ALBERT CORTES MONSERRAT

l’Expresident del Parlament de Catalunya Heribert Barrera proposa un boicot parlamentari a Zapatero per recuperar la autoestima, i com a primer pas d’un full de ruta cap a trencar la dependència econòmica de l’Estat Espanyol, i deixar enrere vies que nomes portaran a noves frustracions.

Ens parla del problema de la crisi econòmica, i considera irreal pensar què es poden resoldre amb petits favors dels parlamentaris catalans a Madrid a canvi de petites engrunes, aquest problema, i per posar fi a l’espoli fiscal, nomes es resoldrà amb la independència, i començant per recuperar la dignitat com a poble. No ens guanyarem mai el respecte si implorem el que realment es nostre, i si amb casos com la sentencia del TC contestem amb retòrica i manifestacions, o amb possibles referèndums què alhora de la veritat cap partit català s’atrevirà a convocar. Per això, la recepta es que els nostres representants al Congrés boicotegin sistemàticament tots els governs què no respectin la realitat plurinacional de l’Estat.

Amb aquesta tàctica el govern actual hauria d’escollir amb un tracte bilateral de negociació amb Catalunya sobre el finançament i la sentencia del TC, o entendre’s amb el PP  com a Navarra i Euskadi.  Segurament amb un dels dos partits amb majoria estable no voldrien negociar res, i acabarien davant el boicot canviant la llei electoral per reduir la presencia catalana, però s’hauria aconseguit la dignitat, i el despertar cap a l’Estat Propi.

Crec que es una proposta que es podria millorar, i parteix d’una base errònia, ja què hi ha 25 diputats que mai defensaran Catalunya i nomes son una part mes d’aquest PSOE què ens escanya, desprès els partits catalans com CIU o ERC de moment sempre s’han barallat per ser socis prioritaris, i obtenir les misèries habituals utilitzades a Catalunya com les millors del món.  Per tant comencem malament, ja que l’expresident del Parlament parteix de la base de la dignitat, i aquesta es inexistent a les formacions catalanes, sinó no s’explica que desprès de  vuit mesos d’incompliment del finançament no hagin deixat els seus escons buits al Congrés precisament per respecte a Catalunya, no ho han fet ni s’ho plantejant, ja que els seus horitzons  no son la llibertat del país, sinó els seus beneficis personals.

De fet en les properes eleccions espanyoles els partits catalans ja haurien d’haver anunciat que no s’hi tornaran a presentar  més per no col·laborar amb aquesta farsa, ja què de fet el problema no es si mana PSOE o PP, per molt què alguns insisteixin constantment en el tema, sinó què per Catalunya son iguals.

Seguint amb la teoria de Barrera, el panorama seria pacte entre aquests dos partits, i acabar amb la presencia catalana i basca, no per la dignitat dels seus representants, sinó a base de lleis de dubtosa qualitat democràtica, que l’Estat n’és un gran expert.

Jo particularment l’únic què puc assegurar, es què no tornaré a votar en unes eleccions d’un estat que no el considero meu, i què oprimeix tots els meus drets des de fa gairebé 300 anys. Un cop més la societat civil te que anar un pas per davant dels partits, i si ells no son capaços de sortir d’aquest sistema, com a mínim la ciutadania pot mantenir l’orgull intacte amb aquestes accions.

La insubmissió o desafecció davant un estat no es nomes paraules, sinó fets, i no caure en contradiccions de demanar o creure amb projectes, què desprès traïm amb actes tant senzills com aquests.

El PSOE-C segueix amb la seva tàctica de doble cara i això li provoca fets curiosos que mereixen ser comentats, alguns per la seva mesquinesa, i d’altres per la manera de justificar les coses per no parlar de segons quins temes, i fer giragonses politiques constants què ja no enganyen a ningú.

Per una banda la Diputació de Girona, presidida pel socialista Joan Pluma ha fet retirar avui un cartell electoral de la formació ilegalitzada Batasuna, què formava part d’una mostra de cartells electorals en forma d’exposició a la mateixa ciutat, però en canvi han permès un cartell de Fuerza Nueva què donava suport al cop d’estat de Franco. Aquesta exposició es una iniciativa europea d’informació a la ciutadania de cara a les properes Eleccions Europees.

D’altra banda, el president Montilla ha criticat els partits catalans que enfoquen les eleccions europees mirant nomes pels interessos de Catalunya, i ha assegurat que ells aposten per la prosperitat de tota Europa, i per això tenen la sort de pertànyer a la formació socialista europea cosa què molts partits catalans no poden dir. També ha recordat als que van votar no a la Constitució Europea, què si hagués tirat endavant no patiríem amb tanta intensitat els problemes actuals, i on la seva cap de llista es la única que hi va donar suport entre els partits catalans.

Pel que fa a la primera noticia, crec què  es una perversió més d’aquesta democràcia espanyola de fireta, on una nul·la transició i unes imposicions del franquisme porten a situacions com aquesta on en una mostra de cartells com exemples del tema on tots haurien de estar exposats, la obsessió malaltissa per esborrar qualsevol dissidència a la identitat i pensament espanyol fa retirar una formació ilegalitzada per una llei feixista, i en canvi permet evidentment apologia del franquisme què sembla no es terrorisme  com l’altra, sinó una rèmora què ens continua acompanyant per no haver estat condemnada en el seu moment, de fet en mocions per altres pobles de retirada de medalles al dictador, ja regidors que continuen votant en contra, en decisions què nomes s’expliquen des d’una democràcia que fa pudor com l’espanyola.

En les declaracions del President Montilla, li diria que prou amb presentar el no a la Constitució Europea com una falta de vocació europeista, i posar pals a les rodes, el sí no es cap mèrit, ja que les dues opcions son igual de valides, i la negativa es per unes raons molt concretes què afectaven molt negativament al reconeixement de Catalunya, cosa que poc l’importa al President, i a més què països com França també van rebutjar, per si se li ha oblidat, i no crec què l’acusi de poc europeista. Pel que fa a portar els temes de Catalunya, ja se sap que ells estan acostumats a no portar-los enlloc, ni a Madrid, on simplement votant amb el PSOE les seves propostes vagin a favor o en contra de Catalunya, però els partits del territori per estrany què els hi sembli la seva prioritat evidentment son els nostres interessos, com d’altra banda la resta d’estats que van a Europa a defensar les seves posicions, com la cosa més normal del món.  El PSOE-C dintre aquest gran grup socialista què no li veig res d’especial ja sabem que no defensarà Catalunya, mai ho ha fet, i a Europa no serà l’excepció.

