Ulisses20

Fa justament quaranta anys que vaig ser a La Jana. Vaig venir amb la família, mos pares i els tres germans, a dinar a ca la tia Basilisa, els pares Boix i Gargallo. Tinc un record boirós, uns quants detalls ara impagables, amb els anys i l’ofici de viure. Mon pare gairebé que estrenava cotxe, un citroen Dyane6 de color entre verd i blau, com solament el Dyane tenia aleshores. Psicodèlia pura. Vam eixir de Bétera al voltant de les nou, i vam trigar cinc hores a arribar a La Jana. A mon pare li havien dit que, per arribar-hi, havíem de passar per cí i per llà, i bo és ell per pegar patà: vam entrar pel mig de Castelló vam anar per camins de terra, per camins de carro, vam fer un autèntic trèquing pels diversos pobles, pedanies i llogarets. Cinc hores de viatge, sense exagerar. Per arribar a la Jana amb un humor fantàstic, sobretot mon pare, i de ma mare que deia: no corregues, Josep, sobretot no corregues.

Quan torne d’aquest viatge més contemporani, quaranta anys després, el primer que faig és baixar a casa a explicar a mon pare on he estat. I de seguida m’ha demanat si encara hi ha la plaça, l’església, les pedres que fan de contrapés perquè tanquen com han de tancar les portes d’un lloc tan especial. Les pedres hi són, dic, les mateixes pedres de fa quaranta anys. Mon pare mou el cap afirmativament, riu, es deixa anar a la cadira, com si digués: ho sabia, les pedres hi són amb les cordes i aquelles politges.

De mati hem estat a Bel, hem dinat i hem passejat amb els xiquets fins a la penya blanca de Bel; davant tenim el barranc de Vallibona. Tornem al camí, agafem la carretera de Sant Rafael cap a Traiguera; baixem fins a la Font de la Salut, perquè avui és festa Major, la romeria; anem fins on, suposadament, la marededéu apareguda se li presentà al pastor (també som un país de marededéus aparegudes). Ho vulguem o no, els valencians peguem en beats. Apa compra un garrot per a Llorenç, després marxem cap a La Jana.

Mig esborrat, sobre el mur de l’església encara hi ha el rastre de la CNT, Apa és el primer a adonar-se; la plaça no té perdó: no n’hi havia Déu en el moment de dibuixar-la, d’una altra manera l’heretge que va pensar aquella façana d’Ajuntament, el mobiliari urbà del carrer i tota la resta, hauria de cremar a les calderes de Pere Botero.
Encara veig mon pare amb aquell somriure, satisfet, pensant amb la pedra i les politges que tanquen les portes de l’església.

Tornem a Canet lo Roig. És el quart dia i demà tornem a casa i a la feina. Els xiquet ho noten també, hi ha hagut xafarranxo. Sopem. Demà farà vent, molt de vent, i res ja no serà igual. Les oliveres faran la girada i mostraran l’argent de les fulles. Comprarem l’oli del Maestrat i quedarem seduïts per sempre, d’aquest paisatge i d’aquest tros de país, el Baix Maestrat.

Ens allarguem a la fira de Rossell. Quan arribem és gairebé migdia, però la fira és bastant diversa, pel que fa a mostrar parades que ens atrauran bona estona, a grans i menuts. Hi ha animals, maquinària, productes d’alimentació, roba, artesania, cotxes, atraccions i encara un sac de sorpreses. La primera, l’aparador de Jose Fuentes, esquilador (llevo lo pèl, ens diu). Té una exposició de màquines d’esquilar que tomba de tos, tisores, cordes de trabar, fundes, ens deixem explicar proeses que nosaltres hem conegut de menuts, al poble (mon pare sempre ha tingut animals) que els nostres fills ja no volen conèixer; de fet, se n’han anat a una altra parada, mentre José Fuentes va descabdellant històries amb una passió sincera. En aquell moment arriba un xicot jove, cepat, agafa una màquina esquiladora i pregunta per quant la ven: –Ací no és ven res, res de res –respon José rotund. L’home jove és el seu nebot i ja sabia per què provocava l’oncle. És un ofici que es perd, a mi ja no en ve nengú al darrere, i ves que he arribat a esquilar noranta ovelles a mà, tot sol, i el meu mestre n’arribava a esquilar cent deu en un sol dia.
També ens aturem a la parada del Ramon, un jove de Godall que ha innovat una nova funció per als quads, adaptant-los-hi maquinària per a treballar al camp: ganxos, cubes, turbos, braços per polvoritzar amb herbicida sense baixar del quad, etc. Ha arribat a guanyar reconeixement per la seua innovació.

