Ulisses20

És a l’estiu quan l’ètica del barça trontolla. Em sembla que pagar quaranta milions d’euros per un jugador no és ètic, enmig d’aquesta crisi espaterrant. És a l’estiu, sobretot a l’estiu, quan els dirigents del barça trenquen els esquemes que han anat bastint durant l’any, i ja en van uns quants de bon joc, gran estil, bones maneres, compromís social i tota la pesca… Ni quaranta, ni trenta, home. Quan compren, aquests dels barça  cauen en els tòpics de la resta d’equips, els pitjors i els millors, i la despesa no és justificable, de cap manera, en els temps que vivim. Amb tot allò que va passant a Londres, per exemple, o que va passant ací mateix: no tenim un deute mundial que fa por? La Generalitat no està endeutada fins als ulls? Amb tanta desocupació, trencament social, destrucció del teixit industial… Arriba el barça amb aquell xec immoral i diu: això ho pague jo! Que no, que no, que no podem pagar aqueixes milionades. Malgrat que siga un capritx de l’entrenador, o una mala gestió dels directius. Perquè si finalment paguen quaranta milions pel Cesc, dos anys després que el volien, no solament han perdut els papers, han perdut l’ofici de gestionar, i han deixat que se n’aprofiten del millor club, de tant com creuen que saben.

I si han pagat aqueixa milionada per aquell jugador xilé, Alexis, és que no ha servit de res aquests anys de fer les coses bé al camp.
Durant tres anys han demostrat com són de bons, veritat?, doncs qui vulga venir, si veritablement som tant bons, aquests és el nostre preu màxim; i l’única oferta. 

-Home, no enteneu el mercat, vosaltres no sabeu com funciona això… 
-I una merda! El món s’enfonsa per la mala gestió de polítics, per la pobresa d’idees dels assessors, pels mals estudis de la majoria d’economistes solvents, o importants, o ves a saber, i aquests tocats trauran préstecs per pagar què? Una dèria? Una idea brillant?

Si jugar entre els bons, i entre els millors, i amb el millor estil de saber fer, no té el preu suficient, no tenim el millor ni el saber fer, naturalment.
Si són més que un club, si han demostrat el millor joc en molts anys, el millor estil i els millors discursos abans i després dels partits, no ho poden perdre tot durant l’agost. Perquè llavors, tot allò d’unicef, els peus descalços i l’assumpte social es difumina en un no-res, acabem per no creure’ns res, ni el futbol del barça, quan passa per allà on passen solament els rics, que poden pagar xifres astronòmiques per capricis que ensorren el castell que havien muntat.

Amb diners xiulets, ja ho sabem, però en temps de crisi, pixar més alt, com solament saben fer uns altres, és passar a ser un altre equipet fatxenda i prepotent. Aleshores, la moral s’enfonsa, es dilueix, i t’has de decidir: sí, m’agrada aqueix futbol que feu, però no a qualsevol preu. Lamentablement.

Hauríem de triar l’ètica, però vet ací la trampa, el parany del món capitalista. Solament ens preocupem de salvar els bancs, de pegar als desgraciats. Amb aquests aldarulls de Londres, quants directius de banca responsables primers de tot plegat, han mort pels trets de la policia? És que la policia no pot disparar contra els directius del Tresor americà?, contra els directius responsables de la CAM o Bankia o el Fons Monetari Internacional?, o contra els qui bufen segons quines notícies perquè el món financer s’ensorre, que és el món virtual, i tothom passe a l’acció de la vida real, acomiadant la gent o baixant el sou dels funcionaris, o descontractant mestres i metges, per exemple.

Molt bé això de pagar quaranta milions per un jugador, o quaranta més… sí, molt ètic i molt professional. Perquè ja ho sabem, nosaltres no ho entenem. No sabem res de res. I el futbol ho perdona tot, tot de tot. Lamentablement.