Es una avis pels futurs votants, perquè sàpiguen que els nostres problemes no els importen gens al grup socialista, i em sembla un cas inaudit segurament a tot el continent, a partir d’aquí ja son prou grandets per saber a qui han de donar el seu suport, i on per cert no podran utilitzar el lema de què si guanya el PSOE-C guanya Catalunya.

Ciutadans pel Canvi, grup associat al PSOE-C, ha presentat la seva proposta d’ILP per reformar la llei electoral apart dels tràmits parlamentaris què s’han anat endarrerint i ajornant per por de tots els partits, i on un informes d’experts han estat guardats al calaix per una millor ocasió.

Efectivament, fa vora 30 anys que les eleccions catalanes es regulen per una disposició transitòria de l’Estatut del 79, i els interessos partidistes han impedit actualitzar-lo d’una manera més justa.  Els principals fonaments de la proposta son: La igualtat de tots els vots independentment de la seva població d’origen, llistes desbloquejades, passar de les 4 circumscripcions a les 7 futures vegueries, i nombre variable d’escons entre 120 a 150 en relació a la participació.

La iniciativa ha rebut el suport del President Maragall, i de personatges de la societat civil molts d’ells lligats al PSOE-C.  Per part dels partits, els socialistes estant encantats amb cada persona un vot, ja què el seu principal feu electoral es l’àrea metropolitana de Barcelona on es concentra la major part de població, però tant ERC com CIU creuen discriminatori per la resta de comarques.

Davant aquesta iniciativa què crec hauria de fer treure els colors a les formacions politiques catalanes, ja què cap s’ha atrevit  a posar fil a l’agulla simplement pels seus càlculs electorals contradictoris entre els diferents partits, i què donen idea del seu grau d’eficàcia. Respecte els punts principals, les llistes desbloquejades serien de gran utilitat per poder votar lliurement a la persona o persones què ens dones mes confiança, i obligaria a la cultura del mèrit per sortir escollit, al contrari dels actuals amb cúpules tancades on el mèrit es ser afí a elles i súbdit de les seves decisions, d’altra banda quan d’una vegada per totes desapareguin les diputacions, i les vegueries ocupin els seus llocs sembla lògic que aquestes marquin les fronteres del territori, com ara ho fan les províncies.

On  ja discrepo es amb la variabilitat d’escons respecte a la participació, no ho crec necessari, ja què aquesta be donada precisament per la il·lusió que ens transmeten els polítics, la seva ambició, i ganes de resoldre els problemes, i en cap cas això no pot ser un premi de més o menys escons què podria arribar a distorsionar els resultats, i què no conec cap lloc del món on s’apliqui, ni amb llocs amb molta més cultura democràtica. Respecte al punt principal d’una persona un vot en soc totalment contrari, ja què això dona molt mal pensar en una tàctica socialista per seguir el poder.  La major part de la població es concentra a Barcelona i els seus voltants, i si això anés endavant  dos o tres ciutats decidirien unes eleccions de tot el territori, i curiosament es on es concentra mes immigració espanyola i el cistell principal de vots del PSOE-C, la resta de territoris més despoblats per força, i per fer valer la seva veu tenen què tenir un mecanisme compensatori per equilibrar la situació, i entrar en el sistema.

Crec què qui signi aquesta iniciativa amb aquest punt concret, en la seva major part es mourà per afany partidista en l’orbita socialista, i no per la verdadera justícia democràtica que afavoreix a tothom, i sobretot incita a la participació ciutadana, què per damunt dels resultats es el tema important.

Avui s’ha constituït el Parlament Basc, escollint com a presidenta a Arantza Quiroga del Partit Popular, membre de l’Opus Dei i de la facció mes rància d’aquest partit semi feixista amb diverses manifestacions contra l’us del preservatiu, de moral ultra catòlica, i sense parlar un borrall d’èuscara, tot un presagi per aquest territori.

Les primeres declaracions de la presidenta que ha guanyat pel pacte PSE-PP ajustadament a la candidata del PNB, han estat què per primer cop la cambra basca es plenament democràtica, donat l’absència de l’esquerra abertzale, al mateix temps es reflex d’una societat plural. La seva pretensió es liderar un parlament què representi tots els bascos, i tots ens hi sentim representats.

No se si amb cap Parlament del món, la presidenta de la cambra no parli la llengua pròpia del territori, i això encara s’agreuja perquè el futur Lehendakari Patxi López tampoc el parla, cosa que dona idea del nivell de respecte cap al poble basc d’aquests personatges enviats pel nacionalisme espanyol, per fer retrocedí la identitat basca, en benefici de l’espanyola, al preu que sigui.

Segons la nova presidenta, l’absència d’un grup determinat provoca la plena democràcia, curiosa manera de interpretar-ho, ja que el silenci d’una part de la societat per una llei què no passaria el coto democràtic en cap estat que ho vulgui ser es una garantia de llibertat, i de societat plural, deu ser un plural singularitzat,ja què jo entenc per plural un tot, i aquí nomes hi ha una part, amb la finalitat de què dues forces espanyoles sumin i es facin amb el poder com sigui, per aturar la forta identitat basca.

Diu que vol representar tots els bascos, i què si sentin representats, crec què tots no poden ser representats quan es prohibeix expressar les seves idees a una part, i què a més fets els càlculs dels vots nuls, els resultats haguessin canviat a favor dels partits bascos, i en suma de vots es pot apreciar una victòria clara de les formacions basques què per la llei electoral no es reflexa en escons. 

Per tant tenim unes eleccions manipulades amb un objectiu, i amb la part de responsabilitat que correspon a les forces basques per participar-hi, i un govern que representa una minoria de la població basca, i què a part dels equilibris interns, la seva màxima dèria serà la política identitaria, com l’exemple català, on la televisió publica cada cop es menys nacional i mes estatal, i on en el cas basc la llengua autòctona patirà un retrocés per afavorir la imposada per l’estat.

