Copiosa sortideta, amb tots els ingredients “vegans” per un bon àpat… Què podria sortir malament?
El pica-pica previ farcit d’incongruents intents de sabotatge i d’ingredients distorsionadors afegits d’última hora, sort de la consistència de l’àpat track principal .
Plat principal cumplint les expectatives amb escreix, tot i els intents d’una excessiva cocció per sucarrimar als soferts comensals, gràcies a un bon i glaçat reg.
L’ordre dels plats inalterable, primer el mesies i després els apòstols.
Rampes asfaltades i Nadalenques intentaren desmerèixer els postres que finalment tothom va menjar sense contemplacions.
Seguint els cànons, per poder repetir de plat, ens deixem per la propera un bon bany final, escupir el plat de la dona de la taula del costat i punxar les rodes d’un Porsche.
Hi han moments a la vida per tot i de tota mena, moments que ens sorprenen i al capdavall després de patir los en treiem tot el positiu i el goig de compartir suor i plats al voltant d una taula, compartir aigua i gels, abraçades, copets i paraules d ànim, tant és com admirem, als primers per la seva fortalessa i als darrers per la seva tossuderia de no afluixar mai, tots tenim el premi d arribar, puterus versus bicicorriols però al capdavall sigui quina sigui la ruta, ens enforteixen tots aquests kilòmetres, desnivells i coneixença de país, quin gran país.
Llarga vida a les nostres sortides, que siguin llargues i dures, curtes planeres i que aquest esperit que ens uneix no sigui envà foragitat per qualsevol ruta anomenada impossible.
L’important a la vida no serveix per res. Ho diu l’Albert Sanchez Piñol a “Les tenebres del cor”. Darrer llibre molt recomanable, com la majoria. I tracta sobre els malanomenats i indomables pigmeus. I per malnom el dels puterus. I per indomables només ells. Tan li fot kms, desnivell, ruta o el temps. Es fa i punt. Tot és anecdòtic. L’important és compartir una dia sencer amb tots els personatges de l’auca, tots pletòrics en el seu paper. I entre tots salten els metres de desnivell amb més o menys patiment. De què serveix pujar el coll de Comiols a les 4 de la tarda a gairebé 40°C? De res o de molt, segons com es miri. L’important és amb qui ho fas.
Arrencant de Bassella per la Ribera Salada. Autor: Manel Trenchs
Per Carles Canal
…i va una flor i es marxita perquè allò percebut com a caòtic no és sinó un ordre dins del desordre, i a més sentir la veu de cada un dels galls d’aquesta colla fa sinó més gran La Cosa i constatant el fet que tothom diu la seva i la seva raó és la millor per al final acabant fent el que primer s’ha dit i no servir de res tota aquella xarlateneria acumulada en forma de milers de missatges.
Manté tu que estas en los cielus!…
Bé, Bé i en Quicu es posa a menjar pipes abans de sortir i apareix amb cara de cacauet a la cita arribant dels primers a destinu:…”Los últimos seran los…” Llavors arranca la cosa i la puta ermita, més lletja que un Corriol cagant a la vora del camí, és farà un objectiu quasi impossible a la tornada, més gràcies a la no ajuda d’una pagesa que ens fa més tontos del que som i li veiem el plumero ràpid (no diré la declaració d’intencions d’un dels Robafaves respecte al correctiu que se li podria aplicar a la pobra pegeseta) i aquí es veu claríssimament un dels principis d’aquest grup,” insubornables”, quan davant una putissima última pendent de la muerte es tria per unanimitat agafar el camí planer costant una, dues o infinites ronyonades i la penúltima aventura pq la última sempre està esperant a venir.
Serra Seca, puta Serra Seca, que treu a lluïr un altre dels principis elementals de La Cosa, es neix idiota i si mora (qui polles del món se’n va en plena onada d’infern a la olla d’en Pere Botero si es diu Serra Seca!…Xaladura màxima. Principi bàsic!)
Ruta guapa amb els estirabots típics de 12 pallassos rodant: Ara corro molt ara no tiro, ja veuràs la que te foto i mira la que m’has fotut. Aquesta qualitat no la comparteixen aquests putus Colla B que sempre estan donant pel cul al davant, pugi o baixi!
