Ulisses20

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.

Avui hem baixat a Sueca. Feia tres mesos que havíem preparat la visita, que havíem acordat els guies, aparaulat el restaurant, que havíem difós des de l’Ateneu l’excursió per convidar a visitar la casa del pare intel·lectual dels valencians. Malgrat la diversitat del jorn, un jorn tan intens per la democràcia a diversos indrets del país, no hem variat la proposta inicial. De retop ens hem manifestat a la Ribera, per la llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya. A les deu del matí érem al número 10 del carrer de Sant Josep, davant la casa-museu de Joan Fuster.

“Jo volia un País Valencià més lliure, més democràtic, més modern i més profundament valencià.” diu Joan Fuster en un documental que obria la visita d’aquella casa —marc de la filosofia dels valencians dels últims 300 anys—, entre llibres, quadres, retrats, iconografia, manuscrits, i un arxiu que no es pot visitar. Potser per això mateix, avui uns centenars de valencians s’han manifestat a l’estació del Nord de València, per la democràcia i en solidaritat amb Catalunya.

Si hem de ser moderns, que vol dir solidaris; i democràtics, això és, preocupats per la manca de drets bàsics, com passa al món i sobretot a Espanya; si hem de ser intensament valencians, nosaltres també volíem ser a València, amb aquest moviment nou que agrupa Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i la llibertat; però érem a Sueca, entre aforismes, descrèdits i orígens. D’aquesta manca de democràcia del govern d’Espanya, ca Fuster és exemple màxim i un dels grans orígens: hi trobareu en imatges els resultats de les bombes feixistes contra ell, o contra altres intel·lectuals valencians. “Què és el feixisme, si no atemptar amb voluntat de la mort per l’altre i contra el coneixement col·lectiu?” No és causal que la policia, la justícia espanyola (!) i el govern d’Espanya no volgués investigar mai qui va voler assassinar Fuster. Com no ho és la impunitat amb la qual actuen els feixistes, abans i ara, (despús-ahir reconeixíem a Burjassot els 25 anys de l’assassinat de Guillem Agulló).

En eixir de ca Fuster, Barcelona bullia en favor de la llibertat, i València també (a València n’hi havia menys, d’acord), però nosaltres també ens concentràvem davant d’aquella casa del pare amb la nostra particular pancarta, en aquella casa referent màxim de la intel·ligència dels valencians, que per això el van voler assassinar els espanyols mentre molts valencians ho volien amagar, perquè no aconseguírem de ser allò que ell pretenia: ser profundament valencians.

Després de deixar ca Fuster, hem fet un itinerari modernista per Sueca, capital de la Ribera, i no hem pogut estar-nos de resseguir a través de les xarxes la immensa resposta dels catalans: són un poble model, envejat, i cada colp són més l’espill de milers i milers d’europeus que hi veuen una de les grans lliçons del segle XXI: una altra Europa és possible i Catalunya ja ha encetat el camí per aconseguir-la.

Hem dinat i hem pujat a la Muntanya dels Sants, dels sants de la Pedra, per visualitzar d’un colp aquell paratge de la marjal: els ullals, la terra llaurada, els camins i els marges, les séquies, i la reivindicació del paisatge valencià de l’arròs. Com que havíem aconseguit un mestre de cerimònia principal, ara ja sabem també què és abandonament del territori valencià d’aquella espanya que ens governa, ens fiscalitza i ens roba, tot plegat, amb la mateixa impunitat que deixa actuar els feixistes. En vint anys, deia el nostre expert, possiblement l’arròs de la paella no necessitarà gaire sal, perquè la salinització de l’albufera serà irreparable. Quan ens queixem del finançament, dels refillets de l’espanya una, també cal explicar que el robatori que perpetren des de madrit afecta tot i tothom. No només afecta la política i la democràcia, també afecta l’economia, i ens porta a la torpesa, la ruïna i la inanició final.