Comprem dolços, olives, embotits, carreguem i tornem a Canet a dinar. Allà havíem deixat cuiners i dues olles que juntes feien més de vint litres de brou. Dinem olla, xafarranxo contra els cigrons, la botifarra, la creïlla, la cansalà, la carn, les pilotes, la carlota, dinem sense pietat.
Després que reposem el dinar, ben tard, arriben Empar i Jordi des de Xert. Els ensenyem la casa i baixem a fer un passeig per un dels itineraris que volta les oliveres mil·lenàries. Fem espàrrecs, exercici que ensenyem als xiquets, i tornem per un camí curt. Som a la part alta, ara mateix, camí del poble, allà al fons veiem uns llums que, Toni assegura, són les Cases d’Alcanar. Potser en aquell moment va acabant-se la primera de les peregrinacions blocaires. Vilaweristes, vilawebistes, vilaweblocs…, no negaré que em feia goig acostar-m’hi, però no són tants dies que sóm junts, amics i família, així que m’he estalviat la torbació de demanar-ho.

Font del Frare, Olocau. Fa un fred que pela, i hem canviat l’Aigualeig per aquesta font del XVIII que, almenys, ens manté a recer d’un vent gèlid, molest. No fa ni dues hores que hem dinat, però el ritual és berenar, així que encara no ens hem assegut ja comencem a traure les mones, que a Olocau són de bescuit i ou dur, res de xocolate. Després les empanades de tomata, de tonyina, les rosquilletes de ceba, la llonganissa, la coca grossa amb sobrassada, els dolços…, solament que falla el vi. Ens hem confiat en excés: el primer era agre, i el segon no convidava a gaire res més, malgrat que el fred de la vesprada ens ha deixat estacats a la pedra de la font. Els xiquets pugen i baixen la muntanya, tornen, carreguen i se’n van, però nosaltres no ens movem, que ja tenim una edat per no confondre’ns. Quan el sol s’amaga el fred s’acarnissa i ens delata. Tornem al poble, malgrat les queixes dels xiquets, que voldrien continuar jugant. Però la vesprada no acompanya. Així que donem per conclòs el primer dia. Demà és dilluns. El ritual del segon berenar de colla (fer colla com els de Bétera, que va dir Sanchis Guarner), amb Marga i Pepa d’Olocau.

La garrofera que hi ha a la plaça de l’ermita, al Calvari de Bétera, continua torta camí del cel que, aleshores, com ara mateix, és gris, pintat d’un excessiu orde, de pura vigilància que s’obsedís a fer-nos la vida més amarga que el baladre. Havia aguantat massa, de jove, la garrofera, deixant-nos jugar a la xicalla. Naixia de tronc caragolat, com un autèntic tirabuixó de ferro, tan desviat de l’un costat, que carregava cap a llebeig. És un tronc malparit de bon principi, malgrat que ens sobreviurà a la majoria, de tantes generacions d’infants com hi han jugat. En aquella plaça de l’ermita, ara sola, la garrofera, amatent i servicial, ens deixava trepar-la per llançar-nos a l’abisme.
–Compte que vaig!
–Fuig, que baixe!

Cent xiquets, potser més ens despenjàvem de les branques en una vesprada. Exagere, perquè no sé si n’hi havia tants xiquets al terme, però dalt o baix, aquell arbre era l’estrella d’uns jocs avui impossibles, per senzills i simples. Fins que l’orde no venia a trencar l’harmonia, el gaudi general era obvi; també era obvi que l’orde venia per amonestar-nos, amb sotana i faldó, unes vegades, amb uniforme i gorra plana, les altres, ens perseguia per criminals d’una falta contra la litúrgia i la prohibició de jugar en llocs sagrats, que era l’única litúrgia permesa que aleshores comptava dins i fora de l’església. Si mai arribava a pispar-nos en la carrera, l’orde, el càstig era passar l’escarni públic. Si bé deveu pensar que era gairebé impossible, acaçar-nos, perquè teníem les cames molt lleugeres, i ens escapàvem de l’autoritat com qui fuig per joc.

