Ulisses20

Ahir es van lliurar al paranimf de la Universitat de València els IX Premis de l’Institut Interuniversitari de filologia valenciana. Fina Masgrau, Lourdes Bellver, Raquel Ricart, l’Horta teatre, Amanda Gascó…  Molts premiats, que han volgut expressar unes quantes paraules, a partir del trencament de protocol de l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, i una conferència sobre l’escriptor i les seues angúnies de Jaume Cabré, que sens dubte ha sigut avui, a Vaalència, l’estel brillant: Cabré ha començat per recordar Joan Fuster i l’exposició del cinquantenari de la publicació de Nosaltres els valencians. Com podia ser, ha començat Jaume Cabré, que la censura fóra capaç de traure parts senceres d’una obra, de l’art d’un autor, es demanava l’autor de ‘Jo confesso’ i ‘Senyoria’, per destriar dues grans novel·les.

–El creador comença de zero: i ara què faig? Explicava que hi ha dos tipus d’escriptors, aquells que caminen segurs, que saben on els portarà l’obra, que la tenen elaborada abans de posar-se a escriure, i l’altre, com ell mateix es definia, que va descobrint què passarà a mesura que va escrivint-ho. Cada moment d’escriure és una sorpresa, una aventura que no sé on em portarà. Aquest és un dels plaers indescriptibles de l’escriptura.

– L’escriptor escriu sol i solament que té el compromís amb la llengua (sobre la llengua ha fet diverses referències, Cabré), una novel·la, segons deia Mercè Rodoreda, són paraules. Ja ho sé, és una obvietat, però jo mateix em reconec. No pense en el lector, de primer, malgrat que el tinc en compte.

– Des de l’arrogància no podem crear res. Només paga la pena de llegir els llibres que merexien la relectura. Pero com sabrem si mereixen aqueixa relectura, si no els llegim de primer? Home, no continuaré llegint res que m’avorreix, que em fa perdre temps per llegir tants llibres com són bons.

Quan defugia el guió i explicava històries, fets, succeïts, quan comparava la literatura i el cinema, quan treia la vena d’explicar històries, embadalia l’auditori, que li agraïa l’esforç, amb rialles, amb complicitat amb l’autor, amb la tensió que mereix la relectura de les paraules, però… les novel·les, de colp, solament que són paraules, mots, que deia Rodoreda.
(continuarà)

[Raquel Ricart lliura un exemplar de Les Ratlles de la vida a Jaume Cabré, que en aquell moment no tenia el Jo Confesso per retrucar el regal.]