Ulisses20

Cada vegada que eixim de viatge, els uns i els altres, argonautes preocupats per la formació, carretegem lectures, un grapat de llibres, revistes, quaderns, textos, fins i tot manuals i exercicis per aprendre idiomes. Malgrat que siguem quatre dies fora, ens procurem tot de material, no fóra el cas que ens pegués per llegir. Com ens va proposar una vegada Ferran Z, en arribar i instal·lar-nos, organitzem una exposició de la biblioteca de campanya que duem tots plegats ?he trobat un estenedor que ens vindrà al pèl.

Què hi ha aquesta vegada?, doncs sis o set números endarrerits del diari El Punt de València, amb els especials de les palometes, i els zepelins; el número 27 de nat, la revista sobre foment de la lectura de Bromera, el quadern llibres punt cat, de Proa-espais, un parell de llibres del Micalet galàctic, de Bromera, Els millors professors universitaris, editat per Publicacions de la Universitat de València; dos quaderns de cultura de l?AVUI, i fins i tot l?Auca del 25 d?abril: 300 anys després d?Almansa. Conxa ha portat Si pogués tornar a viure de Catherine Rambert, una novel·la sobre l?aprenentatge de la vida, el temps i la saviesa: què és allò essencial de la nostra existència, vaja. Collons, per començar l?estada a La Mata no està malament. Encara més, tenim l?últim premi sant Jordi, Sayonara Barcelona del Pijoan; i un altre llibre encara amb precinte, Anna Édes, de Kosztolányi. Malauradament, ningú no ha portat El retorn de Volatire, de Martí Domínguez. Però Josep ha tret de la bossa Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri, publicat per l?Eixam, on encara hi ha Rafa Arnal, de Serra, que cada estiu es rebenta unes cireretes de colló de mico. El Josep acaba de llegir Fragmentos de mi vida, d?Augusten Burroughs, i en resum l?entrada: ‘cerca el ridícul que el trobaràs fàcilment’, o alguna cosa pareguda. Són les dues passades, i no estic per monsergues. Mari porta els sudokus, perquè és una experta en el càlcul. I encara sona la cançó ‘Volant’, de la Troba Kunt Fu.

Si aquesta vegada no eixim instruïts, de la nostra estada vacacional en honor de Sant Vicent, no serà per recursos i per manca de mitjans: propostes n’hi ha de bones, i això d’intercanviar-se què llegim entre els amics, encara que només siga per l’interés de veure les portades, il·lustra un ou. Hem de ser realistes, malgrat tot: quatre dies no en són gaires, que passaran volant, així que no sabem segur quanta lectura farem. No som tan tòtils de pensar que ho tornarem tot enllestit, que el període és curt i l’amistat i la contemplació val totes les lectures. O gairebé.

Discutim de València-ciutat, del lloguer del Mercat Central per la casa Prada, de Brad Pitt i tota la colla de personatges que ens els propers mesos ompliran el port i el pap (gent que no saps mai a què s’hi dedica, però els paguem el beure, els cotxes, les farres, la TV i lluir el coeficient intel·lectual de monarquia bananera. Així que fem repassada de la copa de l?Amèrica, de les botiguetes que volen establir parany a canvi de famosos i regals als polítics, també parlem de cicles formatius (als governants els en caldria un d’honestedat), de la raó de discutir, ara que som plegats i tenim el temps necessari per amuntegar idees: som de vacances i res no ens obliga a abandonar la conversa: ni els deures, ni la pressa, res de res. Amb temps, les paraules flueixen que és un goig. N?hi ha qui prenem café, n?hi ha qui ja ha passat al combinat de rom Brugal.
Dels presents, Josep Aparisi és el més sensibilitzat de tots per defensar assalariats, cenetistes i brigadistes última època: em demana si m?interessa llegir el document ?de l?ocupació a la precarietat total?. Ell és dels que considera que la classe obrera és ara més explotada que mai. Collons, i ZP que es pensa que viu en un estat Olímpic? Sort que el Roto ja l?avisa a base d’acudits: ?volem governs de tres mesos, com els contractes que ofereixen els socialistes.?
Tres mesos i al carrer, si no ho fan bé.
?Ei, en tres mesos no es pot demostrar gairebé res!
?Doncs no t?hi poses. Si no en saps, no t?hi poses.

