Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…

Anit vam viure el segon dia del Folkestiu2017 a la plaça del Mercat de Bétera. A la plaça n’hi havia la fira d’artesans, l’escenari gran, la façana noble de l’Ateneu i una maedéu dels balcons que potegia el públic dels possibles incidents sorpresa. De primer va actuar l’escola de cant d’estil, amb la veu de Manolo el cego, que ahir va estar correcte i fi en la interpretació del cant d’estil i en les versions de les malaguenyes. La falla Gran Via de l’Est, amb la seua escola infantil, també es va lluir a la plaça. El plat fort el va protagonitzar l’Aljama, un deliri de ball, de música, d’estètica, de veu, de lletres. L’Aljama va fer un breu del seu projecte “Vers i ball”, i va emmudir la plaça. La lectura de Merxe Leal va afegir valor al temps, al ritme, al silenci, a les lletres. La Riberenca de Bétera, la Masurca de les ànimes, l’ú dels amics perduts, el Bolero de l’Alfàbega, l’Ú a Marieta i la Dansa del vetlatori són sis monuments a les versaes populars escrites per Albert Dasí, Raquel Ricart, Toni Marzo, Vicent Partal, Siona Ricart i Toni Mestre… Un regalàs, adobat per la coreografia d’Imma López i la direcció artística de Pep Ricart. Finalment, els germans Cavaller, de Sagunt, van cloure una nit especial i extraordinària. Els cavaller en són un sac a l’escenari, ho fan fàcil, fan bona festa, animen la plaça i no enganyen. Un encert de tria d’aquest Folkestiu2017.

I els incidents?, home, sinyors de l’ajuntament, regidors i alcaldessa, dos punts: no sabem qui va autoritzar un concert de rock a cinquanta metres de la nostra plaça. No sé qui va autoritzar que la dansa del vetlatori, explicada per Merxe Leal, cantada per Marieta, ballada per aquestes balladores i balladors de l’Aljama que no ens mereixem, es trenqués amb un simulacre de música rock d’Amèrica contra la nostra programació, programada un any enrere, sol·licitada amb temps i forma, i autoritzada amb tots els ets i uts. Qui ho va decidir va actuar amb una mala llet que ja no recordàvem. Vostés imaginen que en una presentació de les festes de Bétera, o d’una altra història similar, algú organitzés a cinquanta metres una merda en un plat que trenqués? No ho podem imaginar perquè nosaltres mateix desestimaríem de fer-ho. Però ells, no. Ells no cauen, i qui ho va aprovar no cau. I la regidora de festes o de cultura, no cau. I l’alcaldessa, tampoc no cau. I nosaltres rebem, com sempre. Com feia tant que no recordàvem. Foc amic, xiiuuu!

És el nivell, sinyors, que continuaran entrant i eixint en un concert, i menjarem pipes, cacaus i dacsa, com si estiguérem en el cine Martín, setanta anys enrere. Visca els rots i els pets i l’estil vulgar.

I encara l’últim incident, algú va pensar que tot li valia, i va començar a llançar llimes i bresquilles contra la gent que érem a la plaça. Un llançament que queia d’una banda de les teulades, que no vam poder endevinar d’on eixien exactament projectades aquelles llimes que van impactar contra una dona gran a la plaça. Vam denunciar els fets. vam passar la vergonya. Els germans Cavaller ho podran dir, que van actuar enmig del perill dels llançaments cítrics. Avui ho hem denunciat. Ens han assegurat que aquesta nit n’hi haurà policia, i vigilaran d’atrapar el filldeputa que volgué amargar-mos la festa.

I eren les tres de la matinada i la plaça era néta, agranada i arruixada, com si no hagués passat res. Damunt som responsables fins ací. A l’Ateneu de Bétera. Demà us explicarem què passarà aquesta nit. Però si no vos ho voleu perdre, comencem a partir de les 20.00h. Benvinguts.

