Per Martí Montserrat
Com és costum a la colla, aprofitant els tres dies de festa que tenim per la fira de Mataró, fem la gran sortida de l’any fora comarca. Enguany en som 22 de colla i, l’Anscari i l’Albert Gil fan molt bona feina i lloguen una casa mansió al poble d’Odello, per tal de fer-hi el campament base.
Per Martí Montserrat
Ja fa molts dies que vull escriure aquesta crònica, però per A o per B ho he anat deixant… Ja que malauradament fa molt que no escric res al nostre Blog i penso que val molt la pena per deixar constància del que anem fent. Així doncs aprofitant el confinament pel maleït Coronavirus, disposo de temps i ja no hi ha excuses que valguin.
Amb l’Anscari, en Luca i en Manel, ens agafem una setmaneta de vacances i el dilluns al matí ens dirigim cap a la Vall D’Aran, per tal d’aprofitar el bon temps que encara hi fa.
Per Pep Famadas
Poc, però encara soms vius. Bé, avui que escric la frase pren molt sentit. Segon diumenge de confinament, potser el primer sent plenament conscients del que està succeint (o no). Vull dir que la colla encara hi és i, sí, encara pedala.
Per trencar l’avorriment de l’hivern pels verals de casa, durant la setmana esvaloto una mica el galliner encara que només sigui per aconseguir una matinal fora comarca. Tot sigui trencar la rutina. No tinc cap ruta al cap, ignorant de mi, ni goso fer cap proposta. Deixo que la setmana flueixi i que algun pastor s’engresqui i caigui en el parany. I, efectivament, el dissabte en Pistons respira i ens diu que ja ho té embastat. Anirem a Riells del Fai. Ell i en Virolla fa pocs dies van anar a fer-hi un tastet i en tornaren enllepolits.
Per Joan Lladó
La llevantada de la setmana passada va deixar uns bons gruixos de neu al Pirineu Oriental però l’aigua que hi caigué al damunt amb uns respectables ruixats el mateix dijous, canvià totalment l’estat i la qualitat del mantell deixant un tou de neu compacte i totalment diferent al que esperàvem de la gran nevada.
Els noticiaris de la nit de divendres n’anaven plens -de gruixos i neu transformada- i amb aquesta informació marxàvem dissabte cap a Pardines per gaudir de la neu amb un cert grau d’escepticisme en front les grans expectatives del que havia de ser l’esquiada de l’any.
Per Joan Lladó
Han passat dos anys d’ençà la meva darrera participació en la cursa de casa. Dos anys! Si n’han passat de coses en aquest curt espai de temps… Em venia al cap la nostra actual lluita política. En les darreres setmanes el nostre jovent ens ha desvetllat. Ens ha espolsat la candidesa. Deixem-ho. La lesió que em feu plegar a deu quilòmetres de meta en l’edició de 2017, quan tot just estava rematant el tram més bonic, més íntim i nostrat: la Bèstia, Burriac i les seves faldes i la davallada cap a la plaça, era una qüestió de poc descans. De massa tralla, vaja. La vaig arrossegar un parell o tres de mesos però a la fi va desaparèixer. Ep! m’equivoco, em sembla que no va ser per una sobrecàrrega, va ser per culpa de les sabatilles. Si noi, ara ho recordo. Vaig fer el canvi i problema resolt.
Per Joan Lladó
Com podíem preveure a un mes vista, que aquest dissabte planaríem al pic de la segona onada de calor d’aquest estiu? No crec pas que en Tomàs, l’Eloi, en Francesc, en Dani, la Gemma, en Jofre i l’Enric ens ho haguessin vaticinat aleshores amb encert, exactitud i precisió. Però, si ho hagueren fet posant la ma al foc, què n’hauríem tret? Els hauríem escoltat? De ben segur i, sense cap mena de dubte, no n’hauríem fet cap cas. Res. Com aquell qui sent ploure. El tomb el faríem si o si, tant si plogués, nevés, pedregués o ens coguéssim a quaranta cinc graus. Els que ens agrada el ciclisme patim d’un grau de tossuderia -cinisme- extrem i el superem quan ens espera un menú per sucar-hi pa. Som-hi.
Per Pep Famadas
Aquest sí que toca. Per fi hi ha un dimarts que desapareixo i poso el mòbil en silenci, ja veurem què passa. M’apunto al que proposi en Martí, en un dels seus «dimartins». Em diu que ha quedat amb en Kueka (recent jovenalla afegida a la colla) per fer l’Olla de Núria, Puigmal inclòs òbviament. El Puigmal restava pendent de l’any passat per tant accepto la proposta de molt bon grat. També s’hi apunta en Ciscu, de la pedrera orrienca i habitual dels divendres migdia.
Per Pep Famadas
Lleganyes i cares llargues. Esquenes blincades que es resisteixen a estirar-se del tot. No hi ha gana, no hi ha rialles, només esbufecs. La jornada d’ahir va ser dura, molt dura, i com sempre passa el darrer dia, la moral del ramat flaqueja. Ahir ens vam empatxar de bici, tal i com volia el cuiner. No era el que desitjàvem tot just unes setmanes enrere? En Martí és l’únic afamat de bici de la colla ja que s’hi ha posat avui, havent fet penitència durant dos dies sabent que els altres ens afartàvem. Bé que es mereix una bona diada corriolaire també, no?
Per Pep Famadas
D’un temps ençà, des de que s’han instaurat el dimarts, la colla ha vingut a menys. Sí, diguem-ho clar. Ja no hi ha sortides de tot el dia, d’aquelles de començar a pedalar per la Garrotxa quan es fa clar tot portant el frontal a la bossa per si se’ns fa fosc. Ganes en tenim però la majoria som uns comodons i uns malacostumats. Si els pastors no tiren del carro només fem que voltar per casa. I els pastors, ai las, els dimarts ja es componen i bé que ens ho refreguen amistosament. Per ells, el diumenge és un dia de tràmit. Els calendaris no s’avenen, casumdena! Doncs jo no m’hi conformo, què caram.
Per Joan LLadó
El primer dia de ruta a la Vall Fosca sortí rodó malgrat que no vam acomplir l’itinerari previst: després d’anar a fer un tomb per la Pobla -un cop ben nets i polits- i fer una cervesa a la plaça, en tornar cap a l’hotel i a tocar d’aquest, ens establírem en una cerveseria d’aquelles artesanes que ara tan abunden i on hi feien un concert de blues, soul, groove amb dos músics a quatre mans: orgue i bateria. El bon so donà un ambient suggestiu per prendre una cervesa i agafar gana per sopar.
Després de la jornada en altura del dissabte, calia cercar el Cinquè Llac en paisatges més ajupits però més trencats, feréstecs i inhòspits que, de mica en mica, tot baixant a la vall del Flamisell, s’anirien humanitzant.