Aquestes son les politiques sectàries que pensen impulsar amb la finalitat d’homogeneïtzar aquesta part del territori, i aigualir-la a la resta per un frau de dimensions monumentals, digne de qualsevol dictadura bananera.

Una demostració mes que PSOE i PP en qüestions d’estat i territori ràpidament arriben a acords pel seu preuat bé comú,  i on aquets amics de Sèrbia segueixen les seves pases de forma menys sanguinària però igual d’eficaç.

Ahir en la entrevista televisiva de Mònica Terribas al cap de l’oposició Artur Mas, aquest va assumir la seva part de culpa al no plantar-se el 9 d’agost passat, per l’incompliment per part espanyola de l’acord de finançament, tal com marca la llei, i què ha provocat posteriorment la feblesa negociadora, i el descrèdit absolut de la part catalana.

De fet va considerar ridícul els diferents terminis que s’han anat posposant i incomplint, ja què només n’hi ha un de legal, a més va descartar anar a Madrid a pactar el finançament ni que li demanes el PSOE, ja què considera què es responsabilitat del govern, i se’ns dubte no vol repetir la jugada funesta de l’Estatut, amb les conseqüències que posteriorment ha portat.

Crec què es un primer pas d’aquesta comèdia que estant interpretant els partits catalans amb la mirada atònita dels ciutadans, i on el govern espanyol fa i desfà amb total impunitat per damunt de lleis i partits.  Un cop més els polítics catalans no han estat a l’alçada, i ara no val queixar-se dels endarreriments, ja què el principal partit del govern juga en sentit contrari ja què esta supeditat al PSOE, i la resta segueixen el joc amb actituds vergonyoses com el conseller Saura pactant una nova data final a canvi de no fer comparèixer Zapatero, o els socialistes catalans traient pit posant dates finals quan a Madrid van votant contra els interessos dels catalans un cop si i un altra també, i amb la seguretat que Esquerra i Iniciativa aguantaran al govern sigui com sigui.

Es un procés semblant a Euskadi, si tu fas una negociació amb una data marcada en una llei i no es compleix, tens dos alternatives, plantar-te i denunciar al incomplidor, o seguir negociant com si tal cosa, i a més posar noves dates que es van renovant a mesura que no es compleixen.  Si esculls la segona, no tens dret a queixar-te, ja que n’ets còmplice, igual que el PNB amb les eleccions basques.

D’altra banda, escollir la segona provoca que l’altra part negociadora no et pren seriosament, i sap què faci el què faci no passarà res, ja què ets a les seves mans.

Per això sabem que des del dia 10 d’agost  no hi ha negociació, i què a més les regles estant trencades, com molt be a dit una  diputada de CIU el resultat final del PSOE i el PP vers Catalunya es el mateix, però almenys el segon va de cara, i el primer avança amb una mentida rere l’altre pe arribar al mateix punt. Quan es tracta del model de l’Estat i de no complir amb Catalunya son dues gotes bessones, i els polítics catalans son incapaços de dir prou, cosa què només deixa a la societat civil com a garantia per mantenir la dignitat, i empènyer aquests partits cap a posicions què ells solets havien d’haver arribat.

Per tot això, el Sr. Mas ha començat admetent errades, i el segon pas hauria de ser oferir una alternativa a l’actual del govern en base al dret a decidir com a poble, i no un simple canvi de gestors que simplement perpetuarà la nostra situació.

El Partit Popular de Catalunya ja ha anunciat que portarà al Tribunal Constitucional la llei de Consultes Populars què ahir va presentar, i aprovar el seu avantprojecte, i què curiosament no van impugnar en el seu dia junt amb els recursos que ara estan deliberant els magistrats, i què deixaran el text en una simple anècdota per damunt de la voluntat popular, què segons l’Estat deixarà de tenir cap valor.

Aquest projecte en principi preveu en l’àmbit català poder sol·licitar una consulta per quatre vies: Acord del govern català a proposta del President, el Parlament a proposta de dos grups o una cinquena part dels diputats, un 10% dels municipis que representin mig milió d’habitants, i la ciutadania amb un 3% de signatures (210000). Es podran consultar qüestions de competència nacional i municipal, inclòs un possible plebiscit per l’Autodeterminació, però amb dos dèficits greus per ajustar-la a la legalitat espanyola, i a la practica si no es vol saltar aquesta paret deixar-la en paper mullat, com son què els resultats no seran vinculants, i l’autorització de l’estat per qualsevol consulta.

Aquests dos últims entrebancs, repeteixo, si no es te intenció de saltar el frau de la legalitat espanyola, deixen la llei com un objecte de decoració, d’aquells que et regalen, no t’agraden i no saps on posar, ja que realment si es què autoritzen alguna consulta, cosa no habitual a les Espanyes, seran per coses totalment inofensives o filosofals, com el sexe dels àngels per exemple.

Per tant no entenc la postura del PP, què vol impugnar que l’Estat es amo i senyor per decidir el què es pregunta i el què no.  Francament el deliri unionista te aquestes coses, què fins hi tot les coses què tenen mes lligades els hi fan nosa, i apart han de marcar paquet davant les forces racistes que imperen a Catalunya, com son Ciudadanos i UPyD, què competeixen per un mateix sector de població per sort molt petit.

Un altra cosa  es si la democràcia i la justícia  estaran per sobre de la legalitat imposada, llavors amb o sense llei es pot tirar pel dret, i consultar a la ciutadania, sense fer el ridícul com el Sr. Ibarretxe a Euskadi, què amb un final previsible no va tenir la valentia política amb la legitimitat al seu costat de donar un pas més, i al final ho acabat pagant amb un espanyolisme ranci al govern, i unes forces locals amb mes vots a l’oposició.

Amb coses tant transcendents i serioses com l’autodeterminació dels pobles no es pot anar com si fos un joc o per tàctica política, o s’arrisca fins al final fent cas omís  del que vingui de Madrid, i confiant amb la legalitat internacional, o no val la pena fer res.

