Ulisses20

Anit vam viure un jorn grec a l’ateneu de Bétera, o una nit romana, si ho volen dir així: n’hi havia la poesia, Manducare, un llibre nou del savi Víctor Iñúrria, arquitecte, prohom, president de la federació quan no n’hi havia federació ni l’esperàvem, un públic reduït en aqueixa primera part, però selecte, dos lectors extraordinaris, de l’edat de primària, que van presentar-se a llegir per obligació i en favor d’un poble més format. No n’hi havia mestres, o no n’hi havia els tres-cents mestres que esperàvem, sembla que en això no avancem, no n’hi havia cap representació municipal per rebre aquest gran home de la cultura i de la comarca —una altra vegada serà, potser. N’hi havia un sopar d’entrepans (ací a la placeta del Sol són boníssims), i després venia el concert de Toni de l’Hostal, de l’Alcúdia. Aleshores l’espai de l’ateneu ja era ple fins a la bandera. El públic era més variat i menys poètic. Però igualment agraït. El concert era gratuït però únic, un directe amb Toni de l’Hostal paga per dos d’aquells de Viena.

Escoltar l’arquitecte Víctor Iñúrria és una lliçó de vida. Si la meitat d’aquest entusiasme tingués una fórmula, una píndola, els mestres potser en voldrien. Però els mestres, ja ho hem dit, no van venir anit a l’Ateneu, tret d’uns quants exemples. La infantesa a Russafa, després al carrer Pelai, la fam de la postguerra, viure rellogats i sobreviure, patir la presó del pare, i sobreviure, el veïnat solidari que havia d’ajudar-se per sobreviure, l’estudi, l’escola d’arquitectura, les llengües, o els viatges pel món. El professor Iñúrria ha volgut reconèixer la infantesa a través dels perols i les olles de les nostres iaies, a través dels moniatos, les bledes, l’arrop, la carabassa torrà, els arrossos, o els versos dels poetes àrab-valencians que recitaven la Russafa.

Toni de l’Hostal és un plat a banda, dalt l’escenari. Allò del concert parlat no era una metàfora, sinó un avís a valencians de tota mena, cultes, ignorants, mestres, llauradors, músics, descreguts, llirians, blauers o catalanistiks; fins que comença la prova de so i ell diu prou, el show és un segur de vida, d’ironia, cosit o embastat, si cal torcar-ho amb un paperet, si cal venir mudat o amb sària, el de l’Hostal fa via, fa riure fins i tot els de Llíria, fa un discurs d’oficis, de collites, de tòpics, que ens conviden a somriure, i això que no plou ni sembla que plourà en els propers cent anys; ens fa oblidar qui som i, a la vegada, recordar què som per continuar pegant i picant en pedra. Un herberet, un glop d’aigua, una grapat de xiquets que sembla que no tenen mare, o pare, uns actors que si ho són no passen d’un respecte estret per l’escenari, uns amics que agraïm qualsevol cosa que ens conte, i hores i hores d’una vida que és una festa mentre dure el Nadal, si no fos perquè recordem que tenim gent tancada, empresonada per les idees, com el pare del Víctor, però tancada en el segle XXI, passen i ens passen aqueixes coses, valencians. Per molts anys Toni de l’Hostal.

És cap d’any, demà serà ninou. Visca la república de l’ateneu. Per la llibertat.