Diu Josep que el viejo Topo, en algun número endarrerit, parla de l?ocupació, d?un món que ha anat canviant a mesura que pensem que avancem, però a l?inrevés, com els carrancs. Que els guanys socials aconseguits en la Transició, els vam perdre en democràcia, a base de primar els empresaris. No me n’acabe de refiar, però ens ha agafat pel tema social, caguendeuma! I aqueixa referència al Topo em recorda quan, encara en la dictadura, el meu germà gran col·leccionava Triumfo, i jo li deia que era avorridot que no es podia llegir, i ell ?i tu què saps, si ets un ignorant i un xiquet. No sé quina de les dues coses era pitjor insult.

Una altra nit que no ens podem queixar de res. Ahir, la mort a Algèria, avui al Marroc, Bagdat cada dia. Arreu que mires, fora del nostre melic, hi ha una cara poc agradosa amb la vida. El goig de viure no s?hi veu enlloc i la mort tot ho emplena de dol. Res més a dir, llavors: ràbia i silenci. Això si no ets dels morts estesos a terra, en les últimes vint-i-quatre hores de món.

Quan penge aquest comentari, a Virgínia hi ha un altre dol cruent. Terrible. Inexplicable, la mort gratuïta. Però n?hi ha que no afluixaran la dèria de tenir pistola a la butxaca. El seu president ja ho diu, que negar el dret de portar armes atempta contra la llibertat de les persones. Ara mateix que ho pregunten als trenta-dos joves morts, on rau la llibertat de dur pistola o no, i qui atempta cada dia contra la dignitat. Més ràbia i silenci.

He estat quatre dies de vacances als Ports, a tocar de l?Aragó ?a penes a uns centenars de metres. Som gairebé incomunicats [hi ha televisió, però no tenim connexió a la xarxa], carregant conversa, fent exercici físic per acompanyar els xics [solament el que m?ha deixat fer l?esquena]. He escrit uns quants apunts per al bloc, durant aquests quatre dies: reflexions, aportacions col·lectives per al debat, sobre política municipal, sobre mitjans i televisió, sobre lectures i modes, i encara sobre l?alimentació i un futur masters de cuina que, no m?ha quedat gaire clar, si volem organitzar o ens hi volem apuntar. Sempre n?aprendrem, però hem menjat i begut bé, per a descular-se, malgrat que l?expressió no siga genuïna. Quatre dies en un mas de l?interior, un molí vell del XVIII, retaurat amb les comoditats més exigents, són una mina. Damunt, si tres quartes parts del temps plou, la taula encara acompanya més.

Són quarts de vuit del dijous 13 d?abril quan arribem al Molí de Roio [ o Molí Roig], al terme de la Mata. El topònim ve de l?Aragó, així que m?he atrevit a valencianitzar-lo, amb el permís dels amics residents, que en saben l?ou i m?autoritzen la pífia.
De primer pregunte a les altres famílies -venim en cotxes diferents-, si han vist el paisatge tan ufanós, de verds tan variats com cridaners. Aquests dies de pluja escampada, ploguda amb tan de seny ?tot siga per contradir Raimon?, va traient del paisatge allò que feia anys no vèiem: bellesa.
Pau, amb set anys, diu: ‘com treballen ací la terra, mare?, talment veu el xiquet com és el nostre paisatge interior. Son pare afig ?un paisage reblit de tots els verds’. Vet ací la benvinguda que ens ha fet els Ports, aquesta comarca excelsa de l?interior valencià.

