Ulisses20

Mon pare fa avui vuitanta-nou anys. Telefone a casa, però és al camp, així que quan acabe l’escola vindré a veure’l. Cap regal. Això, ell, ens ho ha ensenyat sempre. No és un home de regals, que per ell són nicieses, «no necessite res». És veritat, no ho ha necessitat mai, tanta austeritat ens ha afectat l’enteniment, de segur, però ell no ha necessitat massa res, per viure. Així que ara mateix no sé si vol que li porte res. Una botella de vi, potser -segur que em demanarà si m’ha costat més de dos euros, que a ell ja li sembla una despesa exagerada, per un vi. Com si no sabés com és la vida de cada dia, pel que fa al vi. Si mai li he dit que un vi pot valdre vint euros, o encara més, ell diu que el món s’ha tornat boig. Aquesta nit potser que discutim de tot això. Ja ho contaré, si vull.

Pep Ricart, un altre dels regals d’aquest país, fa avui cinquanta anys. Mig segle sencer i un fum d’anys dedicat amb fidelitat al teatre, a fer d’actor. Des que va passar per aquella escola laboral de Xest, que en va agafar la passió, des que ho va mamar a casa, potser. Anit vam ser uns moments junts, al teatre l’Estrella. Després el vam acompanyar a casa. Algunes persones d’aquella generació esplèndida del poble, alguns em diran exagerat, demà haurem depassat la cinquantena, o n’estarem ben aprop. No vol dir res això, naturalment, però avui em faig aquesta declaració, en favor del sentiment, de l’emoció, dels amics. Divendres hem quedat a València, per pegar una volta i, ací encabiria allò típic de «com cada any», els últims tres, si més no, ens trobem unes quantes hores. Per molts anys.

[…] carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost, aigua dolça entre els dits…

De quina cosa olia ma iaia –la iaia velleta que en deien les besnetes, quan entrava en aquella casa gran a tres mans del carrer Llarg de la meua infantesa? Ves quina baixada pel carrer del forn de Pura i la sentor de porcateres, que entraven endins del nas; quina cosa olc ara d’aquell record? De vegades dormia en una cambra al seu costat, de vegades al seu mateix llit, tant alt i emmidonat i ample, perquè el iaio havia mort molt prompte, massa, tan jove i tanta falta com feia, de quina cosa feia olor, ella, quan llegia aquella novel·la ‘Els amors de Simon Bolivar’ -que guarde atresorada a dalt d’un prestatge, en aquell piset menut, després que vam repartir la hisenda de les cases entre la família; potser que, fins i tot, hem perdut l’aroma d’un temps que hem bescanviat per la modernitat de nassos adormits, absents, oblidats: els olors, ara mateix, són també una amenaça, que torna a perfumar la casa dels pares. Com envelleix una casa, amb els seus amos? 

[…] l’olor de l’àvia era intensa i sempre deslligava un munt d’imatges al cap de Regina: flors de gesamí obrint-se al capvespre de l’estiu, polsim de fusta corcada al terra de la cambra, ales trencades de papallones de llum, carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost… 

-Què tens a la cara, iaia? 
-Les ratlles de la vida. 

Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l’èpica d’haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l’escola a la vesprada, així que no vull que m’agafen en falta, com m’ha passat amb el venedor dels plantons, que me’ls ha portat tres dies abans d’hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n’hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare.
-Que has plantat quants arbres? On?
-Setanta! Al Bassó.
No diu res, de principi, perquè no es creu el número. ‘Sí, sí, també he estat a l’escola, però… No pot ser! Que no, que no m’ho crec. M’ho torna a repetir.
-Jo em vaig plantar sis-cents en dos dies, clots i tot. Fa uns set-vuit anys (calcule que ja havia de tenir els vuitanta).
-Va, no pot ser, deus voler dir…
-Sis-cents, en dos dies. Un altre dia, amb tres homes, em van plantar tres-cents, en tres hores. Un altre dia, amb el teu sogre i Ramon en vam plantar no sé quina burrà i vam acabar esmorzant amb la faena feta.
Ja no he seguit explicant res de la meua aventura. I estic com si m’hagueren apallissat, físicament i moral. Sobretot m’ha afectat la meua moral física. 
«Com és poden plantar tres-cents arbres en un dia i no rebentar, i tornar l’endemà i plantar-ne tres-cents més i no voler morir-se en l’acte…»

-Tinc un pesar que rebente!

Va a la casa sencera.’ Proverbi fet, savi, senzill, i tan clar d’un a realitat inevitable. Sóc al camp, amb la segadora, plegant veles, perquè es fa l’hora d’enllestir el dinar. Passa José, el Cassolo, i s’atura per intercanviar tres frases, com cada vegada que ens trobem. Ell és un home de camp, d’aquests vells savis treballadors incansable com no n’hi ha, però que sap fer anar les paraules, les idees, les maneres en la conversa. Jo sóc en un armereral que se salva de miracle, al secà, però que em dol de deixar perdre completament, per honor, per identitat, per la terra. Però ell voldria que això fes una altra cara, i m’ho aconsella d’aqueixa manera. Com qui no ho vol dir (té una certa fama d’enraonar, ell):
-Qui no va  la gotera, va a la casa sencera. (veieu com ho val, l’home).
Després d’explicar-me el seu quefer de diumenge, continua alliçonant-me: el nostre secà no és com el del nord, jo n’he parlat bastant amb catalans, i són sabuts, saben què es fan: allà, sobre les pomeres, seguen, perquè deixen un coixí d’herba per si els cauen a terra, com que les fan per suc… Però el nostre secà demana rella.
Jo li explique el que puc fer. NO n’hi ha més, José.
-Sí, no em digues res, dos oficis són difícils de traginar, i el camp és exigent (ell sap que jo sóc mestre i continua). Un xiquet ensenyat , despert, llest, no massa revolucionari, que no m’agrada, sempre serà i sabrà valer-se. El camp és el mateix.
Faig el que puc, li dic, i ell encara amolla: hi ha molts trens que et passen, s’ha d’anar a hora, amb el camp i amb la faena. Jo afegesc que pegue darrere, a veure si hi puge, però que em perc sovint, de trens i d’estacions. Assenteix amb el cap. Parlem de més coses, de demanar un tractor sense vela que em puga llaurar ranteret a la soca, d’un que ell coneix que treballa de meravella, que sap entendre el camp i les màquines…
Tu no pares mai, tampoc! Som com nosaltres, les màquines, si les deixes massa temps parades, acaben per no anar-hi gens. 
-No plegues, encara? Sí, sí, ja ho feia, me’n vaig cap a casa a preparar la paella.  I ell també marxa, més aprop dels vuitanta que no imagine, incansable, incombustible. I jo agresc aquesta nova troballa, aquest minuts, que l camp valencià reiix, per saviesa i per paraules, malgrat que n’hi ha trens que no sabré agafar mai, a hora.