Que Rajoy tinga quaranta assessors que no han passat el nivell de primària no ens ix gratuït, valencians, i per molt que l’Ullal de Baldoví vulga garantir aigua dolça a la marjal, una acció individual no és suficient per frenar la involució feixista d’aquells corbs de la Meseta. Llibertat, democràcia, drets humans, memòria, història, coneixement… mentre espanya conserva intacte el tarannà franquista, la nostra feina serà cada dia la de denunciar-los per frau i convidar-vos a fugir: són antieuropeus, antidemocrpatics, violents i ineficaços. Sort que els valencians també hem començat ha despegar-nos d’aquella falsa identitat de ponent, i comencem a ser profundament valencians. Com volia Fuster.

Acabem un jorn intens en favor del coneixement i la democràcia allà on l’hem començat, dotze hores després. A l’albereda de Bétera, justament per on discorre soterrat l’ullal que mor al Carraixet. Ací també niuen foges, polles d’aigua, ànecs, garsetes…, hom diria que no ens hem mogut gaires, avui, només uns pocs valencians. Però n’hi ha qui pensa que sí, que ens movem, que, com diu el pare Joan Fuster, volem ser lliures, moderns, democràtics i profundament valencians.

El proper dissabte 14 d’abril, després que vindrem de la concentració a Burjassot, es presentarà a l’Ateneu de Bétera el projecte Stop Malària, l’objectiu del qual és la compra i distribució de xarxes antimosquits, motiu pel qual s’arreplegaran diners que aniran destinats a abastir uns quants pobles de Gàmbia de recursos perquè puguen combatre les picades del mosquit portador. Si voleu participar amb la quantitat que vulgueu a través d’una donació, de la rifa o del sopar, sereu benvinguts.

Entre altres objectes, es rifarà un quadre del pintor “Nano”. Podeu encomanar el vostre sopar (entrepà+picadeta+beguda = 7€) a través del telèfon 615 30 70 59 o del següent enllaç: https://goo.gl/forms/Dqt8F0Vx48mKIcDo1

Entre les actuacions hi seran Camí de Trobada i el Gitano alegre. Però si sou pel Camp de Túria, músics, i no teniu cap compromís dissabte, no dubte a venir a animar la festa: l’objectiu paga la pena. La recaptació de la nit serà també enviada íntegrament al projecte solidari.

La gent que coordina aquesta activitat ja ha enviat unes imatges d’agraïment de la col·laboració de l’Ateneu que, com podeu comprovar, ja ha penjat el llaç groc al seu logo en favor de la llibertat dels presos polítics.

En l’última Assemblea, l’Ateneu va aprovar de fer un comunicat en favor de la democràcia i la llibertat.

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

Anit vam viure un jorn grec a l’ateneu de Bétera, o una nit romana, si ho volen dir així: n’hi havia la poesia, Manducare, un llibre nou del savi Víctor Iñúrria, arquitecte, prohom, president de la federació quan no n’hi havia federació ni l’esperàvem, un públic reduït en aqueixa primera part, però selecte, dos lectors extraordinaris, de l’edat de primària, que van presentar-se a llegir per obligació i en favor d’un poble més format. No n’hi havia mestres, o no n’hi havia els tres-cents mestres que esperàvem, sembla que en això no avancem, no n’hi havia cap representació municipal per rebre aquest gran home de la cultura i de la comarca —una altra vegada serà, potser. N’hi havia un sopar d’entrepans (ací a la placeta del Sol són boníssims), i després venia el concert de Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Aleshores l’espai de l’ateneu ja era ple fins a la bandera. El públic era més variat i menys poètic. Però igualment agraït. El concert era gratuït però únic, un directe amb Toni de l’Hostal paga per dos d’aquells de Viena.

Escoltar l’arquitecte Víctor Iñúrria és una lliçó de vida. Si la meitat d’aquest entusiasme tingués una fórmula, una píndola, els mestres potser en voldrien. Però els mestres, ja ho hem dit, no van venir anit a l’Ateneu, tret d’uns quants exemples. La infantesa a Russafa, després al carrer Pelai, la fam de la postguerra, viure rellogats i sobreviure, patir la presó del pare, i sobreviure, el veïnat solidari que havia d’ajudar-se per sobreviure, l’estudi, l’escola d’arquitectura, les llengües, o els viatges pel món. El professor Iñúrria ha volgut reconèixer la infantesa a través dels perols i les olles de les nostres iaies, a través dels moniatos, les bledes, l’arrop, la carabassa torrà, els arrossos, o els versos dels poetes àrab-valencians que recitaven la Russafa.

