Agost: després de Sant Roc, Sant Gos.
Han passat els dos primers dies forts de la festa, que solament que ens queda el Gos, i els efectes ja van deixant-se notar, sobrettot perquè el cansament d’una edat, ja no és aquell cansament joiós dels joves, i cal anar fent-se a la idea, que els dies, i els anys que cantava aquell, no passen debades. Anit ens vam aplegar a l’albereda per sentir l’ambient de Sant Roc, i un grup de música que omplia l’espai, Seguridad Social. Imaginava, aleshores, què passaria en el mateix recinte dels concerts, si fóra la Gossa Sorda, o els Obrint Pas, qui s’estigueren a l’escenari de festes fent ballar la gent. Ho imaginava perquè no tindrem la sort que els festers (mantinc la promesa de no parlar-ne enguany, o de no parlar-ne gaire), no han pensat en una cosa així. Llàstima.
Però aquesta nit hi ha la gran coetà del Gos, i això és una altra història, i un altre dels plats forts de les festes de Bétera. Ací solament que hi participen els majorals, i el siroll, el fum, el foc i l’infern és assegurat: és un dels punts sublims, sens dubte, capaç de competir amb qualsevol espectacle d’arreu del món. T’ha d’agradar el coet, és veritat, però és indiscutible la força i l’emoció que dispara, quaranta minuts de foc contra el destí d’aquells homes (prou! Prou!).
Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, projecció d’imatges de la festa, el quinze d’agost, la cordà, Sant Roc i el Gos. És un altre espai que va creant un caliu per viure la festa a la fresca del corral, lluny del primer brugit i de tanta gentada. El dia del Gos clou el gran cicle de la festa gran, i després ja vénen els dies de la vuitava, amb menys intensitat, però encara amb alguns encontres d’interés. Dijous, ball de Torrent, i l’actuació de l’Aljama, la colla Xe quina burrà, i la rondalla, amb Fermín Pardo i l’escola de cantaors. Divendres sainet valencià a l’Ermita, amb el grup de teatre Pepeta Ricart, i dissabte, home, dissabte actuarà Bajoqueta Rock, de Riba-roja. Els primers que ho faran en valencià, a l’escenari de concerts de les festes. Xèè, veus, sempre queda alguna cosa, que tot no es va perdre amb la riuà.