Arxiu mensual: juliol de 2010

LA PROPOSTA DE LAPORTA

Avui, Joan Laporta ha tret el cap, i ha etzibat la seva proposta acompanyat de Lopez Tena i Uriel Bertran, en forma d’una gran coalició per la declaració unilateral d’independència, amb el nom de Solidaritat Catalana, tal com va passar al voltant de Francesc Macià el 1906, a convidat a tots els partits parlamentaris catalans, plataformes sobiranistes, associacions i partits extraparlamentaris, a unir-se al projecte com una única forma de donar el cop definitiu en les properes eleccions, i deixant de banda ideologies per centrar-te en la qüestió nacional.

La sentència del TC ha deixat en res l’autogovern català, i el final de la via autonomista, davant les dificultats per articular aquesta proposta conjunta pels típics personalisme i divergències entre independentistes, presenta aquesta proposta per explicar els avantatges d’un estat propi, i permetre explotar tot el potencial de Catalunya dins la Unió Europea.  Posen l’exemple de la manifestació del 10 de juliol com fita a seguir, i per tant conviden totes les organitzacions, des de CIU, ERC o ICV a UDC, Reagrupament, CUP, EPM i Democràcia Catalana, per aconseguir aquesta candidatura unitària, amb el compromís de la proclamació de la independència en la propera legislatura, i validar-la per un referèndum, i demanen organitzar assemblees locals a l’estil de les Consultes per desenvolupar el projecte.

 

Em sembla lloable aquesta proposta, que de fet Reagrupament sempre ha defensat, però cal tenir en compte unes consideracions a destacar, el poder del bloc unionista que no vol que Catalunya es mogui un mil·límetre, i format ara per PP, PSOE-C i Ciudadanos, tot hi anar a la baixa no es pot infravalorar, per Ciudadanos ja han titllat de colpista a Laporta per la proposta, ja que pretén vulnerar la legalitat des de les institucions, caldria explicar-li al portaveu d’aquest partit xenòfob, que totes les independències, que son moltes, tard o d’hora han vulnerat la legalitat que les oprimia, des de dins o des de fora, altrament encara hi hauria una repartició del món amb els mateixos estats que la edat mitjana. Per part socialista, i desprès d’aprovar una resolució indignant al Parlament amb el Preàmbul de l’Estatut, ara un cop a Madrid, ni tant sols això hi donaran suport, ja que els seus caps a Madrid no els agrada la proposta, demostrant un cop més la inutilitat dels seus 25 diputats a Madrid, i les seves vertaderes intencions que res tenen a veure amb Catalunya. Tanmateix i respecte les adhesions demanades, no espero que CIU, ERC o ICV facin el pas, ja que per ells els seus partidets son el principal, i les eleccions son a la vora, i com es sabut el país passa a un segon terme davant el repartiment de les engrunes autonòmiques, si que espero que els militants i votants farts de tanta hipocresia barata facin el pas,  per anar de cara al gra, i no es deixin entabanar pel dret a decidir de CIU no se sap ben be el que, o les grans proclames d’Esquerra recuperades desprès de 7 anys de pluja fina, i oblit nacional. Per coherència, el primer exemple hauria de ser el pas d’en Lopez Tena i Bertran al nou projecte, i en el cas del segon l’abandó de l’escó, i en tots dos la militància dels seus respectius partits que els hauran desautoritzat per segon cop en pocs dies, i no es pot nedar i guardar la roba, ja que el missatge no es creïble.

 

Pel que fa a la resta, la recepta es generositat, i una llista el més potent possible, i on tothom vagi a una pel mateix objectiu, sense quotes ni personalismes de cap mena, i renunciant per exemple les CUP a temes com el socialisme o els Països catalans, per una lluita comuna, que un cop assolida ja hi haurà temps de donar-li forma a càrrec dels ciutadans.

 

El pas ja esta fet, i ara cal lligar tot el tema per aquest front comú, que si s’assoleix, crec que serà una molt dolenta noticia per l’unionisme, i pels partits que en quedin al marge, que seguiran amb uns discursos sense cap credibilitat i sense res que oferir. La responsabilitat  serà clau per portar-ho a bon port, i la imatge de Laporta es un valor afegit que pot ser decisiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LA ROJA AL PARLAMENT I LES VENDES FORA D?ESPANYA

La Presidenta del Partit Popular Català, Alícia Sanchez Camacho, ha reclamat un homenatge als jugadors catalans de la selecció espanyola al Parlament, com orgull d’unió  i germanor.  Per altra banda en un estudi sobre canvis estructurals del comerç exterior de mercaderies de Catalunya, conclou que l’estat espanyol deixarà al llarg dels propers cinc anys de ser el mercat primordial de vendes dels productes catalans.  Son dos conceptes antagònics com colonialisme o globalització.

La presidenta popular ha reclamat aquest homenatge com una obligació de la Generalitat, ja que molts catalans han contribuït a guanyar el mundial, la lliçó  es que la selecció espanyola ha demostrat el que es possible, i ha donat un exemple als politics de que han treballat amb germanor, i colze a colze en un sol equip vinguin don vinguin.  Pel que fa al tripartit l’ha donat per mort, ja que estem parlant d’una Catalunya separatista o nacionalista, o una que sigui capaç de tornar a recuperar la cordialitat amb la resta de l’Estat.  Respecte l’estudi, es basa en tot una sèrie de dades, què posen de manifest la diferents evolució de les exportacions catalanes, en funció de la destinació. Apartant el sector serveis per la rellevància del turisme a Catalunya, el Principat ha augmentat el ritme de vendes a l’estranger un 8,9% durant el 95 al 06, cosa que dobla el 4,5% a l’estat. Fa una dècada la proporció era dos terços favorable a l’estat, per un terç que sortia fora. Un factor es la reanimació econòmica, molt més evident a la resta del mòn, que no a l’estat espanyol, apart els exportadors catalans han fet els deures reduint costos i guanyant mercat a Europa. El tracte fiscal  a que ens sotmet Espanya ha estat un altre factor, ja que som els grans dinamitzadors de l’economia en valor afegit.

 

Els deliris de l’Alicia volen arribar molt lluny, però ha de veure que es una minoria dins la societat catalana, i que això de barrejar constantment esport i política no es un bon negoci. No es pot comparar una obligació d’uns esportistes a jugar sota uns colors per decret llei, i els seus triomfs amb la situació colonial que pateix Catalunya, i on precisament els catalans son aquests jugadors que han volgut formar part d’aquest equip, i tant sols han rebut insults i menyspreu, cosa que a pesar del seu tarannà covard ens ha abocat a l’estat propi per sobreviure. Aquests jugadors no ens representen nacionalment, per molt catalans que siguin, ja que juguen amb uns colors que precisament son els culpables de que els nostres no siguin normals, i això no es perdona, per damunt de qualsevol sentiment esportiu. Desperti Sra. Camacho, i observi la realitat i no els seus desitjos.

 

Respecte el negoci amb els nostres productes i les nostres empreses, evidentment, i poc a poc han anat canviant la mentalitat, i volen aprofitar aquest món global que Espanya ens vol negar amb el seu cercle tancat, i per tant hem descobert que amb poc temps l’excusa del negoci espanyol ja serà un miratge, que ens ajudarà a trencar aquestes cadenes que ens oprimeixen. Han volgut segrestar la nostra mentalitat i els nostres emprenedors, però al final hem obert la gàbia, i hem vist que hi ha més vida de la que ens volien fer creure. Un espoli constant i un tracte fiscal gens afavoridor, ens han fet reaccionar, i hem descobert totes les oportunitats que fins ara teníem negades, i que ara es presenten com una gran oportunitat, i on nomes falta un Estat que hi doni tot el suport, cosa que per força, aviat te que passar, si volem avançar en el nostre estat del benestar i assegurar el nostre futur.

ENQUESTES I DEBATS APUNTEN A UNA SOLA DIRECCIÓ

Una nova enquesta de La Vanguardia, la publicació de Can Godo, gens sospitosa de cap temptació secessionista, ha donat com a resultat que un 47 % votaria SI a la Independència, i tant sols un 36% en seria contrari, refermant la tendència de la passada enquesta, i posant de relleu que la immaduresa que ens diu en Mas, nomes existeix en la seva imaginació. Mentrestant a les televisions espanyoles continuen fent mans i mànigues per distorsionar la realitat sobre el nostre problema nacional, i naturalment ens presenten com uns insolidaris i uns radicals.

Com deia, La Vanguardia ja ens diu que el sentiment majoritari a Catalunya es la independència, i el TC ha estat un bon impuls per fer-ho possible, 47 a 36, que evoluciona des del 2007 amb un 30 a 50 respectivament, i on tant Esquerra, CIU i ICV tenen majoria en aquesta opció, i PSC cada cop estan més repartides les opinions, ja que la defensa que fan ara d’aprofundir la Constitució i recuperar part del perdut a l’Estatut es un engany que ja poca gent s’escolta.  Entre els que nomes se senten catalans 88%, o més catalans que espanyols 73%, la diferencia es mot gran, alhora els que son tant catalans com espanyols ho rebutgen amb un 52%, tot hi que aquest grup es va reduint en benefici de l’anterior. Pel que fa a resultats, CIU frega la majoria absoluta, i PSOE, ERC i ICV perden suport, i no podrien reeditar tripartit, també destaca la desaparició del grup xenòfob Ciudadanos de la Cambra, una bona notícia per la democràcia, i es resisteixen tot hi que augmenta a donar entrada a la cambra una nova coalició per la independència, se’ns dubte seguint les consignes de l’establishment de silenciar aquesta opció.  Mentrestant s’emeten reportatges per les televisions espanyoles equiparant les celebracions de la Roja amb la manifestació, i barregen tot  per fer veure que tot es compatible en aquesta vida, alhora que parlen de violència amb una i normalitat a l’altra.
Les enquestes son tossudes, i segueixen marcant per damunt de tacticismes i mediocritats dels partits polítics cap on vol anar la ciutadania, com ja va demostrar en la manifestació del 10 de juliol, i sembla que la majoria segueix creixent, i el projecte de l’estat propi s’imposa tot hi la negació dels partits. El PSOE-C segueix insistint en projectes i reformes impossibles que no van a cap lloc,  i això se’ns dubte els portarà espero un fort retrocés electoral, ja que no es pot viure de l’engany tota la vida. De totes maneres tenen raó en demanar definir-se a CIU d’una vegada per totes,  i no apostar per un projecte fals i sense cap ambició nacional, com ha estat la seva característica des de fa molt temps. Una vegada concretada la nova coalició independentista, i sigui tota una realitat ja no podran amagar més aquesta opció, i segurament veurem com comença a treure el nas a les enquestes, tot hi que segurament serà per sota del seu vertader potencial.
Pel que fa a l’Estat espanyol, es dona la paradoxa que aquests grans defensors de no barrejar política i esport, ara utilitzen les celebracions d’unes persones per la victòria d’un equip de futbol al Mundial, per confondre els sentiments nacionals majoritaris a Catalunya. Son intents desesperats que no porten enlloc, no es pot comparar  més d’un milió de persones amb un clam per l’estat propi, amb unes 75 mil persones que van celebra la victòria de la Roja, segurament si per exemple l’Argentina hagués estat la guanyadora, també hauria sortit al carrer la comunitat argentina a Catalunya, i ningú hagués relacionat els temes.  Aquí no hi ha cap confusió, ni dos o tres o quatre Catalunyes com diuen alguns. Hi ha un poble amb diferents matisos com tots els pobles del món, que ha vist retallada la seva dignitat fins a nivells inimaginables, i que tant sols i crec que ara ja majoritàriament veu una sortida perfectament legitima, que res te a veure amb equips de futbol que poden despertar més o menys simpaties, i en qualsevol cas minoritàries al territori català com va quedar demostrat.
 

L?ESGLÉSIA CORRUPTA NO VOL EVOLUCIONAR

Desprès d’una setmana molt trista pel que fa als nostres partits polítics, i la seva resposta final a la sentència del TC, i a la manifestació del 10 de juliol, no volia deixar de parlar sobre un tema que ha quedat amagat, i que em sembla d’una gravetat i presa de pel extrema amb tot el respecte pels creients, que es l’església catòlica, i els seus caps pensants, amb unes noves normes que son un atemptat als drets humans, i a les normes més elementals de convivència i llibertat.

El Papa Benet XVI,  ha promulgat una sèrie de normes contra la pederàstia , que segueixen sense obligar als bisbes a denunciar a  la justícia els presumptes cassos d’abusos. Pel que fa al catàleg dels delictes més greus, s’hi inclouen com extrema gravetat l’ordenació d’una dona sacerdot, l’heretgia, l’apostasia i el cisma, què es posen tots al nivell dels abusos abans esmentats. La promesa de que l’església faria tot el possible per investigar les denuncies, i dur els responsables a la justícia han quedat amb res. El fiscal de la Congregació ha negat que sigui un pas enrere, ja que el Papa no es responsable de la llei de cada estat, i encara que secretament es seguirà vigilant.

Realment ja estem acostumats que aquest autèntic càncer mundial en digui de l’alçada d’un campanar, però seguir fent el despistat amb els abusos a menors demostrats per mig món, i que han destrossat milers de vides innocents en nom d’unes persones i les seves creences particulars, es tota una barbaritat.  Ho assumeixen gairebé com una normalitat, i aquesta depravació i corrupció en aquesta organització, com en qualsevol altra ha d’acabar. Posar com a delictes junt amb aquest gravíssims, l’ordenació de la dona sacerdot, es un atemptat a la igualtat home i dona, i tractar aquesta última com un esser de segona categoria, igualment posar l’apostasia en aquest sac es estar en contra del lliure pensament de les persones, que volen abandonar el que precisament no han demanat mai, es un homenatge a les dictadures de tot el planeta, que per cert sempre son molt sociables amb aquesta institució.  No es tracta de la llei de cada estat, es tracta del que esta be i el que no ho esta, d’això en fan molts discursets, però ves per on la practica no l’acaben de fer servir.

Les normes més elementals de l’ètica humana, ens diuen que hi ha certes coses amb llei o sense que no es poden fer, com també ens diuen que el dret a decidir sobre el pensament de cada persona individual pertany a cada persona, i no pot estar coaccionat per una organització, que o be est un soci més, o ets un enemic declarat sense perdó.

Ja n’hi ha prou de creure’s en possessió de la veritat absoluta, i de condemnar i menysprear la resta de la humanitat, especialment la dona, on criden molt per l’ús del burca com humiliació femenina a l’Islam, però alhora de la veritat la tracten com un esser de segona. Es una associació feixista, i amb tics despòtics que cal desemmascarar pel be de tota la humanitat.

 

 

 

 

 
 
 

SOM UNA NACIÓ DE PREAMBUL

La farsa dels nostres polítics en el ple monogràfic per aprovar una resolució unitària  contra la retallada estatutària per part del TC, i que havia de ser la resposta al clam de la ciutadania en la manifestació del passat del 10 de juliol, s’ha convertit en una nova obra de teatre, que ahir va tenir el primer acte en forma de desacord total, i avui ha tingut el segon acte amb una proposta demanada al President amb un mínim comú denominador, i que ha acabat sent el mateix preàmbul de l’Estatut, en una mostra clara de la mediocritat d’aquesta classe política catalana, què no es mereix els càrrecs que ocupen.

El president de la Generalitat ens diu que creu que Catalunya pot caminar tota sola, però que aquest no es el seu camí, i per tant ens hem d’entendre amb Espanya perquè ens interessa, i ha reblat el clau, dient que cal ser conscient que en un mòn globalitzat la millor opció es formar part d’una realitat plurinacional.  Davant la insistència de l’oposició, finalment a la tarda ha presentat la resolució definitiva que s’aprovarà amb el vot del tripartit i de la pròpia CIU, i que no es res més que el Preàmbul, que ens diu perles com les fites importants de l’autogovern com la Constitució del 78, i l’Estat de les autonomies, vincula la llibertat col·lectiva amb la solidaritat amb el conjunt d’Espanya, i ens diu que l’autogovern es fonamenta en la Constitució, i vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya, finalment recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, l’ha definida com a nació de manera àmpliament majoritària.
Realment humiliant la resolució del Parlament català, que com deia algun portaveu parlamentari havia de demostrar esta a l’alçada de la ciutadania, però francament ha quedat molt lluny, i ha demostrat el perquè de la desafecció creixent. El president ens diu que podem caminar sols, però com que no es el seu camí, la millor opció es entendre’ns amb Espanya.  Es com dir que en ple hivern el millor per anar pel carrer es un bon gruix de roba, però ens convé anar despullats, no te cap tipus de lògica, i es una falta de respecte total a la població, respecte el millor en un mòn globalitzat, suposo que caldria preguntar a la resta d’estats del mòn, o alguns com Eslovènia, Croàcia, Lituània, per posar tres exemples d’estats més recents, i veuríem com el seu nivell de vida ha augmentat espectacularment, però clar a nosaltres no ens convé.  Som tant covards, que davant la humiliació i els insults en forma de falta de democràcia, presentem el nostre preàmbul estatutari que tants sols dona forma a una gran mentida, ja que la Constitució espanyola es una presó per Catalunya, i no una oportunitat, la solidaritat sempre ha de ser voluntària i no imposada, i per decret amb un espoli oficial reconegut, això de solidaritat no en te res i de robatori molt. Desenvolupar la personalitat en un marc plural i de respecte, pot ser qualsevol lloc del món, però mai l’estat espanyol, què ho ha demostrat un cop més amb la sentència, on nomes hi ha una nació, una llengua, i una sola identitat sense dret a replica.  Finalment la definició de nació, gairebé demanant perdó per dir simplement el que som, després de mil anys d’història, deixa molt clar el nostre tarannà, i la mediocritat d’aquest text.
Aquesta es l’aposta i la resposta del president Montilla i del Parlament Català, cosa que evidentment poc te a veure amb els anhels de la manifestació de dissabte, i amb la dignitat que se suposava mantenia els representants de la seu de la nostra sobirania popular.
 
 

EL PENSAMENT SOCIALISTA SOBRE EL FUTUR DE L?ESTATUT

Una vegada acabat el debat de política general al Congrés de Madrid, i a la espera de les resolucions, ha quedat clara la proposta socialista, que resumiria amb acatar i callar, més enllà de gestos cara a la galeria, tant dels socialistes catalans com el del President espanyol Zapatero. De moment a Catalunya, i desprès de la vergonyosa revocació de la IP i la negació de la ILP pel dret a decidir, sembla que de moment no hi ha acord per la resolució unitària, i Esquerra amb les seves contradiccions habituals en presentarà una pròpia per avançar cap a la independència.  De totes maneres, la llunyania del missatge de la poblaci,ó i els fets de la classe política cada cop son més allunyats.

Zapatero ha tornat a repartir promeses sobre l’Estatut, què evidentment ja no tenen cap credibilitat, amb afirmacions tant sorprenents, com que la decisió de que el català no pot ser l’única llengua vehicular en l’ensenyamen,t i que deixa la porta oberta a revisar la immersió lingüística, no suposarà una agressió pel català, ja que si l’estatut ho regula tot, el pluralisme polític es veuria perjudicat, i si un dia hi ha una majoria política a Catalunya que opti pel castellà, s’haurà de respectar. Es com si la constitució ho hagués regulat tot. També  ens diu que avaluarà la possibilitat que alguns aspectes que han estat declarats anticonstitucionals no per raons de fons, sinó per la norma per regular-los, puguin ser abordats. Ens diu que ha estat i serà sensible a la defensa dels catalans de la seva identitat, i ho justifica dient que el concepte nació entès com jurídica i constitucional es la nació espanyola, encara que en algunes comunitats hi ha ciutadans que consideren que formen part d’un altra nació, però no els podem tancar la boca, perquè en democràcia això no es pot fer, i ha insistit que el desenvolupament de l’Espanya autonòmica i plural, ha estat una constant en aquests anys.
Realment aquest president espanyol desprès de la humiliació del TC, ens torna a prendre per imbecils, i segueix la seva burla a Catalunya. El partit socialista es un dels grans responsables d’aquest frau de democràcia espanyola, i d’aquest pensament únic en matèria nacional, igual a l’altre gran partit espanyol. Persones com Alfonso Guerra amb el seu “nos lo hemos cepillao”, o la Carme Chacon demanant a les formacions que donen suport a l’estatut alçada de mires, i apostar per una resolució on el PSOE hi tingui cabuda.  Aquests dos personatges, son un exemple clara del tarannà radical espanyol que regna en aquest partit. Resulta que treure les poques quotes de visualització que te la nostra llengua a la nostra terra, en benefici de la imposada per l’estat, no es una agressió, i a més ara es normal que un Parlament faci canviar de llengua a tot un territori com si res, suposo que si això passes al Congreso madrileny, vull creure que ho trobarien normal, i renunciarien al castellà. Ens parla de recuperar aspectes, no els de fons, o sigui la gran minoria de la retallada, i ho vol vendre com una gran meravella, acusant l’estatut de rigidesa, precisament quan la Constitució espanyola te com a gran característica la seva impossibilitat de renovació, i uns elements que recorden molt la passada dictadura. Ens diu que es sensible a la nostra identitat, i suposo com a desig amagat diu que aquests que creuen que son una nació diferent no se’ls pot tancar la boca, m’agradaria saber que han estat fent durant els 30 anys de falsa democràcia, sinó precisament tancar la boca a aquest sector, prohibir tot un sector de població basca, i aprofitar per fer un frau democràtic, i a Catalunya retallar la voluntat popular de la gent, o sigui que de desenvolupament i Espanya plural res de res.
El cinisme d’en Zapatero nomes es comparable a la passivitat i la mediocritat dels partits politics catalans sempre mesells, i mai amb ganes de plantar cara, i dir les coses pel seu nom,  sobretot obeir els mandats de la ciutadania que s’ha expressat amb una gran claredat.
 

A LA RATERA HI HA UNA ESCLETXA I FAN VEURE QUE NO LA VEUEN

Com deia en Salvador Cardús en un dels seus magnífics articles, els partits catalans viuen amb el que ell anomena la Ratera, una gàbia on les claus evidentment estan en mans de l’estat espanyol, i on els que hi viuen dins es conformen amb els trossets de formatge que de tant en tant cauen, i parlen de pacte amb els seus superiors, quan simplement son uns dependents, i uns presoners dels seus amos.

Desprès de la manifestació del dia 10 de juliol, on el poble va parlar molt clar, jo expressava la meva por a la reacció política a partir del dia 11, i totes les meves temences malauradament s’han confirmat, ha calgut que en el debat de política general al Congrés de Madrid, el president espanyol faci la seva enèsima promesa en forma de recuperar algunes parts perdudes de l’estatut amb lleis orgàniques, cosa que de ser certa, nomes afectaria alguna part perduda del capítol judicial, i no el moll de l’os del text, i el PSOE-C ja ha fet seva la proposta, i s’ha apuntat al carro demostrant que la seva presència el dissabte era amb els taps de les orelles posats, i que els interessos de Catalunya i la seva dignitat li son exactament igual.  Iniciativa per la seva banda segueix demanant reformes de la Constitució per anar més enllà del perdut, sabent que això es totalment impossible, i no voler tocar de peus a terra.

 

El dos partits, per dir-ho d’alguna manera nacionals, han presentat la seva cara més fosca, CIU parla d’assumir el lema de la manifestació, i del dret a decidir a totes hores, però a les primeres de canvi canvia el seu vot a la IP pel referèndum, i nega la possibilitat precisament de decidir res. A pesar de donar indicis de canvi, el cert es que segueixen amb la seva ambigüitat habitual, i el seu líder esta perdent al oportunitat de ser un líder de primera, per passar a ser un titella més de la diputació general en que s’ha convertit la Generalitat. Arribem per fi al partit que teòricament es el defensor de donar aquest salt endavant, i ens trobem que la seva portaveu Anna Simó, ens diu que presentarà una queixa per la decisió de la Mesa de reconsiderar la decisió de la IP, desprès del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, el que no ens diu es que amb les contradiccions que caracteritzen aquest partit, van ser ells qui van negar l’entrada en aquest consell d’un membre de CIU, per afavorir l’entrada d’un membre del PP, i donar majoria espanyola a l’organisme, com tampoc ens diu que en la segona votació, i per tercer cop han negat a una ILP precisament el dret a decidir, amb l’excusa de la via legal que representava la retallada llei de Consultes, què tampoc ens diu que finalment l’estat havia de donar la seva autorització. També trobem el Conseller Huguet demanat desobediència civil per no aplicar les retallades del TC, amb un cinisme de bandera, ja que ells son els primers que mai han saltat ni una sola coma de la legalitat espanyola, i han acceptat invasions competencials com la Llei de dependència, o han fet tripartits de pluja fina que han estat quatre gotes mal comptades simplement per gestionar l’autonomia existent. Trobem el president del Parlament, Ernest Benach que justifica la seva negació a la ILP perquè ni tant sols esta previst en la llei, quan per altra banda volen presentar unes mocions als Ajuntaments per iniciar el camí de la independència, que jo sàpiga no esta previst amb la llei espanyola.

 

En definitiva per una banda volen fer desobediència de les lleis espanyoles, i per l’altra les segueixen escrupolosament. Son tot pures estratagemes d’una colla de personatges que ni han escoltat al poble, ni el volen escoltar, i que seguiran posant el seu partidet respectiu per davant del país, que per suposat no el volen canviar ni de broma.  Es la unitat de la indignitat que l’han aconseguida del tot, i cada dia la reforcen.

 

 

RESPOSTA DEL PARLAMENT: NO TENIM DRET A DECIDIR

Els fets des de la Manifestació de dissabte es mouen amb rapidesa, la paraula més anomenada es buscar la unitat, un terme que per si sol no vol dir res, ja que la finalitat de la unitat es el que interessa, altra manera no te cap interès real.  Davant el missatge clar de la ciutadania, els partits del Parlament han respost retallant el dret a decidir en forma de negativa a la IP i la ILP, pel Referèndum promogut per Lopez Tena i Uriel Bertran. Es un fet greu nomes tres dies desprès de desfilar darrera una pancarta que deia “Som una nació, nosaltres decidim”, es una autentica burla del poble, què ha de suportar la mediocritat d’aquesta classe política, i les seves tàctiques electorals de curta volada. Les properes eleccions hi ha la possibilitat de fer net, i escombrar tota aquesta mediocritat que actua com a vertader tap, per la recerca del somni d’aquest país.

Aquest matí l’Artur Mas, ha posat com a condició per la famosa resolució unitària que el lema de la manifestació era el comú denominador per tots els partits, i que amb aquesta base del dret a decidir donarien el seu suport, però la sorpresa ha estat que la IP admesa a tràmit per un Referèndum per les nostres llibertats fa unes setmanes, avui ha tornat a ser votada per la Mesa del Parlament, i el vot contrari de PSOE i PP, s’hi ha afegit CIU i ICV deixant la iniciativa en res, posteriorment el pla B que era una ILP amb un estil com el de la Diagonal, també ha estat denegada amb el vot unànime de tots els partits. La indignació dels seus promotors i actors destacats de les Consultes Populars, Tena i Bertran, ha fet que dimitissin dels seus respectius Consells Nacionals a CIU i ERC respectivament, i han parlat de limitació de la democràcia, o un sistema polític podrit.  De fet han recordat que reconsiderar aquestes iniciatives no apareix a la llei, però veuen inútil presentar un recurs. La idea parlamentaria ha estat que Catalunya no te competències per decidir el seu futur en el marc autonòmic, i s’ha donat el cas del canvi de idea de CIU, i les contradiccions d’ERC votant a favor de la IP i en contra de la ILP, demostrant un cop més que les seves paraules d’independència son una cortina de fum.
Realment jo creia que la via de la IP no era la forma de gastar energies inútils que al final haguessin trobat la negativa del Parlament, i per suposat de l’Estat, però era una iniciativa legitima i democràtica , per mostrar un cop més el suport pel projecte.  Dit això, la mesquinesa d’aquests partits que tot el dia tenen la paraula unitat a la boca, amb l’objectiu de no fer res.  Mes d’un milió de persones va expressar el seu parer en forma d’independència, i ells segueixen a la seva, amb les seves falses promeses, i la seva covardia per no fer absolutament cap pas coherent per escoltar i avançar. Es queixen que Espanya no ens escolta, però es mentida, ells si que ens escolten, i utilitzen els seus mecanismse per imposar els seus interessos, així de senzill.  Els que no escolten son els nostres, un PSC que segueix insistint amb camins impossibles de federalisme, i supeditat totalment a Madrid, una Iniciativa que vol refer l’Estatut quan ningú li ha demanat això, apart de ser impossible, una CIU amb el seu líder omplint-se la boca de dret a decidir, i precisament canvia el seu vot a la Mesa del Parlament per negar-lo, i una Esquerra que no sap com aturar les diferents vies d’aigua en el seu electorat, víctima de la seva pèrdua absoluta de credibilitat, i que s’omple la boca d’independència, quan desprès vota No a la ILP, i ja van unes quantes vegades.
Per un altra banda, tenim en Lopez Tena i l’Uriel Bertran, amb una tasca lloable dins el moviment de les consultes amb els seus encerts i errades, i que veuen com els seus respectius partits van en direcció contraria al que pregonen, i també per sorpresa no es donen de baixa, i s’uneixen a aquesta coalició que s’està formant per la declaració unilateral d’independència, on de moment Reagrupament n’és el cap visible.  Cal predicar amb l’exemple, que esperen en els seus partits, apart de que en el cas de Bertran mantenir la seva cadira de parlamentari al Parlament.  Cal ser conseqüent, i no buscar alhora la comoditat del sistema, i per l’altra voler saltar-lo.  Crec que son dos valors que cal aprofitar, així com altres persones que es poden sentir traïdes per aquests partits, i que ara tenen la oportunitat de sumar per aconseguir l’única manera possible de canviar el país, que son els 68 diputats.
En definitiva, s’ha demostrat que una manifestació per si sola no serveix de res, i que la vertadera manifestació han de ser les properes eleccions.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

LA SORDERA ES UN MAL QUE ES CURA AMB DIGNITAT

Les reaccions en el temut dia 11  en endavant, després de la manifestació d’Omnium, es comencen a veure, i no aporten cap novetat, ja que les posicions politiques segueixen fent tombarelles per no escoltar el clam de la ciutadania, i seguir com si res hagués passat. L’acte de dissabte a la tarda va estar molt be per netejar consciències, però el vertader acte serà el dia de les eleccions catalanes, on l’objectiu dels 68 diputats disposats a donar el pas serà la victòria definitiva.  Tota la resta ajuda evidentment, però sense el suport parlamentari queda amb un foc d’encenalls.

Des de les Espanyes, la vicepresidenta De la Vega ha tornat a insistir que la manifestació va ser per la voluntat d’autogovern, i reivindicació de la identitat catalana, cosa que diu te cabuda en el projecte plural espanyol, i ha acusat al PP de totes les malifetes possibles. El president espanyol ens diu que la multitudinària manifestació no es punt d’inflexió de res. Mentrestant, el President Montilla anuncia una entrevista amb Zapatero per refer el pacte autonomista,  i denunciar les ofenses gratuïtes en la sentencia del TC, assegurant que no es pot fer una lectura simple dels fets de dissabte a la tarda. El vicepresident Carod ara aposta per un govern de concentració amb un referèndum el 2014, i en Joan Saura parlar de reformar la constitució per encabir el que ara ha quedat fora, son nomes algunes de les reaccions més destacades.

La sordera que abans parlava fa que no han entès res, o que no ho volen entendre, la De la Vega parlar d’unes reclamacions que nomes va sentir ella, ja que el crit fonamental net i clar va ser la independència, i amb el seu cinisme habitual ens parla de la pluralitat espanyola, a quina es refereix, a la imposició del pensament únic des de la capital espanyola, la que posa llengües de primera i unes de segona, la que fa que uns paguen, i altres gaudeixen dels beneficis, prou de prendre el pel a la gent, i acusar l’altre partit espanyol, ja que son exactament iguals, i amb responsabilitat compartida. Pel que fa a Zapatero, deu considerar normal que 1500000 persones  es reuneixin una tarda de dissabte per reclamar un estat propi, deu passar a cada cantonada, i per això no es inflexió de res, quan sap perfectament que el final s’acosta, i hauran d’espavilar ben solets si poden.

Els líders del tripartit no tenen pèrdua, el President parlar de refer pactes autonomistes, un cop més quan la població li ha fet una crida que ell evidentment no escolta, i el seu cap a Madrid li ha dit que aquí no hi ha res més a parlar, francament si li quedes una engruna de dignitat, presentaria la dimissió avui mateix, i no embrutaria més un càrrec que mai ha assumit amb la importància que te. Per Esquerra en Carod treu del bagul dels records el seu projecte de 2014, que va desaparèixer del seu discurs misteriosament durant uns quants anys, i ara casualment torna a veure la llum, ja n’hi ha prou d’enganys, quan es perd la credibilitat poca cosa queda. Per últim en Joan Saura, que ara vol reformar la Constitució per encabir-hi un estatut de segona, i sabent perfectament que es impossible com ja li han dit, es d’una barra i un cinisme fora de lloc.

En definitiva i com s’esperava no han entès res, aquesta setmana veurem com els 25 diputats socialistes a Madrid tornen a votar en la nostra contra, i qui dia passa any empeny. La solució quan la societat pren la iniciativa, en el cas de Catalunya son 68 diputats en les properes eleccions, que en aquests moments poden representar Reagrupament, i no caldran més manifestacions, ni suportar mes sorderes injustificables.

 

 

 

EL POBLE HA PARLAT I ARA ESPEREM LA RESPOSTA DELS POLÍTICS

Realment el dia 10 de juliol passarà en els llibres de la historia de Catalunya, com un dia clau per la recuperació de les nostres llibertats, primer pel matí, Reagrupament dona un pas més amb l’aprovació de les llistes, i deixa els deures fets, esperant que altres actors del sector facin el mateix, recordo que es el primer cop que es presentarà una llista amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència des del nostre Parlament. Per la tarda jo no hi vaig ser, crec que he donat aquesta setmana els meus motius, però també deia que era una oportunitat per fer lluir l’independentisme com a convidat sorpresa, i aquesta segona opció va ser la gran triomfadora de la marxa multitudinària, i serà un punt més per deixar clar que hores d’ara el moviment sobiranista es nombrós, i es mobilitza més que mai. Ara be el dia 11, i la pilota esta a la part dels politics, que un cop més es faran el sord o per fi escoltaran la veu del poble, i el representaran de veritat.

Ahir entre 1100000 a 1500000 persones van fer historia, en una manifestació que diguin el que diguin els mitjans oficials d’avui, es va convertir en un cant o un prec a la independència, com a resposta a aquesta Espanya que ja ens ha dit que no hi cabem, i si ho fem amb unes condicions deplorables. La hipocresia de molts líders catalans al capdavant la van pagar amb escreix, per exemple el President Montilla, un President que teòricament representa un territori, i una població que el fa marxar per la porta del darrere, i escoltant una consigna que es nega a escoltar, ja que tant sols obeeix ordres de Madrid, i el seu cap ja va dir que l’objectiu era complert, i que l’estat autonòmic arribava fins aquí. Encara s’atreveixen a parlar de refer pactes constitucionals que evidentment cada cop es creu menys gent, hi podíem trobar també en Duran i Lleida, que deia que  la manifestació era un escolta Espanya, un altre personatge a sou sinistre, què la seva mentalitat espanyola no fa més que confondre les coses. Aquesta manifestació es un “escolta Catalunya”, Espanya ja ho ha dit tot, ja s’ha intentat tot, i la resposta sempre ha estat la mateixa, per tant cal començar a oblidar el que es digui des de l’estat, i pensar que nosaltres tenim el poder de decidir si som capaços d’executar-lo.

Coneixíem avui també les declaracions de Rajoy i Aznar, contents perque el TC ha deixat clar que nomes hi ha una nació, i culpen Zapatero de la manifestació, quan realment el dos partits han dit exactament el mateix, recordava abans les declaracions del president del govern, però també la Carme Chacon contenta amb el seu 95% d’Estatut, o el mateix Miquel Iceta parlant de refer el pacte constitucional, fins hi tot una empresa espanyola que va rebaixar la xifra d’assistents a 56000, se’ns dubte una acte desesperat de desacreditar un fet real, i que veuen inevitable. Totes aquestes rèmores volen exactament el mateix, amagar la realitat, i fer de Catalunya, el que es ara, una regió de segona dins un estat espanyol.

Artur Mas sembla que comença a modular la seva opinió d’immaduresa dels catalans, i parla d’un abans i un desprès, i de l’època del dret a decidir, encara que amb aquests personatges aquestes paraules mai saps el que volen dir, però ha de pensar que esta perdent una oportunitat d’or, per pur electoralisme barat dels partidets existents.

El divendres proper el Parlament vol fer una resolució unitària sobre la sentència, i em sembla que hauria de tenir molt en compte els fets del 10 de juliol, i el que demana una part molt important de la població, abans de fer un escrit covard i ple de paraules buides, per un cop escoltin a la ciutadania, son els seus representants, i en tenen la obligació, siguin valents i apostin per l’única sortida real de la Catalunya del demà en forma d’Estat, amb Espanya no hi ha res més a parlar, ara ens toca parlar a nosaltres, i tant sols fa falta la nostra determinació i voluntat.