Tenim recentment un exemple molt clar amb el no reconeixement de Kosovo  i la amistat mútua d’Espanya amb Sèrbia on te molt bones relacions, aquest es el tarannà de l’Estat, i aquí nosaltres som Kosovo, i la nostra Sèrbia es diu Espanya, per tant aquí no val la raó ni la pedagogia, nomes la nostra valentia i les aliances internacionals que ens adonguin suport quan arribi el moment, no cal enganyar-se mes amb lleis què com ha quedat demostrat amb l’Estatut, per l’Estat no son cap obligació, i menys si venen de Catalunya.

Aquestes xifres no son cap resultat esportiu, ni cap premi de la loteria, son la diferencia escandalosa de tracte entre unes entitats i un territori anomenat Catalunya, es una prova més del tracte del govern espanyol encapçalat en el tema del finançament pel Ministre Solbes, i on sembla el doble discurs apunta unes dosis de cinisme d’alta volada.

Realment aquella frase de Zapatero esbombant als quatre vents què el sistema econòmic espanyol era l’enveja de tota la galàxia, està topant amb la crua realitat, i amb les irresponsables paraules d’un mentider compulsiu com el president espanyol.

El sector del totxo s’ensorra i la crisi es profunda, la Caja Castilla la Mancha es la primera víctima bancària, i el govern per decret llei autoritza un aval de fins 9000 milions d’euros perquè el Banc d’Espanya solucioni els problemes de liquiditat de l’entitat, què sembla ser pot ser  la primera de moltes més petites i mitjanes.

Els directius de l’entitat van ser cessats degut a la dubtosa gestió  del president Juan Pedro Hernández Moltó, ex-diputat del PSOE, i on sota la seu mandat les inversions desmesurades en el sector de la construcció han acabat passant factura junt amb el currículum més què dubtós del personatge, situat pel partit en aquest càrrec com a pagament pels favors ralitzats.

Sense qüestionar la mesura per garantir els estalvis de tots els clients, es si més no curiós comprovar com fa uns dies en Solbes ens deia que el marge pel finançament català era molt estret, i què les xifres no deixarien contents ningú amb la ja coneguda per Catalunya, què més que xifra es un insult, ja què ni la quantitat ni el model respecta l’Estatut català, i què anant marejant la perdiu porta gairebé 8 mesos de retard amb el conseqüent ofec del territori, què afecta tant als serveis públics dels ciutadans ja prou col·lapsats, com a les inversions en les infrastructures de segona què hem de suportar.

Tanmateix i per art de màgia, d’una caixa buida han sortit 9000 milions per  rescatar la Caixa Manxega, unes setmanes desprès de resoldre amb celeritat el més què dubtós deute històric d’Andalusia amb 1200 milions més, i poc a poc anar resolent totes les autonomies afins, i entitats com la descrita anteriorment, però ves-t’ho aquí què per Catalunya el tracte es totalment diferent, i no hi ha diners.

La presa de pel es inaguantable, i des de Catalunya el Conseller Castells segueix no se quina negociació, què evidentment no existeix, i els partits de govern segueixen sense denunciar-ho clarament i abandonar la no negociació per dignitat.

El PSOE amb els seus deliris kosovars, està molt clar per si algú no ho havia entès encara que es picar en ferro fred, mínim finançament, nul respecte a l’Estatut, no participació a la gestió aeroportuària, traspàs de rodalies sense diners, incompliment d’inversions al territori, invasió competencial com la llei de la dependència sense recursos, i no reconeixement de la llengua catalana. Es a dir, de l’Espanya plural promesa no en queda res, i de la obsessió per la unió de l’Estat a costa dels de sempre, tot.

Francament qui no vulgui marxar d’aquí sona a sadomasoquisme, perquè d’altres arguments coherents no en queden.

En una entrevista concedida al diari El Punt aquest diumenge, Oriol Pujol defensa que CIU ha de toca de peus a terra, i en els propers 10 anys es centrarà a defensar el compliment de l’Estatut, i apel·la a la responsabilitat de tenir sensibilitats diferents dintre del partit.

El fill de l’expresident, què per cert ni de bon tros arriba a la categoria del seu pare, ens critica el procés de negociació del finançament i la incapacitat d’arribar a un bon acord, on nomes Convergència el signarà si respecta l’Estatut, fa una bona critica al conseller Saura i la seva ineptitud en el departament d’Interior, i aposta per Artur Mas com alternativa de govern per governar a diferencia del guirigall del tripartit, i finalment ens diu el més interessant al respondre la pregunta sobre si es independentista, afirma què aspira a la màxima llibertat del meu país, i què es una opció què esta a la ment de qualsevol nacionalista, però què no en fa cavall de batalla, ja què no es la seva fita immediata, ni la de CDC, ni la de CIU, ja què s’ha de tocar de peus a terra, i en els propers deu o quinze anys fer complir el nou estatut, amb una defensa de les diferents sensibilitats del partit.

Realment crec què aquest senyor fa una actualització del “ara no toca” del seu pare, en forma de sí però ara toca per responsabilitat l’Estatut, la pregunta seria desprès de gairebé 300 anys quan creu que tocarà?, d’aquí 50, 100 o 200 anys més, perquè la paciència te un límit, i el temps no corre a favor de la nació què esta sota un estat tant poc democràtic com l’espanyol, i amb l’enemic instal·lat al nostre govern fent i desfent, més aviat la segona opció.

Ara no toca, perquè?.  Diu què no es la seva fita immediata, i què aquesta es l’Estatut, n’és conscient de l’estatut que quedarà desprès de la sentencia del TC i de les nul·les intencions què te el govern espanyol de complir-lo com s’ha demostrat fins ara, com el pensa desenvolupar el poc que quedi?, i encara més i perquè seguir aquesta frustració, quan s’arribi al límit què Madrid ens doni i què no te res a veure amb les necessitats reals de la societat catalana, llavors què farem, ens inventarem un altra estatut, o practicarem el peix al cove pactant amb qui sigui per pidolar alguna almoina com van fer durant els 23 anys de govern.