A tres dies de començar el Folkestiu2017 que enguany eixampla horitzons i calendari:  dijous 27, divendres 28 i dissabte 29, s’aplegaran a la plaça del Mercat de Bétera grups de  danses i de música popular. Parades, tallers, actuacions d’animació infantil, xarrades, llibres, sopars a la fresca i la rifa. Ah, la rifa d’enguany és especial. Enguany rifem corxos, altrament dit càntirs, o botiges, malgrat que aquest terme, usual també a Bétera, Coromines el desestima pel seu origen castellà. Així que farem servir el terme local, corxo, perquè Coromines el referís al seu “diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana” com a endèmic del poble. Això va així, si fa no fa:

“Derivats de botella: boteller ‘oficial de la casa de reis i grans senyors, encarregat del vi’, pres des d’antic del francés ant. boteillier; botelleria [1309, AlcM]. El mot sembla haver-se introduït  en el valencià central des del castellà xurro i manxec: butica, ‘pitxella de beure a galet amb dues anses’ (diferent de corxo) a Bétera i Polinyà de Xúquer (on expliquen que els cadufos d’obra de les sénies d’abans eren  com -iˇces) […]

Paraula que Coromines diu “corxo” i diu “Bétera”, així que si va parlar amb algú del poble, en passar pel terme  el seu viatge pel país, em demane qui en tindria tanta sort, amb qui es trobaria el professor que li referiria que, en demanar per beure i passar la sed, l’home li respondria: «Tinga vosté, bon home, bega del corxo!» No ho sé, si aniria així o no la conversa. Que no ho podem saber. O ves qui ho pot saber. Tot això arriba després d’unes quantes pàgines a partir del mot BOT, recipient de cuiro per al transport sobretot del vi, del llatí BÜTTIS… A partir d’ací Coromines troba «hoder d’oli, bot o barral», càrrega d’oli de 3 botz, 6 diners» i explica els sinònims ‘odre’ i ‘bot’ a tot el domini, del Rosselló a Llitera, el Matarranya i el Maestrat, odre a les Balears i el País Valencià. Afig que un gironí resident a València el 1575 fa ús dels dos mots de manera precisa.

Després parlarà de bot de cuiro, o bot de vi, de la frase comuna “ploure a bots i barrals” (ep, ja us identifiqueu els de Bétera?), i farà un discurset sobre els núvols i el cel en forma de bots de temporal, de nimbus botits d’aigua (això també ho hauria de llegir Jordi Payà), continuarà Coromines parlant dels cuïros, perquè li n’ha parlat Joaquim Ruyra, però mon pare també li ho hagués explicat, tants com n’havia transportat a coll. Ell en diu bots, i és interessant la mesura que apunta: no passa de 6 maials de 16 porrons, ni baixa de 4. És a dir. que varia de 64 a 96 litres.

Deixaré ací, la primera part del nostre corxo, o botija (ai, si l’arrel és xurra!), o càntir, bot o cuïro, i tornaré una altra nit que faça menys calor.

Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua catalana, Joan Coromines VOL. II, pàgines 151, 152, 154, 155, 156

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

Anit van estrenar-se a Bétera els joves de la Companyia Circorama, amb l’espectacle “Barraca Horror Show”, i van acomplir amb escreix, l’expectativa. Vam riure, ens van sorprendre i va sorprendre’ns la llengua acurada de tots tres, malgrat alguna oberta perduda per la llotgeta de dins, a l’Ateneu de Bétera. El programa de la fira de llibres de Nadal va oferir ahir teatre. Havíem triat una comèdia que ens va fer riure, calcular, endevinar, comparar i viure el teatre en viu: Circorama avisa que té tres reptes principals, l’un és fer teatre, un altre és fer teatre en valencià, acurat i amb respecte per la llengua, i un tercer objectiu és badar per espais petits, on l’espectador és proper, gairebé damunt l’escena, i encara afegirem un objectiu de reserva: gaudir de fer teatre. En l’espai reduït de la llotgeta de l’ateneu, arriben dos joves còmics perduts pel camp, busquen una casa de camp on els han contractat per divertir una festa, però la casa sembla una barraca, de fet és una barraca, un espai habitable d’identitat valenciana, i la sorpresa és que a la festa només hi ha un sol convidat, l’amo de la barraca, que no toca del tot, perquè simula un doctor Franckestein valencianot que pretén de posar el cap de son pare (mort no sé quan ni com) en el cos d’un dels còmics. L’altre còmic li valdrà d’ajudant en l’operació. Vet ací l’excusa dels tres actors per filar una obra de gags divertits, frescos, i àgils —malgrat l’espai mínim—, i encara amb l’afegit de les parts cantades (xa, ací valdria un apunt sencer, perquè vam xalar, fruir, i encara n’hi hagué que demanà de tenir-la enregistrada al mòbil, una de les cançons almenys). Per salvar la pell, els còmics canten, ballen, i fan el número del torero de saló —aspectacular!—, de barret, de traure’s el barret i saludar. Com acaben dient ells mateix, una obra que sembla sense peus ni cap, però que no l’és, si més no perquè va arredonir el programa de la fira, i ens va fer prendre un compromís per a futures programacions: el teatre no hauria de faltar en cada edició nova.

