L'ombra de l'hegemó

Durant molts i molts dies, la “opinió publicada” de la part independentista del país ha estat que feia falta una candidatura única per les europees. Així s’han expressat l’Assamblea, la CNN i multitud de comentaristes, blocaires, twitaires i analistes polítics.

El clam ha estat tant unànim com la conclusió que, si no hi ha hagut candidatura unitària és perquè els interssos de partit han pogut més que els interessos del país.

Perdoneu, però no hi estic d’acord. De fet, hi estic radicalment en contra.
(segueix)

És natural que molts dels independentistes estiguem totalment convençuts que sense independència que freni la sagnia econòmica de la que som víctimes, tant li fa dretes que esquerres. Que tot avenç que puguessim fer amb una estratègia econòmica o l’altra seria correspost amb un constrenyiment equivalent de les nostres arques per part de Castella.

I és natural, per tant, que tinguem tendència a voler una candidatura única, ja que el missatge és clar. Primer ens independitzem. Després ja veurem.

No obstant, aquesta opció té molts punts negatius. Molts punts que no es poden menystenir ni considerar que són només excuses, perquè són centrals de cara a l’estrategia.

A) Una part molt considerable de la gent no votaria MAI Mas ni el CDC.

Amb l’equilibri de forces actual, el cap de llista de tota qualició que es formés hauria de sortir de l’orbita del CDC. I molta gent no votaria MAI una llista encapçalada per algú de CiU. Mai. I no em refereixo a un percentatge residual de votants. Al contrari. Parlo de la immensa majoria de votants de les CUP. De la immensa majoria de votants d’ICV. I del 25-50% de votants del PSC que estan plantejant-se canviar per primera vegada el seu vot. Fàcilment un 25% dels votants potencials de la candidatura “unitària” refusarien votar una candidatura encapçalada per algú en l’orbita de la dreta i de l’status quo. I aquests vots se’ls quedaria, bé l’abstenció, bé qui es sortís de la foto (com el federalista que es presenta per ICV), bé Ciudadanos.

B) Cal que sigui visualitzada la caiguda de Navarro.

Suposem que una candidatura unitària pogués aconseguir un número de vots equivalent a la suma de candidatures. Les previsions inicials semblen indicar que CiU baixarà i ERC pujarà molt.  Però una candidatura unitària no discriminaria. El resultat seria bó, però discret. Els diputats es repartirien a parts iguals.
Ara bé, si podem contar els vots d’ERC i ICV per separat de CiU, llavors els podem comparar amb els del PSC. I si el resultat del PSC és molt negatiu en relació amb el de ERC i ICV, això rebentarà definitivament el PSC i la seva direcció.

A la vegada, és molt més significativa la qualició ERC-NEC que no pas que NEC s’hagués afegit a una llista unitària.

C) Cal concretar l’equilibri de forces CDC-ERC.

Aquí hi tenim una altra peça importantíssima d’aquest trencaclosques. D’aquí a uns mesos és molt possible que haguem de crear un govern de coalició o presentar-se amb una candidatura unitària a les eleccions plebiscitàries. Quan aquest cas es doni, quin percentatge del pastís es queda quin partit? És important que hi hagi dades fiables a l’hora de fer el repartiment, per no produïr suspicàcies.
I ara per ara, no en tenim ni la més remota idea de quin és l’equilibri real. Les dades ens presenten un 50 contra 21 (encara més si contem només els vots). En canvi les enquestes publicades ens mostren un escenari molt diferent.

Quina és la realitat? No ho sabem.

No sabem quanta gent d’esquerra van fer cas a la crida del president Mas a que li fessin recolzament. I no sabem quanta gent del CDC va votar ERC per assegurar que el missatge arribava. No sabem si ERC està acoseguint acumular vots d’esquerres o si la gent del PSC és molt més de centre i tendirà cap a CDC. No ho sabem. I serà fonamental tenir dades de cara al futur.

D) No és la llei d’hont, sinó l’abstenció, l’enemic a batre.

Finalment, encarem unes eleccions europees certament singulars. Si molt no m’equivoco, el càstig per als dos grans partits d’àmbit castellà serà espectacular, i principalment vindrà de la banda de l’abstenció.

Catalunya no restarà aliena a aquesta abstenció. Però si podem contrarestar-la mitjançant la canalització de la nostra necessitat d’exercir el vot en referèndum, podem aconseguir una bona participació.

Això seria fonamental. Perquè els vots es compten a tot l’estat, i si a Catalunya podem aconseguir 10 punts més de participació que a l’estat, pot suposar 3 o 4 diputats més.

Presentar-se per separat, també en aquest cas, ajuda molt a assolir l’objectiu, ja que evita que Castella pugui presentar-nos com el papus a vèncer.

E) La última raó: Fins ara ens ha anat molt bé així. Les múltiples candidatures es marquen les unes a les altres i qui es tira enrere és castigat a les urnes. Castella no pot embrutar la imatge de tots els candidats a la vegada, ni comprar-los a tots.

Si fins ara ens ha anat bé, potser la candidatura unitària és una bona opció, no ho sé, però sembla temerari pensar que les múltiples candidatures no responen a estratègia de país, també.