Post: Com que el país no va a la gotera, ha d’anar a la casa sencera. Vet ací la metàfora, per al 10 de juliol. 
 

Piscina pública municipal. Fins i tot hem dinat, com qui diu, tot lo sant dia rendits en aquell espai. N’hi ha qui té una ferida al cul, de tantes hores asseguts, davant un espectacle gegantí, colossal. Els xics han acabat cremats com la pipa de l’indi (perdoneu l’expressió popular), com el llaurador que canta La Gossa, i encara no eren onze. La piscina pública municipal s’ha convertit en un antiespai, un indret antisistema, gosaria dir, contra la idea de luxe, banalitat o més ximpleries de platja estil Benidorm. És una finestra oberta a la diveristat local, almenys a la diversitat actualitzada els últims anys. De primer, al Cèsar el que és seu: la piscina pública encara és el lloc de bany i estiueig dels qui, autòctons o no, no tenen piscina particular o col·lectiva, que els nous edificis que han anat construint-se ja ho fan amb piscina comunitària, pistes esportives i club social. Això, la piscina de Bétera acull poques persones per a la quantitat que som, depassem els vint-i-cinc mil en agost, així que aquell toll d’aigua, entre les quaranta persones que érem fins a l’hora de dinar bé que podíem sentir-nos contentes i agraïdes: tocàvem a trenta mil litres d’aigua per cap, que no és poca aigua, considerant tota la problemàtica dels trasvassaments.
A l’hora del dinar comencen a reunir-se més famílies, a aplegar-se fins i tot amigues d’una certa edat, joves en edat de festejar, romanesos, americans del sud, alemanys fins i tot…, i gent del poble. Gent, que no gentola, perquè n’hi ha clàssics que no fallen, com cada any. Ens saludem, fins i tot n’hi ha que et conviden a una mica de conversa, però després tots anem situant-nos als llocs respectius, com si diguérem, a les nostres taules reservades, malgrat que no n’hi ha, de reserves, vas agafant el teu espai a mesura que vas arribant.

-Separades, sobretot, separats també, és un finestral per observar les relacions i la vida social del poble, d’una part de la vida social del poble. Sense miraments, sense estrenyiments -explica una amiga.

Nosaltres ho hem portat gairebé tot de casa, així que solament fem despesa del café, i encara com. L’entrada, si és d’abonament, no passa de l’euro i mig, els adults, i un euro, els xiquets, tot lo sant dia, així que els preus populars acompanyen a fer un estiueig de saldo. Compartit, si voleu, col·lectiu, a l’empara dels comentaris dels altres rogles, que tampoc s’estan d’observar-nos, com fem nosaltres, els uns als altres, rient i, de tan en tant, això per als adults és de menor importància, banyant-nos en aquella bassa espectacular. Si això és l’agost, el bany popular, col·lectiu, té alguna cosa també de morisca, de mediterrània, de secà malgrat que semble un contrasentit, però de retorn a la plaça pública, a la idea de vacances populars.
La nostra lloa més sentida a la piscina pública municipal.

-Pare, he donat el carro.
-Has donat el carro?
-Sí, aquest matí se l’han emportat amb un remolc.
-Però se l’ha quedat algú del poble?
-Sí, Jose Pastor. Segur que en tindrà cura.
-El carro està en el poble?
-Sí, en una caseta del terme, al camí de Benaguasil.
-Eixe carro té més de seixanta anys, me’l va fer el tio Cementeri, nou, i em va costar vuit mil pessetes. El tio Cementeri feia carros, i n’arreglava, vivia ací baix, a l’última casa del carrer, tocant la carretera.

Parlem del carro, d’aquell temps que les coses tenien un valor, un valor diferent si més no, que era el seu primer carro en propietat, que tantes persones li l’havien demanat i ell se n’havia resistit a desprendre-se’n. Que si aquest i aquell el volien, el carro que havia fet tant de paper, a alguns veïns que ens l’empraven i als carnissers, sobretot. Em pense que ja ho havia explicat: durant la setmana, el carro traginava la carn de l’escorxador a les carnisseries, diumenge mon pare posava uns sacs de tela a les baranes i carregava el fem de les quadres cap al camp. Dilluns, el carro ja traginada carn, i així una setmana rere l’altra. No sé si ningú no va morir, d’allò, però en aquell temps les coses tenien un altre valor i anaven més o menys d’aquesta manera.
-Li l’has donat per a sempre? –em demana enmig de la conversa i el viatge en el temps.
-Sí.
-No el tornarà?
-No, en tindrà molta cura, i quan l’haja restaurat i pintat, si vols, anirem a veure’l. En aquella caseta tenen animals i t’agradarà de veure’ls.
-Per a sempre… -remuga-. En realitat era un trasto… Podies donar-li també els aparells, el forcat, la cavallonadora, la rella…
-Sí, ja ho havia pensat.