Es un discurs esgotat i no volem esperar 10 o 15 anys, diu per responsabilitat, jo diria per irresponsabilitat, ja què encetar un camí què no porta enlloc es molt absurd i no estem per perdre el temps.  Aquesta ambigüitat del poder pel poder ja no te futur, la societat s’està movent, i n’està farta d’aquesta covardia i indefinició, si com diu esta a la seva ment, el què ha de fer es lluitar per ella o simplement l’apartaran del mig per posar pals a les rodes a la única sortida viable per aquest territori.

Quan la ILP pel Referèndum d’autodeterminació arribi al Parlament que votarà?, que ara no toca, o què ja n’hi ha prou de marejar la perdiu amb demagògies absurdes, reflexioni, i sí com diu aspira a la màxima llibertat del seu país actuí amb conseqüència, i converteixin aquest partit en un dels motors per aconseguir l’Estat Propi.

Un canvi del desastrós tripartit, per un govern convergent per simplement gestionar el poc poder existent amb més dignitat o menys no interessa a ningú, la qüestió es governar per fer el salt que fa tants anys què esperem.

En el Consell Nacional del partit república d’aquest dissabte, han succeït coses què un partit que respecta la democràcia i es assembleari no hauria de permetre, com son les critiques a simplement voler complir amb el què va aprovar el partit en el seu últim congrés en matèria de referèndum intern pels temes importants com es el finançament, i on fins hi tot s’ha convidat a marxar els descontents.

En aquest consell el president Joan Puigcercos, ha instat als crítics a mantenir-se fidels amb la direcció en un moment clau com aquest, i què tenia la sensació de què no tothom anava en la mateixa direcció, i què alguns simplement volien erosionar la mateixa.

Respecte el finançament, ha dit què no han de cedir ni un mil·límetre del què posa l’Estatut, i ha acusat a PSC i CIU de ser les traves mes grans per aconseguir les fites, espera que Montilla posarà per davant la causa de Catalunya  inclòs els seus 25 diputats a Madrid, i també espera una negativa convergent sigui quin sigui l’acord. Pel que fa a la durada del tripartit ha tornat a afirmar que esgotaran la legislatura.

Seguint amb el finançament, ha dit què Esquerra hi falta unitat, i reclamar signatures nomes desestabilitza, ja què si no es bo, ell serà el primer en dir què no.  l’Exconseller de Governació Xavier Vendrell fora de la direcció precisament foragitat per la militància en l’últim congres ha anat mes lluny, i ha convidat al corrent liderat per Uriel Bertran a abandonar el partit si no poden assumir les decisions de la direcció.

Crec que aquestes consideracions d’en Vendrell es desqualifiquen per si soles, i donen fe d’una manca de respecte democràtic i d’imposició a qualsevol preu. La direcció actual tant sols va aconseguir un 37 % de vots de la militància, per tant hi ha un 63 % què no la va votar, per tant s’espera molt de diàleg d’una direcció així per tirar endavant, i no una ma de ferro, d’altra banda el què aprova un Congrés nacional no es per fer bonic, sinó per  dur-ho a terme quan sigui necessari, i en aquest cas n’és un clar exemple, no es pot utilitzar uns estatuts parcialment amb els articles què ens venen de gust, i oblidar els què no volem o ens son incomodes, la democràcia funciona així, i el Sr. Vendrell sembla què no ho te massa clar.

Pel que fa al Sr. Puigcercos, diu què no tothom va amb la mateixa direcció, ell hauria de ser el primer què en un partit, els militants tenen diversos punts de vista, i tenen tot el dret a expressar-los, i més quan es governa en una minoria precària com la seva, el què anomena erosió es simplement fer complir els estatuts, i veure diferent la línia a seguir del partit, de totes maneres si el finançament no es bo com diu serà el primer en dir no, doncs cap problema, la militància el seguirà, però malauradament la trajectòria d’ERC en el govern tripartit no augura massa confiança per la submissió i l’abandonament de l’objectiu principal del partit, què evidentment no es la gestió gris d’una conselleria, sinó un altra de molt més ambiciosa com es la consecució de l’estat propi, i aquesta sensació queda ratificada quan governa amb un partit que la seva prioritat no es Catalunya, i que mai ha utilitzat els seus diputats en un altre benefici què no sigui el PSOE, i d’altra banda la obsessió en acabar la legislatura a qualsevol preu, això voldrà dir moltes mes concessions, perquè aquest soci socialista acceptarà la sentencia del TC amb la mateixa sang freda que va votar contra l’ús del català al Congrés l’altre dia, i això per un partit independentista simplement es intolerable.

Espero reflexionin tots plegats, i es treguin la bena dels ulls, ja una majoria a fora que espera un partit què es posi rumb a la Independència sense més espera, i Esquerra hauria de ser aquest, cal ser valent, i no caure amb la mediocritat general, l’ambició personal desmesurada, i si cal saber rectificar.

L’Eurodiputat del PSOE-C Raimon Obiols, va presentar ahir la Causa Comuna, per organitzar un debat sobre el catalanisme amb una xerrada transversal què creí confiança entre la societat civil i la política a Catalunya, implicant a més de 75000 persones en diferents debats fins a final d’any.  Un altre invent socialista per seguir marejant la perdiu.

En el manifest fundacional ens diu que son gent diversa, i què vol obrir el debat amb qüestions què preocupen a la majoria fora de l’àmbit dels partits, com el període de crisi, els canvis de la globalització, i com pot Catalunya aprofitar les seves oportunitats, també sobre les estratègies del catalanisme el s. XXI què superi les retòriques repetitives, i asseguri la unitat civil, i per últim el concepte de solidaritat molt arrelat a aquesta terra.

Com deia a la introducció una bona manera de marejar la perdiu i sumar a la moda dels partits de fer Cases què no porten enlloc, com molt bé definia en David Morgades en el seu article del divendres en el Bloc Gran del Sobiranisme. Els partits definitivament veuen que s’han allunyat de la societat, i que les seves actitud covardes, interessades i burocràtiques provoquen què la desafecció vagi augmentant com una taca d’oli.