Perquè no ens quedem erts, i el foc espante la humitat, ens arriba Delfí, pastor i amo de la casa que ens hostatja. Delfí és un home d?ací dels Ports, que ha restaurat el molí que fa goig, que en sap de l?ofici, que té cura de porcs, vaques i un parell de cavalls i un ruc. De fonètica extraordinària, va deixant anar l?encenall, i encara algun renec per com ha costat d?encendre la llar (la llenya és tan humida que no s?agafa de cap manera). Finalment l?ajude, no sense rebre els bons ànims d?un home que es desviu per atendre?ns.
S?ha fet de nit, plou, i ens repartim les cambres. Sense gaires problemes, anem escampant les pertinences, els nous colons residents d?un casalot amb història.

Preparem el sopar, pit de pollastre, amanides, cuixot i vi de la terra, un Requena-Utiel dels cellers Gandia que ens ha eixit millor que no pensàvem, pel preu sobretot.

Abans de tot això, i encara sense una hora fixa que ens obligue a llevar-nos demà, apareix a la conversa la quantitat de gent que al nostre poble treballa sota mínims del salari mínim interprofessional. Dic que no, que no pot ser, que no fóra legal, avui, tanta injústicia, Però insisteixen, que hi ha que vivim en els núvols, i que ho poden comprovar, tantes vegades com vulga, si els ho demane. Ep, ací entrem en un tema que ens portarà temps i no vull destorbar més. És el primer dels dies que serem a la Mata, als Ports de Morella, i n?hi ha prou. Som enmig d’un prat gran, amb quatre xops centenaris però malalts, amb el rondineig del riu Cantavella; hi passem el cap de setmana de Sant Vicent, que a València és festa, quart i cinqué dia de Pasqua.

Finalment no em vaig llevar d?hora. L?encontre de mare i fill el vaig sentir des del llit, que els trons i les traques despertaven els morts. Ens havíem gitat tard, així que m?havia deixat anar sense contemplació. Els diumenges els aprofite o els desaprofite, segons com es compte, per això. A la vesprada hem fet el tradicional berenar de Pasqua amb els amics d?Olocau, al cor de la serra Calderona. Hem arribat els últims, perquè encara remugàvem l?arròs de paella i no volíem començar una altra vegada sense haver deixat anar una mica de temps. Marga ha vingut a trobar-nos i ens ha pujat fins a la bassa de l?Amara, excels topònim, entre garroferes, sequiols d?aigua que, amb la pluja d?aquests dies, desaigüen amb joia al Carraixet, entre marges i ribassos centenaris. Les garroferes formen ací les macollades; segons el mestre Ferran Zurriaga, autèntiques obres d?art de la natura i el paisatge. Des de l?era contemplem el poble, a baix, i riem i ens parlem d?anècdotes de fa un any. Fa justament aquest temps que érem ací, en aquesta era i amb el mateix berenar: els xiquets, mona, jocs de corda i a córrer l?aventura (ep, la bassa de l?Amara és tancada amb una reixa de protecció). Un colp els menuts han sigut servits i van a la dula del camp, Marga i Pepa estenen les estovalles i comencen a exposar les coques i les viandes ?els panous d?Olocau s?han de tastar [si mai veniu, de penitència per no respondre alguns comentaris, us promet de portar-vos la berena], marinetes de sobrassada, llonganissa de pasqua, sardina de bota i pa torrat, que la mare de Montse ha preparat especialment, vi, coca d?anous i panses, i café? Caram, la intendència dels amics d?Olocau és un àpat de déus, que mereix allò que celebrem: festejar la vesprada de diumenge de Pasqua amb els amics i els xiquets, davant la immensa penya d?Olocau, davant Ca la Senyoria i la torre de Pardines, al peu del Puntal dels Llops.
La toponímia sàvia, intel·ligent, això commemorem cada any, com un regal dels habitants d’aquestes muntanyes. Amb la litúrgia que mereixen els rituals i bon profit.