Sense saber què passava de veritat, fora de la nostra infantesa, tornàvem després que l’autoritat escampava. Nosaltres no desitjàvem abandonar l’arbre que, amb raó, consideràvem nostre. Tampoc no podíem saber quant valia aquell temps, el joc ara impossible, la ceratonia que no creixia com déu mana. La vida de poble ho ocupava tot, o gairebé tot. Quan el vigilant s’esfumava, i l’església ordia nous quefers, tornàvem a penjar-nos de les branques, sobre aquell esguerro de garrofera que compartia la nostra vida. A la dula del carrer ens recomptàvem, perquè no hi faltés ningú:
-Un, dos, tres…, cinc, vuit…

No faltava ningú. Llavors, tornava a gronxar-se el món sencer. Com podia anar recte? Era impossible que s’enfilara dret, aquell tronc de garrofera, si havia d’aguantar completa la infantesa del poble. Ves que encara conserva la soca, uns quants cimals, tan feliç, «El vostre creixement pel meu.», en un costat de la plaça de l’ermita, a la banda de dalt del poble, sabent com ens va aixoplugar la seua soca, un esguerro d’arbre. De temps; de joc.

Ara mateix el forn ja va escampant per la casa aquella sentor de carn de corder, mentre esperem els amics. Aquesta nit només n’hi vindran uns quants a sopar, els altres s’hi afegiran més tard; o d’ací uns dies, que encara tenen obligacions allà on resideixen. Tenim els vins, les taronges (la clementina fina, la vella), els torrons de Casinos, el cava, els licors, fins i tot alguna sorpresa que no destape. Nit de Nadal, que a Bétera, com a molts altres pobles valencians, es passa amb els amics, malgrat que els forasters s’estranyen del costum. Al poble ho hem viscut de sempre, fer la Nit de Nadal amb colla, a banda els pares, que també la passaven amb les seues colles. De fet, per als xiquets, la Nit de Nadal és iniciàtica. Amb deu i onze anys teníem llibertat de passar-la fora de casa, una nit completa a la dula, malgrat que, pels volts de la una de la matinada, a tot estirar les dues, ens trobàvem tan avorrits que no sabíem què fer i, au, ens passàvem les hores buscant algunes altres cases, per veure com estaven d’avorrides les altres colles. De matinada, o quan trencava el dia, ja venia l’hora de dormir, perquè no ens aguantàvem drets.
Demà ja serà Nadal, que farem l’olla amb pilota i passarem el dia en família, també el segon dia de Nadal, Sant Esteve, que farà tanta patxoca, o gairebé, com el primer. Que els costums d’algunes festes, no gaires, no desvirtuen la vida de poble. A Bétera, com va deixar escrit el professor Manuel Sanchis Guarner, fem colla. Per molts anys i bon Nadal.

