ALBERT CORTES MONSERRAT

El tema de la llei d’amnistia que sembla serà la següent parada per aturar la independència i de pas deixar indefensos aquells que volien portar la repressió a les instàncies europees i donar una visibilitat, ja ha rebut resposta d’aquests dos personatges que son l’exemple de la transició espanyola cap al no res.

Alfonso Guerra i Felipe Gonzalez tornen a titllar el President Puigdemont de colpista i consideren una infamia contra la democràcia que Diaz es reunis amb ell. Parla de llei anticonstitucional i que exculparia els fets del procés el que implicaria equiparar Espanya a una dictadura i no a una democràcia, ja que deixaria els colpistes com a democrates i no eren persones legals. Guerra ens diu que com a ciutadà democrata demana no fer l’amnistia. Tot ho aboca com a passos per acabar en una consulta als ciutadans sobre el seu futur polític i ens diu que la Constitució no es com un xiclet que es pot adaptar al gust.

Realment el nivell d’aquests personatges es de manual, de manual del bon feixista esclar. Acusacions de colpista per haver seguit el clam democràtic del poble expressat a les urnes pels catalans, curiosas manera de veure el colpisme, el mateix que segur no veuren quan el Dictador va morir al llit i els seus hereus van tutel·lar una falsa democràcia on alguns lideratges del partits del règim curiosament van ser ells. Qualifiquen el diàleg amb tots els matisos i interesos que es vulguin de Diaz amb una persona que recordo no ha esta mai condemnada i s’ha presentat quan la justícia de cada país on ha estat l’ha reclamat. Diu que l’amnistia equipararia Espanya una Dictadura, de fet bàsicament es el que es, callar la voluntat popular expressada a les urnes i demanada mil i un cops per acordar la manera amb la violència i la repressió seria això. Diu que els liders catalans no eren legals, suposo deuen saber que en unes eleccions a la cambra de representants, el poble escull els seus i evidentment tots son legítims. Alfonso Guerra diu que parla com a ciutadà democrata, el mateix que orgullosament va raspallar l’Estatut i que posa la seva voluntat per damunt de la que expressa la ciutadania. Per últim la Constitució no hauria de ser igual a presó, hauria de ser una eina per fer mès fàcil la vida d’una societat i com elements vius ha de ser modificable les vegades que faci falta sempre amb la gent al mig del sistema, altra cosa es diu segrest.

En definitiva dos feixistes que marquen el nivell d’un Estat que no vol evolucionar.

El concepte referèndum en un Estat amb les mancances democràtiques espanyoles es una paraula a evitar o prohibida i escoltem declaracions de polítics de primer ordre o accions en partits acceptats en una democràcia que en un lloc normal no tindrian cabuda.

El President Montilla davant la proposta d’ahir del President Puigdemont ens surt amb la cantarella que un referèndum seria divisiu i no es viable legalment, i afegeix que es legítim que ho vulguin defensar i encara afegeix que la independència no es majoritària a Catalunya ja que Catalunya es plural on hi ha independentistes, federalistes, contraris a l’autogovern i tot això es Catalunya. Per altra banda i gràcies a una demanda de Ciudadanos en el Parlament Europeu s’ha retirar d’una exposició una fotogràfia del Referèndum del Primer d’octubre amb uns ciutadans aixecant una urna amb l’excusa com ha expressat un dirigent seu que això es colpisme.

Parlem d’aquest nivell democràtic nul. El President Montilla diu que un referèndum es divisiu, caldria afegir igual que unes eleccions per exemple. De fet una democràcia es això, poder expressar la pluralitat d’una societat. El que no divideix mai es la imposició i el pensament únic i imposat que per cert es diu Dictadura i sembla que es el que ens defensa. Sobre la legalitat tornem al manual de la democràcia i aquesta s’adapta a la societat que regeix, no pas a l’inrevés, si s’ha de canviar es fa, però sempre amb la ciutadania al mig de tot i com a base, cosa que naturalment li molesta, sort que ens diu que es legítim defensar-ho, potser li haurem de donar les gràcies, però defensar una cosa si no hi ha manera de fer-la efectiva es un parany. Com sempre i sense fer cas dels resultats de les consultes, referèndums i resultats electorals, ni tampoc a les mobilitzacions dels darrers anys per voluntat popular i on es prou clar la majoria independentista, que ell nega, ja que prescindeix de tot això, dels fets i nomes fa cas als seus desitjos fregant el ridícul quan esmenta les diferents opcions que es poden trobar a Catalunya, que naturalment hi son, però en una democràcia la majoritària guanya i la resta accepta, cosa que va en sentit contrari del que ens proposa.

Pel que fa a Ciudadanos, aquest partit feixista es passeja per les institucions escampant la seva xenofòbia i els seus tics antidemocràtics com vetar una foto del poble aixecant una urna. Aquesta es la seva preocupació ja que el seu pensament es molt lluny de la lliure decisió de la gent, i segueixen acceptats per sorpresa en les institucions com a partit del sistema democràtic que tant detesten.

