Arxiu mensual: juliol de 2011

CARLES SENTIS: UN ALTRE VERGONYA AMAGADA

La mort del periodista Carles Sentis a l’edat de 99 anys, i les reaccions dels principals partits polítics catalans, sumats al tractament de la noticia pels principals mitjans, recorda la mort d’un altra cèlebre franquista, com era Joan Antoni Samaranch, un intent premeditat d’amagar un passat fosc, i nomes lloar temes puntuals de la seva vida. La parodia de la democràcia, captiva encara de la dictadura feixista que ha ocultat les seves misèries, i dona vida a recordar personatges com aquests, que haurien de rebre el menyspreu que es mereixen per la seva vinculació al regim, i per tant contra els interessos de Catalunya.

 

Aquest sinistre personatge, anomenat popularment com “l’espion de Franco”, a mort als 99 anys a Barcelona, desprès d’una trajectòria personal on va fer costat al franquisme, on en el seu currículum destaca la seva entrada per la Diagonal l’any 1939, i en aquell mateix any va publicar el seu escrit “¿Finis Catalonia?, El fin de una pelicula de gangsters, simplemente”, en que qualificava amb aquest adjectiu al president Companys, la seva llarga carrera periodística al servei del regim feixista mai el va fer mostrar cap penediment públicament, i va fer gran publicitat de l’Espanya totalitària durant els seus 40 anys de corresponsal de guerres. Posteriorment amb la falsa transició, i com altres elements foscos com aquest, es van fer passar per grans demòcrates. Podríem recordar episodis indignants, com l’entrega de la medalla al mèrit del treball en el Col·legi de Periodistes catalans, just 70 anys desprès de la seva entrada amb les tropes feixistes a Barcelona, i que ja va crear una forta polèmica. Per major gloria d’aquesta indignitat i vergonya, li va ser concedida la Creu de Sant Jordi  el 1986, i un més acorde amb el seu tarannà, com es el Premi Fraga Iribarne de periodisme el 1974. La nostra classe política amb el President Mas al capdavant, diu que mai va trencar del tot amb el país, i que es víctima de les contradiccions de Catalunya al s. XX, altres com el conseller Mascarell, en Xavier Trias, Jordi Pujol, Duran i Lleida o José Montilla han destacat la seva lucidesa, i el seu compromís amb la democràcia, arribant a dir el seu  compromís amb la veritat, amb un altre acte d’hipocresia global.

 

Realment, el llast que arrosseguem de la dictadura espanyola, i aquesta falsa democràcia que els nostres polítics avalen, fan perdre qualsevol tipus de dignitat i ètica, amb una historia falsejada i amagada, on personatges que evidentment no mereixen cap tipus de reconeixement, vers al contrari un rebuig de la societat a personatges d’ideologia i obra feixista com aquests, i que per vergonya històrica catalana, son lloats i tractats injustament com exemples, el cas de Samaranch, i ara Sentis, son dos exemples colpidors. No es pot permetre que un poble perdi la seva dignitat d’aquesta manera, i que els mitjans manipulin tant barroerament la trajectòria de cada persona, amagant els punts foscos d’aquests personatges sinistres, per simplement crear una nova persona que res te a veure amb l’original. Pel que fa en Sentis, la seva col·laboració amb el regim feixista i dictatorial que li va permetre fer la seva trajectòria professional i sense cap penediment, no deixa cap dubte de la seva ideologia i el seu aval. Fa vergonya que es parli de que no va arribar a trencar mai amb el país, se’ns dubte ell va poder triar, i no ho va fer ni per Catalunya, ni per la democràcia.  Pel que fa a la lucidesa, i sobretot el seu compromís amb la democràcia i la veritat, ratlla l’insult a la intel·ligència, de quina veritat parlen, de la idea d’imposició per la força, i la xenofòbia i violència que porta una dictadura, se’ns dubte ha estat un excel·lent ambaixador d’aquestes idees menyspreables, i no es més rebutjable, que aquests polítics mediocres facin el joc a personatges miserables com aquests.

 

En definitiva ja fronteres que no es poden traspassar, i la de la distorsió interessada de la historia n’és una d’elles, i s’ha de denunciar que desprès de 30 anys es segueixi homenatjant personatges del regim dictatorial, amb una clara falta de respecte a les víctimes.

LA FANTASIA I LES REALITATS AMAGADES

Avui aquesta tarda assistirem al que podríem anomenar fantasia de reunió bilateral, amb una part catalana amb el suport de les forces politiques catalanes, i amb reivindicacions damunt la taula per rescatar peces de l’estatut autonòmic, que saben perfectament que mai es recuperaran. Per altra banda la realitat espanyola marca que amb la coincidència que ahir feia 75 anys de la rebel·lió militar espanyola, que va acabar amb la dictadura, sabem que el dictador sanguinari encara es alcalde honorífic de València, i que en els últims 10 anys el creixement de PIB més espectacular es Extremadura, i que Catalunya ocupa el quart lloc per la cua, tot un indici del futur que ens espera.

