Ulisses20

L’Hugo Mas va ser anit a l’Ateneu de Bétera. Una nit especial, que el cantant d’Alcoi va convertir en excelsa, malgrat que ell va dir que no, que exagerem. Potser és l’edat, que el fa ser humil, o que venia de franc, per amistat (el primer any de l’Ateneu és molt fotut per als intèrprets, cantants i grups), i tampoc no volia lluïments superflus, ni excessos. Com ell va explicant entre cançons, tan naturalment, canta perquè ens adormim, això diu, però no és cert del tot, malgrat que va interprertar alguna cançó de bressol, i una tipus Louis Amstron (!) impagable, i una altra de Leonard Cohen que feia millor que el mateix Cohen. També en va interpretar un parell de l’Ovidi, però això són paraules majors… Però com apunta l’Hugo Mas: com m’agradava aquella cadència, la veu, la guitarra, el no-volum… Des d’aquell corral de l’Ateneu anit tocàvem un altre moment especial: li vam agafar al vol i a ritme l’oferiment de venir més vegades. Tantes com vulgues, Hugo, si és amb aquesta veu, de lletra tendra, suau, que ens va anar deixant copsats amb aquell punt del somriure als llavis, malgrat algun vers punyent. A la vegada, narra molt bé, allò que fa, allò que explica com li va arribar aquell verset des de Provença, o des d’Occitània: una xiqueta d’onze anys era sola, allà en un racó, mentre la lluna i els estels feien no sé quina cosa, i enllà hi havia algú, i ella pensava que l’estimava, la xiqueta ho pensava de veritat, que l’estimava. I aquells versets els penja escrits en trossos de paper sobre la porta de la nevera, o en aquell espill, que l’amic, després de demanar-ho expressament, li envià per correu.

Anit l’Hugo Mas es va guanyar a pols la gent de Bétera, i uns quants de Nàquera, i de Benaguasil, en aquella casa noble de les Palmeres. Vinguen quan vulguen!