Ulisses20

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

«Fa temps que vaig dir que podria ser la primera presidenta de la república catalana. Però el Regne calavera també ho va sospitar, i va ordir l’opereta judicial contra Laura Borràs.»

Un colp vaig presentar-la a valència davant els mestres, en unes jornades de formació organitzades per AKOE. Era una experta en literatura, en llengües, de discurs fluïd, apassionat i intens. Vam trobar-nos en alguna activitat més, amb l’excusa de la literatura, un homenatge poètic a Vinyoli, al Centre Octubre, amb els alumnes de l’escola, amb xerrades sobre la lectura i com podíem fer els mestres per millorar la lectura del país.

Després me’n vaig allunyar. Perquè el seu discurs, que continuava apassionat i intens, es repetia i no m’aportava gaire novetats, més enllà de la tecnologia. Jo preferia aleshores els clàssics, l’alta literatura, els llibres, i sobretot saber contagiar la passió per la lectura; els booktrailers m’interessaven poc, malgrat que a l’escola feia anys que n’havíem fet, sense saber aleshores que es deien d’aqueixa manera.

Amb tot, Laura Borràs era un referent, jove, de presència, molt formada, que arrossegava un públic fidel, capaç de somoure l’auditori o emocionar-lo amb uns versos. Amb aquella capacitat i domini de llengües, va ser convidada a milers de presentacions, animacions, i finalment va ser triada per a la Institució de les Lletres. Cal aprofitar tant com puguem la gent que ho val i ho mereix i és capaç de renovellar les institucions. Però jo ja havia deixat de seguir-la, perquè jo en mantenia en la lectura, en els primers lectors, sobretot en la lectura de primària dels primers cursos, quan han de començar a descobrir la passió d’un text, els xiquets. És on rau la clau, si volem elevar el nivell lector i de cultura del nostre país: els ho dic als alumnes, cada dia, fins i tot a través de les pantalles, no només heu d’aprendre a llegir bé per vosaltres, ho heu de fer per elevar l’índex lector dels valencians a la categoria dels finlandesos (un altre dia us parlaré de Roy Andersson i els seus finlandesos).

Però quan Laura Borràs va entrar en política, m’hi vaig alegrar molt. Moltíssim. Hi era feta per això, no perquè considerés que fóra un animal polític, a la manera clàssica dels polítics avorrits, que hi xuplen tota la vida d’aquella manera de viure, paràsita. Justament perquè podia afegir-hi passió, vitalitat, discurs, riquesa verbal, i un nivell culte i literari a la política que escasseja molt. Fou aleshores que ho vaig dir: davant la situació de repressió espanyola, de presos polítics i exiliats, on una majoria dels equips polítics més capacitats que havíem tingut mai, eren castigats pels calaveres del TS i del TC, justament perquè eren cultes, preparats, i sobretot demòcrates, la incorporació de Laura Borràs era un encert i un aconseguiment. En aquell moment, i en aquest, la política guanyava a la cultura, però la necessitat davant l’acaçament espanyol ho requeria.

Aleshores ho vaig dir, mentre no tinguem llibertat, i tornen els homes i les dones que són perseguits, Laura Borràs pot ser una bona presidenta per Catalunya. Discurs, entusiasme, vitalitat, llengües, cultura, formació…, fotre, li havíem trobat la tapadora al perol polític que ara representa que és tot aquell bull.

El regne de les calaveres va posar la maquinària en funcionament per dirigir l’acaçament contra ella, i els catalans hi van caure de cap: els puristes, els inútils, els incapaços, els polítics clàssics, els de casa nostra, van traure la vanitat i van témer que ella els faria massa ombra, els empetitiria, física i mental, i calia fer el paperot d’ajudar els criminals del TS amb tot de declaracions i manifestos sobre la immaculada concepció: en política, i a l’esquerra (també a la catalana) n’hi ha tot de maedéus i beats que no es pot aguantar (l’amic Rafa Arnal ja em perdonarà, però n’hi ha més rosaris i estampetes amagats a ERC que al vaticà).