Efectivament, una prèvia de la reunió per la part catalana ha comptat amb tots els líders principals per analitzar els temes ha tractar, en una farsa més que ens hem d’empassar, i que saben perfectament que esta condemnada al fracàs o ha traspassos enverinats com el de Rodalies, inacceptable per ningú que tingués sentit comú o responsabilitat. La vicepresidenta Ortega, ha ressaltat que els partits faran pinya al costat del govern, el lamentable es que fer pinya per res no serveix de massa cosa. Per altra banda, i com deia abans a València el grup per la Recuperació de la memòria històrica, reitera la seva petició per retirar aquest títol honorífic esmentat per salut democràtica, un càrrec que a més comparteix amb un falangista, Rincon de Arellano, per més vergonya aliena, de totes maneres l’alcaldessa popular Rita Barberà, no sembla estar disposada a acceptar la petició, i de fet el seu partit ja s’ha negat a fer-ho en altres ciutats, de fet fa uns mesos van inaugura un monòlit en memòria dels caiguts per Espanya en el cementiri local, que posava al mateix sac víctimes i botxins.  En altres termes del 2000 al 2010, Extremadura ha liderat el creixement del PIB, deixant al vagó de cua a Catalunya, que confirma la seva caiguda de dinamisme econòmic, el creixement català ha estat inferior a la mitjana estatal, i nomes tres comunitats estan al darrere i quinze per davant, son dades que no deixen lloc a dubtes.

 

Realment la dignitat te un preu, i quan has de negociar, i l’altra part te la paella pel mànec, i a més sap perfectament que te la situació controlada, i que la part contraria es preocupa més de visualitzar una realitat deformada per intentar sortir-ne galdós que altra cosa, tot el demes es pura comèdia. Em sembla que el govern espanyol ja ha deixat clar molts temes, i a més te el poder per fer-ho, i ara no canviarà, ja que la nostra part no te cap força per fer de contrapès en la seva petició d’algunes engrunes retallades del text estatutari. La realitat espanyola viu encara d’aquesta democràcia a la carta, dirigida i tutelada pels hereus de la dictadura, sinó no s’entendria que 30 anys desprès, una gran ciutat com València encara tingués, encara que sigui un càrrec simbòlic, d’alcalde honorífic un dictador militar sanguinari i cruel, i responsable directe de milers i milers de morts, no crec que cap ciutat alemanya tingui a Hitler amb cap càrrec honorífic o que cap ciutat italiana tingui a Mussolini en la mateixa situació, per dir dos exemples paral·lels, seria esperpèntic i fora de tota lògica. Per rematar la feina comparteix el càrrec amb un falangista, o sigui el partit únic de la dictadura, i que per cert també per sorpresa encara es legal, tot hi la seva ideologia feixista, xenòfoba i violenta.  La feina de la dictadura espanyola no va acabar amb la mort del dictador, i la seva teranyina ho va deixar tot molt ben lligat amb una memòria amagada, i una barreja de botxins i víctimes que fa sentir vergonya, i sobretot quan els partits democràtics, alguns encara no condemnen aquest període, i altres passen de puntetes sobre el tema.

 

Per altra banda l’evolució del PIB es molt clara, els territoris que reben més a fons perdut, com Extremadura al capdamunt, i els que pateixen un espoli descomunal com Catalunya a la cua del creixement, i amb un estat del benestar en moltes coses inferior amb els que teòricament es solidari. Aquest es el paper que tenim reservat a l’Estat, i aquest no canviarà, per moltes falses comissions bilaterals, que no son res més que unilaterals.

LES FRASES DELS DOS LÍDERS DE CIU

Hi ha frases que et fan sentir vergonya aliena quan les escoltes, i més de persones que creus tenen un altaveu, que portarà en una dimensió molt gran cada mot que surti de la seva boca, i alhora farà prendre posicionaments en base a les mateixes. Per això, quan el President Mas diu que Catalunya vol liderar la reducció del dèficit, i farà el que calgui per ajudar a Espanya a sortir de la crisi, o quan en Duran i Lleida diu que la independència es inviable, i crearia divisions repetidament, fan veure la misèria i indignitat que s’amaga darrere aquests missatges.

En una entrevista al diari americà The Wall Street Journal, el president català reclama aquest lideratge esmentat, i demana a l’estat que faci els deures, i esta disposat a ajudar com calgui. Parla de que Catalunya ha de donar exemple de com afrontar els problemes i oferir solucions, encara que aquestes provoquin retrocessos socials, i esta disposat a assumir les reaccions adverses, de fet el diari defineix Mas com el poderós líder de la regió d’Espanya, Catalunya, el mateix rotatiu parla de la gran descentralització de l’estat, i el control autonòmic d’un terç de la despesa i àrees com educació i salut. Per la seva banda, en Duran que ha evitat valorar que un president autonòmic com Camps estigui exercint el seu càrrec, i alhora estigui processat, també ha contestat a Oriol Pujol, que va dir que la federació havia de deixar de ser un lobby a Madrid i actuar com un partit nacional, i aquest ha dit que ja ho fan afegint la seva anàlisi sobre la independència, i que també han d’ajudar a les empreses catalanes.

