Arxiu mensual: maig de 2011

EL RIDÍCUL DIA DE REFLEXIÓ

Avui es l’anomenat dia de reflexió, una nova burla a la societat, i que la seva immaduresa o deixadesa permet, aquesta prohibició a partir de la mitjanit de divendres a dissabte en temps passats podia tenir un sentit, però a l’era d’Internet i les tecnologies varies, no en te absolutament cap. Se’ns dubte donant un dia per pensar en el tema, ens deuen voler dir que els altres 364 dies de l’any simplement som com uns titelles que segueixen les directrius sense una engruna de reflexió, i desprès diuen  que la indignació no es justificada amb el sistema.

Amb temps del mandat espanyol d’Adolfo Suarez, el 1977 es va aprovar la llei del silenci electoral el dia abans de les eleccions, clar que en aquells temps no hi havia facebook, twitter, ni cap tecnologia de les que podem gaudir ara, i que ens informen al minut de cada situació, i ens bombardegen amb la propaganda que hi hagi prevista, apart els cartells als nostres carrers i places seguiran ben a la vista donant els seus consells per dipositar la papereta a l’urna, tot plegat fa que la prohibició sigui absolutament ridícula. Nomes una desconnexió de la persona del món en general, impedirà que rebi informació electoral pels diversos mitjans que te en el seu abast. Realment els que hagin seguit la campanya durant aquestes dues setmanes intenses, avui ho seguiran fent, i apart si fem cas a l’estadística molt poca gent decideix el seu vot el dia abans, i ben poca gent durant la campanya, en general, i degut al baix nivell democràtic la gent es fidel a un partit sense contrastar el que ha fet ho ha deixat de fer, i nomes un mínim percentatge es capaç d’analitzar que ha succeït, i canviar o no les seves intencions inicials.  

Una societat amb cara i ulls analitzaria els fets de l’ultima legislatura, el que vol, i un mínim programa del que ofereixen cada formació, i la coherència respecte el que han fet realment, per decidir finalment el sentit del seu vot, aquest procés no necessita un dia de teòrica i falsa nebulosa, on sembla que el món s’ha paralitzat, i la gent tractada d’estúpida, es dedica a reciclar tota la informació amb una mena de forat en el temps. Com deia abans la major part de gent, i més amb la desafecció creixent podria realitzar la votació abans de començar la campanya, i poc canviaria respecte la de final de campanya, com deia aquell s’ha confós l’equip de futbol que portem al cor, amb el partit faci el que faci. En estats democràtics molt més avançats com Estats Units, Regne Unit o el Canada per posar uns exemples, la campanya pot durar fins l’últim segon quan comença la votació,  i es perfectament normal, diuen que amb un examen, el dia abans  simplement has de donar una ullada, però no estudiar a fons, i aquest símil val igual pels votants en unes eleccions.

Realment, es una prova més de l’obsolet que ha quedat aquest reglaments, i aquestes practiques amb uns temps que res tenen a veure amb aquells anys, i on la Junta electoral ha arribat a prohibir les acampades dels indignats encara que no demanin vot per cap partit.  Es un tracte d’estúpids per una societat poc avesada a actuar a consciència, i amb un coneixement mínim de la situació, valorant totes les possibilitats, i sense confondre fidelitat i fanatisme injustificat, cadascú te unes motivacions per anar a votar, però aquestes s’han d’analitzar, i no tenen forçosament que caure en el mateix sac per sempre.

En definitiva que gaudiu d’aquest dia, i els que necessiteu d’aquest per fonamentar la vostra decisió endavant, i la immensa majoria que no, a suportar una caducada llei més d’aquesta democràcia de fireta.

 

 

 



.


LA JUNTA ELECTORAL MATA UN FINAL TRIST DE CAMPANYA

Avui s’acaba la campanya electoral municipal, una quinzena que ha reflectit tot allò que pot provocar indignació en els ciutadans de la seva democràcia, i que ha demostrat el baix nivell en general, amb episodis lamentables com la campanya socialista, la mani contra les retallades, o el tancar a pany i clau el que sabem ens espera a partir del 23, que no es altra cosa que noves retallades, que de moment ja no els afectaran els seus vots electorals, i que es l’únic que els preocupa, per acabar-ho de rematar la Junta Electoral prohibeix les concentracions pacifiques contra el sistema democràtic, amb l’excusa del dia de reflexió, tot plegat fa que cada dia tingui més mèrit anar a votar.

