Ulisses20

M’arriba a casa la revista de lletres “l’Illa” que publica edicions Bromera (per cert, que la manera com cuida aquesta editorial els mestres i l’escola, amb llibres de regals i bones lectures, no té preu). A contraportada, l’últim dels articles de la revista és del mestre Dídac Botella; porta el títol de “llibretat” i Dídac explica la història d’aquesta paraula pronunciada per Aroa, alumna de segon de primària. Us recomane de cercar la revista i llegir l’article, per l’emoció i el regal que significa treballar en una escola, malgrat com xuclen i demanen els xiquets. La metàfora, si m’ho permet el mestre amic, és com sap llegir i lligar una burla amb un aconseguiment d’èxit en favor d’algú que necessita d’aquesta creació dels mestres en el seu favor —ai, els alumnes quan trien algú per focalitzar dèries o fòbies. El cant final és en favor dels llibres i de la llibertat, d’ací aquesta nova paraula que ha inventat Aroa, llibre-tat!

Avui viurem el segon dia de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: mestres, ja heu convidat els vostres alumnes a visitar fires, llibreries, biblioteques, aquest Nadal? Feu-ho. És en favor del país, dels alumnes, de la democràcia, i de la lectura. I si ho feu, no oblideu que nosaltres som a Bétera, a la plaça del Mercat, que és una plaça en obres, ara mateix, perquè l’ajuntament ha decidit de posar barreres a la cultura, involuntàriament. Com diu un altre mestre amic, res no és casual, amics, no és casual que Mercadona haja invertit tants milers d’euros en Ciutadans, perquè ens pegue pel serengue un nou feixisme carregat contra la democràcia i la llibertat. La tria de comprar en Mercadona també és una decisió ideològica, en favor del nou franquisme.

El segon dia de fira de llibres i de música, us oferirà 1.000 autors, llibres, novetats, còmics, àlbums infantils, poesia, i el caliu del foc i de la bona lectura.

—Què és una persona lliure?, demana el mestre als xiquets. Qui ens ajuda a a ser lliures?, Qui a raonar, pensar, aprendre…? Els llibres!

Ves si cal passar per aquesta fira i per altres fires…, pares, mares, oncles, porteu els xiquets a la biblioteca, a la llibreria del barri, a la fira de Bétera, i no cal portar-los a viure les mamonaes ximples i consumistes que ens volen vendre a cada cantonada.

Ahir, primer dia, el llibre més venut a la fira de Bétera va ser “La improbable vida de Joan Fuster”, de Tres i Quatre. A veure si tenim la sort que l’Ajuntament faça un pregó per la cultura, o que la ràdio diga res del nostre programa…

Hem començat amb bon peu. Bona nit i bon Nadal, diu Dídac quan entra a la fira. Responem bona nit i bon Nadal. És que és bo, respon Dídac, després d’això d’anit. Aahh, és veritat. El bon peu!

A la fira, tenim un ventall d’autors, d’assagistes, novel·listes, poetes, narrativa, teatre, contes infantil… Uff, quina tria farem, avui!

Josep Pla, Raquel Ricart, Tomàs Llopis, Juli Alandes, Joan F. Mira, Pepa Guardiola, Mercè Rodoreda, Carmelina Sanchez-Cutillas, Marie-Celie Agnant, Paula Hawkins, Vicent Pallarés, Màrius Serra, Xavier Theros, Martí Domínguez, Jaume Cabré, Jesús Tuson, Enric Sòria, Charlotte Wood, Núria Gago, Tolstoi, Marta Pessarrodona, Empar Moliner, Pilar Rahola, Anna Frank, James Salter, armand Company, Gema Pasqual, Carme Riera, Care Santos, Dan Brown, Kazuo Ishiguro, Xavier Gual, Ferran Torrent, Núria Cadenes, Vicent Cucarella, Sílvia Soler, Ester Vizcarra, Josep Ballester, Toni Mollà, Sòfocles, Plaute, JoanCMartín, Enric Satué, Nando Zanoguera, Dorothy Day, Ferran Garcia-Oliver, Joan Garí, Sanchez Pinyol, Carme Junyent, Jaume Cela, Pau Viciano, Joanot Martorell, Les fusterianes, els fusterians…

Aquests són una selecció dels autors, una primera tria, exposats en aquesta fira de llibres i de Nadal a l’Ateneu de Bétera. Avui tenim concert, n’hi ha un físic quàntic, Carlos Navarrete, que ens farà un tast de música rara rara, a les 22.30h. Si veniu, benvinguts, i si veniu demà, la fira serà berta a partir de les 19.00h

Sí, sí que hem començat el Nadal amb bon peu. Té raó Dídac.