En Joan B. va anar a obrir la porta de la cova, després d’aquells colps que l’havien despertat tan secament. Per l’hora que li semblava que era, que encara era ben fosc, ja s’imaginava qui podien ser, si damunt aporrinaven la porta d’aquella manera. Només portava els calçotets, en Joan B, però tampóc no esperava una dona a aquella hora. Ni a aquella ni a cap altra.
-Vistete i acompañanos, Juan.
En Joan B n’havia vist un davant seu, de guàrdia-civil, però sabia que l’altre l’esperava al cotxe, amb el garrot preparat. La familiaritat d’aquella parella també la coneixia, en Joan B; n’era fet. Per això l’havia esperat al cotxe, l’altre, terriblement confiat d’una docilitat amanyagada pels anys.
En Joan B també anava confiant-se de la seua fortuna, que ja sabia què l’esperava, després de pujar al cotxe; el qui l’havia anat a buscar, va tancar la porta. En Joan B va dir ‘Bona nit!’ mentre seia de gairell. Ningú no li havia respost, perquè aquell segon guàrdia era nou. ‘No m’haurà sentit, o potser és que és nou’, es va dir Joan B ni poc ni molt disgustat.
-Què passa, cabo? –va demanar.
El cabo tampoc no va respondre, contagiat de la severitat del nouvingut a la caserna de Bétera. Potser perquè havia de mostrar severitat i caràcter i, sobretot, cap ni una concessió de confiança amb el detingut, en Joan B, un sospitós tan desgraciat. Culpable davant la llei d’ells, una llei que Joan B no havia fet, ni ningú no li havia llegit, ni li n’havia demanat parer.
En Joan B sabia que les coses no rutllaven a favor, ara, si el cabo tampoc no responia, i per això també es va encendre una cigarreta. Després ja sabia com li costaria d’aguantar-la als llavis. Sort que se n’havia recordat, d’agafar el ducados abans d’eixir atrotinadament, encara sort, doncs, perquè no havia tingut temps per a res més: ni de rentar-se la cara ni de pentinar-se.
El cotxe va entrar a la caserna i va aturar-se davant la porta. Un altre guàrdia va eixir-ne de dins i va obrir directament la porta per on havia entrat en Joan B, abans el cabo i el nouvingut no hagueren baixat del cotxe.
-Baja!
Abans d’entrar a la caserna, acompanyat dels tres guàrdies, en Joan B va sentir dos tocs al campanar: –els dos quarts, va pensar, a quina malahora. Per la finestra que tocava al carrer, va distingir una periodista rossa, a la televisió, que ell ni coneixia ni li interessava per res, malgrat que parlava la llengua que ell parlava i els guàrdies tanta aversió en prenien.
La resta ja ho coneixia, ell, de sobres. Un rere l’altre, els cops venien i tornaven tan seguits que no tenia temps d’empomar-los dret, perquè els encavalcaven l’un darrere un altre, com un castell de focs, i ell sempre acabava ensorrant-se. Fins que no va haver donat tres noms a l’atzar, no van parar de colpejar-lo, i va acabar estabornit, per terra és clar, gairebé inconscient.
En Joan B es va despertar al seu llit, en una de les coves de Mallorca. Va allargar el braç, no sense fer tot de ganyotes de dolor, i va posar el cos contra el capçal. Es va fregar els ulls per espavilar-se i va veure una botella de vi sencera, que ell no havia comprat ni havia portat a la cova. Va agafar la botella i la va destapar. Després de dos glops fondos que li regiraren el ventre, va provar a recordar qui ho havia pagat, en aquella ocasió. Però, per més que ho va provar, no pogué endevinar-los, els desgraciats que romandrien tancats a la caserna, per atzar o perquè, fart de rebre, ell havia cantat sense solta, tres noms arreu. Com caram podria saber ell qui havia pegat foc al cotxe de l’alcalde, aquella nit, que havien tancat la TV. Com ningú podia tancar una televisió, es demanava, si ell ni en tenia ni en volia; ni un rave li importava, la televisió dels collons.
Va tornar a posar el tap a l’ampolla i es va estirar al llit. Almenys durant dos dies no podria llevar-se sense dificultat, i menys encara fer vida normal. Això, en Joan B, ho sabia de sobres, per com feien la feina aquells malparits, emparats per la democràcia.

L?home fa setanta anys que treballa la terra, des dels nous anys que li aparellaven una haca i baixava pedra de la serra al port de València. Cada dia d?aquets anys de treball i d?esforç que ha anat fent-se una hisenda. Deu fanecades i escaig en tres trossos. Un d?ells tan ufanós que l?home se?l mira i no se?l veu, perquè treballa amb il·lusió per aquell terreny conquerit, quin goig de tarongerar, diu. I va cada dia a veure el reg, l?adob, com creix a pols cada fruit, cada pam d?arbre, guanyat a la vida i al treball d?una vida sencera. De vegades, entre taules, carbasses, garrofó, tomates?, un regal.