Aquest punt em porta a allò inadmisible que no hauria de passar mai més i que és de veure un dels mamarraxus i Robafaves, alhora, cantant li les quaranta a un dels socis fundadors de La Cosa: Intolerant! (a dir però, amb la boca petita, que donava molt de gust veure com li queia aquell calvot al intocable Franquitu!. Això sol ja mereix la sortida)
Esmorzar mínim i ben servits per un personal femení sublim que fa creure en la millora de les espècies i un dinar al nivell amb finalització Marina que també val per ella sola la sortida. No coment amb les escenes tironials, de Tiron, d’algun dels destacats pq no ve al cas, ni a l’autor. Quin Mal!
Llavors va i baixant del Boixarols apereix l’infern. Tu lo saps! Ja se sap: a lleida tenen dos estacions: “L’hivern i l’infern” i en aquest últim i retornan al principi segon: Els imbècils va i s’hi atreveixen. Quina calorà.
Bé fins aquí lunque me sembla a mi, totalment acceptable o no. Com es vulgui. Això és el que es dona mentre s’espera un fent de xòfer en un foc forestal que confirma La Cosa: a Lleida fa calor!
Content per la visita a peu al poblat ibèric de Puig Castellar en un diàfan capvesprol amb les senyores, amb en Martí concretem l’escapada per l’endemà diumenge cap el Montseny. De moment en serem tres: ell, en Guillem i jo. Més tard s’hi afegirà en Nil i havent sopat en Manel.
Com que en el tomb previst en Martí hi incloïa la visita al Castell de Taradell (Castell d’en Boix), res em feu dubtar d’apuntar-me en la seva proposta d’escapada matinal. Per aquells verals on la terra és ben roja hi havíem estat amb la colla potser fa més de quinze anys i em plaïa de repetir-hi ruta sense l’afany ni les pretensions de restar trinxat per tota la resta del dia; amb un ritme, un desnivell i una distància més adients a la nostra davallada vital.
Serra-seca. Monument en record als corredors en el pas del Tour de 2009.
Per Joan Lladó
Estirant en Guillem perquè s’incorpori de ple en el món ciclista, en les darreres setmanes hem fet llargues escapades pel país, a part de les habituals en la nostra comarca i el seu entorn: una bonica pujada a Collformic; l’espectacular tomb a quatre comarques humides: La Selva, el Gironès, la Garrotxa i l’Osona; girant en el sentit de les busques del rellotge la Serra de Montsec i, aquesta setmana –ell s’ho ha perdut– el remullat gran tomb al sud de la serra del Port del Comte que organitzà en Manel. En aquesta darrera sortida el paisatge, l’entorn i el recorregut s’ho valien però les expectatives feien marejar: 144 kms. i el Capolat pel mig, sense saber encara el desnivell a superar i, per damunt de tot, a quines bèsties havia d’acompanyar. A darrera hora de dissabte m’apuntava a la gesta. Dubto que haguera estat així sense tenir el dilluns de festa.
Dissabte, tornant de fer els endureros a les Gavarres amb en Martí i l’Anscari, observàvem, baixant cap a Hostalric per l’AP7, el cim del Montnegre i ens dèiem, mig en broma mig de veres, que demà hi seríem enfilats. Això venia a tomb perquè en Marcel proposà per diumenge de fer sortida llarga per aquells verals i, a hores d’ara, ningú més s’hi havia afegit. Encara. Durant la mateixa tarda de dissabte s’aniria concretant qui acompanyaria en Marcel i qui es quedaria per enllustrar els nostres rodals. Per la meva part, em mantindria en el dubte fins el vespre o, fins l’endemà mateix. Els companys amb qui anava entrant a la plana vallesana a velocitats vertiginoses tenien altres afers per diumenge al matí i a Montnegre, de ben segur, no els hi veuríem.
Som coneixedors que la serra llevantina de la nostra comarca, sobretot de l’entapissat més enfilat, poc ens ofereix en quant a corriols d’alta volada i és per això, i àdhuc per la distància que ens hi separa, que la tenim en el racó dels mals endreços. No s’ho mereix pas i la valorem poc.
Sector del Camí Ral previ a les Marrades. Autor: Joan Lladó
Per Joan Lladó
Si hom va d’excursió pels topalls més enlairats de Collsacabra no podrà evitar de fer com aquest adorable animal que li és tan fàcil d’enfilar carenes rocalloses com de baixar per les gorges més pregones en cerca d’aliment i aigua: si, parlem de la cabra. L’excursionista no ho farà per l’aliment, simesnó per gaudir i envolcallar-se de ple per un dels paisatges més trencats, acollidors i suggerents del país. Vet aquí que això és el que hem fet avui, trepitjar aquesta rodalia talment fóssim un d’aquests bells i entranyables animals que se’n cuiden –se’n cuidaven més ben dit– de tenir aquest jardí ben llustrós, malgrat que no n’haguem vist ni un per casualitat. I crec que n’hi hauria d’haver molts més –bàsicament en les comarques més seques– per fer-ne un pasturatge de conservació que possiblement evitaria, en part, aquesta plaga d’incendis que estem patint.