Jo no tinc dubtes, a l’hora de triar, malgrat que n’hi ha joves que es desfan defensant les propietats de l’un sobre l’altre, malgrat que fan serveis diferents. Però no les tinc totes, encara, malgrat la descripció acurada, detallada, rítmica, que em va fet Txell Partal, anit a l’Ateneu, en un cara a cara amb Vicent, son pare presentava Twiter, i va enviar un missatge de salutació en nom de l’alumnat que érem a la cambra de l’Ateneu, que ens van respondre ràpidament d’arreu d’Europa, la qual cosa ens va deixar mocats, de l’enormitat potencial de la xarxa. 

De primer, Vicent va fer una breu introducció de com ha canviat el món, els últims deu anys, malgrat que encara som a les beceroles del gran canvi: l’una i l’altra xarxa tenen si fa no fa cinc anys de vida i ja són milions de persones que les fan servir cada dia, que no podrien estar-se’n. Una vesprada increïble, que no semblava que érem de festa, la vespra, i de vacances, amb aquell airet que travessava de punta a punta, del balcó a la terrassa, l’Ateneu, i per adobar un final improvisat i exquisidament festiu, la dansà en directe, amb la colla de l’Aljama, de balladors, i els Xe quina burrà!, de músics amb tabals i dolçaines. Era l’entrenament del que serà en directe la nit del 14 d’agost, entre la placeta del Sol i la placeta del Mercat. Aquell so de les postisses i els tabals i les dolçaines entrant pel balcó, faltaven els Santets de la Pedra, allà a la façana, però les ames de la casa han encomanat uns cistells de flors, què hi farem.

Com un entrenament, avui viurem la segona part del taller: l’edició en vídeo, youtube i Vimeo, i presentarem la pel·lícula del taller d’Orelletes de dissabte. Un arrodoniment que sembla una veritable escola 2.0.
A partir de les set i mitja de la vesprada, puntuals, a l’Ateneu de Bétera. Un altre luxe de les vacances d’estiu, entre amics.

Avui farem un curset de xarxes socials, entre més Twitter i Facebook, dos exemples  que seran presentats i orientats a l’Ateneu de Bétera, després de berenar. Els mestres són un luxe, Vicent Partal i la seua filla, Txell Partal. Vicent s’ha compromés a formar els veïns o, en tot cas, els amics, cada colp que baixe al poble de vacances: la condició, segons ell, és que li diem amb temps què ha de fer cada colp que baixe. Això és un luxe sens dubte, i un regal. Avui comencem amb les xarxes, però com que són les vacances d’estiu, que són les més llargues que farà, també li hem demanat que faça un altre taller sobre video, edició i publicació a la xarxa. Entre avui i demà, de franc, tenim l’oportunitat de formar-mos o, segons com es mire, deformar-mos. 
Almenys per una bona estona, deixarem el món de la realitat, d’aquella economia que porta de cap el món occidental, de cap i de cul, que quan tornem a casa, ja veurem com van les batalles urbanes a Londres. 
Per cert, això de facebook no em fa gens el pes, gens ni miqueta, i més si és a mans de l’extrema dreta americana, segons que diuen que tenen el màxim d’accions, la Fox.
Després sempre n’hi ha que diu: però què no és a mans de l’extrema dreta, l’americana i l’altra? Exactament, hi ha ben poques coses a mans de l’extrema i de la dreta. Però no sé si això ho fem servir gaire. Aquesta dada.

A més de les activitats del taller, les projeccions i la xerrada sobre l’origen de la festa, Josep Codina havia aconseguit d’exposar dos vestits de festers d’època, primera meitat del segle XX. D’una banda, el majoral, que ja sabeu que es va incorporar més tard, malgrat que aquest mocador que s’hi exposava era dels anys vint, i la camisa, una de les primeres que encara es conserva, també del vint. La bellesa potser que rau en la senzillesa de tot plegat, que defuig la coentor o l’excés de càrrega daurada i de perleria a manta. Pel que fa al vestit de l’obrera (no l’heu de confondre amb el de fallera, home), el davantal, el vestit, els brodats, el cosset, tot plegat de la primera meitat del segle XX, va ser a l’Ateneu durant tres dies d’exposició. Al darrere, aquell estol ordenat de camises florejades, de flors menudes i flors grans, de fons més clars i de fons més forts, representen cada any de majorals, dels que havíem pogut aconseguir. D’ombrel·les no hi havia, perquè en la primera època de la festa de la qual tenim documentació, no s’hi feia servir. Les ombrel·les es van incorporar més tard. 