 

Realment es vergonyós que un president desvirtuí la realitat d’aquesta manera, ara hem de liderar la sortida de la crisi d’Espanya, i fer el que calqui, jo preguntaria que hem vingut fent els últims 300 anys, i concretament els últims 30, regalant un 10% del nostre PIB anualment, i vivint molt per sota de les nostres possibilitats per la falsa solidaritat espanyola, i que altres territoris gaudeixin del nostre espoli rebent a canvi unes inversions ridícules, i unes decisions des del govern central sempre en contra del desenvolupament econòmic del nostre territori, com el corredor del mediterrani, l’aeroport del Prat, la xarxa ferroviària, i una llarga llista, que es el pagament rebut per la nostra submissió i robatori consentit, aquest es l’exemple al món de com afrontar els problemes i oferir solucions, de quines solucions parla, de fer bo la dita de cornut i pagar el beure.  Afrontar vertaderament els problemes ja sap que comporta, i no estan preparats ni volen assumir el risc, els seus interessos son més poderosos, i a més crisi, més ens retallem l’estat del benestar dels ciutadans, això si, sense retallar ni un cèntim del nostre espoli diari cap a l’estat espanyol sense retorn.  Com vol que ens prenguin seriosament pel món, si no som capaços ni de lluitar pel que es nostre, com ha definit el rotatiu americà, les nostres credencials mereixen ser el que som, una regió espanyola que per la seva covardia, i els seus líders miserables, pot perdre la seva economia i la seva llengua, abans de plantar cara, l’autoestima sembla que no ens defineix com a poble, en canvi aquella frase que deia “la prudència no ens faci traïdors”, ja s’hi acosta més. Pel que fa en Duran, continua exercint de catalanet submís i conscient de la seva inferioritat, i segueix dient la inviabilitat del projecte de l’estat propi i la seva fal·lera per les divisions. A Unió, potser algú hauria de plantejar-ne substituir aquest bufó a la cort espanyola, que insulta a tots els que creiem amb l’estat propi, ja que no te arguments per dir el que diu, i multitud d’exemples al món al desmenteixen, apart del seu deliri per les divisions no te ni solta ni volta, ja que se li hauria de dir que la democràcia es basa en les majories, i amb una votació sempre hi ha divisions, el que no pot ser es que quan es defensa una opció la divisió no existeix, en canvi si es la opció contraria, i es majoritària llavors si, se li ha vist massa el llautó, i ja va sent hora que els militants del seu partit donin un cop de puny damunt la taula, i busquin un recanvi seriós com a cap visible, i sobretot que defensi els interessos dels catalans sense falsos missatges, com els que ens ofereix a diari en Duran.

 

En definitiva, aquests son els missatges que volen llençar al món, i lògicament aquest s’ho pot mirar astorat al veure tanta mediocritat.

A CAN PSOE-C SEMBLA QUE NO HAN APRÉS RES

A l’escola de formació del grup socialista, s’han sentit les veus dels que sonen com a futurs líders d’aquest projecte netament i sense embuts espanyol, i tots han coincidit amb més ambigüitats o menys que de grup propi a Madrid ni parlar-ne, i alguns com Iceta, parlen d’enfortir la relació a partir de les moltes coses que els uneixen, i d’altres treuen la pols a aquesta gran demagògia que es l’Espanya federal que volen enfortir, i fins hi tot parlen del seu partit amb vocació d’influència. Crec que francament ja no saben que inventar per no mostrar la seva vertadera cara, i que no es altra que son un partit que per casualitat estant en territori català, però podrien estar a qualsevol altra, que les seves posicions serien les mateixes.

Els diferents candidats, com Pere Navarro, alcalde de Terrassa, prioritzen catalanitzar el PSOE a tenir grup propi a Madrid, Àngel Ros, alcalde de Lleida, diu que no vol cap declaració unilateral, ja que no vol obrir cap escletxa al partit i prefereix esperar 4 anys, i parla de les causes de la davallada per haver donat l’esquena a la societat, també han parlat de l’estructura federal perquè hi hagi respecte mutu entre Catalunya i Espanya. Per la seva part Iceta,  vol vocació d’influència sobre el PSOE, i ha descartat l’opció de grup propi dient que hem d’anar junts, i trobar els elements d’unió, i amenaça que les receptes de la dreta no nomes no aturarien la crisi, sinó que retallarien l’estat del benestar sobretot per les classes treballadores. Per la seva part, el diputat Daniel Fernandez acusa a Mas de l’aposta pels populars a Catalunya, cosa que converteix Duran en captiu de Rajoy, i hipotecat per la dreta, parla també de desmantellaments dels serveis públics i pilars com educació i sanitat, en contraposició al seu candidat Rubalcaba.