Sí, no sé si fa un any, o dos, o tres que ho vaig dir, que és una dona forta que faria de presidenta i elevaria la cultura del país a una de les divisions europees i internacionals. A espanya no n’hi ha cap amb tanta capacitat, ni home ni dona; ni a València, ni potser a Catalunya, que ara siga lliure… Imagineu obrir el parlament, una sessió de govern o de consellers, recitant Vinyoli, Verdaguer, Fuster o Estellés… Perquè damunt ella també té aquesta dimensió de país!

[continuarà]

Una trobada de lectors valencians amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, que explica el present i el futur del diari electrònic més important del país. Un referent sens dubte. De rigor i informació. De combat. Ara el repte és convertir-lo, segons el seu director, en un diari referent a Europa, si no l’és ja. El millor sens dubte en català ja l’és, en fer un periodisme sobri, valent, d’una qualitat excelsa, però sens oblidar el combat. Hom pot entendre la informació, en l’espai que vivim (local o europeu) sense el combat necessari per sobreviure? O l’escola? O la sanitat? O la cultura? O l’oci?

Diu Vicent Partal que tenim una part del país que és un desastre monumental. Per si voleu parar el colp i evitar d’arrencar-vos els cabells, seguidament afig que el desastre és com a la resta del món, si fa no fa. Ai, què se n’ha fet d’aquell viure il·lusionant del 2017, catalans!, que una part del país era l’espill del gran horitzó mundial més esperançador i entusiasta!

Però no desespereu, va: Vicent Partal també diu que tenim una part del món, el propi i l’universal, que fa goig. Ara mateix, què seríem sense el gran esforç de la gent de la sanitat! Sí, la gent de la sanitat ha passat per davant de la gent de l’educació, i ens ha regalat una lliçó de vida i de coratge. De combat!

(els mestres, en canvi…)

Vicent també  ha parlat de diversos models de diaris, The Gardian, The New York Times, l’Stampa de Torí, i del model de periodisme d’Albert Camús, que tant li agrada. Entre més lectors que s’hi havien connectat en aquesta assemblea n’hi havia d’Alacant, Paterna, l’Olleria, Bétera, València… Com que no els coneixia tots, no puc afegir més topònims majors… Hom ha parlat de la covid-19, de com els equips de metges i infermers han representat el millor del nostre país, malgrat el govern espanyol i els seus militarots, i com sembla que tots plegats ja han oblidat tan fàcilment l’esforç i la dedicació de tanta gent com s’ha jugat la vida, o l’ha perduda, senzillament. Hem parlat de política, del colp d’estat que va començar el 2017 contra Catalunya i continua ara mateix des de la borbonia, els jutjats, els mitjans espanyols, la gc, i una part del mateix govern espanyol, amb totes les calaveres, policies patriòtiques, clavegueram i xafarranxo de casernes i no sé quants caus de rates més.

Premsa, informació, confinament, sanitat, economia, política, opinadors, periodistes, un debat entre el director i els lectors obert i democràtic, per educar en la independència i en el combat. A veure si els mestres ens espavilem, i deixem de collir cireres per fer-les passar d’arracades.

Elevar l’opinió a la categoria de culte, de coneixement, també fa de Vilaweb un diari únic, camí del repte d’esser un dels diaris cabdals a Europa i al món: en aquesta última aportació del professor Resina, i ves que n’hi ha, de mostres i d’indicadors excelsos, però el nivell pedagògic i la varietat de propostes valdria per a la formació dels mestres, abans de fer de mestres, perquè n’hi ha un nivell cultural i formatiu als magisteris, ara mateix, pel qual caldria deixar tancades moltes escoles i deixar que els xiquets, amb les famílies, guanyaren en formació.