En uns minuts hem liquidat una part del nostre temps més íntim, més sòlid… Però ens hem quedat l’ànima, d’un temps que ens ha fet a tots dos, còmplices d’una vida. La felicitat del nostre temps.

M’ha agafat un rampell de nostàlgia. De fer balanç. Per traure’m el pes, despenge la connexió i vaig descrivint, de passada, les meues nits de Reis, un repàs a unes quantes de les nits més màgiques, per als xiquets sobretot, a occident que podem permetre’ns el luxe. Deixe de banda que n’hi ha milions d’uns altres xiquets que no han conegut la infantesa, que la vida els ha girat a la contra la història, el present i l’esperança; de colp, l’infortuni els ha plantat al davant el patiment, la pobresa com a la millor de les possibilitats, si no és la mort.
Ja he avisat que avui, especialment, no podia traure’m el pes d’una certa responsabilitat. Enmig d’això, la nit sempre m’ha semblat màgica, almenys les nits que ara recorde, fins i tot després del desencant de topar amb la realitat, però el goig el vaig tornar a recuperar quan participava de la màgia per les nebodes, els amics, el fill o mos pares.
Una escopeta de tap de suro (solament que n’hi havia un lligat a un fil), una raqueta aquell dia que, a casa, hi havia un dol especial, un joc de construccions de fustes geomètriques, una capsa de jocs reunits, em pense que de deu, una capsa amb pistola de l’FBI, amb funda i xapa inclosa, que no vaig obrir sinó hores després…, cada nit i cada regal era especial, com aquella nit que, tornant a casa amb els meus germans, vam trobar perduda una carta, i la casualitat va fer que fos la nostra. Em sembla que ja he explicat alguna vegada com vam córrer per trobar aquells tres, els Reis Mags, quan tot ja s’havia acabat. Una altra nit vam baixar a València, a la cavalcada: recorde grapats de gent, les compres, el carrer i la casa on vaig triar les meues primeres botes de futbol. Supose que tornaríem amb el trenet, perquè llavors mon pare no tenia cotxe i no crec que s’atrevís a portar-nos amb la Lambretta, tots cinc i carregats. És l’únic viatge que recorde amb mon pare a València, així que el recorde fet, davant meu, si fa no fa, amb l’edat que jo tinc ara, uns anys menys, i em sembla que tinc la mateixa emoció d’aquella nit al carrer Sant Vicent.
Uns quants anys després, vam contagiar la nit amb el compromís sandinista: vam organitzar una campanya per recollir diners a favor de Nicaragua, en la primera època d’aquella revolució, i vam passar-nos la nit de casa en casa, disfressats, amb una música i unes veus que imitaven una caravana de l’Orient i una història que despertava els xiquets i els deixava atordits, de son i de regals.
Les nits eren això, llavors, la cambra, les garrofes, els regals, i una sorpresa a la mirada que pagava l’esforç i un costat de la realitat més llèpola. Van arribar els fills propis, i la cosa va tornar a vestir-se d’aquella
primera màgia furtiva i noctàmbula. Han desaparegut els Jocs Reunits i l’escopeta de taps, i la Wii, entre més artilugis, entra per aquell balcó virtual, de la cambra dels pares. Amb el mateix goig, supose, i molts anys que dure.