Una altra idea en favor de la festa: una selecció de les mil millors imatges de tots els temps (en cent potser que ens quedaríem curts). La feina no serà fàcil, perquè n’hi ha milions, de segur, però ja sabrà qui se n’encarregue de com adobar la tria i preparar una projecció espectacular. 

L’Ateneu de Bétera ha viscut un cap de setmana intens, dedicat a la festa de les alfàbegues. Amb l’excusa que som en vespres de la festa, la conferència escenificada de Toni Marzo i Ramon Asensi, amb projecció dd’imatges i lectura de textos de l’espai d’interpretació va donar un caliu escaient a un contingut sòlid, malgrat que, de vegades, vorejava la llengenda, o apuntava un pressupòsit tangible: la invitació a investigadors a fer la feina que la història reclama.
Una aportació ben interessant a l’origen del perquè la festa de l’alfàbega és mediterrània, d’origen pagà, i extesa en tot el territori de l’antiga Corona d’Aragó (xe, dit així per no ferir cap sensibilitat polièdrica.)

El corral era ple i els protagonistes ens van regalar una pel·lícula impagable, trobada fa molts anys per Manolo Rigoberto, en una casa en obres: després que va deixar els rotllos a la filmoteca, van poder extraure set minuts de les festes de l’any 1926, amb aquells detalls que Manolo ens va explicar en la sobretaula: no hi havia majorals, que s’hi afegiren més tard, els clavaris de Sant Roc; tampoc no hi havia l’eixelebrat confeti, el paperet de colors, però sí els formentets i la perpètua. Aleshores, les dues obreres eren Rosita la de Llopis i Carmen (?) la Pataquera. El romanç que explica Manolo de com van convenir el cost màxim dels vestits d’obreres fadrines, dues joves de condició social tan diferent, paga la pena de ser escoltat en directe, i no diré res més per aquest camí. 

L’endemà el taller d’orelletes va aplegar vint ajudants orellers, en la seua majoria dones, que acompanyaven la meua sogra, Amparo Asensi, que feia de mestra orellera: que van aprendre de ficar la canya, de fer girar l’orelleta i anar pegant-li voltes fins a la girada. Ep, el resultat de tot plegat va ser exquisit, almenys de gust, no tant de vista que ausaes que algunes pastes van quedar estripades, però podríem competir amb forns professionals pel que fa al tast. Per cert, la nit del tast va quedar òrfena, sobretot de públic de socis, especialment, i de membres de la junta oimés. N’hi ha conceptes que romanen impermeables: si bé l’origen i l’esclat de la festa va quedar entre amics, s’hi aplegà gent que n’estava verament interessada. 

El pot de la mel l’afegí Vicenta, una mestra jubilada que havia participat del cap de setmana al complet; la conferència, el taller, el tast i una aportació que ens va venir al pèl, perquè la projecció d’Esperança l’hem ajornada que ja ho avisarem amb temps.
Vicenta ens va portar un muntatge del grup Apocalipsis (oco!), una peça de museu dels setanta amb un jovent que no era difícil de reconèixer i que vam haver de passar cinc vegades seguides per exigència del públic mateix. Hi reconeixíem tanta gent que ja no hi és, tantes absències, com joves que ja no ho són tant, en una de les interpretacions musicals que, a Bétera especialment, van marcar tota una decada entre el jovent que ara, pam amunt pam avall, tindrà entre els cinquanta i seixanta anys. No ha plogut gaire, d’ençà.