De l’últim article del professor Joan Ramon Resina, jo he fet una tria de metàfores, de noms propis, de títols de llibre, de llocs i no llocs geogràfics clau, de malalties dominants, , que orienta què vull dir i què podríem aprendre, els mestres. Us animeu? L’article mateix és una metàfora…

Ú. Comença el professor Resina aquestes metàfores sobre la Covid amb una referència al Decameró, de Bocaccio, un llibre del segle XIV que és un aplec de contes i novel·les breus que un grup de joves s’expliquen aprofitant que són autoconfinats per la pesta negra, a Itàlia. A casa tenim la versió traduïda per Francesc Vallverdú per a Edicions 62, i aquest volum doble me’l va regalar la meua cosina Sari, fa trenta-sis anys, amb una dedicatòria en favor d’una amistat que dura i es manté tan viva. Repasse els comentaris del traductor i trobe que el 1429 ja es feu una traducció al català a quatre mans.

«…ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència…»

—Llavors —digué la reina—, si això us plau, vull que aquesta primera jornada tothom siga lliure de tractar de la matèria que més li agrade.

DOS. Apareix Albert Camús, el periodista, l’escriptor, un dels referents màxim del director de Vilaweb (fermesa, honestedat, coherència, compromís), i la seua obra La pesta. Ací hi ha la pesta bubònica en una ciutat algeriana que alguns han identificat amb Orà. Si voleu fer més didàctica, mestres, enllaceu-ho amb el vaixell Stanbrook i el seu capità Archibald Dickson, que va salvar, com de la pesta feixista, la llibertat i la vida de milers de valencians que fugien del terror espanyol més pudent i actual. Sobre el llibre de Camús, el professor Resina parla de l’al·legoria com a obra d’art. Ací els mestres hauríeu de fer-ne investigació: lligueu aquesta proposta: cada dia l’escola hauria d’ésser una obra d’art, com diu una de les Invariants del mestre Freinet, o com apunta l’ideari de l’Escola Nova: l’escola ha d’ésser un laboratori pràctic de vida. Si el que voleu és fer matemàtica, les mides de l’Stanbrook, abans que un submarí feixista l’enfonsés amb el seu heroic capità, per la gesta en favor de la llibertat, són a internet: de segur que els mestres menys puristes podeu fer-hi molta matemàtica amb això. Mides en peus de llargària, amplada, profunditat, tara… Si no heu de convertir-ho en una activitat bellíssima, com diria Hardy, oblideu-vos-en de la matemàtica.

TRES. Sobre la vida i la participació en la Resistència d’Albert Camús també cal una altra investigació. Els mestres de primer ordre mundial han sigut tots resistents. Inconformistes, cercadors de la veritat (absteniu-vos els beats), lluitadors infatigables contra el sistema, i contra l’actitud dels models educatius panxacontents. La resignació pedagògica és un indicador de la desorientació dels mestres en l’actualitat. Davant la injustícia del govern, dels jutges, dels militars, del sistema, o de mantenir prohibits mitjans en exclusiva, si és que som valencians, què diuen els mestres? Avaluen, programen, sumen, resten o ballen amb màscara?

QUATRE. l’Abstracció: pintura, música, teatre, poesia, cinema…, mestres trieu una obra, una de sola de cada camp, que tinga a veure amb l’art i no siga insultada cada dia, o rebaixada segons la idiotesa d’un govern que ens tracta d’idiotes només perquè ells ho són, idiotes i incapaços.

CINC. Diu el professor Resina que molts han vist en La pesta, una al·legoria de l’ocupació de França pels alemanys. Ara bé, a l’obra no hi ha cap referència explícita a aquest rerefons històric. I els valencians, tenim cap referent colonial passat, present, o podem decidir el nostre destí, la nostra economia, l’ús de la nostra llengua?, si en el mateix extrem del carrer Calvari de Bétera, allà on els ocupants ens diuen que ho faran tot per la seua pàtria, tot, sense reparar en costos, danys o amenaces, estralls vius d’una dictadura que perdura contra el coneixement i la intel·ligència.