Hermini va passant una nit de dimonis, jo em mantinc desvetllat i mon pare va fent amb un sonor dormir d’home vell, dormir de ventríloc. Al passadís, i en altres habitacions va passant de tot, és una nit difícil, de tràfec, de gent amunt i avall. Aquesta nit no sé si ha descansat ningú, a la planta. Som en un hospital, caram, i ja passen aquestes coses. De matinada, quan comença a entrar la claror per la finestra, l’Hermini em mira i em somriu. Ha passat una nit de gossos, sense poder domrir, del silló al llit, del llit al silló. Em sembla que vol parlar, així que li dic com va, si vol res. Em confessa que espera que li desapareguen els dolors, mal de cap, neuràlgies, i un tumor al cap que, d’ací unes hores, ell ho espera, li trauran per deixar-lo bo.
–Volia fer alguna cosa a la vida, volia fer, però m’he passat la vida treballant, solament que he fet això, treballar, no he sabut fer res més.
Hermini s’ha passat més de mitja vida per les teulades, posant uralita. Fent sostre, provant de no caure, de mantenir-se viu al llarg de la seua vida útil. –Davant meu n’han caigut uns quants, molts joves, que han mort per culpa d’uralites que venien clivellades, fràgils. Les primeres hores encara vas amb compte, però després et confies, has de fer la faena. Hi havia vagues, entre els treballadors de la uralita, i moltes venien defectuoses. Jo vaig tenir molta sort, solament que he caigut un parell de vegades, l’una vaig estar mes i mig enguixat de l’esquena al coll, però em vaig recuperar. De nou a treballar, és l’única cosa que he fet en aquesta vida. El meu germà va morir fa anys, era més jove que jo, i em vaig quedar sol. L’empresa érem ell i jo, però ell va morir d’un càncer, fa uns quants anys.
Enmig del relat han entrat un parell d’infermeres, i han anat ordenant-li unes quantes coses: posa’t això, dutxat, posa’t les mitges, estigues preparat quan vinguen. Són les set del matí tocades, però Hermini té un neguit especial, avui, sap que d’ací a poc serà al quiròfan, i això no és el que més tem. –El pitjor, allò que em fa por, és que en porten a intensius. Quan em van operar la primera vegada, de les neuràlgies, vaig estar-me dos dies a intensius i vaig passar un infern. Hi havia molts crits, molt de soroll, rialles, no sabien com em trobava de malament, jo ho explicava, però no em feien cas. Allò era una discoteca. Vaig demanar pel cap, pel cap de servei, que va venir i vaig poder explicar-li-ho. ‘No em faran cas, em va dir, primer callaran, però als dos minuts ja seran de sarau’. M’ho va dir i va passar després com ho havia dit. Jo demanava per favor que no cridaren, que em trobava molt malament, però no em feien cas. Va ser un infern, pitjor que res. És el que em fa més por ara mateix, de l’operació, que em porten a intensius.
A poc a poc, Hermini va posant-se les mitges, es demana per què ho ha de fer, posar-se unes mitges, que on hem arribat. Li avance que potser al quiròfan farà fred, que serà una manera d’evitar alguna cosa, d’anar més preparat. El pijama que li han portat li va petit, porta el cul a l’aire i això el torba més encara. Acaba de posar-se les dues mitges, i expressa la calor que li provoquen. Entra una altra infermera i li pregunta si s’ha dutxat, no?, doncs entre al bany i arregles tant com puga. Hermini entra al bany i es banya a la pileta. De fora estant es veu que ha agafat al peu de la lletra l’ordre. Hi ha una batalla d’aigua i l’Hermini vol complir a la lletra. Torna una altra infermera, li diu que es prepare. Em torna a buscar amb la mirada:
–Una vegada em va tocar la loteria. Havíem fet una feina a Vigo, el meu germà i jo, i ens van felicitar. Una empresa de Lugo va veure aquell treball i ens va contractar per una quantitat que, a ell i a mi, ens semblava un regal. Com que faltaven uns dies per començar aquell treball, la loteria ens havia tocat, vam tornar al poble uns dies. Era l’any noranta-dos i un amic em va demanar que l’ajudés a posar un rètol lluminós. Vaig caure de l’escala i em vaig trencar el peu. Aquell dia vaig perdre la loteria, vam perdre el treball de Lugo, el meu germà i jo. Mai més no vam tenir aquella oportunitat.
–Visc a l’avinguda del doctor Corachan, a Xiva.
El metge Corachan, de Xiva, va traduir el primer diccionari de medicina al català, arribà a ser conseller de sanitat durant la República a la Generalitat de Catalunya, un valencià de Xiva, com l’Hermini, pobre, que va tenir la bolleta de la loteria a la mà i un accident li la va fer perdre. El doctor Corachan també va haver de fugir del feixisme, malgat que va tornar a morir a Barcelona.
He deixat l’hospital pels volts de les nou. Tres hores més tard m’avisa el meu germà que el pare eixirà de l’hospital en dinar. L’Hermini encara és a l’habitació esperant per anar al quirofan. Després de migdia, cinc hores després de tots els prepartius, el pijama petit, les mitges, el bany a la pileta, i les cabòries d’un home malalt, sol, li comuniquen que, avui, no passarà pel quiròfan. Dilluns, Hermini, potser dilluns. Tot això d’avui ha sigut una mala broma, una altra bolleta de loteria perduda.
Visca la sanitat, els hospitals, els consellers, la salut, i la mare que va parir la sort d’uns quants que, com l’Hermini, resisteixen l’atzar i tanta dissort.

La casualitat, o l’amenaça d’una alta voluntària, el rapte del malalt fins i tot, ha provocat els canvis suficients perquè, ràpidament (sis hores), ens passaren a la planta.
El retorn a la serenitat de la nit, a l’hospital, mentre mon pare dormia, després del neguit d’aquest dies, és viure novament l’entusiasme d’una normalitat aparent, gairebé fingida, però de més assossec. Almenys fins a una hora de la nit. Després, la planta s’ha posat en peu de guerra.

Havia sopat a casa i havia vingut a explicar-li la vesprada dels seus camps:
-A l’Assegador, li explique, no trobe la saó que en teoria hauria d’haver provocat el reg a manta de dissabte o dilluns. O no han regat, o el reg ha sigut desigual. Passada de verí contra el caragol.
-A Sant Ramon n’hi ha cànem a grapats, però a la tercera taula ha passat alguna cosa amb la màquina. S’ha embussat. Potser que he arribat a fer dues taules amb la màquina avariada, fins que me n’he adonat. Sort que a última hora passava el Pitirri, un veí, que té un camp al costat. En veure’m, ha frenat la furgoneta, ha fet marxa enrere, ha tret el braç per la finestra i ha arruixat: ‘–iee, com va ton pare?’ És un cant ample, pletòric, de veu rural feta  a la terra. Pitirri continua: –vaig anar a veure’l l’altre dia, i vaig demanar tres vegades per ell, però ningú no em sabé dir on era, que no, que no, em repetien, ací no tenim cap José Boví, que no és ací. Vaig anar a tres taulells, i ells que ton pare no estava allà ingressat, i jo, que no pot ser, que m’han dit que José és a l’hospital. Després m’han explicat que era a la Fe, però jo el buscava a l’Arnau: –com va ton pare?
Li explique que potser divendres o dissabte ens donaran l’alta i tornarem a casa. –llavors vindré a veure’l. Què, li fas la faena?
–Se m’ha avariat la motxilla.
-A veure, deixa-me-la. Sí, Contra el marge és la millor prova…, no, no funciona. S’ha embussat.

Pitirri fa via amb la furgona i la seua dona, cap al poble. Jo ho prove un parell de vegades més, fer anar la màquina, però no ho aconseguesc. Passe a l’acció caragol, carregue les coses i me n’entorne. Explique a mon pare tot l’afer de la motxilla, però avui es troba cansat, no té esme de res més, vol dormir. De diumenge ací és un altre. Tothom m’explica l’efecte UCI, que això és normal, en unes hores més la cosa anirà millor. Ho espere.
Torne a la normalitat, doncs. Escric, Baixe a la planta baixa, cerque una xarxa oberta, a la vora de la farmaciola. No aconseguesc connectar-me de cap manera. Sembla que la retallada de pressupost demana fins i tot d’apagar el wifi dels pacients/acompanyants. Quin remei, Més tard ho intentaré.
Debades, perquè la connexió no funciona de cap manera, però a la planta hi ha sarau i, els que no dormim, ho aprofitem per passejar, per explicar-nos les situacions, per passar-nos la teràpia i el cansament. És això també l’hospital, un munt de gent explicant-nos tot de drames i històries amb solatge.
Sort que unes hores després, nosaltres ja serem a casa per contar-ho.