Ha estat una campanya en la línia dels temps que corren, molta demagògia, i un interès cada cop menor de la gent, per l’allunyament de la classe política amb la ciutadania, episodis com la campanya de si jo no vaig ells tornen, i denunciant les males companyies populars dels candidats e CIU per part socialista, son d’una baixesa moral que no fa trempar ningú, les retallades que tots sabem s’apropen en uns consistoris la majoria endeutats fins al cap d’amunt, i amb les mesures congelades esperant que el temps d’apropament els ciutadans s’allunyi son un fet inqüestionable, i que dona el nivell democràtic del país, partits com Iniciativa criticant les retallades quan ells han estat 7 anys en un govern tripartit fent de crossa, i en son en bona part responsables tampoc ajuda gaire a engrescar la parròquia, els populars estirant el fil de la immigració, i tots els problemes que comporten, quan ells son igual de responsables de la situació en algun llocs per la seva política espanyola en el tema amb papers massius i apropament a Catalunya, i finalment les coalicions independentistes amb Esquerra  i Solidaritat i les CUP per un altra banda, amb unes unitats a vegades més en clau estratègica que reals, i acusacions entre les dues primeres formacions que poden fer de tot, menys beneficiar l’independentisme, l’afer de Laporta fora de Solidaritat, i per últim l’entrada del líder de Reagrupament Joan Carretero donant suport a Portabella a Barcelona, i advertint del perill Convergent i Popular, quan precisament qui recomana encara no ha deixat clar com fa amb els Populars que no pactarà amb l’altre cara de la mateixa moneda, el socialisme de Jordi Hereu, això es fer trampa, i intentar confondre la parròquia.

 

El final ha estat  un moviment inesperat, que qüestiona el sistema i que la Junta electoral ha prohibit en el dia de reflexió i votacions, però que no crec que s’atreveixi a desallotjar, i més quan el moviment es pacífic, i no fa cap tipus de propaganda de cap partit, i simplement qüestiona la falsa democràcia que existeix.  Les excuses d’aquesta reflexió ridícula que sembla se’n rigui de la població, ja que per aquesta estratègia caldria retirar tota la publicitat pel carrer fix i mòbil, cosa que no es fa, i per tant no te raó de ser, i retalla el dret a manifestació i la llibertat de  reunió de les persones.

 

Es un final trist per una campanya que ha donat la raó al moviment dels indignats, i que al final ha activat els seus mecanismes de defensa per gestionar a ritme d’imposició el sistema, i intenta amagar el despertar de consciència  de la gent amb un joc viciat que necessita moltes millores, per arribar a ser una democràcia de qualitat i transparent, i que sobretot no balli al so que li marquen les grans entitats financeres i les petites parcel·les de poder.  Dit això, i de totes maneres, espero en clau independentista que les candidatures amb aquest objectiu per bandera,  obtinguin els millors resultats possibles, i siguin una nova crossa per exercir pressió de cara a l’objectiu final.

LES ACAMPADES QUE ELS POLÍTICS NO HAN ENTÉS

Les acampades per les places de les nostres ciutats, i en especial per la transcendència que tenen, a la capital catalana del moviment “Democràcia real, Ya”, amb les seves propostes per un canvi de sistema en la nostra societat, i sobretot del poder real encapçalat per la banca i els càrrecs polítics, ha rebut respostes dels partits, com si ells des de fora fessin propostes per canviar-ho, i fins hi tot alguns comprenen la indignació amb una actitud d’un cinisme que espanta, i els mitjans ja s’estan encarregant de buscar orígens sinistres a tot plegat, per fugir d’estudi.

Les acampades en plena plaça Catalunya, estant trobant l’efecte de visualització de la protesta, que evidentment el poder establert vol apaivagar com sigui, els partits respecte a aquest moviment creat a traves de la xarxa, asseguren comprendre les queixes d’aquesta democràcia viciada, però han instat al moviment a canalitzar la seva mobilització a través de la participació i el vot en les eleccions d’aquest diumenge, el mateix Hereu ens diu que no permetrà que això sigui indefinit, i veu la política com la solució, i comparteix els motius d’indignació, cosa que ja va intentar instrumentalitzar el seu partit, el PSOE penjant a la seva plana web el manifest com fent-se’l seu, Trias parla de respecte, i d’un clam de gent que demana reformar i modernitzar el sistema amb nous sistemes de representativitat, per part Popular, Fernandez Diaz vol veure com evoluciona, i els encoratja a votar, Gomà per Iniciativa ho veu com una protesta contra les retallades, i els demana el vot pel seu partit, i Portabella també reclama la política com a sortida dels problemes. Mentrestant les demandes es centren en uns punts concrets que inclouen la lluita contra l’atur, el dret a l’habitatge, el control del sector bancari, les reformes fiscals, la eliminació dels privilegis de la classe política o les llibertats ciutadanes entre d’altres.