SIS. Les qüestions científiques, mèdiques, sobre les malalties que es van fer universals i van quedar enregistrades en la història de la medicina: la pesta negra, la pesta bubònica, la tuberculosi, el còlera, la grip espanyola, la sífilis o verola francesa o mal de Nàpols, el càncer, la sida, el sars, la Covid-19, la mort… les malalties mestres, dominants (s. Sontag): matemàtica i ciència, mestres, trieu una activitat preferida. Èpoques, nombre de morts, geografies, descobertes científiques, avenços…

SET. Metàfores d’esplendidesa: “Europa ciutat oberta”, “la mort com a catàstrofe inesperada”, “com més moderns més vulnerables”,…

VUIT. Procopi i Història Secreta, segle VI, Roma. Ah, Roma! Art, història, guerra, imperis, gelosies, gestes, alta literatura i filosofia… Jo enllaçaria Lucreci i Martí Domínguez, i tindríem fet un altre curs complet a l’escola. La Història secreta de Procopi, segons Google és una no-història que explica el món subterrani de l’imperi i presenta uns quants dels protagonistes en sinagües i calçotets, el llibre no es va descobrir fins a mil anys després de ser escrit, però sembla que ja explica que la història que hom explica sovint als manuals té de veritat allò que els amos ens volen contar, des dels seus filtres més corruptes, si els historiadors no volien passar pel seu adreçador més violent. En aquesta mena d’històries contra la història els valencians prou que n’anem servits. Però, vosaltres, els mestres més robustos, quina història ensenyeu o feu llegir?, feu de mestres amb calçotets, amb sinagües, o escampeu la mateixa verola feixista de sempre: els borbons?, els conqueridors assassins, l’ordre judicial heretat pels feixistes? O burxeu en les històries secretes de cada poble i trenqueu contra convencions i motlles que només si eleven dictadors i criminals a les primeres planes de les vostres lliçons? O penseu, els mestres, que sou dels que no feu història de cap mena?

NOU. Una història feta per emperadors? A base d’emperadors? Una història contra la història… Justinià, que ens podria portar a Adrià, a través d’una comparança de literatures: Marguerite Yourcenar, per exemple, pregunta? N’hi ha hagut cap emperador que poguérem salvar del foc i de les falles? Àdhuc en la bona literatura posterior? Tenen significat o cap significat els fets que expliqueu? Una altra dada de repte per als xiquets de l’escola, de tercer a sisé de primària: “Als vuit anys, Marguerite Yourcenar, llegia Racine i Aristòfanes. Amb deu anys (4t de primària) son pare li ensenyà llatí, als dotze (sisé de primària) grec antic… Només que expliquem un centenar de noms propis del segle XX, o una tria d’altres èpoques o segles, si ho fem a la manera d’explicar estampes, o contes de la vida real de l’esser humà, ja pagaria més a compte l’escola i l’interés dels infants… Però alerta com ho expliqueu, xa, no abrasiu el coneixement ni feu Pasqua abans de Rams.

La metàfora del professor Resina “Justinià era pitjor que la pesta” podria ampliar-se a polítics actuals, com ara aquests que ens han tret els drets i han tornat espanya a les províncies, a la governació única, al militarisme, a la idea que amb la gc vivim millor i tota la sèrie feixista de roberto alcazar i pedrín…

DEU. Susan Sontag i Illnes as Metaphor. L’assaig com a literatura d’alta volada. La metàfora com a arma contra la corrupció…, però què fa injusta i corrupta la societat si no és la política! Espanya en va plena, d’això, de crims, d’injustícies, de càstigs contra els mestres, contra homes bons, encara en l’actualitat més rabiosa s’entrena com si la repressió sigués el seu adn principal: no se n’escapa cap partit, cap ni un. Ves si fa anys que patim malalties contra la llibertat, valencians.

Però no exagerem, va. El professor Resina ens regala un altre exercici pràctic i pedagògic, que no deuríem desaprofitar:  poseu en dues taules diferents totes les malalties que conegueu, investigueu-les, pregunteu què en saben els vostres familiars més propers, cerqueu-ne, preguntes, preguntes, encara que no tinguen resposta… En una de les taules no oblideu de posar les malalties que són guaribles. En l’altra, aquelles de les quals no tenim encara un remei curable. Ves si us caben metàfores, eh?