*Gràcies, Josep.

Diumenge tornàvem a ingressar a l’hospital. Després d’esperar-nos unes hores, finalment vam tenir habitació i llit. Potser esperaven que faltés algú, perquè a aquella hora, diumenge, no era moment d’enviar ningú a casa. Jo em vaig quedar amb ma mare, així que va ser el meu germà qui acompanyà mon pare. L’endemà li havien de fer la prova, una cosa fàcil, deien sempre els metges, per desfer aquell coàgul que obstrueix la vena, el capilar, l’artèria o ves a saber. Però la prova es va allargassar més del compte, l’endemà, més del doble del temps previst: els imprevistos. Quan no els busques, ni els vols, ni els esperes, sempre arriben els imprevistos per fer-te fotre. Dues hores i mitja de prova, m’avisà el meu germà, i al remat res no ha eixit com esperaven, no han pogut passar-li el catéter, una mena de tub que impediria una futura obstrucció, almenys en aquell mateix lloc. Res, home, que no puga curar la confiança i una encertada medicació contra més imprevistos.
Després de passar a l’UCI unes hores reglamentàries d’observació, encara no han trobat llit, ni habitació. Pel que sembla, en aqueix hotel de La Fe no fan reserves. No està el percal per a segons quins luxes. Així que no el podem visitar, el pare, malgrat que segons em diu Josep, el meu germà gran, sembla desorientat, pobre, allà sol a l’UCI , en el llit vint-i-set, esperant no sé si més imprevistos, o que algú deixe un llit lliure, o bé que algú altre es cure, o no, i llavors em pregunte ara, de nou, com és que hi ha un passadís sencer a la planta número vuit, tancat i barrat i sense servei, mentre tenen tot d’homes i dones allà, a l’UCI, desorientats, esperant que algú els diga la nova: com que s’ha mort un, o dos, aquesta mateixa nit, a sorts, vosté o possiblement vosté, ja podran pujar a la planta avui mateix.
Però no, aquell passadís és tancat, fosc, perquè cal fer estalvi, desmuntar la parada de sales, llits i cambres, i tenir els homes mig amagats, darrrere aquell espill dissortat, desorientats completament. Perquè hi ha altres urgències que cal atendre, com el futbol, la vela, la fómula, Madona i no sé quantes coses més, i perdoneu que ara em desoriente. Però d’alguna manera he d’escapar-me de la tensió i del maleït catéter.
Ma mare ja s’havia mudat, dutxada i perfumada, mare, i aguardava l’altre germà perquè la portés a veure el seu home. No sabia que no rebia visites, ell, perquè a l’UCI les coses no van d’aqueixa manera, vull dir com a la planta, que poden rebre visites a qualsevol hora. Així que l’hem convençuda, mig convençuda diria, perquè baixés a casa i es canviés, a la porta de casa ha tret ella una cadira, per passar la vesprada d’estiu una mica distreta, cada dia ho fa a l’estiu, que abelleix eixir a la fresca, ara sense el seu home, que ara mateix, supose, dorm darrere aquell maleït espill, sol, entre més llits i malalts com ell, a l’UCI.
Jo estic bé, aguante, malgrat que avui també he anat completament desorientat, aquest apunt mateix n’és una mostra, i me n’he anat al camp, al Pla, a la partida de l’Assegador, a escampar la Karda combinada amb un producte que ara no recorde, que el Robero m’ha aconsellat si pretenia carregar-me amb eficàcia la brossa, la matapuça, el cànem bord, la verdolaga i la juntsa, la juntsa?, li demane, com s’escriu? Ell m’ho dibuixa. Tant se val, la desorientació ja és col·lectiva, solament que volia una excusa, per explicar-li a mon pare, si aquesta nit dormíem plegats a la planta, com va el programa de deures que em va posar el cap de setmana. Veus, li explique al meu xic, com els mestres també fem deures, encara quan són vacances.
Finalment, no he pogut anar a explicar-li res a mon pare, aquesta nit. Segur que n’ha d’estar patint, l’home, que no ens encarreguem com cal dels seus camps. Potser que tinga tanta raó.

Els bous d’enguany no envestien, diu mon pare al veí d’habitació. Però ràpidament gira la vista, perquè aquell no està gaire interessat en els bous i les històries d’animals. Ara comença el veritable relat:
–L’any que s’acabà la guerra, mon pare (el meu iaio) va anar a Pamplona a veure els bous i a visitar la fira. Cinc o sis homes del poble van anar plegats. Necessitaven animals i aquelles haques eren nobles, treballadores, amb coll. Les haques galegues tenien mala fama. Les de Pamplona, en canvi, m’assegura mon pare, tota la força que esmerçaven tenien de noblesa, aquelles haques. Els uns compraven vint haques, els altres deu, un que li deien Benlloc em va arribar a comprar quaranta. Baixaven les haques en tren, el tren Xurro que baixava de l’Aragó.
Els homes ensenyaven la compra en una era, on ara hi ha la primera bàscula, porfiaven, entre homes, qui havia fet millor compra, s’arrufaven els homes, estiraven el coll com uns titots.
–Si agarres l’haqueta del coll, te la regale! –va dir Benlloc porfiant el Sucrer. Però bo era aquest, perquè ningú el retés a aconseguir trencar límits. Li va costar, diu mon pare, però es va fer amb l’haqueta més viva que havia mercat el de Benaguasil, Benlloc, aquell any. Benlloc era jove i ros, fatxenda com no se’n coneixia, però la boca el perdia, els perd els homes, la boca, i finalment, com passa gairebé sempre amb tanta fatxenderia, no va complir, perquè no coneixia qui era el Sucrer. Una cosa comparà, li retreu mon pare, a un altre fanfarró de Betéra, el tal Benlloc de Benaguasil, però mon pare vol que m’estalvie el nom per qüestions familiars.

