ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest mati al despertar-me amb el cos força cansat per el propi cansament físic i les emocions viscudes ahir, he pensat que tot va ser un somni, i què la prudència, la covardia, la poca convicció amb les nostres forces, i la submissió habitual havien triomfat un cop més, però amb el cafè amb llet ho he vist clar, i ahir puc assegurar com a participant, què va succeir un acte que per força tindrà conseqüències positives.

 

Realment feia goig arribar a l’aeroport de Girona a les 5 de la matinada i veure ja una munió de gent disposada a participar a l’acte, també a l’avió on l’ambient què es palpava era el de pensar que s’ha anava fer quelcom important mentre les estelades voleiaven per dintre l’aparell. Un cop a Brussel·les, la cita a cegues com algú l’havia qualificat ja que tot va ser a traves de la xarxa, amb poc pressupost, critiques dels partits polítics, i nul·la visió dels mitjans més poderosos com TV3, que fins dos dies abans no va entrevistar en Canela, un dels promotors i portaveu de Deu mil a Brussel·les, quan els mitjans de l’organització estaven plens i molta gent no s’havia n’hi assabentat de l’acte, en fi es el què te un govern socialista a la Generalitat, una espanyolització creixent de tots els mitjans públics.

 

Tanmateix, i a pesar de tot això molta gent valenta i farta de la situació es va engrescar, i segons les forces d’ordre belgues la manifestació superava la mitjana de les protestes a la capital belga, i on la xifra de gent s’aprova més a les deu mill, que a les dos o tres mil que alguns mitjans havien anat escampant, tot un èxit. Una gran munió de gent desplaçada a 1500 quilometres de casa amb un objectiu comú, què era internacionalitzar el conflicte, fer veure que no estem morts, i que encara resistim a pesar de la colonització què ens te sotmesos l’estat espanyol des de fa gairebé 300 anys.

 

Una manifestació cívica ple de cants per la Independència i la creació de l’estat propi, i on en el seu punt final va tenir moments molt emotius com escoltar les paraules de Pau Casals a l’ONU i la interpretació del cants dels ocells, l’himne de la iniciativa interpretat per en Gerard Sesse, i el Cant dels Segadors final.  Per cert es van començar a recollir signatures per la iniciativa legislativa popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i aquest serà el proper gran repte, poder presentar davant el Parlament com més quantitat millor per vergonya de la nostra classe política que segueix ignorant el projecte de la Independència com si no existís.

 

Per la tarda i donant un tomb per Brussel·les era emotiu veure tantes estelades passejant pels carrers amb la curiositat de la població què ens preguntava pel significat del símbol que portàvem, i on la  resposta creava una complicitat positiva en els dos interlocutors.

 

Molt de cansament a la tornada, i la satisfacció per la lliçó donada a la Espanya agressiva, i a la Catalunya submisa, iniciant un camí sense retorn què ha de dur a la societat civil a obligar als seus partits politics a no mirar cap un altra costat, i portar en el seu programa polític per les properes eleccions el referèndum d’autodeterminació per arribar a qualsevol pacte.

Pel que fa als politics, tot hi que la organització va superar totes les dificultats amb una nota molt alta, algun polític va aprofitar la ocasió, com per exemple en Pere Aragonès o en Àngel Colom per situar-se a la capçalera de la manifestació cosa que estava reservada pels promotors i la societat civil, suposo que el vici del protagonisme compulsiu es difícil de curar en la classe política què li costarà pair que la societat vagi per davant seu en el projecte de futur del país, i també una nota negativa als caps dels partits politics suposadament independentistes que no van assistir a aquest acte per la seva covardia habitual.

 

En resum un dia per recordar, i això ha de ser el començament d’una pressió constant als nostres polítics per arribar a l’objectiu, i més comprovant què no hi ha reptes impossibles per difícils que semblin, en fi com no podia ser d’altra manera volia acabar amb una de les consignes mes repetides ahir i que esperem que aviat pugui ser una realitat: Visca Catalunya lliure.