Aquesta dona, Susan Sontag, és un cas a banda. Si el voleu estudiar…

ONZE. Hamlet i Dinamarca: justament he proposat de llegir el monòleg als meus alumnes de quart de primària, abans no s’acabe el curs: llegiu Shakespeare, també podeu llegir un tros de les bruixes quan apareix Macbeth; els sonets, oh, aprofiteu els comentaris del mestre Enric Iborra, i escolteu-los de les veus dels músics i els actors de primera fila… Però no caigueu en el simplisme, no us convertiu en metges de colp, ni en salvadors de la salut mundial. Ara, si teniu més temps i el curs s’allarga, sempre podeu pegar una capbussada a l’OMS, i enviar-los tres euros d’ajut; convideu els vostres alumnes a fer un gest universal. Això ja és un fet protesta contra els polítics idiota. Poseu en el sobre (!) un sonet i un bitllet de cinc… Els pares també ho podien fer: cada colp que un fill reciuta Shakespeare, els apres feu un donatiu de cinc, com a inversió de la cultura e els vostres fills. Només cal que destrieu on envieu aital fortuna: l’OMS, l’ANC, la República Valenciana…

DOTZE. Sòfocles i Èdip Rei. Les tragèdies gregues. No ho creureu, però si porteu a la classe una selecció de textos i d’obres i feu per llegir-ne uns trossos amb goig, per encaterinar el silenci dels anyells, us sorprendreu vosaltres mateix del resultat, de la qualitat, del repte de portar literatura de lo alto a les aules de primària en comptes d’emmetzinar-les de ximpleries i obres de segona. Isop, Eurípides, Sòfocles: “Jo sóc cec, però tu, tu que hi veus, no veus com escampes aquest mal a l’escola!” No us oblideu de dir als infants que això de les tragèdies és teatre, abans que el teatre s’acabe, que és ficció, per si n’hi ha mares que s’espanten amb astò que ensenyeu als xiquets.

TRETZE. Contra els càstigs escolars, mestres, com va dir Freinet després que Freud: els càstigs no serveixen de res. I atempten contra la dignitat dels alumnes. Cristians vindran que… sense llegir la bíblia, els contes, els versos, els amors, les bregues que hi conté, aplicaran el pitjor dels mètodes per aprendre… la repressió, la consciència de culpa.

CATORZE. Geografia amb sentit, amb el sentit que un mestre vulga oferir als seus: Itàlia, Orà, Palestina, Bétera, França, Maine, Brussel·les, Viena, Tebas, Dinamarca, Roma, Nàpols i Florència, Stanford, Alacant, Europa, Àfrica, Primer i Tercer Món, són ciutats, països, estats, fortificacions, continents i descontinents… Torneu a posar la bola del món al centre de la taula, feu que els xiquets en porten a l’escola, si és que l’escola obrirà mai més o serà mai més com l’hem pensada fins avui, amb espais físics, currículums, exàmens, avaluacions, exercicis, deures…

QUINZE. Dostoievski, Crim i càstig, però també el seu testament de ferro, els Germans Karamazov, en traducció de Joan Sales. Thomas Mann i La mort a Venècia, i la seua gran Muntanya. Manzoni i Els promesos, un altre referent o monument literari… Mestres, si no ens perdem, si destriem, si estudiem de valent, potser que frenarem una gran part de les malalties que assetgen l’escola i ens fan tornar cecs o infeliços a l’escola. Steiner? El cànon de lectures científiques de Martí? Hardy i la seua apologia?

SETZE. Estats Units, la Xina, abans Rússia, o Anglaterra, o més lluny Espanya, o encara més Roma… N’hi ha hagut o n’hi ha, cap potència innocent, germana, en favor de l’humanisme o els drets universals?… Les polítiques sempre són fetes contra la pedagogia i, de retop o directament, contra l’escola, si aquesta no pretén la uniformització en tots els sentits més obscurantistes i xenòfobs. De tots plegats, n’hi ha un fil que els uneix en el destí més universal, malgrat que la cendra en què s’han convertit algunes d’aquestes potències no valdrien ni per escampar el jaç en una porcatera: l’autoritarisme. El professor ho diu d’aquesta manera: “Un espectre recorre el món ensems que el virus: l’espectre de l’autoritarisme.”