El meu iaio portà una haca, el primer any, que li va costar noranta duros, negra, valenta com ella sola. L’any següent en portà una roja, gran, poltre d’un any i mig, molt treballadora. N’hi havia que li l’emprava per portar llenya al Famós, a Tavernes. De la partida de la Garrofera, on hi ha les casernes noves, fins allà costava el viatge un dia, el carro carregat de llenya.

Un altre viatge, passats els anys, el va fer mon tio Paco a Pamplona, i va portar una haca poltre, bonica, que li va costar set-cents duros, però aquella, durant el viatge d’aquell tren xurro que parava al Puig, va menjar-se el pèl de la cua i de la cremellera, la crinera, i d’això va morir segons mon pare al mes, malgrat que el tio Blanco provà de salvar-la, que li va fer neteges de panxa i de cul, li estacava el braç per traure-li un rosari de bonyigos, ell que tenia ferreria i entenia d’animals més que no els menescals; però l’haca va acabar morint-se.

Sempre teníem dues haques i una burra, a casa, afegeix mon pare. L’última haca que vam tenir era filla d’un cavall de Palanca i d’una egua de Silverio Bleda. Tenia molt de coll, i mai no es negeva a tirar quan li ho demanaves. La vam vendre al final, a un comerciant de Montcada, no recorde el nom. Era una època de carros i haques, per a treballar i anar de festa a Sant Miquel, a Llíria. Un colp vam anar amb ta mare i els iaios, n’érem vuit o nou i va caure una aigua de por, sort que portàvem la lona i vam posar la vela, amb els ferros, però vam acabar el viatge banyats.

El tio Vicentico, el de la Bueleta i els Càrpio eren els més llauradors, els que llauraven més recte, també el tio Julian, l’home de la tia Encarna, i un que vivia al Mas d’En Conill, no sé com li deien. Allà llauraven per concurs, tot i que no hi havia gaire fama de fanfarrons.

La penúltima burra la compràrem a Bétera. Eren dues burres germanes que venien de la fira de Xàtiva. Una la compràrem nosaltres i l’altra no recorde qui, al Granerer de Montcada, un comerciant d’animals. Les dues eren manteres, però de molta força. La meua li la vaig canviar a Tofolet, pèl per pèl, la meua per una altra de més menuda però molt lleugera. Tu les has conegudes totes dues.
M’acaba explicant mon pare com plorava de petit, jo, agafat als pantalons del iaio perquè em passejara amb la burreta i un carro petit, que solament que servia per això. Que no apagues el llum? Sí, si no m’expliques res més, dormim, però jo encara em faré un café.
No dormiràs. No, aquest temps de carros i d’haques em té agraïdament desvetllat. 

Segona setmana. Arribe amb la bossa de l’ordinador, sopat, observant el carrer, la gent que va amunt i avall, poca gent, després que he aparcat amb una facilitat increïble. De nit, en aquest indret, mai no et creus com de fàcil és trobar aparcament. Ara ja sé on no deixar el cotxe, perquè hi ha desgraciats que el deixen frenat, en doble fila, i poden absentar-se més de dues hores sense dir ni ase ni bèstia. Vaig haver de telefonar els municipals.
A les escales de l’entrada de l’edifici central solament que hi ha tres o quatre persones que fumen, em trobe una persona que baixa de l’ascensor i prou. La resta fins al meu destí és desert. Puge fins a la vuitena, mon pare dorm, com el veí d’habitació. Els llums són encesos. Deixe les coses i comence a preparar el silló on passaré la nit. Trec l’ordinador i mon pare es desperta. Ja ets ací: el salude, li demane com va, i si vol res, em demana si he sopat, li responc que sí, que ja són gairebé dos quats de dotze. Has anat a cap lloc (es refereix si he anat al camp), li dic que sí, que he estat al Pla de l’Hereu, nosaltres en diem Mangraner. Ai, un dia en parlaré dels mangraners del terme, els mangraners del Camp de Túria. Ferran preparava no fa gaire un especial sobre els mangraners per a la revista Mètode.
Què, hi havia brossa? N’hi havia, no gaire, però he tirat una motxilla (Karda, comercialment, s’escriu amb K). Sí, em diu, al Mangraner amb una motxilla és prou. Veig que s’espavila, que comença a raonar amb interés, ara mateix. Quan torne, potser aquesta setmana, hem d’anar pensant a tirar guano al camí d’Alcubles, al camí la Torre, als dos camps de la satsuma, així que espere estar-me a casa prompte per començar la feina. Ell va dibuixant com serà el seu futur, sempre carregat de feina i de responsabilitat. El Robero ens portarà el guano al camp, i nosaltres l’escamparem. Nitrofosca, afegeix, tirarem Nitrofosca, i explica el detall de les quantitats, els sacs a cada partida, la manera com ho farem. No sé si sap que, almensy la bicicleta i un grapat de feines més, s’han acabat ara per ara. Però ell continua segur que el guano no és una feina que no podrà fer, segons els càlculs que va fent-se.

Ha vingut l’amiga d’Empar, m’explica, Carme; tres vegades ha vingut a veure’m. Com que treballa ací…, son pare va viure a la nostra casa, on vivia la tia Maria, treballava de pastor per al iaio. I el germà portava l’haca gran de la casa, abans que la portés Enrique. Li dic que ahir vaig veure Enrique, l’últim dels jornalers de la casa pairal dels Bovins de Bétera, almenys l’últim que jo recorde. Enrique ha de vorejar la vuitantena, però encara el vaig veure ahir amb una Mobylette amb el cabàs i la llegona, i les ganes de continuar treballant al camp.

Ahir va venir el Pitirri a veure’t. No el vaig veure. Es va enganyar d’hospital, es pensava que eres a l’Arnau de Vilanova. Sóc a la Fe. Sí, jo ja ho sé on ets, però ell no ho sabia, m’ho ha dit la filla, que havia vingut expressament. Té un camp mitger amb el nostre, al Pla de Sant Ramon, també li han furtat la porta de la caseta del reg.