Lluc, Cesc, Joan i el director de l’obra, Paco Raga, es mostraven contents i agraïts per la resposta del públic. I demanaven de representar al corral de l’Ateneu l’obra “Tres en barca”. Però això serà a la primavera, que farà bo, i el maleït comptador de llum no ens farà saltar els ploms, si no és per canviar de companyia i a prendre pel sac els lladres de l’electricitat.

Didac Moreno, el director de Zorongo teatre, va dir: “És una obra fresca que connecta molt bé, que et fa entrar dins la barraca, dins dels personatges, et porta en un temps en què érem més joves, i les burrades ja podrien ploure, com en aquella tempesta que és dins l’obra enmig del públic.”

Avui continua la fira del llibre a Bétera amb un altre dels plats forts del programa que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera. Josep Maria Jordan i Santiago Vicente presentaran “Una finestra oberta al món” un plec de cartes creuades entre dos autors, si l’un jove l’altre més, que repassen el món, l’economia, la cultura, a través d’articles breus que són una finestra de pensament entre una generació que comença a alçar el vol de la normalitat, i una altra que les ha vistes venir, passar, ensopegar, xocar, amb una agressivitat que, d’allà on veníem, ens esperàvem menys violenta i més honesta.

El professor Josep Maria Jordan Galduf serà avui a Bétera per parlar-nos de llibres, cinema, economia, universitat, cultura i poble. Qualsevol dels temes ben bé que valdrien una hora o dues de conversa, amb un home que ha sigut i l’és, un dels referents clau del Camp de Túria. Primer alcalde democràtic a Llíria, després del franquisme, primer president de l’Institut d’Estudis Comarcals, catedràtic d’economia a la Universitat de València, expert en les relacions amb els països del nord d’Àfrica, és, per damunt de tot, un home bo, honest, confiat que el món podria i pot anar millor, per això el seu treball, fins i tot ara que és retirat, en favor dels homes, de la dignitat, convençut que sempre n’hi ha esperança que les  coses poden millorar, si hi posem allò necessari.

Al llibre que avui presentem, n’hi ha mostres d’una bonhomia professional que no sempre ha obtingut els resultats desitjats, potser perquè el món és més cru i malpensat que no voldria el professor Jordan, potser perquè les idees d’uns quants homes no han sigut suficient per capgirar la corrupció que ens domina. Però conversar amb aquest home savi, d’una senzillesa extrema, és un valor i una oportunitat d’aprendre. Veurem si dels milers de mestres, professors, economistes, estudiosos, llauradors o alcaldes de la comarca, en tenim una representació intel·ligent.

Com cada any, l’Ateneu de Bétera ha organitzat una fira de llibres i música per a les vacances de Nadal. L’objectiu és promocionar la lectura, i fer arribar llibres en valencià que, d’una altra manera, no tenen encara els canals normals de distribució o difusió que voldríem. Ni les famílies valencianes ni les grans superfícies consideren el llibre un regal especial o extraordinari, menys encara el llibre en valencià. Així que l’Ateneu facilita que el llibre arribe o, almenys, convida a l’encontre entre el lector i el llibre. La fira també va acompanyada d’un programa d’activitats culturals. Martí Domínguez, director de la revista de divulgació científica Mètode, serà el primer convidat i obrirà la fira divendres 23 de desembre, amb la presentació de ‘La sega’, una novel·la que ha tingut una boníssima acollida de públic i de crítica. El mateix dia, el professor Manolo Roldan presentarà l’exposició “Natura sobre paper”.