Toni de l’Hostal és un plat a banda, dalt l’escenari. Allò del concert parlat no era una metàfora, sinó un avís a valencians de tota mena, cultes, ignorants, mestres, llauradors, músics, descreguts, llirians, blauers o catalanistiks; fins que comença la prova de so i ell diu prou, el show és un segur de vida, d’ironia, cosit o embastat, si cal torcar-ho amb un paperet, si cal venir mudat o amb sària, el de l’Hostal fa via, fa riure fins i tot els de Llíria, fa un discurs d’oficis, de collites, de tòpics, que ens conviden a somriure, i això que no plou ni sembla que plourà en els propers cent anys; ens fa oblidar qui som i, a la vegada, recordar què som per continuar pegant i picant en pedra. Un herberet, un glop d’aigua, una grapat de xiquets que sembla que no tenen mare, o pare, uns actors que si ho són no passen d’un respecte estret per l’escenari, uns amics que agraïm qualsevol cosa que ens conte, i hores i hores d’una vida que és una festa mentre dure el Nadal, si no fos perquè recordem que tenim gent tancada, empresonada per les idees, com el pare del Víctor, però tancada en el segle XXI, passen i ens passen aqueixes coses, valencians. Per molts anys Toni de l’Hostal.

És cap d’any, demà serà ninou. Visca la república de l’ateneu. Per la llibertat.

“Les adoptives” és el relat que ha escrit Carme Manuel per a “la improbable vida de JF”, llibre que fa uns dies presentem en aquest bloc. Jo hagués preferit el títol “Les marotetes valencianes ondulants”, però supose que l’autora ha volgut llançar-nos una metàfora més pregona, més irònica. D’entre les idees del relat, n’hi ha que diuen això:

—Nosaltres, sinyors lectors, som les marotetes valencianes ondulants, pensem que amor no es pot pagar sinó amb la mateixa moneda.

I Mestre Fuster potser que els respondria:

—Jo sóc el Solitari, filles meues, l’alcohol em fa més comprensiu i em deixa veure allò que no havia mai contemplat. Amb alcohol i llibres jo m’apanye, no em cal res més.

Aquest no sembla un conte línial, o clàssic, o d’una primera lectura. És un conte que passa carregat de metàfora, d’imatges, entre infernals o celestials, trien vostés, o bíbliques: si entenem l’obra completa de Fuster com l’autèntica bíblia dels valencians, malgrat l’oposició de l’antivalenciansime i l’església, sense dubte encara més antivalenciana. Però quina idea, us passe, adoptives: si els nostres rectors, en fer missa cada dia, cada diumenge o jorn festiu, llegiren un fragment de Fuster per comptes d’aquell evangeli, com n’haguérem aprés, o n’haguérem fruït, si és el cas que haguérem practicat de catòlics. Però no, ni és així ni ningú no va tenir la pensada de convertir Joan Fuster en el nostre evangelista principal.

El Dolç Àngel de la Mort, el del bes final o fred, aquell del poeta Màrius Torres, anuncia una mort, un retir, i apareix aquest misteriós personatge, el Solitari, que ho fa en aquest territori nostre innominable, inhòspit, tan agre i sobri, malgrat l’Horta o l’albufera.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir. (Màrius Torres)

Apareixen tot de nimfes, o dones que no semblen sinó irreals, falgueres vestides de dones, una va arribar amb un llibre al cap, l’estrangera, la més gran, potser fins i tot la més vella, vuitanta anys, acompanyada d’una gata (qui és aqueixa dona?, per què és l’hereva?, d’on ve?): pobre Solitari, no va voler que li cantaren cap respons. Ni va voler cap final gloriós, ell, que arrossegà la Creu tota la seua existència
“cada home porta en si mateix la forma sencera de la condició humana”

—Agafa de la mà el Solitari i porta’l al seu nou domicili, va.