Realment esperpèntic on pot arribar el desvergonyiment d’aquesta gent, parlen de la causa de la davallada per haver donat l’esquena a la societat catalana, i alhora rebutgen la veu pròpia a Madrid, i aposten per la submissió més absoluta en aquella cambra. Aquesta es la principal causa de la seva no defensa dels nostres interessos, cosa que es el mínim que se’ls pot exigir, no es tracta de catalanitzar un partit que es presenta a les eleccions catalanes, ja que això ja se li suposa, el greu es que els socialistes catalans fa molt de temps que han apostat per defensar uns interessos que no son els nostres, i no els hi ha tremolat el pols per votar contra la nostra llengua, contra el retorn dels diners que ens deu l’Estat, i contra tot allò que ha defensat el PSOE sense importar si això afavoria els nostres interessos o no.  Arribats a aquest punt, evidentment la seva credibilitat catalana es zero, i els 25 diputats que tenen a Madrid, uns traïdors sense escrúpols que els importa ben poc els nostres problemes. Parlen de respecte mutu amb Espanya, quan ells son els primers que no el tenen per Catalunya. N’hi ha que encara busquen enfortir elements d’unió, caldria explicar quins son, ja que em sembla que son dos projectes diferents, i un nomes fa servir l’altre a cop d’imposició sense cap tipus de respecte, suposo que es refereix a l’espoli econòmic a que estem sotmesos, o a la lluita perquè el català no sigui oficial a Europa, o gairebé enlloc per exemple, cal tenir barra, si no fos perquè aquestes paraules les ha pronunciat aquest nacionalista espanyol, que fa molt de temps que ha renegat de defensar els nostres interessos.

En Daniel Fernandez, ja arriba al deliri amb la vella cantarella de la catàstrofe de la dreta al govern, com si la gent fos estúpida, i no veies que les diferencies son mínimes, i que el govern socialista a Madrid no s’ha caracteritzat per defensar la classe treballadora, i alhora ha desmantellat l’estat del benestar amagant una crisi durant una bona temporada per interessos de partit, això si que es una rèmora, o sigui que no vingui ara amb el discurs de la por, ja que per fer por ja estant ells, i les seves receptes socials que sempre acaben afavorint els mateixos, i el seu greuge econòmic que sempre acaba perjudicant Catalunya.

En definitiva, son la mosta de la demagògia barata, que  pretén confondre la gent, i cada cop ho aconsegueix menys.

 

 




 

AEROPORTS, NI PARLAR-NE

Per si algú no ho tenia clar, i abans de la comissió bilateral del dimarts, el ministre de Fomento Jose Blanco, ja ha apuntat que els aeroports petits catalans no es desclassificaran, i per tant no es traspassaran a la Generalitat, exploren crear una societat filial, i pel que fa al Prat es podria privatitzar, i Catalunya tindria un paper determinant en una societat de vigilància i control, sense especificar el terme, que en si no vol dir res. En resum Catalunya ja pot deixar de vendre fum amb el tema aeroports, l’estat no ens els traspassarà mai, i nomes amb un estat propi podrem accedir a la seva gestió a favor dels nostres interessos.

Efectivament, el govern espanyol no es partidari de fer cap traspàs aeroportuari, i deixar que els gestors de proximitat del territori com s’imposa en la majoria d’estats del món, agafin el control d’aquesta eina tant important per desenvolupar l’economia d’un país. Apunta el tema de crear una societat filial que encara esta amb estudi, i que difícilment en aquesta legislatura seria una realitat. El conseller Recoder, valora positivament la privatització dels aeroports de Barajas i El Prat, però no veu be que puguin ser gestionats per la mateixa empresa, i reclama major participació catalana que un paper determinant en una societat de vigilància. La concessió seria per 20 anys, i s’ocuparan de l’explotació, administració, promoció, conservació i manteniment de l’aeroport. Foment ni ha concretat el paper català, ni s’ha compromès que els dos aeroports estiguin dirigits per la mateixa societat, cal dir que Aena seguirà tenint participació dins de les societats, i les tarifes mínimes regulades per Reial decret deixant en entredit la competència.

Un altra gerra d’aigua freda o bany de realisme d’aquells que encara es van empassant una a una totes les cortines de fum, que des de Catalunya ens volen presentar una realitat deformada.  Per si algú no ho tenia clar, el Prat es una eina molt poderosa per la nostra internacionalització, i fer créixer la nostra economia pel be dels interessos del territori, son dues coses que l’estat evidentment no vol, ja que suposarien un avenç per Catalunya, i una quota de normalitat que no es poden permetre. La Generalitat no tindrà cap paper de relleu en els seus aeroports, i això queda reservat per l’Estat, fa gracia sentir la paraula determinant, que no vol dir res, ja que segurament la mateixa societat que dirigeixi un aeroport ho farà amb l’altre, i les coses continuaran exactament igual, un projecte nacional amb Barajas, i auxiliar amb El Prat, a més no es cap competència, ja que reconeixen que les tarifes mínimes seran per Reial Decret, i les decisions importants de gestió seran a càrrec de la societat, on Aena i tindrà el seu paper, i el interessos catalans quedaran en l’oblit.