També he estat al Pla, al costat del de Sabelín, i m’he trobat una parella que m’ha fet estar parlant mitja hora. Són grangers, ella és mestra, de Campos, al sud de Mallorca, i coneix gent de Mata de Jonc, va estudiar amb n’Antònia Ensenyat. Qui?, pare, tu no la coneixes, n’Antònia. L’home és d’Amèrica del Nord, fa vint-i-cinc anys que treballen a Bétera, de grangers. El món és molt xicotet. Això mateix ha dit l’americà, que el món era molt petit, quina casualitat troba-nos al camp, al terme de Bétera, parlant de Mata de Jonc, d’Antònia Torres i d’Antònia Ensenyat.
Ella es diu Maria, també és mestra, diu que mai no parla mallorquí amb estranys, per por que no l’entenguen, que solamnet que ho fa amb el seu home, l’americà. Jo li ho he demanat expressament, que me’n parlés, i ella s’ha estranyat.

Quants mestres treballen en l’escola gavina, em demana mon pare. Quants?, trenta o trenta-cinc, li dic, s’alça d’un bot, em mira, li he de demanar que abaixe la veu. Trenta-cinc, ho repeteix com si fos impossible.
Van eixint més coses a la conversa, del passat, del present, d’alguns deures pendents al camp, –No t’oblides de fer una ullada als ametllers, trobe que n’hi haurà brossa.

L’altre dia, comence a dir quan em talla: ja ho sé, segur que has vist el Cassolo i t’ha dit alguna cosa. Com ho saps, si encara no havia començat a explicar-te res… Però ja m’ho pense què t’ha dit i ja li pots dir que no, si el trobes. Solament que volia donar-me uns consells de millora, perquè els ametllers… Prou, em talla.
Comence a navegar entre fotos i pàgines per adobar alguns breus per a l’escola.
–Aquest ordinador va amb piles? Amb bateria.
–Aquest et va costar tres-centes mil pessetes? No, aquest solament mil euros.
–Com han baixat.

Pare, passa de mitjanit, hem d’anar pensant en tancar el llum i plegar, jo he d’escriure l’apunt. Això que fas és treballar? No, això és la manera de dir-te bona nit i començar a pensar què vull explicar, com vull explicar-me això que vaig vivint.
Bona nit. Deixa la porta mig oberta, perquè entre una miqueta de llum. Demà s’alçarem a veure els bous? Naturalment. Demà és l’últim dia. Bona nit, pare.
Bona nit. Encara no he eixit de l’habitació amolla: els bous d’enguany sembla que són mansos. Em gire sorneguer. Ho deia el diari.
Explica-li-ho a la gent que cau cada matí de morros, veuràs com no són del mateix pensament.

Dissabte van traure un jove inconscient entremig dels barrots de la plaça. El bou embolat l’havia envestit i, pels va-i-vens de la gent, les corredisses, els crits i les urgències dels uns i dels altres, la cosa pintava ben lleig. D’on érem nosaltres solament que vam sentir els crits de la gent, repetits, la qual cosa volia dir que el bou el va prendre diverses vegades, el jove. No ho sé. Des d’on érem, no ho podíem veure. El van traure justament per davant nostre, estabornit, amb els pantalons caiguts, el cap ballant de l’un costat i de l’altre, i molta gent que corria darrere esperitada, volent ajudar en alguna cosa, destorbant en el millor dels casos. Llavors ja havien tancat el bou i vam esperar per veure què passava. L’ambulància va marxar amb el metge i, fins que no van tornar, no van embolar un altre bou. Ací s’havia acabat la primera part de la història.

Avui, a l’escola, l’Anna m’ha explicat el que jo havia vist. Com? Com és que ho saps? (ella és cuinera i viu a quilòmetres lluny d’aquells fets). El xicot era de Mislata, un conegut meu el coneixia, per això ho sé. Caram, li comente, el van traure justament per davant on érem, i feia molta impressió, malgrat que jo mateix vaig anar fent comentaris en veu alta, per traure-li ferro a una situació tan dramàtica. Que saps si està molt malament?, li pregunte. Ho està. Molt? És mort. M’he quedat fred. Espantat. He volgut comentar que la imatge que jo havia presenciat, com el treien a braç un grapat de gent, era colpidora. Però la situació i les paraules, ‘és mort’, m’han guanyat.

Quan he arribat a casa ho he comentat, però a casa ja ho sabien: ho havien escoltat a la ràdio. És el segon xicot que mor enguany en aquesta festa de bous de carrer, a Bétera. A més d’un grapat de ferits. Cada any mor algú empés pels bous. He rellegit l’apunt del Vicent, n’he rellegit un que jo mateix havia fet sobre bous en el qual parlava de llinatges i llibres, el major risc del qual és la dignitat cultural d’uns quants. De com d’avorrida pot passar la vesprada, amb una gernació de joves, sobretot, entre vaques i bous, i com d’intrascendent deixem anar el temps, sense cabòries ni obligacions, aquells que ho veiem des dels cadafals. Solament deixar-lo anar, el temps, sota pena d’un avorriment majúscul. Però aquestes dues imatges d’aquells joves morts són ara mateix tan presents com corprenedores. Centenars de persones van veure aquell incident de lluny, sense veure el rostre del jove, sense conèixer-lo. Una topada és més o menys habitual, però ara mateix allò que va passar dissabte s’ha convertit en una autèntic malson. Per gratuït. Per banal. Contra la festa de bous mateix. Contra la consciència. Contra l’avorriment.

Hi ha un debat moral a casa. Hem de triar entre un concert de la banda i els bous de carrer. Realment avui és l’estrena de la temporada de bous a Bétera, que ahir la pluja, de nou de Matamón, va entorpir fins al punt de suspendre completament el primer dia. Finalment, decidim fer parts, Empar i sa mare aniran al concert, jo acompanyaré el xic als bous. Després confrontarem la realitat dels programes.

