ALBERT CORTES MONSERRAT

El tracte colonial vers Catalunya per part de l’Estat està arribant a cotes humiliants de grans dimensions davant la passivitat i submissió del govern català, i la desafecció de la societat civil respecte a la seva classe política, i ara toca veure la presa de pel del deute històric andalús saldat amb celeritat pel govern espanyol, amb contrast cap als incompliments a l’Estatut català.

Efectivament, la comissió bilateral de la Junta d’Andalusia i l’Estat, aquest cop si bilateral, ha acordat tancar el deute de 1204 milions d’euros corresponent al deute històric de la comunitat, i què serà tancat abans del 20 de març del 2010 amb la possibilitat d’avenços a compte.  Aquest fet  respecta el que marca l’Estatut andalús en el fons i en la forma, ja què marcava el 16 de març com a data límit per l’acord, els sona d’alguna cosa això.

Aquest concepte de deute històric es força ambigu, i ja be del 1981, i pel qual l’Estat ha de compensar amb uns fons addicionals a la Junta Andalusa per assumpció de competències en unes circumstancies especials, la reivindicació venia actualitzada en l’Estatut actual, i ja havia rebut alguns avançaments en els governs d’Aznar i Zapatero.

Aquest deute resulta molt sospitós ja que no queda gaire definit, i més sembla un pagament per la gran bossa de vots del Sr. Chaves que altra cosa, d’altra banda els vots obtinguts a Catalunya sembla què es consideren de segona divisió ja que la diferencia de tracte es abismal, i fins hi tot humiliant vist les circumstancies actuals.

A pesar de la pudor que fa aquest deute a una comunitat que rep molts diners i no pateix ni de bon tros l’espoli econòmic d’altres territoris com Catalunya, fa feredat veure com amb celeritat i normalitat diria jo, es dona compliment a una llei orgànica, l’Estatut andalús, cosa normal en qualsevol estat, i per altra banda altres lleis orgàniques com l’Estatut Català son autèntic paper mullat, amb un retard de mes de 7 mesos, i una predisposició a no complir ni en el fons ni en la forma amb el què marca el text català, i obviant què existeix voler imposar un model i unes quantitats humiliants, i què no serviran per eixugar el gran ofec econòmic català, i amb prou feines per mantenir els serveis de segona existents.

Davant d’això la sucursal socialista catalana calla i parla de no provocar enfrontaments amb altres comunitats, i d’altres segueixen amb la seva picabaralla de pati de col·legi, sense assumir que l’enfrontament ha de ser amb l’Estat Espanyol què fa temps que ha deixat de respectar-nos, cosa que alhora ha provocat aquest desencís en la societat què es veu indefensa davant la demagògia i covardia del seus polítics, i què alhora provoca aquest augment de l’aventura  sobiranista com la qualifiquen ells, i què amb episodis com aquests tard o d’hora s’ha de convertir en el centre de la discussió política a Catalunya sense mes espera.