Caldrà sentir en Duran, que de moment  amb el grup de CIU a Madrid, i gracies a la seva abstenció, ja ha permès aprovar els sostres de despesa, i ja veurem si no ho fan amb els pressupostos espanyols també. La resposta continua sent agressiva i de menyspreu per la part espanyola, que segueix incomplint compromisos i es nega a que Catalunya es pugui desenvolupar de cap manera com a territori, això també va a aquells que alerten per una entrada en majoria absoluta dels populars com el pitjor que ens podria passar, jo els hi contestaria que pitjor impossible,en tot cas igual, es exactament el mateix objectiu, evitar que el territori català s’escapi del control total de l’estat, i es pugui desenvolupar en benefici de la seva ciutadania, es molt clar que sense estat propi, i amb un en contra poca cosa podem fer.

 



 

?

LA TÀCTICA DE LA CORTINA DE FUM

El govern català, seguint l’exemple de governs anteriors, i degut a la falta de poder real per fer una verdadera gestió de govern, utilitza el temps en fer creure el que no es, Aixa doncs el proper dimarts, i desprès de dos anys sense fer-ho, s’ha rescatat del bagul dels records les comissions bilaterals, que nomes el nom ja fa riure, i apart el portaveu Francesc Homs ha animat als ciutadans que posin l’adhesiu de CAT a les matricules dels vehicles, indicant que es jurídicament viable, com si això fos la gran cosa que ens salvarà a tots.

 

Efectivament a Madrid el proper dia 19 es reunirà la comissió per desencallar traspassos pendents, i fer un nou impuls a d’altres, cosa acordada pel nostre representant Duran i Lleida i la part espanyola, es posarà damunt la taula un altre cop la transferència de beques, i el traspàs dels petits aeroports de Girona, Reus i Sabadell. De fet aquesta setmana, i amb molt bona sintonia Mas Collell i Salgado sembla que han enterrat els problemes, i els posen al passat i no al futur. També es preveu segellar els traspassos de varis hospitals, i també per descobrir les incògnites de l’aplicació del nou Estatut. Per altra banda Homs anima als ciutadans a posar l’adhesiu de CAT als cotxes ,deixant clar que esperava que més ciutadans ho fessin, ja que jurídicament es possible, ja que la identificació del vehicle son els números i lletres, i no la E.

 

Realment fa riure per no plorar gastar les energies en fer veure el que podria ser i no es, en comptes de fer gestió normal d’un govern, que evidentment no poden fer. Les reunions bilaterals, no son tals, ja que una part decideix, i l’altra acata les decisions d’aquesta, per altra banda amb un representant a les teves files com en Duran i Lleida, les possibilitats de lluitar pels nostres interessos son mínimes. Quans anys portem remenant les beques i no hi ha manera, tot hi que la idea a exportar a la ciutadania es que son una competència nostra, cosa que es totalment falsa, i a més amb un tracte discriminatori pels estudiants catalans, pel que fa als aeroports, ha quedat molt clar que el principal  aeroport català mai serà gestionat des de la nostra proximitat, com ja ha quedat molt clar i seria de sentit comú, però a mes els aeroports petits tampoc de moment son traspassats, i en cas de fer-ho ja veurem quin tipus de gestió, ens podem trobar com en el cas de rodalies on tant sols decidim els horaris i poca cosa més, i d’això li diuen traspàs, d’altra banda considero humiliant que el que esta escrit amb una llei orgànica anomenada Estatut, es paper mullat , i te que tornar ha ser discutit en aquestes comissions pels temps dels temps, i ens hem de conformar en el famós peix al cove, podent arrencar titularitats de varis hospitals com un botí preuat, tot plegat dona idea del minso autogovern que tenim ,i on pot arribar la demagògia dels nostres politics, i les seves comissions de pa sucat amb oli. Per altra banda el portaveu del govern, vol el CAT als vehicles, com si això fos un avenç monumental en la reafirmació de la nostra identitat, quan per altra banda pacten precisament amb una de les forces més bèl·liques contra els nostres interessos, com son els populars. També caldria dir-li a Homs, que molts ciutadans han rebut sancions per portar aquests adhesius, i l’estat espanyol s’ha negat sistemàticament a canviar el distintiu de la E únic i indivisible, pels diferents de cada autonomia com fan altres estats. No volen visualitzar cap tipus de diferencia, i més una que pugui ser utilitzada pel nacionalisme català com una victòria o fet diferencial.

En definitiva, una cortina de fum rere un altre, i la ciutadania que sembla que els arbres no deixen veure el bosc, i es conforma amb un parlament de fireta, i un govern que actua com a tal.

PP I PSOES LLUNY DELS MÍNIMS DEMOCRÀTICS

Per fer-se una idea del poc nivell democràtic de l’estat espanyol, i en conseqüència dels seus dos partits majoritaris, nomes cal veure com es tracta el tema de la dictadura militar de 40 anys de durada, aquesta setmana hem tingut varis exemples, i el resultat es que no hi ha una condemna i una denuncia clara i contundent, com seria de rebut en una pretesa democràcia, alguns fins hi tot disculpen al dictador, i sembla que transformant la historia no el veuen amb mals ulls.

