Ulisses20

El 15 d’agost és la festa grossa de Bétera. És la maedéu d’agost, i les alfàbegues han eixit ben tard de l’hort; per casa passen gairebé quan toquen migdia, però l’ambient és formidable. Tenim convidats, i els expliquem això i allò, mentre van desfilant les alfàbegues, descomunals, ufanes, tan extraordinàries cada any que sembla que no les valorem com cal. Les valorem, i molt, i són part d’una festa que no podria explicar-se sense. Saludem com cada any els amics que es van aplegant, els veïns que van apareixent en comptagotes, perquè saben que avui la desfilada ha començat, uf, ja veurem quina hora es farà per dinar. Les alfàbegues, les obreres fadrines, els majorals, els mocadors, els forasters s’estranyen que els homes porten mocador, però ja sabeu com ens agrada als valencians, de vestir-nos, de disfressar-nos per tot. Realment són grans, enguany, extraordinàriament grans. Les bandes de música, el confetti -recordem que es va incorporar més tard-, enguany no han eixit els formentets, però el perfum del carrer és extraordinari. Hi ha canal nou davant nostre, no fariem el cartell ‘Sí a TV3’, perquè tenim un amic que els ajuda a explicar la festa… Saludem Uiso, el tio Manolo, el tio Vicent, la tia Teresa, que no porta ni un paperet de color, que no sabeu com li molesta, i van passant majorals, i plantes que semblen gegants: esmorzem en el corral de ca Sari, però ella marxa a obrir l’Ateneu. Esmorzem amb els convidats, enguany el president de l’Institut d’estudis comarcals del camp de Túria, Carles Subiela, i la directora de la Nostra Escola Comarcal, Imma López, i baixem a la placeta del Sol. Sorpresa, ací encara no hi ha confetti, ni un, i ja és la una. Els ortodoxos de la festa diran que se’ls ha fet tard, que se’ls ha amuntegat la faena, que no els sobrarà cofetti als sacs ni res, quan les obreres ja seran dins l’església. Tan se val, la festa és un goig, una música, un clam i una cridòria en favor de passar-ho bé, de color verd i d’or, que és el confetti que reservaven els majorals per a la plaça, i ací anem trobant-nos més amics, i gent de qualsevol condició ens apleguem cada any, el quinze, abans de Sant Roc. 

Els majorals no tiren confetti, és el crit més multitudinari, però ningú no canta, segons explicarà després Empar Esturis, que tota la culpa és de l’Ajuntament. Jo no els he vist, enguany, els polítics, com si no els volgués mirar. Nosaltres hem acabat a la plaça del Mercat, a l’Ateneu, un nou lloc d’encontre on la festa és viu de manera diferent, la música és en valencià -en aquell moment sona el Botifarra i la seua rondalla-, i gent nova i gent de sempre va explicant-se què ha viscut i tant com ens queda encara per viure. A la nit la processó, el coet de luxe, la cantà i la cordà. I després, ja veurem com acaba la nit del foc, que el programa és llarg i el ciri encara té corda.