El mes raonable en aquests casos seria modificar la llei electoral, i on els partit presentessin llistes obertes on cada ciutadà escollis realment a qui vol, i on els mèrits serien determinants,  en contraposició a les cúpules tancades actuals on l’únic mèrit es formar part i obeir als caps de cada formació, i una vegada obtingut el resultat acomodar-se a la cadira esperant ordres sense cap tipus d’iniciativa.  Mes participació dels militants, i mes facilitat a la ciutadania per poder presentar-se com independent en qualsevol formació, fent tot plegat una major implicació de la societat.

Un altra mesura positiva seria com a Anglaterra el diputat de barri, on aquest coneix a tothom i la seva proximitat es màxima a la gent, i no la llunyania actual dels politics, on nomes recorden el baixar al carrer en èpoques electorals.

Aquestes i altres mesures podrien ser posades a debat, i projectes com l’Independència en sortiria beneficiats, ja què podríem votar a cada partit els politics que defensessin la qüestió creant una causa totalment transversal si la majoria civil així ho decidís.

Però, enlloc d’això, substitueixen les sigles dels partits, per una mena de plataformes què en el fons son el mateix, i en aquest cas per discutir coses què preocupen i interessen a la gent, es veu què segons els socialistes la qüestió de la sobirania no interessa a ningú, ja què no esta entre els temes a discutir, i si d’altres que per divagar estant molt bé, però què nomes busquen amagar el tema què no volen treure a la llum.

Es la tàctica del espanyolisme ranci d’aquest partit, seguir donant voltes sense rumb buscant solucions pels temes de la gent, tots, menys un què sembla no existeix per molt que les enquestes ho confirmin, i les iniciatives ciutadanes cada cop siguin més nombroses.  La seva ceguesa es patètica, però tard o d’hora tindran que enfrontar-se amb el què es inevitable, i això si què es una causa comuna.

Arrel de les protestes pel Pla Bolonya en forma de tancades a les universitats, i diferents actes de protesta, culminats amb el desallotjament brutal per part dels mossos, i la ineptitud dels seus responsables polítics, amb en Saura al capdavant, s’ha venut per part dels mitjans un intent barroer de fer quedar aquests universitaris com a brètols sense solta ni volta.

Efectivament, desprès de desallotjar els estudiants del seu tancament de protesta amb un força extrema, i posteriorment repartir a tort i a dret al carrer contra tot el que bellugava, periodistes inclosos, amb una duresa digne de l’època franquista, el Conseller Saura ha iniciat una sèrie d’accions què culminaran amb l’acomiadament del director general de la policia, Rafael Olmos i la cursa per la successió entre el candidat de Saura i de Boada. De moment i com va dir en principi, s’esperava l’informe policial per fer assumir responsabilitats i de moment això ja s’ha incomplet, i alhora el què es més greu es la utilització del mitjans afins per manipular la informació, i fer aparèixer els estudiants com els autèntics agressors amb imatges falses, com un vídeo què va aparèixer amb un estudiant llençant des d’un balcó pedres als escamots dels mossos, i què desprès s’ha comprovat que les pedres son simples ocells amb la imatge retocada, i també la manera d’enfocar la noticia amb el pas dels dies, on donava la impressió que en comptes d’estudiants hi havia un autèntic exercit ben armat esperant per l’assalt a la ciutat.

Ahir va quedar un cop mes en evidencia les forces policials, on amb un desplegament colossal una gran zona tallada i un gran nombre d’efectius amb previsió i alerta per una autentica guerra, què alhora de la veritat els estudiants anti bolonya van rebutjar, ja què van fer un recorregut alternatiu deixant amb un pam de nas tota la trama policial, i excepte alguna bretolada què sempre apareix en totes les manifestacions, amb una correcció fora de dubte què desmenteix totes les informacions difamatòries aparegudes aquesta setmana.

Crec que el Pla Bolonya mereix una reflexió amb un bon debat, i no una imposició sense més ja què els principals afectats, els estudiants tenen tot el dret de posicionar-se a favor  o en contra.  Sobre aquest tema es criticable coartar la llibertat dels estudiants què no han volgut secundar la protesta, ja què estant en el seu dret, però alhora no es pot criticar per part de la gent més gran la poca mobilització dels joves avui en dia, i alhora criminalitzar un moviment de protesta jove amb fortes conviccions.

Respecte als responsables polítics d’aquestes actuacions desafortunades del cos de policia català, per dignitat, cosa què crec no tenen, haurien de presentar la dimissió per incompetència, i deixar pas altres persones que gestionin aquest cos amb formes molt més democràtiques, i allunyin la impressió què mai ha de donar un cos policial en una democràcia, què es ser una força repressora com en qualsevol dictadura vulgar.  Pel que fa al Conseller de Universitats, Sr. Huguet hauria de deixar de menysprear aquests estudiants, i obrir aquest diàleg amb la comunitat universitària que es la seva obligació.

La mesura per sortir-ne ben parats no pot ser la mentida i l’aprofitament de la difusió dels mitjans de comunicació, per crear una opinió virtual sense cap base al darrere, això desgraciadament també es així en qualsevol dictadura vulgar.

Fonts properes al Ministerio de Fomento van confirmar què la presencia de la Generalitat de Catalunya a la societat que gestionarà l’aeroport de Barcelona serà només representativa, i sense cap tipus de valor real. La propietat al 100% de la societat serà per el grup creat per AENA anomenat Egaesa, qui nomenarà tots els consellers.

La inefable Magdalena Alvarez, ministra de Foment, i més coneguda per Maleni, valora amb uns 30000 milions els diners que obtindran per aquesta privatització parcial.  La veritat es què de la primera proposta de Madrid on la Generalitat controlaria el 19% del capital, a l’actual on només podrà proposar consellers amb el vist-i-plau del Ministeri i va un abisme, la primera es ridícula i la segona senzillament es insultant.

Els partits catalans ja han reaccionat amb indignació davant els rumors de perpetuar aquest model centralista, i què no es viable en cap estat avançat del món, excepte en estats de segon ordre i amb dèficits democràtics tant importants com l’espanyol, què no vol deixar créixer les nacions com Catalunya que estant sota el seu domini, precisament per evitar el seu desenvolupament no depenent del mercat interior, i afavorir la gran metròpoli madrilenya com a centre de tot l’Estat.

