles verdosenques  que campen a la rosassa…. son fulles de roure !!

Apali, ! si voleu, cliqueu aquí per escoltar la contalla.

Retrat del Rei Carles IV

Corria l’any del Senyor de 1802. A Arenys ja feia uns anys que teníem la incipient Escola de Pilots, fundada pel prohom Josep Baralt. Els de Madrid, allà on veien calers a fer,  s’hi apuntaven de seguida  (això, era  abans eh!, ara no !). En veure que l’escola anava bé, li dupliquen els impostos… després s’hi repensen i … els tripliquen… l’alcalde s’enfada, arriba el carnestoltes… convoca tots els arenyencs a la plaça de la Vila, i com que era carnestoltes es disfressa de mariscal, amb espasa al cintell…. se li escalfa la boca i comença a despotricar contra Madrid, el Rei, en Godoy i tutti quanti…. d’una revolada entra al saló de plens… en surt amb el retrat del Rei… es treu l’espasa i…. ai! quin esglai!! Rei decapitat.
Al cap d’uns mesos, el Rei demana de venir a passar uns dies a la Gaia Vila…. L’alcalde, amb la cua entre cames,  ja es veu decapitat… el secretari també….
Però no, de cap manera…..
i si voleu saber com acaba el sainet, a escoltar-ho!

IMATGES: El Roc Perer i la Fageda de Passavets

Calor a la plana. Els mals averanys aconsellen no moure’ns del cau. Ben quiets, ben assenyadets…. la calor és anguniosa i cal no desobeir les bones veus que ens volen bé!

Però nosaltres sabem, que escollint bé els llocs de la muntanya del Senyal, ens trobarem l`agradívola frescor del sotabosc dels faigs. I sabem que de tant en tant una llapissada de sol il.lumina el camí, i sabem que a redós del bosc trobarem l’avetosa en retirada, els faigs que van assolint el seu terreny, que se’l fan seu… però goiteu les deus d’aigua que et surten al revolt ignot. Les fonts del Frare, i de Passavets et fan sentir el dring de la poca aigua que raja. L’esclat de llum que es penja damunt d’un faig, llum que es deixa mirar, que us acarona amb un to més joiós. I els caminants ara avant, ara al costat, fan tat al Roc Perer, que de sempre ha estat allà però que els caminants retroben avui, com sempre, com sempre la Muntanya del Senyal ha estat amatent a les nostres penúries i a les nostres alegries.

I joiosos cap a retorn a la Plana, sense però no deixar de fer una bona trobada a redós d’una taula afable….

Si voleu veure més fotografies, cliqueu aquí!

Retrats d’en Xavier Salbanyà.

AGRAÏMENT AMB SORPRESA per a la Mercè Cussó: la nostra bibliotecària.

Horafoscant, divendres 12 d’agost, darrer dia de feina a la Biblioteca Pare Fidel Fita de Sinera. Ella, com cada dia de cada dia,  està dins la biblioteca. Ella i les seves companyes…..

Pausadament, arribades les 9 del vespre…. Es van  tancant els llums, van tancant la porta de fusta del cancell al carrer Bonaire. Ella es mira astorada cap enfora….. veu gent. Les seves companyes després ens diuen que ella creia que s’estava assajant alguna escena de la peste, a celebrar el dia de Sant Roc.

Ella surt, confiada, consirosa per ser el darrer dia, protocol com cada dia dels darrers 43 anys….

I quan surt es troba una gernació, que convidada d’amagatotis, ha fet cap al davant de la Biblioteca per aplaudir la nostra bibliotecària en el seu darrer dia de feina. Es jubilava.

Esclat!. Tothom emocionat….. Ella emocionada i sorpresa. Quan, amb la família, ens hi acostem, li faig fluix fluixet:

— De ben segur Mercè que fa uns anys que rumio si als diccionaris, a Arenys, hi ha totes les paraules…. de vegades penso que en falta una, de tan poc d’usar-la…. Pensava que hi faltava la paraula “Gràcies”. I m’oblidava que la nostra guardiana de les paraules eres tu Mercè…. i tu, no has permès que s’esborrés cap paraula….. i si en algun moment ha estat amagada, divendres a capvespre va tornar a aparèixer, potser com poques vegades…. Els arenyencs varem tornar a desempolsar aquesta paraula que tu l’havies guardat  pacientment. i que divendres va esclatar un GRÀCIES ! impressionant, de tots els que et varem voler acomiadar amb etern agraïment, en el darrer dia de feina …..

I per cert, no érem pocs.

I si voleu veure més fotografies, cliqueu aquí.

Moltes gràcies Mercè!.

Avui , a Vilaweb han publicat una entrevista que ja fa un temps em varen fer. Qui ho desitgi ,pot entrar i entrellucar alguns dels trets que han marcat la meva vida i el meu tarannà personal i professional ……

Ramon Verdaguer: ‘El dret civil a Catalunya l’han fet els notaris i els  pagesos’

Ramon Verdaguer és advocat d’ofici i sobretot de vocació. Com ell explica, no ha tingut una vida planera i amb molt pocs anys va passar de tallar arbres al bosc a defensar els seus clients a les sales del jutjat. La seva prosa, que és clara, bonica i precisa, amb tocs barrocs si és necessari, ben segur que ha seduït més d’un jutge. L’estudi, la lectura i l’experiència l’han convertit en un profund coneixedor del dret civil català. En podria fer lliçons. Aquí tan sols ens en fa un tast, que aclareix moltes coses, per exemple de qui és una paret mitgera, una qüestió gens anecdòtica. De la mateixa manera que és un enamorat del dret ho és del Montseny i les seves llegendes, que podreu trobar al seu bloc anomenat ‘Serrallonga’.

Qui la vulgui llegir, pot clicar aquí.

Retrat:  Un moment de la xerrada- passejada.

No cal ni dir la satisfacció de veure una cinquantena llarga de persones que van fer cap a la biblioplatja per a poder seguir la passejada que varem fer, per durant unes dues hores. De primer asseguts i després tot passejant, tranquil.lament i veien indrets que ens podien recordar els literats a Arenys.

I com que no la puc reproduir, només per a qui  no conegui el tarannà arenyenc, us copio aquí al dessota uns passatges del llibre “el meu poble” de l’arenyenc Josep Puig i Bosch.

Copsareu que l’orgull de pertinença arenyenc és un xic més elevat que , potser, en altres indrets….

JOSEP PUIG I BOSCH (EL PARE HILARI)

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès païssos. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavíssim. Ell, únicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il.lumina sense aturdiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.

El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifons que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:
Pàgina 74:

” El salubérrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desaventatges. Tots els individuus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosíssim  van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüència, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat cambiar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra poseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”