Realment, aquest moviment ha agafat a contrapeu a molta part del poder establert, i nomes la grisor de la massa ciutadana impedeix activar una vertadera revolució que ara sona utòpica, però que amb un nivell que precisament el poder ja s’ha encarregat de deixar sota mínims es pràcticament impossible. El sistema s’ha podrit, i evidentment nomes interessa a les elits econòmiques i polítiques, que han creat un coto tancat on tot s’hi val, i on la societat gira al seu voltant amb l’excusa de la democràcia. Les propostes d’aquest moviment evidentment giren al voltant de la millora de la capacitat de decisió i participació del poble, i d’eliminar uns privilegis indignants de determinats sectors, que permetrien una millor qualitat de l’estat del benestar i del vertader sistema democràtic en general.  Les reaccions a Barcelona concretament de la classe política fan riure per no plorar, Hereu compren la indignació, es una comprensió que no va més enllà en forma de solucions, i més amb un partit que a l’Estat espanyol junt amb els populars, forma part de la partitocràcia existent, i es permet en primera instancia fer-se seu una iniciativa que res te  a veure amb ells, però que es creuen poden reclamar com a falsa esquera que son. La resta junt amb el representant socialista, els encoratja a votar com a solució, cosa que demostra que no han escoltat res del que es reclama, ja que el problema no es el partit que guanyi o perdi les eleccions, el problema es el sistema en si mateix, i aquest guanyi qui guanyi serà el mateix, ara be, evidentment ningú vol deixar aquest escàndol, i aquest mon viciat que permet amb una falta d’ètica total viure de rendes, i amb uns privilegis pagats per tota la societat sense res a canvi, i unes elits bancàries instal·lades per damunt del be i del mal, i amb permís per dirigir el sistema a on mes els convingui.

En definitiva, i com passa amb els càrrecs directius, que amb els anys van perdent il·lusió i qualitat en mans d’una mateixa persona, aquesta democràcia venuda a Europa com la vuitena meravella, amb el temps a passat a ser un sistema viciat, i que res te a veure amb l’original, evidentment amb la responsabilitat de tothom.

 

LA INDIGNANT CAMPANYA DE JOSÉ ZARAGOZA: SEGONA PART

El partit socialista s’ha encomanat a José Zaragoza com a director de campanya, desprès del desgavell de les eleccions catalanes, i les negres premonicions municipals, i com no podia ser d’altra manera, ha tret la pols a la tàctica ja utilitzada de la por al PP, i anar a buscar unes imatges ja llunyanes per vincular el candidat convergent amb Aznar, i els seus pactes establerts, i amb una mena de si nosaltres marxem, ells venen, que tant be els hi va anar amb la candidata Carme Chacon, ara ministra de defensa, i sense la més mínima preocupació pel interessos catalans, es el cinisme, i la política de baixa volada que tant agrada a aquest personatge.

Era l’únic cartutx que li quedava a la recamara a aquest gat vell de la política per evitar la davallada, i encara increïblement enganyar algú amb aquesta demagògia de presentar l’entrada de CIU de bracet dels Populars com una amenaça, com si els governs dels socialistes amb les seves crosses habituals, o sigui Esquerra i Iniciativa, no representessin per Catalunya exactament el mateix, tenir la guineu dins el galliner. En una entrevista recent, a la pregunta de una explicació per trencar la unitat catalana per reclamar el Fons de Compensació al Congrés, ens respon que es un parany electoral de CIU, i parla de les discrepàncies dels seus alcaldes, dient que tenen personalitat pròpia, i que plantaran cara a les retallades, parlant d’una votació a Madrid que no servia per res, ja que al Senat no va servir de res, desvia l’atenció per la falta de suport dels líders espanyols, dient que aquí es voten alcaldes, i parla de que CIU no confia en els seus candidats, i respecte  a la gairebé desaparició del logo, ens diu que la campanya tracta d’ensenyar els alcaldes, i vincula les retallades del govern català amb educació i sanitat a la ideologia liberal d’una sanitat i escola privada, i finalment ens defineix el partit com a federalista, i amb vocació de transformar Espanya, per això van impulsar l’Estatut, i esgotaran tots els camins, tirant pilotes fores respecte el grup propi.

 