Com que no podem parar, i encara després que tanquen les escoles i els col·legis electorals no començarà el recompte, la perolada de C’s o la victòria final de la República, malgrat l’assetjament feixista, la presó, l’exili, i l’atac indiscriminat de tots els mitjans espanols, i per entretenir-vos, podeu fullejar el programa de la fira de llibres i de música que ha preparat enguany l’Ateneu de Bétera.

Com cada any, pels volts de Nadal i Reis, l’Ateneu ofereix un fira en favor de la lectura, els llibres, els musics, fins i tot en favor de poetes o balladors. Enguany n’hi ha de lo alto, i convidats especials, com cada any. Però sobretot teniu unes taules de llibres per regalar lectura que tombarà de goig, bons llibres, grans autors, increïbles descobertes i excelses ficcions. Teatre, poesia, assaig, història, novel·la, contes, tenim molta cosa, sinyors, xiquets, mestres… Mestresssss!!!! Envieu els xiquets de l’escola, de l’institut, a llegir. I a comprar llibres. Gràcies

El programa 2017-2018

22 de desembre de 2017. Inauguració.

Xerrada organitzada per Asstec i concert de Carlos Navarrete, físic a l’Institut Max Planck a Munich. Presentació del programa de la fira i descoberta dels convidats principals. Què què?

28 de desembre de 2017. Documentals, xerrada i prensentació de l’Exposició de fotografia, col·lecció privada de la llibreria Railowsky. Una història de València a ravés de mestres de la fotografia en blanc i negre.

29 de desembre de 2017. La improbable vida de Joan Fuster, amb la intervenció de Raquel Ricart, Carme Manuel, entre més autores dels contes que han ficcionat la vida improbable del més gran pensador valencià del segle XX.

30 de desembre de 2017. l’arquitecte Víctor Iñúrria presentarà ‘Manducare’, un poemari que ens retorna als plats i els tast de la infantesa. Cuina, cultura, arquitectura, pilota…

Concert parlat de Toni de l’Hostal, després de sopar. Música, irreverència, ironia, estil, i sensibilitat. Per tancar l’any de l’Ateneu.

2 de gener de 2018. Per als xiquets, l’actuació del contacontes Llorenç Giménez. Un regal, una passió pels contes d’hivern a la vora del foc. Una tria. Pares, mares, si ens envieu els xiquets no us en penedireu. Els pares també poden venir a triar llibres.

3 de gener de 2018. Elies Monxolí presentarà ‘Odissea, el viatge de ningú’ una joia literària i musical en favor dels clàssics de la literatura. Homer a trav´s de la veu del músic Elies. I després de sopar, actuació de la Rondalla de l’Aljama de Bétera, Concert i Sarao, amb la veu de Marieta i l’estil inconfusible de l’Aljama.

4 de gener de 2018. El tast de vins, la xerrada de Joan C. Martín, i el sopar en favor de la cultura del vi i del territori. Un clàssic i un imprescindible en cada fira.

5 de gener de 2018. CLOENDA

Avui n’hi ha festa a l’Ateneu. Una nit dedicada a la carabassa, ara que n’hi ha tants, de carabasses solts pel món: a espanya i a europa. Carabassa M.Rajoy, carabassa Zoido, Carabassa de beates, carabassa iceta, carabassa albiol, n’hi ha centenars d’aquests, però com que ens agrada la carabassa, nomir-los carabassa a tots aquests no ha de ser delicte d’odi, en tot cas delicte de gula, però això només és pecat a la bíblia, en concret al nou testament, que és la versió 155 d’aquests inútils de la carabassa.

Aquesta nit caldrà llegir un verset, portar un plat fet amb carabassa, i participar de l’exposició de carabasses. Una nit que reivindiquem la terra, el camp, els productes, els plats fets a casa. Però també serà una nit en favor dels presos polítics, de la llibertat d’expressió, de la llibertat dels pobles, de la reivindicació del finançament valencià, la nit contra la violència de gènere, contra el viure masclista, la nit on cap qualsevol reivindicació mentre ens empassem la carabassa, que ja sabeu que allarga. Una altra nit sense mitjans valencians, ara amb l’amenaça contra TV3, la nit dels premis Micalet, la nit que encara és vigent el 155, i continua vigent el suport del PSOE al govern espanyol del PP, malgrat el càstig als valencians. Sí, la nit de la carabassa porta tot això a la conversa, i possiblement que porte l’organització del nostre viatge a Brussel·les. Potser que en portem, allà, de carabasses, que facen joc amb Juncker i els seus còmplices. Ai, quina nit, i quina festa.