Fa uns anys, Canteras de Marines, propietat dels germans Romero, de les multiempreses Romymar, li van instal·lar una gravera i una formigonera industrial al davant, i ara tot de camions van i vénen cada dia, càrrega i descàrrega, davant del seu nas. Fins i tot per camins rurals, pels carrers de poble brunzen les formigoneres a tot drap. És una planta il·legal, sense estudi d?impacte, sense llicència, sense polígon, sense cap informe, que l?autoritat local governada pel pp calla i silencia malgrat que tot plegat és un caos sense regles, sense normes, sense lleis.
Fa menys anys encara, la tolerància local va acceptar que davant mateix de la planta formigonera s?instal·lés un abocador de ciment. Sense més raons ni estudis. Molt còmodes, els camions aboquen el sobrant de cada viatge, com en un clot, i el clot va fent-se muntanya, una serra. Sense estudi d?impacte, damunt mateix dels aquífers de l?aigua del poble. Enmig d?una zona permeable, d?horta, de tarongerar. Els abocaments es fan cada dia, davant la mirada atònita de llauradors i veïns. Sense permisos, sense informes, amb el silenci còmplice de tota la patuleia del pp que ens agraeix haver-los votat, feliços, a l?entrada del poble. Els productes que s?hi aboquen són cancerígens, afirmen uns llauradors, perquè són restes de productes tòxics. No, el ciment és bo per a les taronges de Bétera, què bones, les taronges amb polsim, diuen els altres a uns metres, al magatzem de la mateixa cooperativa del poble, a uns metres també de l?espai lúdic i ajardinat més gran dels seus veïns. Què bonica la polseta sobre els arbres, que sembla Nadal i l?estampa d?un futur niu de víctimes de càncer.
L?alcalde i el seu gran equip del pp, amb UV i un d?independent de dretes, faciliten l?abocament, el permeten, el celebren amb dinarots opulents, a compte de les multiempreses Romymar. No sabem si en cobren d?una acció traïdora que atempta de fa anys contra la vida dels arbres i dels veïns. Fóra un delicte llavors, però la denuncia encara no té resposta. Ai, a poc que algú investigués res.

L?home té setanta anys llargs, i tota la vida somiava aquell tros com una conquesta d?home de camp, bonhomiós, atent a la seua faena i als seus arbres. No dóna diners la terrra, ara, però no se la ven. Jo no, diu. Però tampoc vol brega, ni destorbs, perquè sap que té les de perdre, malgrat que l?hort és ple d?arbres blancs, de taronges albines, empastifades de ciment, de restes d?algeps, de productes que no tenen res a veure amb l?agricultura. Han provat de comprar-li la hisenda, de tapar-li la queixa, però ell no es ven el territori, amb setanta anys i tots els esforços fóra com vendre?s la vida. Malgrat que els arbres són bruts, i el terra no és sinó la conseqüència de l?abús i la impunitat d?empresaris fraudulents, de polítics corruptes, de l?estil dels nous rics que a tot arreu campen i coneixem. Ell no ven, i cada dia que va a mirar-se el tros, amb setanta llargs, per si encara el podria salvar d?una mort segura.

Torne amb el xiquet de l?escola. Som, com ja va sent costum que es farà hàbit i pena i identitat, en una cua quilomètrica per entrar-hi al poble. De fet ja no som poble, per molt que ho lamentem, així que a la cosa que us volia contar: el meu xic llegeix un cartell d?una botiga: pare, ací diu ?espai lliure?. Sí, li responc. Però, és lliure de veritat?, em demana. Què vols dir? Gairebé que m?enfade, caram, que em subleve, que em rebel·le, tant de temps com fa que no sentia aquella intencionalitat a la paraula lliure, afegida a espai, indret, territori, ja somie, quina força. Què voldrà dir un xic de nou anys, amb aqueixa insinuació gairebé de principis del vint, republicana, també esperit dels seixanta i setanta, i ara tan passada de moda, gairebé friqui. Què vols dir?, li torne a demanar per trencar els dubtes i l?existencialisme sartrià d?un final de trajecte que sembla un final de vida: ?Que si és lliure, per exemple, per anar-hi a jugar al que vulgues.
Deixe uns segons de silenci, i llavors responc: ?Trobe que no, fill, que això mateix és el nom comercial d?una botiga. I res més, gairebé res més.
A casa, repassant vilaweb i els blocs, davant l?allau mediàtic de la fiscalia, la monarquia, l?audiència, l?església i la inquisió, em reafirme, Això d?espai lliure solament que pot ser una botiga, una vulgaritat comercial. I filant prim, encara com els han deixat posar el rètol, tan tocacollons.
‘Això és espana, que com més te l?espolses, més se t?arrapa’, que canta Al tall.