Realment, tant de cinisme junt es difícil d’acumular en una sola persona, la tàctica electoral ja es de molt baixa qualitat i totalment rebutjable, ja que a falta de poder oferir res propi, ens presenta una futura amenaça dels rivals de bracet d’uns populars, que nacionalment tenen els mateixos objectius que els socialistes, però que amb l’excusa del dreta i esquerra ens els presenten com a les antípodes.  Aquest parany que ens parla de la votació al Congrés, evidentment que ha estat aprofitat per CIU per deixar-los en evidència, però ells han perdut la oportunitat de defensar els interessos legítims catalans, i han triat el seu govern espanyol un cop més, deixant el deute impagat a Catalunya com una qüestió que no va amb ells, i encara s’atreveix a parlar de personalitat pròpia, i lluita contra les retallades, es una personalitat que sempre ha votat junt amb el seu partit mare a Madrid, i molts cops contra els nostres interessos, i a sobre protesta per les retallades, però quan les pot alleugerir amb el pagament dels incompliments espanyols, diu que no, i se’n desentén, es un insult i una falta de respecte a la ciutadania, i sobretot als seus votants, ja que tant sols son un titella del govern socialista espanyol, que casualment actuen en el territori català, però que ho podrien fer en qualsevol altre amb els mateixos resultats. La prova es que es trist amagar el logo del partit, i les seves principals figures espanyoles, primer perquè admeten que la seva marca no ven, i per tant l’han de dissimular, i segon perquè el que era vàlid per altres eleccions, ara i degut a aquesta impopularitat degut a la seva bel·ligerància contra qualsevol reclamació catalana, no es valida. Finalment volen transformar Espanya, quan el seu partit defensa l’Espanya del pensament únic, i tractar les autonomies com competidores del govern central, i no com a una part de l’Estat en si mateix, per tant ja n’hi ha prou de defensar una teoria que no te amics, ni afiliats que li vulguin donar suport, son en gran part culpables de la situació en que vivim, i ara se’n volen rentar les mans amb la seva bajanada de la por als populars, que com a mínim no enganyen a ningú, però en el fons son com dues ànimes bessones, i en el cas socialista amb tant poca personalitat que simplement l’han de basar en la por a l’altre partit.

 

En definitiva, crec que Catalunya te que despertar, i castigar aquests dos partits espanyols, i els seus aliats catalans per simple quota de poder, ja que aquesta mentida ja fa massa que dura.

CONTRADICCIONS O PRESES DE PEL

El jutjat de Palma ha condemnat a un guàrdia civil espanyol a pagar una multa de 1200 euros per agredir al Jove Ivan Cortés, que se li va adreçar en català a l’aeroport, i evidentment ho va considerar una ofensa greu. Per la seva banda Joan Puigcercos, fa una crida al PSOE-C per anteposar els interessos de Catalunya als del PSOE, també trobem la confiança del Conseller Mascarell per desencallar el retorn dels papers de Salamanca després de les eleccions, i Zapatero amb el seu cinisme habitual recomana al govern català que escolti el clam de les manifestacions contra les retallades.

Els fets de Palma van succeir l’estiu de 2009 a l’aeroport de Palma, quan la Guàrdia Civil va demanar la documentació al jove, i aquest va contestar en català dos cops, i davant els improperis rebuts va canviar al castellà, i va ser portat a una habitació on va rebre diversos cops dels agents, i on la parella va dir que aquests els van dir que havien a Mallorca per defensar-lo, i que consideraven un insult que els parles en català. Per la seva part el líder republicà, fa la crida abans esmentada als socialistes, i crida als alcaldes d’aquest partit a actuar com esquerra nacional, i no com una esquerra sucursal que fa una cosa aquí i una molt diferent a Madrid. El conseller de Cultura diu que desprès els comicis se sabrà si hi ha intenció de desencallar una part important dels papers de Salamanca, ja que la tensió política es rebaixarà, i serà el moment del retorn efectiu. Per la seva part Zapatero, es permet donar consells al govern de Mas, i que escolti les manifestacions anti tisorades, i alhora va reiterar que l’objectiu de dèficit era irrenunciable.

 

Realment, els fets de Palma donen idea de la democràcia que ha heretat l’estat espanyol, i els seus cossos de seguretat amb una actitud que recorda encara la dictadura franquista, i on el sol fet d’utilitzar una llengua es una ofensa que mereix un càstig, se’ns dubte en un país vertaderament democràtic aquest individu seria condemnat, i expulsat del cos per racisme i feixisme, que no permet ser apte per protegir la ciutadania, que simplement vol actuar amb normalitat, i no amb uns paràmetres que curiosament no ha denunciat cap d’aquests partits que es passen els dies fent demagògia amb els immigrants i la seva marginació, però evidentment quan es tracta del català tot s’hi val. En Puigcercos ara demana coses impossibles als socialistes, però amb set anys de govern a les seves ordres no el vaig sentir exigir res sobre el tema, i evidentment els socialistes catalans mai han canviat, les seves prioritats sempre han estat lluny d’aquí, i mai han defensat els interessos catalans, però el líder republicà just ara sembla que ho descobreix, nomes cal sentir en Portabella com mai descarta cap pacte amb ells, i fa gracia sentir que no siguin una esquerra sucursalista, quan precisament ells han ocupat aquest paper els últims anys. En Mascarell ara ens parla que potser desprès de les eleccions tornaran els famosos papers a Catalunya, en un tema que ratlla l’absurd, una llei aprovada de retorn dels papers espoliats, i els anys van passant, i sembla que de moment nomes hi ha pals a les rodes per complir la llei, i dificultats per recuperar el que es nostre, i encara des de la nostra part especulant amb dates que no hi hagi la tensió política existent, ara ja sabem que el compliment de les lleis espanyoles depèn en gran part de la tensió existent, i a veure qui la diu més grossa. Per últim Zapatero, te la barra i el cinisme de demanar a Mas que escolti les manifestacions promogudes per l’antic tripartit contra les retallades, quan el govern espanyol no compleix en cap dels seus compromisos a Catalunya, i es un dels principals culpables de la caixa buida catalana, ja que les exigències no es rebaixen, però les obligacions semblen oblidades, veure per creure.