—A la caseta?
Ara voldria  que amb quatre bastes repuntàrem tots els judicis finals, les dones, les falgueres: Emperadriu divagant, Damisel·la enguantada, Damisel·la endolada, Alaestés fina, Llantió elegant, Donzella de rappenat, Ullviva petita… elles expliquen al Mestre que a partir d’ara, seran elles que atresoraran les fantasies del Mestre… totes les produccions sense excepció, totes les collites

—Deixa’t estar de collites, que no són taronges el que aquest produeix
—Però, si la cultura és corregir i augmentar…

—Calleu, dones, escriptores, mestres, mares, posem-nos a repuntar els judicis finals, a traure la vora de les indagacions… Cantem:
—Tota política que no fem nosaltres…

—Rèquiem! Rèquiem!

Carme Manuel escriu un conte lúdic, entre imatges, simbologia, joc, existència, filosofia i mort: torna a provocar-nos, que diria Fuster, a demanar-nos que no ens ensopim. “Ara i sempre mai”. Amén.

Comencem bé, si som davant el taulell d’una carnisseria. Encara millor, som darrere el taulell, que és on jo vaig començar el meu primer ofici de veritat. Així que el meu deler ja l’ha guanyat Isabel Canet. “Causar-se d’esperar” és un conte amb tres escenaris principals que Isabel conjuga com si els conegués a la perfecció: cal Mestre al carrer de Sant Josep, la carnisseria de l’Agnés, però que en realitat és la carnisseria de la seua sogra Carmela, la mare de Ximo, l’home de l’Agnés i carnisser principal, i l’escola, l’escola de magisteri. Tres escenaris són ací tres temples sublims: el del savi de Sueca, el de la carn i el d’aprendre. A partir d’ací, només calia seguir la lectura, deixar-te portar: “—Té raó, mestre, la lectura hauria d’estar prescrita. Però cal reconèixer que si fóra així s’acabaria el món, i em sembla que, de moment, no hi estem preparats.”

Aquesta frase o diàleg o sentència romana, sense el context, potser que no us diga gairebé res, o fins i tot que no us diga el que realment pretén, però deixeu-vos portar per la Isabel, o millor encara, per l’Agnés…

—Mai no hi estarem (de preparats) si la gent no es posa a llegir —reblarà el Mestre.

Ara diré una altra bestiesa, jo mateix: aquest conte val tot el llibre, sinyors. O sinyores, si ho volen així. Ací tenim un Txèkhov autèntic, un conte que fa el goig d’un dels contes universals, malgrat que som a Sueca, en una carnisseria, en un carrer que no és qualsevol carrer… És aquella flegma que només els contes amb què traspuen, conviden. Com que llegesc el llibre en comptagotes, un conte per jorn, no sé què més em trobaré, o potser sí, que sé què em trobaré. Ara mateix ja m’han regalat el Nadal, o jo mateix l’he fruït, però és que n’hi ha més, o molt més, si ho sabem mirar, o llegir.

N’hi ha un detall del conte que, a una majoria de lectors, us semblarà de poca rellevància, una fotesa. En canvi, a mi m’ha colpit amb duresa. El Mestre entra a la carnisseria i demana un tall de vedella, l’Agnés li ensenya la peça de l’anca i hi fa un tall, l’embolica amb paper encerat i diu, són seixanta-tres pessetes. Oh! Imagine un tall de seixanta-tres pessetes, d’aquella època. Jo un colp, dels primers dies que despatxava, si no era el primer, vaig tallar una xulla de llonsa que va pesar setanta pessetes. La dona, que era una veïna de tota la vida, va fer un clam al cel, va posar-me a prova la lluita social, la dualitat pobresa-riquesa, la família nombrosa, els mals aprenents de carnissers. Sí, era el meu primer dia darrere el taulell i no ho vaig passar pitjor perquè no se sabíem les lleis de murfi, però sí les de la termodinàmica (em sembla que jo volia estudiar química, aleshores). La dona se’n va anar sense la carn, i jo em vaig quedar fotut, que n’havia d’aprendre molt, de carnisser. A mi també m’hagués agradat de tenir de client el Mestre, potser que li hagués regalat aquell tall, i ma mare tampoc no m’hagués bonegat comhagués fet la Carmela.