Jugàvem a parat i desparat abans i després que asfaltaren els carrers, als quatre cantons quan la llum era tènue i les bombetes d?una potència que a penes es distingia si eren enceses. Fins i tot després, en canviar-les per fanals de més força, continuàrem jugant fins ben entrada la nit, perquè el carrer era l’ample món més extraordinari i fantàstic que coneixíem. Només l’arribada dels cotxes va desbaratar-nos la infantesa, als pobles. Perquè l’autoritat va prohibir qualsevol joc popular. Malgrat que, aleshores, en passava un de tant en tant, jugar i córrer pel carrer ja era un delicte que, si et pispaven, representava multa municipal. Oh, la multa municipal. Les prohibicions van arribar tan lluny com la bestiesa dels alcaldes de torn: prohibit jugar a pilota, prohibit córrer sense control amunt i avall, prohibit de jugar al calvari, prohibit de jugar a escampilla? No obstant, continuàvem jugant al carrer cada dia. Com podíem rendir-se, davant l’aparició dels cotxes i la idiotesa de l’autoritat municipal? Solament una cosa aturava el joc amb una autoritat que no necessitava crits ni aplicava multes, que ens feia amagar ràpidament a les nostres cases. Però de seguida retornàvem amb la lletera a les mans: lenta i cerimoniosa, d?una hora lluny havíem clissat el carro de la Merescala, que portava l’orxata i la llet merengada per berenar. El carro l?arrossegava una burra menuda, de clapes blanques i grises, molt vella. A meitat de pujada, escoltàvem el cornetí que bufava la germana gran de les Merescales; llarg i profund, el so s?escampava pel carrer, colpint-nos el deler de l?orxata i la remor de l?estiu.
?Para, orxatera, que volem berenar!
?Un got, mig litre o tres quarts?, què voleu, xiquets? Demaneu-ho a les Merescales.
Les dues germanes, recolçades a la barana del carro, obrien les gelateres i ens omplien de goig la infantesa; aquell temps que l?ordre municipal volia fer desaparèixer precipitadament. Després que berenàvem, tornàvem al deliri dels jocs, a l?aventura de ser infants, d?un temps que anava fonent-se, canviant tan acceleradament que apenes si podíem assabentar-nos què passava. L?estiu al carrer, ai, tenia una altra saviesa que no és als llibres, que malauradament ja no podem ensenyar, sinó a través de dèries i de records.

El vicari tenia un pal rodó i llarg, macís, que arribava a l’última fila si t’equivocaves. Sempre hi havia gent que s’equivocava, per això el vicari l’havia triat, un pal que arribés tan lluny. Algú va dir que era el pal de la doctrina, l’estri del vicari, que tenia gana i ens preparava perquè mai més no s’equivocàrem. Però nosaltres no en féiem cas, i preferíem equivocar-nos. Tothora l’erràvem i rebíem, «caram com rebíem» d’aquell rabasut, llarg de sotona i de geni curt, sempre malcarat. Un dimecres que assajàvem l’entrada de pecadors, amb set anys érem pecadors incorregibles, carn d?infern, vam tenir un ensortit terrible, en veure la cara del vicari, tan enfurida.
?Qui m’ha trencat el pal? Qui ha gosat tocar-lo, desgraciats?
Ningú no respirava, per por a topar-li els ulls a l’ajudant de rector. Ni sospitàvem qui havia gosat agredir l’estri. Teníem tanta por que fins i tot ens vam oblidar de celebrar-la, la mort del pal. Però tant se valia. L’endemà a l’assaig ?la vespra ens enviaren a casa, de càstig? hi havia un de més llarg i més gros que l’anterior. El pal de la doctrina tornava a regnar victoriós, entre pecadors infames.

Potser que l?església no ha perdut mai aquest pal de la por, i l?amenaça sempre roman. Ara mateix ells fan objecció de consciència, o amenacen guerra, o van de manifestació si els comptes, o les lleis, o els favors no els convenen suficient. I això que l?estat paga, que paguem tots, la seua vida de rics, de vividors en la immensa majoria, de faltadors de respecte, de patrocinadors de l?insult i l?amenaça colpista. Nosaltres els paguem el beure, a rectors, frares, bisbes i arquebisbes. Però ells poden fer objecció, que és obstentació de l?amenaça. Resum: tret d?excepcions i perdonavides, els governants de l?església (quina coincidència amb una altra tropa de governants), són provocadors de mena, de la pròpia democràcia si els cal. Sort que l?infern és fet per ells, que cremaran al perol de Pepe Botero, que els altres ?ateus, pecadors i agnòstics? serem pols finalment, a excepció de les mostres que els futurs Carbonells vulguen estudiar.