A partir del 23 i fins el 5 de gener de 2017, la fira serà oberta cada dia de set a nou de la nit. Per saber què trobareu al programa, poder visitar la pàgina de l’Ateneu.

La fira també és una oportunitat per trobar les últimes produccions dels autors de la comarca: ara mateix tenim l’últim disc de Vicent Morelló, o les obres de l’escriptora Raquel Ricart.

Avui torna la fira a l’Ateneu. Tornen més coses, per exemple, una reunió dels socis de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria per fer balanç d’aquella jornada de super alcaldes, i la projecció d’un segon jorn que aplegue totes les cases de la comarca: sobretot per no perdre més dies d’aquests que semblen voler indicar-nos qualque cosa. En quina cosa heu notat el canvi polític comarcal? Podeu dir fins a tres coses. I pel que fa a l’àmbit local?, tres coses més!

Torna Vicent Morelló a l’Ateneu, músic il·lustre, que ja va fer un esguerro de compra i ens va lliurar la frase del dia: ‘Aquest llibre que tens a les mans, Dante i l’infern, em sembla una de les coses més extraordinaris de la literatura: Dante feia versos com hagués pogut fer albaes”. Em parlaré en un altre moment, d’aquestes albaes de Dante. Torna la poesia, aquesta vesprada amb la presentació del llibre ‘Pessics de vida’, de Víctor Iñúrria, arquitecte, entre més oficis, que recitarà en valencià, euskera, però ho podria fer en rus i unes quantes llengües més: “Ombra fresca de figuera […] que tingues bona florada, i fresca ombra projectes, a tots els joves amants, que al teu costat s’arreceren, figuera del meu corral!!”

Torna el desencís d’un empat, o l’encís, mai no ho sabrem, adobat perquè l’esme de perdre llençols i llençols a cada rentada no vaja sol. Ja apunten que amb aquest ritme ‘podèmic’ d’inacció, acabarem despullats dormint al ras. En canvi, no ha tornat la ràdio en valencià a València, ni en català tampoc, ni ràdio 9 ni catalunya ràdio, malgrat que siga la mateixa llengua i els repetidors siguen d’una tecnologia gratuïta i favorable al govern valencià. Algú va apuntar que ja els convenia, a psoe i companyia, aquesta mudesa contra els valencians: mudesa?, mutisme?, sordesa?, tant se val.

(1941)

“Són les festes de Nadal,

Però el xiquet res en sap

és encara molt menut

tan sols dos anys ha comptat.”

Pessics de vida, Víctor Iñurria, edicions Neopàtria

Acabem de fer l’assaig de la dansà, de la plaça del Sol a la plaça del Mercat. Veus, que no era tan difícil de ballar en públic, malgrat que ens haurem equivocat un miler de vegades, que no semblàvem concentrats en la faena. En les classes a l’escola, a l’edifici de la Penya, ens eixia brodat, xa, que érem el quadre de l’admiració, però avui hem ballat de primerencs, així que hem quedat a assajar una altra vegada abans de l’estrena, la vespra de la festa.

A més, hem tornat a casa amb la camisa oficial de balladors, així que no ens podem fer enrere i caldrà ballar passe que passe.

La vespra de les festes, Carles Dénia farà concert en directe a l’Ateneu de Bétera, un luxe, una veu d’impressió, en el corral de l’Ateneu a partir de les onze de la nit. No sé si ja tindrem la televisió dels valencians operativa, però de ser una realitat, RTVV no hauria de perdre’s aquestes festes, que semblaran una altra cosa, la vespra i el primer dia, que faran tàndem Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, poca broma, el primer dia de festes a Bétera caldrà baixar a l’Albereda, a la fira, per escoltar el discurs de l’alcaldessa, Cristina Alemany.

Sembla que és veritat, que en agost li val gairebé tot, per això l’Ajuntament de València ha demanat a TVE que faça les mascletaes i no sé quantes coses més. Xa, ves que demanar a la televisió dels altres un encàrrec així, com si desconfiaren que no tindrem RTVV fins a falles o més enllà: uiii, un mal presagi, i una comanda desenfocada, enlloc de dir: demà obrim, demà engeguem la televisió dels valencians, amb el concert de Carles Dénia a Bétera: va, valents, no volíem governar? No volíem decidir la mena de país que volem?