 

En definitiva, unes proves de la gran demagògia dels nostres polítics, que juguen amb els fets capgirant el seu sentit, i pervertint qualsevol missatge en benefici propi.

LA MANIFESTACIÓ QUE NO INTERESSA AL PODER ESTABLERT

Aquest cap de setmana, apart de la manifestació indignant sobre les retallades, dirigida i manipulada en un nou trist episodi del feble que pot arribar a ser la societat, un altra manifestació va recórrer els carrers de moltes ciutats europees demanant democràcia real ja, i incidint sobre allò que el poder establert no en vol sentir a parlar, i que la societat inquieta, cada cop veu amb més preocupació el monstre que ha ajudat a crear, i que ara el te atrapat amb un sistema viciat que juga amb les paraules i les desvirtua, com es el terme democràcia.

Des d’una plataforma insta  a deixar aquests termes de conservadors i progressistes, i fixar la mirada en el panorama polític econòmic i social envoltat de la corrupció, i el món a mida que ha muntat la classe política, els empresaris i els banquers, fets per fer pagar la festa a la societat i enriquir els de sempre, amb una sèrie de mesures que van des d’una millor qualitat democràtica on el ciutadà pugui decidir sobre les qüestions importants, un control de les entitats bancàries que eviti el desgavell existent amb la especulació, i el diner públic invertit per bandera, expropiació de les vivendes en estoc per part de l’Estat per posar-les en el mercat de lloguer, la dació de les hipoteques per rendes baixes, eliminació dels privilegis de la classe política, que cap ciutadà te, i son una vertadera indignitat respecte a la classe treballadora, i tot una colla de mesures per canviar aquest poder que domina la societat en nom d’una democràcia de la qual nomes en queda el nom, i on sempre paguen els mateixos. Us adjunto el manifest llegit desprès de la marxa, i que convida a reflexionar, i a demanar canvis més enllà de la desafecció existent.

 

 

MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor.
És per això que declarem fermament el següent:

  • Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
  • Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
  • El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
  • La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
  • L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
  • La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
  • Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
  • Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
  • Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.
Jo puc canviar-ho.
Jo puc ajudar.
Sé que junts podrem.
Surt amb nosaltres. És el teu dret.

LES MUNICIPALS I LES PROPOSTES ENVERINADES

En aquest últim cap de setmana de campanya per les eleccions municipals, s’han escoltat algunes coses que mereixen un comentari, com en un acte en el món de l’esport de Hereu, on Albert Soler, secretari d’estat de l’esport,  donant el seu suport, ha carregat contra els curts de mires que nomes volen Barcelona perquè sigui capital de les seleccions catalanes. Per la seva banda a nivell espanyol, Zapatero ha dit que la llei de dependència justifica una legislatura, suposo que no es devia referir a Catalunya, i per últim Portabella que vol proposar un referèndum des del consistori.  A veure qui la diu més grossa.

Hereu en aquest acte es compara amb un atleta que remunta en els últims 100 metres, en un acte del món de l’esport amb propostes varies, i el suport d’atletes com Maria Vasco, i el secretari d’Estat de l’esport, que anomenat curts de mires als abans esmentats, i que no volen les seleccions espanyoles a Barcelona. Per la seva banda Hereu ha parlat de les Olimpíades del 92, com el moment culminant, i de l’esgotament de CIU a la Generalitat en tant sols  3 mesos. Per la seva part Portabella, assegura ara que amb el PSC no s’hi poden entendre, quan fa pocs dies obria la porta al govern no necessariament a la força que guanyes les eleccions, retreu que els socialistes miren més Espanya que Catalunya, i ha fet la proposta de referèndum des del consistori, i sumant amb altres municipis. Per últim, Zapatero es mostra orgullós de la llei de dependència, i diu que justifica una legislatura amb 700 mil persones amb prestació gracies a ella, i ha retret a la dreta les velles consignes de sempre.

Segurament l’Albert Soler, com a bon socialista i nacionalista espanyol ranci i de pensament únic, no li ha passat pel cap que la seva suposició d’identitat única a l’estat espanyol no es certa, i que hi conviuen per dir-ho així, diverses nacions amb un sentiment nacional particular, i una identitat i cultura diferent, evidentment això inclou el món dels esports, i per tant i veient la persecució paranoica per tot el món a les diverses federacions catalanes que han volgut competir oficialment, cosa que el Sr. Soler ho deu trobar del tot normal, i si veiem l’esport com el que es, es bastant lamentable retallar les llibertats de cada persona o esportista, i que pugui escollir amb qui vol competir, i no per obligació i amenaçat per les sancions que li poden caure a sobre. Com a catalans es normal que  vulguem les nostres seleccions com qualsevol altre estat o territori del món, ni més ni menys, però esclar per Soler aquest sentiment per la selecció catalana es ser curt de mires, i el sentiment per qualsevol selecció de qualsevol lloc del món es totalment normal, suposo que ens deu tractar de ciutadans de segona, amb menys drets que la resta de mortals, es un tic típic de la xenofòbia i imposició, que es la recepta que amb la qüestió nacional el socialisme sempre ha defensat, deixant la llibertat de la persona o el col·lectiu sense cap valor, i donant per fet que si les seleccions espanyoles juguen per tot arreu de l’estat espanyol menys a Catalunya i al País Basc, li hauria de fer pensar que alguna cosa passa, no crec que sigui tant difícil, excepte pel seu autoodi, que ha de manifestar sigui com sigui sense contradir la veu de l’amo. Pel que fa a Zapatero, i el seu exemple de la dependència, li diria que a Catalunya aquesta llei va trepitjar les competències catalanes amb la permissivitat del tripartit, i que a sobre tant sols es paper mullat, ja que no ha vingut acompanyada de tot el pressupost perquè fos possible, i per tant molts casos a Catalunya segueixen esperant la subvenció. Es la típica iniciativa del govern de Zapatero, la portada al diari, i encolomar l’assumpte financer a un altre, que en aquest cas no hi pot fer front, aquesta es la defensa que ell fa de les esquerres per sobre de les dretes, i que cada cop son mes com dues gotes d’aigua. Per últim Portabella a cada dia que passa de campanya diu donar suport a una opció diferent, i així la credibilitat evidentment no va enlloc, ara blanc, ara negre i ara gris, i un descobriment sensacional que el PSOE-C mira més Espanya que Catalunya, li ha costat descobrir això, llavors com s’entén la fixació amb no pactar amb els populars, quan ens diu que son iguals, tot un embolic que explica la davallada espectacular d’Esquerra les últimes eleccions, respecte el referèndum, crec que cal mirar al Parlament primer, i un cop dins una nova legalitat, i amb la tutela internacional, fer un referèndum amb totes les possibilitats, insistir amb el mateix es un camí sense sortida.

 

 



 

LA MANIFESTACIÓ DE LA DEMAGÒGIA

Avui hem vist clarament fins on arriba la manipulació de les masses, la manifestació per Barcelona que segons les fonts va de 30 mil a 250 mil persones, no he entès mai unes diferències tant abismals, i organitzada sobretot per CCOO i UGT, amb la participació nombrosa de PSOE-C amb diversos dirigents, ERC i ICV contra les retallades del govern català, i obviant que ells en la seva etapa de govern en son corresponsables de la situació, i alguns fins hi tot contraris a que Madrid ens pagui els deutes acordats, però alhora demanant els mateixos recursos, es d’un cinisme fora de mida, i que un cop més vol desviar l’atenció sobre els vertaders culpables de la situació.

Multitudinària manifestació a Barcelona contra les retallades del govern , els sindicats esmentats, i més de 200 entitats socials, han denunciat al govern de Mas, i les retallades anunciades a sanitat i educació sobretot. L’oposició ha aprofitat l’ocasió per expressar el seu rebuig a les retallades, amb nombrosos dirigents socialistes, la cúpula d’Iniciativa, i Portabella i Puigcercós per Esquerra.  En el manifest es lamenta que el nou govern anuncií cada dia noves accions amb l’excusa de la mala gestió del govern anterior, i la falta d’entesa amb el Govern de l’Estat. Per altra banda a Madrid, el Ministeri de Foment no ha destinat cap euro dels 7492 milions licitats per inversions a l’Estat espanyol a Catalunya, tot hi haver-hi importants obres en marxa, es el primer cop que això passa, just un dia abans d’un trist debat municipal que va acabar amb Hereu ensenyant una foto de Trias donant la ma a Aznar en la investidura del 2000, i Portabella insistint al candidat convergent que digues que no pactarà amb el PP.