Cada minut que passa és intens, no ho neguem, i nou, per això n’hi ha nervis i tensió. Inevitable. N’hi ha coses que no entenem, com ara la dimissió del major Trapero, si ho havia fet tan bé, fins ara, i havia dit que seria fidel al govern català. Potser la tensió, o potser per desviar l’atenció cap a un altre focus. Sembla que, durant les hores que vindran, els Mossos són una peça clau, per defensar-nos de la brutalitat i el feixisme. Així que això de Trapero, en no ser explicat, sembla una altra cosa, però més coses han anat així aquests mesos i les jugades han sigut bones. Boníssimes. Fins dilluns (!) que vindran a torbar-nos, oho suposem, caldrà fer vida normal, com ha dit el president, o fer que semble normal. Entre més coses, aquest apunt de l’Eduard a “Solcades” potser que siga el millor bon dia del primer jorn de la República. Un text extraordinari d’estima a la terra, a la llengua, al país. Això era llevar-se de bon matí i tirar per feina, i deixar eixir el sol…

Aquesta vesprada, nosaltres hem estat a València, manifestant-nos. Una gernació entusiasta, amb molt de jovent, contra el feixisme i per les llibertats. Hem estat escortats tota l’estona per la policia espanola. Avui sembla que sí que ens protegien, o ens vigilaven, de ben aprop. Tot el temps ells caminaven davant, darrere, al costat, a l’altre costat, amb nosaltres. Alguns fin i tot hi conversaven amb els manifestants. En valencià!!! Paraula, xa.

Ara baixarem a l’Ateneu a celebrar-ho. I encara continuaré explicant què passa, sobretot per rebaixar, per disminuir tanta emoció, tant de neguit a la panxa. Com tot és tan nou, no sabem què cal fer a cada moment, que no ho sabem… Potser per això fem de menys més didàctica als mitjans, i menys repetir allò que ja sabem. El país no pot tenir la sensació d’un no viure, si n’hi ha símbols que canvien sense explicacions clares: com és que els consellers deixen de tenir protecció?, quin grau de compromís amb la República té el nou cap dels Mossos?, quan ha de venir la gent a protegir què?, i els bombers?, i els tractors?, i l’escola?, i TV3 com és que s’està tant de temps del telenotícies repetint què diu espana?, que no han canviat el xip, encara?, i les banderes d’espana en llocs oficials?, i així cada minut, capa moviment, cada gest…

En unes hores serà diumenge. Paella. El Puig. El camp. I teatre. Pep Ricart actuarà de vesprada a Bétera. Sí, és molt fàcil de dir, que cal fer vida normal. Però, i de les amenaces que rebem a cada moment, de d’allà?

Avui ens han convocat a València, en favor de les llibertats i contra el feixisme. Encara unes hores després d’aquest jorn històric, després de dues copes de cava i un herberet de Beneixama, ens conxorxem per baixar a València en el tren de les cinc. No n’hi ha temps per a les vacances, ni per al repòs, en aquest país nostre necessitat de l’ajut de tothom. Espenta, companys, i coratge. Tenim molt camí fet, més que no ens podíem pensar quan érem joves, ai, i ja som ací. València ha convocat la gent, de la ciutat i dels pobles a manifestar-se en favor de la democràcia, de les llibertats, contra el feixisme. També sense poder festejar el guany, encara fa unes hores, de catalunya, ja tenim ací un altre repte important, sobretot perquè espanya ens juga a la contra: ha aprovat que grups violents puguen manifestar-se també contra la llibertat i contra la democràcia. Ara que ho sabem, cal anar amb compte, acompanyats i dir-los que no tenim por, perquè som en favor de valors com el respecte, la dignitat, la llibertat, l’expressió, en favor dels drets humans, declarats l’any 1948 en l’Assemblea de l’ONU. Drets humans? 1948? ONU? Com voleu que espana ho puga entendre, si ja ha tret les banderes aquesta nit pels carrers de Barcelona, contra l’expressió i la llibertat, contra Catalunya Ràdio i contra una escola pública. És el que saben fer: violència i agressió. Uns quants gramàntols, feixistes, ataquen la llibertat dels pobles. Agredir, pegar, amenaçar? No podem ser mai iguals: i això nostre té més valor que tots els somnis, i totes les foteses: per molts anys!

La manifestació de València és a les 18.00h, i eixirà des de la plaça de Sant Agustí.

Aquest dissabte 21 d’octubre de 2017, l’Hospital doctor Moliner, al terme de Serra, acollirà les primeres Jornades sobre Memòria històrica al Camp de Túria. De fet, aquest hospital va acollir el 1940 un dels camps de concentració més gran del franquisme. Un dels camps més oblidats, per on van passar milers de presoners, enviats des del port d’Alacant. La majoria de les dades, documents, imatges, proves, han sigut esborrades, continuen desaparegudes o amagades, així que la memòria de milers de presoners que hi van morir, van desaparèixer o es van traslladar a altres indrets, continua en l’oblit. El paper franquista d’aniquilació de la història, encara ara és la política criminal i antidemocràtica d’Espana, com l’estat corrupte que ho permet.

En aquestes jornades intervindran Mirta Núñez, Vicent Gabarda, Rafa Arnal, Ricard Camil, JM Santandreu, Pau Pérez, i Policarp Garay.

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…