Per Pep Famadas

Aquest sí que toca. Per fi hi ha un dimarts que desapareixo i poso el mòbil en silenci, ja veurem què passa. M’apunto al que proposi en Martí, en un dels seus «dimartins». Em diu que ha quedat amb en Kueka (recent jovenalla afegida a la colla) per fer l’Olla de Núria, Puigmal inclòs òbviament. El Puigmal restava pendent de l’any passat per tant accepto la proposta de molt bon grat. També s’hi apunta en Ciscu, de la pedrera orrienca i habitual dels divendres migdia.

Sortim a les 6 tocades d’Argentona. Deixem un cotxe a Ribes i pugem amb un altre fins a Dòrria, llogarret que encara conserva la vocació pastora dels seus estadants. Són les 8 del matí. 

El recorregut sembla força evident de bon principi: anar a cercar la carena principal que ve de la collada de Tosses, separant el Ripollès de la Cerdanya, i no deixar-la fins el Noucreus, corriol ja conegut de descens fins a Núria, camí vell fins a Queralbs i per carretera fins a Ribes. La història està en fer-ho amb bici.

De Dòrria anem per pista fins el Coll de la Creu de Maians travessant l’esponerós i ben gestionat Bosc de Dòrria. Al coll deixem definitivament el bosc obrint-se una plana carenera de pastura ben aprofitada per un ramat de vaques que en gaudeixen a pleret i contemplen pacíficament el nostre pas. En Martí ens preveu de la primera desvetllada del dia, ara ja per un camí molt poc usat pel trànsit rodat i de pendent considerable que obliga a desmuntar a trams. Anem pedalant, no sense esforç, seguint el camí fins que, al Pla de les Salines, en Martí diu que cal passar a la banda esquerra de la carena per a cercar una altra pista ciclable que ens duu al Pas dels Lladres, on fem el primer mos del dia, ja per sobre dels 2.500 m d’altitud. El dia és magnífic, la temperatura idònia i l’ambient immillorable, collons que bons els dimarts… 

Continuem pedalant fins que s’acaba el ja desdibuixat camí i prenem un corriol encara ciclable i d’ambient 100 % pirinenc fins a la base mateixa del cim del Puigmal. Davant nostre ben clar el corriol de pujada, a peu, per tal d’aconseguir els 300 darrers metres de desnivell. Som-hi, aquest era el tracte i estem ben cofois, encara. En mig de la pujada trenquem la pau a un caminador que ha sortit de Queralbs. Quina putada trobar-se ara amb quatre galifardeus arrossegant una bici just abans del cim. Coronem l’ascensió junt amb runners i demés especímens que venen de l’altra banda. Hi ha força ambient per ser un dimarts feiner. Després de les fotos de rigor observem l’Olla i els cims que haurem d’anar coronant fins, al fons, el Noucreus i el descens per una vall on encara hi resta mig morta una serpent de neu. Déu ni do quina feinada.

El primer descens pirinenc del dia és un deler, no per la dificultat sinó per l’entorn. Boníssim. En Kueka reventa i lamenta venir amb unes cobertes poc apropiades per la diada. En Ciscu comença a veure que potser no és seu terreny òptim però ja hi és posat. 

Seguim el corriol carener desmuntant de la bici a les pujades i gaudint dels trams de descens, fent-los gairebé sencers sobre les muntures. Paisatge brutal a més de 2.700 m d’altitud, amb trams careners dalt de la bici que obliguen constantment a immortalitzar-los.  Aconseguim el Pic de Finestrelles, el Pic de Núria, el Pic d’Eina el passem per sota ja que no cal i comencem a estar tips d’arrossegar la bici veient de fons, encara lluny, la foscor del Noucreus. Coronem el Noufonts força tocats excepte l’annat d’en Kueka que està motivadíssim. Ara sí que tenim just al davant el Noucreus i veiem una desafiant tartera de pujada que fa venir fluixera. L’empenta i determinació del jovencell ens obliga a pujar-la encara que sense massa voluntat per part de la resta. Això sí, un cop dalt del Noucreus i sabedors que el patiment s’ha acabat ens felicitem tots plegats ben contents de la gesta aconseguida. Ara tot cara avall.

Els primers 900 m de desnivell (aviat és dit) són divertidíssims. Trialeros a estones, fins i tot impossibles, alternant la serpent de neu amb tarteres de blocs inabastables per a nosaltres. Un cop al fons de la vall augmentem la velocitat com folls, consumint pastilles de fre, braços i adrenalina. Anem aturant-nos per recuperar forces, agrupar-nos i posar seny. En un moment són al Santuari. 

Hem de conformar-nos amb aigua de la font en lloc d’una ben guanyada cervesa, què hi farem, preludi de la cafrada que ens espera, anunciada per en Kueka a recomanació d’un col.lega (un tal Jofre) seu encara més annat que ell: el camí vell de Núria a Queralbs.

El tema resulta ser 8 km trialeros en extrem on tot són blocs a superar, esmerçant-t’he al màxim per no sortir pel davant i caure en un estol de pedra de gens bon presagi. Esgotador, amb tensió constant, fins i tot excessiu, potser per la pallissa que portem a sobre. En una marrada avanço la mirada per cercar la traçada i de cop surto pel davant encastant-me no sé on. La bici en surt més baldada que jo, amb remei però. Al cap de poc, plenament concentrat, de cop i volta torno a sortir escopit per davant del manillar, amb un bon pati a la meva esquerra. Una altra abonyegada a la malmesa carcanada. Em consola saber que en Martí també està saturat tot i que els seus ensurts no acaben amb cops. En Ciscu està fora de joc completament. I l’annat d’en Kueka va sobrat, la mare que el va parir.

Finalment arribem a Queralbs, jo ben consumit, a les 19.00 h ben tocades. A en Martí se li encén la llumeta i recorda que una vegada va passar per un corriol de baixada per estalviar-se un tram de carretera. Que no en teniu prou??? Per sort dubta de per on s’agafa i girem cua cap a la carretera, deixant-nos caure per l’asfalt fins a Ribes, jo amatent a la meva roda del darrera que sense un radi no gira gaire fina, com el genet.

A quarts de vuit finalment adrecem les esquenes com podem i gaudim ara sí d’una bona cervesa, amb la sensació d’haver aprofitat al màxim el dia. Entre anar a buscar un cotxe a Dòrria, carregar bicis i viatge, arribarem a les 10 del vespre a casa. 

Sí que donen de sí això del dimartins!!!

Corriolaires: En Martí, en Kueka, en Ciscu i el que us escriu.

Dades tècniques: No portàvem cap estri per mesurar-les. Al voltant de 40 km.

Totes les fotos: clica aquí.