Realment no pot ser que la gent tingui tant poca memòria, i sigui tant fàcilment portable, la societat ha de tenir en general una visió amplia de les coses, i no caure a la trampa dels que nomes miren pels seus interessos, ja que l’efecte es nefast. Ja sabem que les retallades al nostre estat del benestar son indignants, i en especial quan toquem els punts més sensibles d’aquest benestar. No pot ser que els membres del tripartit ara es treguin les culpes de sobre, i com si els últims 7 anys haguessin desaparegut, no diguin que ells també van permetre aquest espoli fiscal del 10% del nostre PIB, i que amb els minsos recursos que ens quedaven van estirar més el braç que la màniga, precisament per fer veure que la situació real era un altre, i amb aquesta cortina de fum deixar el mort al govern proper que ha trobat la caixa buida i endeutada. A sobre el principal partit del tripartit fa una setmana va votar en contra de que l’Estat compleixi els seus compromisos en forma de deutes amb Catalunya, i ara pretenen que amb la caixa buida, i sense cobrar els deutes que esperàvem rebre negats per l’Estat,  amb una vareta màgica seguirem disposant del mateix capital. Es d’un cinisme que espanta.  Al govern català se li pot retreure que no sigui valent, i faci rumb cap a un estat propi davant la impossibilitat de sobreviure amb aquest, ara si de moment tria aquest camí, i donant per fet que no cal ser cap expert econòmic, per veure que don no n’hi ha no en raja, i que si a damunt des del govern estatal et neguen el pa i la sal, i pretenen encolomar els seus deutes amb la Generalitat a aquesta per millorar els seus números, això es inviable. Per reblar el clau davant de tot, els dos sindicats espanyols que si alguna cosa no han fet mai es mirar pels interessos de Catalunya, encara recordo el desgavell de rodalies, i la seva posició llunyana al costat del seu partit a Madrid.

El tema de la licitació d’inversions es un altre exemple del tracte que rebem, senzillament ni un euro, però esclar, això amb aquests sindicats abans esmentats no els interessa, igual que els candidats a l’alcaldia de Barcelona on aliens a tot continuen amb la seva retòrica gastada de que dolent es pactar amb els populars, com si  aquests mateixos que exigeixen aquest fet, no ho hagin fet amb l’altra cara de la mateixa moneda, el socialisme espanyol – català, que es responsable com el que més de la situació on ens trobem.

En definitiva, es trist veure les memòries selectives d’alguns per justificar les seves actituds miserables, i arrossegar una part de la massa ciutadana tant fàcilment manipulada.

.

 





LA MALA SALUT DE SANITAT I DE LA LLENGUA

El maltractament de l’Estat espanyol a Catalunya, no te límits, i el conseller de Sanitat s’ha reunit amb la ministra del ram, per reclamar els 150 milions del fons de cohesió, en compliment del principi de lleialtat institucional, un nou incompliment, i nous pals a les rodes de l’estat del benestar català. Per altra banda la llengua catalana, continua sent menyspreada en àmbits com la justícia, on el jutge de Lleida José Maria Magan, va considerar utilitzar aquesta llengua, una manca de respecte i educació.

El conseller Boi Ruiz ha considerat una contradicció que el mateix que demana a la Generalitat que retalli més, no compleixi les seves obligacions. Aquests diners inclouen el pagament de tres anticonceptius gratuïts, l’aplicació de la llei antitabac, i avortament, i el cost que suposa atendre pacients d’altres comunitats, amb les quantitats nomes en el tema dels anticonceptius de 30 a 70 milions d’euros, l’avortament uns 8 milions, i l’antitabac uns 30 milions. Ha afirmat que no hi ha discussió possible,  i que no tants sols es problema de Catalunya sinó d’altres comunitats, i pensant que desprès de les eleccions les coses es plantejaran d’un altra manera, la ministra de moment n’ha pres nota. Pel que fa al català, la Consellera de Justícia ha demanat al Tribunal Superior de Justícia, que actuí contra l’esmentat jutge que apart de les consideracions abans escrites va parlar de la Generalitat com una administració regional espanyola, i va constatar que la presencia de la llengua en aquest àmbit es ridícula, a més amb un jutge amb un llarg historial darrere, qualificant de cavaller noble un infractor de les normes de transit, per haver-ne negat a pagar un multa per estar en català.

 

Un altre cas d’una administració que ha decidit reduir el seu alarmant dèficit deixant de pagar els seus deutes a les altres administracions, com si aquestes no anessin amb ella, i així fels pagar el mort del seu endeutament, i en especial Catalunya, on els fons pactats, i acordat en diferents àrees son sistemàticament incomplerts carregant el pes a la Generalitat, i a més exigint un esforç per complir amb el deute que no es veu amb cap més comunitat. No es poden dictar lleis des de l’Estat central que al final van a càrrec de les autonomies, i a sobre no complir amb els pactes acordats en forma d’inversions o fons per fer anar les lleis endavant. La sanitat es un tema cabdal per l’estat del benestar, i m’entres aquí es tanquen plantes senceres en alguns hospitals, i es veuen obligats a reduir costos amb el conseqüent pitjor servei, l’Estat espanyol transgredeix un cop i un altre els contractes establerts amb els organismes catalans, aquesta es la relació bilateral que tenim, i es el paper que ens toca jugar dins l’estat espanyol. Pel que fa al català a la Justícia es pràcticament inexistent, i no podem aguantar que jutges com el que he esmentat menyspreí i tracti de llengua pràcticament morta la nostra llengua, amb l’aberració d’admetre a tràmit la denuncia per la multa que estava en català, el Tribunal Superior hauria d’inhabilitar aquest jutge, i demanar les rectificacions oportunes per  les aberracions que ha comes, no es pot permetre fer mofa de la nostra llengua pròpia, i cal demanar respecte com a tots els territoris civilitzats del món, prou d’actituds xulesques com aquestes, i fora de lloc en un estat democràtic o civilitzat, segurament a les associacions feixistes que tan s’exclamen per la igualtat del castellà i el bilingüisme, ara callaran, perquè senzillament ja els sembla be el seu bilingüisme d’una sola llengua, que lliga molt amb el tarannà de la imposició que des de l’estat ens volen regalar pels segles dels segles.

 

SANTI VILA I LES REFLEXIONS ESPERPÈNTIQUES

L’alcalde convergent de Figueres, ha fet una sèrie de reflexions arrel de la negativa del PSOE-C a sumar-se al front català per reclamar el deute pendent, i ens diu per sorpresa de molts, que en aquesta legislatura el seu partit te un pla ben clar o fi de l’espoli fiscal o secessió, i afirma que mai com ara els moderats han tingut tants pocs arguments contra la independència.  Aquest figura emergent dins del partit de govern, mai s’havia expressat en aquests termes, i mai havia mostrat aquesta tendència amb un pla que fins ara ningú ha expressat tant clarament, i que es fa molt difícil de creure.

Aquest personatge ens explica en el seu bloc aquest objectiu o pla convergent, que qualifica de nítid i definitiu, i recorda a PP i PSOE que la advertència es seriosa, alhora es resisteix a creure que l’Espanya plurinacional no es possible. Mai s’ha declarat independentista, i afirma que mai ningú ha treballat tant com el catalanisme perquè aquesta Espanya plural fos possible, malgrat els continus greuges rebuts, i la visió de foranis que tenim des del govern de Madrid. Ens diu que s’han esgotat els arguments conciliadors degut a les humiliacions votació rere votació, i acaba dient que fins hi tot quan la independència arribi, serà dels que explicaran que si d’ell hagués depengut, les coses podrien haver anat d’un altra manera.

 

Se’ns dubte els contes de fades estan molt be per explicar a la canalla a la vora del foc, i comprovar la seva cara embadalida escoltant histories fantàstiques, però aquesta versió que ens explica l’alcalde convergent, no va amb sintonia amb la immaduresa i dret a decidir limitat que pregona Artur Mas. Aquest personatge sap molt be que l’espoli fiscal nomes s’acabarà amb un esta propi, i disposar dels nostres propis recursos com qualsevol estat, no hi ha formules màgiques, sap perfectament que qualsevol nou mètode de finançament per Catalunya serà rebutjat, ja que no es el paper que ens pertoca en aquest estat, i ja han dit que es inassolible i impossible, segurament s’hauria de preguntar si el catalanisme de que ens parla no ha pecat de falta de visió i mesquinesa, o baixa qualitat intel·lectual, al insistir en un tema o una paret, que un cop i un altra ha rebutjat les nostres bones intencions en els últims 300 anys, com pot ser possible que encara hi hagi hores d’ara qui digui que en el cas d’arribar a un estat propi o hauria fet d’un altra manera, o que creu amb la falsedat de l’Espanya plurinacional, per qui ens pren, potser caldria explicar que l’Espanya plural no existeix, ni ha existit mai, ni tant sols hi ha cap esperança pels seus defensors de que existeixi, com diu ell, cada cop hi ha menys arguments per defensar el contrari, jo rectificaria i diria que no n’hi ha cap, i cada dia afegim nous arguments pel tracte de ciutadans de segona en un estat que mai ens ha considerat una part d’ells, sinó més aviat una conquesta, com un tresor descobert per un vaixell pirata que es saqueja sense escrúpols, i sense fer presoners, cas que estigui protegit, ja que els drets d’aquestes persones no son els mateixos que els dels conqueridors.

 

En definitiva, un altre dirigent que se’n riu a la nostra cara explicant sopars de duro, i obstinat en creure fantasies impossibles que ens han mantingut ancorats al port durant els últims tres segles, sense deixar que l’evolució natural de la nau, ocupes un lloc en la immensitat del mar, i presentes tota la brillantor i dedicació per un objectiu comú i nostre, que ara no es possible.