Enguany, malauradament, no hem pogut passar la clàssica escapada de fira en conjunt, tota la colla plegada al Vallespir. La situació actual ens demostra que s’ha trencat l’homogeneïtat del grup, les competències físiques han variat en una bona part i han canviat també els objectius i les maneres de gaudir d’aquests tres dies d’esport, natura, cultura i companyonia. És bén clar que haurem de planificar més d’una ruta per a cobrir els diferents nivells de la colla si finalment no tothom s’avé i adapta a un nivell més baix pel que fa a la tècnica, el recorregut i el nivell esportiu. Soc del parer d’organitzar les rutes pensant en poder confluir-hi tots, almenys en una bona part d’aquestes i convivint el màxim de temps possible.
Ves que en Joan m’ha fet reviscolar el cuquet d’enfrontar-me de nou a les tecles després de força temps. Els seus relats de les sortides enganxen i encara et fan sentir més cofoi de tenir la sort d’haver-ne compartit un grapat. Sortides per a explaiar-se escrivint no en manquen, talment com la de tot just diumenge passat a la Garrotxa. Vaig per feina.
Som convidats a la Garrotxa pel nostre estimat company bicicorriolaire en Ferran Sans, en Sardineta, que junt amb la Maria han decidit canviar el Maresme per la Garrotxa. Després d’uns mesos de voltar pels corriols de la seva nova llar ens proposa una sortida ludico-social on l’objectiu no són les pedres ni la dificultat sinó els retrobar-nos de nou amb l’excusa de la bici gaudint del pedalar, del paisatge i de la companyia, apta per a tothom.
Tornant de l’eufòrica, pletòrica i plaent alta ruta d’esquí de muntanya pel Pirineu aragonès del primer cap de setmana de maig, pel dissabte següent, el dia 7, en Franki també ens tenia preparat un dels seus temibles tombs de bici flaca: coronar el Turó de l’Home amb uns “escalfaments” previs. Hi fem cap amb aportacions a parts iguals de les dues colles: cinc de Bicicorriols i cinc de BTT Night Club.
Diumenge, un amic de la colla compartí via whatsapp un video que havia rebut a la vegada d’un conegut seu i també practicant de la btt/enduro. Aquest video demostra clarament les males arts i l’egoïsme que planen en els nostres cercles més propers, en algunes persones del nostre entorn i que, incomprensiblement, practiquen el mateix esport que nosaltres. Persones que no tenen la més mínima idea de com funciona el mon on ens ha tocat de viure ni tampoc tenen el respecte ni l’empatia necessaris vers els seus semblants.
En el meu viatge diari anant i tornant de la feina, quan soc a l’entorn de Granollers i Parets, tinc com a decorat al meu davant un altiu turó coronat amb una visible, tot i que discreta, torre al capdamunt. En una ocasió, deu fer uns deu anys, que baixant cap a Martorelles amb la bicicleta de muntanya tot dirigint-me a Barcelona, aquesta isolada construcció la vaig tenir ben a prop i em cridà l’atenció. Em restà pendent en l’agenda per a properes visites. Àdhuc, fa alguns mesos, els companys de la colla van ser per aquells verals i els vaig preguntar si es van apropar per visitar el lloc, doncs sabia que la ruta hi passava a prop. Fou que no, estaven més pels descensos. Aquell dia no hi cabien les antigalles.
Aquest any per poc em perdo la sortida de Fira. Dues operacions, una al genoll l’any passat i una altra més recent aquest any, a la mà, m’han obligat a respectar una llarga baixa d’activitat esportiva, sobretot de bici. Molts mesos de no poder anar amb la colla, que m’han pesat molt!
Sortosament he pogut tornar a fer carretera de fa uns tres mesos, sovintejant totes les sortides en solitari tant com he pogut. Això m’ha permès recuperar una discreta forma física i plantejar-me de participar a l’ escapada de tres dies al Vall d’Aràn que la meva colla Bicicorriols tenia programada de feia temps per finals de Maig i que la fi del confinament territorial per la Covid tornava a fer possible.