-Vicenta, això un altre colp s’avisa, i preparem mocadors de cotó i olis d’essència per frenar tanta emoció.

[Però això continuarà)

No hi ha cap llaurador que tinga una seixantena d’anys o més que done un euro pel camp. La sensació de derrota i d’abatiment és tan elevada que, fins i tot alguns de conscients, encara n’hi ha de llauradors de vell que són conscients d’allò què els ha passat, en privat assumeixen el seu fracàs. Tota la vida dedicada a la terra no els ha portat sinó a malviure de la pensió i a continuar fent amb el mínim de despesa, que és allargar la ruïna, o el tràngol, sense cap horitzó.

L’un m’ensenya la mà amb els dits gros i índex en forma de pistola: mira’t la regla del camp, xiquet, quan la collita és abundant, els preus són baixos; quan els preus són alts, és l’any que no tens collita. Sempre passa igual, sempre.
L’altre encara adoba més artilleria: si has de tirar-li tres sacs al camp, tira-li’n un; si has d’encomanar una feina, fes-t’ho tu, si has de posar cinc euros, posa’n dos… És la manera com pedràs menys diners al cap de l’any.

Enguany que he viscut una realitat de preus baixos, rebentats (n’hi ha qui explica les raons, i n’hi ha qui diu que hi havia motius, perquè havien rebentat a consciència el mercat amb productes de molt baixa qualitat, al principi de la temporada), he fet càlculs d’aqueixes lliçons d’alguns homes que semblen bons: de tres fanecades de taronges bones, grosses, fantàstiques per la dolçor i la vista, m’han quedat vuitanta euros, després de pagar els costos de les feines encomanades. No he comptabilitzat el meu treball, ni el cost de l’aigua, que a Bétera és especialment alt, altíssim comparat amb la situació dels regants de les séquies majors del Túria, per exemple. és la quantitat d’IVA que he pagat per revisar el cotxe (amb alguna cosa hauré d’anar al camp, em demane, i això que encara em falta la ITV, i que tinga sort.) 

Un altre dels llauradors consultats m’ho explica d’aqueixa manera: -fa vint any que no puc canviar de tractor, ni comprar-me un cotxe nou: pels resulats dels últims cinc anys, no podria pagar la carrera dels meus fills. Si n’hi hagués faena, els hauria de posar a treballar. O enviar-los fora, perquè es buscaren la vida.

No trec el tema de la desconfiança, els bons, la borsa, i els lladres del finançament: el nostre INSIDE JOB particular, pel que fa al camp, enguany s’ha convertit en aproximadament un milió d’euros que han deixat de pagar (o es neguen a pagar) alguns comerços als llauradors de Bétera. Un milió d’euros birlat legalment pels intermediaris: sí, s’han plantat davant aquell comerç, un grapat d’homes de Bétera, l’han amenaçat o espantat (dubte que aquests cares s’espanten de res i d’un joc que fa anys que dura), n’hi ha qui pagara un parell d’advocats (no trauran sinó més despeses), però aquell parell de comerços s’han embutxacat el milió, i alerta, l’any que ve tornaran a comprar taronja en el poble, i n’hi haurà qui li la vendrà, per si els toca la xumflaineta… Qui dia passa, ja va fent, deuen pensar, aquests homes que no semblen tristos, ni esgarriats, ni pobrissots, a quin sant, s’entaulen davant esmorzars de vítol, continuaran votant el PP, s’empirraran dues o tres remolcades d’alcohol, entre vi, cervesa i rebentats, i després pegaran cap al tros, a comprovar el reg, a tenir cura que tot funcione a la seua manera, amb aquella resignació cristiana que, sense adonar-se’n, els ha birlat el somrís i cap expectativa.