El Congrés dels diputats espanyol ha rebutjat la proposta de la “Asociación para la Recuperación de la Memòria històrica”, que demanava coincidint amb el 75 aniversari del cop d’estat militar que va provocar la Guerra civil, la condemna de la sublevació franquista, en José Bono no s’ha dignat ni a emetre una resposta. Aquesta associació explica que nomes un petit grup de diputats ha tirat endavant una condemna, de fet la queixa es formula, ja que  s’han condemnat altres temes com l’holocaust o el dia de les víctimes del terrorisme, però les víctimes del franquisme segueixen invisibles. De fet els diputats del Partit Popular, no s’han afegit a una iniciativa que reclama una revisió del diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de la historia, on el dictador no consta com a tal, simplement com autoritari, i es dona la circumstancia que el seu autor es patró de la “Fundación Francisco Franco”, tota una garantia de valors antidemocràtics i feixistes.

 

Amb aquests nivells, qualsevol cosa es possible, recordo que hi ha una llei de partits que ha ilegalitzat l’esquerra abertzale, però en canvi permet que aquests dos partits no facin condemnes explicites sobre un regim del terror, i un dictador que seria condemnat per crims contra la humanitat pel seus 40 anys de sang i barbàrie. Un vertader estat democràtic, i aprofitant el 75 aniversari del cop d’estat militar, faria un homenatge a les víctimes, i condemnaria amb tota la força aquest període, però quan les forces que movien aquest regim van ser les que van pilotar el pas a aquesta parodia de democràcia, el sistema neix viciat des del primer moment, i la historia es contínuament falsejada, parlant de diferents bàndols o de víctimes de les dues parts, i obviant un cop d’estat per la força, i 40 anys de feixisme i persecució de qualsevol valor ètic i democràtic, pagat per la vida de moltes persones, i que les que han sobreviscut han vist com els botxins han quedat sense càstig, com si res hagués passat. Es inadmissible que un partit admeti que un dictador que te que ser tractat com un assassí amb totes les condemnes que es mereix, el titlli d’autoritari com si fos un joc, i encara ho es més que l’autor del diccionari pertanyi a la fundació del dictador, que per cert en qualsevol estat democràtic no hauria de ser legal una fundació així, no conec que a Alemanya existeixi una Fundació de Hitler per exemple, es una aberració, que fa comprendre  les actuacions d’aquests partits, i el tarannà autoritari i impositiu d’aquest estat amb les nacions que te sota el seu domini per dret de conquesta.

 

Els valors que vol transmetre aquest estat, ja sabem quins son, i els que insisteixen per interès propi en insistir amb un encaix impossible i malaltís en son en part responsables, ja que si amb gairebé 300 anys, aquest conjunt no ha estat homogeni, dona a pensar que es impossible, i no cal inventar noves formules encara per existir, simplement ser cadascú ell mateix, i seguir el seu camí com tots els estats del món, sembla senzill, però es veu que per Catalunya i la seva societat no ho es tant.

PLA B, QUIN PLA B?

A la proposta d’objecció fiscal, el portaveu del govern Francesc Homs, ens diu que li sembla be les iniciatives de la societat civil, però que un govern ha de tenir un pla, en aquest cas el pacte fiscal, i executar-lo mitjançant un procés negociador, altra cosa seria donar avantatja a l’altra part. Francament un govern seriós primer de tot no fa plans que sap abocats al fracàs, ja que es una irresponsabilitat, i per altra banda sempre ha de pensar un pla alternatiu com a mesura de seguretat, i sembla mentida que aquest govern anomenat dels millors no tingui ni una cosa ni l’altra.

Ha parlat de fer un pla i portar-lo a la pràctica, i ho ha diferenciat de la societat civil que pot plantejar les coses en uns altres termes, i en canvi el govern no pot portar varis plans, ja que l’altra part agafarà el que li convingui pensant el que li sigui més barat, i apart ens veuran venir d’una hora lluny. Per Homs l’objectiu es un canvi de paradigma, amb un nou model de finançament on es pugui recaptar i gestionar tots els impostos, o sigui tenir la paella pel mànec. De moment ha constatat que la realitat es que l’estat no paga els diners que deu, però en canvi exigeix a la Generalitat retornar uns 800 milions d’euros per les liquidacions dels anys 2008 i 2009. Agraïts per aquest tracte, CIU ha tornat a salvar al govern espanyol en l’últim escull en el Congrés, abans del debat de pressupostos, i on el sostres de despesa ja te llum verda, alhora el conseller Mas Collell i la ministra Salgado, s’han reunit i ha declarat que les diferències amb Madrid son del passat però no del futur, amb en Duran i Lleida de testimoni, tot una garantia, per l’estat espanyol, naturalment.

