LES RECEPTES I LA REALITAT DEL PRESIDENT MONTILLA
Ahir en una conferencia al cercle financer de la Caixa, i davant un nombrós món econòmic i empresarial, el President de la Generalitat va donar suport a les ultimes mesures del Ministre Corbacho en matèria de relacions laborals, va donar per esgotat el model productiu espanyol fins ara, i amb optimisme les seves claus son fermesa, realisme i esperit de sacrifici.
Se’ns dubte el PSOE-C esta esgotant els cartutxos del cinisme, i el anar passant, i cada dia li costa mes sortir-ne airós, cosa què es el realisme que ens diu el President, però la nul·la fermesa alhora de defensar els nostres interessos, crec què son el perill mes gran que te la nació catalana en aquests moments, i ho demostren els últims esdeveniments.
La seva cap de llista i carregada de raons per defensar Catalunya, es ministra de defensa, es diu Chacon, i mai més ha parlat de la terra que la va votar, i quan ho ha fet ha estat per defensar la veu de l’amo Zapatero, i frenar qualsevol reivindicació per justa que fos, el seu espanyolisme ranci li va molt be a la cartera què ocupa, i es el clar exemple de la desaparició absoluta del socialisme català un cop trepitja Madrid.
Defensen a capa i espasa un president espanyol que dilluns es va reunir amb el president de Sèrbia, i que va afirmar desobeint la resolució del Parlament Europeu què ni ara ni en el futur reconeixeran Kosovo com un estat, cosa que ja han fet 22 dels 27 membres de la UE, les raons son politiques i de dret internacional, ignorant que va ser el parlament kosovar amb una majoria democràtica qui va prendre la mesura. Esperar que ho entengués un estat què nega qualsevol consulta a la ciutadania era fer volar coloms.
Seguint amb aquest mateix president, nega haver manipulat la justícia per canviar els resultats d’uns comicis com els bascos, i defensa la llei de partits adduint què ja un sistema de divisió de poders ben definits, crec que sobren els comentaris, i tant sols cal veure la composició del Tribunal Constitucional per confirmar que no hi ha tal divisió, més aviat repartiment en funció dels objectius de cada moment.
Les acusacions de radicalitat a Convergència, perquè alguns dels seus dirigents van assistir a Brussel·les a demanar una cosa tant simple com un referèndum per poder decidir el nostre futur. La radicalitat crec què es amagar la qüestió perquè no els interessa i seguir marejant la perdiu amb el finançament, què ja fa mes de 7 mesos que hauria de ser una realitat per llei, i què segons els rumors cada cop es mes escàs sense cap reacció per la part del govern de la Generalitat.
Tanmateix, el deliri i submissió arriba al punt, i no es el primer cop de votar junt amb el PP al Congres per tombar una proposició de llei provinent del Parlament sobre l’elevació del salari mínim als treballadors, proposta què els mateixos socialistes havien promogut l’any 2005 al Parlament Català.
No ens parli mes el President de esperit de sacrifici, quan a la seva ma te 25 diputats a Madrid que en aquests moments podrien decidir moltes coses pels nostres interessos, i que senzillament son uns titelles en mans de Zapatero sense cap interès de defensar els interessos dels seus votants.
Aquestes dosis de cinisme, espero serveixin a la població per atorgar el càstig electoral que es mereixen en les properes eleccions per la seva deriva radical cap a l’espanyolisme mes ranci des de les nostres institucions, i on el dret a decidir com en qualsevol societat veritablement democràtica te que ocupar l’espai central de la política, i fugir dels amics de estats com Sèrbia on la llibertat no es un valor massa ben considerat.