Agost: revisitant l’Ovidi, perquè vull.

Perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar,
vam volar pel món,
perquè vull,
perquè tinc ganes de volar 
vam sentir un món nou,
perquè vull,
perquè no m’agrada aquest.

Mentre preparava la selecció de lectures del Mural del País Valencià, que llegirem a l’Ateneu de Bétera dissabte, he revisitat l’Ovidi, imprescindible per entendre Estellés, la poesia dels valencians, i la manera de recitar. Perquè ja ho diu Toti Soler, ningú com Ovidi per dir poesia. Ningú. He procurat en la selecció de defugir el lirisme, i els poemes tan llegits per l’Ovidi, una mania si voleu, o un deute, m’he passat mig matí i la sobretaula entre videos, poemes, música, entrevistes… Farem una selecció per dissabte, malgrat que el protagonista és Estellés, i el Mural, en particular, en el cas del Camp de Túria. 

El Projecte L’Ovidi, d’Octavi Masià, és un documental a Vimeo que apunta de lo alto. Després passe pel video de TV3 Identitats, Espinàs entrevista Estellés. Una contribució extraordinària de fa gairebé vint-i-cinc anys, una història d’un home senzill tan gran, i un relat de com la vida ha tractat dos homes especials, Estellés i Ovidi, per com hem sigut capaços de bandejar la saviesa, l’art, baratar-la per quincalla i servilismes que encara ara paguem. Hem pagat fortunes immenses, els valencians, en canvi de ruïnes, d’una ruïna total, contra la cultura i l’honestedat.
La idea de Josep Lozano, de fer joia de les coses grans que ens han passat als valencians, és extraordinària. Per això aquest tres-quatre de setembre, ara sí, tindrem l’oportunitat de recuperar tot el temps perdut. 

La dissort és que, el mal dels valencians, mai no ha vingut sol.

Agost: a casa, amb Estellés

Anit vam arribar a casa. Avui el xic diu a Twitter que no recordava com era d’avorrit, ser a casa. Caram, perquè el nostre viatge ha estat bé, fantàstic, i l’Arièja ens ha agradat especialment. Hi ha tants moments bonics, en un viatge entre amics: els sopars, les descobertes, el paisatge, la cassoleta de fesols amb ànec i llonganissa, l’arròs amb magret i el vi ecològic d’Engraviès, els carrers animats de Tolosa, la tranquil·litat d’uns poblets de turisme de gent gran, els dacsars i les mànegues gegantes, l’estany de Montbel i l’estany de Lers, tantes llibreries que sorprén la cultura, el canvi, la inexistència gairebé total d’Occtinània, les compres, Sara Thomson, la nostra ama de la casa, que ens ha atés esplèndidament, amb aquell hortet escocès, de tomates, bajoqueta, albergínies, carabasses, xe, com si estiguérem a a casa…, tot plegat fa que la tornada a casa, segons que diu el jovent, siga el retorn a l’avorriment. 
Una mel de xurro! Avui ja hem estat a l’Ateneu, ens han parlat de la festa del fanalet, un èxit de l’antropologia del poble, i hem participat de l’assaig de la 2a Nit Estellés, que enguany farem a Bétera. No n’érem molts a llegir, però hem fet una selecció del Mural del País Valencià, que m’he compromés a escriure aquesta nit per tenir demà les còpies enllestides. Ja faré publicitat perquè la gent compre el llibre sencer, que fóra un altre dels objectius de la nit proposada per Josep Lozano, que llegim més els nostres poetes. Estellés, particularment.
Entre veus joves i veus adultes, érem una quinzena de persones. Ja veurem si s’hi afegiran més veus. Dimecres, a partir de les 19.30h, farem el segon assaig, al corral de l’Ateneu de Bétera. Encara us podeu afegir a la lectura, que farem dissabte a partir de les nou de la nit. El sopar enfaixat l’has de portar de casa, després ja vindran les altres sorpreses.

El fanalet del carro encés,
el pimentó amb tonyina dins
la cassola de fang, eixíem
molt matiners de Burjassot.
Sempre eixia alguna veïna:
tenia algun malalt a casa
i no podia anar a Llíria;
li donava un parell de ciris
a ma mare i li deia:
«li’ls posaràs per mi a l’arcàngel.» 

Mural del País Valencià, 3i4
Episodi de Llíria
Vicent Andrés Estellés.

Agost: pobra Carcassona!

Mira que bé! Són de festa, a Carcassone, i per poc no prenem mal. Veta ací unes colles de músics, a la manera de xaranga, de noms tan poc casuals, peña mar y sol, i a la plaça una vintena de dones disfressades d’aquella andalusia ballant sevillanes, i una fira grossa en un lateral amb tot de banderetes d’aquelles grogues i roges, i dius: m’he equivocat de ciutat i de país. Però no, torne a passar per tres llibreries, amb seccions de viatges a llocs exòtics, però cap ni una no té res d’Occitània, res de res. 
Després pugem a la ciutat vella, l’emmurallada, de poc que no caiguem de cul, de tanta coentor, tanta botiga i tanta gentada. Un passeig ràpid fins a l’església vella i de vap en avall. De baix semblava una cosa, de dins la cosa perd molt, per tants aditius contaminants. És veritat que és un negociot, això, que d’alguna cosa s’ha de viure, però l’excés no rebentarà la mamella?
Dinem cassoleta, que és un fesol de por amb llonganissa, ànec i cansalà, i són quarts de cinc quan acabem allò i comencem a passejar. Plou, el fred és espaterrant, pel colp que ha significat perdre vint-i-cinc graus d’una trompada. No és broma, que hem passat de trenta-vuit graus a tretze de la nit al matí. Vent, aigua, fred… I sense la roba adequada per tots. Així que peguem cap a Mirapeis, i ja deixarem passar la vesprada sota els porxos de fusta d’aquella plaça, ara gairebé buida, res a veure amb dilluns, que n’hi havia mercat i bullia, però un mercat de fruita i de roba i d’estris, res de superflu o execessivament consumista. Allà un de Requena tenia els millors melons de tot l’any, i després ves que la nora és veïna nostra, ací en la casa que ens estem a Engraviès. 
De tot plegat, voldré recordar Carcassona quan era de pas, quan encara no havíem entrat mai. O potser pensar en aquells carrers empedrats, medievals, quan seran buits, sense aquell bullitori de ciutat doblement sequestrada. Per enlloc no vius Occitània, no s’hi veu, tret d’aquest allau jacobí que prova de desfer i refer la història a la seua manera tan francesa. Quan torenm, encara plou, però els camps de dacsa continuen ruixant-se amb aquelles mànegues gegantes, volta, volta, volta, xas-xas-xas, ningú no vindrà a aturar el reg. 
Unes hores més tard encara pagaré l’efecte de la cassoleta, els fesols, la llonganissa… Pobra Carcassona! 

Agost: Pirineus d’Occitània

Avui hem fet ració de muntanya, pròpiament. De primer cap a l’estany blau, a les envistes d’una cascada no tan famosa com la d’Acs, però espectacular i tranquil·la (érem sols), amb tot de rierols d’aigua ben freda. Després, cap a l’estany de Lers, no sé quina serà la grafia correcta occitana. És en un balconet de fusta sobre aquest estany que ens hem aplegat més nacionalistes occitans que no vam trobar ahir a Tolosa, però cap ni un no era occità: n’hi havia de valencians de la Safor, de l’Horta, de Barcelona, del Camp de Túria, però cap d’Occità. Tots portàvem un exemplar de Descobrir Catalunya, el número que parlava de l’Arièja. Hem acordat d’enviar la fotografia a la revista, perquè comproven el paper d’aquest número. 
Un jorn de paisatge pirinenc, avets i fagedes, prats, vaques, cavalls, monyigaes a manta, i calor. Una ruta senzilla, de naturalista de cotxe i pocs esforços, per agafar oxigen: per descontaminar-nos, hem sopat pollastre al forn, tres pollastres menuts però gustosos, amb un vi ecològic d’Engraviès, que ens ha costat de trobar-li l’aroma: què era realment, aquell gust final, no ho hem sabut endevinar, però satisfets, ca!
Demà passarem per Carcassona. A glatir del penúltim jorn del nostre viatge.

Agost: al govern d’un catamarà

Els que som de secà no enganyem, ni explicant mentides. Ací m’estic al govern d’un catamarà elèctric, un prototip únic, segons aquell llop de mar (un panxut simpàtic molt de la broma: això és fàcil de conduir, però sempre ho has de fer dolçament, sense colps de volant). Fàcil?, una merda! Ací vaig enrere, com els carrancs, perquè no hi ha manera de traure aquesta cosa de la barana on era ancorada.
Finalment eixim, després de molts esforços, i deixe que siguen els xiquets qui guien el catamarà, el prototip. Ho fan molt millor que no jo, perquè ells ja no són exclusivament del secà, almenys es fan a més experiències, són més dúctils, menys espesos. 
Això del catamarà, aqueixa dificultat de la conducció en l’aigua, és una mica el que passa a Occitània: ningú no ens diu on podem trobar cap relació amb Occitània. A Tolosa ens hem trobat tancat el casal d’Occitània, que diu un rètol que feien vacances (!), i la llibreria Occitana del carrer Taur no tenia sinó un mapa històric de la toponímia, en una cartolina plastificada que feia difícil d’emportar, malgrat que el llibreter, que solament que parlava francés, m’aconsellava de portar-lo enrotllat. He desistit, però, i ho provaré de nou a Carcassona, això d’emportar-me un mapa amb els noms de pobles i ciutats. Tolosa m’ha agradat, malgrat les llibreries, cap ni una no m’ha ofert allò que buscava, malgrat que n’he trobades d’especialitzades en llengües exòtiques, geografies llunyanes, però cap que m’oferís res en occità o català. Fins i tot hem trobat una exposició especial de Sant Exupery, i un calaix de vidre amb un grapat de petits princeps en llengües d’enllà i d’enllà, però no cap de propera, cap en occità ni en català. És una consigna francesa contra el país i contra la llengua, fins i tot aquelles editorials especialitzades en mapes, llibres de viatges, guies de comarques, i tota la pesca, obliden on som, amb consciència i nocturnitat. La traïdoria contra Occitània és brutal. Un genicidi conscient sota la filosofia jacobina tan francesa: de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Una merda com un plat!

Per cert, això del catamarà era a l’estany de Montbell, pel camí de Leran. I és vist que no seré mai un llop de mar, pel que fa al guiatge.
I què m’ha agradat de Tolosa? Dons jo vos ho explicaré en un altre moment. 

Agost: Foish, per l’Arièja

Despús-ahir vam ser a Foish, gairebé sols, tret de dos turistes, un de francés, i una parella de catalans que havien vingut a fer el negoci amb les bombolles de sabó. Res, quatre cèntims, tres nostres que som bones ànimes, i no sé si, ells, arribarien a sopar del negociet. Foish era tan tranquil, excessivament tranquil, que ho vam visitar en un rampell, i vam agafar els cotxes, de nou. Em va agradar això, Foish, la quietud, però la temperatura tocava gairebé els quaranta graus, i era difícil acomodar-nos a res més: l’escapada ens va agafar de nit, i vam haver de sopar a correcuita uns ous fregits amb pernil per arrodonir la vesprà que ens havia agafat.
Ací no topem amb gairebé ningú, els pobles són tranquils, silenciosos, que ningú no es torba, per la presència dels valencians. Provem a parlar-los però ens hem de passar al francés, que d’Occitània ningú no s’en recorda, o fan com que no en saben, o desconeixen. Solament a Sant Líser (!), vam trobar penjada la bandera occitana al costat de l’europea i la francesa. Però era tant de nit que tot era tancat, com si ningú no ens esperés.
Un primer jorn per situar-nos i esperar noves. Fins i tot el castell era tancat, que no esperaven ningú.

-M’he deixat l’apunt a mitges, perquè l’arròs de magret d’ànec era a taula, i m’ha costat un disgust, arribar-hi trenta segons tard. Sempre n’hi ha desqueferats que t’han de bonegar el dia.
Xe, quin arròs, mare, un plat de l’Arièja de primera, bajoquetes d’Engraviès, tres magrets d’ànec de Vira, espècies de Merviel, i un pessic occità, acompanyat d’un vi que no ha acabat de fer-mos el pes, malgrat que no acompanyava malament, exagerats! El paisatge és bell, ordenat, net, tan vert que fereix que venim del secà.

Davant de ma fenestra
I a un aucelon
Tota la nuèch canta
canta sa cançon.

Com que hem sopat abundosament, ens alliberem la faixa, les cordes, els tirants, qualsevol que barre les puntes d’aqueix estel. Davant ma fenestra canten els grills, davall un til·ler i uns llums que afaiçonen cap al Pirineu. Visca lo nostre cuiner.

Enllà, a Bétera, hem deixat una part dels amics que ara saludem de cor oberts. Com ho haguérem gaudit plegats.

Agost: #100anysdeValor

El centenari del narrador valencià del segle XX, Enric Valor, ens servirà per provocar-ne la lectura, almenys de les novel·les, sobretot de les novel·les, si bé afegim la importància del treball de Vilaweb, durant el mes d’agost, d’escampar les seues rondalles a través de la xarxa. 

Enric Valor és sens dubte un dels millors prosistes de la llengua catalana de tots els temps, sens dubte, i tan poc conegut al nord, i al sud si exceptuem la rondallística i la gramàtica, que és també aquesta mostra d’ignorància i greuge general que ens explica com som els valencians, amb aqueix  patrimoni d’homes de gran vàlua. Com diu en JC, juntament amb Caterina Albert, Valor és dels pocs escriptors que ha sabut bastir una literatura a partir d’una llengua excelsa, preciosista, extraordinària, com pocs van saber fer. Ací no es nota cap artifici, al contrari, sinó l’ofici d’un escriptor com una casa, com una foia, entre els valencians, dels més grans. 
Per molts anys.

 

Agost: la casa a Engraviès

A tocar del Pirineu, el colp de calor ens resitua més a prop del camí de Llíria, o del camí d’Alcubles, a Bétera, que no enmig del paratge natural de l’Arièja. Trenta-set graus a l’ombra, no és broma, preferim estar-nos a dins la casa que no eixir al carrer, que fa una ponentada d’un agost creminal. Ja ens hem insta·lat però aquest matí hem desistit de fer la primera de les excursions, contra la temperatura de l’infern no ens atrevim a fer res, sinó estar-nos davall un til·ler ufanós a la vora de la piscina. Al llavador de la casa Thomson és on tenim la millor cobertura de xarxa i des d’on escric. Ací també n’hi ha els congeladors i els resbost de les confitures, la carn, i tot d’estris de cuina i atifells per preparar abundoses conserves. Sara, l’ama escocesa que ens acull, ens ha permés d’agafar allò que necessitem, i la calor potser que ens obligue a refugiar-nos en aquest aparador de tanta cosa, que ens resistim a passar pel foc exterior. Malgrat tot, hem preparat la primera eixida a Foix, perdó, Foish, i ja veurem si no ens cau la pell d’aqueix foc que ens ataca de bon de matí. 
Som en un llogaret de sis cases i un cementeri menut, entre nouers, castanyers, i aquest til·ler que ens conserva encara vius, després d’un dinar que també ha contribuït a parar-nos els peus i ajornar l’eixida. Això serà de valents!
-Per Occitània! 

Agost: és el moment del viatge

En unes hores eixim cap a Foish, a Occitània. En realitat venim a un poblet menut, que va perdre l’ajuntament, fins i tot, Engraviès (no he trobat la grafia occitana), on passarem set dies a la fresca del Pirineu, enmig de l’Arièja. Eixim matinet i després d’instal·lar-nos ja veurem com peguen les voltes, els occitans. 
Deixem enrere la festassa de Bétera, avui amb músics estridents, en una banda, i allò del sainet valencià en una altra, a l’Ermita, i ves que és un espai que convida, aquella plaça de l’ermita de Bétera per fer i refer teatre entre més coses.
Sembla que ho tenim tot, o gairebé tot, les maletes convencionals i les maletes tecnològiques, amb tot de fils, estris i artilugis que ocupen si fa no fa el mateix volum que la roba. Demà ja comprovaré si és ver que hi ha connexió i tota la pesca. Em dol perdre’m els Bajoqueta, però una altra vegada serà.
Cap a Occitània, seguint el rastre de les aurelhetes.  

Agost: una coetà sublim

Els sabuts de l’ortodòxia festera de Bétera, tants caps tants barrets que diria Fina, ja apuntaven tan bon punt van acabar la coetà que allò no havia estat a l’alçada de l’any passat. Xe, que sempre n’hi ha que han de destorbar la joia i el goig de la festa, que sempre n’hi ha que tenen el cul agre i tot de teories i tesis sobre aquest i aquell detall.
Jo la vaig trobar sublim, la coetà del Gos, que va complir totes les expectatives dipositades, que sempre en són moltes. Mitja hora de foc brutal, molt bèstia que deia l’Oriol, que tret d’aquells dos càmeres que eren a dins l’infern, s’ha convertit en el reporter més arriscat, que ha vingut de fora en molts anys.
Efectivament, molt bèstia, i molt de coratge viure-ho de tan aprop. Jo mateix m’hi vaig acostar com mai, per fer unes quantes imatges i mai no ho agrairé prou, per com es viu l’emoció dels coets a tocar del perill. Res acomparat amb allò que viuen els majorals dins la gàbia, infernal, bèstia, per com s’abraçaven després, per com treien tanta emoció i goig d’aquells trenta minuts que no oblidaran, de segur, durant molt de temps. 

El debat dels coets, i les gàbies, són a peu de carrer: o tots o ningú, diuen moltes dones en referència als carrers autoritzats a ser espai de coet mentre d’altres són protegits cada any, amb el desequilibri de recursos, hores de neteja, despesa en façanes, i tants esforços com s’estalvien la majoria, mentre uns altres han de destinar un parell de dies bons en adobar la protecció, i encara sense evitar, dissortadament, els accidents. El debat és servit i, ara mateix, segons que apunta un grapat de saberuts, perdrien la votació per majoria 1 a 4, aleshores caldria veure com acabaria la festa dels coets, on?, de quina manera?, qui?, un reguitzell de noves problemàtiques que, indubtablement, ja formen part de la conversa casa per altra. Fins i tot l’Ateneu de Bétera ha sigut acusat de promoure la festa del coet, en participar d’aqueixa gàbia de la plaça del Mercat: i això és cultura, això que feu?, li van etzibar al president, pobre, que no n’havia tirat cap, de coet, però volia intervenir en favor de la festa i del goig del poble. Però el poble ha canviat, som uns milers d’habitants forasters i els forasters no veuen tant de sentit a tant de foc. Però compte, molts dels que s’oposen, són gent gran, de sempre o de tota la vida, i la votació sembla definitivament perduda.

En acabar la coetà del Gos, el majorals mateix van cantar ‘volem coets als carrers de Bétera’, com una imatge insòlita, com si això mateix, la festa, ara sí que comencés a fer-se reivindicativa, cinquanta anys després. Home, d’això a tornar a provar de fer majorales, potser que no n’hi ha tantes passes. Fins i tot això segon fóra més fàcil d’aconseguir que no estirar massa el coet lliurement pels carrers. Com ens costen de fer alguns canvis, redell.

Malgrat l’ortodòxia, i els savis, i els saberuts, jo vaig trobar sublim la coetà. Extraordinària. Per molts anys. 
Per cert, anit ja la vam veure en directe a l’Ateneu de Bétera, completa, amb tot d’imatges i pel·lícules que posaven els pèls de punta. La tecnologia en favor de la cultura, i dels coets, des de l’Ateneu. T’ho voldràs perdre?