LES ENQUESTES DEL PERIODICO
Sense categoria
El President espanyol s’ha quedat sol, fruit de les seves mentides i incompliments els socis han anat fugint, i la seva estabilitat ha quedat tocada, si be es cert què en assumptes d’estat sempre tindrà el suport del PP com en la votació per impedir l’ús del català al Congrés, i així mantenir la llengua única de l’imperi salvada.
Efectivament l’últim nàufrag nacionalista que s’aferrava a l’illot socialista, el PNB, desprès de veure’s fora del govern pel futur pacte PSE-PP no ha tingut altre remei que retirar el suport molt al seu pesar, i sembla que els cants de sirena a Esquerra també han estat infructuosos, ja què per un cop sembla el líder republicà ha mantingut la dignitat, recordant que hi ha un estatut que s’ha de complir sinó no hi ha res què parlar.
Pel que fa a CIU de moment sembla no es vol suïcidar políticament amb un acord, tot hi que suposo que persones com en Duran ho veurien amb bons ulls, però la mesquinesa ha de tenir un límit què amb declaracions com les de Felip Puig que ha proposat acceptar els diners d’en Solbes a compte, i seguir negociant amb un altre govern a la Generalitat, es demostra què no te límits, i que sembla que aquest senyor més enllà de les seves ànsies de poder no ha entès res, ja què el peix al cove s’ha acabat, i ara el què demanem es la canya i un mar on pescar lliurement, i no els pedaços que ens han portat fins la situació actual.
D’altra banda la retirada de tropes espanyoles de Kosovo, amb l’explicació de que l’Estat no reconeix aquest nou estat que unilateralment va proclamar la independència, i que per tant no te raó de ser, ha provocat l’enuig de l’OTAN i de Estats Units què no dona crèdit a aquesta acció.
Realment la unilateralitat de que ens parla el president espanyol, es la d’un parlament escollit democràticament pel poble, i què per una gran majoria va votar afirmativament a la seva emancipació de Sèrbia, això encara que li sigui difícil de comprendre, se’n diu democràcia, i el seu no reconeixement totalment minoritari a Europa es verdaderament patètic, i un intent d’amagar les seves pròpies vergonyes de retallada de llibertats interiors en el cas català, i on ara ja podem dir què no tindrem el seu reconeixement el dia que creem el nostre estat propi, i què si envien forces de l’OTAN per calmar els deliris dels nostres serbis particulars, o sigui Espanya, les seves tropes no hi col·laboraran, cosa lògica d’altra banda.
Francament que una vegada completat el procés, l’estat espanyol no ens doni el seu aval, es un fet poc preocupant ja que el reconeixement ens ha de venir dels estats europeus realment democràtics, i sobretot de la Unió Europea i Estats Units, i no de països amb nivells tant baixos de democràcia.
Ara el que cal es no signar aquest acord de finançament, i quedar al marge d’aquest gran engany que ens volen vendre des de Madrid, i provocar tantes contradiccions en el PSOE-C què provoqui la seva davallada, i alhora l’enfortiment i convenciment en els programes electorals de CIU i ERC del dret a l’Estat propi com a única sortida viable pel país, i abandonar qualsevol ambigüitat i temptació de pactes que no condueixen a res.
Ara es el moment, ho tenim a tocar, i les condicions cada cop son millors, se’ns dubte si volem tots el somni per força s’ha de convertir amb realitat, i en gran part ho haurem d’agrair a Zapatero.
En una enquesta publicada en el Periodico, el butlletí socialista oficial, ens diu que en aquests temps de crisi un 68% de catalans aposta per l’entrada de CIU al govern, i sumar amb els tres partits actuals, i alhora un 90 % demana recuperar la unitat per afrontar temes com el finançament.
Curiosament l’electorat socialista seria el més entusiasmat en aquesta idea, amb un 74 %, i un 68 % dels enquestats creu que CIU hauria d’acceptar aquesta oferta.
Anem a pams, crec què les intencions socialistes com sempre amagades son clares, embolicar el tema i quedar-se sense oposició real, fins hi tot podent prescindir de les seves dos crosses actuals, com també compartir la responsabilitat de les seves decisions per anar teixint una futura sociovergència a Catalunya i a Madrid, on Zapatero se’ns ha quedat sol, be amb les seves mentides i menyspreu a Catalunya què sempre l’acompanyen.
La qüestió no es un govern d’unitat o no, sinó per fer que, sí es per seguir com fins ara, acceptant totes les humiliacions de Madrid, i gestionant les quatre engrunes de poder actuals sense més aspiracions no te cap sentit, ara sí es per plantar-se, dir prou i engegar la ruta cap a l’Estat Propi, cosa impossible amb els líders actuals seria un altre tema a parlar seriosament.
El PSOE-C se’ns dubte te que col·laborar a resoldre el problema de la solitud de Zapatero a l’Estat, cosa prioritària per ells ja què els problemes de Catalunya sempre son menors.
Crec que primer, i amb un govern seriós, cosa què no es, els Consellers Saura i Castells haurien de presentar la dimissió per dignitat si es que ens hi queda. El primer es evident què no sap gestionar el cos policial català, i la prova son les carregues contra els estudiants i periodistes amb una repressió brutal, què d’altra banda fa honor als orígens d’aquest cos en el segle XVIII, creat pels ocupants espanyols per sotmetre els miquelets catalans què encara resistien la invasió borbònica amb el suport a l’arxiduc Carles.
A l’actualitat els bons professionals d’aquest cos, què evidentment n’hi ha no poden estar comandats per aquest personatge tant mediocre, què fins hi tot manipula la informació, ja què donen mes ferits al bàndol policial què al dels manifestants agredits, cosa què evidentment no es certa, i s’han de depurar responsabilitats començant per ell, què no en va tenir prou i per sorpresa va revelar les xifres del finançament sense permís del govern, i creant un descontrol al qual ja estem acostumats.
D’altra banda, el conseller Castells què en poc temps ha estat desautoritzat pel seu govern diversos cops, va veure atonit com el secret més ben guardat era esbombat als quatre vents i no precisament per ell, què era al que li corresponia, fins al punt d’haver de demanar disculpes als altres grups per no haver estat informats prèviament. La no negociació es un fracàs, i a cop de desautorització només li quedaria una sortida.
Se’ns dubte l’Estat pot estar tranquil amb aquest govern català, què es la riota a la capital de l’imperi per la seva poca capacitat de fer política de veritat i amb fermesa al cost que sigui, i una oposició amb la única obsessió de recuperar el poder sense voler veure mes enllà.
El President Montilla davant els escarafalls innocents i què ja no es creu ningú dels seus socis republicans, ha deixat ben clar què no pensa convocar eleccions anticipades, i gairebé els ha convidat a marxar si volen, què ells seguiran capitanejant en solitari la nau de la Generalitat, més o menys com fan ara amb la companyia dels dos comparses que merament son decoratius.
El joc de despropòsits per no voler afrontar la única sortida coherent i lògica al maltracte estatal a Catalunya, què es la consecució de l’Estat propi, segueix provocant situacions que vistes des de fora poden semblar còmiques, però què els que les patim ens avergonyeix profundament què aquesta classe política ens pugui representar a nosaltres.
El ball de dates pel finançament desprès de tant de temps de no complir la llei amb repetides dates límit que passen en el calendari, i què ara son contradictòries entre els mateixos membres del govern, i que filtrat pel Conseller Saura sembla que la xifra no seria superior a 1200 milions d’euros, cosa què de confirmar-se seria una nova presa de pel, i més veient com en el dia què tocava i amb la celeritat pertinent, Andalusia rebrà el seu xec de deute històric tret de la manega, i en una part evidentment pagat amb els nostres impostos què no serviran per millorar les nostres necessitats, i reduir l’espoli què escanya el territori i què cada cop el fa mes petit i pobre.
Sentint el portaveu adjunt socialista del Parlament David Perez, expressant que Zapatero ha complert amb Andalusia i també amb Catalunya, veritablement marca el grau de cinisme d’aquest govern tripartit què realment es monocolor, ja que les dos crosses simplement es van empassant tots els gripaus per conservar el poder a canvi de res.
Aquesta mateixa setmana en el Congres dels Diputats de Madrid, l’esmena presentada per ERC per normalitzar l’ús de la llengua catalana a la cambra, ha estat tombada amb els vots de PP i PSOE, PSOE-C inclòs, què ha votat contra la llengua catalana i a favor del govern espanyol com es costum en ells, tot un homenatge als votants d’aquests 25 diputats de fireta què res tenen a veure amb els interessos de Catalunya.
D’altra banda hem sabut que les obres de l’Estació de La Sagrera per poder executar-les sense retard, es pagaran a compte dels diners amb inversions per l’Estatut, i no dels fons de Foment, cosa que comportarà canvis en les inversions previstes amb l’Estatut davant el silenci còmplice del govern català.
Mentrestant el Sr. Mas entre conferencia i conferencia, ens diu què Convergència no es independentista, i què vol aplegar gent que ho es i gent que no en la famosa Casa Gran, cosa que contradiu les resolucions del seu últim congrés, on un dels objectius es aplicar el dret a decidir fins a la sobirania total, i sembla escollir poder arribar al poder com sigui, per remenar les engrunes que quedin amb un poder polític nul, sense veure que precisament el què li cal i vertaderament engrescaria a la societat, es aconseguir aquest poder mitjançant un estat i així poder fer política de veritat i sense cadenes.
Son tot un exemple de mediocritat i ceguesa monumental, què iniciatives com Deu Mil a Brussel·les els haurien de fer treure els colors, ja què no son capaços de dir prou, i segueixen marejant la perdiu amb la única finalitat de mantenir els seus llocs privilegiats d’un país desolat.
El Papa Benet Benet XVI, cap de l’església cristiana catòlica de camí al Camerun per un d’aquests viatges pastorals o de turisme segons es miri, n’ha dit una de l’alçada d’un campanar, i impropi d’una persona responsable “Els preservatius només augmenten el problema, l’únic camí per aturar la sida es humanitzar la sexualitat amb nous models de comportament (abstinència)”.
Respecte a aquest tema ha completat dient que les propostes socials per lluitar contra aquesta malaltia, no son realistes ni eficaces, i què només la política de l’església catòlica es eficaç. Critica què amb diners no se solucionarà el tema, i ha lloat la lluita de l’església en aquest afer a l’Àfrica.
Realment impressionant fins on poden arribar els fanatismes religiosos per justificar segons quins temes. Aquest remei el podríem comparar amb un nen que no sap llegir, on enlloc de portar-lo a l’escola i aplicar un mètode pedagògic per ensenyar-li la lectura, simplement no li donéssim cap llibre, i així problema solucionat.
Al continent africà el problema de la sida es realment esgarrifós, i se’ns dubte els mètodes anticonceptius com el preservatiu son una eina molt valuosa per aturar les malalties de transmissió sexual, i sobretot en algunes zones on els nivells culturals son escassos i els recursos deficitaris. Es una lluita què ha evitat el contagi de moltes persones, perquè ara ens vingui un senyor amb deliris religiosos defensant la negació de l’evidencia dels avanços en aquest camp, i proclamant l’abstinència com a solució màgica.
Crec què en el segle on vivim, i amb personatges públics amb influencia sobre molta gent, s’ha de ser molt curós amb les declaracions, i més algunes com aquesta què son un insult a la intel·ligència de la humanitat, i un atemptat contra la bona feina d’aquestes polítiques sexuals per aturar aquesta plaga moderna.
Un cop mes l’Església com a poder sobredimensionat què es, ha entrat en terrenys on no li correspon opinar, ja què dit sigui de pas no es una associació exemplar, degut als múltiples casos de pederastia detectats en el seu interior, i la seva costum de sempre beneir a les dictadures mes terribles sense contemplacions.
Se’ns dubte no son un bon exemple, i la seva dedicació tant sols hauria de ser en el terreny espiritual divulgant la seva historia pel qui vulgui escoltar-la i fer d’això una part fonamental de la seva vida. La resta pertany al món terrenal, on la llibertat de les persones ha d’estar per damunt de fantasies sense cap tipus de base solida que les sustenti, tant sols la bona fe de la gent.
En qualsevol altre àmbit empresarial, polític o social, per declaracions irresponsables com aquestes ja s’hauria exigit la dimissió, en aquest cas una rectificació no estaria gens malament, cosa què segur no faran ja que els deliris o les mentides tenen aquestes coses, què se’ls acaben creient de tant repetir-los.
El tracte colonial vers Catalunya per part de l’Estat està arribant a cotes humiliants de grans dimensions davant la passivitat i submissió del govern català, i la desafecció de la societat civil respecte a la seva classe política, i ara toca veure la presa de pel del deute històric andalús saldat amb celeritat pel govern espanyol, amb contrast cap als incompliments a l’Estatut català.
Efectivament, la comissió bilateral de la Junta d’Andalusia i l’Estat, aquest cop si bilateral, ha acordat tancar el deute de 1204 milions d’euros corresponent al deute històric de la comunitat, i què serà tancat abans del 20 de març del 2010 amb la possibilitat d’avenços a compte. Aquest fet respecta el que marca l’Estatut andalús en el fons i en la forma, ja què marcava el 16 de març com a data límit per l’acord, els sona d’alguna cosa això.
Aquest concepte de deute històric es força ambigu, i ja be del 1981, i pel qual l’Estat ha de compensar amb uns fons addicionals a la Junta Andalusa per assumpció de competències en unes circumstancies especials, la reivindicació venia actualitzada en l’Estatut actual, i ja havia rebut alguns avançaments en els governs d’Aznar i Zapatero.
Aquest deute resulta molt sospitós ja que no queda gaire definit, i més sembla un pagament per la gran bossa de vots del Sr. Chaves que altra cosa, d’altra banda els vots obtinguts a Catalunya sembla què es consideren de segona divisió ja que la diferencia de tracte es abismal, i fins hi tot humiliant vist les circumstancies actuals.
A pesar de la pudor que fa aquest deute a una comunitat que rep molts diners i no pateix ni de bon tros l’espoli econòmic d’altres territoris com Catalunya, fa feredat veure com amb celeritat i normalitat diria jo, es dona compliment a una llei orgànica, l’Estatut andalús, cosa normal en qualsevol estat, i per altra banda altres lleis orgàniques com l’Estatut Català son autèntic paper mullat, amb un retard de mes de 7 mesos, i una predisposició a no complir ni en el fons ni en la forma amb el què marca el text català, i obviant què existeix voler imposar un model i unes quantitats humiliants, i què no serviran per eixugar el gran ofec econòmic català, i amb prou feines per mantenir els serveis de segona existents.
Davant d’això la sucursal socialista catalana calla i parla de no provocar enfrontaments amb altres comunitats, i d’altres segueixen amb la seva picabaralla de pati de col·legi, sense assumir que l’enfrontament ha de ser amb l’Estat Espanyol què fa temps que ha deixat de respectar-nos, cosa que alhora ha provocat aquest desencís en la societat què es veu indefensa davant la demagògia i covardia del seus polítics, i què alhora provoca aquest augment de l’aventura sobiranista com la qualifiquen ells, i què amb episodis com aquests tard o d’hora s’ha de convertir en el centre de la discussió política a Catalunya sense mes espera.
Aquest dissabte a Barcelona en la manifestació per demanar mesures justes contra la crisi, i on vam veure darrere la pancarta membres dels tres partits de govern, crec què ens oblidem que la Generalitat amb prou feines pot subsistir degut a l’ofec econòmic que suporta de l’Estat Espanyol, i què per molt que vulguin mirar cap un altra costat, es aquest al que hem de plantar cara.
El principal membre del govern català, el PSOE-C continua amb el seu cinisme habitual, i es se’ns dubte el principal escull per les legitimes reivindicacions catalanes junt amb els partits que li donen suport incondicional per no perdre la cadira, avui n’hem tingut uns quants exemples:
El rei d’aquest cinisme, es el seu secretari d’organització, en José Zaragoza, què presenta una campanya per commemorar les coses bones de la tasca de govern a mitja legislatura, malgrat que el finançament es molt important, però el país no es pot parar, i treu importància que sigui protagonitzada pel President Montilla ja què el govern es un.
Decididament crec que ens pren per estúpids o se li han esgotat les idees, el país què ell ens diu, difícilment pot suportar molt mes temps aquest espoli i aquest incompliment en el tema financer, què per si no ho sap incompleix una llei orgànica, i sembla que va per llarg amb la inestimable col·laboració del seu grup, i on els resultats no semblen convidar a l’optimisme, però segur què siguin els que siguin el seu grup hi votarà a favor. Pel que fa a la campanya es d’una mesquinesa tant gran, què crec que ofèn a la bona gent d’aquest territori.
Un altre gran nacionalista espanyol, el Sr. Iceta, i com a novetat mundial ens diu que el seu partit mai no prendrà decisions que posin en qüestió l’estabilitat del govern d’Espanya, i a més pensa què el futur de Catalunya no passa per trencar amb l’Estat, ja què no son partidaris d’aventures separatistes o carrerons sense sortida.
Què no gosaran mai ha votar a favor de Catalunya a Madrid es una evidencia ,d’aquí la seva debilitat, i la seva pèrdua progressiva en les eleccions a la Generalitat, en qualsevol negociació mai estaran al nostre costat es una evidencia, i per molt que si esforcin això no es compatible amb defensar els nostres interessos, respecte les aventures o carrerons sense sortida, hauria de saber què de moment el què es una aventura i un carreró què ens porta a la misèria es la unió a l’Estat Espanyol, o es que no vol recordar les dades, en tot cas l’altra opció es una conseqüència lògica de la primera, i única sortida coherent hores d’ara.
Per últim, el conseller Castells remarca les grans diferencies encara existents en el Finançament, però alhora diu què no es pot eternitzar la negociació, i s’ha de tancar aviat, mentrestant del ministre Solbes ens diu què se’l recordarà com un gran ministre.
O sigui que l’interlocutor de l’altra banda que negava la crisi, i ha rectificat, què fa uns pressupostos amb uns càlculs que posteriorment ha de rectificar, què ens diu que el model i les xifres que sortiran son perfectament assumibles per l’Estatut, i què resta importància ha no complir una llei com si fos paper mullat, se’l recordarà com un gran ministre, potser per Espanya si, però crec què el Conseller Castells es prou intel·ligent per no prendre el pel a la societat catalana què esta patint aquest senyor,el seu govern, l’estat en general, i també la seva ineficàcia per negociar,ja què els resultats estant damunt la taula.
Es evident que aquests exemples donen idea dels equilibris per nedar i guardar la roba d’aquesta sucursal espanyola a la Generalitat, què a pesar de tot mante la inestimable ajuda dels seus dos companys de viatge, això si què es una aventura.
Quan dic pacte nacionalista, vull fugir dels eufemismes de constitucionalistes i altres martingales, i parlo del nacionalisme mes agressiu i excloent què existeix, el nacionalisme espanyol del PSOE i PP amb les seves sucursals al País Basc, i què tenen lligat l’acord que tothom podia preveure, desprès de falsejar les eleccions, ara toca expulsar els partits bascos del govern sigui com sigui.
Les eleccions les va guanyar el PNB, cosa que amb el sistema democràtic no vol dir forçosament que hagi de governar, com per exemple passa a Catalunya, sinó què s’ha d’aconseguir la majoria del Parlament per tenir un govern estable, i això la segona força, la sucursal socialista del PSOE si què ho pot aconseguir amb l’altre partit espanyol el PP, i fins hi tot poden prescindir d’aquest nou partit xenòfob espanyol anomenat UPyD.
Això podria ser perfectament normal si fos la voluntat de la ciutadania basca, però evidentment no es així, i ells ho saben, ja què el frau electoral amb la ilegalització d’una part dels votants què haguessin capgirat els resultats es molt greu. Dit això la comèdia d’aquests dies te un final ja sabut per tots, i què convertirà un espanyolista en president del territori per imperatiu lega,l i sense la legitimitat necessària democràticament parlant, cosa què a l’Estat poc l’importa.
La única aspiració de Patxi López es fer fora el nacionalisme basc del govern, i començar a imposar el seu nacionalisme espanyol que com a Catalunya començarà pels mitjans de comunicació, on poc a poc la diferencia al igual que passa amb TV3 s’anirà aigualint, la llengua basca segurament no tindrà la promoció adequada en benefici del castellà, les transferències previstes a l’Estatut seguiran mes congelades que mai, i ja veurem que passa amb les finances basques què per sort gaudeixen del concert econòmic, tot tacat pel frau monumental nomes triomfador amb estats tant poc democràtics com l’espanyol.
D’altra banda el PNB, ara molt ofès, i se’ns dubte amb molts compromisos pels seus alts càrrecs acumulats en les institucions, paga el seu pecat de no ser prou valent de denunciar el frau, i simplement no presentar-se, cosa que a Europa hagués causat crec un bon impacte per vergonya de l’Estat, i què hagués arrossegat les altres formacions basques i la seva dignitat, però tots han posat per davant els seus interessos jugant en aquesta partida amb les cartes marcades, i ara en paguen les conseqüències.
Tanmateix es confirma que els partits nacionalistes quan governen amb un dels dos partits espanyols, especialment amb els socialistes, sempre en surten perdent, i el cas gallec amb la dimissió del seu líder i la pèrdua de suport n’és l’últim exemple, el cas d’EA que abans anava amb el PNB i quan ha volgut tornar a la seva identitat ha esta massa tard, o la frenada d’ERC en el seu creixement i davallades constants que s’auguren fortes, des de la seva entrada al govern amb el partit espanyol de torn, son clars exemples de què barrejar diferents opcions amb una amb superioritat clara es un mal negoci, ja què no permet ni fer ni visualitzar la minoritària, cosa què els fa perdre la confiança del seu electorat.
En resum una situació crispada a Euskadi, i què esperem serveixi de lliçó a tots, sobretot al PNB on el seu suport a Madrid a Zapatero, tot hi els cops de porta rebuts a Euskadi amb les seves propostes, li ha valgut aquesta situació. I demostra que amb Espanya no es pot pactar ja que no son de fiar.
El darrer baròmetre presentat pel Centre d’Estudis d’Opinió sobre satisfacció política, ens indica que tres de cada quatre catalans es senten decebuts o insatisfets amb els seus representants, i la tendència presenta un alarmant augment què sembla no tenir aturador, amb una responsabilitat total de la classe política catalana.
Concretament un 74,3 % de catalans es senten insatisfets amb els seus polítics, cal recordar que el gener tant sols era d’un 62,2 %, un percentatge semblant al 2007.
Les raons poden ser múltiples i variades, però la responsabilitat no crec què sigui de la població que no estar per aquests temes, sinó de la classe política què ha arribat a marejar tant la perdiu que ha perdut tota credibilitat, i això es molt difícil de recuperar sinó hi ha uns gestos ferms que difícilment s’intueixen, o noves cares que retornin la trempera a la gent.
Sempre hi haurà una abstenció estructural mes o menys definida de gent que no vol saber res de la política, però això evidentment no justifica un 75 % de catalans què senten desafecció per els seus polítics. Aquesta jo crec que es va començar a accentuar arrel de la tramitació de l’Estatut i les misèries què varem observar en tots els partits, i les seves batalletes de pati d’escola davant el colós espanyol, amb el ridícul què tots plegats van fer amb els resultats què tots sabem, desprès amb les infraestructures, l’espoli econòmic, els atacs a la llengua catalana, el incompliment sistemàtic de l’Estatut, el nou finançament de moment amb 7 mesos de retard, i un greuge que sembla no es resoldrà, un tribunal que pot manipular el resultar d’un referèndum a la ciutadania deixant la seva opinió amb paper mullat, i davant tot això i més coses, un segon govern tripartit format cuita corrents, i sense cap tipus d’ambició nacional, on tant sols es fan mans i mànigues per amagar el desig creixent d’independència, i on els màxims actius son la gestió gris del dia a dia, i la justificació del què ja no en te per molta part de la població.
Aquesta covardia i por dels partits catalans, un més preocupat de conservar el poder a costa de l’objectiu pel qual la gent li va donar uns grans resultats, i un altre que no s’acaba de deslliurar de l’ambigüitat amb el tema nacional què sempre l’ha caracteritzat, i què alhora produeix l’efecte de que els partits amb horitzons espanyols clars com sobretot el PSOE-C van fent la seva tasca d’espanyolització i regionalització de Catalunya sense gairebé oposició.
La gent esta desmotivada amb aquesta classe política tant miserable, però quan verdaderament veu tot i les dificultats projectes que il·lusionen com la manifestació a Brussel·les, dona verdaderes lliçons de cap on vol anar, i ara en tindrà un altra oportunitat signant per la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació al 2010, i on si arriba al Parlament veurem fins on pot arribar la covardia d’aquests polítics què enquesta rere enquesta, i obstinadament s’observa una majoria que vol esdevenir estat, i ells segueixen mirrant cap un altra costat,uns ridiculitzant totes les iniciatives, i els altres malbaratant la il·lusió que la gent va dipositar amb ells, i què un cop al poder els seus interessos personals han fet de la seva ideologia una qüestió menor.
Crec que a més desafecció vol dir més gent que vol donar aquest pas, i què no vol esperar més, la pregunta es fins quant pensen amagar el tema nacional sota la catifa els nostres partits polítics?.
La creació de la Fundació Príncep de Girona amb la Presidència d’honor per l’hereu de la corona espanyola, Felip de Borbó, què entregarà beques en una finalitat social, i què ha estat impulsada per la Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona, La Fundació Gala-Salvador Dalí i La Caixa, es una prova més de la submissió de sectors de la societat catalana amb molt mala memòria.
Segons diuen els impulsors, la iniciativa servirà per projectar i prestigiar la ciutat de Girona, greu errada intentar prestigiar una iniciativa capitanejada pels enemics històricament mes acèrrims de Catalunya, com es la família dels Borbons, una herència del franquisme imposada pel mateix dictador, i hereus de Felip V, què tot hi que molts semblen haver oblidat ara fa prop de 300 anys i en un gran bany de sang, va acabar amb les llibertats catalanes i va propiciar el començament d’aquest període fosc de la nostra història.
El príncep segurament vindrà a llegir el seu discurset què li han redactat en català, i voldrà donar una imatge de solidaritat i ajuda a la societat, cosa què res més lluny de la realitat, ja què aquesta xacra monàrquica viu a cost de rei, i mai mes ben dit, per la nostra contribució en forma d’impostos, i amb això poder ser propietari de residencies luxoses, iots fastuosos, viatges per tot el món i alguna cacera d’ossos per part de l’actual rei, molt afeccionat a aquest noble art, amb predilecció pels que han begut un pel massa.
Aquestes entitats que promouen aquesta vergonyosa iniciativa en un territori on s’han cremat diverses fotos del rei amb judicis absurds als implicats, dedicaran esforços i diners en detriment d’altres causes, i tot per la bona imatge de la reialesa espanyola, una institució caduca, i sempre contraria als interessos catalans, recordem frases com “ el castellano nunca ha sido una lengua de imposición”, i també la pantomima del 23 F, on la posició del Rei es més que dubtosa i mai s’ha volgut aclarir.
Diuen també aquestes entitats que el príncep sempre ha donat suport a iniciatives en interès dels ciutadans i sobretot un gran compromís amb Girona, m’agradaria saber quines iniciatives i quin compromís, es verdaderament humiliant, i dona prova de la submissió patètica d’aquestes entitats financeres i el seu compromís amb la causa espanyola, i l’enaltiment dels seus caps, què dit sigui de pas no han fet res per Girona ni per cap altre lloc, i si molt per ells mateixos com hereus d’una dictadura i representants d’una democràcia de fireta.
Aquests poders fàctics com La Caixa son els principals enemics de la emancipació de la nació catalana, i cal denunciar-ho a cada acció vergonyosa que fan, i posar-los en evidencia davant el poble, organitzant una protesta general cada cop què el Borbó trepitgi les nostres terres, perquè se n’adoni què no es benvingut.
El conseller d’innovació, el republicà Josep Huguet, ha declarat sobre l’acord de finançament, que finalment les direccions dels partits que integren el govern seran les encarregades de validar-lo en funció de si el govern compleix o no, i ha relativitzat la recollida de signatures internes perquè la militància opini i decideixi, com marquen els estatuts del partit.
El conseller s’ha mostrat convençut que tots els partits de govern defensen el desplegament literal de l’Estatut en tots els camps, i resta importància al procés engegat per Esquerra Independentista per forçar les votacions internes, dient què els partits estan en consulta permanent per les vies democràtiques habituals, però què son els òrgans escollits pels congressos els que acaben sent decisius.
Realment aquest senyor sembla desconnectat de la realitat, i amb la seva actitud prepotent no fa més que augmentar la desafecció per la classe política què ridiculitza als militants dels partits o a la societat civil en general.
Desprès de les dimissions que hi ha hagut en el seu departament, curiosament totes de persones que donaven suport als corrents renovadors del partit, cosa que ja dona idea de la política sectària del conseller, ens diu què les direccions dels partits de govern hauran de decidir, jo crec què pel be de la democràcia, i donat la importància cabdal del tema per Catalunya, hauria de ser el Parlament el que valides o no l’acord final, una cosa es qui porta les negociacions, i l’altra l’aprovació definitiva.
Ens diu que tots defensen la interpretació literal de l’Estatut, home, costa de creure quan desprès de 7 mesos de retard respecte al que diu la llei, i els rumors sobre la diferencia entre l’oferiment final i el què recull el text seran notables, a més amb uns pressupostos generals què incomplien les inversions a Catalunya i eren la única arma de pressió, el grup principal de govern les va aprovar a Madrid sense cap tipus de problema. La cosa falla per algun costat o altre, i crec què els seus companys de viatge en tenen força responsabilitat.
Respecte a la interpretació de que els partits estan en consulta permanent, i què els òrgans escollits als congressos prenen les decisions no puc estar més en desacord. La consulta permanent em recorda a la cantarella típica dels partits unionistes què diuen que el dret a decidir ja l’exercim cada 4 anys a les votacions, i li recordaria què una cosa son els òrgans de direcció que surten escollits en un congrés, i l’altra es carta blanca per fer-ho tot sense consultar a ningú. Com deu saber, Esquerra es un partit assembleari, i a més te uns estatuts on s’especifica què en temes de vital importància, la militància te el dret a decidir una posició igual a la direcció o contraria si creu què es el millor pel partit, d’altra banda seria una dictadura bananera on els militants no tindrien ni dret ni vot.
La democràcia consisteix en acceptar les decisions per majoria siguin del seu gust o no, i la seva posició no li dona dret a atorgar-se poders que ningú li ha concedit. Ja es prou vergonyosa la actitud de la direcció republicana forçant una recollida de signatures simplement per poder decidir i exercir la legalitat vigent, per aguantar sortides de to com les seves, què no fan cap be a aquest partit ni a la democràcia en general.
Ahir en una conferencia al cercle financer de la Caixa, i davant un nombrós món econòmic i empresarial, el President de la Generalitat va donar suport a les ultimes mesures del Ministre Corbacho en matèria de relacions laborals, va donar per esgotat el model productiu espanyol fins ara, i amb optimisme les seves claus son fermesa, realisme i esperit de sacrifici.
Se’ns dubte el PSOE-C esta esgotant els cartutxos del cinisme, i el anar passant, i cada dia li costa mes sortir-ne airós, cosa què es el realisme que ens diu el President, però la nul·la fermesa alhora de defensar els nostres interessos, crec què son el perill mes gran que te la nació catalana en aquests moments, i ho demostren els últims esdeveniments.
La seva cap de llista i carregada de raons per defensar Catalunya, es ministra de defensa, es diu Chacon, i mai més ha parlat de la terra que la va votar, i quan ho ha fet ha estat per defensar la veu de l’amo Zapatero, i frenar qualsevol reivindicació per justa que fos, el seu espanyolisme ranci li va molt be a la cartera què ocupa, i es el clar exemple de la desaparició absoluta del socialisme català un cop trepitja Madrid.
Defensen a capa i espasa un president espanyol que dilluns es va reunir amb el president de Sèrbia, i que va afirmar desobeint la resolució del Parlament Europeu què ni ara ni en el futur reconeixeran Kosovo com un estat, cosa que ja han fet 22 dels 27 membres de la UE, les raons son politiques i de dret internacional, ignorant que va ser el parlament kosovar amb una majoria democràtica qui va prendre la mesura. Esperar que ho entengués un estat què nega qualsevol consulta a la ciutadania era fer volar coloms.
Seguint amb aquest mateix president, nega haver manipulat la justícia per canviar els resultats d’uns comicis com els bascos, i defensa la llei de partits adduint què ja un sistema de divisió de poders ben definits, crec que sobren els comentaris, i tant sols cal veure la composició del Tribunal Constitucional per confirmar que no hi ha tal divisió, més aviat repartiment en funció dels objectius de cada moment.
Les acusacions de radicalitat a Convergència, perquè alguns dels seus dirigents van assistir a Brussel·les a demanar una cosa tant simple com un referèndum per poder decidir el nostre futur. La radicalitat crec què es amagar la qüestió perquè no els interessa i seguir marejant la perdiu amb el finançament, què ja fa mes de 7 mesos que hauria de ser una realitat per llei, i què segons els rumors cada cop es mes escàs sense cap reacció per la part del govern de la Generalitat.
Tanmateix, el deliri i submissió arriba al punt, i no es el primer cop de votar junt amb el PP al Congres per tombar una proposició de llei provinent del Parlament sobre l’elevació del salari mínim als treballadors, proposta què els mateixos socialistes havien promogut l’any 2005 al Parlament Català.
No ens parli mes el President de esperit de sacrifici, quan a la seva ma te 25 diputats a Madrid que en aquests moments podrien decidir moltes coses pels nostres interessos, i que senzillament son uns titelles en mans de Zapatero sense cap interès de defensar els interessos dels seus votants.
Aquestes dosis de cinisme, espero serveixin a la població per atorgar el càstig electoral que es mereixen en les properes eleccions per la seva deriva radical cap a l’espanyolisme mes ranci des de les nostres institucions, i on el dret a decidir com en qualsevol societat veritablement democràtica te que ocupar l’espai central de la política, i fugir dels amics de estats com Sèrbia on la llibertat no es un valor massa ben considerat.
El proper 13 de juliol se celebrarà el judici de Núria Pórtulas a l’audiència Nacional, un altre cas què posa de manifest que la tant idealitzada transició i la puresa de la democràcia espanyola, no es res més que una cortina de fum per tapar què el regim dictatorial segueix ben vigent amb unes altres formes, però els mateixos objectius.
La Núria es una jove de 28 anys educadora social de Sarrià de Ter, propera a Girona, i que el 7 de febrer del 2007 la seva vida va donar un tomb, al ser acusada de col·laboració amb banda armada, concretament un grup anarquista italià, i ser traslladada a la presó de Soto del Real, on va estar per un període de 4 mesos, i on el jutge va ordenar la llibertat sota fiança, ara la fiscalia demana 5 anys de presó.
A la jove se li suposa una vinculació a la banda anarquista, per les informacions dels Mossos sobre una relació sentimental amb un membre d’aquest grup, i què l’hauria preparada per fer sabotatges.
De moment no s’han trobat proves concloents sobre el tema, però un escamot dels Mossos dirigits des de la Conselleria d’interior per el patètic Joan Saura, va fer una detenció abusant de la força, i posteriorment hi va tornar per registrar la casa tractant la família com a vulgars delinqüents. Desprès amb l’aplicació de la llei antiterrorista votada recordo per PP, PSC i CIU, i què es una aberració democràtica, ja què permet violar els drets humans de qualsevol persona, i durant 5 dies incomunicar a una persona sense assistència legal, ni càmeres, i a mercè de la repressió policial mes dura i atroç.
La Núria apart de ser una antisistema i defensora del dret dels pobles a la autodeterminació, cosa tant legitima com qualsevol altre opció, es catalana, i la seva relació sentimental la va condemnar sense proves a patir el Guantanamo de torn, en aquest cas en territori espanyol, on recordo cada any informes internacionals denuncien les tortures aplicades a presoners, què ho son per motius de pensament, com en qualsevol dictadura vulgar i corrent.
Aquest no es l’únic cas d’aquestes característiques, ja què la obsessió malaltissa per la unitat d’Espanya fa que molts joves independentistes estiguin fitxats pels Mossos, i criminalitzats simplement per les seves idees.
El cas de la Núria, posa un cop més aquest estat de dret ridícul i tendenciós de l’Estat, què tant sols te l’objectiu abans esmentat, i què com s’ha vist recentment si per conquerir un territori s’ha de silenciar una part de la població es fa i aquí no passa res, es el cas d’Euskadi, i molts altres què també demostren que aquella frase de que Franco ho va deixar tot molt ben lligat, es malauradament certa, per vergonya de la paraula democràcia, què com deia en Llach en una de les seves cançons: No es això, companys, no es això.
El dia desprès ha servit per veure les primeres reaccions, què com era d’esperar han passat pel silenci absolut al descrèdit en alguns casos, fins a allunyar-se d’aquest radicalisme en diuen ells, desvinculant-se de qualsevol relació amb el tema, com es el cas de UDC o ICV.
El silenci del PSOE-C es total, no sigui que la crosta com diuen ells s’estengui amb mes rapidesa de la què ja ho fa, per part del govern el vice-president Carod ha defensat la política exterior de la Generalitat i el total respecte a la iniciativa que es de la societat civil, això no es cap mèrit, es una obligació com a demòcrates, i a més si la posició del govern es aquesta, la senyora Terron delegada del govern a la Unió Europea, hauria d’haver estat cessada per les seves declaracions de menyspreu, i dit sigui de pas el poc respecte a la posició d’uns catalans què li paguem el sou amb els nostres impostos, es una contradicció, què dona idea de la submissió del partit republicà en el govern socialista de Catalunya.
Pel que fa Unió s’ha afanyat a recordar que entre els compromisos de CIU no hi ha la Independència, i sobre les critiques a Duran per part d’en Lopez Tena han expressat que Catalunya ja en sap la vàlua d’aquest polític. Vertaderament hi tant que ho sabem, i el seu fracàs electoral números amb ma es irrefutable, i evidentment no el poden discutir, així com la seva defensa d’aquesta dependència absurda de l’Estat Espanyol que cada cop es fa més difícil de justificar, el trencament de la federació ha de se el proper pas lògic si es volen evitar mes contradiccions.
Per part d’ICV, en Jordi Guillot ha volgut deixar clar que no donen suport a la manifestació, i que la seva aposta es el federalisme, caldria recordar-li que amb qui es volen federar, perquè que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a fer-ho, i seguir defensant aquesta aposta absurda i impossible només es marejar la perdiu, d’altra banda qualsevol demòcrata hauria d’estar d’acord en defensar un referèndum d’autodeterminació o del que sigui, on tindrà la oportunitat de votar si o no, però negar-lo no es de demòcrates, i desacredita encara més aquest partit crossa ombra del socialisme.
El PSOE-C per boca d’en Miquel Iceta ha qualificat el primer any de Zapatero amb un notable, crec què sobren els comentaris ja que si un incompliment rere una altre mereix aquesta nota, dona una idea de la preocupació d’aquest partit per Catalunya, segurament la mateixa que jo per Azerbayan posem per cas.
Pel que fa a la premsa internacional hi ha hagut un ampli reso en els principals rotatius què era l’objectiu, cosa que a l’Estat Espanyol s’ha intentat silenciar o minimitzar, i m’he pres la molèstia de llegir una crònica de Juan Carlos Girauta, conegut pel seu espanyolisme ranci, i què amb ironia diu que volíem deu mil i què com a molt hem arribat a la meitat, criticant als polítics d’ERC i CDC assistents per la seva radicalització, i dona una lliçó dient que el sobiranisme es un atribut només dels estats, criticant al socialisme per voler aplicar la Espanya plural, i què només ha fet què augmentar els partidaris de la ruptura, criticant que els impostos van a parar organitzacions que defensen aquest objectiu i proposa fer una manifestació a Brussel·les reclamant la espanyolitat a Catalunya.
Molts nervis veig amb aquest periodista que amaga la seva preocupació per un fet que sap què pot tenir transcendència en un futur, i què més enllà de la quantitat molt important tenint en compte els mitjans, i el silenci a la iniciativa per part dels partits i mitjans de comunicació, vol donar lliçons de sobiranisme què només es dels estats, i es deixa dels què amb tot el dret reconegut internacionalment ho volen ser, i fa gairebé 300 anys que no ho son per la força de les armes, i només cal que miri la realitat europea cosa què evidentment no l’interessa, respecte a l’Espanya plural, que jo sàpiga cap partit espanyol la vol ja que el model es únic per tothom, i respecte a la manifestació i deixant a banda els sentiments, si vol defensar l’espanyolisme amb la llista de greuges que sofrim per part de l’Estat, crec que ningú ho entendrà, ja que simplement es absurd defensar estar pitjor podent estar millor, la por al que es inevitable fa escriure aquestes bajanades que son un bon senyal pel projecte.
Aquest mati al despertar-me amb el cos força cansat per el propi cansament físic i les emocions viscudes ahir, he pensat que tot va ser un somni, i què la prudència, la covardia, la poca convicció amb les nostres forces, i la submissió habitual havien triomfat un cop més, però amb el cafè amb llet ho he vist clar, i ahir puc assegurar com a participant, què va succeir un acte que per força tindrà conseqüències positives.
Realment feia goig arribar a l’aeroport de Girona a les 5 de la matinada i veure ja una munió de gent disposada a participar a l’acte, també a l’avió on l’ambient què es palpava era el de pensar que s’ha anava fer quelcom important mentre les estelades voleiaven per dintre l’aparell. Un cop a Brussel·les, la cita a cegues com algú l’havia qualificat ja que tot va ser a traves de la xarxa, amb poc pressupost, critiques dels partits polítics, i nul·la visió dels mitjans més poderosos com TV3, que fins dos dies abans no va entrevistar en Canela, un dels promotors i portaveu de Deu mil a Brussel·les, quan els mitjans de l’organització estaven plens i molta gent no s’havia n’hi assabentat de l’acte, en fi es el què te un govern socialista a la Generalitat, una espanyolització creixent de tots els mitjans públics.
Tanmateix, i a pesar de tot això molta gent valenta i farta de la situació es va engrescar, i segons les forces d’ordre belgues la manifestació superava la mitjana de les protestes a la capital belga, i on la xifra de gent s’aprova més a les deu mill, que a les dos o tres mil que alguns mitjans havien anat escampant, tot un èxit. Una gran munió de gent desplaçada a 1500 quilometres de casa amb un objectiu comú, què era internacionalitzar el conflicte, fer veure que no estem morts, i que encara resistim a pesar de la colonització què ens te sotmesos l’estat espanyol des de fa gairebé 300 anys.
Una manifestació cívica ple de cants per la Independència i la creació de l’estat propi, i on en el seu punt final va tenir moments molt emotius com escoltar les paraules de Pau Casals a l’ONU i la interpretació del cants dels ocells, l’himne de la iniciativa interpretat per en Gerard Sesse, i el Cant dels Segadors final. Per cert es van començar a recollir signatures per la iniciativa legislativa popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i aquest serà el proper gran repte, poder presentar davant el Parlament com més quantitat millor per vergonya de la nostra classe política que segueix ignorant el projecte de la Independència com si no existís.
Per la tarda i donant un tomb per Brussel·les era emotiu veure tantes estelades passejant pels carrers amb la curiositat de la població què ens preguntava pel significat del símbol que portàvem, i on la resposta creava una complicitat positiva en els dos interlocutors.
Molt de cansament a la tornada, i la satisfacció per la lliçó donada a la Espanya agressiva, i a la Catalunya submisa, iniciant un camí sense retorn què ha de dur a la societat civil a obligar als seus partits politics a no mirar cap un altra costat, i portar en el seu programa polític per les properes eleccions el referèndum d’autodeterminació per arribar a qualsevol pacte.
Pel que fa als politics, tot hi que la organització va superar totes les dificultats amb una nota molt alta, algun polític va aprofitar la ocasió, com per exemple en Pere Aragonès o en Àngel Colom per situar-se a la capçalera de la manifestació cosa que estava reservada pels promotors i la societat civil, suposo que el vici del protagonisme compulsiu es difícil de curar en la classe política què li costarà pair que la societat vagi per davant seu en el projecte de futur del país, i també una nota negativa als caps dels partits politics suposadament independentistes que no van assistir a aquest acte per la seva covardia habitual.
En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: Visca Catalunya lliure.