Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Tres històries de Referèndum

Història 1. La GC identifica una família de Bétera

Una família de Bétera rep la visita de la guàrdia civil (GC), tres agents. La GC demana a la dona per què ha penjat al balcó una bandera amb el “SÍ”. “Per democràcia!”, sembla que respon ella. Aleshores li exigeixen que s’identifique i li fan saber que passaran les seues dades al jutjat, per ordre de la fiscalia. La veïna comunica que les formes han sigut molt correctes que fins i tot va estar temptada d’oferir-los “un colpet de ratafia empordanesa” (ho expressa així mateix en un correu). La veïna comença a rebre diverses mostres de suport d’unes altres veïnes del poble.

Història 2. “Acompanyaré els meus pares”

Una mestra de l’escola ens envia un wassap a la resta de mestres: li demane si el puc penjar al bloc. M’autoritza.

“Amics i amigues. Sóc una mestra nascuda a Barcelona fa 50 anys, veïna valenciana en fa 25. No puc votar, vaig perdre la ciutadania catalana fa 15 anys. Les raons ara no vénen al cas. Aquest cap de setmana pujaré a la meva ciutat de naixement i de joventut. Vull viure aquest moment històric de ben a prop. Vull sentir-lo directament a la meva pell. Sé de bastants valencians que pujaran també, a veure-ho amb els propis ulls. Alguns tenen arrels catalanes, d’altres són valencians i prou, que ja és prou. Jo, aprofitaré per acompanyar els meus pares a votar. Ells volen exercir el seu dret democràtic. Però són grans i els fa una mica de por. No saben què pot passar. Si una filla els acompanya se sentiran més segurs, més tranquils i al final més satisfets, n’estic del tot segura. Escric aquestes ratlles per animar qualsevol persona que cregui que diumenge és un dia per defensar la llibertat d’expressió a arribar-se a Catalunya. Jo pujo de València, en conec que vénen des de Mallorca, des dels Estats Units…. A qualsevol racó del país hi haurà alguna persona gran que agrairà la companyia d’algú més jove per sortir al carrer amb calma, tranquil·litat i saber estar. A qualsevol poble, o barri de qualsevol ciutat. Sortim solidàriament a acompanyar la gent gran. Acompanyem-los i compartim amb ells aquests moments irrepetibles. I tan se val si voten SÍ o si voten NO, el cas és que en siguem molts, moltíssims, al carrer amb ganes de viure en convivència la festa de la democràcia més gran viscuda al nostre país. Jo pujaré a Barcelona i acompanyaré els meus pares. No els he preguntat  què votaran.”

 

Història 3. “El meu fill també vindrà”

Anit, mentre sopàvem, el meu fill em va dir que ell pujarà amb nosaltres a les Cases, a viure el moment en directe. No s’ho vol perdre. Acaba de fer vint anys i m’ha fet un regalàs, ell, amb aquesta decisió. Com diu la mestra Mar en la segona història, molts valencians no ens volem perdre aquest moment únic, també per a milers de valencians. Viurem en família, amb els amics, amb els veïns de les Cases, d’Alcanar o d’Ulldecona, un exemple de democràcia extraordinari. Els retornarem tant de treball que fan per nosaltres, en aquest tros del territori, ells. No sé si ho sabeu, però els tarongers del País Valencià, en la seua majoria, van nàixer ací, a Alcanar, on hi ha l’extensió de vivers de taronja més important del país. Estarà bé que els vinguem a agrair la seua feinada, que convivim plegats aquest jorn de democràcia intens tan viu.

—Mon pare, jo també vindré.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar, General, la mirada dels meus, regals per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent