Rebem la notícia de la mort de Marià Albero —brusca i inesperada: feia temps que no en en sabíem massa coses— amb poques hores de diferència amb els darrers episodis d’infàmia violenta i biliosament antivalenciana que ens ha tocat patir: l’enèsim ultratge de l’estàtua d’Estellés a Burjassot i l’eloqüent revival sincrònic de la batalla de València, amb l’ultradreta rebentant un acte d’homenatge al poeta al mateix Burjassot i la dreta parlamentària —noteu la ironia en l’absència de prefix— vetant-li el nom al país en un exercici paradigmàtic de violència institucional que, entre d’altres conseqüències, expulsa del marc legal onomàstic tots els partits de l’oposició. I no puc deixar de pensar en el rostre d’algun diputat, contret de malíccia arrogant en perpetrar el seu vot, mentre observe el somriure franc i net de Marià al bell mig de la fotografia que il·lustra l’apunt. Apareix a la contraportada de la BSO de Tatuaje —la pel·lícula amb què es presentà en societat Bigas Luna— i on participaren tres de les bandes més emblemàtiques d’aquell desconcertant vòrtex creatiu que l’inoblidable Gato Pérez batejà com a Ona Laietana: Música Urbana, Blay Tritono i La Rondalla de la Costa. Una foto de família presidida per Marià que evidencia l’enorme quantitat de talent que arribà a congregar-se al redós de la filosofia musical pregonada des de la sala Zeleste del carrer Argenteria a Barcelona: hi ha Xavier Batllés, Víctor Ammann —també recentment traspassat— , Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Eduard Altaba... (continua)
Jaume Arnella -Rafel Sala Llibre de la saviesa Autoedició, 2011
Un dels símptomes més preocupants de les profundes disfuncions culturals que sofreix el país és la clandestinitat de facto en què s’han de bellugar alguns dels artistes que, per una raó o altra, acaben sempre fora d’enquadrament. Jaume Arnella en seria un exemple ben paradigmàtic: de res li val, en aquest sentit, la seua dilatada trajectòria que es remunta als dies fundacionals del Grup de Folk i els cançoners d’Als 4 Vents; ni l’autoria d’alguns discos sensacionals que, sense passar desapercebuts —Arnella compta amb una nodrida colla de fidels seguidors—, no han tingut el beneplàcit públic que mereixien: pense, per exemple, amb el Carregat de romanços (Tram, 1990), una de les joies incontestables de la discografia folk catalana, fidel reflex de la seua capacitat comunicadora en directe, del seu irresistible sentit de la ironia —murrieria intel·ligentment disfressada d’ingenuïtat— i de la seua profunda connexió amb el romancer popular: Xavier Baró en parlava amb arguments insuperables; Eròtica Monàstica (Tram, 1994), una meravella de tendresa i sensualitat amb textos de Joan Soler i Amigó, inspirats en un improbable cançoner medieval, Carmina Riuipullensia; o La raó al desig (Tram, 1997) una col·lecció de poemes musicats de diversos autors catalans on sobresortia, bellíssima i corprenedora, la musicació completa de “Joan de l’Os” de Josep Maria de Sagarra. El seu darrer treball sobre el Llibre de la saviesa de Vicent Andrés Estellés no ha corregut millor sort: autoeditat i distribuït per ell mateix, hauria d’haver-se presentat a hores d’ara ja a algun lloc emblemàtic de València, però només se l’ha pogut veure puntualment pel circuit alternatiu d’ateneus i entitats. (continua)
frechina |
divendres, 15 de febrer de 2013 | 19:25h
“La posteritat no és eterna, i menys en català”. Ho afirma Jordi Puntí al número en curs de L’Avenç tot augurant que la presència pública d’Espriu es diluirà novament en acabar el seu any de gràcia tal i com ja va passar amb els altres homenatjats que el precediren. Aquesta tesi, però, té la seua principal excepció en el poeta que disputa amb Espriu —i amb Rosselló-Pórcel— el protagonisme nominal de l’any literari: Vicent Andrés Estellés, un autor molt damnificat per la progressiva regionalització de la literatura catalana però que manté una incidència popular creixent al País Valencià. Podíem dir que la posteritat, en aquest cas, comença a fer justícia: el pas del temps ens ha permès pair una obra d’unes