Recordo l’acte de la societat civil reclamant un fet tant evident en qualsevol lloc del planeta, com la gestió propera dels aeroports com a millor manera per fer-los créixer, i per contra s’han trobat amb el silenci d’en Zapatero, i un cop més un incompliment en forma de canviar tot per no canviar res i on tant sols el PSOE-C atribueix les filtracions a un buròcrata preocupat pel seu futur, però que no es faran realitat, i la veritat es que l’únic cert es què el seu paper en el Congrés serà el que marcarà el president espanyol, i que no coincidirà amb els interessos catalans, encara què això hores d’ara ja es una evidencia que ningú pot discutir.

Es una altra presa de pel per tallar les poques oportunitats què li resten a Catalunya de treure el cap, i posi el que posi l’Estatut, ja no importa, ja què es paper mullat sense cap valor, i tant sols ha servit per posar fi a la via autonòmica.

No es podia esperar res més d’un estat que s’alinea amb Sérbia i Rússia per no reconèixer Kosovo en contra de la resta de països, i per motius totalment interns, cosa què es positiu per l’independentisme, aquests passos de l’Estat per no revifar-lo, vol dir què el valoren i li donen importància, i no la d’un sector residual com ens volen vendre.

El procés va cremant etapes, i aquest menyspreu constant no fa res més què accelerar el tema, i com ha dit en Jaume Sobreques, ex senador, i membre del PSOE-C, en un acte de la PDD, què com a català te el dret que el seu país sigui independent, i on només hi ha dos vies, la sentimental, perquè em dona la gana de què el meu país sigui normal, i la racional perquè ha estat permanentment incompresa i agredida per l’Estat, esdevenint un país subjugat.

Aquestes afirmacions venint d’un membre d’un partit clarament unionista tenen el seu valor, i son el símbol del canvi  de cada cop mes gent què no vol més pactes i negociacions inútils amb els seus botxins, sinó fer el seu camí en plena llibertat.

El president de CIU, Artur Mas,  en la presentació del llibre d’en Jordi Amat sobre la vida de Trias Fargas, ha afirmat que degut al tracte financer què ha rebut Catalunya, perquè el país no ha reclamat mai el concert econòmic, i ha donat a entendre que malgrat tenir la raó, el finançament català no arribarà a bon port,  ja què es vol asfixia a Catalunya.

A l’acte estava acompanyat d’en Miquel Roca, i va seguir insistint que mai han estat capaços de crear el consens necessari per reclamar el concert i assolir la majoria d’edat parlamentaria, ja què un govern que no administra els seus diners es coix.

Realment ha costat molt torna a sentir a un dirigent convergent una cosa tant obvia, com es que una nació què no administra els seus propis diners, i amb un estat com l’espanyol de tutor, no li espera un gran futur.  

Nomes unes dades, quan la ERC des de l’oposició, no la desnaturalitzada què esta actualment al govern, defensava el Concert, mai va trobar cap suport del seu grup, i en els 23 anys de govern del President Pujol mai van reclamar sortir d’aquesta coixesa de que ens parla, la seva política sempre va ser la del peix al cove, i la dels pactes com el del Majestic amb el PP d’Aznar, parar la ma i anar esgarrapant el que l’Estat en forma d’almoina volia donar, per tant aquest canvi d’actitud es força sospitós.

Ara em diran que eren altres temps, però recordo majories absolutes de CIU al Parlament, o sigui sense necessitar cap suport, i mai van treure el tema suposo perquè no arribaven a la majoria d’edat de què ens parla, ja què recaptar tots els impostos també implica fer-se càrrec dels costos electorals què dona aquesta tasca tant impopular, i com a bon adolescent millor deixar la responsabilitat pels pares, parar la ma per la setmanada, i anar passant sense cap carrega incomoda al darrere.

Amb l’Estatut del 2006 aprovat per majoria al Parlament s’havien posat les bases per un sistema que arribes als resultats del Concert Econòmic, tot hi ser una altra formula, i al arribar a Madrid per negociar, excepte ERC tots els partits hi van renunciar a les primeres de canvi davant el PSOE, i fins hi tot ara al Parlament ho podrien proposar, i posar a prova als republicans per veure si donen suport amb coherència a la moció, però no ho faran, ja què es simple estratagema electoral.

L’espoli fiscal no es de fa quatre dies, i la solució era ben clara des del primer Estatut de Sau on es va renunciar al sistema de concert fins als dies actuals, i si aquest nyap d’Estatut què ha quedat, i què ningú respecta no es complirà ni de llarg en el tema financer per les xifres que es van dient i tot seguirà igual, ara parlar de concert es fer volar coloms, ja que Espanya no deixarà marxar la gallina dels ous d’or a aquestes alçades de la pel·lícula.

Per tant, i per aquesta regla tant senzilla, no crec que sigui res estrany treballar per un Estat Propi com a única sortida possible a aquest ofec què acabarà per desfer el poc que queda de Catalunya. Prou de demagògies electoralistes i més sinceritat en els objectius finals pel territori què tants sols espera un líder que articuli un discurs clar en aquest sentit, i tindrà de ben segur un suport en forma de vots molt important què ara han quedat orfes políticament, i on tant sols tenen refugi en la societat civil.

.

Carlos Fabra Carreras, es un polític i empresari President de la Diputació de Castelló des de 1995, aquest personatge es la cinquena generació familiar què ocupa aquest càrrec, i els seus antecedents amb clares vinculacions feixistes, i recordats com a cacics de la població, i què han marcat el caràcter d’aquest exemple perfecte de la democràcia espanyola.

Ha ocupat diversos càrrecs des del 1972, militant a UCD el 1977, un dels partits on es van refugiar tots aquests franquistes reciclats per una inexistent transició què tant sols va ser una cortina de fum per seguir endavant.  El 1983 passa a militar a Alianza Popular, refugi de falangistes sense complexos, i què el porta el 1995 a la presidència de la Diputació, on el 2008 comença una investigació per frau fiscal, tràfic d’influències i negociacions prohibides, d’on han passat ja 8 jutges que alhora de la veritat s’han retirat abans del judici,  i el 2009 la diputació que presideix edita un llibre on es lloa la figura del dictador Franco. 

Acusat de compaginar el seu càrrec amb assessor d’empreses a traves d’una empresa seva, i on va cobrar de set empreses diferents, algunes amb contractes amb l’Administració, on a canvi de comissions milionàries rebien tractes de favor, i així ha anat allargant la seva llegenda amb unes maneres de fer pròpies d’altres temps, què en el cas d’Espanya es com parlar de la actualitat.

El colofó a tot això va ser la presentació del llibre,  “España, sueño imposible”, del Coronel franquista José Luis Lapeña Carrasco, editat per la mateixa entitat, i on es qüestiona que l’aixecament del 36 fos un cop militar, i justifica les actuacions del dictador sanguinari Francisco Franco del que diu que el seu objectiu era donar a Espanya un regim de justícia, pau i ordre.  Entre d’altres distorsions de la història, diu que el conflicte no es un cop militar, sinó una disputa entre dues parts irreconciliables, i on la coneguda com a nacional fa prevaldré tots els valors positius en contraposició a la republicana què fins hi tot en parla com autèntic cop d’estat la voluntat sortida de les urnes.

El mes greu es què aquesta autentica apologia del feixisme, i defensa de les dictadures absolutistes ha estat pagada per tots els castellonencs donat la publicació per part de la Diputació.  Aquestes rèmores del passat segueixen fent de les seves, ja què mai s’han depurat responsabilitats com en qualsevol estat mínimament democràtic, i amb un estat de dret que fa els ulls grossos amb aquests sinistres personatges, i aliats veritables d’aquesta Espanya uniforme que defensa la Constitució, però alhora no aplica el mateix criteri amb altres entitats, com l’esquerra abertzale o els projectes nacionals diferents al imposat per l’Estat, i en un exercici de cinisme es capaç de manipular resultats electorals com es el cas d’Euskadi, sense cap vergonya a base de silenciar veus, i tancar mitjans informatius què no son afins al regim.

Aquesta es l’autentica Espanya casposa que viu ancorada en el passat, i on els seus màxims partits practiquen aquest poc tarannà democràtic sense cap rubor, i on amaguen els conflictes nacionals no resolts del seu interior, com s’observa amb la negativa a reconèixer Kosovo parlant d’unilateralitat, quan en realitat es un procés democràtic que ells saben que Catalunya pot exercir, i què no podran fer res per impedir-ho, més què retardar la seva execució, com fan ara a base de mentida, pors injustificades, i gestió de la mediocritat política catalana.

Embolica que fa fort, a veure qui la diu mes grossa, balls de xifres, respostes diferents dintre d’un mateix partit, ambició de poder aprofitant la ocasió, i baralles infantils entre els partits i dintre d’ells, amb la mirada amb un somriure de l’Espanya de sempre què pot actuar sense por, ja què ningú li planta cara amb una mica de dignitat.

Davant la insistència del Sr. Mas de recomanar trencar la disciplina de vot dels 25 diputats socialistes al Congrés, com a mesura de pressió per un Zapatero que els necessita mes que mai,  i aconseguir el compliment del finançament i de l’Estatut de retruc, la resposta ha vingut ràpida per part del President Montilla, què ens ha dit què descarta comptar amb el suport de CIU per obtenir un sistema just per Catalunya, ja què el tacticisme de la federació al final prevaldrà, i va deixar clar què no trencaran la disciplina de vot a Madrid per aconseguir un nou finançament, afirmant que el seu estil es fer compatible la recerca d’un bon acord amb la participació responsable en el projecte del PSOE.  Per acabar acusant a Mas de no tenir sentit d’Estat, i li pregunta si es pensa que amb Rajoy l’acord de finançament serà possible?.

O sigui que tot un president de Catalunya, i davant aquest problema de diners, què cal dir no solucionarà el conflicte de fons acabi com acabi, ens diu que no utilitzarà els 25 diputats ja que la seva prioritat es Zapatero i no Catalunya, cosa què ja els hauria de deixar inhàbils per qualsevol altra elecció, i tampoc farà una unió dels partits per ser mes forts, ja què acusa de partidisme.  Francament ens pot dir que farà doncs, la resposta es res i anar marejant la perdiu, amb una reunió personal a Madrid on pretenen quedar com un heroi, aconseguirà una mica mes d’almoina per Catalunya què serà definitivament beneïda pel PSOE-C, i suposem per les dos crosses que l’acompanyen, encara què una haurà de passar pel tràngol vergonyós de que la seva militància, prèvia recollida de signatures tombi la seva acceptació seguint el rumb suïcida de la direcció republicana, i aquí pot esclatar tot.

Respecte a la pregunta sobre Rajoy,  de moment l’únic què es una realitat contrastada, es què amb Zapatero ni finançament, ni desenvolupament de l’Estatut, per tant no enganyi mes a la gent, ja què amb el candidat del Partit Popular pitjor no podria anar.

La situació es tant caòtica que fins hi tot amb la enèsima mentida de Zapatero negant les xifres del bocamoll d’en Saura, ha estat desmentit pel Conseller Castells confirmant aquests números.  La presa de pel es tant considerable, i la mediocritat dels polítics catalans es tant enorme, què les contradiccions i nervis per força han d’aparèixer.

La realitat es què el projecte espanyol es incompatible amb el projecte català, cosa què s’ha demostrat deixant una llei orgànica com a paper mullat, i fent una mascarada sobre un sistema financer basat en l’espoli català, i què vol seguir exactament igual amb la col·laboració de les persones que teòricament ens han de defensar i protegir els nostres interessos, cosa què ja han demostrat abastament que son incapaços de fer, i el què es mes greu que ni tant sols els importa mes enllà de les seves ambicions personals.

D’aquí be el títol de l’article, on la primera mesura per purificar l’aire ja irrespirable on ens movem, es un avió amb destinació ben llunyana per totes aquestes direccions dels partits actuals amb prohibició de tornada, i com es natural en el nostre aeroport d’anar per casa fent escala a Madrid, on amb sort els hi haurien de pagar els serveis prestats tots aquests anys per adormir el poble de la manera que ho han fet.