DESAFECCIÓ ALARMANT
El darrer baròmetre presentat pel Centre d’Estudis d’Opinió sobre satisfacció política, ens indica que tres de cada quatre catalans es senten decebuts o insatisfets amb els seus representants, i la tendència presenta un alarmant augment què sembla no tenir aturador, amb una responsabilitat total de la classe política catalana.
Concretament un 74,3 % de catalans es senten insatisfets amb els seus polítics, cal recordar que el gener tant sols era d’un 62,2 %, un percentatge semblant al 2007.
Les raons poden ser múltiples i variades, però la responsabilitat no crec què sigui de la població que no estar per aquests temes, sinó de la classe política què ha arribat a marejar tant la perdiu que ha perdut tota credibilitat, i això es molt difícil de recuperar sinó hi ha uns gestos ferms que difícilment s’intueixen, o noves cares que retornin la trempera a la gent.
Sempre hi haurà una abstenció estructural mes o menys definida de gent que no vol saber res de la política, però això evidentment no justifica un 75 % de catalans què senten desafecció per els seus polítics. Aquesta jo crec que es va començar a accentuar arrel de la tramitació de l’Estatut i les misèries què varem observar en tots els partits, i les seves batalletes de pati d’escola davant el colós espanyol, amb el ridícul què tots plegats van fer amb els resultats què tots sabem, desprès amb les infraestructures, l’espoli econòmic, els atacs a la llengua catalana, el incompliment sistemàtic de l’Estatut, el nou finançament de moment amb 7 mesos de retard, i un greuge que sembla no es resoldrà, un tribunal que pot manipular el resultar d’un referèndum a la ciutadania deixant la seva opinió amb paper mullat, i davant tot això i més coses, un segon govern tripartit format cuita corrents, i sense cap tipus d’ambició nacional, on tant sols es fan mans i mànigues per amagar el desig creixent d’independència, i on els màxims actius son la gestió gris del dia a dia, i la justificació del què ja no en te per molta part de la població.
Aquesta covardia i por dels partits catalans, un més preocupat de conservar el poder a costa de l’objectiu pel qual la gent li va donar uns grans resultats, i un altre que no s’acaba de deslliurar de l’ambigüitat amb el tema nacional què sempre l’ha caracteritzat, i què alhora produeix l’efecte de que els partits amb horitzons espanyols clars com sobretot el PSOE-C van fent la seva tasca d’espanyolització i regionalització de Catalunya sense gairebé oposició.
La gent esta desmotivada amb aquesta classe política tant miserable, però quan verdaderament veu tot i les dificultats projectes que il·lusionen com la manifestació a Brussel·les, dona verdaderes lliçons de cap on vol anar, i ara en tindrà un altra oportunitat signant per la ILP per convocar un referèndum d’autodeterminació al 2010, i on si arriba al Parlament veurem fins on pot arribar la covardia d’aquests polítics què enquesta rere enquesta, i obstinadament s’observa una majoria que vol esdevenir estat, i ells segueixen mirrant cap un altra costat,uns ridiculitzant totes les iniciatives, i els altres malbaratant la il·lusió que la gent va dipositar amb ells, i què un cop al poder els seus interessos personals han fet de la seva ideologia una qüestió menor.
Crec que a més desafecció vol dir més gent que vol donar aquest pas, i què no vol esperar més, la pregunta es fins quant pensen amagar el tema nacional sota la catifa els nostres partits polítics?.