ÚLTIM. L’estat espanyol aplica un estat d’excepció militar que destapa la baixesa moral i democràtica que governa el destí espanyol fa cent anys. El professor Resina diu: “Un mètode sense cap parangó a l’entorn europeu: a Espanya la pandèmia s’aprofita per inculcar disciplina i extorquir obediència a l’estat. Serveix per a combatre la confrontació democràtica que amenaça el règim. No hi ha cap diferència entre aquest recurs primari a la virologia per a ‘desinfectar’ la societat –com demanava, amb referència a Catalunya, el ministre d’Afers Estrangers de l’estat i ara de la Unió Europea– i la comparació dels jueus amb insectes i bestioles per posar-los més enllà de qualsevol fraternitat d’espècie i en el camí de l’extinció.”

Post: si voleu llegir l’article complet del professor Joan Ramon Resina, el teniu ací. Els mestres en teniu una obligació moral sense excusa.

Vilaweb fa anys. El diari ho explica i ho celebra amb imatges, records, entrevistes i editorials. Com unes noces d’argent, vint-i-cinc anys ja són un repte cabdal en favor de la informació. Per al país és un regal, tenir un diari d’aital qualitat i compromís ferm. En un territori que ho tenim gairebé tot a la contra, dins i fora, així que tenir aquesta finestra a la llibertat, a la formació, a la informació, a la llengua i a la cultura, és un regal i un repte col·lectiu. Amb veus i noms propis que els darrers temps han elevat l’opinió a la categoria de diari culte i de culte. Formar-ne part és de goig i una obligació noble, si és que ens creiem que som i què volem. I em demane com és, que només en som dènou mil, de socis que contribuïm a la seua solidesa. A garantir tenir un dels millors diaris possibles. Dènou mil en són més que quinze mil, però en són menys que dos-cents mil, que pam amunt pam avall, hauria d’ésser la xifra mínima, però aleshores potser que ja seríem independents, i fins i tot el Consell de la República ja ens governaria de nord a sud. Ves a saber què passa: si al carrer en som dos milions, com és que llegim tan poc, que llegim tan poc en català, que només dènou mil som Vilaweb, o que ens costa tan de separar-nos d’un règim feixista que ens pega cada dia per tots costats.

Com diu Vicent Partal, les coses costen de guanyar, si són honestes i de grans ideals, així que sense perdre el ritme, ni el somriure, ni la fermesa, caldrà continuar treballant-hi de valent. No podem ni embufar-nos una sola nit, pel que sembla, si perdrem un temps que no tenim, mentre no siguem independents. Mentre no en siguem dos-cents mil. Mínim.

Per molts anys, des de Bétera!

«Ell, sense pensament tan sols d’aclarir aquells misteris, emprén tot pressós el camí del port, i, al saltar la carena, tingué el gaudiós colp de vista —que és bonic de bona veritat!— que fa la delitosa Vall d’Albaida albirant-se entre aquell bé de Déu d’immenses i verdes pinedes a costat i costat del camí de davallada.»

Si hom vol fer de mestre, i no tenir la llengua confinada, només hauria de llegir i fer llegir les rondalles d’Enric Valor, per trobar de colp i de nou, la bellesa de la llengua dels valencians: «Quina emoció! Ell ataüllava en els camps molta de gent vestida a la cristiana, i sentia, quan els passava prop, la seua catalanesca llengua. Això li omplia el cor d’un goig inefable…
El darrer Consell, Rondalles Valencianes, Enric Valor, edicions del Bullent

A la rondalla Joan Ratot, aplegada a Castalla, el mestre Enric Valor fa dir a una font (de la qual,després, se’n riurà irònicament): «Llavors, la Font, que va sentir el cruixit de l’esguell de la millor branca de la Figuera, va deturar el seu murmuri rialler i li va preguntar: —Què t’ocorre, frondosa Figuera, tu que m’has donar ombra i perfum durant trenta estiuades? Què et passa, que el teu cos fresc i gegantí s’ha esquinçat d’aquesta manera?, aleshores Valor afig entre parèntesi: (es coneix que les fonts són totes molt afectades a la poesia)…

[continuarà]

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies