Anit vam estar-nos al corral de l’Ateneu, en un altre dels projectes nous que ens possibilita la tecnologia i un programa de festes a Bétera que, en el seu primer dia, què voleu, ens tornava uns records massa tous, musicalment s’entén: fugíem de fórmula V, naturalment, perquè posats a triar coentor, nosaltres haguérem preferit V Realidad, que eren de Montcada i més propers. Però enguany m’he fet el propòsit de no dir res de la festa oficial, aquella que organitza l’ajuntament, els majorals i les obreres, per això que nosaltres vam estar-nos al corral de l’Ateneu, en un concert especial, destriat a partir d’allò que ens demanaven els convidats presents, que no n’eren molts però tenien aquell punt de música d’or i flama. Per la veu, i la gràcia de youtube, vam passar per Eliseo Parra i
el silenci d’estimar, una joia sens dubte, i després vam repetir la cançó amb
la versió de Eliseo acompanyat per Pep Botifarra; vam decantar-nos per
Carles Dénia, tan alt com va Carles Dénia que diu
JV Frechina al seu manual de
La cançó en valencià, i ací ens vam quedar amb algunes troballes, per exemple allà a l’Hort de Trenor, a Torrent, en aquelles magnífiques nits de cant d’estil i de batre, vam passar per Can Vilaweb, en aquells directes de l’espai Vilaweb que ens fan un tast del moment actual de la música en català, impagable: acústics d’
Obrint Pas, la Gossa Sorda, Antònia Font i el seu Clint Eastwood, i unes quantes tries més que ens van arrodonir la nit Cercant Maneres i nous projectes: una tria personal de tres o cinc cançons per presentar-les al corral de l’Ateneu, ara que la tecnologia ho permet gairebé tot, excepte de provar aqueixes magnífiques orelletes de les quals parla i va enregistrar la manufactura Vicent Partal. Ho podeu veure a
Hipàtia, i ja comprovarem si tot plegat no mereixia un altre esdeveniment per encetar la gran festa de Bétera, eva maria!
Ca n’Ateneu té un pati o terrassa gloriós/a. Amb tots els honors. Fa molt de goig estar-s’hi i s’està la mar de bé -sobretot- per la gent que acull. Possiblement fóra el corral de la casa. Però això és història. La realitat actual de vegades és sublim. No cal que ens abaratim -per baratament- el llenguatge tampoc.
Si les forces polítiques tingueren un poc de trellat potenciarien i farien barca amb el col·lectiu ateneuenc.
Una abraçada.
PS: em vaig perdre anit. Obligacions inexcusables, com sabeu.
Una pena grossa 🙁