La resta de detalls? Mamonaes. La resta són mamonaes. Malgrat que som de festes.

(continuarà)

Carles Dénia i Pep Gimeno Botifarra: dues nit de música popular a Bétera. La vespra a l’Ateneu i la inauguració de les festes porten dos músics valencians

Anit vam tancar els detalls del Folkestiu d’enguany que, si la pluja no l’ascla, omplirà la Plaça del Mercat durant dos dies. Dos dies de música, de ball, de danses, de reconeixement a músics i a balladors, i en bona part, reconeixement a Ovidi Montllor, amb l’actuació dels alcoians ‘El Diluvi’.

Hem programat un Pla B per si l’oratge trenca contra la plaça. Potser que ajornaríem la fira d’artesans però les actuacions de ball i de música es farien al palauet de la música, a la casa de la cultura.

No serà el mateix, evidentment, però assegurem l’actuació de tothom, i els sopars ja els adobarem a l’Ateneu, des d’on explicarem a cada instant què i on, segons que el temps pegue per ploure o no.

Llorenç Giménez, l’Aljama, Marieta, Xavier de Bétera, Pep Gimeno Botifarra, l’orquestra del centre artístic, i el Diluvi„ ai, tot plegat divendres. I dissabte, la colla del Tossal de Llíria i Tres fan fall, i sarau popular fins que aguante el ball.

Folkestiu és una proposta de l’Ateneu de Bétera amb l’ajut i la col·laboració de tanta gent com ho fa possible.

A quatre dies de començar la festa grossa de l’any a la plaça del Mercat, l’Ateneu de Bétera obri el mes d’agost com qui obri un meló d’Alger de sis euros, amb un cap de setmana d’impressió: música, ball, rondalles, parades d’artesania, sobretot música tradicional, però també n’hi haurà parades de llibres i un sentit homenatge a Ovidi, danses populars, sopars a la fresca (si és que encara n’hi queda, de fresca en aquest país) i un sarau d’impressió per aquesta benvinguda al programa d’agost i un comiat desitjós a temperatures d’infern de dimonis.

La primera part començarà divendres 31 de juliol, amb l’obertura protocolària de Llorenç Giménez, i el pregó de la presidenta de l’Ateneu, Marta Pertegaz, després vindrà un dels plats forts: l’Aljama, acabada d’arribar de Praga, i l’orquestra del Centre Artístic de Bétera, oferiran Mixtures, amb les veus de Marieta, Xavier de Bétera i Pep Gimeno Botifarra.

Això ja paga tot el viatge del cap de setmana.

Després de sopar, el grup el Diluvi clourà el primer jorn de la Mostra amb l’homenatge a Ovidi. Taula parada, dolços i aigüeta fresca. Ah, quin viure més estovat!

Dissabte tampoc no es quedarà curt ni fred: serà l’1 d’agost i obrirem amb les danses del Tossal de Llíria, abans del segon sopar popular i la rifa (ah, enguany també serà sorpresa, què rifarem??), finalment el grup Tres fan ball i sarau de ball a la plaça.

Ací ballem tothom de manera gratuïta i altruïsta.

És la quarta Mostra de música i cultura popular que l’Ateneu de Bétera organitza per obrir vies i alternatives de festa i participació de veïns i forasters. A la pàgina www.ateneubetera.org teniu tota la informació, el programa, com encomanar els entrepans per als sopars populars, com podeu fer-vos-en socis, i fins i tot com podeu col·laborar a organitzar una altra nit clau a la comarca.

Per nits i nits, que escrivia Estellés. Benvinguts.

