EL CINISME SENSE CARETA
Aquest parell de personatges que donen fe que la Transició va ser una farsa i que va ser dirigida i traspassada a persones com aquestes, un amb les mans tacades de sang i sense cap escrúpol i els dos contra qualsevol element democràtic que vingui de Catalunya amb un odi irracional fora de dubte i que marquen un PSOE còmplice de tot. Tal com diu José Antich son corrosius i sense careta i afegiria amb una gran dosi de cinisme com demostra Pedro Sanchez dient que la politica mai havia d’haver marxat de la mateixa amb l’assumpte català, quan la historia el delata pels seus actes.
Felipe i Guerra, corrosius i sense careta
José Antich
Quan l’organització d’un partit diu deslleials als seus referents històrics, això vol dir dues coses: que s’ha obert una greu crisi en l’organització i que el passat no es resigna al pas del temps i que no els importa passejar com uns morts vivents pel país dels vius. Ja sense caretes i al descobert, Felipe González i Alfonso Guerra han decidit obrir la terra sota els peus a Pedro Sánchez per mirar d’impedir que tanqui un acord amb el president a l’exili, Carles Puigdemont, i que avanci en el compromís històric que el dirigent independentista li va oferir a començaments de setembre en la seva ja famosa conferència de Brussel·les. Amb amics així per a què vull enemics, deu pensar el calculador Sánchez, mentre mira d’avançar cap a una investidura que encara està molt lluny de tenir lligada.
Ningú no li va dir al president del govern espanyol en funcions que seria fàcil, els obstacles perquè els set diputats de Junts li garanteixin els seus vots són tan importants que la possibilitat d’anar a una repetició electoral és una hipòtesi més que real. Que el Partit Popular, les dretes espanyoles, el bulliciós Madrid que rendeix homenatge a Aznar i a la seva aplicada deixebla Isabel Ayuso i el poder mediàtic i una part molt important de l’econòmic i del financer estarien en contra seva, ja ho sabia. El torcebraç que li han presentat aquests últims anys no tenia per què mitigar-se amb l’incert resultat electoral del 23 de juliol. Però que el PSOE de la Transició, el del règim del 78, el dels GAL, el 23-F i la LOAPA tindrien la intenció de tombar-lo i apartar-lo i iniciarien una pugna que només beneficiaria el PP i Vox, no estava en el guió.
Felipe i Guerra deuen pensar que tenen molt a perdre per haver sortit tan en bloc com ho han fet i acceptant tots els altaveus mediàtics per mirar de dinamitar qualsevol acord de Sánchez amb els independentistes. Certament, no s’havia viscut mai al PSOE una cosa així, ni res que se li assembli. Escoltar el seu secretari d’organització, Santos Cerdán, dient-los deslleials és un punt de no retorn i són les mateixes paraules que es van fer servir per expulsar fa una setmana Nicolás Redondo Terrenos. I en un mateix matí veure la ministra portaveu, la també socialista Isabel Rodríguez, instant-los a respectar l’actual direcció del PSOE, és més del que ningú havia fet amb aquests gerros xinesos socialistes.
Han sortit tan en bloc i amb un discurs tan deslleial com vell, que Alfonso Guerra encara es pensava que el temps no havia passat i les seves maneres corrosives contra tothom trobarien acceptació encara que digués veritables barbaritats. En una de les quals es va passar tant de frenada que va sortir el Guerra masclista i prepotent d’altres èpoques per referir-se a la vicepresidenta Yolanda Díaz i les crítiques que li havia fet per la seva posició reaccionària en el tema de l’amnistia. “La vicepresidenta criticant falta de rigor polític i jurídic? Ella? En deu haver tingut temps entre una perruqueria i una altra, deu haver tingut una estoneta per estudiar”. Poca cosa s’ha d’escoltar a partir d’aquí d’un personatge tan masclista, més proper a un Rubiales de torn qualsevol i sense cap mena de decòrum.
A hores d’ara, és evident que Sánchez ja no podrà tornar-los al silenci, perquè han decidit que és millor, en aquests moments, el PP que l’actual líder del PSOE. Ara veurem, de veritat, la naturalesa de l’aspirant. Però potser sí que en el camí cap a la investidura, el de retorn a la casella de sortida acaba sent, realment, un viatge impossible.