Baixant cap a l’Albereda anem convencent-nos que, nosaltres dos, som Bovins de malnom, llinatge noble que ve de bous. Diu el xic que Bétera és dels bous, perquè hi ha les dues figures a l’escut original, jo remarque que venim dels senyors de Boïl, que sens dubte és un què.

Això dels bous de carrer és un costum escampat al país, almenys al sud, del Maestrat passant per les Planes, l’interior, Morvedre, l’Horta, sobretot l’Horta Nord, i encara més avall. Ens passem dues hores asseguts sobre un banc de fusta, que el cul se’t fa dur i quadrat i vas deixant passar el temps, entre avorriment i altres perles. De vegades, casualment, una vaca és més lleugera, més ràpida, un coet que no para de córrer. Però la major part de les vegades et trobes tot el contrari, entre bous i vaques. És veritat que en el moment de l’eixida, breu, en l’arrancada, quan el bou ve cap a nosaltres, hi ha aquell moment èpic, grec, l’heroicitat de l’animal, la bèstia amb tota aquella força desfermada. Cultura. Després, la resta és el tedi, el no res. No saber on mirar, què menjar, quin múscul gratar-se, i totes les galindaines que vulgueu. A final de la vesprada, les cares de la gent ja reflecteixen com ens hem passat el temps de divertits.
No cal dir que cada colla fa seus uns quants rituals, per fer més passadora la vesprada. Una col·lecció de fruits secs, de llepòlies, o d’altres menges menys apropiades, fan un paper. El meu paper avui ha sigut diferent. Únic potser.

–No, no, ni pensar-se. No voldrà que ens expulsen –diu un amic–. Això és una traïció, això desmereix. No pots fer-me això, home de déu, davant de tanta gent.
–Et jure que fa estona que ho pensava, que no m’atrevia a fer el pas. Però no deixe passar més temps d’aquest avorriment. Sobretot perquè tinc deler de saber què passa. Em queden tan poques pàgines.

Finalment, condescendent, l’amic diu que faça, que ja ens espavilarem si ens fan fora de la plaça. Els encarregats ens diran alguna cosa, assegura. Llavors trac el llibre, mig d’amagat, l’òbric, em distrec de la gent, dels bous, de la plaça sencera, dels crits, dels uiis, i comence a llegir. Encara és millor que no pensava aquest llibre. No exagere si dic que hi ha dos milers de persones, ací a la plaça, amb aquella bèstia, el bou corrent amunt i avall, fent com que corre davant els pinxos que fan això i allò. Però el llibre val més que tot això, sens dubte. I ves que a mi, ho confesse, m’agraden els bous. Però aquesta història pot més, és més forta sens dubte que els homes, que la bèstia, que l’escena de la plaça. Malgrat que en algun moment bé que podria parlar-ne de tot plegat, la història, el llibre.

–Què, és bo, el llibre? –em demana, curtiós, l’amic.
Solament que llegesc una frase, en veu alta, i no passe avant el comentari:
»No saps mai per on t’ixen, els senyorets. Tenen el cap ple de mariconades.
–Ha de ser bo per força, si diu això –expira ell.

Per això dels bous, pel concert de la banda, la música (Empar em confirma que m’he perdut una cosa bona), per tot plegat, jo mateix m’ho confirme: tenen el cap ple de mariconades, aquests joves.

Fa uns pocs dies que han obert una botiga a prop de casa. Res d’especial tret que, les joves propietàries, germanes, han fet ús del llinatge de la iaia per retolar el nou espai comercial a tocar de casa, un espai petit, uns metres quadrats per encabir els complements que, anuncia en petit el rètol, hi ha a dins: ‘Les Fonetes’ vet ací el malnom de la família, homenatge sens dubte a la iaia Rosàrio la Fona, una institució al carrer anys enrere. Jo era un xiquet, però aquell record és dels que perdura sempre, perquè el goig de les nits a la fresca aleshores no el pagàvem suficient, i ara no el bescanviaríem per res del món. Ni per tot el fotimer de programació pública i privada, en obert i codificat de tantes cadenes, que no valdria ni cinc minuts d’aquelles nits a la fresca.

En aquest racó de món, i en aquell cantó de les Fones, el rogle que ens aplegàvem era dels grans: Rosària la Fona, amfitriona sens dubte perquè érem davant sa casa, la iaia Vives, la tia Fina la Carassa, que fa faltar no fa gaire, el seu home, el tio Pepe, les filles de Rosàrio (Rosarito, Maruja i Paqui), els homes –veig Rampe amb un sanglot de raïm que no li’n cabia més, que es menjava amb pell i brinsa–, i ma tia Rosàrio i el tio Vicent, i Carmen i Luïso, i Teresa la perruquera, de vegades ma tia Gertrudis (ella no eixia sempre); segur que em deixe algú altre, que encara cal afegir els xiquets, tota una colla de xiquets que sèiem en aquelles cadires baixes, de corda, de boga, al carrer Caruana a tocar del carrer Calvari, nosaltres escoltant els grans, rient –sempre hi havia excuses per riure–, per explicar anècdotes, malgrat els detalls que ens perdíem els menuts, de segur, entre converses de grans. I després hi havia algú que deia ‘tots a dormir!’, i ràpidament se’n fugíem cadascú a casa, fins l’endemà, de nit, que tornava el ritual en què la conversa aplegava la vida d’aquella gent al carrer, cada nit de l’estiu.
Molts homes i dones ja no hi són, però ara les nétes de Rosàrio tornen a deixar testimoni d’aquell temps. Per això el lluminós Les Fonetes que ara mateix penja d’aquella façana em mou la infantesa, que aquell espai ven més que no complements de moda, sens dubte. Què poques vegades som capaços de reconeixer-nos qui som i d’on venim, i per això els felicite la inicitiva a les germanes.