L’Ateneu de Bétera farà avui dissabte, 18 d’abril, l’assemblea ordinària, en farà balanç, i un breu d’una història curta però intensa. Fem cinc anys i ho commemorem amb un cap de setmana especial: l’assemblea, sí, però el dinar de germanor de diumenge, el sarau entre amics, un concert del grup mallorquí ‘Donallop’ i una invitació al poble a participar dels actes culturals i socials programats: entre línies llegim el relleu de càrrecs, entre més el de president, perquè Antoni Marzo deixa la responsabilitat perquè d’altres en puguen fer via i bona coordinació. La feinada d’un gran equip, de tanta gent com hi participa d’això i d’allò no treu el mèrit d’un president que ha sabut consolidar un dels projectes més engrescadors del poble i de la comarca. Si repassem tanta gent com ha actuat, parlat, presentat, debatut o exposat a l’Ateneu, ens sentirem satisfets de tanta via i, sobretot, de demostrar que era possible a Bétera un espai de cultura i llibertat, d’identitat i compromís, de llibres, música, teatre i encontres, de tradició i modernitat: amb una programació anual deutora de sentirs diferents, diversos, plurals, de voluntarietat i d’un esforç econòmic considerable enmig d’una crisi política i ètica sense precedents. Enhorabona a tots plegats, per tant de camí com queda per fer, per tant com hem caminat plegats, els uns i els altres, a l’Ateneu, llarga vida. Per molts anys.

Paco Manzanaro va ser ben rotund ahir a Bétera: «qualsevol acció que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». És aquella frase de Fuster que alliçonava els valencians: Qualsevol política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

La presentació del llibre ‘Lluitant contra l’oblit‘ anit a Bétera de Laura Ballester, va estar acompanyada de dos dels membres de l’Associació de víctimes de l’accident del Metro el 3 de juliol de 2006, Rosa Garrote, secretària de l’Associació i Paco Manzanaro. Malgrat el temps que ha passat, escoltar-los et posa els cabells de punta, perquè no pots imaginar fins on són capaços els polítics d’aleshores —ara encara ens governen—, fins que no els topes directament.   

Els van oferir feines per als fills, diners a manta, millores de tot tipus si s’avenien a no denunciar el que havia passat. Però va ser intútil. No s’hi van plegar i aleshores va començar a passar allò que no imaginaries si no ets en una pel·lícula de terror, van començar a viure el segon calvari d’aquell accident fatal.

La desaparició de les proves, n’hi ha que han desparagut per triplicat i de llocs diferents, va ser el més petit dels detalls d’un cas que clama el cel, un altre exemple de com gestionen els homs el PP no solament la política del dia a dia, sinó aquells esdeveniments extraordinaris que un colp més són una altra mostra de la corrupció, la irresponsabilitat i la deixadesa professional.

«No havia estat mai en política, però ara ja sé qui són aquests personatges, Rita, Camps, Cotino, en mans de qui estem els valencians, què són capaços de fer, d’amagar, de comprar, de pagar, perquè la veritat no isca mai a la llum.»

El desànim, les crisis, els colps dobles (la pèrdua dels familiars i el tractament que ens han fet els irresponsables de la política valenciana), el suport en molts moments i l’oblit, és un accident que no oblidarem mai, nosaltres, però que els valencians no haurien d’oblidar tampoc, perquè no es tornaren a repetir les errades i una gestió tan indecent: no mereixíem el que hem passat, sobretot no mereixíem el que hem passat després de l’accident, de perdre una part de la família, aquests vuit anys que dura la nostra lluita.

Si encara som a temps, comenceu per llegir-vos el llibre ‘Lluitant contra l’oblit’ de la periodista Laura Ballester que ha editat Sembra. La lectura ens ajudarà a reconéixer-nos els valencians, per una política que encara fan contra nosaltres.

No deixeu de veure aquest document: 0 RESPONSABLES

Van arribant tot de felicitacions per l’organització dels dos dies dedicats a un encontre de folk que ha agafat cos tan ràpidament que enguany havíem doblat esforços, recursos i programa. No sabré anar a pams, ni explicar una cosa darrere de l’altra, ni consensuar que després de l’ú ve el dos, perquè aniré saltant d’ací d’allà com quan lligava un rastre de llonganisses i no mirava de fer res més, ves amb quina rapidesa deixava enllestit l’embotit penjant darrere meu en una biga preparada amb tot de claus i ganxos de carnisseria.