Jugàvem al carrer a parat i desparat, als quatre cantons, a capitulé. Jugàvem sense descans, cada vesprada, fins que la nit era tan negra que havíem d’entrar a casa a sopar. No volíem descansar dels jocs. Res no ens podia desbaratar aquell món, perquè no hi havia res d’inventat que ens fes tant de paper com aquell viure. La vida d?infant no estava per romanços. Aquella aventura era més resistent que la pedra, més dura que el ferro. No sé d’on tréiem tanta energia, ni si la gastàvem mai fins al límit. Continuar jugant plegats podia qualsevol desig: com un jurament secret. Qui volia que el dia trenqués, a l’estiu? N’erem deu o quinze, de vegades més; però no ens cansàvem, ni ens rendíem. Arribava la nit i els jocs dels xiquets continuaven: ara la corretja, després taulellets de Manises, el sereno, rum-rum. Finalment, arribava el pitjor. El crit inconfusible, espaterrant, que ens avisava:
-Juanfranciscooo! Josevisenteee! Josemariaaa!, aquells noms castellans que delataven tantes coses, compostos en la seua majoria, que totes les mares botzinaven a l’aire, alhora. Només qui pagava en aquell moment sentia una lleu punjada de salvació; com agraïa el crit que avisava que el dia finia, traïdor, que el temps marcava límits; l’autoritat era tan clara, que no pagava la pena rebel·lar-se. No recorde si cap de nosaltres corria per anar a sopar. Però ningú no ens destorbava, la vida al poble. Recorde l’estiu al carrer, el joc, tant de temps com fa.

Una còrrua de xiquets baixàvem pel mercat cap a l’escola, sortejant les parades. Hi havia les pintes i els gomets de colors, els peixos, la sentor d’olives i la flaire de l’herbolària, endormiscada, ensumant la muntanya. Hi havia els retalls i l’assortit de verdures i hortalisses, verdulers que tiraven a terra les fulles de cols, les cues de ceba, la d’alls, tot ho llançaven sense principis; hi havia les parades de la carn, estretes, les úniques prades d’obra, amb els embotits de ceba i cansalada, i els pollastres que penjaven dels ganxos, i les carnisseres amb devantal blanc emmidonat, de brodats artístics i el sabater arreglant les sabates damunt les caixes, esteses ordenadament, i els embutits secs, i una parada amb centenars de cassoles, i els plats, i la ferralla i una barreja que no tenia cap ordre; la roba, els teixits, els vestits de mínims, i l’agutzil que passava amb la carpeta a cobrar-los el dret de vendre. Tota la plaça regalimava soroll i bullici,  tants crits d’alerta a la mercaderia més barata, saldos i quincalla. A migdia acabava l’agutzil, tancava la carpeta, vulgarment blavosa, repassava: cent vint-i-cinc, cent vint-i-sis!
La suor del cossos despertava la mirada dels venedors, drets, observant la plaça. Mentre el drapaire, amb un tros de pà sota el braç, cridava la fortuna amb veu rogallera, tan poc desitjosa: -quincalla, quincalla!
Els xiquets, si havien manllevat res, continuaven cap a l’escola amb una nova bala, de colors vius, o un gomet per al monyo, o passaven de llarg, i després tot anava més o menys igual, tornava al seu ritme de cada dia, venia el silenci, els carrers quedaven bruts, i les restes romanien a l’atzar del vent, a l’ampara d’agranadors municipals. A la plaça s’hi concentrava amorós el poble; un zoològic de perfums que embogia.
Quanta gent no es concentra davant les parades, en un comerç petit, encara suficienment barat, de mínims, i per què caram és on apunten les bombes, les explosions, la sorpresa de la mort. És ací, als mercats de qualsevol ciutat de l’Irac on s’espera que arribe la gent per endolar-la, més prompte que ningú no voldria. És aquesta comparança d’avui que em roda, en llegir un paper tan vell lligat al viure d’una infantesa que mai no pensa en la mort.