-Ni la construcció no ens salvarà, xiquet; encara durant uns anys, n’hi ha que els havia tocat la grossa… 

Després del colp d’Inside Job, aquella pel·lícula que retrata el desgavell i la corrupció de l’economia mundial, podem esperar-nos qualsevol cosa. Per exemple, que espana trega 3.500 milions d’euros a subasta com qui trau un mitjó de la rentadora, i la borsa, que és una de les intitucions més prostituïdes del món occidental, farcida de corbs, rates, especuladors, mafiosos, i lladregots perdonats i excusats, aguante el sotrac del purgatori terrenal. Una cofurna de vividors, que van destapant com fan i desfan amb els diners que no són seus, el que els passa per l’entrecuix. Una altra dada d’INSIDE JOB és com Obama cau en picat, l’homenic que va descobrir-se davant d’aquells discursos i una oratòria brillant, va contractar com a assessors màxims de l’economia mundial tot de malparits que havien enfonsat milers d’innocents en canvi d’enriquir-se vilment. Lladres per assessors, gànsters de l’economia per pares de la moral econòmica, un sac d’homes corruptes, capaços de vendre’s la mare i els fills, i ara ens donen lliçons d’economia, d’ètica i de política. I d’estalvi, ens demanen que els comprem més bonos, o accions, o la figa d’elles… Si aquest últim reducte de la salvació, Obama, no va ser capaç de netejar el mínim, la decència: i ens pensàvem que amb l’home esdeindria un canvi de rumb, en l’economia mundial. Però ep, tot pot esdevenir pitjor, com ha estat definitivament, vol dir que aquell món és podrit fins als fonaments, i aquest món més proper, espana i les perifèries encara ho és més. Imagine l’Olivas, i el Rato i el Crespo, que han liquidat caixes públiques, que han enfonsat allò no escrit, d’assessors de governs, d’institucions públiques, i privades, sermonejant-nos com treballen i s’esforcen en canvi d’uns milions d’euros anuals per als seus comptes corrents. O el Mas que es ven les cases públiques per tornar a rellogar-les, que ens eixiran el doble de cares però per molt més temps. I el deute de RTVV que ningú no sabem com es pagarà. 

Mentrestant, milers de desocupats nous cada dia, milions de deutes que no sabem qui podrà pagar, empreses petites que han de tancar, perquè l’esforç màxim dels polítics no és d’adobar o esforçar-se a adobar res de res. El seu esforç és convèncer tothom que encara puguem endeutar-nos més. Vet ací tot el que han aprés aquests malparits de la política, i tot aquest exèrcit de l’economia, economistes versus assessors, que els va al darrere a veure què cau: endeutar-se encara més, perquè no sabem fer res més. 
Un estiuet molt de l’economia. Per anar pasant els dies sense patir. Un treballet intern de no res. Com qui adreça bé aquell quadret que era tort, o posa una pereta nova al llum de la nevera. De no res, l’estiuet que viurem de l’eixutesa. Som a quatre i l’agost ja sembla un cadàver.

– Què burro ets! 

Com que m’arriba aquest regal del nord, el deixe per començar l’agost amb l’ànim de les vacances i dels compromisos per la llengua, sobretot, pels amics, per les converses a la fresca, i per aquesta nova acció directa que és l’Ateneu, a Bétera, en favor de la cultura, del compromís i de la festa. 

Car, de morre bordon qu’un pòble tombe esclau,
se ten sa lenga, ten la clau
que dei cadenas lo deliura. (F. Mistral)

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua…

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre…

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella…
L’estimo perquè sí, perquè és la meva. (A. Mestres)

Ara mateix acabem d’inaugurar una nova exposició ‘Viu, viu el riu’, un projecte de participació ciutadana d’Acció Egologista Agró, d’ací a la vora el Camp de Morvedre: com explicava anit Rosa Dasí, l’Ateneu ens ha de servir per conèixer, les comarques i el país, i aquesta exposicó sobre el riu Palància tan sec i expremut com només sabem fer-ho els valencians, desagnar les nostres riqueses en canvi de rebre i de creure’ns més rics que un fals faraó: això mateix, no sé què haguérem fet, si ens hagués pegat per una història d’herois o salvapàtries. Amb tot de desgraciats, veges com peguem d’alt, quan volem pixar. 
Viu el riu és una exposicó que el mateix Enric Amer presentarà l’onze d’agost. així que ja en parlarem, més endavant.