Un dels debats principals amb Pau era sobre el grup l’Aljama de Bétera, que no ho negaré, és una nineta dels ulls que admire i em mire amb goig especial. Hi ha una barreja de balladors, de més joves de més assaonats, dels que comencen o sembla que encara no tenen del tot l’ofici, però hi ha un gruix que em fa dir que l’Aljama ha aconseguit de convertit el ball popular en art, i veure’ls representant els balls tradicionals no passa simplement per una festa folk, o un espectacle de tradició o com qui diu és com anar al teatre o al cinema, no, l’Aljama és art en el sentit ample, en el ball, en la complicitat, en els girs, en les rodaes, en els passos, i n’hi ha balladors d’una elegància extrema, però com és possible, em demane, per mi que són i representen el que voldria per al meu país, en el cas del ball i la tradició de les danses: mereixen de ser en el punt més alt. A més, en el final de festa, que és el Divertiment o Devertiment del Cant Improvisat, vam tenir el regal de vore ballar la mestra de la colla amb aquella elegància sublim, els braços arquejats, els dits, les puntes de cada peu, ara ací, ara allà, la mirada còmplice amb el ballador, la invitació que amb això els valencians també som boníssims, i desconvertim allò folkòric en una peça d’emoció espectacular: un cas a banda és el Vetlatori. No sé si cap altra colla de balladors representa aquest ball d’albat, de mort d’un xiquet acabat de nàixer, d’aquella manera, amb la veu de Marieta a l’escenari, la rondalla en ple, que ens transporta al moment que la història era contrafeta d’una realitat tan dura, casa per altra als pobles havien passat allò que canta Estellés per boca de les Sis veus, jo tinc una mort petita, mentre encara n’hi ha que recorda que l’albat se soterrava darrere la porta de casa.

El cant improvisat va venir de la veu de Xavier, i s’hi van afegir músics de Llíria, de Quart, de Bétera, amb Lola Ledesma i Sílvia Ampolla, que no van descansar ni un moment, i el ball a la plaça guanyava en popularitat i records de quan les albaes recorrien els poble de nit, de matinada, en canvi d’un got de vi o un aiguardent. Fins que no vam dir prou, pels volts de la matinada, músics i balladors, ara sí el públic participava obertament, van descabdellar jotes, boleros, masurques, malaguenyes, com un regal a dos dies de molt de treball, i tantes persones com havien participat a l’escenari o adobant-lo perquè tot anés com el punt de ganxo i les agulles sense parar.

Les Sis veus per al poeta Estellés havien arribat tan enjorn convençudes que la prova de so els donaria temps a berenar orxata i no sé quantes coses més, que encara no coneixen que és un dissabte en aquella plaça, si n’hi ha noces, o les campanes toquen a glòria, perquè els Sants de la Pedra, pobres, també volen tenir part d’aquesta festa. Res, que la cosa s’allargassava i Eva no ho veia clar: al mos, xa, que va eixir redó, i la plaça va acollir aquell reconeixement al poeta Estellés com mereixia, potser com mai no l’havíem cantat i llegit al carrer. La gent va saber atendre aquells silencis, amb un respecte cerimonial per les veus, per la música, pel bolero de l’Alcúdia o per la cançó de les dones, que vam acabar posant-nos drets agraint-los l’exquisitesa d’un producte made in que passarà a la història dels valencians com volien retre-li les campanes: a glòria, avui toquen a glòria.

Sí, n’hi ha més, molt més… Llorenç, els contes, la rifa d’una panera amb productes de la terra, el primer dia complet tan extraordinari, la intendència de donar de menjar i de beure a tanta gent, però avui deixaré ací aquest encert d’un Ateneu que va guanyant cos com poques associacions del país poden lluir: ho diu el mateix Rafa Arnal, de Serra, poca broma: xa, que no sabeu quina potencialitat té aquesta estructura oberta a la plaça i al poble. No defalliu, convideu la gent a apuntar-se, que venguen anarquistes fins i tot… Feia cabal, que si la plaça era bastant plena —de forasters n’hi havia a manta, de la comarca i d’altres pobles—, de veïns no n’arribaven a l’1 per mil de la població empadronava, malgrat que l’alcalde i un parell de regidores s’hi havien aguaitat en un moment de les muixerangues i les proves de veu. Sí, l’Ateneu és una de les grans coses que ha passat a Bétera, per recent i per  il·lustrada, i ja mereix de ser en els llibres d’història veïnal malgrat la seua joventut. Per molts anys.