Ah, l’estima pels oficis nobles: carnissers, mestres, poetes…

“Quan l’amor és açò, un anunci

de pols als dits que fugen,

un dens presagi […]

Oh, aquella escena que Agnés respon la sogra amb uns versets, diria que és un altre dels moments memorables del conte, la cara de Carmela, l’actitud de l’home, el Ximo. Sí, n’hi ha diversos moments excelsos, en el conte, l’estació del Nord, l’escola de mestres, la cambra d’embotir… El riu, el riu?

—Tot això que dieu són bestieses, és cert!

—No són bestieses, sinó aforismes!

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Avui serà presentat a l’Ateneu de Bétera, pels volts de les vuit de la nit.

“La llibertat per Nadal depén també dels jutges i la connivència amb un estat governat per creminals: l’herència franquista durarà cent anys, fins que no ens independitzem almenys.”

Els mitjans espanols s’han enfadat perquè TV3 ha relegat el discurs del borbó a un canal de menor audiència. Jo em demane perquè caram l’han de retransmetre, un discurs que atacarà el catalans, una altra vegada, com ja ho va fer en l’últim discurs, aquest borbó de la ratlla dels borbons creminals. L’error és passar-lo per qualsevol canal, perquè això implica submissió, justament ara que la majoria independentista ha donat suport a la República, i aquell govern i estat que representa el borbó ni han acceptat que han perdut, ni han demanat perdó per tant de mal com han fet, o que fan, que damunt encara tenen en presó quatre homes honestos. Perquè aquest estat nadalenc empresona i castiga per les idees, no pels crims. Pels crims, el PP de M.Rajoy hauria de ser en presó fa anys. Però ca, aquesta justícia conspira contra catalunya, en canvi de perdonar feixistes i gentola del pp.

Nit de Nadal, que ja tenim l’arbre plantat amb tot de llaços grocs, i la fira apunt d’obrir el tercer dia: potser que no vindrà ningú a comprar llibres, però obrirem per saludar els amics. Encendrem el foc, menjarem torrons i posarem nadales: llibertat! llibertat!, cantaran els pastors, llibertat i democràcia! Sobretot aquests Nadals que n’hi ha tantes famílies que no ho podran celebrar. Un altre Nadal sense Televisió ni pròpia ni germana, sense senyal, i ara sense l’autonomia necessària per decidir sobre els nostres comptes.

El feixista Montoro ha intervingut la hisenda valenciana, mentre el MH Ximo Puig dóna suport al PP i al 155. Ai, pobre, no tenen en compte ni els molt honorables, ni els de Morella ni els de Girona, tants els fa, als feixistes, els intervenen igualment siguen d’on siguen. Com que ells necessiten pagar les seues festotes, els borbons, els excessos, tanta policia, i les llibretes en negre, i els seus ambaixadors ricots, i els desastres que no sabem, i han de tapar tanta cosa, mos han d’intervenir. Nadal és una bona època, perquè tothom fa bona cara, somriu, mentre ens intervenen, mentre ens roben, mentre ens amenacen… Sí, Nadal ja amaga com va de podrida aqueixa casa del PP, el govern d’espanya, i la parafernàlia nadalenca…

A Bétera també n’han posada, de parafernàlia, llumets de carrer, que sembla que som de carnaval o de fira d’abril, però a andalusia, així ens han vestit el carrer, com una falla, no com un arbre de Nadal. N’hi ha que diu que ho troba bé, els comerciants, tanta o més llum. Ai, si n’hi hagués una miqueta d’estil, de sentit nadalenc.

—Llibertat! llibertat! canten els pastors.

A Suïssa també n’hi ha borbons exiliats: beuen xampany a  la salut de la llibertat que els han concedit els jutges, ca si els hauran enviat una cistellota i un bon asguilando! En aquesta cas sí que canten a Betlem pastorets…