En definitiva un frau de dalt a baix.

Confesso el meu total escepticisme per aquests moviments tàctics per la investidura del Govern espanyol i uns partits catalans i lideratges que s’han guanyat el descrèdit a marxes forçades, però avui el President Puigdemont ha tornat al centre del debat.

Realment aquestes condicions sobre la legitimitat de l’independentisme, l’amnistia general i un mediador per verificar els acords nomes per poder seure a la taula, son les mateixes que els darrers anys havia d’haver posat damunt la taula Esquerra per la seva farsa de Taula. Era el mínim exigible, no volem trens, ni finançaments, ni català a les seves institucions, un cop arribat a l’octubre del 2017 volem acceptació del resultat del referèndum o un de pactat i verificat amb l’implicació internacional, no te volta enrere, el demes en cas de guanyar el si, ja caurà pel seu propi pes, no es una negociació d’un territori autonòmic sense més, que es el que han fet aquests darrers anys com si res hagués passat.

Parlem d’un Estat que va trencar les regles del joc amb la votació d’un Estatut que posteriorment va ser rectificat per un tribunal i mai ratificat per la gent a la que va adreçat. Posteriorment hem vist com hem hagut d’amagar les urnes i votar sobre la violència policial. Finalment la repressió sense límits i la derogació d’un Govern i un Parlament escollit per la ciutadania. Aquesta es la democràcia que defensen. La Moncloa ja ha dit la seva dient que estan molt lluny d’això i que tot ha d’anar dins el marc de la Constitució aquella que permet tot el que abans he descrit, la mateixa que va ser redactada per franquistes i la que deixa la gent com a segon plat i sense drets.

La posició del Govern català i del seu partit en exclusiva en forma d’aplaudir les condicions i posar-les a la mateixa alçada que el que ells han fet amb l’exemple de la Taula de diàleg fa riure per no plorar i denota la mediocritat existent.

En definitiva, si no hi ha nous moviments que ens tornin a fer avergonyir, semblaria lògic una repetició electoral a Espanya, però com deia l’escepticisme ja deixa lloc per tot. Negociar amb el botxí nomes es pot fer amb un marc i condicions clares d’entrada o tot es viciat.

Un acord històric potser no seria la paraula, més aviat un moment de dignitat o coherència dins un context de vergonya aliena.

Ens ha deixat una pensadora lliure i defensora de la nostra llengua en majúscules. La Carme deia les coses amb sentit i tal com raja, sense seguir les consignes interessades del poder que tant mals ens han fet.

De fet la llengua, básicament defineix una identitat, si aquesta no te un Estat que la defensi, vers al contrari des del 1714 busca la seva desaparició amb mil i una mesures, invents de llengues incloses per afeblir-la i sempre apunt per fer-la endarrerir de qualsevol àmbit on tregui el cap. Això ho tenim clar, el que no es tant normal es que les nostres institucions i governants simplement deixin la llengua sense cap defensa i més enllà de la immersió lingüística aprovada en el seu dia com a eina a les escoles no hagin mai controlat que efectivament es desenvolupi correctament, i hagi convertit la llei en un teatre diferenciat de la realitat. Alhora no hagi mai fet una política lingüística valenta i compromesa fora del quedar bé amb tothom.

La Carme, era d’aquelles persones incomodes pel poder català i la farsa de la seva suposada defensa de la llengua. Ella alertava de l’incompliment precisament de la immersió lingüística, i van proposar unes mesures per podre redreçar la situació que lògicament han quedat arxivades al calaix pel poder regnant. Ens avisava del perill de la nostra llengua amb la recepta senzilla de utilitzar-lo sempre i la seva transmissió a la propera generació com a eines fonamentals. També destaco que es mostrava contraria al llenguatge inclusiu que considerava imposat i impostat, termes com totis per definir a tots o l’abús de l’us masculi i femeni de moltes paraules i que deixa uns documents totalment il·legibles. Ens deia que no coneixia cap cas que canviant la llengua s’hagi canviat la realitat.

Realment donava unes receptes senzilles i que era la primera en dur-les a terme, alhora es mostrava contraria aquesta mena de feminisme lingüístic i aquesta imposició a la societat des de dalt totalment falsa i que tant mal fa a la mateixa societat i en aquest cas a la llengua. Alhora deixar despullat el discurs polític sobre la llengua i la realitat de la seva nul·la defensa per simples interessos partidistes.

La seva mort ens deixa un buit, però el seu pensament quedarà i per tant, si de veritat volem la supervivència de la nostra llengua la recepta es senzilla a nivell de societat, i l’exigència per desmuntar la farsa dels nostres Governs sobre el tema és a les nostres mans destapar-la i exigir simplement es que hauria de ser un dret natural.