Realment el govern català ens pren a tots per ximples o nomes te la missió de passar el temps fins les properes eleccions, on noves propostes seguiran endarrerint la solució al problema. Defensen un pla inviable, ja que l’altra part ja ha dit que ni parlar-ne sigui quin sigui el partit que governi, i aquí parlant de que bonic que seria gestionar els nostres impostos i tenir la paella pel mànec, quan saben que es una paranoia que no succeirà, ja que aquest no es el paper que tenim reservat dins l’estat espanyol, de totes maneres sembla que no hi ha un pla lògic alternatiu quan l’aposta principal esta condemnada al fracàs, això ells en diuen un govern seriós. Per si no fos poc, l’ofegament econòmic espanyol no te aturador, no ens paguen el fons de compensació, i ara ens faran pagar unes quantitats avançades i que per la davallada d’ingressos no s’han complert. Es autènticament surrealista, i a sobre amb la vella tàctica del peix al cove els nostres diputats a Madrid, uns els socialistes, simplement no existeixen i sistemàticament voten contra els interessos catalans, i els convergents segueixen donant suport directa o indirectament al govern de torn, esperant unes engrunes a canvi per vendre a preu d’or, i alguns encara es pregunten perquè l’independentisme o una part, planteja no presentar-se en aquestes eleccions, i fer campanya per l’abstenció, la resposta seria per dignitat, i per deixar aquest reguitzell d’humiliacions d’una vegada per totes. Per sort en Mas Collell ens diu que les diferències son de passat i no de futur, com a broma es dolenta, però tenint en compte que a la reunió hi havia el guardià de les essències espanyoles, i defensor a ultrança d’aquesta unió malaltissa, qualsevol cosa es possible.

En definitiva, un país amb un govern amb un pla caducat abans de començar, i sense alternativa, ja que la proposta d’òmnium es complexa de realitzar, i caldria que precisament aquestes institucions i principals empreses donessin un pas valent endavant, i deixessin el cove al calaix, i això ara per ara es fer volar coloms.

 

 

 

ARA ÒMNIUM TREU PIT I PROPOSA SOLUCIONS

Nomes tres dies desprès de la Manifestació  del 9 de juliol reclamant de forma urgent la independència, i on entitats cabdals com Òmnium, i van girar l’esquena, ara per celebrar el 50 aniversari de l’Entitat la seva presidenta Muriel Casals, ens va explicar les receptes i objectius,  on destaca la insubmissió fiscal, i un referèndum vinculant en un temps raonable, son les contradiccions típiques dels catalans, aquell vol i dol que tant mal ens ha fet, aquell no voler encarar els problemes per davant, i buscar les solucions per aplicar-les, es el país que tenim.

Desprès d’agrair als fundadors, socis i predecessors en el càrrec la seva feina, va descriure els tres grans objectius, que passant per assolir la independència cultural defensant l’immersió lingüística i el model educatiu, així com impulsar un pacte nacional pel foment de l’ús social del català, en segon lloc,  assolir la independència fiscal, per recaptar i administrar els nostres impostos, i exercir el nostre poder per destinar els nostres recursos, si l’estat ho rebutja, prendre la iniciativa amb accions d’objecció fiscal, que haurien de començar les institucions i grans empreses, i tercer impulsar el dret a decidir el nostre futur, amb un referèndum oficial i vinculant a tot el país, enfortint nacionalment el territori per donar una victòria molt clara al sí, així com impulsar els nostres representants perquè es comprometin en l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.

 

Caldria comentar aquests objectius, fa una setmana amb excuses de mal pagador, i en una manifestació que per primer cop i organitzada per la societat civil, demanava simplement la independència, i això generava incomoditat fins hi tot a associacions que son o volen ser pal de paller de la qüestió o defensa nacional com Òmnium, que si es va mullar quan es va tractar de defensar un text mort i enterrat fa temps sense més. Ara ens diu els objectius de l’associació, que semblen un gir sobiranista important, i això ja es una alegria, ara bé, si analitzem les propostes veurem que la independència cultural sense un estat propi es impossible, per molts pactes de cara a la galeria que a la realitat son paper mullat, el català es atacat cada dia per l’estat que l’hauria de protegir, i d’immersió a la educació penja d’un fil, les lleis espanyoles i la seva justícia estant arraconant cada cop més la nostra llengua en un espai reduït i sense possibilitats, a cada pas petit en venen tres enrere, i això sense un estat que protegeixi la llengua i la nostra cultura poca cosa hi ha a fer. El segon punt amb la independència fiscal, defensa la pèrdua de temps, i curiosament el mateix pacte fiscal que defensa el govern català, amb una paranoia que ja fa massa temps que dura, un projecte de concert econòmic que saben serà rebutjat nomes sortir de Barcelona, però com si d’un autista es tractes es segueix insistint, segurament perquè no hi ha un pla alternatiu, i la covardia i interessos impedeix mirar més enllà, doncs be Òmnium conscient o inconscientment cau en el mateix parany, i ens diu com amenaça per l’estat una mena d’insubmissió fiscal que ni institucions, ni grans empreses s’atreviran mai a fer, ja que ens falta la valentia i decisió de l’estat espanyol, que no tant sols no paga el que deu, sinó que ara ens reclama uns 800 milions per avançament que no han complert amb els ingressos previstos, i alhora ens segueix espoliant els 22 mil milions cada any com si res, i ara ens proposen que esperem 4 anys a exercir aquesta solució, quan segurament estarem molt pitjor, i tots sabem que la independència fiscal nomes arribarà amb un estat propi, per últim el referèndum vinculant, que saben perfectament prohibit per les autoritats espanyoles, i que si exercissin d’organitzadors seria un gran frau que no val la pena intentar, amb l’estat que tenim, la única via es la declaració unilateral del Parlament, i sota mans europees fer un referèndum de ratificació, el demes es fer volar coloms.