Ara mateix tornem l’aigua al riu, al seu llit, vet ací l’objectiu. Vespres de la festa, poesia: se ten sa lenga, ten la clau! 

Dissabte, sis d’agost, després de l’origen i l’esclat de la festa de l’alfàbega, han organitzat una altra vesprada particular ben noble: un taller d’orelletes obert a la participació popular. Les orelletes són el dolç que acompanyarà la festa i l’estiu, en les cases de rojos i de blaus, que ací hi ha l’encontre i no peguen per traure manies, quan hi ha consens. Unes taules llargues, un safa grossa per pastar, les canyes, el paellot i l’oli, l’aiguardent, la farina fluixa, i la mestra orellera, sense la qual no hi ha un resultat fi i boníssim. Nosaltres n’hem fitxada una de molta qualitat, així que per ací no trencarem el motlle ni el llibrell; cal que les ajudantes acompanyen el delit, però és un taller, així que venim a aprendre i res no es pot assegurar per endavant. 
L’Ateneu de Bétera acull la primera festa d’elaboració del dolç, i convida a berenar a la fresca. Després, les projeccions, la conversa, el succeït, la gràcia que més val, la que paga, la que mana, les canyes topant contra la taula, fent fina la farina, l’oli bullent, la girada i l’encaixada… festa d’orelletes a Bétera, però també a Nàquera, a Olocau, a Grècia i a Itàlia, arreu del mediterrani trobareu aital dolç: com li va la mel a l’orella.

La participació és oberta, si us inscriviu en dircete o via online [ateneubetera@gmail.org]

Comencem el mes d’agost, que vol dir comencem les vacances d’estiu. Amb un cartell en favor de la festa: la vespra de la festa, alfàbegues. Una xerrada especial, acompanyada d’un repàs històric de més de quaranta anys d’imatges que Esperança Casanoves ha radiografiat des que li va agafar la passió per la fotografia, que és quan ella era menuda i son pare repartia el pinso dels animals. A casa, entre més coses, el tio Pepe ens portava el sac de cigrons, i ma mare sempre li discutia si eren prou grossos, aquells cigrons. Per cert, anit vam menjar no sé quina pasta feta de cigrons que tothom lloava com un tast exquisit, que jo, particularment no li vaig saber trobar. 

A Bétera comencen els preparatius de la festa gran, i l’Ateneu ha preparat dues jornades de nivell. En la primera, el biòleg Antoni Marzo, president també de l’Ateneu, i Ramon Asensi faran un respàs històric  de la festa, a partir de l’origen de la planta. Una barreja entre els jardins d’Adonís i el perfum d’aquells déus de l’Olimp. Ramon, que ara mateix és també el nostre curador major del gegantisme d’aquella planta tan ufana, va portar-ne llavor de vuitanta països diferents, que després va criar i fer créixer com un miracle. Ara que ho pense, potser fóra un bon projecte Verkami per trobar patrocini a la seua publicació. A la intervenció de tots dos, s’incorporaran textos d’autors i estudiosos que seran llegits pels membres de la secció d’interpretació de l’Ateneu, que dirigeix Didac. Tot això és el primer dels jorns, divendres 5 d’agost, perquè dissabte, 6, la mestra orellera, Amparo Asensi, farà un taller d’orelletes, per arredonir la festassa i berenar en salut i harmonia abans que arriben vespres.
Tot plegat, per venir del primer dia d’agost, no ens pegarà res malament, ben al contrari. En agost figues i most, o com m’ha dit avui mon pare: -xiquet, aqueixa figuera nostra no té amo?

Per saber-ne més de com venir o apuntar-vos al taller (places limitades per fer-ne, que menjar-se-les, diuen les dones enteses, que no se les acabareu si és que abans no rebenteu en salut.) ATENEU DE BÉTERA