magnituds colossals, ens ha donat la perspectiva necessària per confrontar les seues aportacions poètiques a la dels seus coetanis nacionals i forans i ens ha ajudat a superar la percepció localista a què el condemnàvem inconscients de la seua incontestable dimensió universal. La figura d’Estellés, contrariant la imatge desmemoriada i vel·leïtosa que atribuïm al país, s’acreix incessantment reforçada per la munió d’iniciatives que, sorgides en bona part des de la societat civil, permeten aprofundir en el coneixement i la difusió de la seua obra. En aquest sentit, ha estat ben decisiva la proposta de Josep Lozano, adoptada immediatament per diverses associacions, entitats, institucions i colles d’amics, de celebrar anualment un Sopar Estellés on se li ret homenatge recitant els seus versos. (continua)
A l’amiga Mariajo Algarra (si algun dia l’estaca tomba, pocs i poques podran discutir-li el mèrit de ser una de les que més ha estirat)
Ai la València soterrània i renuent! Quines sorpreses arriba a donar aquesta ciutat bipolar, pàtria simultània de la genuflexió més desarmant i la rebel·lia irreductible i encoratjadora! Deu dies abans, el Palau de Congressos ja havia exhaurit les entrades per al concert de suport a Ca Revolta, una de les entitats que dignifica la ciutat i la fa més amable i acollidora, raó última, probablement, de la seua situació crítica actual. Perquè així treballa el sistema immunitari de l’aparell oficial, posant contra les cordes els agents infecciosos com el que representa Ca Revolta per mitjà d’una infal·lible estratègia de desànim i liquidació: atenció selectiva a les queixes dels veïns —llegiu l’eloqüent apunt de Vicent X. Contrí sobre un cas similar—, zel grotescament extremat davant de qualsevol inadvertida minúcia legal, ofec econòmic sostingut, assetjament preventiu i desviació de bona part de les energies de l’associació per a combatre-ho tot plegat. (continua)
frechina |
dilluns, 24 de desembre de 2012 | 12:52h
Aquesta passada setmana s'ha materialitzat, en forma de macabre correu electrònic, l'inici de la darrera fase de desballestament de la ràdio i la televisió públiques valencianes. Un desballestament que començà fa molts anys amb la renúncia progressiva a molts dels seus pressupòsits fundacionals i la seua sistemàtica i estrident conversió en arma de creació d'opinió esbiaixada, partidista i minuciosament sectària. Aquesta maniobra, realitzada cada dia amb més torpesa i desvergonyiment, es desplegava en paral·lel a la consolidació de la imatge del país com a paradigma mundial de la dilapidació de fons públics i de la corrupció política socialment acceptada. La ràdio i la televisió contribuiren per terra, mar i aire en promoure, per mitjà de la tergiversació continuada i la manipulació escrupulosa, aquesta malaltissa acceptació. (continua)
El nom fa la cosa? No voldria encetar una discussió bizantina sobre fins a quin punt el títol d’una producció artística ens coacciona a una determinada recepció, però resulta cridanera l’aparent precisió amb què Aljub ha titulat fins ara els seus treballs: Escarbant en la memòria (Cambra Records, 2004), una estrena discogràfica on esbossaven les línies mestres del discurs musical que han vingut desplegant, fonamentat en la recreació de les formes més orientals que custodia la tradició valenciana —ritmes coixos, melodies modals; Afluències (Picap, 2009), on exploraven al costat dels Krama i amb les respectives veus feliçment amalgamades, els territoris limítrofs dels seus universos estètics; i Portes (Picap, 2010), un treball d’expansió que, sense renunciar als pressupòsits inicials, mirava d’ampliar-ne l’àrea d’influència a la recerca d’un major botí expressiu. (continua)
En vespres del darrer diumenge d’octubre —transvasat del calendari polític a l’imaginari col·lectiu gràcies a la seua cançó—, i amb una lacònica nota de premsa que li dóna a tot plegat un regust més trist, Al Tall ens diu adéu després de vora quatre dècades de trajectòria. I resulta difícil destriar entre els sentiments d’agraïment i de desencant que la notícia ens inspira. Tractar de bastir ara un relat articulat que pondere amb equanimitat les aportacions de la formació encapçalada per Vicent Torrent i Manolo Miralles al llarg de tot aquest temps suposa una empresa de dimensions excesives. Entre altres coses perquè la incidència social i cultural de la seua obra escapa al control dels indicadors objectius i penetra en àmbits molt diversos on hi deixa solatges insospitats. Un servidor, per exemple, no sabria explicar bona part de les seues inquietuds musicals —i per extensió culturals—sense reconéixer-se com a fill, ben orgullós i agraït, d’Al Tall i el seu discurs teòric. Com que la seua decisiva contribució en el desvetllament de la identitat valenciana, en la recuperació de l’autoestima col·lectiva i en l’agitació de la consciència civil, ha estat sobradament subratllada, jo volguera posar una mica d’èmfasi en la seua mai suficientment ponderada proposta musical i, de manera especial, en el que ha sigut sense cap dubte la seua aportació teòrica més transcendent: allò que el mateix Vicent Torrent anomenà riproposta, que internacionalment s’ha convingut en anomenar folk revival i que, bàsicament, suposa una forma radicalment nova d’afrontar el paper que han de jugar els usos tradicionals en la societat contemporània. (continua)
Darrere de la presumpta innocència del cançoner infantil s’amaga un univers complex i retorçut, forjat a còpia d’informació provinent del món adult processada des d’un sistema de valors i una cosmovisió molt particulars. Un fet que es pot resseguir en els textos de les seues cançons construïdes amb estranyes associacions d’idees, imatges subversives —però tolerades pel context en el qual apareixen—, una crueltat desinhibida temperada amb banys de tendresa i una especial habilitat per encabir missatges dispersos en un fil discursiu fragmentat. La naturalesa surrealista i desconcertant del cançoner infantil emergeix amb tota la seua força quan aquest cançoner es trasplanta al món adult. Llavors ens interpel·la amb una veu que es presenta a la nostra alçada i ens atrapa amb la seua magnètica combinació de cruesa i ingenuïtat. Així de magnètic, si més no, es presenta El Corral de la Pepeta, projecte comandat per un històric músic valencià, Josep Maravilla, que ja formà part del pioners Pantaix i que després ha estat en els Cors d’Aram d’Òscar Briz, la Fusteria de Rafa Xambó o els 21 Grams de Màrius Asensi. (continua)
El passat divendres vam presentar el nou disc de Mishima, L'amor feliç (Warner Music / The Rest is Silence, 2012), al Fórum FNAC de Valènca. Hi assistia només David Carabén però el format de l'acte -projecció de vídeo, presentació, entrevista al David, diàleg amb el públic i interpretació amb guitarra acústica de tres cançons- va propiciar la creació d'un ambient còmplice i proper, preludi perfecte del magnífic concert que l'endemà posà potes per amunt el Teatre de la Rambleta. La llàstima va ser no haver enregistrat l'entrevista, perquè el David estava loquaç, té sempre un discurs original i ben articulat, i deixà anar algunes perles reflexives -com les que tan sovint refulgeixen a les seues cançons- que pagava la pena registrar. En vaig retindre, però, dues de ben sucoses: "Bona part de les meues cançons són robades a la vida" i "Jo he sempre he volgut fer cançons normals; quan digueu que les nostres cançons són singulars... això vol dir que he fracassat!"
Us deixe a continuació el que més o menys vam explicar abans:
Bona vesprada. Els organitzadors del acte han volgut estructurar-lo com a una presentació informal del nou disc de Mishima, una mena d’encontre amb públic i seguidors que permeta un bon nivell d’interactivitat, faceta en la qual Mishima destaquen des de bon començament —és habitual, per exemple, veure’ls en acabar un bolo departint amb els assistents a la vora de la parada de CDs. Per aquesta raó, farem inicialment una breu presentació del grup i del disc, després li faré jo al David tres o quatre preguntes i finalment obrirem un torn de preguntes abans que ens faça un breu tast acústic del contingut d’aquest magnífic treball que presentem.
La primera cosa que em ve al cap quan pense en la trajectòria dels Mishima és que són el més allunyat al hype que hi ha en la primera línia de la nostra escena musical. El seu èxit no és el tsunami dels Manel o la rèplica posterior d’Els Amics de les Arts —i ja em disculpareu per citar dos noms amb què sovint se’ls sol associar però amb els quals mantenen notables distàncies artístiques. Si allargàvem el símil que hem començat a utilitzar, podríem dir que l’èxit dels Mishima ha estat més aviat una mena de canvi climàtic pel progressiu escalfament global que la seua obra ha suscitat. (continua)
De vegades es dóna la situació que hem de comentar un disc per partida doble: es tracta d'evitar, òbviament, però de tant en tant passa. Llavors toca fer un exercici d'equilibrisme per no repetir-se en excés: resulta incòmode perquè el que ja has escrit t'envisca sense que ho pugues evitar i dones voltes en cercles amb l'ombra de l'autoplagi acaçant-te a cada idea que comences a esbossar. Rarament, però, ocorre el contrari: escriuries una i altra vegada d'un disc, matisant les paraules, paladejant novament el plaer de descriure el plaer, com qui demana una segona ració d'un menjar saborosíssim. Això és el que ens ha regalat El paradís de les paraules de Carles Dénia i, ni que fos a tall de curiositat, ens ha vingut de gust compartir. Així doncs, trobareu a continuació la ressenya que vam escriure per a Caramella i la que va ser inclosa en l'edició valenciana del Quadern d'El País. En totes dues mancava, però, una idea central: al darrere d'un disc d'aquesta volada artística hi ha, a més dels autors, una mà en l'ombra que el propícia, que s'hi la juga sovint sense xarxa, que aposta per ell i després el defensa a mossos si cal. Per això aprofite l'avinentesa per reivindicar la figura de l'editor, Carles Carrasco, que no té prou en ser un músic de bandera, sinó que encara troba forces per fer possibles miracles artístics com aquest en un entorn hostil, descoratjador i especialment desagraït.
CARLES DÉNIA El paradís de les paraules Comboi Records, 2011 CR-20115
La irrupció de Carles Dénia amb Tan alta com va la lluna (Comboi Records, 2008) ens va deixar a tots astorats davant la qualitat musical i interpretativa que hi exhibia, amb una veu que remetia per la seua textura al món flamenc però on, alhora, reverberaven antics arcans de la tradició musical valenciana. Ningú no haguera predit, però, que en la seua segona proposta el cantaor de Gandia anava a superar, amb tanta autoritat i llarguesa, els rèdits d’aquell primer disc perquè, o molt ens equivoquem, o El paradís de les paraules serà un treball dels que marquen època. (continua)
Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen ben bé a finals de novembre —com Mojo o Uncut— i altres esperen al venciment natural de l’any per fer públic el seu inapel·lable dictamen, fet que permet fenòmens d’osmosi d’una llista a l’altra els quals molt sovint acaben resultant en una pintoresca i absolutament inversemblant unanimitat. I cada any analitzem encuriosits els mecanismes que semblen engendrar aquestes llistes, fem comparances entre països diversos, constatem les arbitrarietats i parcialitats que perpetuen, i tractem, amb una certa candidesa, de racionalitzar les intencions ocultes de determinades posicions en els rànquings, especialment les de mitja taula cap avall, quan allò que podíem anomenar “política social” dels artífex s’imposa inexorablement a les presumptes taxacions artístiques. (continua)
frechina |
dimecres, 2 de novembre de 2011 | 20:16h
JAVIER RUIBAL Pensión Triana Reed.,18 Chulos, 2010 51139
Sueño 18 Chulos, 2011 91143 (CD+DVD)
Javier Ruibal concita tres talents en la seua persona que rarament es presenten amb aquesta rotunda simultaneïtat: el del poeta, el del compositor i el de l’intèrpret. Com a lletrista, el cantautor del Puerto de Santa Maria ha sabut trobar una veu pròpia inconfusible, barreja de registres cultes i populars, que vehicula a través d’una poderosa combinació de concreció narrativa, lirisme expressiu i perfecció formal: pocs companys de professió en resistirien una comparació pel que fa a la precisió en l’ús de lèxic i prosòdia. En les seues cançons habiten les veus del carrer i les intimitats més pregones, el silenci nocturn de la casa i el bullici matiner del mercat, la sensualitat de Lorca i les xirigotes del carnaval, un estrany hedonisme pintat de melancolia i una mirada inquisitiva i tendra alhora que li atorga a tot plegat un centelleig inaprehensible de veritat. Com a músic, Ruibal ha sabut traduir l’esperit dels textos en cançó: les seues músiques apel·len al sabor de la tradició oral andalusa, amb regusts de música àrab, insinuacions jazzies i fragàncies tropicals. Diríeu escoltant-les que amb un ull mira el nord d’Àfrica i amb l’altre escruta la brisa atlàntica que porta els aromes ultramarins d’una Havana intuïda, mentre el seu cor rutila sota la llum cegadora al bell mig de la badia de Cadis. Textos i música es mariden així en unes cançons demiúrgiques les quals, cantades amb la seua veu, s’imbueixen d’una bellesa que de tan intensa arriba a ser subversiva. (continua)
Gent del Desert Celebració de la tempesta Comboi Records, 2010
El tercer disc de Gent del desert, Celebració de la tempesta,
suposa la seua consagració definitiva com a banda atípica que mereix un
seguiment atent. Atípica per moltes raons: en primer lloc, per la seua lenta i singular encarnació des d'uns inicis ben bé assemblearis en clau d'extensió musical de la tertúlia literària "El desert de la paraula", a la seua actual configuració en forma de projecte més o menys estable i artísticament emancipat; i en segon, per la seua heterodòxia i eclecticisme -valga si cal la redundància- que els permet estar més atents als seus impulsos creatius i lúdics que al dogal d'una determinada militància estètica; uns impulsos que en aquesta tercera gravació es concreten en una mena de folk-rock, àcid i agosarat, que sembla haver trobat finalment el punt just de saó.
frechina |
dimecres, 19 d'octubre de 2011 | 20:45h
Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011)
Sobtava la seua absència en una escena musical eufòrica de creativitat, feliçment instal·lada en un venturós i perllongat estat d’excepció que començà a gestar-se, justament, empés pel seu treball peoner i el dels pocs que l’acompanyaven en l’erm de fi de segle. I sobtava més encara perquè aquesta absència arribava de forma inesperada en el cim de la seua trajectòria, després d’haver demostrat amb el magnífic Alfabets de futur (Propaganda pel fet!, 2006) que la gira i disc conjunt amb Lluís Llach no eren flor d’un dia sinó el fruit de la constància en el conreu de la seua singular sensibilitat.
Està més que justificada, doncs, l’expectació que ha suscitat el seu retorn davall els focus amb un treball que ha anunciat com un disc de síntesi: “Serà un disc d’essència, de concreció. La cançó tal i com l’entenc, sense artificis ni embolcalls interferents. Des de l’activisme musical i el compromís poètic”. I, en efecte, Música i lletra, començant per la mateixa eloqüència del títol i el minimalisme gràfic amb què ens rep la portada d’Antoni Miró, té alguna cosa de despullament, de renúncia a tot allò accessori que poguera distreure’ns de copsar la substància íntima de cada cançó. (continua)
XAVIER BARÓ La màgica olivera Khlämor, 2011 krcd002
Cada nou treball que publica Xavier Baró significa un salt endavant tan substancial en la depuració del seu fascinant univers estètic que el situa, indefectiblement, com a colofó provissional de la seua carrera musical atípica i desparionada. De cop i volta, tot el seu passat es reordena apuntant en la direcció del nou disc, com si els anteriors formaren part d’un pla pleestablert de bon començament que conclouria defintivament en ell. Això ocorre, una vegada més, amb La màgica olivera, un treball inesgotable, desconcertant en la seua bellesa, on el cantautor d’Almacelles aconsegueix una identificació inaudita amb les foscors més impenetrables del cançoner tradicional. (continua)
Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011)
XAVIER BARÓ