 

En definitiva unes receptes que es podrien reduir perfectament a ser valents, acabar amb aquesta comèdia, i proclamar un nou estat que sigui l’eina que ens tregui del pou on vivim, altres mètodes son tant dubtosos que ratllen l’impossible, i suposo que la Muriel Casals ho sap prou be, no malbaratem l’energia en projectes sense futur, i canalitzem l’esforç per assolir l’objectiu final.

LA SOBIRANIA D?EN RIDAO I ELS GRIPAUS D?EN MAS

Un cop passat l’aniversari de la manifestació del 10 J, ens trobem al encara secretari general d’Esquerra Joan Ridao, que ens diu que Catalunya se sobiranitza, i CIU i PSOE-C estant mirant cap un altre costat. Per altra banda el President Mas, diu que el dret a decidir del poble català no es una obra d’impacients, sinó de perseverants, i respecte el seu pacte pressupostari amb els populars, comenta que es un expert en menjar-se gripaus, i que els pot digerir perfectament, tota una declaració d’intencions.

En Ridao parla de cop d’estat l’acció del Tribunal Constitucional amb l’Estatut, ja que la sentencia afirma que hi ha un únic subjecte polític que es Espanya, i que no hi ha res a encaixar, ja que no s’accepta cap diferencia identitària.  Mentrestant a Catalunya, l’independentisme creix, i CIU torna a l’estratègia del peix al cove, i els socialistes ja no se’n recorden del rescat del text anunciat per Zapatero, i venut a bombo i plateret. Per últim fa referència a l’aprofitament de la crisi per part espanyola per recentralitzar el poder autonòmic. El president Mas parla del que s’anomena reedició del pacte del Majestic, dient que es un expert en menjar-se gripaus davant l’evident incomoditat de l’afer, ens diu que ha guanyat dues eleccions, i que ha acabat  a l’oposició, per tant no l’espanta res, i pregona que l’esperit de l’esmentada manifestació segueix ben viu, i que quan es planten llavors no es pot recollir al cap de quatre dies, i aquesta obra o objectiu necessita gent perseverant.

 

El republicà, que no para de reclamar que precisament les errades del seu partit es no aprofundir més en l’esquerra, i deixar de banda l’independentisme per assolir un ventall més ampli de votants, ara ens parla de sobirania, i descobreix una gran cosa que es que l’únic subjecte polític es Espanya, doncs li ha costat, això es una evidència des de fa prop de 300 anys, sinó ets un estat, no tens cap poder polític i no hi ha encaix que no sigui la desaparició, no cal que vulgui enganyar la gent, com venim fent per amagar les nostres misèries i pors des de fa 30 anys, critica CIU pel peix al cove, i li recordaria que amb ells al govern van aprovar un meravellós sistema de finançament que es una burla, i estaven pel SI a un estatut retallat i sense cap avenç significatiu, crec que això també es peix al cove.  Ens parla de la promesa de Zapatero de recuperar les peces perdudes del text en tot el llarg procés, i que lògicament ha quedat en res, i recordo que ells donaven suport aquest grup que venia aquesta mentida per sortir del pas, i no vaig sentir dir res llavors. En definitiva menys cinisme, i  admetre les errades pròpies seria una bona solució.  Pel que fa al President, segueix amb l’ambigüitat habitual, molt de dret a decidir, però apunta a un tema, el fiscal que precisament nosaltres no decidim com a prioritat, afirma votar si a les consultes, però ho fa d’amagat i amb por, escenifiquen davant els notaris el no pacte amb els populars, i a les properes eleccions els ha faltat temps per pactar els pressupostos de la vergonya amb ells, realment son molts gripaus, però no els que ens ven, ja que el nostre sistema no es presidencialista, i per tant guanyar les eleccions no significa governar, el que fa mal la panxa es veure les enquestes amb una majoria social per la independència, i mirar cap un altra costat per no afrontar la realitat.  Parla de ser perseverant, i no li falta raó, però son gairebé 300 anys, i el ser perseverant també te un límit, cal donar un pas endavant, i ho ha de fer el Parlament amb el suport de la societat, que de cap manera pot organitzar un referèndum  controlat per l’estat, ja que primer no el deixaria fer, i segon podria ser un gran frau per desvirtuar els resultats, diu que l’esperit segueix ben viu, però no crec que sigui la millor manera de demostrar-ho. Cal una reacció, i això no inclou anar a recollir engrunes d’una llei morta, i anar a pidolar a Madrid cada dos per tres per no denunciar l’espoli econòmic que patim.